L'anafalbetisme de Retail Banking_Bankia (03/10/2020)

 No entraré a parlar de la trajectòria financera de Bankia i l’actual fusió (o absorció) amb Caixa Bank. Ni tampoc sobre la sentència que absol els Srs. Rato i Olivas i més membres d’aquesta entitat financera. Només vull recordar als directius de Retail Banking-Bankia, el ridícul i la irracionalitat (a més de l’analfabetisme) que mostra la pàgina web oficial. 

Si vostès busquen a Google Retail Banking-Bankia, podran observar que els directius d’aquesta entitat financera fan el ridícul quan posen quatre versions del que mostra la pàgina: la versió en castellà, en anglès, en valencià i en català. Curiosament no posen cap versió ni en murcià, ni en andalús, ni en extremeny. 

Els directius de Retail Banking-Bankia s’han cobert de glòria, ja que a la seua pàgina web diferencien ‘dues llengües’ que totes les universitats del món consideren una de sola. Els qui han manat fer aquesta pàgina no deuen haver passat de primària, ja que separar dues llengües que és una de sola és una mostra més de l’analfabetisme d’aquestes persones secessionistes (equivalents als negacionistes en el cas de la covid-19), que neguen un fet demostrat per la romanística de tot el món, com és la unitat de la llengua que parlem valencians, catalans, balears i andorrans, a més dels aragonesos de la Franja. 

No he volgut perdre el temps comparant les paraules ‘diferents’ que hi ha entre la versió valenciana i la catalana. Només queda patent que els dirigents que han manat fer aquesta pàgina són uns absoluts analfabets, que haurien de tornar a primària per a estudiar llengua i per a aprendre que les variants lingüístiques d’un mateix idioma no fa que siguen llengües diferents, com no ho són el castellà que es parla a Sevilla del castellà que es parla a Bogotà o el que es parla a Santiago de Xile.

Només espere que la fusió o absorció de Bankia i CaixaBank, igualment faça fusionar la seua nova pàgina web el valencià i el català en una única versió, per tal d’evitar que l’entitat continue fent el ridícul. Si no ho fan, aquesta pàgina i els seus responsables, a més de ser considerats uns analfabets, també caldrà que facen versions de la mateixa web en andalús, murcià, extremeny, argentí, bolivià…

Retail Banking-Bankia s’uneix a l’analfabetisme dels qui han elaborat la pàgina web de la Casa Reial espanyola, que també, irracionalment, posa dues versions com si foren diferents (en valencià i en català) de la nostra llengua. I això que al seu màxim ‘directiu’ li diuen el preparao. Però curiosament (i supose que per a no fer el ridícul), la web de la monarquia espanyola no posa els discursos del rei en andalús, ni en murcià, ni en extremeny.

Hilari Raguer, monjo, historiador, biblista i independentista (VILAWEB/ONTINYENT, 01/10/2020)

 S’ha mort el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, un home bo i amb una fina ironia i un reconegut especialista de la guerra de 1936-1939.

Nascut a Madrid l’11 d’agost de 1928, perquè son pare hi havia anat a treballar, al cap de poc ja tornà a Catalunya. El P. Hilari va estudiar a l’escola Blanquerna de Barcelona, mixta i molt avançada per a aquell temps, que, com ell reconeixia anys més tard, ‘em va marcar profundament’.

Va estudiar dret en ‘una universitat militaritzada’ i va pertànyer al grup antifranquista Torras i Bages. Va entrar a Montserrat el 1954, va fer la professió simple un any després i la solemne el 1958 i va ser ordenat de prevere el 1960. Per la seua trajectòria com a historiador, amb llibres sobre Carrasco i Formiguera, el general Batet o la UDC, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2014 i la Medalla d’Honor de la Universitat de Barcelona el 2016.

Amb el seu llibre Ser independentista no és cap pecat, exposava la seua visió d’una Catalunya independent. Com deia el P. Hilari, ‘en general la societat catalana ha estat independentista des del 12 de setembre de 1714’ i, com afirmava després de l’octubre de 2017, ‘la novetat del procés són dues coses: la primera, que hem perdut la por de dir que som independentistes, i la segona és que ho veiem factible’. I afegi a encara: ‘Una Catalunya independent no agrada al Vaticà, però hi negociaran’, de la mateixa manera que el Vaticà va negociar amb els polítics dels països sud-americans que s’independitzaren de l’estat espanyol. El P. Hilari tenia la confiança ‘que en un termini més aviat curt, Catalunya serà independent’, cosa que no ha pogut veure.

Republicà i independentista, el P. Hilari deia que el general Franco va ser ‘el personatge més funest de la història’, perquè va allargar la guerra innecessàriament, amb l’únic objectiu d’esclafar per complet l’exèrcit republicà.

A més del seu llibre La independència no és cap pecat i els que va escriure sobre Carrasco i Formiguera, el general Batet o la UDC, el P. Hilari és autor també d’obres com La independència ja ha començat, Tres catalanes de la tercera España, La pólvora o el incienso, Para comprender y vivir los salmos, Réquiem por la cristiandad o Lectio Divina.

Crític amb la Conferencia Episcopal Española (CEE), el P. Hilari deia que molts dels bisbes espanyols, ‘fins fa poc eren a més d’espanyols, franquistes’ i per això li dolia que la CEE no hagués demanat perdó pel seu suport a la dictadura de Franco.

El P. Hilari va decidir de fer-se monjo ‘a la presó de Montjuïc, sota un procés sumaríssim’. Com ell deia, ‘parlar de Montserrat és parlar de la història contemporània de Catalunya’. Pel que fa a la seua entrada a Montserrat, deia: ‘A mi em va agradar des de l’inici la vida monàstica. A més, personalment, per a mi estar a Montserrat té un component cultural i nacional importantíssim. És un símbol de país.’ Amb humilitat reconeixia que ‘els monjos no som àngels, som persones que necessitem més coses que la vida monàstica i Montserrat ens ho ofereix. Música, cultura, pensament, comunitat’.

Interessat per la conservació del planeta, el P. Hilari reconeixia, amb pessimisme, que ‘en la lluita contra el canvi climàtic no s’hi ha fracassat, simplement perquè no ens hi hem posat mai. Si no funciona ni les Nacions Unides… que havien de garantir la pau’.

D’una gran senzillesa en el tracte i alhora amb una gran cultura, el P. Hilari creia que ‘l’humanisme ens pot ensenyar, no a predicar sinó a debatre, al marge de la fe de qui parla o escolta’.

Com va escriure Joaquim Nadal, ‘Raguer es va fer historiador, cansat de l’adoctrinament del llibre de batxillerat d’història d’Espanya dels primers anys quaranta, d’un espanyolisme doctrinari i tronat, i després de degustar unes lectures d’Història de Catalunya de Ferran Soldevila’. I per això Joaquim Nadal acabava el seu article definint el P. Hilari Raguer com ‘un monjo savi’.

Vaig veure per última vegada el P. Hilari a la infermeria de Montserrat, l’11 de setembre passat, abans de la missa que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat organitza cada any, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. En una reunió de la Lliga, fa mesos, havíem pensat d’oferir al P. Hilari que presidís l’Eucaristia a Santa Maria del Mar. Després, a causa de la pandèmia, la missa es va fer a Montserrat. Jo mateix, el mes d’agost, com que el P. Hilari no podia presidir l’Eucaristia, li vaig oferir que fes l’homilia, però ja no es trobava amb forces.

Home intel·ligent, amb un fi sentit de l’humor i amb una conversa agradable molt interessant, doctor en dret i llicenciat en teologia bíblica, el P. Hilari Raguer ha estat un home d’una gran cultura i alhora, un monjo senzill i humil, fidel a la pregària i al servei que li era encomanat.

L'indult als líders independentistes (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/09/2020)

 La petició d’indult als líders independentistes catalans presentat per diversos col·lectius (com la UGT) o algunes persones (com els expresidents del Parlament de Catalunya), ha alçat una gran protesta (i un gran nerviosisme) entre els partits de la dreta. Els líders del PP, de Cs i de Vox s’han esquinçat les vestidures per la possibilitat que el govern del Sr. Pedro Sánchez indulte els presos de l’1-0. Tan defensors com són aquests partits de la Constitució, i sembla que no recorden que l’article 62 de l’anomenada Carta Magna, reconeix el paper del rei a “exercir el dret de gracia, d’acord amb la llei” (62,i), cosa que suposa el perdó de la pena. I és que el PP, Cs i Vox no deuen recordar (o no volen recordar) que l’indult als condemnats per sentència ferma està regulat a la Llei del 18 de juny de 1870 i recollit (cal insistir en això), tant a la Constitució com al Codi Penal.

El que ha posat nerviosos els partits de la dreta, és que l’executiu del president Sánchez tinga sobre la taula els expedients per tramitar les peticions d’indult dels presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem.

El llarg procés fins a l’indult el començaria el Ministeri de Justícia obrint un tràmit per demanar l’opinió del tribunal sentenciador, la Fiscalia, les parts que van participar en el procés judicial i els centres penitenciaris sobre les conductes dels presos. I finalment seria el consell de ministres que decidiria si concedeix l’indult o no el concedeix.

Cal recordar que, en cas que s’indultaren els presos independentistes, no serien ells els primers a rebre aquest indult. Des del 1996, els diversos governs espanyols han indultat 10582 persones: així, els successius governs de Felipe González indultaren 5843 persones; els de José Mª Aznar, 5897; els de José Luis Rodríguez Zapatero, 3222 i els de Mariano Rajoy, 434. I abans, els governs d’Adolfo Suárez indultaren 410 persones i els de Leopoldo Calvo-Sotelo, 878 ciutadans.

Entre els indults més controvertits (i dels quals la dreta no va protestar mai), hi ha el de l’exgeneral Alfonso Armada, que participà en el colp d’estat de febrer de 1981. Va ser el govern del president Felipe González que indultà el Sr. Armada.

Un altre indult del qual no va protestar mai la dreta, va ser el de l’exministre d’interior, José Barrionuevo i del secretari d’estat del govern del president Felipe González, Rafael Vera, condemnats pel segrest del Sr. Segundo Marey. Els Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera van ser condemnats a deu anys de presó i dotze d’inhabilitació, pels delictes de detenció il·legal i malversació de fons públics. Malgrat la condemna, el desembre de 1998, el govern del Sr. José Mª Aznar concedí als dos condemnats un indult parcial i el tercer grau penitenciari als Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera.

El 2011 el govern indultà el Sr. Alfredo Sáenz que d’aquesta manera pogué tornar al Banc Santander. El 2012 el govern indultà un conductor kamikaze, condemnat a tretze anys de presó, per la mort d’un altre conductor, quan el condemnat conduïa en sentit contrari per l’autopista, a l’alçada de Polinyà de Xúquer.

El febrer de 2012 el govern del PP commutà la pena de presó per una multà, a quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar un home.

Per això sorprèn el nerviosisme de la dreta i dels mitjans d’informació afins a ella, davant d’una mesura (legal) que preveu la Constitució espanyola. Per això, que el diari ABC (24 de setembre de 2020) haja dit que “esos indultos son una estafa a España” i “un acto de rendición del Estado en favor de aquellos que odian a España” és esperpèntic, propi d’un diari de pandereta, que només defensa els articles de la Constitució que li agraden (com el 155), però que oblida aquells altres articles que no li són “simpàtics”.

Cal recordar que l’abril de 1963 l’arquebisbe de Milà, Giovanni Batista Montini, el futur papa Pau VI, va enviar a Franco un telegrama demanant que indultara el dirigent comunista Julián Grimau, cosa que el dictador no va fer i per això Grimau va ser afusellat. I encara, el papa Montini, el setembre de 1975, demanà clemència a Franco per als condemnats d’ETA i del FRAP, que van ser executats per la dictadura, sense que Franco escoltara les paraules del papa.

És veritat que un indult no és una amnistia, que és el que molts defensem per als presos polítics catalans. Així i tot, ara seria bo que, com a signe dels temps, el govern espanyol concedira l’indult als presos polítics catalans, per així afavorir un clima de reconciliació. L’amnistia sí que reconeixeria que els líders independentistes empresonats i exiliats, mai no van cometre un colp d’estat, sinó que van defensar l’exercici democràtic d’un poble.

Mentre hi ha ecos d’uns possibles (i difícils) indults, la realitat és que la justícia persegueix els presidents de Catalunya i els candidats a la presidència. Una vegada més, la justícia ha enderrocat el president Torra, inhabilitant-lo, amb l’excusa d’una pancarta penjada al palau de la Generalitat.

Què li passa a l’estat espanyol amb els presidents de Catalunya? Per què aquesta repressió?

Prat de la Riba (1870-1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya, va ser acusat de rebel·lió.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va succeir Prat de la Riba, es va haver d’exiliar.

Francesc Macià (1859-1933) va ser empresonat.

Lluís Companys (1882-1940) va ser afusellat pel franquisme.

Josep Irla (1874-1958), es va haver d’exiliar, com tambés es va exiliar Josep Tarradellas (1899-1988)

Jordi Pujol, va ser empresonat pels fets del Palau de la Música.

Artur Mas (1956), Carles Puigdemont (1962) i Joaquim Torra (1962) han estat represaliats pel procés i Torra és el primer president en exercici inhabilitat. A més, la justícia va impedir que els candidats a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull i Jordi Sànchez pogueren defensar el seu programa electoral al Parlament. Per això, ¿de què valen els vots dels qui van fer possible l’elecció del president Torra, si després un òrgan (que els ciutadans no ha votat en unes eleccions) l’enderroca del càrrec.

I per a més inri, fa uns dies el president Pedro Sánchez acusava els independentistes d’haver judicialitzat la política, quan en realitat són els magistrats els que judicialitzen la política catalana, inhabilitant el president Torra per una pancarta.

¿Cal encara que la ciutadania vaja a votar, si després els magistrats tiren a la brossa els vots que fan president un polític? ¿Cal continuar votant si en últim terme és la justícia qui marca el calendari electoral? ¿Cal continuar votant si en els últims quatre anys el president Torra és el tercer president de la Generalitat fulminat per la justícia?

Per altra part, resulta curiós que l’Audiència Nacional haja absolt els Srs. Rato, Olivas i els altres encausats per l’exida a borsa de Bankia.

És d’agrair que el president de les Corts Valencianes (l’únic polític valencià que ha alçat la veu per protestar de la inhabilitació del president Torra) haja manifestat al seu compte de twitter que aquesta mesura “provocarà un major conflicte polític”, ja que “no ajuda a buscar solucions”. No cal dir que ja ha rebut els atacs dels qui mai no van protestar pels indults als Sr. Barrionuevo, Armada i Vera.

I TV3 quan, president Puig? (VILAWEB/ONTINYENT, 23/09/2020)

 om havia passat anteriorment amb els repetidors de TV3 al País Valencià, el 2015 el govern espanyol (en aquell moment en mans del PP) també actuà amb prepotència contra la llibertat d’expressió, obligant ACPV a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.

Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat Valenciana (també en mans del PP) tancà els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (Alacantí), la Llosa de Ranes (Costera), Alginet (Ribera Alta) i Morella (Ports), privant milers de valencians de poder veure una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen de posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, de no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per a interferir una televisió i una ràdio que parlen la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

Per a poder veure TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, milers de ciutadans ens vam mobilitzar per a fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants han de garantir (sense cap entrebanc jurídic) la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats espanyol l’any 2000, amb José M. Aznar de president del govern.

Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia el Sr. Ximo Puig, batle de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat ‘no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir’. Però curiosament, és el mateix batle de Morella el president actual del País Valencià que no fa res perquè els valencians puguem veure TV3. I qui diu ‘amén’ a allò que ve de Madrid.

Fa un any, el president Puig va assegurar que estava ‘segur’ que TV3 i À Punt compliran l’acord de reciprocitat i que les dues cadenes es podran veure als seus territoris. El president Puig va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio el 5 de juliol de l’any passat, afirmant que el Consell buscava ‘el moment oportú’ per a fer efectiva aquesta reciprocitat. Encara no ha trobat el govern valencià ‘el moment oportú’ per a fer possible que els valencians puguem veure TV3?

En l’entrevista d’ara fa un any, Puig afirmava: ‘Ja veurem quan és possible’.  I pel que es veu, encara no n’és.

Cal dir que el Consell ha demanat al govern espanyol (amb la boca xicoteta i per no molestar el Sr. Pedro Sánchez, supose), la concessió d’un segon múltiplex que facilitaria la recepció de TV3. A veure si ‘el moment oportú’ arriba a la fi dels temps.

Amb la clausura dels repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE, amb la complicitat del govern valencià) que els qui volem veure TV3 i escoltar Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat?

Com va dir l’escriptor Joan Francesc Mira sobre els repetidors que es van clausurar, ‘el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent’.

Si aquest estat fóra normal, el govern espanyol, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura no és mai un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa és un empobriment de la cultura i un pas cap arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern del PP va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, també el govern espanyol d’ara en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint als valencians que veiem TV3.

El PP retallava drets sanitaris i educatius i també la llengua i la llibertat d’expressió. Tenien por a la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el Sr. Puig, després de més de cinc anys de govern del Botànic, continuaria impedint (com el PP) la recepció de TV3 al País Valencià.

El Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no tenen res a dir davant la passivitat i indiferència del Consell?

Per altra part, el silenci dels bisbes valencians davant l’atac a la llibertat d’expressió és ben eloqüent. Silenci de complicitat, que confirma l’animadversió de l’episcopat valencià per la nostra llengua. Però si en compte dels repetidors de TV3 s’hagueren clausurat les emissions de la Cope o de 13TV, els bisbes valencians ja haurien denunciat la censura i la persecució del govern.

El Papa ens posa al davant el drama que viuen les persones migrants (Catalunya Religió, 26/09/2020)

 Aquest diumenge 27 de setembre, el papa ens convoca a celebrar la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, per així recordar la situació tràgica dels desplaçats interns, una drama sovint invisible que la crisi mundial, causada per la pandèmia de la Covid-19, ha agreujat.

En el missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa Francesc ens recorda que a la fugida d’Egipte, també “el nen Jesús experimentà, amb els seus pares, la tràgica condició del desplaçat i del refugiat”. El Papa ens posa al davant el drama que viuen les persones migrants. I és que també “en els nostres dies, milions de famílies poden reconèixer-se en aquesta trista realitat” dels refugiats, “que fugen de la fam, de la guerra i d’altres perills greus en busca de seguretat i d’una vida digna per a ells i les seues famílies”. 

El papa ens exhorta a vore en els qui pateixen el mateix Jesús, “present en cadascun d’ells, obligat (com en temps d’Herodes) a fugir per salvar-se”. Per això, com a cristians, els papa ens recorda que “estem cridats a reconèixer en els seus rostres el rostre de Jesucrist, afamat, assedegat, despullat, malalt, foraster i empresonat, que ens interpel·la”. En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa ens vol fer vore que “els desplaçats interns ens ofereixen aquesta oportunitat de trobament amb el Senyor”. I com que és “necessari conèixer per comprendre”, no podem ignorar els qui sofreixen, perquè sovint, “quan parlem de migrants i desplaçats, ens limitem a números. Però no són números”, com ens recorda el papa, “sinó persones”. D’ací que “si coneixem les seues històries, aconseguirem comprendre” la situació que viuen, per així “fer-nos proïsmes per servir”, com el bon samarità (Lc 10:33) va reconèixer en la persona malferida, el seu proïsme.

Tots sabem, com ens diu el papa, que “les pors i els prejudicis ens fan mantenir distàncies amb altres persones i ens impedeixen acostar-nos com a proïsmes i servir-los amb amor”. El papa ens convida a “aproximar-nos al proïsme”, cosa que “significa estar disposats a córrer riscos, com ens ha ensenyat el personal sanitari en els últims mesos” degut a la pandèmia de la Covid-19.

El papa també ens fa vore que “per a reconciliar-se és precís escoltar”, en una societat que no escolta, caracteritzada per l’aïllament i l’individualisme. Per això “l’amor, el que reconcilia i salva, comença per una escolta activa”, tot i que “en el món de hui s’està perdent la capacitat d’escoltar”. Com ens recorda el papa, “només amb una escolta humil i atenta, podrem arribar a reconciliar-nos de veritat”. I és que “gràcies a aquesta escolta, tenim l’oportunitat de reconciliar-nos amb el proïsme, amb tants descartats, amb nosaltres mateixos i amb Déu, que mai no es cansa d’oferir-nos la seua misericòrdia”.

Com ens diu el papa Francesc, “per a créixer, hem de compartir”, com ho feia la primera comunitat cristiana (Lc 4:32), ja que “l’acció de compartir era un dels seus pilars fonamentals”. Per això el papa ens posa al davant un fet important per a tots nosaltres, i és que “la pandèmia ens ha recordat com n’és d’essencial la corresponsabilitat i que només amb la col·laboració de tothom, és possible encarar la crisi”.   

El papa acaba el seu missatge amb motiu d’aquesta Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, recordant-nos que “aquest no és el temps de l’egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots”. I per això “és indispensable col·laborar per a construir”.

Tant de bo mai no tanquem el nostre cor als germans que sofreixen i sapiguem acollir les persones que fugen de la guerra i de la fam. Tant de bo la nostra societat no miri amb indiferència ni amb recel aquests germans nostres que vénen al nostre país buscant una vida més digna.

Amb la situació dramàtica que viuen les persones que intenten creuar el Mediterrani i les qui estan internades al camp de refugiats de Mória, cal que, urgentment, Europa afronti i solucioni aquesta tragèdia que viuen homes, dones i nens, tractats com si fossin animals o que moren en el seu intent d’aconseguir una vida digna.

Rafael Sanus: un bisbe del Vaticà II (VILAWEB/ONTINYENT, 19/09/2020)

 El 13 de maig passat, en plena pandèmia (i per això va passar desapercebut l’aniversari), va fer deu anys de la mort del bisbe Rafael Sanus, un pastor bo, seguidor de la línia aperturista del cardenal Tarancon. Però a més, aquest 2020 es compleixen vint anys que el bisbe Sanus va dimitir com a bisbe auxiliar per les diferències amb l’arquebisbe de València, Agustín García Gasco, ja que se sentia marginat.

Tot i que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 1989, vint-i-quatre anys després de la clausura del Concili, el bisbe Rafael Sanus va ser un home del cardenal Tarancon i per això mateix, un bisbe plenament conciliar, un capellà del Vaticà II.

Nascut a Alcoi el 29 d’agost de 1931, va ser professor de la Facultat de Teologia de València, director del col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot (1960-1969), rector del seminari de València (1969-1976), rector del col·legi seminari del Corpus Christi de València (1985-1989) i bisbe auxiliar primer de l’arquebisbe Miquel Roca Cabanellas (1988), i posteriorment de l’arquebisbe Garcia Gasco, qui el mantingué en l’ostracisme.

El bisbe Sanus era un home lliure, dialogant, amable i afable, que sabia escoltar i aconsellar amb seny i prudència. Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Rafael Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó)  era ‘una referència per a tots els qui ens estimem una Església valenciana’.

El bisbe Sanus va ser rector del seminari de València i col·laborador de Saó i Cresol, revistes que defensen la necessitat d’una valencianització de l’Església al País Valencià. Home d’una gran noblesa i bonhomia, Rafael Sanus destacava la necessitat d’aconseguir la independència entre l’Església i l’estat. En un article seu de l’any 2005, el bisbe Sanus deia: ‘l’estat confessional, no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle’. Per això el bisbe Sanus, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera ‘un esforç per canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat’. La postura del bisbe Sanus era valenta i plenament evangèlica: ‘Què passaria si l’Església renunciara a l’ajuda econòmica de l’estat? Res. Que estaria més a prop de la primera de les Benaurances i guanyaria llibertat’. I continuava: ‘Si l’Església vol ser lliure, ha de tallar els llaços que la lliguen a l’estat’.

Amb un llenguatge senzill i proper i gens autoritari, el bisbe Sanus sabia transmetre l’Evangeli amb una veu lliure. Era conscient que el document del Vaticà II Dignitatis humanae sobre la llibertat religiosa, havia de provocar en l’Església un gir de 180º en la seua relació amb la societat civil, plural i democràtica. Per això creia que aquest document ‘havia de despertar els bisbes espanyols, embolcallats en el núvol del nacionalcatolicisme, del seu somni dogmàtic’. Per al bisbe Sanus, l’esperit de la  Dignitatis humanae assumia el nucli essencial de l’antropologia moderna: la dignitat de la persona, fonamentada en la llibertat.

I és que per al bisbe, el gran problema de l’Església no era ‘la moral sexual, ni la bioètica, ni la defensa de la vida, sinó despertar la set de Déu que tenen els hòmens del nostre temps’.

Rafael Sanus patia per la situació de l’Església, perquè ‘alguns bisbes parlen amb una arrogància i seguretat i amb un sentit autoritari que produeixen al·lèrgia en aquells que els escolten. Sembla que sempre parlen contra algú! No és eixe l’estil de Jesús en la paràbola de l’ovella perduda’.

Com he dit al començament, aquest 2020 també fa vint anys que Rafael Sanus, per la seua llibertat evangèlica, va dimitir després de huit anys, com deia el periodista Alfons Garcia de ‘relació tempestuosa amb l’arquebisbe Garcia Gasco, encara que Sanus no va revelar els detalls d’aquesta desavinença’. La seua dimissió, com Sanus explicava en privat, va ser deguda al fet que havia de triar entre ‘la fe i el bisbat. I decidí quedar-se amb la fe’.

Rafael Sanus va haver de patir humiliacions i injustícies, així, com recordava Alfons Garcia, ‘després del Nadal del 2000’, l’any que va dimitir, ‘va rebre la notificació que havia de deixar el col·legi seminari del Corpus Christi, on vivia des de feia més de vint anys’.

Una altra humiliació que patí, com deia Alfons Garcia, va ser el 2002, quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, ‘rebutjà que Sanus entrara al Consell Valencià de Cultura en una llista de consens’. Per això renuncià a estar al CVC només amb els vots del PSPV.

‘Bisbe del diàleg i de la solidaritat’, com el definí Alfons Garcia, el bisbe Sanus va ser ‘un home del poble que va sofrir molt’.

Rafael Sanus va ser un clar defensor de la litúrgia en valencià. De fet, en el seu últim article públic (a la revista Saó, el 2010), com recollia el periodista Alfons Garcia, Sanus ‘demanava a l’arquebisbe Osoro que reunira els bisbes de les diòcesis valencianes, per aprovar el missal en valencià’. Sanus demanà a l’arquebisbe Osoro ‘que no seguira l’exemple d’indiferència i menyspreu envers el valencià de l’etapa de Garcia Gasco’. Com deia Alfons Garcia, ‘Rafael Sanus morí i tot continua igual per a la litúrgia en valencià’.

I deu anys després de la mort de l’estimat bisbe, el valencià continua marginat i menyspreat pels bisbes valencians.

El bisbe Rafael Sanus estimava Montserrat amb tot el cor i sempre que pujava al nostre santuari, acompanyat pel bon amic Alfons Llorenç, concelebrava l’Eucaristia i dinava amb els monjos i passava alguns dies a la nostra hostatgeria. Pel fet de ser valencià com ell, amb el bisbe Sanus hi havia una sintonia especial en les confidències i en l’amistat. Amb el seu humor tan característic i gens maliciós, em comentava: ‘no sé què ens passa als bisbes, perquè en posar-nos la mitra al cap, alguna cosa ens  afecta al cervell, i ja no som com érem abans’. Amb tot, a ell la mitra no el va fer canviar i va continuar sent senzill i acollidor, servidor de l’Evangeli i dels hòmens.

Rafael Sanus va ser un home ple de bondat, que somiava una Església valenciana oberta a l’esperança, que fera possible un camí de diàleg i d’entesa. Somiava una Església  allunyada de la crispació, de la connivència amb un partit polític concret i de la confrontació sistemàtica amb la societat.

Deu anys després de la seua mort, ja seria hora que l’arquebisbat de València organitzara un homenatge a aquest pastor que va ser fidel a la seua consciència, i que va saber acollir i encoratjar molts capellans en un moment de dificultat, com va ser l’episcopat de García Gasco. Com també seria important que, a títol pòstum, la Generalitat Valenciana atorgara l’Alta Distinció al bon bisbe Rafael Sanus.

‘Servent fidel i prudent’, va ser un home comprensiu i compassiu, amic dels seus amics, fidel servidor de l’Evangeli i dels hòmens.

En recuerdo del padre Josep Mª Cardona (RELIGIÓN DIGITAL, 20/09/2020)

 En este 20 de septiembre se cumplen diez años de la muerte del P. Josep Mª Cardona, monje de Montserrat, un hombre de un corazón grande y de una gran bondad.

Nacido en la localidad catalana de Sant Fruitós de Bages el 27 de septiembre de 1948, pronto su familia se trasladó a la ciudad de Esparreguera, hasta que pasados once años fue a residir a Barcelona, donde el Josep Mª trabajó en el horno familiar.

Comenzó el noviciado en el monasterio de Montserrat el 27 de julio de 1968, hizo la profesión simple el 2 de septiembre de 1969 y la solemne el 24 de junio de 1973. Ordenado presbítero el 3 de septiembre de 1983, fue el encargado del taller de encuadernación del monasterio, intervino en las Trobades de Joves de Montserrat, fue prefecto de la Escolanía de 1982 a 1989, ecónomo adjunto de 1989 a 1993, prior de Montserrat de 1993 a 2000 y responsable de la residencia de los escolanes de 2001 a 2005.

Como decía Bernat Vivancos, exescolán y, más tarde, durante unos años director de la Escolanía, el P. Josep Mª Cardona era “una persona querida, un amigo entrañable, un monje cercano”, que “amaba y se hacía querer”, ya que fue siempre “un hombre que contagiaba bonhomía, serenidad y paz de espíritu”. Y es que el P. Josep Mª “sabía transmitir el lado más humano y más comprensivo de la Iglesia”, haciendo “cercana la fe a mucha gente que seguramente estaba al margen de la institución”.

Como enfermero de la comunidad acompañé al P. Josep Mª en su enfermedad, unos años de lucha contra el tumor que le diagnosticaron y donde descubrí en él un hombre amable y afable, que nunca se quejó de la situación que vivía. Las visitas al hospital, las largas horas de quimioterapia y la fragilidad de un cuerpo que iba debilitándose, nunca le borraron de su rostro la sonrisa serena, agradecida y llena de paz. Cuando en Manresa el Dr. Màrius Tulleuda le dijo que tenía un tumor, el P. Josep Mª le respondió que haría el tratamiento que los médicos creyesen oportuno, pero que no tenía miedo a la muerte. El P. Josep Mª le dijo al Dr. Tulleuda que en la profesión como monje se había dado enteramente a Dios y que a lo mejor, ahora era el momento de hacer realidad del todo su oblación.

Como dijo el P. Abat Josep Mª Soler en el funeral, el P. Josep Mª Cardona fue un hombre que se esforzó “para ser fiel a la llamada de Dios”, ya que se dejó “purificar por la gracia de Jesucristo”. Durante la etapa final de su enfermedad, como dijo el abad Josep Mª en el funeral del P. Josep Mª Cardona, “su cama del hospital se había transformado en un altar en el cual hacía ofrenda a Dios de él mismo”, como unos años antes, el P. Josep Mª le había dicho al Dr. Tulleuda.

Diez años después de su muerte, los monjes, los exescolanes y sus padres, recordamos la gran bondad del P. Josep Mª Cardona, un hombre, que, como dijo el abad Sebastià Bardolet, “sabía comunicar una sencillez y un auténtico amor” a todas las personas que le conocían.

Como dijo el P. Bernabé Dalmau, autor del libro “Josep Mª Cardona o el amor sin medida”, el talante “que mostró durante los años de su enfermedad y especialmente las últimas semanas de su vida”, nos hacen ver en este monje bueno “una cualidad espiritual de gran valor”.

El día del entierro del P. Josep Mª Cardona, una jornada con la lluvia que envolvía la montaña de Montserrat, fue un día triste y a la vez lleno de esperanza, ya que la vida y el testimonio del P. Josep Mª, fue para todos lo que lo conocíamos, el ejemplo y la semilla que un hombre bueno sembró durante sus años de monje.