Por a la llibertat!! (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 22/01/2014)

Una vegada més, com en el cas dels repetidors de TV3 al País Valencià, el Govern de l’Estat ha actuat amb prepotència, obligant ACPV a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.

Certament que aquesta actitud de censura per part del Govern de l’Estat no és nova, ja que des del gener de 2007, la Generalitat va aconseguir tancar els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (l’Alacantí) La Llosa de Ranes (la Costera) Alginet (la Ribera) i Morella (Els Ports) privant a milers de valencians de poder vore una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai a aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un Govern) que defensa la llibertat com a base de la convivència i del progrés, encara puga negar la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

És per  poder continuar veient TV3, que impulsada per ACPV, milers de ciutadans ens vam mobilitzat per fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplique la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants, han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, va ser signada el 1992 pel Govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats l’any 2000, amb José Mª Aznar de president del Govern.

Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia l’alcalde de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat “no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir”.

Ningú no està obligat a vore TV3 ni a escoltar Catalunya Ràdio! Però amb l’acció de clausurar els seus repetidors, s’ha impedit que els qui sí que volem vore TV3 i escoltar  Catalunya Ràdio, no pugam fer-ho! És qüestió de legalitats o de por a la llibertat? Per als cristians, com ha recordava Benet XVI, la llibertat i la veritat han d’anar juntes, perquè si se separen, apareix el risc de la prevaricació.

Com ha dit l’escriptor Joan Francesc Mira pel que fa al repetidors que es van clausurar, “el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent”.

En un temps, on des de qualsevol part del món podem sintonitzar la CNN o Al Jazeera, és ridícul  censurar les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio!

En un Estat normal, el ministre d’Indústria, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura mai no és un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa, és un empobriment de la cultura i un pas cap arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el Govern de l’Estat prohibeix les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio!!

De la mateixa manera que retallen drets sanitaris i educatius, retallen també la llengua i la llibertat d’expressió!! I és que tenen por a la llibertat!!!

Confie que el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, denuncien públicament la censura del Govern de Madrid i la connivència del Govern Valencià!!!

I és que per molt que el PP diga que defèn la nostra llengua, no fa sinó treballar per exterminar-la!!

     

´Era foraster i no em vàreu acollir´ (DIARI DE GIRONA, 19/01/2914)

Demà dia 19, l'Església celebra la Jornada Mundial de les Migracions, amb l'objectiu de sensibilitzar la nostra societat davant la situació dels immigrants. Amb el lema "Emigrants i refugiats, cap a un món millor", el bisbe d'Albacete, Ciriaco Benavent, president de la Comissió de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola, ha denunciat la reixa de Melilla, amb els ganivets afilats per impedir el pas dels immigrants. El bisbe Benavent també ha criticat, amb valentia, els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) i la restricció dels drets sanitaris dels immigrants.

En ple segle XXI, és escandalosa la situació en la que malviuen els estrangers reclosos, com en una presó, als CIEs. I és també immoral i inhumana la retallada sanitària aplicada als immigrants. 

I tot això, provocat per un Govern, el de Madrid, que assisteix a misses i a processons, i fins i tot alguns membres d'aquests governs han fet pregons de Setmana Santa. Són polítics que reben el Papa amb reverència, però després actuen amb irreverència amb els més dèbils de la societat!

Segurament que els membres del Govern han escoltat moltes vegades el capítol 25 de Sant Mateu: "Vaig tindre fam, i no em donàreu menjar, era foraster, i no em vàreu acollir" (Mt 25 :31-46). I és que davant les necessitats de la gent més desvalguda, podem actuar amb solidaritat o amb indiferència! El govern espanyol maltracta sense pietat els immigrants, ferint-los amb els ganivets de la reixa de Melilla, tancant-los als CIEs i retallant-los una prestació sanitària que ha de ser universal, segons recull la Constitució, que el PP defensa quan li convé! Una vegada i una altra, la Paraula de Déu ens convida a fer costat a les persones més fràgils de la societat, i a "trencar les cadenes injustes, a partir el pa amb el qui té fam, a acollir els pobres que no tenen casa" (Is 58:6-7). I pel contrari, els nostres governants actuen retallant drets! La Paraula de Déu exigeix també no oprimir ni vexar els forasters (Ex 22:20) i pel contrari, el govern de l'Estat els tracta com a delinqüents!

Els nostres governants, durant el Nadal, s'hauran entendrit amb el relat del naixement de Jesús. Però ja en aquest passatge de l'Escriptura se'ns revela el drama de Maria i de Josep, que van tenir el seu fill en un estable, "perquè no tenien lloc a l'hostal" (Lc 2:7). També avui, en ple segle XXI, són molts els homes, dones i infants, que no tenen lloc en el cor i en les lleis dels governs! La Jornada Mundial de les Migracions ens crida també a rebel·lar-nos contra la reforma del Codi Penal de l'article 138bis, que farà que sigui delicte ajudar persones immigrants en situació irregular.

M'imagino que aquests governs no convidaran el papa Francesc a venir a l'Estat espanyol, ja que també és un immigrant, solidari amb els immigrants! Per tot això, els governs europeus no demanaran perdó per l'espoli fet a Amèrica i a Àfrica i per la manera com tracten els immigrants?

Què és més democràtic, poder votar o prohibir una votació? (VILAWEB/ONTINYENT, 19/01/2014)

Des de la 'Unidad de Destino en lo Universal' del franquisme fins a l’Estat de les Autonomies, i des d’un federalisme a la independència d’alguna part d’Espanya, passant per una nova recentralització, l’Estat espanyol té davant seu un desafiament.

 

És evident que malgrat que alguns somien de tornar a la 'Unidad de Destino en lo Universal', i que molts altres abominen l’Estat de les Autonomies i, evidentment, la independència i el federalisme, Espanya es troba en una cruïlla transcendental que obrirà un futur molt diferent de l’actual.

La nova recentralització que alguns volen no seria la solució, sinó tot el contrari, davant la voluntat de llibertat que hi ha a Catalunya. És cert que la recentralització i la uniformització de l’Estat no seria la primera vegada que es dóna. L’any 1939, el govern de Franco va eliminar qualsevol diferència i qualsevol particularisme, amb el resultat que tots coneixem: l’anul·lació de les llibertats a tot l’Estat. 

Però ja abans, el 30 de juliol de 1917, Francesc Cambó escrivia al diari El Debate: 'Al acuerdo de los parlamentarios catalanes de convocar a los parlamentarios de España a una asamblea extraoficial para deliberar sobre los graves problemas que están hoy planteados en España, contestó el Gobierno declarándola facciosa. No quiero discutir el supuesto, base única de la grave resolución del Gobierno de declarar sediciosa a la casi totalidad de la representación parlamentaria catalana. Estamos frente a un dilema trascendental ¿Es que la iniciativa catalana es como se dice, un intento faccioso, una maquinación separatista o anarquista? En este caso obra bien el gobierno. Pero... y si la iniciativa catalana fuese todo lo contrario. ¿Ha pensado el gobierno y los que le secundan en la responsabilidad que contraen con su campaña? A Cataluña, con razón o sin ella, se le viene acusando hace muchos años de egoísmo particularista. Cataluña, se ha venido diciendo, labora por sí y para sí; sus intereses y sus ideales propios son los únicos que mueven a sus hombres. Cataluña no piensa en el resto de España, no quiere cumplir la misión santa de despertarla, de confundirse con ella, en una actuación común, en una obra de salvación de todos. Y Cataluña, en un momento de la historia que puede ser épico y puede ser trágico, siente toda la grandeza y toda la generosidad de la misión de salvadora de España. Y contra esa iniciativa, viene la acusación, y lo que es más grave, el intento de acordonamiento. ¿Se dan cuenta los que le provocan del terrible estrago, que con su conducta han de producir en el espíritu de Cataluña? ¿No se aperciben de la obra fatal de separación que están realizando?' És un article de 1917, però que podria ser també del 2014.

Davant un Estat i les pretensions d’anul·lar la voluntat d’un poble, resulta interessant escoltar aquestes paraules: 'Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir'. Aquesta frase no és ni d’Artur Mas, ni de Jordi Pujol. Són paraules del papa Joan Pau II. I quan el papa deia'ningú' especificava el següent: 'Ni un Estat, ni una Nació, ni cap organització internacional'. Són les paraules d’un home que el 27 d’abril serà proclamat sant.

I és que els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans, considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària.

                                                            Votar sense covardia

En el discurs davant les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II digué: 'Els hòmens resten lligats necessàriament d’una manera més intensa a grups humans concrets; primer de tot, la família, després els distints grups de pertinença, fins arribar al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural, que no per casualitat, indicat amb el terme de nació, evoca el “nàixer”, mentre que indicat amb el tema pàtria, evoca la realitat de la pròpia família'. I el papa feia notar 'l’anhel de llibertat dels pobles, com un dels signes dels temps' i feia notar com, en casos extrems, com a Polònia, 'és precisament la mateixa cultura que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica'. I deia encara, que 'cada nació té el dret de moderar la pròpia vida, segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories'.

En el llibre 'Fet nacional i magisteri social de l’Església', del professor de la Facultat de Teologia de Catalunya Oriol Tataret, el cardenal Paul Poupard (antic president del Pontifici Consell per a la Cultura), diu en el pròleg: 'la nació, com a expressió peculiar de la vida social de l’home, té un lloc important en els plans salvadors de Déu'.

  

Davant la situació que actualment viu Espanya, la resposta amb més trellat és escoltar què vol el poble. Com ho fa la Gran Bretanya. Aquesta hauria de ser la resposta política del govern del sr. Rajoy. Perquè per damunt de les lleis, hi ha la voluntat d’un poble, ja que les lleis són per al poble, no el poble per a les lleis.

A més, si el papa ha dit que l’Església argentina fa dos segles va tindre un paper important en la independència d’aquell país americà, com ens ha de fer por una nova estructura d’Espanya?

Sant Antoni, solitari i solidari (La Veu del País Valencià, 15/01/2014)

Sant Antoni Abat

Sant Antoni Abat, pare de monjos

P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat

“Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià en referència al  sant abat, un dels més populars de la nostra terra. La prova d’això està en la multitud de festes i d’ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres.

Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat: les Santantonades d’El Forcall; la Matxà de Borriol; “el Maig” de Villores; les Rossegades d’Albocàsser, la Malea de Vilafranca, la representació de la vida del sant, la benedicció del panoli i les Albaes de Morella o les Botargues d’El Forcall.

També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor al nostre sant: Almoines, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Benicàssim, l’Alcúdia, Palmera, Elx, Ador, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets o Palma, amb la benedicció de pans i dolços

A la Safor, a més del foc hi ha la tradició dels “Porrats”, lligats a la rogativa per demanar a Sant Antoni bones collites i fertilitat per al bestiar. L’escriptor J. E. Gonga, en el seu excel·lent llibre “Les festes de la Safor”, descriu els inicis del “Porrat” a Gandia i a Oliva. En aquest últim poble, hi ha constància des del segle XVII de la benedicció dels animals lligada a la festa de Sant Antoni.

Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Sant Atanasi, autor de la “Vida d’Antoni”, presenta l’experiència d’aquest monjo, caracteritzat pel despreniment, la confiança en Déu en la lluita contra el Mal i pel treball i l’almoina als pobres. Sant Atanasi volia presentar la vida d’Antoni, com un model i un exemple per als monjos. Per això són molts els refranys referits al combat i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: “Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u”. I també: “Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni”.

Nascut a Egipte el 251 al si d’una bona família, per l’Evangeli  renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d’Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou “amic de Déu”, theophiles, un nom que l’Escriptura havia aplicat a Abraham, i que la tradició cristiana dels primers segles assignava als justos: els màrtirs i més tard els monjos.

Antoni, després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se’n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d’ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu “desert interior”, per viure sol, centrat en la pregària i en el treball. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va  acabar el 356 quan morí en la pau de Déu.

Al capítol 71 de la “Vida d’Antoni”, Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l’alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia, feia que els qui l’anaven a visitar se’n tornaren amb la pau al cor.

Sant Antoni, com tots els monjos, era un home solitari però també va saber ser solidari! Tot i viure al desert, Sant Antoni el deixava i se n’anava a la ciutat, sempre que feia falta defendre la causa del pobres i dels desvalguts.

