Com cada quart diumenge de Pasqua, diumenge anomenat del Bon Pastor, el papa ens convida a pregar per les vocacions. I en aquest 2019, aquesta 56ena jornada de pregària té com a lema: "La valentia d'arriscar per la promesa de Déu".
En el seu text, el papa ens recorda que "la crida del Senyor ens fa portadors d'una promesa i ens demana la valentia d'arriscar-nos amb ell i per ell". Es tracta de viure "la promesa i el risc de la crida dels primers deixebles al llac de Galilea". El papa ens posa al davant aquest passatge de l'Evangeli (Mc 1:16-20) on dues parelles de germans, pescadors tots quatre, Simó i Andreu per una part i Jaume i Joan per l'altra, tenien "dies de pesca abundant i altres vegades el treball de tota la nit no era suficient per omplir les xarxes i retornaven cansats i decebuts". És el que també ens passa a nosaltres en el nostre dia a dia: "a vegades s'obté una bona pesca i altres vegades hi ha que armar-se de valor per guiar la barca colpejada per les ones o hi ha que afrontar la frustració de vore's amb les xarxes buides".
Com en la història de tota crida, en el cas dels quatre apòstols "es produeix una trobada", ja que "Jesús camina, veu els pescadors i s'acosta a ells". És així com passa en totes les vocacions, tant en el matrimoni com en la vida consagrada, quan experimentem "la sorpresa d'una trobada" i "on percebem la promesa d'una alegria capaç d'omplir les nostres vides".
Com ens diu el papa, "la crida del Senyor no és una intromissió de Déu en la nostra llibertat", ni tampoc "una gàbia o un pes que se'ns carrega al damunt". La vocació és sempre "una iniciativa amorosa amb la qual Déu ve al nostre encontre i ens invita a entrar en un gran projecte". El papa ens recorda que "el Senyor no vol que ens resignem a viure pensant que no hi ha res pel que valga la pena comprometre'ns amb passió". I per això "la vocació és una invitació a no quedar-nos a la vora del llac amb les xarxes a la mà, sinó a seguir Jesús pel camí que ell ha pensat per a nosaltres, per a la nostra felicitat". D'ací que, amb valentia i audàcia, "hem de deixar tot allò que ens mantinga amarrats a la nostra barca xicoteta". Per això el papa ens demana "audàcia per descobrir el projecte que Déu té per a la nostra vida". I quan sentim "la crida a la vida consagrada o al presbiterat", cal que no ens fem els sords, perquè amb la invitació que ens fa Jesús, descobrirem un camí "que entusiasma i espanta al mateix temps", ja que "no hi ha un goig més gran que arriscar la vida pel Senyor".
Per això escoltar i acollir la crida de Déu, és un repte i un goig per a aquells que hem tingut la gràcia de ser cridats a seguir el Senyor incondicionalment. D'ací que hem de viure la nostra vocació i la nostra entrega amb autenticitat, deixant-nos la pell i no d'una manera "descafeïnada". Els qui hem acollit la crida de Jesús hem optat per deixar el sedentarisme, la comoditat, les riqueses i la mediocritat, per tal de seguir el Mestre. Perquè tenim clar que la força de la vocació està només en Jesús, que ho ha de ser tot per al consagrat. Com ha dit el P. Octavi Vilà, abat de Poblet, "Si no hi ha força vivint la vocació, no hi hauran noves vocacions i la vida religiosa serà només un refugi dels qui busquen tranquil·litat". I és que a Jesús, com va dir el papa en la Vetlla Pasqual, "no se'l coneix en llibres d'història, sinó que se'l troba en la vida" i en els germans.
Els cristians hem de deixar de banda el catastrofisme i la nostàlgia, per tal de viure arrelats en l'alegria i en l'esperança. De fet, és l'alegria i l'esperança el que busquen els jóvens que volen consagrar-se a Déu. No el conformisme, l'apatia i el desànim. Els consagrats hem de caminar sempre endavant, sense nostàlgies, amb pas ferm i decidit, malgrat els dubtes i els cansaments. Hem de ser hòmens i dones que, capaços de servir en i amb l'amor, visquem atents per atendre les necessitats dels altres i així respondre amb promptitud al que se'ns demane. Hem de ser generosos i donar el millor de nosaltres mateixos, sense perdre mai la il·lusió i l'entusiasme de la primera crida, ni el sentit de l'humor, tan necessari per a viure. Hem de saber començar cada dia escoltant-nos els uns als altres, admirant-nos dels dons dels germans i agraint els que rebem dels altres.
Finalment, hem d'intentar deixar enrere els malentesos que es puguen presentar i ser capaços de superar obstacles, aparentment insuperables. I és que només aprofundint cada dia més la Paraula de Déu, viurem la nostra vocació amb entusiasme i amb esperança, per així construir una Església de servei i no de poder. Com va dir en la 48ena Setmana Nacional per a Instituts de Vida Consagrada, Rosario Ríos, presidenta de la Confer, hem de ser "hòmens i dones d'esperança, que viuen confiats, sense por, capaços d'arriscar" la vida pel Regne. Perquè es tracta de llegir l'Evangeli amb ulls nous, intentant llegir el que de veritat diu i no el que sempre se'ns ha repetit. Així esdevindrem profetes d'esperança i de comunió, hòmens i dones capaços de fer realitat els nostres somnis de pau i de reconciliació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada