“L’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles” (El TEMPS,

 Aquestes eren les declaracions que el bisbe Teodor Úbeda, de Mallorca, va fer al diari “Baleares” el 7 de setembre de 1991. El bisbe Teodor deia que “el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II i, en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església”. El bisbe Teodor afegia encara que “la fórmula política” per “concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és només una veu més”. Tot i reconèixer que ell era partidari de “mantenir la unitat d’Espanya”, el bisbe Teodor creia que l’Església “podia sol·licitar el dret de l’autodeterminació”. Per això també era partidari “d’una província eclesiàstica pròpia” per a les Balears, ja que considerava que les Illes “són una entitat sociològica que posseeix trets distints i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya”. Per això el 1984, amb els altres dos bisbes illencs, el de Menorca i el d’Eivissa, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que no fou concedida pel Vaticà.

El bisbe Teodor rebutjava qualsevol motivació política en les seues declaracions, i per això deia que “el fet que l’Església subratlle i estimule els signes d’identitat de cada poble, és un plantejament purament pastoral”.

Les paraules del bisbe Teodor estaven en sintonia amb la nota que, 27 anys després feren els bisbes de Catalunya: “No podem ignorar ni menystenir que, en relació a Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tots, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar, que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegiï el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239)”. Els bisbes catalans, com a “pastors de l’Església que fa camí a Catalunya”, afirmaven que no els corresponia a ells “optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat” (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).

També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església afirma que una nació “té un dret fonamental a l’existència”, a “construir el propi futur” (nº 157), com deia el bisbe Teodor.

Però el discurs del papa Joan Pau II a l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, és el més clarificador: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir”. Per això els bisbes catalans, en el document de 1985: “Arrels cristianes de Catalunya”, deien: “Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària”.

La majoria dels bisbes espanyols han arribat a qualificar la unitat d’Espanya de “bien moral”. I així, el 18 de novembre de 2019 en el discurs d’obertura de l’Assemblea Plenària dels bisbes espanyols, l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola en aquell moment, a més de dir que “la Constitució espanyola no té data de caducitat”, parlà de la “concòrdia de tothom”, contraposant-la a “la temptació del caos”. Per això l’arquebisbe Blázquez demanà que “no prevalga mai” el caos sobre “la unitat assegurada per la Constitució”.

Pel contrari, els bisbes catalans han defensat “la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguen defensades de forma pacífica i democràtica” (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

També el bisbe Xavier Novell, de Solsona, ha defensat diverses vegades “els drets propis de Catalunya”, que “estan fonamentats primàriament en la seua mateixa identitat com a poble”. Per això el bisbe de Solsona ha afirmat que “a la llum de la Doctrina Social de l’Església, Catalunya té dret a l’autodeterminació”.

També el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el valencià, Agustí Cortés, afirmava en una entrevista recent (Catalunya Religió, 3 de març de 2021), que “qualsevol opció, sigui a favor o en contra de la independència o de l’autogovern, és legítima”. Sense ser, ni molt menys un bisbe independentista, Agustí Cortés reconeixia que “personalment pots pensar el que vulguis”. I per això remarcà que “l’Església es troba en un sa pluralisme d’opcions polítiques”, a diferència del que pensen la majoria de bisbes espanyols que, gairebé, posen la unitat d’Espanya com un dogma. El bisbe Agustí en aquesta entrevista deia encara: “Mentre una persona pugui recitar el credo i sentir-se ben cristià, si un està pensant en la independència i l’altre no, el bisbe no pot dir qui està més en l’Evangeli”. I finalment: “Jo tinc molt clara l’obligació moral d’estimar Catalunya. És un dret i un deure de qualsevol cristià estimar el teu país i treballar per ell”.

Curiosament, mentre els bisbes espanyols defensen la unitat d’Espanya, el bisbe Pierbattista Pizzaballa, Patriarca Llatí de Jerusalem, deia l’octubre passat en la conferència “Terra Santa i Orient Mitjà”: “No és pot dir als palestins que no tenen dret a una terra i a una nació”. I per això demanava “una solució digna” per als palestins.

Amb tot, i com que la unitat d’Espanya no és cap dogma ni tampoc no forma part del Credo, els cristians podem optar i defensar lliurement, sempre amb mètodes pacífics i democràtics, qualsevol opció política per al futur de Catalunya i de l’estat. I és que com deia el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, en el seu llibre, “Ser independentista no és cap pecat”. Amén.