L'amor, font de vida (LEVANTE-EMV, 25/11/2018)

M’han impactat unes declaracions d’Aubrey H. Fine, especialista en teràpia assistida amb animals. Segons el Dr. Fine, la presència dels animals domèstics poden “donar vida” a un pacient bloquejat per l’ansietat, la depressió o algun altre trastorn, pel fet que el contacte amb aquests animals accelera els beneficis dels tractaments.

Fine contava, com el fet d’acaronar un gos fa baixar la pressió arterial, així com també les hormones que marquen l’estrés i l’ansietat. Perquè la relació amb els animals fa que augmenten els neurotransmissors del benestar. “Sentir un gos que t’estima, és un estímul poderós per a voler viure”, deia en aquesta entrevista el Dr. Fine. I posava algun cas concret, dels molts que ell ha tractat: “Quan em van portar un xiquet que s’havia lesionat, i que havia estat en una clínica psiquiàtrica, el meu gos va començar a llepar-li les ferides que s’havia fet al braç. Aquell xiquet va abraçar al gos, i començà a plorar. Va ser l’inici de la seua curació” .

ADVERTISING

inRead invented by Teads

Aubrey H. Fine aplica també la teràpia amb animals, a ancians que viuen sols, observant que la companyia de gossos o gats en les persones majors, fa que l’alzhéimer no avance tan de pressa.

No negaré la importància del tractament terapèutic amb animals de companyia. Però crec que si al nostre món les relacions humanes estigueren guiades per l’estimació (i no per la mentida, l’egoisme o la violència) no necessitaríem tant, l’afecte que saben donar (i de veritat!!) els animals domèstics. Quantes vegades s’ha dit que un gos no abandona mai al seu amo!! I nosaltres, quantes vegades abandonem un ancià, un amic, un fill. Dels gossos, s’ha elogiat sempre la fidelitat! I dels hòmens? Som fidels a l’amistat, al compromís, a la paraula donada? També s’ha destacat dels gossos l’afecte que saben donar als seus amos. I nosaltres, sabem estimar amb afecte sincer tots aquells amb els que tractem?

Si haguera de resumir tota la Bíblia en una sola frase, triaria les paraules de Jesús que parlen de l’amor fratern: “Vos done un manament nou, que vos estimeu els uns altres, tal com jo vos he estimat” (Jo 15:12) Només el manament nou de l’amor, farà possible humanitzar més el món!

Si la nostra vida estiguera guiada per l’amor, sabriem curar millor les ferides que el nostre món produeix: soledat, depressió o ansietat. Els animals de companyia, moltes vegades fan allò que nosaltres (per egoisme o per falta de temps) no som capaços de fer. I per això mateix, gossos o gats ens donen una lliçó d’humanitat i d’afecte.

Es conta d’un home que a l’hospital, esperant que el metge el visitara, li digué a la infermera que se n’anava, perquè a la una havia d’estar a la residència per donar el dinar a la seua dona, que tenia alzhéimer. La infermera sabia que aquella dona ja no recordava qui era el seu marit i per això li digué: encara que no arribe a hora, com que ella no el coneix, no passarà res. L’home li contestà: “Ja sé que ella no em coneix, però jo sí que la conec, i sé que és la mateixa dona de la qual em vaig enamorar fa 60 anys i amb la qual em vaig casar”. I se’n va anar de la consulta del metge per donar el dinar a la seua dona. I és que només l’amor (l’amor gratuït!!) dóna sentit a la vida! Com ens ensenyen tantes persones que estimen de veritat, sense esperar res a canvi! H

Crist Rei (LEVANTE-EMV, 24/11/2018)

Hui, últim diumenge de l'any litúrgic, celebrem la solemnitat de Crist Rei, una celebració instituïda pel papa Pius XI el 1925 com a record d'aquell Any Sant. L'objectiu de celebrar a l'Església la solemnitat de Crist Rei, és la de ser una ajuda catequètica per a la pedagogia de la fe. Per això la reforma litúrgica va posar la data de Crist Rei l'últim diumenge de l'any litúrgic, per subratllar la naturalesa de la universalitat i el fonament de la reialesa de Crist.

Cal recordar que els cristians celebrem la fe al llarg de l'any litúrgic, que no comença l'1 de gener, com en el cas de l'any civil, sinó el primer diumenge d'Advent, que és el que segueix al diumenge de Crist Rei. El temps de l'Advent, amb els seus quatre diumenges, ens prepara per al Nadal, de la mateixa manera que durant sis setmanes de Quaresma ens preparem per celebrar la Pasqua o temps pasqual, que dura cinquanta dies. Els diumenges que no són d'Advent i de Nadal o de Quaresma i de Pasqua, els anomenem del Temps Ordinari o de Fèria, un temps que acaba hui amb la solemnitat de Crist Rei, l'últim o el penúltim diumenge de novembre.

Al llarg de tot l'any litúrgic que ara acaba, la litúrgia ens ha presentat el Cicle B, que està centrat en l'Evangeli de Sant Marc. De fet, cada any litúrgic té per nucli un dels tres evangelistes sinòptics, Mateu, Marc i Lluc, mentre que l'Evangeli de Sant Joan està reservat per a algunes celebracions especials, com en el cas de hui. És precisament en l'Evangeli d'aquest diumenge de Crist Rei, quan trobem un text ben apropiat per aquesta solemnitat: l'interrogatori de Pilat a Jesús, segons aquest evangelista, on el Mestre es proclama rei, tot i que la seua reialesa "no és cosa d'aquest món" i "testimoni de la veritat", la seua missió.

Ja l'oració col·lecta d'aquesta solemnitat, a l'inici de l'Eucaristia, ens fa descobrir el sentit d'aquesta festa, que no té res a vore amb els regnes o amb les reialeses del nostre món. Per això aquesta oració inicial fa menció de Jesucrist, "Fill estimat, Rei de l'univers", gràcies al qual tota la creació és "alliberada de l'esclavatge".

En la primera lectura de la missa, del llibre de Daniel, (Dn 7:13-14) el profeta ens descriu la visió d'un Fill d'home, que va vore enmig dels núvols, al qual se li va donar "la sobirania, la glòria i la reialesa". A aquesta lectura, el poble aclama Déu amb un fragment del salm 92, que canta la majestat de Déu.

Pel que fa a la segona lectura, de llibre de l'Apocalipsi (Ap 1:5:8), aquest text ens presenta Jesús "el testimoni fidel, el primer ressuscitat d'entre els morts, el sobirà dels reis de la terra", que és "l'Alfa i l'Omega" i gràcies a la sang del qual, hem estat alliberats dels pecats. És així com l'autor de l'Apocalipsi ens presenta Jesús, que traspassat a la creu, ha fet de nosaltres "una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu".

La solemnitat de Crist Rei ens presenta Jesús de Natzaret amb una reialesa que no prové d'aquest món. Una reialesa que no prové tampoc d'una elecció popular, sinó que ve de la seua condició de Fill de Déu fet home. Així, aquesta solemnitat amb la qual acabem l'any litúrgic, ens presenta la reialesa de Jesús com a manifestació de la veritat i en la seua dimensió pasqual, com destaca el prefaci d'aquesta solemnitat. És Crist qui ungit "sacerdot etern i Rei universal", en oferir-se a l'ara de la creu, ha portat a terme el misteri de la redempció dels hòmens, obrint un "Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d'amor i de pau". I és per això que a la creu de Jesús, els jueus hi van posar l'inscripció: "Jesús (I) de Natzaret (N), Rei (R) dels Jueus (I)": INRI, que manifesta la reialesa del profeta de Natzaret, una reialesa que esdevé servei als altres i no esclavatge o opressió. Per això la festa de Crist Rei no s'ha de considerar mai com l'exaltació d'una monarquia despòtica (com n'hi tantes al nostre món) sinó que el regnat de Jesús és una crida a l'amor i al servei, com ho va demostrar ell mateix donant la vida fins a la mort i una mort de Creu.

És Crist, Rei de l'univers, qui ens reuneix cada diumenge en l'Eucaristia dominical, per alimentar-nos amb la seua paraula i amb el seu cos i la seua sang, i així, amb esperit de servei, encoratja tots els cristians a ser testimonis de la veritat.

Francesc Ferrer Pastor (LEVANTE-EMV, 13/12/2018)

Hui 13 de desembre commemorem el centenari del naixement de Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.

Nascut a la Font d'En Carròs l'any 1918 i mort el juliol de 2000, Paco Ferrer entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.

A la guerra, al front de Castelló i pel seu interès per la llengua, "observava i anotava les paraules i variants valencianes d'altres comarques, no conegudes per mi", com declarava ell mateix el 4 de febrer de l'any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.

Quan va acabar la guerra va començar a fer un fitxer "de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar".

El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i als diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà Las Provincias, que en aquell moment dirigia l'excel·lent periodista Martí Domínguez Barberà.

Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor es va matricular com a alumne. Va tindre com a professors el mateix Carles Salvador i a Enric Valor iJosep Giner (que havia estat deixeble de Fabra i de Coromines) L'any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat per a correctors i periodistes. En les classes s'utilitzava com a material de text, el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.

Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima entre 1953 i 1956 i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l'editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles, pel fet que podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà, que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, "l'obra lexicogràfica més important del segle XX", tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.
Va ser membre fundador d'Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià deFrancesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.

Vaig tindre la sort de conèixer a Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l'hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep Mª Ruix o Francesc Burguera entre d'altres. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l'escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d'En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.

El 4 de febrer de l'any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com "un humil treballador". En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com "una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots, el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules". I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà a Ferrer Pastor, com "un home inquiet, que des de la impremta, des de l'edició s'apropa a la lletra per tal d'acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua".

El record de Ferrer Pastor, en l'any del seu centenari de naixement, ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra i el seu treball, el seu exemple, el seu civisme i el seu compromís per la nostra llengua i la nostra cultura és present a les escoles, on milers i milers de xiquets i de xiquetes, utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor, com una eina per aprendre valencià.

El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu "la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d'ús i cultura, així com fomentar el record i l'estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor".

Desgraciadament i en el marc del seu centenari, Ferrer Pastor ha estat bandejat tant al País Valencià com a Catalunya, uns perquè diuen que va ser autodidacta (malgrat els bons mestres que tingué, com Carles Salvador i Giner Marco) i d'altres pel fet de ser un bon cristià. Altres fins i tot l'han bandejat qualificant-lo de dretà, quan enrolat en la lleva del biberó va estar empresonat pels franquistes a la plaça de bous de Logronyo i va lluitar pels drets nacionals del País Valencià i per les llibertats democràtiques. ¿Per què enguany la Generalitat no li ha concedit l'Alta Distinció? O l'ajuntament de València no l'ha homenatjat com es mereix?

Com diu el seu nét Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, "el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua". Un exemple de dignitat i de fermesa en la lluita per la nostra llengua per a tots els valencians.

Bon Nadal (CASTELLÓNOTÍCIES, 25/12/2018)

Un any més el Nadal, la commemoració del naixement de Jesús a Betlem, omple de goig l’Església i el món. És Déu que es fa home i que ve a nosaltres a compartir la nostra vida i la nostra història. I en el Nadal els creients, encara que per tradició cultural també ho fan molts no creients, posem el pessebre i l’arbre de Nadal, dos signes, que com ha dit el papa Francesc, “mai no deixen de fascinar-nos”, ja que “ens parlen del Nadal i ens ajuden a contemplar el misteri de Déu fet home per estar a prop de cadascun de nosaltres”. Com ens diu el papa, en el pessebre o betlem “descobrim com un reflex de la llum i de la tendresa de Déu” i per això el pessebre ens ajuda a viure la festa del naixement de Jesús.

És en el pessebre, amb Jesús, Maria i Josep, amb els pastors i els mags d’Orient, on descobrim la presència del Déu Infant, que és acollit pels senzills i pels nets de cor, pels pobres i per aquells que confien en Déu. Jesús no és acollit pels poderosos com Herodes (i com els Herodes actuals), ni pels orgullosos, ni tampoc pels qui són insensibles al sofriment del nostre món. Per això el Nadal ens convida aquella fraternitat que ens fa descobrir el Déu Infant ens els qui pateixen. I per això mateix posem al pessebre els pastors, que són els pobres, com hui ho són els refugiats o els immigrants. I també els qui no tenen res, com Maria i Josep, que no van trobar un lloc per a refugiar-se, com els qui hui viuen al carrer. I els mags vinguts d’Orient, que guiats per una estrela buscaren el Déu Infant. Per això el pessebre de l’extremadreta no té ni mags, és a dir, estrangers, ni pobres. El pessebre de l’extremadreta no vol immigrants, ni refugiats, ni àrabs, ni negres, com els Reis d’Orient.

Nadal és el Déu-amb-nosaltres. Per això en Nadal, com ha dit el papa, “no naix un arbre. Naix Jesús”, la Paraula de Déu, el Déu que es fa carn. I per això els cristians no podem celebrar un Nadal sense que es note. Difuminat, maquillat o desfigurat. Un Nadal en el que el consumisme, la festa i la gresca no ens deixen vore el misteri de l’amor de Déu, revelat en l’Infant de Betlem. Com ha dit molt encertadament Núria Iceta (El Periódico, 12 de desembre de 2018), “Nadal és despullar-se de tot i anar a la senzillesa d’un estable, del naixement d’una promesa de futur. És la simplicitat d’una família que trenca esquemes”. I és que els llums al carrer i els dinars i sopars o els regals, poden emmascarar i amagar l’autèntic significat del Nadal. En aquests dies de Nadal, com diu Núria Iceta, desgraciadament, “l’excés de llums no és per veure-hi millor, sinó per enlluernar-nos i difuminar els matisos”. Per amagar l’autèntic sentit del Nadal.

Dissimular o emmascarar el Nadal és mirar cap a una altra banda. És tindre Jesús (i amb ell tothom qui pateix) segrestat o oblidat. Per això l’any passat l’amic Joan Francesc Mira, escandalitzat per aquells que amaguen l’autèntic sentit del Nadal, m’escrivia un mail que, amb el seu permís, vaig a reproduir: “Per a mi és molt trist, cada any, comprovar l’estupidesa (cultural i històricament suïcida) de tants suposats “progres”, “laics”, o gent que es diu d’esquerra, que pretenen deixar sense contingut una festa que sense el fonament cristià, resulta buida i banal…..Així, el Nadal”, continuava Joan Francesc Mira, “seria només menjar i beure, fer gresca, consumir i tot això….una pena”. L’amic i escriptor valencià em deia encara: “Només faltava el “Papà Noel”, vingut des dels boscos boreals, a substituir els nostres pobres pastors de Betlem i els entranyables Reis de sempre. En fi, estimat, que entre els fidels profunds com tu i els teus companys, i els cristians “practicants” i culturals com jo, no sé si aconseguirem aturar el disbarat destructiu d’una “laïcitat” mal entesa i pitjor aplicada”. L’amic Joan Francesc Mira també m’envià un article seu (El Temps, 5 de desembre de 2015) on exposava magistralment quin és el sentit del Nadal.

També el periodista Manel Cuyàs, en el seu article: “Llums de Nadal” (Avui, 18 de desembre de 2018), posa en relleu la incongruència del Nadal “descafeïnat”: “L’altre dia vaig passar pels carrers cèntrics de la capital i l’ànima em va caure als peus”, amb llums que “tant serveixen per Nadal com per una revetlla”. L’escriptor recorda que quan era menut, i hi veia el Bon Nadal als llums als carrers: “Va ser la primera expressió escrita en català permesa públicament, a condició que a l’altre cap de carrer digués: Felices Navidades”. I diu encara Manuel Cuyàs: “El Bon Nadal i la seva traducció han desaparegut en favor del “Bones festes”. Si dius “Bones festes”, és lògic i normal que els llums que les celebren serveixin per Nadal i per una festa major”.

També la periodista Empar Moliner, provinent d’una família de Borriana, ha escrit l’article: “Nadal laic” (Ara, 12 de desembre de 2018), on ens recorda la felicitació de Nadal dels reis d’Espanya, en una foto en un mirador d’Astúries. Al rei, com diu Empar Moliner, “li han donat un bastó d’attrezzo, com si fos un pastor de cabres (hispàniques)”. Empar Moliner diu que al rei, “el bastó li queda molt bé, i, de fet, sembla més útil per reclamar mà dura contra els catalans que per fer una caminadeta”. La periodista diu finalment que la dels reis és una felicitació “laica”. I continua així: “Però això quin sentit té?. El Nadal és una festa religiosa. I si tu vols felicitar els súbdits de manera “laica”, no els felicitis per Nadal. Felicita’ls per Cap d’Any o pel Dia Sense Cotxes. Felicitar el Nadal de manera laica és tan absurd com inaugurar una carnisseria de manera vegana, com fer esport de manera sedentària, com ser participant en orgies de manera cèlibe, com voler la igualtat i ser monàrquic”.  

Deu amb nosaltres

I és que el Nadal és la festa de l’amor de Déu. Per això el bisbe màrtir Òscar Romero, deia el 24 de desembre de 1979, uns mesos abans que l’assassinaren: “Hauríem de buscar l’Infant Jesús, no en les imatges boniques dels nostres pessebres. Hauríem de buscar-lo en els xiquets desnodrits que han anat a dormir sense sopar, entre els xiquets que vénen diaris i que s’adormiran embolcallats en els periòdics, als portals”.

Que el Nadal ens faça nàixer en nosaltres l’amor de Déu, per així reconèixer l’Infant del pessebre en els pobres, en els immigrants i en els refugiats, en els qui viuen sols, en els qui estan a la presó o a l’exili, en els ancians abandonats o en els xiquets que passen fam. Que el Nadal ens ajude a deixar de banda els egoismes i la superficialitat de vida, el consumisme i la indiferència envers els qui pateixen.

Que el Nadal, que el Déu-amb-nosaltres, ens ajude a eixir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de tots els qui sofreixen.

Bon Nadal!

Josep Miquel Bausset

Diumenge tercer d'Advent (16/12/2018)

Aquest tercer diumenge d'Advent, anomenat diumenge "Gaudete", és a dir: diumenge de l'alegria, rep aquest nom pel fet que el cant d'entrada de la missa comença amb la paraula: "Alegreu-vos". I és que ja a les portes del Nadal, en aquest diumenge que ens fa vore ja de prop el naixement de Jesús, l'antífona o cant d'entrada de l'Eucaristia exhorta l'assemblea al goig, a la joia, i a cantar: "Alegreu-vos sempre en el Senyor, alegreu-vos: el Senyor és a prop".

En aquest clima d'alegria del diumenge "Gaudete", el profeta Sofonies, en la primera lectura (So 3:14-18), ens exhorta a viure amb goig i a alegrar-nos, i també a no tindre por, perquè el Senyor ve a salvar-nos. És aquesta salvació que ens ve de Déu que ressona també en el salm responsorial, amb un text del profeta Isaïes: "El Senyor és el Déu que em salva, confie, no m'espante. D'ell em ve la força i el triomf, és ell qui m'ha salvat".

Pel que fa a la segona lectura (Fl 4:4-7) Sant Pau exhorta els filipencs a viure "sempre contents en el Senyor", perquè ell "és a prop".
Finalment a l'Evangeli (Lc 3:10-17), l'evangelista Sant Lluc ens crida a la conversió, que s'ha de manifestar en la solidaritat i en la fraternitat, compartint el que tenim amb els més necessitats: "Qui tinga dos vestits, que en done al qui no en té, i qui tinga menjar que el compartisca també amb els altres".

En aquest diumenge, l'Evangeli ens presenta el Baptista, el precursor del Senyor, com l'home del desert que anuncia aquell que ve, el "qui és més poderós que jo", el qui ens "batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc".

El primer diumenge d'Advent, el papa Francesc ens deia que aquest temps de preparació per al Nadal "ens convida a un compromís de vigilància fora de nosaltres mateixos, ampliant les nostres ments i els nostres cors" i ens exhortava a "obrir-nos a les necessitats dels nostres germans i al desig d'un món nou". Per això en aquest tercer diumenge d'Advent, després d'haver fet el calendari i la corona d'Advent, i fent-nos ressò de les paraules del papa a obrir-nos a les necessitats dels germans i tenint present també la invitació del Precursor del Senyor a compartir amb els altres allò que tenim, seria bo que cada família portara a Càritas, a la Creu Roja o al Banc d'Aliments, productes alimentaris de primera necessitat, per tal d'ajudar aquelles persones que viuen en la precarietat. Com ens han recordat els bisbes argentins, els cristians hem de rebutjar celebrar el Nadal amb "el consum sense límits", que ens imposa "un estil de vida que només porta més tristesa i insatisfacció". I és que si oblidem el sentit religiós del Nadal, ens mostrarem insensibles davant "els últims de la societat, que són els qui més sofreixen per les dificultats econòmiques", com han dit els bisbes d'Argentina.

La litúrgia i l'Eucaristia d'aquest tercer diumenge d'Advent ens ha d'ajudar a ser testimonis del Regne, a fer de cadascun de nosaltres, un autèntic himne d'acció de gràcies, perquè Déu se'ns fa present en la nostra vida, en la nostra història i en el nostre món. Per això mateix, aquest diumenge "Gaudete" és un temps propici per a intensificar la vivència espiritual, i d'aquesta manera ser més segons l'Esperit. Si ho fem així, la nostra maduresa personal, la qualitat de les nostres relacions fraternes, el nostre testimoniatge i la profunditat del nostre servei, n'eixiran enriquits. Així arribarem al Nadal plens de goig, confiats en el Déu que en Jesús ve a salvar-nos.

Diumenge segon d'Advent (09/12/2018)

En aquest segon diumenge d'Advent, enguany l'endemà de la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, la litúrgia ens crida de nou a l'esperança en la construcció d'una ruta al Senyor.
El teòleg José Mª Castillo ha definit Jesús i el Regne com a promotors d'esperança, una virtut teologal que és com un motor d'humanització i d'alliberament de les persones. Per això és tan important preguntar-nos ara, en aquest temps d'Advent, quina esperança pot tindre l'Església (i cadascun de nosaltres) en aquests moments. El Dr. Castillo diu, amb raó, que només és autèntica l'esperança que naix de la fidelitat a l'Evangeli. Per això mateix aquest teòleg denuncia el drama de l'Església, que a través dels temps ha marginat l'Evangeli, cosa que, com diu José Mª Castillo, els cristians hem de reconèixer amb humilitat.

Ja el cant d'entrada (Is 30:19,30) d'aquest segon diumenge d'Advent, ens convida a rebre el Senyor que ve a salvar-nos. I per això el profeta Baruc, en la primera lectura (Ba 5:1-9), ens exhorta a l'alegria i a la bondat per arribar a la llum de la glòria de Déu. També la carta de Sant Pau als Filipencs (Fl 1:4-6; 8:11), l'Apòstol dels gentil agraeix als cristians de Filips l'anunci de l'Evangeli i els exhorta a l'amor fratern.
Finalment l'Evangeli de Sant Lluc (Lc 3:1-6), en el context històric que descriu, es fa ressò de la profecia d'Isaïes: "Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí", una profecia es va fer realitat en Joan el Baptista, que anuncià, com a precursor del Senyor, Jesús, l'Anyell de Déu. Per això l'Evangeli de hui ens descobreix la salvació de Déu, que en Jesús, la Paraula feta carn, arriba a nosaltres.

En aquest temps d'Advent i sempre, l'Església ha de viure en l'esperança i per això no pot fer de l'Evangeli un component més de la religió, centrada en el temple, els sacerdots, els rituals i les observances religioses. Com ens diu el teòleg José Mª Castillo, el centre de l'Evangeli i de la fe que compartim és la seducció de Jesús, que ens acompanya en el camí de la vida i que ens crida a seguir-lo i a ser testimonis de la Bona Nova.

El centre de l'Evangeli (i de l'Església) no pot ser res més que la persona de Jesús. Per això podem preguntar-nos si als cristians se'ns reconeix pel seguiment de Jesús, és a dir, per la relació personal amb ell, que és com el cor de l'Evangeli. Tota la resta ha d'estar en un segon terme. I és que, és en Jesús que trobem Déu, com ho veiem quan el Mestre respon la pregunta que li fa Felip: "Mostra'ns al Pare i no ens cal res més". I és per això que Jesús li contesta: "Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare; com pots dir tu: mostra'ns el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i que el Pare està en mi?" (Jo 14:8-10).

Per al professor Castillo, la religió naix d'una necessitat humana per tal d'alliberar-nos de les pors o de les culpes i per això la religió posa els altres al nostre servei. Pel contrari, l'Evangeli naix de la generositat i de la misericòrdia i per això ens posa al servei dels altres.
A més del calendari d'Advent, una altra activitat que podem fer a casa en aquest camí cap al Nadal, és la corona d'Advent, construïda amb branques d'avet o d'un altre arbre, o també amb pinyes o altres elements del bosc i amb quatre ciris, cadascun dels quals encendrem cada diumenge.

De nou, aquest segon diumenge d'Advent és una crida a viure amb esperança. Com diu la germana Maria Trullols, religiosa vedruna, "No es tracta tant de viure amb optimisme, que ja és molt per als temps que corren, sinó de viure arrelats a l'esperança que enforteix la nostra fe i que ens porta creure que des de la seua encarnació, Jesucrist fa camí en la història humana amb l'Església i ens acompanya a cadascun de nosaltres".

