Així definia l’escriptor Josep M. Espinàs un dels aparells que més utilitzem: el telèfon. Ens ho recordava ara fa un any l’article publicat a Regió 7 “De la coacció a l’emoció”, de Jordi Estrada: “En certa ocasió, l’escriptor i articulista Josep M. Espinàs va escriure que no era un entusiasta del telèfon: ens coacciona. És un petit però impertinent bruixot autoritari que no hem après a tindre a ratlla”.
En un altre article (“Els mòbils que han matat els telèfons”, publicat a El Periódico en 2020), el senyor Espinàs evocava les cabines telefòniques que gairebé han desaparegut dels nostres carrers per la proliferació dels mòbils.
He recordat les paraules de Josep M. Espinàs sobre aquest “bruixot autoritari” perquè en les dues sessions d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, he vist molts diputats més pendents del mòbil que no del candidat. Però el mateix passa en les sessions del Congrés dels Diputats espanyol (amb ministres inclosos), on els diputats estan més pendents del mòbil que no de les propostes que es presenten a la cambra. I també a les Corts Valencianes, on el diputat Jorge Bellver gairebé sempre que l’enfoquen té el mòbil a les mans.
Fa cinquanta anys, sense mòbils, no podíem parlar amb una persona si érem al camp, al tren o la platja. I ara amb aquest “company” inseparable (i invasiu), podem comunicar-nos allà on siguem. I és que com tot, un bon ús del mòbil té molts avantatges. El que preocupa és quan no el tenim a ratlla i l’ús del mòbil es transforma en abús, consultant-lo a la taula, a classe, mentre conduïm, al llit o a la faena, fins al punt que sovint ens aïlla dels qui ens envolten. Per exemple, és freqüent que els monjos sentim el so del mòbil mentre celebrem l’Eucaristia o resem Vespres. I és que ni a l’església la gent és capaç de desconnectar-se d’aquest “bruixot autoritari”.
Per això durant el discurs del Sr. Pere Aragonès molts diputats estaven més pendents del mòbil que no de les paraules del candidat. I si els diputats constantment estan consultant el mòbil, com podem demanar als jóvens que no ho facen mentre dinen o són a classe? Segons un estudi, gairebé el 90% dels jóvens d’entre 18 i 24 anys tenen un mòbil intel·ligent i se’l miren una mitjana de 72 vegades al dia. Segons aquest mateix estudi, la franja d’entre 35 i 44 anys consulten el mòbil 44 vegades cada dia. En canvi, els que tenen entre 45 i 54 anys ho fan 32 vegades, i a partir de 65 anys les consultes cauen fins a arribar a les 20 diàries.
Una altra dada significativa d’aquest estudi és que quan els jóvens s’alcen, un 58% no tarda ni 5 minuts a consultar el mòbil, i mitja hora després d’haver-se alçat, gairebé 9 de cada 10 ja s’hi ha connectat. I és que el mòbil ens diu l’hora, fem WhatsApp, mirem el Facebook, l’Instagram, YouTube, el correu electrònic, les notícies del dia, l’oratge que farà o fem fotografies.
És tan addictiu, que un 55% de les persones l’utilitza a la faena, un 38% al cotxe, un 53% al transport públic, un 62% al llit i, sorprenentment, un 45% al lavabo. I costa tant d’apagar-lo, que sovint estem més pendents del mòbil que no de les persones i del paisatge que ens envolta. I això fa que, per culpa del mòbil, es distorsionen les relacions personals i socials, a més de ser la causa de molts accidents de circulació.
També als monestirs ha entrat amb força el mòbil. Crec que en cas de ser necessari, no hi ha cap problema. Per això és lògic que tinga aquest “bruixot autoritari” l’abat, el prior, el majordom o l’infermer. El problema apareix quan es converteix en una dependència, que fa que ens aïllem o bé que ens ajuda a distraure’ns o a omplir el temps.
Com deia Zygmunt Bauman, “els mòbils ajuden a estar connectats els qui estan lluny”. Però Bauman afegia també que “els mòbils permeten als que es connecten, mantenir-se a distància”. I per això aquest pensador afirmava que “una persona no perd mai de vista el seu mòbil”, ni tan sols quan fa esport, ja que “la seua roba esportiva té una butxaca especial per posar-lo”. De tal manera que “eixir a córrer amb aquesta butxaca buida, seria com anar descalç”.
Casualment, quan estava acabant aquest article, he conegut una piulada al Twitter del 4 d’abril (molt sensata) de l’actor Joel Joan, que diu: “Nois i noies, us haig de fer saber que el Twitter, l’Insta, el Wahtsap, el tik tok, el télegram i tanes i tantes aplicacions que no conec, ens està convertint en addictes als smartphones. Ens creiem ser nosaltres els amos de l’aparell i és ell l’amo del nostre temps, emocions i esperances. Ja no tenim minuts de silenci, converses que ens facin volar una mica, tot és actualitat, jocs, vanitat, narcisisme i aïllament. Tot i que ens creiem més socials perquè tenim més seguidors a les xarxes, el què estem és més sols. Sense el nostre mòbil no som res”. I Joel Joan continua així la seua piulada: “Jo ja en tinc prou. Estic cansat de tanta frivolitat, insults, de fer veure que som qui no som. De deprimir-me constantment pels nostres ‘polítics’ i no polítics. De no fer la revolució necessària perquè ‘jo ja ho he dit al meu Insta, Twitter i el sumsumcorda’. I la piulada acaba així: “De només viure per la pantalleta i pel meu ego. No vull ser esclau de ningú. A la merda el mòbil”.
És evident que els diputats que, compulsivament, no paraven de mirar el mòbil durant el discurs del Sr. Pere Aragonés, sembla que no tenien interès per les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, i amb la seua actitud demostraven que el discurs del Sr. Aragonès no els importava gens. A no ser que estigueren seguint les paraules del candidat per mitjà d’aquest “bruixot autoritari”. Que tot podria ser.
Espere que en el pròxim debat d’investidura els diputats del Parlament de Catalunya estiguen més atents al discurs del candidat a la presidència de la Generalitat i deixen de jugar amb el mòbil.
Sant Benet, precisament, perquè els monjos visquem atents a Déu i als germans i evitem les distraccions (com fan els polítics consultant el mòbil), comença el pròleg de la seua Regla amb una paraula clau per a la vida monàstica i també per a tothom: Escolta. I és que el pare de monjos vol que en la nostra vida estiguem atents i siguem sol·lícits pels germans. I això només ho podrem aconseguir si evitem les fugides, les distàncies amb els altres, les distraccions i la dependència evasiva d’allò que, com el “bruixot autoritari”, no ens permet d’escoltar Déu i els altres, sinó que ens aïlla en un egocentrisme perillós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada