Després d’escoltar aquestes paraules del capellà de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Borriana, si em punxen no em trauen sang.
I és que he celebrat Eucaristies en valencià a l’Alcúdia, el meu poble o a d’altres pobles valencians i mai (però mai) no m’havien preguntat si tenia “permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano”. Encara més, l’any 2012 vaig presidir, en valencià, l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, acompanyat d’altres capellans, i cap d’ells em va preguntar si tenia permís per fer-ho en valencià.
L’anècdota que vaig “patir”, tan i tan absurda, a més de surrealista, em va passar el diumenge 12 de març, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia d’enterrament del pare d’un amic meu. En obrir l’església de la Mercè em vaig presentar al capellà que hi havia i li vaig dir si podia presidir la missa i si tenien el missal romà i el leccionari en valencià. El capellà (amb cara d’estranyesa per la pregunta que li vaig fer), em va dir que no els tenien i si jo pensava celebrar l’Eucaristia en valencià. En dir-li que sí i que ja aniria traduint els textos (del castellà al valencià) sobre la marxa, el capellà em digué si ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià. Surrealista! I això a Borriana.
I és que aquell capellà no ha entès que l’Església hauria d’acollir totes les llengües com a signe d’universalitat i de catolicitat i que celebrar la missa en la llengua del poble (com recomanava el Vaticà II), hauria de ser del tot normal. I no. Encara no és normal en aquesta parròquia de Borriana, ni tampoc en altres temples del País Valencià. I per això mateix, perquè aquell capellà no considera normal celebrar la missa en valencià, em preguntà si tenia permís del bisbe per celebrar-la en la llengua dels cristians de Borriana.
Aquest capellà, que em mirà estranyat (com si jo li haguera demanat la lluna), en dir-li que celebraria la missa en valencià, hauria de recordar les paraules del papa en una entrevista de fa dos mesos (Mundo Negro, 4 de gener de 2023). El papa, a les preguntes de Javier Fariñas i Jaume Calveras, afirmava que “el missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”. I per això Francesc elogiava la capacitat dels missioners de “ficar-se en la terra i respectar les cultures”, ajudant-les, a més, “a desenrotllar-les”. El papa deia que els missioners “no desarrelen la gent”, afirmant a més, que “el que és catòlic és respectar les cultures”. També la valenciana, pense jo, cosa que no fa el capellà de la Mercè. I és que “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, pel fet que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura de cada poble”, cosa que tampoc no entén aquest capellà de Borriana.
El capellà de la Mercè hauria de saber que Borriana és un poble valencianoparlant i celebrar l’Eucaristia en valencià hauria de ser el més normal del món. Per això, preguntar-me si jo ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià, ho vaig considerar absurd, com hauria estat absurd preguntar, a Salamanca, si un capellà ha de demanar permís al bisbe d’aquella diòcesi per celebrar la missa en castellà.
El papa Francesc ha demanat que els preveres fem olor d’ovella. ¿I quina millor manera de fer olor d’ovella que parlar la llengua del poble que servim?
El capellà que em va fer aquella pregunta tan fora de lloc, hauria de recordar per què Sant Jeroni, a finals del segle IV, va fer la traducció de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, al llatí. O per què el Concili Vaticà II va apostar per la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, com passa a gairebé tots els països del món, llevat del País Valencià. Per això el papa, quan fa un viatge apostòlic a qualsevol país, tant les lectures com els cants de la missa es fan en la llengua pròpia de cada lloc. I a Borriana, la llengua dels cristians és el valencià. I és que Pentecostès manifesta la universalitat i la catolicitat de l’Església, manifestada en les diverses llengües dels pobles. Per això quan els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen menyspreant la llengua dels cristians valencians, a més de donar un mal exemple als seus capellans pel que fa a la normalització lingüística a l’Església, estan contribuint al genocidi de la nostra llengua. Per això la història jutjarà severament la jerarquia valenciana, per aquesta actitud del tot abominable, que contribueix a la desaparició del valencià al nostre país.
El capellà de la parròquia de la Mercè que amb la seua pregunta em deixà desconcertat (per dir-ho d’alguna manera), hauria de recordar que el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, nascut a Borriana, quan va ser nomenat bisbe de Solsona, va defensar i parlar (en ple franquisme) la llengua dels cristians d’aquella diòcesi. I estic segur que si eixe capellà de la Mercè l’enviaren a París o a Munic, segur que aprendria el francès o l’alemany. I cal dir que el valencià és molt fàcil d’aprendre, només que un capellà tinga un mínim de sensibilitat i d’interès per fer-se del lloc on ha estat enviat en missió pastoral i d’aquesta manera no sentir-se foraster o estrany a la terra que l’acull. I és que no haurien de ser les ovelles les que han de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de les ovelles.
Com em comentava el meu amic uns dies després del funeral de son pare, molta gent li va dir que era la primera vegada que assistien a una missa en valencià. Inconcebible. I és que, irracionalment, els capellans valencians, majoritàriament, continuen ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si a Borriana (i a d’altres pobles del nostre país) no existira el valencià, sinó només el castellà.
Per això si el capellà que em va fer aquella pregunta tan absurda no vol ser un colonitzador sinó un pastor que acull els cristians de Borriana, hauria d’aprendre valencià i utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan, per exemple, les famílies del Camí Neocatecumenal, que quan van en missió a qualsevol país, el primer que fan és aprendre la llengua dels seus habitants, per així inculturar-se en la terra on són acollits. Si aquest capellà no comprèn això, està menyspreant la llengua dels cristians borrianencs, que mereixen un respecte. I si aquest capellà no entén això, hauria de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua amb la qual conversava amb Maria i amb Josep, amb Maria Magdalena i amb els apòstols. Jesús no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, que era el grec, ni tampoc la llengua de l’imperi, el llatí. Per això Jesús, hui parlaria valencià a Borriana. I no sé si aquest capellà, en cas que Jesús de Natzaret anara a la Mercè, li demanaria si “ya tiene permiso del obispo para predicar en valenciano”. Llastimós!
Sort tenim els valencians de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, un bisbe amb seny i sentit comú, que ha afirmat que és legítim (i per això ho ha defensat), que els cristians valencians vulguem celebrar la missa en valencià. A vore si els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló prenen nota de la bona predisposició de l’arquebisbe Benavent, i normalitzen el valencià a la litúrgia a les seues diòcesis, i així deixen de menysprear la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan els bisbes José Ignacio Munilla i Casimiro López.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada