Corpus Christi (LEVANTE-EMV, 03/06/2018)

Hui diumenge els cristians celebrem el Corpus Christi, una solemnitat que el papa Urbà VI va instaurar a l´Església catòlica en 1264 per mitjà de la butla "Transiturus".

Celebrar el Cos i la Sang del Senyor ens encoratja a defensar i a venerar la dignitat del seu Cos, que és l´Església. Per això aquesta solemnitat ens ha de portar a no descurar la vida de les persones més fràgils de la nostra societat. I és que si veiem Jesús en l´Eucaristia, en la patena, a l´altar, també l´hem de saber reconèixer en la pastera dels immigrants que fugen de la fam i de la misèria, en les persones que viuen en camps de refugiats o en els malalts i els ancians sense ningú al seu costat.

No és possible adorar l´Eucaristia, que és el sagrament de l´amor, i oblidar-nos dels germans que sofreixen. Per això l´evangelista Sant Joan escrivia: "Si un que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l´amor de Déu?" (1Jo 3:17).

La solemnitat del Corpus Christi ens porta a denunciar la indiferència d´Europa, davant els xiquets que arriben sols a les nostres platges, mentre que en l´última desfilada militar a Logronyo es van gastar 733000 euros, el doble que en 2016.

Celebrar Corpus ha de ser també una denúncia del govern de l´Estat, que aquest any ha reduït la partida destinada a cooperació internacional, a només 553 milions d´euros, quan el 2009 eren 2817 milions.

Corpus és prendre consciència de l´espoli i l´empobriment que al llarg dels segles hem fet als països del Tercer Món, amb els minerals que robem a Níger, per a les centrals nuclears o per als mòbils, ordinadors o televisions.

Corpus ens ha de portar a manifestar el nostre rebuig a aquelles multinacionals que compren els govern corruptes d´Angola, Kènia o Libèria, entre molts d´altres.

Corpus és també una crida a ajudar les famílies que són desnonades. I és que quatre famílies al dia, segons dades del Consell General del Poder Judicial, queden al ras per la avarícia dels bancs.

Corpus és ajudar els qui han sofert abusos sexuals, escoltar el seu dolor, manifestar-los la nostra solidaritat i ajudar-los.

Corpus és igualment un crit de denúncia a les màfies que continuen explotant els infants a Bangladesh o al nord d´Àfrica. O el tràfic de menors al Nepal o la prostitució de joves a la Índia o als països del Golf.

Corpus és la solidaritat amb els xiquets desnodrits, obligats a treballar des de ben menuts, quan haurien d´estar jugant i estudiant.

Corpus ha de ser la denúncia als països que envien residus radioactius a les costes de Somàlia, amb la qual cosa el 40% dels habitants d´aquest país tenen càncer.

Corpus és una crida a denunciar la corrupció dels polítics i també l´avarícia dels empresaris de la indústria bèl·lica, que s´enriqueixen amb la venda d´armes que provoquen la mort de tanta gent.

Corpus és prendre consciència de la falta d´aliments al nostre món i evitar que es llancen tones de menjar i de roba, mentre milers de persones moren de fam i de fred.

Corpus ens crida a denunciar la desforestació del planeta i la contaminació de la terra, dels rius i dels mars.

Corpus ens crida a lluitar per la justícia i a denunciar l´exili polític i la presó preventiva de gent de pau, empresonada.

Per altra part, en la processó de Corpus de moltes ciutats, sorprèn negativament la presència de l´exèrcit, amb uns soldats a banda i banda de la custòdia amb el Santíssim Sagrament. Com comentava en un article fa cinc anys el prevere valencià Alexandre Alapont, "uns soldats armats amb fusells que mouen rítmicament durant la processó, repugna als ulls del Senyor de la pau". I és que és un contrasentit que a la processó del Corpus, siga l´exèrcit qui acompanye la custòdia. Haurien de ser els pobres, els immigrants, els aturats i els desnonats, els qui acompanyaren més de prop la custòdia, ja que són tots ells, els qui més sofreixen, els preferits de Déu.

Corpus ha de ser per als cristians la festa de la fraternitat, on aprenguem a vore els altres no com a enemics (l´home és un llop per a l´home) sinó com a germans. L´altre no és l´infern, sinó imatge de Déu. Per això Corpus és l´amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: "Servir és la manera pràctica i eficient d´estimar, perquè l´amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l´entrega total ".

Corpus ens demana fer realitat el deia profeta Isaïes: "Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo" (Is 58:7). És a dir: l´amor que fa present la bondat del nostre Déu i que veiem en l´Eucaristia i en els germans que pateixen.

'El castellà no ha de ser una imposició sinó un mèrit (VILAWEB/ONTINYENT, 31.05.2018)

Algú s’imagina l’enrenou que s’hauria produït a l’Estat espanyol i als mitjans de comunicació, amb la ‘Brunete mediàtica’, si el govern del País Valencià haguera afirmat el que diu el títol d’aquest article? Immediatament haurien qualificat de racistes els membres del govern valencià per menysprear el castellà, per l’intent d’acabar amb la llengua de Cervantes. S’haurien esquinçat les vestidures i haurien acusat el conseller d’Educació de supremacista pel lingüicidi que, amb aquesta mesura, hauria suposat exterminar el castellà, ja que si aquesta llengua només fóra un mèrit, cap ciutadà no estaria obligat a saber-la parlar, llegir i escriure.

Però si substituïm, ‘castellà’ per ‘valencià’, això és el que va declarar la Sra. Isabel Bonig, presidenta del PP valencià sense que ningú dels qui defenen el bilingüisme s’haja escandalitzat, com sí que ho haurien fet en el cas que el castellà fóra només un mèrit i no una obligació.

Per a la Sra, Bonig el valencià no s’ha d’imposar, però sí que és normal imposar el castellà; d’ací que tots els docents, els metges o els altres funcionaris hagen de saber castellà per ocupar un lloc de treball. Per això en la seua ‘defensa’ del valencià, la Sra. Bonig va assegurar que en cas que guanye el PP al País Valencià, ella eliminarà el requisit lingüístic.

La Sra. Bonig es va quedar tan ampla afirmant que la nostra llengua, ‘para la izquierda ha estado un motivo de confrontación y no de unión’. És sarcàstic que la Sra. Bonig faça aquestes declaracions, quan el seu partit, des de sempre, ha menyspreat la nostra llengua i ha intentat acabar amb ella.

Si el castellà, com passa a l’Estat espanyol, és una obligació i no un mèrit, per què no passa el mateix amb el valencià, ja que segons la Sra. Bonig  ha de ser un mèrit i no una obligació?

La Sra. Bonig, en compte de defensar l’obligatorietat del castellà i de refusar el mateix estatus per al valencià, té coses més importants a fer, com explicar per què el Sr. Pablo Casado, el 2007, va aprovar la meitat de la carrera de Dret en quatre mesos. Devia ser pel fet que les assignatures aprovades eren un mèrit i no una obligació.

josep miquel bausset

opinió

Jesuïtes valencians (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2018)

Aquest llibre, que té per subtítol ‘De l’esplendor Borja a l’ocàs Borbó’, publicat per la Universitat d’Alacant, i amb l’amic Francesc-Joan Monjo i Dalmau com a editor, ens narra ‘les vicissituds que, entre els segles XVI i XIX va viure la Companyia de Jesús, l’orde religiós més poderós i influent de l’edat moderna’.

Aquesta obra, tan interessant, aplega diversos estudis sobre la Companyia de Jesús fets per un important nombre d’investigadors, jesuïtes i seglars, com Francesc-Joan Monjo, Inmaculada Fernández Arrillaga, Josep Piera, Santiago La Parra, Enrique Llull, Enrique Giménez, Niccolò Guasti, Manuel Revuelta, Josep M. Benítez i Riera o Daniel Climent, entre més. El llibre ‘Jesuïtes valencians’, de gran interès històric, és un recorregut ‘de més de tres-cents anys de la història de l’institut ignasià en terres valencianes’.

La importància d’aquesta obra rau en el fet que ‘ens acosta al coneixement dels jesuïtes valencians més importants, com ara Francesc de Borja –IV Duc de Gandia, prepòsit general de l’orde jesuïta i sant- o el pare Joan Andrés i Morell, home de gran talent i cultura enciclopèdica’.

Com diu en el pròleg el professor i jesuïta José A. Ferrer Benimeli, aquesta obra és ‘diversa en els seus plantejaments i autors, però centrada en una única línia argumental entorn  d’una visió nova i diferent de la tradicional història dels jesuïtes’. En relació a Francesc-Joan Monjo, Ferrer Benimeli diu: ‘l’editor d’aquest llibre ha recorregut a alguns dels seus estudis i monografies, però també a la col·laboració d’experts en la qüestió jesuïta de diverses universitats’.

L’ànima d’aquest llibre, l’amic i historiador Francesc-Joan Monjo, de Calp, ens acosta per mitjà d’aquest obra a ‘una mínima part de la immensa història d’un orde que arribà a ser el més poderós i influent de l’Església catòlica: la Companyia de Jesús’. Monjo ha titulat així aquest llibre, pel fet que ‘l’impuls del prepòsit general Borja a la Companyia de Jesús fou decisiu. I perquè la decadència de l’orde jesuïta arribaria amb el regnat de Carles III, de la casa de Borbó’.

El llibre, a més del pròleg de José A. Ferrer Benimeli i de la introducció de Francesc-Joan Monjo, presenta vint-i-cinc estudis a càrrec de diversos especialistes de la història dels jesuïtes. Entre els treballs que recull aquesta obra, vull destacar el que tracta sobre la Companyia de Jesús al País Valencià en els temps moderns, de Francesc-Joan Monjo i Inmaculada Fernández Arrillaga, i també el de Josep Piera, sobre els contactes inicials de Francesc de Borja amb la Companyia. Encara cal subratllar l’estudi de Santiago La Parra sobre l’entrada del Duc de Gandia en l’orde jesuïta, el de Luís F. Bernabé sobre l’evangelització dels moriscos per part dels fills espirituals de Sant Ignasi de Loiola o el que ens detalla l’expulsió dels jesuïtes i la supressió de l’orde, que estudien Francesc Monjo i el jesuïta Benítez i Riera, i l’exili italià que tracta el professor Niccolò Guasti. Altres treballs de Francesc Monjo presents en aquest llibre són el que explora la llengua catalana en els jesuïtes de la província d’Aragó, o el que fa referència al retorn dels jesuïtes a terres valencianes o, encara, el del canvi de dinastia, la guerra de Successió i els jesuïtes de la Corona d’Aragó.

Aquest és un bon llibre, que convide a llegir per l’interès històric en la trajectòria dels jesuïtes valencians en els segles XVI, XVII, XVIII i XIX. I és que com diu al pròleg José Ferrer Benimeli, aquest llibre és ‘una obra diversa en els seus plantejaments i autors, però centrada en una única línia argumental entorn d’una visió nova i diferent de la tradicional història dels jesuïtes’.

josep miquel bausset

La neutralitat que demana el Sr. Millo als ajuntaments (VILAWEB/ONTINYENT, 25/05/2018)

El Sr. Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, ha enviat una carta als ajuntaments de Catalunya on demana als alcaldes que, per garantir la convivència en els espais públics (i segons regula l’article 103 de la Constitució espanyola) no permeten que hi haja símbols polítics o partidistes a la via pública. En altres paraules: el Sr. Millo, delegat del govern del Sr. Rajoy a Catalunya, no vol que hi haja als carrers i a les places cap llaç groc, ja que segons ell aquest símbol, com que no representa tota la societat, crea divisió. I a més no garanteix, segons el Sr. Millo, la convivència pacífica entre els ciutadans.

És veritat que els llaços grocs no representen tots els ciutadans de Catalunya. Però la bandera espanyola, que trobem (per llei) als ajuntaments, representa tots els ciutadans? I encara que crea divisió, ja que no és acceptada per tothom, sí que és present.

Per altra part, que el Sr. Millo diga que els llaços grocs poden alterar la bona convivència entre els ciutadans i que poden trencar la pau ciutadana, amb enfrontaments entre veïns, és un sarcasme. I és que cal recordar que l’1 d’octubre de l’any passat, van ser les forces i cossos de seguretat de l’Estat els qui van alterar la bona convivència entre els catalans, apallissant els catalans que volien votar.

El Sr. Millo creu que prohibint els llaços grocs als carrers de Catalunya farà que oblidem que hi ha presos i exiliats polítics. Però amagant (o censurant) la realitat, no desapareix la situació d’injustícia que viu Catalunya.

Per altra part, si el Sr. Millo demana neutralitat als ajuntaments, també podria demanar neutralitat al govern de l’Estat (i al rei) per tal que respecte els nomenaments dels consellers que ha fet el president de la Generalitat. Perquè és ridícul i escandalós que unes persones, totes elles diputats al Parlament de Catalunya i que tenen els drets intactes per poder ser consellers, no ho puguen ser perquè al Sr. Rajoy no li agraden aquestes persones.

Primer era el president Puigdemont que no podia ser investit. Després tampoc no ho podia ser el diputat Jordi Sànchez. I finalment, tampoc el Sr. Jordi Turull. Ara, en una nova mostra d’intolerància, el Sr. Rajoy, com que no li agraden els consellers que ha nomenat el president Torra, no permet que siguen publicat els noms dels membres del govern de Catalunya que estan empresonats o a l’exili.

Segurament al Sr. Rajoy li agradaria nomenar ell mateix el president de la Generalitat (algú que li agrade) i els consellers que siguen del seu grat. Una prova més del tarannà democràtic del president del govern de l’Estat.

josep miquel bausset

opinió

Un Estat que castiga els familiars dels presos polítics (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2018)

Ahir dimarts va vindre a veure’m, acompanyada de la Sra. Roser Forn i d’unes amigues, la mare de l’ex-conseller Joaquim Forn. I dic ex-conseller no perquè l’Estat, d’una manera autoritària, diguera que el cessava, sinó pel fet que el president Quim Torra ja ha nomenat un nou conseller, encara que l’Estat es negue a publicar al DOGC la composició del govern.

La mare del Sr. Joaquim Forn, amb les amigues que l’acompanyaven, vingué a la missa conventual de Montserrat i després vaig tindre el goig de rebre-les a la porteria del monestir. La mare del Sr. Forn, que volia conèixer-me després que sentí la meua homilia del 4 de març, és una dona admirable, menuda, discreta i alhora ferma en la seua denúncia de la prepotència d’un Estat que té empresonats uns hòmens i unes dones que no han comès cap delicte. Unes dones i uns hòmens, entre ells el seu fill, que només van posar unes urnes perquè els ciutadans que volgueren pogueren votar el primer d’octubre.

Però si l’Estat mostra la seua inhumanitat tancant unes persones que no han fet cap mal, encara es mostra més inhumà i més pervers, castigant els familiars dels presos polítics que han de fer centenars de quilòmetres per poder veure els seus fills o filles, els seus pares o mares o els seus marits o mullers. Un Estat que no en té prou de castigar els qui van permetre el referèndum el primer d’octubre, sinó que es venja dels familiars dels presos polítics, obligant-los a desplaçar-se a Soto del Real, Estremera o Alcalá-Meco.

L’estona que vaig parlar amb la mare de l’ex-conseller Forn, amb la Sra. Roser Forn i amb les altres dues amigues que van pujar a Montserrat, em mostrà una dona, unes dones, d’una gran dignitat i d’unes conviccions fermes. D’una digitat que no tenen, ni de lluny, els qui empresonen persones innocents i castiguen els seus familiars que els tenen lluny del seu lloc de residència. I malgrat el sofriment de tindre el seu fill empresonat a Estremera, la mare de l’ex-conseller Forn i les altres amigues miraven el futur amb esperança i amb dignitat, sense revenja ni odi. Això em recorda el salm 57, que denuncia qui en compte de fer justícia maltracten els justos: ‘Sabeu què és fer justícia, poderosos? Sentencieu entre els hòmens amb raó? Conscientment cometeu injustícies’. I també el salm 93. ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei?’.

Un Estat que tracta de manera tan inhumana els familiars dels presos polítics ja ha quedat en evidència davant la Justícia d’Europa, que no té a la presó (com sí que passa a l’Estat espanyol) ni ha extradit, el president Puigdemont i els altres ex-consellers que es troben a Bèlgica i a Escòcia. Un Estat que fa el ridícul, desautoritzat per la Justícia europea.

josep miquel bausset

opinió

'La questione catalana' (VILAWEB/ONTINYENT, 20/05/2018)

Aquest és el nucli del llibre de mossèn Ramon Corts: ‘La qüestió catalana en l’Arxiu Secret Vaticà. De la Restauració a Primo de Rivera (1875-1923)’ sobre l’Església Catalana en aquest període de la història.

A partir de l’Arxiu Secret Vaticà i de l’Arxiu Històric de la Secretària d’Estat, mossèn Corts ha analitzat la relació de la Santa Seu amb l’Estat espanyol i amb l’Església catalana a principis del segle XX. És així com vam descobrir les tensions que es van produir pel fet català, la polèmica sobre la pastoral catalana de l’Església de Catalunya, la designació de bisbes, el paper de Torras i Bages, Morgades i Vidal i Barraquer i la relació que van tenir els nuncis i els secretaris d’Estat del Vaticà.

Aquesta obra de mossèn Corts, segons diu Sergio Pagano, prefecte de l’Arxiu Secret Vaticà, ‘reflecteix molt bé la realitat sociopolítica del moment’. Pagà diu que ‘L’Església no va contra el fet català ni contra la seva llengua, ni la seva cultura, encara que és restrictiva en relació amb la participació del clergat en el moviment catalanista, entès en un sentit polític’.

Aquesta obra de mossèn Corts, de gairebé 800 pàgines, analitza la voluntat de l’Església catalana de predicar en català, de fer una pastoral autòctona i de tenir bisbes catalans. Cal recordar per exemple que el nunci Barili, davant la vacant de la diòcesi de Tortosa, va transmetre al secretari d’Estat Antonelli, la conveniència que el futur bisbe parlés ‘el dialecte’ català, que ‘el vulgo y los campesinos hablan, bien distinto de la lengua de Castilla’.

Segons el Dr. Corts, la Santa Seu va adoptar ‘un sí matisat al reconeixement del fet català i un no al catalanisme polític’. I per això, i pel que fa al nomenament de bisbes, la Santa Seu apostava ‘per bisbes catalans sí, catalanistes, no’.

La reticència de la Santa Seu al catalanisme es va plasmar unes quantes vegades. Una va ser amb motiu dels Jocs Florals de 1899, que havia de presidir el bisbe Josep Torras i Bages. Com el govern de l’Estat estava inquiet per si Torras feia un discurs massa reivindicatiu, el nunci Giuseppe Francica-Nava va advertir el bisbe Torras que no fes cap referència a la independència de Catalunya. Torras va haver d’enviar el seu discurs abans i donar explicacions: ‘Tinc la meva doctrina per una emanació de la doctrina tomística i completament amb el criteri de Lleó XIII. He procurat d’enllaçar el corrent regionalista del meu país, amb el corrent social catòlic’. I el seu text acabava així: ‘Vivim, a Espanya, dins d’un tal artifici que la vida real i pròpia del país sembla un perill, i que d’altra banda les concupiscències, les divisions i la manca de vida reflexiva fan que semblin muntanyes el que són molt petits embalums’.

També la pastoral del bisbe Josep Morgades de 6 de gener de 1900 sobre la utilització del català en l’ensenyament del catecisme i en la predicació va aixecar butllofes amb protestes de la premsa, les Corts espanyoles i el govern de l’Estat. Fins i tot el ministre de Justícia, va demanar a la Nunciatura que la pastoral fos corregida i Morgades traslladat fora de Barcelona. El mateix bisbe Morgades advertia al seu amic Duran i Bas, que ‘ja no són els catalanistes d’abans dels que s’exasperen contra les demesies i les immoralitats de l’administració i manifesten la seva mala voluntat contra Madrid; el poble comença a prendre part i no es pot fer un pas sense que aparegui un conflicte’.

Un altre conflicte estudiat en aquest llibre és el de la rebuda d’Eduardo Dato a Catalunya, amb una vaga general, amb motiu del tancament de caixes i la suspensió de les garanties constitucionals. Va ser el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Mariano Rampolla, qui va demanar al bisbe ‘una condotta di somma prudenza aliena dal favorire qualsiasi partito’. També el nunci Arístide Rinaldi va explicar al secretari d’Estat l’existència d’un sector separatista que volia la independència de Catalunya. El bisbe Morgades, en resposta al nunci (que li demanava que s’allunyés del que afavoria al catalanisme), li responia que ‘era una activitat popular, avui sobretot de la joventut il·lustrada i de la classe mitjana’.