Molts pensen, i, maliciosament, així li ho han fet saber al P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, que els monjos hem de limitar-nos a “resar y a callar”, inhibint-nos de les situacions i dels problemes del nostre món. El P. Josep Mª Soler, en una entrevista al dia El País (27 d’agost de 2006) que recomane, responia així, a aquells que ens volen als monjos, muts i a la gàbia: “L’Església hauria de ser més valenta i denunciar clarament situacions en les quals l’Església ni transmet, ni viu l’Evangeli”.

I és que l’Església i els monjos, no podem callar davant les injustícies i l’abús dels poderosos, que xafen els més dèbils. Per això, Sant Antoni ens és model de pregària i també de compromís, de solitud i de solidaritat. Com ho hem de ser tots els monjos

       

Les retallades són una vergonya (VILAWEB/ONTINYENT, 12/01/2014)

Així s’expressava fa unes setmanes el germà José M. Viadero, director tècnic de la Fundació Juan Ciudad, i membre de l’Orde dels Germans de Sant Joan de Déu.

I és per això, que el 17 d’octubre i davant les Corts Valencianes, es manifestava Caritas, Mans Unides, CDIS i molts religiosos valencians, per tal d’exigir el compromís del Govern de la Generalitat a favor dels més desvalguts, amb polítiques encaminades a afavorir els hòmens i les dones que tenen dificultats econòmiques. Els manifestants demanaven també una política al servei de les persones més fràgils, així com mesures eficaces contra de la corrupció.

Com és possible que els més dèbils de la societat siguen els qui més retallades suporten? No és una indecència que hi haja gent que passe dificultats i que encara facen falta fins a 25 milions d’euros per a obrir l’aeroport de Castelló? O que la Ciudad de la Luz en necessite 1 milió cada mes?

I no és també una indecència que el jutjat demane al Port de València que justifique 59.000 euros en cistelles de Nadal? On van anar eixes cistelles de Nadal? Segur que no van ser regalades a la Casa de Caritat, ni tampoc a cap família necessitada.

El 17 d’octubre, en la presentació del 'Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana', el President Fabra deia: 'Exigimos lo que nos corresponde'. I per a exigir eixe finançament que tant ens urgeix, per què el President Fabra no fa que els diputats i senadors valencians del PP voten en contra del sr. Montoro i del sr. Rajoy, que discriminen el nostre País?

En aquell acte, el President Fabra deia: 'Empezamos a respirar'. Creu el President que comencem a respirar amb la llista d’aturats que tenim? Creu el sr. Fabra que comencem a respirar amb la jubilació de misèria que cobra la majoria dels pensionistes i que no els permet arribar a final de mes? I els jóvens que han d’eixir del País perquè no troben treball? Creu sr. Fabra que els jóvens que emigren comencen a respirar?

L’informe 2013 de la Fundació Foessa, organització impulsada per Caritas, i que el President de la Generalitat i els seus Consellers no es deuen haver llegit, diu: 'En els últims 5 anys, la renda mitjana ha caigut d'un 4%, mentre que els preus s’han incrementat d'un 10%. Els ingressos de les persones amb rendes més baixes, han caigut d'un 5% des de 2006. La taxa d’atur de la persona principal de la casa, ha passat del 6% al 21,4%. La taxa d’atur dels menors de 25 anys és del 55%. Hi ha un 26,8% de persones en situació de pobresa i exclusió social.' 'Empezamos a respirar', Sr, Fabra?

En el mateix acte, el President Fabra deia també: 'Estamos marcando un hito en la historia de la Comunitat.' Quin 'hito' estem marcant, amb els dependents sense una assistència digna, el copagament dels malalts de càncer, les llistes d’espera als hospitals o els xiquets en barracons? Quin 'hito' estem aconseguint, sr. Fabra, amb cada vegada més polítics encausats? Quin 'hito', sr. Fabra, estem aconseguint, quan 1.600.000 famílies viuen en la pobresa, segons denunciava Jaime Serra, fundador del Banc d’Aliments? Quin 'hito' s’està aconseguint presentant una moció de censura a Oriola, amb encausats?

'Eixos que diuen venerar la Mare de Déu dels Desemparats són els mateixos que deixen desemparats els més dèbils de la societat valenciana.'

'Lo grande y poderosos que somos' de Cristina Tàrrega en l’Acuerdo de la Sociedad Civil con la Comunitat Valenciana, queda manifestament desmentit per la sra. Mairén Beneyto, regidora de Cultura de l’Ajuntamnet de València, que, fins i tot ha dit que 'No hay dinero ni cuadros para un Museo Sorolla.' 

Prou retallades als més desvalguts, sr. Fabra. Comence vostè i els consellers del Govern a retallar-se el sou. I faça una política de suport a aquells que més pateixen. Perquè, com ha dit el papa, primer són les persones.

I no ens vinga amb més mentides sobre si 'empezamos a respirar', perquè hi ha molta gent que està asfixiada per la política del PP d’esdeveniments faraònics.

Caritas, Mans Unides i diversos religiosos valencians van protestar per les retallades immorals del sr. Fabra i del sr. Rajoy. I els bisbes valencians? Per què eixa connivència amb el PP i eixa por a enfrontar-se i a denunciar la política de retallades de la Generalitat?

Fa uns dies, el sr. Serafín Castellano deia que 'el valencianismo está en el ADN del PP.' I és quedava tan ample. I a més, defensava 'el orgullo de sentirse valenciano.' El 'valencianismo' del PP, sr. Castellano, es mostra ben clarament, amb la seua política de retallades, amb la qual vostès maltracten els valencians. I el seu orgull de 'sentirse valenciano', és l’orgull que tenen d’asfixiar els valencians més dèbils. 

No és una vergonya que la Generalitat abuse de les persones més fràgils i més vulnerables? Mentre ells cobren un bon sou, els malalts dependents han de pagar una part del cost de les places que ocupen en centres ocupacionals i de dia. Per això l’Ajuntament d’Ontinyent ajudarà les persones que viuen en la fragilitat, a recórrer contra el copagament. És una vergonya que no té nom, que més de 30.000 persones majors estiguen afectades pel copagament a les residències.

Curiosament, cada any, el dia de la Mare de Déu dels Desemparats, el President Fabra i els seus consellers, l’alcaldessa de València i el President de les Corts Valencianes, ocupen els primers llocs a la Missa d’Infants. Però eixos que diuen venerar la Mare de Déu dels Desemparats són els mateixos que deixen desemparats els més dèbils de la societat valenciana.

És vergonyós que la Generalitat abuse d’aquesta manera dels més fràgils. Però així és com queden ben 'retratats', ja que la dignitat d’un govern es mesura per la manera com tracta els més desafavorits. 

Tant que els polítics del PP han elogiat Nelson Mandela i quin poc cas fan de les seues paraules: 'Una nació no ha de jutjar-se per la manera com tracta els seus ciutadans amb millor posició, sinó per la manera com tracta els qui tenen poc o no tenen res'. I al País Valencià, ja veiem com tracta la Generalitat els més desvalguts.

El canonge Josep Espasa (La Veu del País Valencià, 11/01/2014)

Josep Espasa i Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914, el dijous passat va fer 100 anys. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.

El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, el nomenà Rector del col·legi-seminari de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s’hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres,Falsejaments i veritats cristianes i també, Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l’obertura de l’Església valenciana, i per això, al voltant d’ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l’ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre el clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, “un espai obert a l’amistat i a la recerca en comú”. I els seus alumnes “esdevingueren elements crítics per amor a la veritat”, amb el desig que “l’Església s’alliberara d’hipocresia i d’hipoteques, i portés l’Evangeli al Poble”.

Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d’aleshores.

Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era “un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l’Evangeli”. El canonge Espasa, “un home de fe lluminosa”, no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a “obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis”. El seu caràcter obert va fer que acollira l’assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Ventura al col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè predicara els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tindre problemes amb les autoritats eclesiàstiques.

                                                       L'ermita de Sant Pere a la Pedrera
                                                           Mossén Josep Espasa i Signes

Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d’Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el col·legi de Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri, de la mateixa manera com abans ho havia fet a València. Com m’ha comentat l’amic Josep Garcia Richart, l’eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, “el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir”.

Josep Espasa es va retirar primer, a un pis a València, “on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera”. En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa “mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú”.

A Dénia es va fer càrrec de l’ermita de la Pedrera. Va ser a sa casa, el 1963, que el canonge Espasa va acollir Vicent Ventura, confinat allí, per l’exili forçós, després que el periodista valencià participara al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb mon pare, l’amic Ventura.

