dimecres, 29 d’agost del 2018

'No volen fer política´(VILAWEB/ONTINYENT, 20.08.2018)

Aquesta és la resposta que donen els mossens valencians que no volen utilitzar la nostra llengua a la litúrgia. Com si fer la missa en castellà no fóra també una manera de fer política. Però, què és fer política? No va ser polític el document de la Conferència Episcopal Espanyola ‘Orientaciones morales ante la situación actual de España’ del 23 de novembre de 2006? En l’apartat ‘Nacionalismos y exigencias morales’, després d’admetre que l’Església reconeix, ‘en principio’, la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: ‘Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿qué razones justifican la ruptura de estos vínculos?’. No va ser això una prova molt concreta de fer política?

No va ser també una posició política la Instrucció de la CEE ‘Valoración moral del terrorismo en España’, del novembre de 2002?: ‘Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino…. resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad’. I el text continuava així: ‘En consecuencia no es moral cualquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado… poner en  peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberanía de España, no sería prudente ni moralmente aceptable… pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria.’ No va ser això fer política?

Fa uns dies, Mossèn Josep Taberner, rector de Pals, Begur, Esclanyà i Regencós, ha estat acusat de fer política per tindre una pancarta a la façana de l’església de Sant Fruitós a favor de la llibertat dels presos polítics. I en aquesta església han aparegut unes pintades que diuen que al temple no s’hi fa política sinó que s’hi va a resar. I a Castellbell i el Vilar, des de maig d’aquest any, no es poden posar signes polítics sense l’autorització de la batlessa.

Però què és fer política? En una homilia del 18 de març de 2014, el papa Francesc denuncià els hipòcrites ‘que es disfressen de bons catòlics’, però després deixen abandonats els més necessitats. El papa, que criticava els qui ‘resen mirant el cel’ mentre abandonen els pobres, ens urgia a ‘aprendre a fer el bé, a socórrer els oprimits, a ocupar-se dels malalts, dels pobres, dels qui passen necessitat’. Per això el papa Francesc denunciava l’actitud hipòcrita dels qui es creuen bons: ‘Què fan els hipòcrites? Es disfressen de bons, fan com de sants, preguen mirant el cel. Fent-se veure, se senten més justos que els altres, menyspreen els altres.’ I en l’homilia del 20 de març de 2014, el papa Francesc denuncià una economia gens ètica, responsable de l’atur que patim: ‘L’atur és la conseqüència d’un sistema econòmic que ja no està capacitat per crear treball.’

El papa Joan Pau II va fer política en donar suport al sindicat polonès Solidaritat i quan afavorí la fi de les dictadures comunistes de l’Europa de l’Est? El bisbe Pere Casaldàliga ha fet política quan al Brasil s’ha posat al costat dels més pobres i desvalguts? I mossèn Antoni Llidó va fer política a Xile, defensant els més febles? El papa Francesc fa política quan denuncia el comerç d’armes? El papa Joan Pau II va fer política a l’ONU, el 5 d’octubre de 1995? Les seues paraules van ser: ‘Per tots els mitjans que disposeu, veleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni una Estat, ni cap altra nació, ni cap organització internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.’ Els abats de Montserrat i de Poblet van fer política el 21 de setembre de 2017 quan es posicionaren a favor de ‘la pau, les llibertats d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble’? El papa Francesc va fer política el 22 de setembre de 2017? Les seves paraules foren: ‘No penses mai que la lluita que estàs fent aquí, siga completament inútil. Tot naix per florir en una eterna primavera’. Va fer política el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon en la seua primera pastoral, de maig de 1946? Tarancon criticà ‘les injustícies del règim capitalista’ i denuncià ‘els qui fan grans negocis’, amb els quals ‘obtenen uns guanys il·lícits’. O la seua pastoral ‘El nostre pa de cada dia’, de 1950, on denuncià la fam i l’estraperlo? Jesús va fer política quan denuncià la mentida i la hipocresia dels escribes i dels fariseus?: ‘Ai de vosaltres escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquits, que per fora es veuen bonics , però per dins són plens d’ossos de morts i de tota immundícia! Així també vosaltres, per fora sembleu gent de bé als ulls dels hòmens, però per dins sou plens d’hipocresia i de maldat’ (Mt 23:27-28). Jesús va fer política quan expulsà els mercaders del Temple de Jerusalem?
Els qui han fet les pintades a Pals, tot acusant mossèn Josep de fer política, haurien de recordar la Carta als Hebreus quan diu ‘Recordeu-vos dels presos, com si fóreu presos amb ells, i dels qui són maltractats’ (He 13:3).

Aquells que acusen l’Església de fer política, haurien de recordar també les paraules del papa Joan Pau II a l’encíclica Slavorum Apostolici: ‘Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el pla de Déu i en la història de la salvació.’

Com ha dit molt assenyadament mossèn Josep Taberner, ‘Si un cristià no està a favor de la llibertat d’unes persones que estan sense judici a la presó, que es pregunte si és cristià o no ho és.’

Posar una pancarta a Pals, a la façana de l’església de Sant Fruitós és fer política? I no posar-ne cap, no és també fer política?

A l'ombra del Castell (Vilaweb/Ontinyent, 24.08.2018)

Aquest és el títol del llibre en què l’amic Rafael Roca ens presenta un recull dels seus articles al diari Levante-EMV, un volum que porta com a subtítol Escrits sobre Alaquàs i el seu Castell-Palau, i que s’ha publicat a propòsit del centenari de la protecció d’aquest monument renaixentista (1918-20l8).

Aquest llibre, tan interessant per conèixer el castell, les festes i diversos col·lectius d’Alaquàs, així com les persones que han format part de la història d’aquesta vila de l’Horta, ens endinsa en un espai fascinant centrat en el Castell-Palau, que ha ‘conformat el paisatge íntim i quotidià de múltiples generacions d’alaquaseres i alaquasers que han nascut i crescut a recer dels seus robusts i seculars murs.’

Com diu la Sra. Elvira García Campos, batlessa d’Alaquàs, ‘si hi ha un edifici que exalta i meravella l’esperit dels alaquasers i les alaquaseres, que els captiva i desperta els seus millors afectes i emocions, aqueix és, sens dubte, el nostre Castell-Palau, que enguany s’ha vestit de gala, ja que celebra els primers cent anys de la seua protecció oficial i els quinze de l’adquisició pública.’ I és que va ser l’abril de 1918 quan el Castell-Palau, per l’estima d’Alaquàs i d’un a bona colla d’intel·lectuals valencians, se salvà d’un anunciat enderrocament.

El volum està dividit en tres parts: ‘El poema de la pedra’, ‘Gent d’ací’ i ‘Festes i col·lectius’. I a més del text de presentació de la batlessa de la vila i del pròleg d’Albert Taberner, ex-batle d’Alaquàs, l’obra inclou també una extensa bibliografia sobre el Castell, un apèndix documental històric i una nota introductòria de Rafa Roca.

Com diu al pròleg Albert Taberner, ‘Rafa Roca ens fa el regal de rescatar per a l’imaginari col·lectiu d’Alaquàs, la història d’uns dies memorables que, gràcies a l’esforç de tot el poble i de persones que ens estimaven i estimaven el Castell, feren possible la seua preservació perquè ara puguem gaudir de l’edifici més important de la ciutat.’

Entre els articles que Rafa Roca ha publicat en els darrers temps  al diari Levante-EMV i que ara formen part d’aquest llibre, vull subratllar els següents: ‘Un Castell en heretat’; ‘La dignitat restaurada’; ‘La reivindicació intel·lectual del Castell’; ‘El cardenal Benlloch i el Castell’; ‘El Centre de Cultura Valenciana i el Castell’; ‘Vicent Cardona, el rector d’Alaquàs’; ‘La Cordà, festa d’interès turístic’ i, finalment, ‘La Carxofa, en clau de futur’.

No cal dir que recomane la lectura d’aquest llibre tan interessant, que a través de la mà de Rafa Roca, ens permet d’endinsar-nos en les tradicions i el monument més important d’Alaquàs, un municipi que el volum A l’ombra del Castell, descriu com un dels més actius de l’Horta Sud.

El Sexenni de Morella (VILAWEB/ONTINYENT, 18.08.2018)

Cada sis anys, enguany des de hui dia 18 fins al 27 d’agost, Morella es vesteix de festa en la celebració del Sexenni en honor de la Mare de Déu de Vallivana. El Sexenni (Festa d’Interès Turístic Nacional i Bé d’Interès Cultural Immaterial), enguany en la 54a edició, començarà amb la Rogativa que des de Morella es desplaçarà al Santuari de la Mare de Déu, a 24 quilòmetres de la ciutat. I és hui, 18 d’agost, quan la imatge de Santa Maria arribarà a la capital dels Ports per entrar a la vila pel Portal de l’Estudi.


El Sexenni té el seu origen en la protecció que la Mare de Déu va fer de Morella en la terrible pesta de 1672. Un any després ‘el Justícia, Jurats i Consell de Morella’  van acordar ‘donar grasies a la Imperatris de totes les creatures  y Senyora nostra la Verge de Vallivana ara i en tot tems en un novenari de sis en sis anys per l’benefisi de la salud alcanzada en l’any passat’. Per això el poble decidí ‘en demostració de agraïment y grasies, se porte a la present vila, y se li celebre un novenari en la iglesia major, perque se continue y aumente la devosió á la sagrada image.’

L’edició facsímil de la Historia de la Muy Noble, Fiel, Fuerte y Prudente Villa de Morella, de Francisco Oliet Palos, de 1861, descriu la ‘Historia de Maria Santísima de Vallivana. Su origen y antigüedad’. En aquest text, Oliet es fa ressò de ‘la breve historia de Maria Santísima que se publicó en Valencia por Joseph Garcia en 1721’, i escriu: ‘Esta Santa Imagen es de los tiempos de los Santos Apóstoles quando el Apostol Santiago estuvo en Valencia y despues en Peñíscola’. L’Apòstol va passar també per Morella, on va trobar ‘en el Bosque de Vallivana (que dista  dos leguas de la Villa) la estatua del Dios Jupiter la derribó por sus manos de aquel injusto trono y colocó en él, la Imagen Sacrosanta de Maria Madre de Dios, para que fuese venerada de los fieles Christianos.’

Pel que fa a la imatge de la Mare de Déu de Vallivana, el llibre detalla ‘Su aparición y hallazgo (en tiempo de dicho Rey D. Jayme)  por un humilde Pastor’.  El text descriu també la imatge de Santa Maria, que és ‘de Barro cozido; pero de un rostro tan hermoso, que parece animado’ i per això mateix ‘roba y atrae  los corazones de los que la miran y veneran’. El text inclou els capítols referents a ‘Su culto y Devocion’, els ‘Prodijios obrados por su intercesión’, descrivint el ‘Motivo de las fiestas sexenales’ i el ‘Modo conque la Ylte. Villa las exequta’, la ‘Casa y hermitorio de Vallivana’ i els ‘Gozos en honor de Ntra. Sra. de Vallivana’.

En 1929, Eduard López Chavarri escrigué en referència a la festa del Sexenni: ‘fa goig de vore el camí solcat per núvols d’incens, cobert d’enramades, i ple de cants religiosos, de llums, d’arcs que brillen al sol, de flors, de “visques” entusiastes’.

Com escrivia fa sis anys Joaquim Puig, l’actual Molt Honorable President de la Generalitat del País Valencià, el Sexenni, ‘És una aliança entre el passat i el futur, entre els morellans més enllà dels pensaments, el temps i la condició’.

I el filòleg Vicent Pitarch, escriu: ‘quan un s’acosta a Morella, tot participant de les festes del Sexenni, t’assalta la impressió d’endinsar-te en un ambient barroc’, perquè ‘Morella es transfigura durant les festes del Sexenni’.

Com ha dit Manuel Milián Mestre, cada Sexenni té ‘arrels d’identitat’, ja que és en aquests nou dies del novenari a la Mare de Déu de Vallivana que ‘les famílies retornen a Morella’, pel fet que ‘els fills i els néts de morellans que viuen a Catalunya, baixen fins a la capital dels Ports per celebrar aquesta festa’.

En la seua devoció a la Mare de Déu de Vallivana, la beneïda entre les dones, els morellans ens ensenyen a confiar en Santa Maria, mare de consol i d’esperança i estrella que il·lumina les nostres nits.

Com ha dit el P. Abat Josep M. Soler,’la maternitat de Maria ha fet possible que la humanitat puga palpar amb paraules i gestos humans, com la Saviesa divina compartia les seues delícies amb el gènere humà’. I és aquesta sol·licitud maternal de Santa Maria, que ‘queda significada en la multitud de santuaris marians que hi ha a la nostra terra’, com el de Vallivana.

Que la Mare Verge, que és imatge de l’Església i que amb el cant del Magníficat proclama la grandesa del Déu que ens salva, del Déu que ‘dispersa els hòmens de cor altiu’, del Déu que ‘derroca els poderosos del soli i exalça els humils’ (Lc 1:51-52) ajude els morellans a viure aquest Sexenni per tal d’avançar en el camí de la fe.

Sant Agustí (VILAWEB/ONTINYENT, 28.08.2018)

Hui 28 d’agost és Sant Agustí, venerat a Bocairent. Aquesta vila de la Vall d’Albaida tot i que té per patró Sant Blai, professa també una devoció entranyable a Sant Agustí, el sant doctor, bisbe d’Hippo Regius i un dels pares més eminents de l’Església Occidental reconegut per la seua erudició i santedat. Aquesta devoció a Bocairent va nàixer amb la creació, per part de l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, del monestir d’agustines de la Mare de Déu dels Dolors.

Aureli Agustí va nàixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, a la província romana de Numídia, a l’actual Algèria, com canten aquests goigs antics: ‘De Tagast, en la Numídia,/ sou el fill més immortal./ Us han dit Doctor in gratia/ com en laude triomfal./ Per la vostra veu serena/ radiant com el matí,/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Va ser fill de Santa Mònica i de Patrici: ‘Sou de Mònica i Patrici/ pur joiell de voluntat./ De la sang sentiu la flama/ que us occeix la castedat./ Si en les lluites de les lletres/ sou cabdill dilecte i fi,/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Segurament era de raça berber, encara que, com que aquella terra formava part de  l’Imperi Romà, Agustí tenia el llatí com a llengua habitual. Estudià a Tagaste i a Cartago i als 18 anys començà a fer de professor, ensenyant l’art de l’oratòria i de la retòrica. Va unir-se a una xica de la seua edat, però de classe inferior i com que els costums de l’època impedien un matrimoni oficial entre persones de classes diferents, no hi hagué matrimoni. D’aquella unió (una parella de fet com diríem hui) que va durar 15 anys, va nàixer un fill anomenat Adeodat  (a Déu dat).

La lectura de Ciceró portà Agustí a buscar la veritat, que ell anà descobrint i identificant amb la saviesa, l’amor i finalment, amb Déu. Agustí, amb la seua companya i el fill, abandonaren Àfrica i se n’anaren a Itàlia. Roma i Milà, capitals de la cultura, van ser per a Agustí llocs de crisi personal i finalment, també, de trobament amb Déu. Les etapes de l’evolució d’Agustí passaren per diverses teories filosòfico-religioses: el maniqueisme, l’astrologia i la filosofia neoplatònica de Plotí: ‘Veu de Déu és veu sonora/ la sentiu al mig del seny./ Pel camí de cent escoles/ do de Déu és qui us empeny./ D’una fúria de luxúria/ sou captiu per llarg camí/ guieu-nos pel camí recte,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

Obligat a deixar la mare del seu fill per fer un ‘bon casament’, ella va tornar a Àfrica i a Agustí li concertaren un matrimoni. Però a Milà, el contacte amb el bisbe Sant Ambròs i amb la comunitat cristiana i la seua litúrgia, així com la lectura de les cartes de Sant Pau, feren que Agustí abandonara els projectes de casament i les ambicions personals, i la Nit de Pasqua del 387, juntament amb el seu fill, va ser batejat ‘Ja del mal floreix la rosa/ que és trofeu del maniqueu./ Vós, viril, guanyeu les lluites/ amb la idea i amb la creu./ Gran retòric majestàtic,/ Sant Ambròs us redimí,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’


De retorn a Tagaste vengué el seu patrimoni i començà a viure amb uns amics en un projecte de vida monàstica. El 391 a Hippo Regius, Agustí es trobà a l’església major, on el bisbe demanava als cristians que escolliren algú perquè l’ajudara i en fóra el successor.  La gent es girà a Agustí i començaren a cridar el seu nom. Elegit pel poble (una manera d’elecció freqüent en aquella època) Agustí es dedicà del tot al servei presbiteral i després a l’episcopal durant més de 40 anys, fins a la seua mort: ‘De Milà dins l’horta clausa/ fou l’infant qui us ha vençut./Ja sou lliure, ja sou magne,/ ja sou Mestre de virtut./ Fundador, bisbe d’Hpona,/Patriarca gegantí,/ ompliu-nos d’amor diví,/ aclariu-nos l’intel·lecte/ gloriós Sant Agustí.’

La seua immensa obra és fruit de la predicació i l’ensenyament a Hippo Regius. Com que la seua influència va anar creixent a tota l’Església Occidental, encara que el cridaven i el convidaven, es negà a viatjar a Itàlia i fins i tot promogué que el sínode de Cartago  no acceptara que els bisbes anaren a Roma a buscar solucions als seus problemes. Segons Agustí, els problemes dels africans s’havien de resoldre a l’Àfrica.

Per a Agustí, l’Església de Jesús no és una comunitat de perfectes, sinó un poble amb defectes que camina per arribar a la santedat. S’han conservat 113 llibres (Sobre la Trinitat, La Ciutat de Déu, Sobre la música, Les Confessions), 218 cartes i uns 500 sermons. Era costum en aquell temps que hi haguera taquígrafs recollint els discursos dels bons oradors i per això bona part dels sermons d’Agustí els tenim gràcies als qui es van dedicar a anotar les paraules que ell predicava.

Dels pensaments més coneguts de Sant Agustí, sobreïxen aquells que tracten sobre l’amor: ‘Aprova els bons, tolera els roïns, però estima’ls tots’ i ‘Si vols conèixer una persona, no li preguntes què pensa, sinó què estima. I sobretot: ‘Estima i fes allò que vulgues.’

Bocairent venera Sant Agustí, amb les danses i el novenari, que se celebra del 18 al 31 d’agost, al monestir de la Mare de Déu dels Dolors.

Com canten uns goigs dedicats a aquest sant bisbe, que ell siga la benedicció i la pau dels ciutadans de Bocairent, que cada any celebren la seua festa: ‘Puix sempre el que en Vós confia/ d’escoltar tant vos complau/ doneu-nos a tots la pau/ que el nostre cor tant voldria/ Feu que siguen cada dia/ més purs els nostres anhels/ Gloriós Sant Agustí/ beneïu vostres fidels.’

dijous, 16 d’agost del 2018

Llibre de la Festa d'Elx (Vilaweb/Ontinyent, 14/08/2018)

Cada any, quan s’acosta la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, festa que els valencians anomenem col·loquialment la Mare de Déu d’Agost, o la Mare de Déu del Llit, m’agrada escoltar el CD amb la música i els cants de la Festa d’Elx. Aquesta música i la lletra del Misteri em recorden les vegades que, amb els meus pares i les meues germanes, he estat en aquesta representació impressionant a la basílica de Santa Maria, sempre un 13 d’agost, quan es representen les dues parts del Misteri: la Vespra i la Festa, amb la mort i l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu respectivament.

Però enguany, a més dels cants del Misteri, estic rellegint el Llibre de la Festa d’Elx, una obra extraordinàriament interessant de l’amic Gaspar Jaén i Urban. Com diu l’autor d’aquesta obra, ‘La Festa era la nostra història millor, la fe en l’antiga cultura, l’antiga saviesa d’aquest País Valencià que els déus beneïsquen sempre.’

Aquest llibre, editat per la Universitat d’Alacant, és la versió definitiva, revisada i augmentada, de l’obra del mateix títol publicada a Elx el 1984.

En una mena de pròleg, el poeta Vicent Andrés Estellés escrivia: ‘El llibre de Gaspar Jaén i Urban és un excel·lent llibre. D’una prosa acurada, plena de sabor, evoca, enumera, descriu moltes coses d’aquest Misteri, que va tenir entre altres elogis, l’elogi puntual, fet en castellà, de don Eugenio d’Ors.’


Gaspar Jaén
El llibre de Gaspar Jaén i Urban fa un repàs exhaustiu dels elements constitutius de la Festa d’Elx, com, entre més, l’idioma, les consuetes, l’origen, els cronistes, els símbols, l’espai de la Festa, els preparatius, la Magrana, Joan i els Apòstols, els Jueus i el soterrar, Tomàs, la coronació o les salves.
Pel que fa a les representacions assumpcionistes al vell continent, Gaspar Jaén i Urban ens recorda que ‘drames com el nostre s’estenien per molts racons d’Europa’, des d’Itàlia a Occitània i a França, a més de les que es representaven a les catedrals de Girona, Solsona i Urgell, i a les esglésies del Rosselló, Lleida i Tortosa o a Castelló de la Plana, del segle XVI, text ‘conservat en castellà’.

El poeta de Burjassot escrivia: ‘El llibre, ni cal dir-ho, constitueix la millor de les guies per tal de seguir, puntualment, la representació de la que fou qualificada com a “única òpera que es representa a l’interior d’una església”.’ Per això mateix Vicent Andrés Estellés afirmava: ‘Jo m’estime molt aquest llibre… és excel·lent, ho torne a dir, i acompleix, amb escreix, la seua estricta finalitat’. Estellés, que qualificava el Misteri d’Elx de ‘viva meravella’, recordava en el seu pròleg ‘tants i tants moments espectaculars, bellíssims, com es viuen, devotament, mentre hom assisteix a la “dormició” de la Verge, la irrupció dels jueus o l’assumpció final de la Mare de Déu al cel.’

Aquesta representació assumpcionista, Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat des del 2001 i que tan bé retrata Gaspar Jaén i Urban al seu llibre, conté, com diu Estellés, ‘les músiques celestials de les guitarres que enramen l’aire de l’església, i que van davallant, entre l’estupefacció general i l’emoció particular, privadíssima, del creient.’

Per als cristians, celebrar el Misteri d’Elx, com deia el 2014 el bisbe Jesús Murgui, d’Oriola-Alacant, és ‘donar gràcies a Déu per Maria, és reconèixer en Maria l’exemple de seguiment de Jesucrist, és no oblidar que Déu ens acompanya en la creu i en la glòria, és tindre un cor humil com el de Maria, sempre disposat a servir.’

He de dir que aquest excel·lent llibre de Gaspar Jaén i Urban és una magnífica companyia per a viure, bé en directe o en la distància, aquest magnífic drama assumpcionista, joia de la cultura i de l’art del País Valencià, que ens mostra el comiat dels Apòstols de Maria i la mort i la glorificació de la Mare de Déu.

dilluns, 13 d’agost del 2018

Nihil sub sole (VILAWEEB/ONTINYENT, 19.07.2018


Així expressa el llibre de l’Eclesiastès el fet que (com realment passa) ‘no hi ha res de nou sota el sol’. I que per tant ‘allò que ha estat, això serà, i allò que va fer-se, això es farà’ (Ecle 1:9).
Pense que l’autor de l’Eclesiastès podria haver escrit aquesta idea pensant en l’injust finançament del País Valencià. Un infrafinançament que ve de lluny, primer amb el PP i pel que es veu, per les declaracions del Sr. Pedro Sánchez, també ara amb el PSOE.
Fa uns dies, en prendre possessió del càrrec de delegat del govern espanyol al País Valencià, el Sr. Juan Carlos Fulgencio deia que ‘les presses i la falta de consens només porten a repetir errors no desitjats’ (Diarilaveu, 26 de juny de 2018). I per això demanava ‘assossec en la reforma del finançament’. Més assossec? Més paciència encara?
El Sr. Juan Carlos Fulgencio deu saber que estem esperant el nou finançament des del Gènesi. El 8 de novembre de 2012, el conseller valencià José Manuel Vela (a propòsit del finançament del País Valencià) deia: ‘Ya está bien. Hasta aquí hemos llegado’. El Conseller d’Hisenda afegia encara (protestant per l’injust finançament del PP al País Valencià) que el govern valencià (del PP) no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’ i per això denunciava eixe model, ja que era ‘una injustícia estructural’. I afegia encara: ‘Ante situaciones injustas, hay que rebelarse’.
Dos anys i mig després d’aquestes declaracions del conseller José Manuel Vela, el Sr. Fabra digué que no tornaria ‘a ser candidato si no consigo mejorar la financiación’. I per això el president Fabra, l’abril de 2013, tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’ per tal de tindre una ‘financiación justa’ (Levante 8.04.13).
I el mes de juliol, també de 2013, el president Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’ (Levante 30.7.13). ‘Urgente’ deu voler dir per al Sr. Fabra (i per al PSOE) que cinc anys després d’aquella ‘reivindicació’, encara estem igual com estàvem.
El Sr. Fabra demanava al Sr. Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament. D’ací que la CIERVAL exigí al ministre Montoro 11.000 milions per aquest infrafinançament tan injust. El Sr. Montoro, com tots sabem, no concedí un nou finançament el 2014 (tal com estava pactat), sinó que segons ell, el nou finançament seria el 2015, cosa que tampoc va ser. Per això el Sr. Antonio Beteta, en aquell moment secretari d’Administraciones Públicas, advertia que ‘no podrà cambiar-se el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’, cosa que tampoc no va passar.
Però tot segueix igual. També ara amb el PSOE, ja que el Sr. Pedro Sánchez ha admès que en aquesta legislatura no hi haurà temps per revisar el sistema financer autonòmic. I això que el 20 de novembre de 2017, el Sr. Pedro Sánchez exigia al Sr. Rajoy un nou finançament per al País Valencià i mostrava la seua solidaritat amb els valencians. A més, el Sr. Sánchez denunciava la desídia del PP i la hipocresia de Ciudadanos en no concedir un nou finançament als valencians. Amb tot, recentment el Consell ha demanat al Sr. Pedro Sánchez 1.325 milions extra fins el nou repartiment dels fons. I és que el conseller Vicent Soler reclama (amb tota justícia) que el País Valencià arribe a la mitjana de la resta de les autonomies (Levante, 28 de juny de 2018). Per posar només un exemple: les pensions dels valencians són un 8% més baixes que la mitjana espanyola (Levante 26 de juny de 2018).
Per què tants enganys i tantes mentides? Per això no m’estranya gens l’actitud de Catalunya de voler deixar Espanya, ja que és tractada com una colònia. De la mateixa manera com és tractat el País Valencià.
Per això tampoc no m’ha estranyat mai l’actitud de Mèxic, Colòmbia, Argentina, Veneçuela, Hondures, Panamà, Costa Rica, Xile, Mèxic… de deixar també Espanya.
En l’infrafinançament dels valencians, només cal recordar que el Sr. Rajoy deia: ¡El modelo de Camps es el que yo quiero para España’. I també: ‘Vamos a hacer en España lo que Matas hizo en Baleares’.
Si el Sr. Pedro Sánchez demanava un nou finançament fa només mig any i ara diu que no hi ha temps per a fer-ho: ‘nihil novum sub sole’. De fet, no hi ha gaire diferència entre l’ex-ministre Montoro i la ministra Montero.
I és que com digué l’escriptor Josep Pla, ‘no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres’. Una mostra més d’això (a part del Corredor Mediterrani) ha estat que el PSOE i Podem s’han aliat amb el PP i Cs, impedint el requisit lingüístic del valencià per al personal de les Corts. Ara, el requisit lingüístic del castellà sí que té el suport d’aquests partits. I una altra mostra: el govern del Sr. Pedro Sánchez no demanarà a la Fiscalia una rebaixa en el judici del Procés.


Un altre atac al valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 21.07.2018


Fa segles que la nostra llengua és considerada pel poder polític, financer, religiós, militar i judicial, com a llengua de segona. El nou atac que el valencià ha rebut recentment ha estat ara per part del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià, que impedeix que la nostra siga una llengua normal a la Generalitat. Els magistrats del TSJ diuen, en relació al valencià, que per als funcionaris ‘no existe el deber de conocer’ la nostra llengua. Però els magistrats, que neguen l’obligatorietat de conèixer el valencià als funcionaris de la Generalitat, sí que estan tots d’acord, més encara: defensen aferrissadament i amb ardor la necessitat que els mateixos funcionaris coneguen el castellà.
De res els val als membres de TSJ l’Estatut d’Autonomia, que proclama el valencià com a llengua pròpia del País Valencià. Ni tampoc la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que en el punt 1 del Preàmbul diu pel que fa als dos idiomes dels valencians, que ‘Tothom té el dret de conèixer-los i d’usar-los’. Per tant, si jo vaig a la Generalitat i no poden atendre’m en valencià, de què em serveix la Llei d’Ús i Ensenyament?
La mateixa llei diu al punt 3 del Preàmbul que ‘ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua’. Però si no hi ha l’obligatorietat que els funcionaris coneguen al valencià, jo seré discriminat ja que potser no m’atendran en la meua llengua.
Encara en la mateixa llei, el número 4 del Preàmbul diu que ‘hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià’. Com? Impedint que el valencià siga un requisit lingüístic i siga emprat pel funcionaris que atenen els ciutadans?
La mateixa llei, en l’article primer, apartat b, diu, en relació al valencià, que s’ha de ‘protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial’. Impedint, com fa el TSJ la normalització de la nostra llengua, que queda reduïda, com fa l’Església, a un gueto?
I l’article segon, a més de proclamar que ‘el valencià és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana’, afirma que ‘tots els ciutadans tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la’. Però si un funcionari de la Generalitat no està obligat a conèixer-la (com sí que està obligat a conèixer el castellà), com podré jo usar el valencià si no m’entén el funcionari?
I l’article quart ens recorda que ‘en cap cas ningú no podrà ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials’. Però si el senyor de la finestreta no sap valencià, no seré discriminat (com em sent discriminat quan vaig a una església) quan m’obligue a ‘hablar en cristiano’?
I encara, per acabar, l’article set d’aquesta llei diu que ‘el valencià com a llengua pròpia de la CV, ho és també de la Generalitat i de la seua administració’. Com? Impedint, com fa el TSJ, que el valencià siga utilitzat a l’Administració igual com és utilitzat el castellà?
El PP, que diu que defensa l’obligatorietat de complir la llei, està (com fa sempre que no li agrada) incomplint una llei aprovada per unanimitat el 1983.
Què hauria passat si la Generalitat haguera posat un recurs perquè el castellà no fóra obligatori a l’Administració? Però amb el valencià, tot s’hi val.
I és que ja sabem que l’objectiu del PP és l’anorreament de la nostra llengua i per això aquest partit (i no només) lluita per exterminar el valencià (amb l’ajuda ben eficient dels magistrats i de l’Església) o com a mínim, per tancar la nostra llengua en un gueto.
Una vegada, més veiem quina és la política lingüística del PP: impedir la normalització del valencià. Això sí: són molt bilingües i molt ‘valencianos’. Però pels seus fets els coneixereu.


A LES EXÈQUIES D’ALEXANDRE ALAPONT (GRUP DEL DISSABTE, 09/09/2023)

  Aquest és el contingut íntegre de la comunicació que J.M. Bausset envià per a la missa funeral d’Alexandre Alapont. “ Servidor bo i fidel,...

MONTSERRAT