Diumenge primer d'Advent (LEVANTE-EMV, 02/12/2018)

Hui, amb el primer diumenge d'Advent, l'Església comença a preparar-se per al Nadal. Seran quatre diumenges, on enguany ens acompanyarà l'Evangeli de Sant Lluc, en els quals la litúrgia ens presenta uns textos que ens serviran per acollir en els nostres cors el Déu Infant, el fill de Maria que ve a salvar-nos. Ja el cant d'entrada de la missa de hui ens crida a l'esperança per mitjà del salm 24: "A vós Senyor eleve la meua ànima; Déu meu en vós confie". I és que aquest temps d'Advent és una crida a l'esperança, ja que l'Església es prepara amb goig a rebre el Messies.

També la primera lectura, del profeta Jeremies (33:14-16) ens convida a esperar aquell que vindrà per fer realitat les promeses fetes a la casa d'Israel i a la de Judà: "Faré nàixer a David un plançó bo, que es comportarà amb justícia i bondat ". A aquesta lectura el poble contesta amb el salm 24, que ens crida a conèixer les rutes, els camins del Senyor, el Déu que ens salva.
La segona lectura, de la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica (1Te 3:12;4:2), l'Apòstol dels gentils ens crida a créixer en l'amor dels uns als altres, per tal d'esdevenir sants i nets de culpa davant Déu, el dia que el Senyor vindrà a nosaltres.
Finalment l'Evangeli de Sant Lluc (21:25-28,34-36) ens exhorta a estar a punt per rebre el Senyor, que vindrà "sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat".

Cal destacar que la litúrgia durant els tres primers diumenges està centrada en l'última vinguda gloriosa de Jesucrist, al final dels temps, mentre que partir del dia 17 de desembre se centra en la vinguda històrica de Jesús, fa dos mil anys.
Enguany, en aquesta primera setmana d'Advent, celebrarem la Concepció Immaculada de Maria, la Mare Verge que acollí en el seu si el Déu fet home. Per això Santa Maria, un any més, ens acompanya en la preparació del Nadal, per tal que el nostre cor esdevinga, com el d'ella, un cor acollidor del Déu Infant.

En aquest diumenge primer d'Advent, l'Església ens demana estar atents perquè res ni ningú no ens furte l'esperança. I és que sense esperança acabem tancats en nosaltres mateixos, sense il·lusió per a viure, per a compartir la vida, per a aproximar-nos als qui sofreixen.
L'Advent ens convida a viure vigilants, com els centenelles a la nit, perquè cap estament o dificultats no mate les llavors de l'esperança sembrades en el nostre món. Per això hem de descobrir la presència de Déu en les coses menudes, aparentment insignificants. Hem de descobrir Déu en el treball pacient i desinteressat de tantes persones, en la solidaritat i en la fraternitat que sempre han de ser més fortes que l'egoisme i l'individualisme. L'Advent ens exhorta a no caure en el capitalisme desenfrenat que exclou els més dèbils de la societat. Per això és missió dels cristians no callar davant les injustícies i denunciar el consumisme que converteix les persones en coses i que mata els anhels més humans. Hem de construir cada dia, des de l'esperança, la civilització de l'amor que obri camins i horitzons nous. Hem de desemmascarar la trampa del viure al màxim, mentre, amb indiferència, oblidem els qui malviuen per falta de recursos i de sentit. Hem de apostar per la justícia i per la veritat enmig de tantes mentides i tantes injustícies. D'aquesta manera construirem un món més humà i més fratern, on la pau siga el signe d'una societat en diàleg i en recerca de comunió i d'unitat.

Com diu la germana Maria Trullols, religiosa vedruna, "esperar és la força en el camí i la llum en la foscor. És crear en el nostre fang, espais d'eternitat".

Hui, amb el primer diumenge d'Advent, fem present el Crist que recapitularà la història al final dels temps.
En el nostre camí cap al Nadal, seria bo, com ens proposava el diari Levante (21 de novembre de 2018) i de cara a preparar el naixement de Jesús, que cada família construira un calendari d'Advent, per tal d'avançar dia a dia a l'encontre del Déu Infant el Déu-amb-nosaltres.