Bisbes i cultura (DIARI DE GIRONA, 18/05/2014)

No tothom ho entén, però és de sentit comú que els bisbes (i els preveres i les religioses) que són destinats a una Església local entenguin i parlin la llengua del poble que els acull. La cosa més normal del món hauria de ser que els pastors de l'Església que van a servir una comunitat s'integressin en ella! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. No passà això amb el bisbe Ramon Buxarrais, que va ser destinat a Zamora i més tard a Màlaga? El bisbe Buxarrais es va fer castellà amb els ciutadans de Zamora i andalús amb els de Màlaga.

També un capellà del meu poble, Alexandre Alapont, es va incardinar d'una manera plena en l'Església local quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l'antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d'aquell país, el primer que va fer va ser aprendre la llengua del poble que l'acollia. Alexandre Alapont no va imposar a la gent la seva llengua, sinó que va aprendre la dels seus conveïns. I com a fruit de la seva inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya la Bíblia i el Missal Romà.

Dic tot això a causa dels rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer "olor d'ovella". I quina millor olor d'ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s'imagina que el bisbe de París no parlés francès? O que el bisbe de Lisboa fos incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s'expressés en castellà?

Quan el 1966, el bisbe Marcelo González fou nomenat coadjutor de l'arquebisbe Gregorio Modrego, de Barcelona, amb dret a successió, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai. Va ser el P. Abat Gabriel Brasó, qui a causa de l'amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entenguessin la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del Papa a l'Abat Gabriel, i fruit de l'amistat que tenien, Pau VI se'n va queixar per les protestes que hi havia hagut a Barcelona pel nomenament de D. Marcelo González. El Papa li digué a l'Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L'Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols. "Santedat -li digué l'Abat Gabriel Brasó-, és comprensible que un bisbe napolità sigui nomenat bisbe de Milà?". El Papa respongué amb èmfasi que de cap manera. I el P. Gabriel li digué: "Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua". A partir d'aquell moment, no s'ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes que no parli la nostra llengua. 

Quan l'any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes fossin originaris de Catalunya, com que assumissen la realitat cultural i la llengua del nostre poble. Perquè no és el poble el qui s'ha d'adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer seva la llengua del poble, incardinant-se en la cultura del país, i esdevenint català amb els catalans o basc amb els bascos.

Només cal recordar les paraules del papa Francesc a l'exhortació El goig de l'Evangeli, quan diu: "Aquest Poble de Déu s'encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seva cultura pròpia" (EG 115). Per tant, si el nostre Poble té una cultura i una llengua mil·lenàries, els bisbes que són destinats no haurien de fer seva la llengua i la cultura de la nostra nació? No seria això el més normal del món?

Sant Pere Celestí (LEVANTE-EMV, 19/05/2014)

Cada 19 de maig, l'Església celebra la festa de Sant Pere Celestí, nascut el 1215, en un poble dels Abruzzos, al Regne de Dos Sicílies. Pere va ser l'onzè fill dels dotze que van tindre Angelo Angeleri de Murrone i Maria Leone. El menut va viure la seua infància en un ambient familiar cristià senzill. De camí a Roma, Pere va saber que en la muntanya a la vora de Castelsangro vivia un home solitari. El jove es va encaminar al lloc on trobà buida la cel·la de l'ermità. Però ell es va quedar allí per començar una vida de pregària i de gran austeritat. Amb fama de santedat, van ser molts els qui anaren a Pere per demanar-li consell. 

Ordenat prevere a Roma, passà a viure en una cova a la muntanya de Maiella. El seu exemple de vida austera, amb dejunis i pregàries, va fer que buscara un lloc més solitari, amb els seus primers deixebles. D'aquesta manera van nàixer els «Celestins»: «Les soledats es poblaren,/ el desert es tornà viu./ Les branques que l'enyoraven/ tenien de nou son niu./ Més, bons fruits i belles flors/ no poden sempre tenir».

Quan ja estava a la vora dels 80 anys, l'arquebisbe de Lió li va fer saber que havia estat elegit bisbe de Roma. El nomenament omplí d'alegria amplis sectors de l'Església, que veien en Pere de Murrone un bon pescador per tal de conduir la nau de l'Església. Traslladat a Aquila, Pere va ser consagrat bisbe i coronat papa el 29 d'agost de 1294, davant vora 200.000 persones.

La seua senzillesa i el desconeixement dels afers humans li van portar moltes dificultats. En contra del consell dels cardenals Pere Celestí es traslladà al Palau Reial de Nàpols. Finalment, en vore que no podia servir l'Església com a papa, en un gest d'humilitat, va fer una Butla en la qual declarava que el papa podia abdicar dels seus poders. El 13 de desembre de 1294, revestit de pontifical davant dels cardenals, Pere Celestí va abdicar, després d'haver estat al cap de l'Església uns cinc mesos. Pere es despullà dels ornaments pontificals, es posà l'hàbit de monjo i tornà a la vida eremítica: «Tornàreu a vostra ermita,/ deixàreu soli i palaus./ Només qui mor ressuscita/ i reté del cel les claus./ El servent de pecadors/ així pot a tots servi». 

Deu dies després de l'abdicació de Pere Celestí, era elegit el seu successor, Bonifaci VIII, que amb por que el poble continuara reconeguent papa Pere Celestí, el reclogué al castell de Murone, on Pere va viure dedicat a la pregària, en la soledat i la penitència, fins el maig de 1296 que va morir. Va ser canonitzat per Climent V el 5 de maig de 1313.

Pere Celestí va ser el primer papa de la història que va abdicar, cosa que no hauria de ser excepcional, tenint en compte que els bisbes de tot el món presenten la renúncia en fer 75 anys.

Que Sant Pere Celestí faça dels pastors de l'Església, hòmens de servei, pròxims al poble, i que sol·lícits en el seu ministeri, mai s'aferren als càrrecs: «Amb celestial amor/ cor ardent de serafí,/ inflameu els nostre cors,/ O ho Sant Pere Celestí».

'Mestra, conta'ns coses!' (VILAWEB/ONTINYENT, 18/05/2014)

Ja fa uns dies, la bona amiga M. Rosa Diranzo m’envià la invitació a la presentació del seu llibre 'Mestra, conta’ns coses!', una obra editada per Germania. 

M. Rosa Diranzo va ser alumna de mon pare a l’institut de Carlet. I va ser molt de temps després d’acabar els estudis, quan un dia, a l’Alcúdia, mentre prenia un cafè amb una amiga, va vore passar mon pare, i sense pensar-s’ho dues vegades, eixí i es plantà davant d’ell. Ho contava ella mateixa en l’article 'Un bon professor', de la miscel·lània 'D'un País que ja anem fent', en homenatge a mon pare:

'No ho vaig pensar dues vegades; pagàrem ràpidament, em vaig avançar a la meua amiga i el vaig cridar:  “D. José!”. Així li dèiem a l’institut, i així em va eixir. 

Es girà, amb el mateix aire de sepre, entre sorprès i despistat, i exclamà: “servidor”. El vaig saludar amb alegria; a penes havia canviat, malgrat els quinze anys que havien passat. Ell intentava reconèixer-me a través dels vidres de les ulleres, però com era d’esperar, no se’n recordava de mi. I aleshores m’agafà del braç, i em preguntà:

- I dis-me, xiqueta. Jo a tu t’he ensenyat alguna cosa?

- A mi? I tant! Mire, potser no me’n recorde del que hi ha dins d’una granota, però vostè em va contagiar el seu respecte per la natura, per qualsevol ésser viu, i el respecte per nosaltres mateixos. El meu sentiment ecologista li’l dec a vostè.

Ell es girà de sobte cara a la meua amiga i li digué: 

-Açò és la major satisfacció que pot rebre un professor, veure que allò que pretenia ho ha aconseguit, encara que siga amb un sol alumne.