El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar  part de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l’ajuntament de Dénia posà una placa a l’ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser “un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus”.

Com ha escrit Vicent Cremades al llibre, “L’Església en la Transició”, el canonge Espasa va ser “un home liberal, obert, objectiu i ecumènic”.


En el centenari del naixement del canonge Espasa, tant l’arquebisbat de València com el d’Oriola-Alacant i l’Ajuntament de Dénia, haurien d’homenatjar el bon capellà Josep Espasa, un home bo i lliure, i amic de tots!

Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: “No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins”. Josep Espasa va ser “un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista”, com la definit Vicent Cremades.

Com m’ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del “pare Espasa”, com Fuster i ell mateix l’anomenaven, Josep Espasa era “un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa”. Garcia Richart defineix mossèn Espasa com “un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant”, un home que “irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai “exhibida” que no mai no podia molestar o ferir ningú”.

Josep Garcia Richart recorda Fuster i les “discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també”. El P. Espasa tenia “un sa sentit de l’humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta”.

Com recorda Garcia Richart, “el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L’enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia al Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre “oficial”. Ventura i jo es quedàrem fora de l’església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut”.

L’amic Garcia Richart, m’enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una “petita elegia” sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava “de rememorar una persona i el seu ambient”:
 

Tot és vençut: la pell grisa de l’alba, 
la carn, la llum dels solc i un gust salobre.
Ets aquí, repassant en pau la vida 
i aquí ens tens, de cos present.
Aquí restem com som, pobre i pocs, 
amb el sol testimoni d’una llàgrima.
Anem a passejar. Els ametllers 
han regalat la flor.
Adéu, mirada 
clara, llebeigs vesprals, matins de calma.
I el març, calç i llum de la cisterna.
Ara plou, amic meu, i el vespre mulla
 el pit sonor de la merla.
T’has endut, i els teus ulls, l’alè de l’aigua
I una tempesta. Sí morir-me tots, 
plats i castells, memòries, notaris 
i turistes. Les runes, sense amor,
 amaguen un bri verd. I olor de menta.
I tu, passat el temps, comptes els dies 
de la flor que ens durà la primavera-
Adéu. O fins demà. Aquí serem.

Josep Espasa Signes va nàixer fa 100 anys (NIHIL OBSTAT, 10/01/2014)

Josep Espasa Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914, aquest dijous farà 100 anys. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.

El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l’arquebisbe de València Prudencio Melo el nomenà Rector del Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s’hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres Falsejaments i veritats cristianesi Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l’obertura de l’Església valenciana, i per això, al voltant d’ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l’ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre la major part del clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, “un espai obert a l’amistat i a la recerca en comú”. I els seus alumnes “esdevingueren elements crítics per amor a la veritat”, amb el desig que “l’Església s’alliberés d’hipocresia i d’hipoteques, i portés l’Evangeli al Poble”.

Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d’aleshores.

Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era “un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l’Evangeli”. El canonge Espasa, “un home de fe lluminosa”, no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a “obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis”. El seu caràcter obert va fer que acollís l’assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Venturaal col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè prediqués els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tenir problemes amb les autoritats eclesiàstiques.

Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d’Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el Col·legi Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.

Fill predilecte de Dénia

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri, de la mateixa manera com abans ho havia fet a València, i on es va fer càrrec de l’ermita de la Pedrera. Allí a Dénia, el 1963, el canonge Espasa va acollir a sa casa Vicent Ventura, confinat allí, per l’exili forçós, després que el periodista valencià participés al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb el meu pare l’amic Ventura.

El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar part de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l’ajuntament de Dénia posà una placa a l’ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser “un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus”.

Com ha escrit Vicent Cremades al llibre L’Església en la Transició, el canonge Espasa va ser “un home liberal, obert, objectiu i ecumènic”, que cal recordar.

En el centenari del naixement del canonge Espasa, tant l’arquebisbat de València com el d’Oriola-Alacant i l’Ajuntament de Dénia, haurien d’homenatjar el bon capellà Josep Espasa, un home bo i lliure, i amic de tots!

Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: “No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins”. Josep Espasa va ser “un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista”, com la definit Vicent Cremades.