Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2020)

Aquest diumenge, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, l’Església celebra la 54a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, amb el lema, tret del llibre de l’Èxode: ‘Perquè pugues contar i gravar en la memòria’ (Ex 10:2).

Aquesta Jornada que l’Església celebra cada any i que va instituir el papa Pau VI el 1967, vol ser una crida a buscar una comunicació basada en l’ètica.

Va ser el passat 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, quan el papa Francesc va donar a conèixer el seu missatge per a aquesta jornada. En el text, el papa ens proposa de reflexionar sobre el tema de la narració, ‘perquè per a no perdre’ns, necessitem la veritat de les bones històries’. El papa subratlla la importància que per a tots nosaltres tenen aquelles ‘històries que contribueixen, no que destrueixen’ i que són ‘històries que ajuden a retrobar les arrels i la força per avançar junts’. El papa Francesc exhorta els mitjans de comunicació a construir ‘una narració humana que ens parle de nosaltres i de la bellesa que posseïm, una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments, amb tendresa’.

El papa ens recorda que ‘des de la infància tenim fam d’història i l’home és l’únic ésser que necessita “revestir-se” d’història, per custodiar la seua pròpia vida’. També ens fa veure que en el nostre món hi ha ‘històries que ens narcotitzen’, pel fet que contínuament ens volen convèncer de la necessitat de ‘tindre, posseir i consumir per a ser feliços’. I és que ‘sovint, els telers de la comunicació fabriquen històries destructives i provocadores, que trenquen els fils de la convivència, recopilant informació no contrastada, repetint discursos tribals i falsament persuasius’. I així, com ens diu en el seu missatge, ‘no es teixeix la història humana, sinó que es despulla l’home de la dignitat’.

Per això el papa ens exhorta a la necessitat que tenim d’aquella ‘saviesa per a rebre i crear relats bells, vertaders i bons’. També necessitem, com ens recorda el papa Francesc, ‘valor per a rebutjar’ aquells relats ‘que són falsos i malvats’. Necessitem ‘paciència i discerniment per a redescobrir històries que ens ajuden a no perdre el fil enmig de les moltes ferides’ del món. El papa ens posa l’exemple de la Sagrada Escriptura, ‘història d’històries’, ja que la Bíblia ‘és la gran història d’amor entre Déu i la humanitat’. El papa ens recorda també que ‘la història de Crist no és patrimoni del passat’, sinó que ‘és la nostra història, sempre actual’. I és que, com ens diu el papa, ‘després que Déu es va fer història, tota història humana és, d’alguna manera, història divina’.

El papa ens demana ‘rememorar el que som als ulls de Déu’, per donar ‘testimoni d’allò que l’Esperit escriu en els nostres cors’ i així ‘revelar a cadascú, que la seua història conté obres meravelloses’.

Diverses vegades al llarg del seu ministeri episcopal, tant abans com a arquebisbe de Buenos Aires com ara com a bisbe de Roma, Francesc ha mostrat la seua preocupació per la manera com s’utilitza i es genera la informació. Per això el 12 de desembre de 2013 demanava als periodistes que no foren insensibles al ‘gran drama de la pobresa, de les injustícies, de les discriminacions i les noves formes d’esclavitud’.

Uns anys abans, l’octubre de 2002, Jorge Mario Bergoglio, aleshores arquebisbe de Buenos Aires, demanava als periodistes una comunicació al servei de l’home. I el 18 de gener de 2014, exhortava als mitjans a ‘mantenir alt el nivell ètic de la comunicació per evitar la desinformació, la difamació i la calúmnia’. El 22 de setembre de 2016, el papa posava en guàrdia els professionals del periodisme pel perill de ‘les dictadures que han intentat apoderar-se dels mitjans de comunicació i d’imposar les regles a la professió periodística’. El mateix 22 de setembre, recordava als periodistes ‘que no hi ha cap conflicte que no puga ser resolt per hòmens i dones de bona voluntat’ i per això el 14 de juny de 2013, el papa animava els mitjans de comunicació a mostrar que ‘la veritat i la bondat són aliats en la construcció d’una convivència pacífica’.

Aquesta Jornada de les Comunicacions Socials ens compromet a buscar una informació basada en l’ètica i no en la utilització dels altres, en la manipulació o en la mentida.

El bisbe Justí Guitar d'Urgell (Catalunya Religió, 24/05/2020)

Dissabte passat, 23 de maig, va fer 100 anys que va tindre lloc a la catedral de Barcelona la consagració del canonge Justí Guitart com a nou bisbe d’Urgell. Nascut a la capital de Catalunya el 16 de desembre de 1875, Guitart, que estudià als seminaris de Tarragona i de Barcelona, i era llicenciat en Dret Civil i Canònic i doctor en Sagrada Escriptura, va ser ordenat prevere el 1901 pel bisbe Josep Torras i Bages.

El l918, en unes notes del nunci Francesco Ragonesi sobre possibles candidats al bisbat d’Urgell, ja apareixia el nom de Justí Guitart. I és que alguns bisbes de Catalunya, com Vidal i Barraquer i Enric Reig, apostaven pel canonge Guitart per al bisbat d’Urgell, tot i que hi hagué un altre nom per a aquesta diòcesi, Valentí Comellas, encara que no va arribar a ser nomenat bisbe de la Seu sinó de la diòcesi de Solsona, també el 1920.

Hi hagueren però altres moviments per situar Guitart a Barcelona i enviar el bisbe d’aquesta diòcesi, Reig i Casanova, a la diòcesi de València. Segons els historiadors eclesiàstics, els fils que intentaren aquesta operació eren moguts pel diputat Josep Bertran, el bisbe Vidal i Barraquer i el polític Francesc Cambó. Cal dir que el bisbe de Barcelona, Enric Reig valorava molt el seu vicari general, el doctor Guitart, i per això veia bé que aquest ocupés la seu barcelonina, en cas que Reig fos destinat a València.

Com que el nunci Ragonesi coneixia la vàlua de Guitart, en ser destinat a Burgos el bisbe d’Urgell, Joan Benlloch, va ser nomenat bisbe d’aquesta diòcesi el barceloní Justí Guitart i Vilardebò, canonge i professor del Seminari de Barcelona. Justí Guitart, que fou preconitzat bisbe d’Urgell el 9 de gener de 1920, va ser ordenat (dissabte passat va fer 100 anys) pel nunci Ragonesi, juntament amb l’arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer i el bisbe de Barcelona, Reig i Casanova.    

Justí Guitart, que va coronar la Mare de Déu de Meritxell el 8 de setembre de 1921, tingué un paper important en la preparació d’un esborrany de constitucions conciliars per a un Concili Provincial, tot i que les circumstàncies polítiques del Directori Militar impediren la celebració del Concili. I és que el cardenal Vidal i Barraquer va intentar dues vegades la celebració d’un Concili Provincial de l’Església Catalana, com el que se celebrà el 1995, ara fa 25 anys. Però al final aquest projecte no va reeixir. Guitart també defensà el català i la sobirania d’Andorra, davant les pressions del Directori de Primo de Rivera.  

El bisbe Guitart, 57è copríncep d’Andorra, va morir a Barcelona el 30 de gener de 1940 i les seves despulles foren portades a la Seu d’Urgell. Com deia la nota necrològica, Guitart, home de gran caritat, va morir “gairebé en la pobresa”.

Justí Guitart, Barcelona, Urgell, Episcopat

La Mare de Déu del Castell (CASTELLÓ NOTÍCIES, 15/05/2020)

Hui dia 15 de maig hauria de tindre lloc a Cullera la clausura de l’Any Jubilar que, el gener de 2019, la Santa Seu concedí a aquesta vila de la Ribera Baixa, per commemorar el centenari de la coronació i del patronatge de la Mare de Déu de l’Encarnació i del Castell, que va tindre lloc el 15 de maig de 1919. Però com altres celebracions, també aquesta s’ha hagut de suspendre degut a la pandèmia de la Covid-19.

La patrona de Cullera és anomenada col·loquialment la Mare de Déu del Castell, degut al seu emplaçament a dalt de la muntanyeta que presideix tota la badia i l’últim tram del riu Xúquer, fins a la mar Mediterrània.

La imatge de la Mare de Déu de l’Encarnació o del Castell, i que roman tot l’any a dalt de l’ermita, al costat del castell, és baixada cada any a la ciutat, que l’acull i l’homenatja durant huit dies, fins que de nou la Mare de Déu és pujada al castell.

La Mare de Déu del Castell patrona de Cullera

Entre els actes més entranyables i populars que Cullera celebra cada any en honor de la Mare de Déu del Castell hi ha l’emotiva Nit de l’Aurora, quan els pescadors de Cullera traslladen en processó la imatge de la Mare de Déu des de la parròquia dels Sants Joans fins a la platja de Sant Antoni, on es fa la missa de campanya. Com em va recordar el bisbe Joan Piris, fill de Cullera, eixe dia “solia eixir el sol en el moment d’alçar a Déu”.

A la zona sud de la muntanya de Cullera hi havia diferents fortaleses, ja que fins i tot el “Cantar del Mío Cid” fa referència al castell d’aquesta vila. El 1171 Alfons II atorgà als cavallers de Sant Joan de Jerusalem, el privilegi d’ocupar el castell. I en 1208, el rei Pere II, pare del rei Jaume I el Conqueridor, ho ratificà. Més tard, com m’ha recordat el bisbe Joan, Jaume I, el 1240, d’acord amb el Mestre de Sant Joan de l’Hospital, va realitzar la partició del Castell entre l’Orde i la Corona. L’ermita, d’estil gòtic, on ja en aquells anys la Mare de Déu rebia culte, tenia l’estructura d’un angle recte amb dues naus, assignades, una al braç civil i l’altra al religiós, amb l’altar de la Mare de Déu al vèrtex. També hi ha constància de diferents testaments en els quals figuren registrades les ofertes i almoines dels fidels per al culte de la Mare de Déu del Castell.

La imatge de la Mare de Déu del Castell o de l’Encarnació és una imatge d’alabastre policromat, del segle XIV, i per tant d’estil gòtic, i té una alçada de 38 centímetres. L’Infant Jesús sosté al seu si un osset, símbol cristològic primitiu, segons m’ha dit el bisbe Joan Piris.

Anomenada col·loquialment la “Moreneta”, aquesta imatge té el seu origen, segons la tradició, en un pastor d’Utiel, que mentre estava amb el seu ramat al barranc de l’ermita de Santa Marta, escoltà un soroll procedent d’una penya coberta de matolls, a prop de l’ermita. Quan el pastor s’acostà al lloc on havia sentit aquell soroll, trobà dues imatges de la Mare de Déu, a una de les quals li faltava un braç. El pastor donà aquesta imatge mutilada a la parròquia de Cullera, i s’emportà a Utiel la que estava completa. En obrir-se al culte els dos temples que custodiaven les dues imatges, s’adonaren que havien canviat de poble: la que li faltava el braç i que havia estat a Cullera, aparegué a Utiel, i la que estava en aquesta vila, la trobaren a Cullera. Posteriorment el rei Jaume I manà que la imatge que estava a la parròquia de Cullera, fóra traslladada al castell.

La Mare de Déu del Castell patrona de Cullera

La Mare de Déu ens és far i guia en el nostre camí cap al Crist, i la seua santedat ens acompanya en el camí de la fe. Com va dir el papa Pau VI, “La santedat exemplar de Maria resplendeix com a model de virtuts per a tota la comunitat dels elegits” per la seua “fe, l’obediència generosa, la humilitat sincera, la caritat sol·lícita, la fortalesa d’esperit i la confiança en Déu”. Per això, amb Sant Germà de Constantinoble, proclamem Maria com a “Jardí de Déu, muntanya de Déu, tron sagrat, temple diví, plena de gràcia, més santa que els sants, coloma que ens portes el fruit de l’olivera i anuncies el port de salvació, mare puríssima, digna de tot honor i tota lloança”.

Hui Cullera s’hauria hagut de vestir de festa (si no haguera segut per la Covid-19) per clausurar l’Any Jubilar que commemora el centenari de la coronació de la Mare de Déu de l’Encarnació i del Castell, que va ser coronada pel cardenal valencià Enric Reig i Casanova el 15 de maig de 1919, hui fa 100 anys.

El títol de Mare de Déu que els valencianoparlants donem a Santa Maria, ressalta la maternitat divina de la Mare de Jesús. I per això ens adrecem a la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de València, la de Vallivana a Picassent i Morella, la del Remei a Alacant, la de l’Oreto a l’Alcúdia, la de la Misericòrdia a Borriana, la del Lluch a Alzira o la de la Soledat a Nules. En tots els casos, els valencianoparlants sempre utilitzem l’expressió, “Mare”, a diferència dels castellanoparlants que sempre s’adrecen a Maria, com la “Virgen”. Amb tot, veig que últimament estem perdent aquest nom tan bonic de “Mare de Déu”, que alguns canvien pel de “Verge”, que no és sinó una traducció de la “Virgen” que utilitzen els castellanoparlants. No és que una paraula siga millor que l’altra, però sí que és veritat que no podem perdre l’expressió tan bonica de Mare de Déu, per adreçar-nos a Santa Maria. De fet la paraula “Mare” destaca la maternitat de Maria, mentre que la paraula “Virgen”, subratlla la seua virginitat.

Per això m’agradaria que continuàrem utilitzant l’expressió “Mare” en compte de “Verge”, i que per tant, no diguérem, la Verge de la Salut o la de Loreto, quan parlem de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí o de la de Loreto de Mutxamel o d’Ador. Ni tampoc la plaça de la “Verge” dels Desemparats, com se sent sovint, sinó la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. Ni tampoc la Verge del Castell, per denominar la patrona de Cullera, la Mare de Déu del Castell.

Que la Mare de Déu del Castell console i done la salut als malalts, siga la benedicció del personal sanitari, l’esperança dels qui no tenen treball, la pau als cors atribolats, coratge als preveres, diaques i catequistes i l’alegria per als qui estan entristits o desil·lusionats. Que la Mare de Déu del Castell ens ajude també a canviar el rumb de la nostra vida per protegir el planeta i fer possible un món més sostenible i més fratern.

'El dret a l'esperança' (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/05/2020)

Aquestes van ser les paraules que el papa Francesc ens adreçà en l’homilia de la Vetlla Pasqual. El papa ens deia: “Aquesta nit conquerim un dret fonamental que no ens serà arrabassat: el dret a l’esperança. Una esperança nova, viva, que ve de Déu”. És aquesta l’esperança de Jesús que infon en el nostre cor la certesa que Déu ho condueix tot cap al bé. Per això el papa ens convidava a no dipositar “l’esperança sota una pedra”, ja que Jesús Ressuscitat “il·lumina la foscor del sepulcre i hui vol arribar als racons més foscos de la vida”.

Malgrat el sofriment, la malaltia i la mort dels éssers estimats que hem perdut en aquesta pandèmia, cal alçar-nos de nou com ens deia el papa, per “somiar, arriscar i comprometre’ns per canviar el món”. I és que “l’anunci pasqual és un anunci d’esperança”, ja que “la foscor i la mort no tenen l’última paraula”.

Hem d’enfortir l’esperança

En la pregària a la plaça de Sant Pere, el 27 de març, el papa ens encoratjava a “triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és”. Això és el que van fer Sant Francesc d’Assís i Sant Benet (i molts altres hòmens i dones) que van trobar en Déu la seua felicitat. Francesc va ser un jove ric que s’ho passava bé fins que va perdre una guerra i empresonat, se n’adonà que la vida que havia portat fins aquell moment no tenia sentit. I va ser en l’Evangeli que Francesc trobà el camí de la felicitat. Per això, abandonant la vida d’abans, se n’anà a viure amb els pobres. També Sant Benet, de família benestant i provinent de la província de Núrsia (al nord-est de Roma), va cursar estudis liberals a Roma. Però desencisat per l’ambient d’una societat decadent, abandonà la ciutat i se n’anà a una cova, a Subiaco, a setanta quilòmetres de Roma, on en un lloc solitari creà el seu desert interior. Sant Francesc i Sant Benet i tants altres hòmens i dones, van descobrir un dia que la vida només tenia sentit si vivien arrelats a l’esperança, si somiaven, si arriscaven el seu futur, si es comprometien per canviar el món, com ens deia el sant pare.

Desgraciadament fins ara, com ens recordava el papa en la pregària del 27 de març, “ens hem deixat absorbir per allò material” i “trastornar per la presa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que amb el nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, mentre ignoràvem el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Per això després d’aquesta pandèmia hem de canviar de vida. No podem continuar immersos en la indiferència, perquè el món està sofrint molt. Hem de deixar de banda la insolidaritat, que ens tanca egoísticament en nosaltres i hem de treballar activament a favor del bé comú dels ciutadans, ajudant els qui passen necessitat. Hem de ser artesans d’esperança i llavors de resurrecció, perquè com ens recordava el papa, “en Jesús Ressuscitat, la vida ha vençut la mort” i per això “la fe pasqual alimenta la nostra esperança”, una esperança que no defrauda mai, ja que ens fa vore que Jesús, “en la foscor de les nostres nits, és certesa en les nostres incerteses”.

Hem d’enfortir l’esperança per enfrontar-nos al dolor

Com a deixebles de Jesús de Natzaret, els cristians hem de ser hòmens i dones capaços de transmetre esperança, per així repensar aquest sistema econòmic tan depredador i tan injust, sobretot per a les persones més desafavorides, un sistema econòmic que el papa ha denunciat tantes vegades com un sistema que mata, ja que està basat en una economia que exclou i que per això mateix, esclavitza els més pobres. Un sistema econòmic que el cardenal Reinhard Marx, arquebisbe de Munic, ja fa temps que va denunciar com un capitalisme inhumà que empobreix la gent més vulnerable del nostre món.

Després de la Covid-19 hem d’alçar-nos de nou, cal que ens alcem de nou i que ajudem a alçar-se a aquells que no poden fer-ho per ells mateixos. Però no per tornar a viure com abans d’aquesta pandèmia, sinó per a viure una nova vida, com va ser nova la vida de Jesús després de la seua resurrecció. Entre tots, donant la mà als qui han caigut i no poden més, hem de construir una vida més fraterna, més humana i més solidària, per així, com ens deia el papa, saber “triar el que compta veritablement i el que passa” i “per separar el que és necessari del que no ho és”. I sense oblidar, com ha dit el papa, que “no hi ha futur per a nosaltres si destruïm el medi ambient que ens sosté”.

La Mare de Déu dels Desemparats (CASTELLÓ NOTÍCIES, 10/05/2020)

Hui, 10 de maig, els valencians celebrem la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del País Valencià, encara que enguany ho farem amb una situació de pandèmia degut a la Covid-19. I és per això que els actes que cada any se celebrem per honorar la patrona dels valencians, enguany es voran alterats, sense la participació dels fidels, tan nombrosos a la missa de descoberta, a les 5 del matí. Tampoc la missa d’Infants, a les 8, aplegarà el poble valencià als peus de la Mare de Déu. I no hi haurà ni el trasllat de la santa imatge, des de la seua basílica a la catedral, ni tampoc la processó de la vesprada.

Enguany, com ens ha passat des de l’inici de l’estat d’alarma, tot es vorà alterat. També la festa de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquest dia tan entranyable de la Mare de Déu, la viurem amb una sensació de tristesa, pels malalts de coronavirus (13311 valencians), alguns dels quals encara es troben a les unitats de cures intensives o també a casa, per les persones que han perdut un ésser estimat per la Covid-19 (1315 al País Valencià) i no s’han pogut acomiadar d’ells com haurien volgut, pels hòmens i les dones que s’han quedat a l’atur (amb gairebé 400000 valencians afectats per un Erto), pels els xiquets i els jóvens que ja no poden tornar a les escoles i als instituts, pels ancians que viuen a les residències i que, per seguretat, no poden rebre els seus fills i néts. I també perquè no podem celebrar encara la nostra fe, aplegats als temples, formant una comunitat pasqual, tot i que sí que la celebrem a casa, seguint l’Eucaristia per la televisió o per les xarxes socials.

La patrona del País Valencià

En aquest dia de la Mare de Déu, des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, podrem unir-nos en assemblea de lloança, en la celebració de l’Eucaristia que, molt encertadament, retransmet la televisió valenciana À Punt, com un servei a la societat valenciana.

El dia de la Mare de Déu dels Desemparats, tots hauríem de fer nostre el fragment de la primera carta de Sant Joan, en un moment de sofriment per a tantes persones, per compartir el que som i el que tenim: “Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les seues entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu” (1Jo 3:17). Sant Agustí comenta aquests versets en el seu Tractat sobre la primera carta de Sant Joan, així: “Si encara no eres capaç de morir pel teu germà, sigues capaç de donar-li una part dels teus béns. Però potser em diràs: ¿Què m’importa a mi? ¿Jo he de donar els meus diners perquè no puga patir? Si això és el que et respon la teua consciència, l’amor del Pare no està en tu. I si l’amor del Pare no està en tu, és que no has nascut de Déu. ¿Com pots gloriar-te de ser cristià? En duus el nom, però no en tens les obres. En canvi, si el nom va acompanyat de les obres, encara que et diguen pagà, tu amb els fets demostres que eres cristià. I si amb els fets no demostres el teu cristianisme, encara que tothom et diga cristià, ¿de què et serveix el nom, si no correspon a la realitat?”.

Goigs de la Mare de Déu dels Desemparats

Si tots som fills d’una mateixa Mare, tots ens hem de sentir germans. Però encara ho hem de ser més, d’aquells que estan sofrint i que com Maria, hem d’emparar. És bo recordar aquestes paraules del papa Francesc, perquè arribem a fer-nos càrrec de tots els desemparats d’un món que, sovint, deixa al marge els més pobres: “Els molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia” (E.G. 203).

Cal que recordem que fra Gilabert Jofré, en el seu sermó el 1409, encoratjà els valencians a construir un centre per acollir els malalts mentals: “Seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet”. I anys després, concretament el 1413, mossèn Joan de Rodella urgí a dotar l’hospital de mitjans materials per assistir aquests malalts. Així va nàixer la Confraria que havia de cuidar els malalts i que proposà fer una imatge de Santa Maria, tal com ho narra el professor Manuel Sanchis Guarner en la seua obra, “La ciutat de València”. La imatge de la Mare de Déu seria la que emparava a l’hora de la mort els desemparats de la ciutat, especialment els ajusticiats, ja que anava “sobre los cossos, amb un brot de llir e una creu de fust”. Igual que en els seus orígens, hui la Mare de Déu acompanya els difunts que són enterrats sense el comiat que voldríem fer-los.

La Mare de Déu dels Desemparats, patrona del País Valencià

En aquest dia de la Mare de Déu dels Desemparats (igual que en temps del P. Jofré), tots hem d’emparar els qui viuen amb dificultats i els qui es troben en situació de precarietat. I sobretot ho ha de fer el govern valencià, perquè com ha dit Càritas de València, “és en les polítiques socials on es veu la preocupació dels governs en el benestar dels ciutadans”.

Si l’origen de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i de la seua Confraria, era emparar els dements i acompanyar els ajusticiats, també hui la Mare de Déu ens demana que emparem els qui es troben als hospitals i en la pobresa. I és ella, Santa Maria, qui beneeix el personal sanitari que, abnegadament, està treballant per alleujar el sofriment dels malalts.

No hauríem d’oblidar mai que la Mare de Déu dels Desemparats és la Mare de Déu dels oprimits, no dels opressors, és la Mare dels qui no tenen res, dels desvalguts, dels malalts dependents i dels immigrants, dels qui no tenen un plat a taula i dels qui no compten per a ningú. És la Mare de Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

El papa ens ha dit que el nostre Déu és aquell que “exigeix un compromís per la justícia” (E.G. 203) i per això tots, en aquest temps difícil que estem vivint, hem de treballar per la justícia i per la solidaritat, denunciant els qui han retallat la sanitat i no permetent que mai més ningú no la torne a retallar.

Hui la pregària que adrecem a Santa Maria, en aquests moments de dolor per a tanta gent, és: Empareu-nos nit i dia i en tota necessitat, puix que sou, Verge Maria, Mare dels Desemparats.

El suport dels bisbes alemanys al nazisme (VILAWEB/ONTINYENT, 07/05/2020)

l títol de l’article ve a ser la síntesi del document que els bisbes alemanys han donat a conèixer amb motiu dels setanta-cinc anys del final de la Segona Guerra Mundial.

L’informe dels bisbes alemanys sobre el paper que tingué la jerarquia de l’Església alemanya durant el nazisme ha estat un ‘mea culpa’ per l’actuació covarda i vergonyosa dels seus predecessors durant el règim nacionalsocialista.

El text donat a conèixer aquests dies afirma que fa setanta-cinc anys ‘els bisbes no s’oposaren a la guerra amb un “no” clar, sinó que es van fer còmplices de la guerra’, com passà amb la jerarquia de l’estat espanyol que donà suport a l’alçament  franquista amb l’anomenada ‘Cruzada’. Per això l’episcopat alemany ha admès la culpa pel suport de la jerarquia alemanya, o com a mínim el silenci, davant les atrocitats de Hitler.

Aquest valent reconeixement de culpa recorda que ‘tant el setembre de 1939 com després, els bisbes alemanys no protestaren obertament contra la guerra d’extermini nacionalsocialista’. El document de 23 pàgines, titulat ‘Les paraules dels bisbes alemanys per al 75 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial’, admet que la jerarquia alemanya a penes reaccionà davant ‘els escandalosos crims contra aquells que van ser discriminats i perseguits com a estrangers, especialment els jueus’.

Aquest text, presentat pel president de l’episcopat alemany, Georg Bätzing, admet ‘un buit en la memòria i en el reconeixement’ de les víctimes del nazisme per part dels bisbes alemanys. Bätzing ha reconegut que el 8 de maig de 1945 va ser un dia de rendició (tot i que ara és un símbol de l’alliberament), ja que els alemanys van començar a sofrir les conseqüències de la guerra i de la fam.

En aquest document, els bisbes alemanys reconeixen que se senten ‘avergonyits’ per les actuacions dels seus predecessors. L’informe afirma que després de l’atac a Polònia, començà una ‘guerra d’extermini’ ideològica, amb innombrables crims, deportacions i assassinats dels intel·lectuals polonesos, inclòs el clergat catòlic. Els bisbes alemanys recorden que amb la invasió de Polònia (contrària al dret internacional), els bisbes es van preguntar com havien de reaccionar, però sense fer cap protesta contra Hitler. Per això aquest document recorda, entre les accions vergonyoses dels bisbes alemanys, que després de l’ocupació nazi de França, totes les campanes catòliques voltejaren en el Reich en senyal de victòria. Un altre fet infame de la jerarquia alemanya, com reconeix aquest document, va ser anomenar ‘creuada contra el bolxevisme impiu’, l’atac del Reich a la Unió Soviètica, cosa que (com passà després a l’estat espanyol), va fer que tinguera una justificació religiosa, en una contesa que només va ser una guerra cruel.

Com reconeixen, els bisbes alemanys no van tindre en compte el sofriment de tots els qui patiren l’horror del nazisme, ja que no hi hagué cap protesta oberta de l’episcopat alemany contra la guerra i contra els crims monstruosos, especialment els perpetrats contra els jueus.

El text acaba reconeixent que durant el nazisme, els bisbes alemanys, i no tots, només s’atreviren a condemnar els actes d’eutanàsia contra els discapacitats, però no qüestionaren la brutalitat de Hitler i les pràctiques d’extermini. Per això aquest document acaba reconeixent que els bisbes alemanys ‘hui estem tristos i avergonyits de mirar les víctimes’. A més, com diu l’episcopat alemany en aquest informe, ha estat particularment vergonyós que durant molt de temps no s’haja prestat suficient atenció al sofriment dels qui patiren l’horror nazi.

Aquest text valent dels bisbes alemanys, ens mostra que només el reconeixement de la culpa (i no el silenci covard) pot cicatritzar les ferides obertes pels crims monstruosos del nazisme o del franquisme. Per això, els bisbes espanyols haurien de publicar un text per demanar perdó pel suport de la jerarquia espanyola al colp d’estat del 1936 i de la majoria dels bisbes espanyols al franquisme.

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (02/05/2020)

Hui, en aquest quart diumenge de Pasqua, l'anomenat diumenge del Bon Pastor, l'Església celebra la 57ena Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, amb el lema: "Les paraules de la vocació", que el papa resumeix en les següents expressions: gratitud, coratge i valentia.
En el seu missatge, aquest 2020 el papa ens recorda que "la barca de la nostra vida avança lentament, disposada a afrontar els riscos i les oportunitats de la mar". Davant la por que ens assetja per la duresa de la vida, a vegades aquesta barca de la que ens parla el papa, "pot perdre's sense arribar al port segur, desafiada pels vents contraris de les dificultats, dels dubtes i dels temors". Per això el papa, amb la imatge d'aquesta barca, fa un paral—lelisme amb "el cor dels deixebles", algunes vegades paralitzats per la por. I és que "cridats a seguir el Mestre, han d'apostar amb valentia per abandonar les seues pròpies seguretats per anar darrere el Senyor". El papa també ens recorda que "l'Evangeli ens diu que en l'aventura d'aquest viatge difícil, no estem sols".
El missatge del papa per aquesta Jornada remarca la primera de les paraules de la vocació del lema d'enguany, i que és la gratitud. Per això navegar en la direcció correcta, com ens diu el papa, "no és una tasca confiada només als nostres esforços", sinó que "és el Senyor qui ens concedeix la valentia per pujar a la barca i ens indica el lloc cap a on ens hem de dirigir". Per això tota vocació, com ens recorda el pap, "naix de la mirada amorosa amb la qual el Senyor va vindre al nostre encontre".
Moltes vegades la por ens pot paralitzar, semblantment al que va passar als deixebles quan van vore "que Jesús s'acostava caminant sobre l'aigua, pensant que era una fantasma". Però Jesús els va tranquil—litzar "amb una paraula que ha d'acompanyar la nostra vida: coratge, sóc jo, no tingueu por", un coratge que és la segona paraula que el papa destaca en el seu missatge. I és que "allò que sovint ens impedeix caminar, créixer, escollir el camí que el Senyor ens assenyala, són les fantasmes que intranquil—litzen el nostre cor".
La tercera paraula que el papa remarca en el seu missatge és la valentia. I és que a vegades "no arribem a creure que la vocació siga per a mi. I així perdem impuls, ens confonem, ens deixa paralitzats". Per això tota "opció fonamental de vida, requereix valentia". I és que tota vocació implica "un compromís per prendre les regnes de la nostra vida, per posar-la al servei de l'Evangeli", ja que "malgrat les nostres fragilitats, la fe ens permet caminar a l'encontre del Senyor Ressuscitat i també a vèncer les tempestats". Com ens diu el papa, Jesús "ens dóna la mà quan el cansament o la por amenaça en enfonsar-nos", i ell mateix "ens dóna l'impuls necessari per a viure la nostra vocació amb alegria i entusiasme". És veritat, com ens recorda el papa, que "a vegades el vent pot esgotar-nos", i per això mateix, en eixos moments "és quan hem d'obrir-nos a la lloança", que és l'última de les paraules que el papa presenta en aquest missatge amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions.
El papa acaba el seu text demanant que "cadascú puga descobrir amb gratitud la crida de Déu en la seua vida com un cant de lloança a Déu, als germans i al món sencer".
Que en aquesta Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, el Senyor encoratge els jóvens a respondre amb generositat i alegria a la crida a seguir-lo, com a testimonis del Regne.