Des d’aquell dia ens férem amics, i tinc el privilegi de rebre cada any la seua tarja nadalenca amb la poesia, oferint-se nostre i de la Pàtria... Jo no sabia que ell era tan important per a la nostra consciència de Poble; tanmateix, per a mi sempre serà un exemple d’autenticitat i de bondat. Encara que només vaig ser alumna seua durant un curs, és com si haguera sigut el meu professor tota la vida'.

Prova de la bona amistat entre els dos, és que el 7 de maig de 2012, ara fa dos anys, M. Rosa va presentar el seu llibre 'La vella locomotora', i mon pare, en l’últim acte públic al qual va assistir abans de la seua mort el 3 de juny, hi va voler ser present per acompanyar la seua ex-alumna.

 

M. Rosa Diranzo va nàixer a Alfarb el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França, on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar al País Valencià, M. Rosa va estudiar el batxillerat a l’institut de Carlet, i després Magisteri a València. Abans d’exercir de mestra, la jove Diranzo va treballar unes temporades a la Cooperativa Agrícola de Catadau.

Ha exercit la docència a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb i finalment a l’IES Ramon Esteve de Catadau, on ha impartit les assignatures de valencià i francès als alumnes de primer cicle d’ESO. 

A Ontinyent, M. Rosa va treballar al col·legi Bonavista, al barri de Sant Rafel, on va fer classe als alumnes de 6è, 7è i 8è, i on va viure diverses peripècies amb personatges tan peculiars com el 'Mandarina'. Com conta al llibre, al col·legi Bonavista hi havia 'gent treballadora i compromesa amb la nostra llengua i la nostra cultura'. En aquest col·legi, a més del 'Mandarina', M. Rosa recorda un alumne homosexual a qui ella va ajudar molt, així com Sílvia, una xiqueta discapacitada. Van ser els alumnes del Bonavista a qui M. Rosa acompanyà de viatge a Granada.

M. Rosa Diranzo ha escrit dues novel·les juvenils: 'El secret de l’olivera' i 'La pantalla màgica'; un altre relat de memòries sobre la seua infantesa a França: 'La vella locomotora'; una novel·la per a adults: 'El marge i el camí', i ara 'Mestra, conta’ns coses!', que presentarà el divendres 23 de maig a les 19..30 a l’Institut de Catadau.

L’obra 'Mestra, conta’ns coses!', que he llegit ja pel fet que M. Rosa me'n va enviar les proves, és una narració àgil i divertida, ben escrita i que enganxa al lector per la gràcia i les ocurrències de les situacions viscudes per M. Rosa, en tots aquells llocs on ha estat de mestra. Una bona mestra!! 

En la invitació a la presentació del llibre, que M. Rosa ens enviava a les meues germanes i a mi, ens deia: 'Trobaré molt a faltar el vostre pare, una de les llums que més brillen en el camí que he contat'.

M. Dolores Amorós, a qui jo també vaig tindre de professora de francés a institut de Carlet, escriu al pròleg del llibre recordant l’alumna M. Rosa: 'vaig descobrint en aquella joveneta tímida d’abans, una persona singular i de notable intel·ligència'. 

La professora M. Dolores Amorós descriu a la perfecció en el pròleg aquesta obra de M. Rosa Diranzo: 'És una narració lineal, tot i que, de tant en tant, el flah-bak apareix per a intercanviar algun succés o persona que han impactat de manera especial en la vida de M. Rosa'. Aquest llibre de la professora Diranzo 'és una obra on la narració i la descripció s’entremesclen molt hàbilment', com diu M. Dolores Amorós.

Un llibre que cal llegir. Un molt bon llibre del qual cal fer una presentació. Per què no al col·legi Bonavista? 

Enhorabona, M. Rosa!

"M'he fet a tots" (EL PAÍS, 13/05/2014)

És així com s’expressava Sant Pau en la primera carta als Corintis, per significar l’arrelament de l’Apòstol, en la gent i en el poble que anava a evangelitzar. El text complet és: “M’he fet com un jueu amb els jueus....m’he fet feble amb els febles....m’he fet tot a tots” (1C 9:22)

I és que el més normal del món hauria de ser que els bisbes i els preveres que van a servir una comunitat, es feren tot a tots! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. És així com el capellà de l’Alcúdia, Alexandre Alapont, es va fer “tot a tots”, quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l’antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d’aquell país, el primer que va fer, va ser aprendre la llengua del poble que l’acollia. Alexandre Alapont no va imposar la seua, sinó que va aprendre la de la gent. I com a fruit de la seua inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya, la Bíblia i el Missal Romà.

Dic tot això, degut als rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer “olor d’ovella”. I quina millor olor d’ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s’imagina que el bisbe de París no parlara francès? O que el bisbe de Lisboa fóra incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s’expressara en castellà?

Quan el 1966, el bisbe González Martí fou nomenat bisbe coadjutor de Barcelona, amb dret a successió de l’arquebisbe Modrego, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai.

Va ser el l’Abat Gabriel Brasó, qui degut a l’amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del papa a l’Abat Gabriel, i fruit de l’amistat que tenien, Pau VI se’n va queixar per les protestes que hi havien hagut a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo González. El papa li digué a l’Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L’Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, li digé l’Abat Gabriel Brasó, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d’aquell moment, no s’ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no parle la nostra llengua.

Quan l’any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes foren originaris de Catalunya, com que assumiren la realitat cultural i la llengua del poble. Perquè no és el poble el qui s’ha d’adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer-se “tot a tots”, incardinant-se en la cultura del país, per així ser valencià amb els valencians.

Per què els valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua a l’Església? Per què l’arquebisbe no promou i recolza el valencià a la litúrgia, als pobles valencianoparlants? Per què a les esglésies del País, el valencià continua arraconat? Quin cas fan els bisbes valencians de la Llei d’Ús i d’Ensenyament del valencià?

I és que el Pentecostès encara no ha arribat a l’Església del País Valencià. Millor dit: no el deixen arribar.

El Misteri d'Elx (VILAWEB/ONTINYENT, 11/05/2014)

Una vegada més, el Misteri d’Elx torna a ser notícia, encara que amb una connotació negativa. Bé: no és el Misteri o Festa d’Elx el qui és notícia, sinó la degradació o “sacrilegi”, com deia Francisco Esquivel en un excel·lent article al diari Información, el passat dia 20. El Sr. Esquivel parlava de com el Misteri ha estat degradat, en llevar-li l’ajuda especial que rebia com a Patrimoni de la Humanitat. El Sr. Esquivel s’escandalitzava, amb tota la raó del món, per l’actitud del Govern de l’Estat, que ha actuat insultant la Festa, que cal recordar que és el primer Be Immaterial proclamat per la Unesco a l’Estat espanyol.

Tots hem sentit una i una altra vegada, com el Govern de la Generalitat i d’una manera especial els Srs. Alberto Fabra i Serafín Castellano, ha proclamat la defensa de les senyes d’identitat del País Valencià. Però una vegada més, com en el cas de RTVV, el Govern Valencià menysprea les senyes d’identitat dels valencians!! I en aquest cas, una de les senyes d’identitat més importants del nostre País: la Festa d’Elx, el drama assumpcionista que, en la nostra llengua, ompli la ciutat de les palmeres de la bellesa  dels cants de la Magrana, l’Araceli, el Ternari o el Gloria Patri.

He tingut el goig de vore diverses vegades la representació del Misteri, tant a Elx mateix, com també a Montserrat, l’any 2004. Però va ser l’11 de setembre de 2010, quan vaig tornar a sentir, en aquest cas a l’Alcúdia, els cants de la Capella del Misteri, en l’acte d’homenatge que l’Ajuntament del meu poble tributà a mon pare, pels 100 anys de vida. Mon pare, assidu a la Festa d’Elx i enamorat del Misteri, afirmava que “si al cel hi ha música, indubtablement serà la del Misteri”!! En aquell acte es palpava el silenci, el respecte i l’admiració dels 700 alcudians que omplíem la Casa de la Cultura de l’Alcúdia  i que escoltàvem amb emoció els cants, Salve Regina, princesa, el Ternari i el Gloria Patri.

Per això trobe immoral l’actitud del Govern espanyol, per l’eliminació de l’ajuda a la Festa d’Elx. Però encara trobe més immoral el silenci de la Generalitat, i d’una manera especial dels Srs. Fabra i Castellano, així com també de la Consellera de Cultura, que constantment s’omplin la boca parlant de defendre les senyes d’identitat dels valencians, però que després no fan res per mantindre eixes senyes d’identitat.

¿Serà per què el Misteri es canta en valencià, que la Generalitat no fa res per defendre’l? ¿Serà per l’obsessió del ministre Wert per espanyolitzar tot el que té entre mans, que ha suprimit l’ajuda al Misteri? ¿Per als Srs. Castellano i Fabra, és més important obeir allò que ve de Madrid, o protestar davant el ministre, per així defendre la Festa? Fins ara, només l’Ajuntament d’Elx ha demanat al ministeri que es retorne l’ajuda! Cap més polític del PP ha obert la boca!!!     

Fa uns dies els senyors del PP acusaven el que anomenen “tripartit”, de ser anticatòlics!! A vore si ells que són tan catòlics, defenen un drama assumpcionista catòlic, o bé el deixen sense l’ajuda que necessita!!

Els Srs. Fabra i Castellano diuen que defenen les nostres senyes d’identitat!! Però ja es veu com estan tractant el Misteri d’Elx!! De la mateixa manera que van tractar RTVV i de la mateixa manera com tracten els malalts, l’ensenyament en valencià, els immigrants i els ancians!!

«Ni han existit, ni existeixen, ni existiran» (LEVANTE-EMV, 09/05/2014)

Amb aquesta contundència s´expressava el Sr. Jorge Bellver (a la Cerdanya hi ha el poble de Bellver!), síndic del PP a les Corts Valencianes, en el debat del passat dia 7, per rebutjar l´imperialisme català i els Països Catalans. 

Jo creia que un Parlament discutia sobre realitats, és a dir, sobre allò que existeix. No crec que cap Parlament del món passe les hores discutint sobre el sexe dels àngels, sobre si la terra és plana o si la fórmula de la molècula d´aigua és H2O. Allò que no existeix, no cal donar-li més voltes!! Si el PP creu que els Països Catalans, «ni han existit, ni existeixen, ni existiran», ¿per què perden el temps (i el fan perdre als altres!!) amb temes irreals? Si els Països Catalans, segons el PP valencià, és una entelèquia, ¿com poden dedicar una sessió parlamentària a debatre alguna cosa que no existeix?

El PP valencià portarà a les Corts Valencianes una proposta per dir que no existeix el sexe dels àngels? 

El PP valencià farà un ple del Parlament per negar que el quadrat de 4, és 8? O que els mamífers no són rèptils? Passarà el temps el PP valencià negant alguna cosa que ni existeix ni és real?

El PP valencià, que diu que defèn les nostre senyes d´identitat, hauria de recordar la promesa del Conseller d´Hisenda, José Manuel Vela, que deia que «Hasta aquí hemos llegado», pel que feia referència al finançament per part de l´Estat i que «No aguantaremos ni un año más el actual modelo de financiación autonómico»!!! I ja ha passat més d´un any!!

El PP valencià, que diu que defèn les senyes d´identitat dels valencians, hauria de recordar què s´ha fet del Banc de València, de Bancaixa i de la CAM!! 

El PP valencià, que diu que defèn les nostres senyes d´identitat, hauria de recordar les paraules del Conseller Serafín Castellano sobre Canal 9, ja que «si no existira l´haurien d´inventar». 

El PP valencià que va a misses i processons, ¿com tracta després els més dèbils de la nostra societat?

La llengua. El PP valencià, que diu defendre les senyes d´identitat dels valencians hauria de recordar allò que diu l´Estatut d´Autonomia i la Llei d´Ús i d´Ensenyament del Valencià pel que fa a la protecció de la nostra llengua. El president de la Generalitat, l´alcaldessa de València o la d´Alacant, i molts altres polítics del PP, protegeixen tant la llengua, la tenen tan protegida, que la tenen tancada amb pany i clau!! I perquè tenen la nostra llengua tan tancada que l´asfixien, per això tanquen a les escoles les línies en valencià!!

El PP valencià i el Sr. Gonzàlez Pons que en una campanya de màrqueting volia «entender mejor a Cataluña», pot presentar les paraules «dialogants» del Sr. Bellver, quan en la sessió parlamentària denunciava «el pancatalanisme», que «porta molts anys intentant apropiar-se de les coses que no són seues, com la Dama d´Elx, les Illes Columbretes i autors com Ausiàs March»!! Per cert Sr. Bellver: la Dama d´Elx la tenen els catalans o Madrid? I les Columbretes es troben davant Salou? Falta trellat!!

Mare de Déu dels Desemparats (Levante-EMV, 08/05/2014)

El 7 de març, en finalitzar una concentració de protesta contra el Govern d'Alberto Fabra, un grup de familiars de malalts dependents es va tancar a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Va ser l'arquebisbe Carlos Osoro qui atengué aquestes persones, comprometent-se a portar les seues reclamacions al Govern del Sr. Fabra.

Els familiars dels malalts dependents que es van tancar a la basílica, deien que eren catòlics i que demanaven la protecció de l'Església, davant l'actitud immoral del Govern Valencià, que deixa desemparats els més desvalguts de la societat! 

Per això em va semblar indecent que els governants valencians, des del President Fabra al President de les Corts Valencianes, ocuparen el primer banc de la basílica de la Mare de Déu, el 6 de març, quan es va mostrar la restauració de la santa imatge!! Els governants valencians estaven mirant la imatge que empara els qui els la Generalitat Valenciana deixa desemparats, amb una política mesquina i indecent que ofega els malalts amb les retallades i el copagament!! 

El President del País Valencià i els seus Consellers sobretot la de Benestar Social!! l'alcaldessa de València i el President de les Corts Valencianes, haurien de sentir les paraules del papa Francesc, quan a l'exhortació, El Goig de l'Evangeli, demana «cuidar els més fràgils de la terra» (209). 

És evident que els governants del País Valencià deixen desemparats les persones més fràgils de la nostra societat, i no fan cap cas de les paraules del papa, que poden aplicar-se a les famílies dels dependents valencians!! Unes paraules que el papa ben bé podia haver-les escrit, pensant en els governants valencians: «Molesta que es parle d'ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d'un Déu que exigeix un compromís per la justícia» (E.G. 203). 

La devoció a la Mare de Déu dels Desemparats no consisteix a anar hui, ocupant un lloc d'honor, a la missa d'Infants i a la processó, sinó que exigeix, abans que res, l'atenció i la sol·licitud pels desemparats, per les persones més fràgils de la societat!! 

Els nostres governants haurien de recordar les paraules de l'Eclesiàstic: «No rebutges el qui et demana perquè ho necessita» (Ecli 4:4). 

I l'arquebisbe de València, amb els altres bisbes valencians haurien de denunciar públicament la política de balafiament de la Generalitat Valenciana, que deixa desemparades les persones que més necessitat tenen d'ajuda i de protecció!!

La patrona de València és la Mare de Déu dels Desemparats. No la Mare de Déu dels opressors!! Ni la Mare de Déu de les retallades!! És la Mare de Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils!!

Per això enguany, a la missa d'Infants i a la processó de la Mare de Déu, l'arquebisbat no hauria d'admetre els nostres polítics, mentre amb la seua política indecent continuen desemparant els preferits de Déu: els malalts, els pobres i els aturats i els immigrants!!!