Un altre cas de la qüestió catalana va ser l’intent, per part del president del govern, Antonio Maura, de traslladar al bisbe Josep Torras i Bages, el 1909, de Vic a Burgos. Quan va saber això el cardenal Josep Vives i Tutó, li va escriure una dura carta al secretari d’Estat, on li deia que no entenia que ‘el nunci sigui curt de vista’. A més, li deia també que ‘sembla impossible la ceguesa del rei en això; és en això un polític suïcida; és multiplicar el republicanisme; és treballar en procurar un catalanisme radical i impiiu en comptes d’un catalanisme sa, catòlic i fort per a defensa de la religió i del tron’​​”. Per això l’endemà, el cardenal Rampolla va enviar un telegrama al nunci, per comunicar-li que el bisbe de Vic, Torras i Bages, declinava l’oferta del trasllat a Burgos.

Un altre tema d’aquest llibre és la circular de 1913, adreçada als religiosos sobre catalanisme i bizcaitarrisme. Va ser el nunci Francesco Ragonesi qui el 1913 va enviar un document als superiors dels caputxins, benedictins i jesuïtes perquè ‘vigilen el bizcaitarrismo de algunos religiosos vascongados, los cuales con esa actitud separatista, no solo pierden el espíritu de la orden, sino que se hacen odiosos al Gobierno y a la Nación. Conviene que vigilen también el catalanismo, aún cuando en este último parece notarse menos falta de prudencia y moderación’.

El 1918, ara fa cent anys, en un moment de gran esplendor catalanista, va sortir publicada la ‘Carta pastoral col·lectiva dels prelats de Catalunya’, on lloaven el ‘ressorgiment’ del país, encara que desaprovaven l’aconfessionalitat del catalanisme.

I encara un altre tema, d’entre molts més que tracta aquest interessant llibre, és el de la Senyera a la catedral de Barcelona. Va ser el dia de Corpus de 1919, quan va ser hissada una senyera a la catedral de Barcelona, ​​segurament per membres de la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat. La senyera va ser posada amb l’autorització del capítol de la catedral. Segons un text del bisbe valencià de Barcelona, ​​Enric Reig, dirigit al nunci, ell la va fer retirar, però quan la processó estava a punt de començar representants de l’Ajuntament i de la Diputació li van exigir que es tornés a hissar. Va ser el capità general qui ho va impedir i per això les autoritats no van participar en la processó. Fins i tot Josep Puig i Cadafalch es va queixar al nunci, per l’actitud del bisbe Reig, que va rebre diverses amenaces.

L’existència d’una ‘questione catalana’ posa en evidència la importància de l’Església catalana en aquest període de temps (i pràcticament sempre) amb bisbes arrelats en la cultura catalana, que, si bé no defensaven realitat nacional de Catalunya, sí que ho feien pel que fa a la seva realitat cultural i lingüística.

josep miquel bausset

opinió

Misses en àrab i en xinés, però no en valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 16/05/2018)

Em vaig alegrar i molt que el 24 d’abril, a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, les comunitats cristianes de Síria i l’Irac que viuen entre nosaltres pogueren celebrar l’eucaristia en la seua llengua. La missa la va presidir el capellà iraquià Naim Shoshandy, qui estudia actualment a València, i hi van participar cristians sirians i iraquians que viuen al nostre país.

En llegir aquesta notícia a la web de l’arquebisbat de València, em vaig alegrar molt per aquestes persones que, lluny dels seus països, viuen la seua fe malgrat les dificultats i fins i tot, en alguns casos, la persecució. I és que cal recordar que els cristians del Llevant, des de fa molt temps, són perseguits pel fet de ser deixebles de Jesús davant la vergonyosa indiferència d’Europa, que no fa res per protegir-los.

És bonic que a la basílica de la Mare de Déu es poguera celebrar l’Eucaristia en àrab i que es resara el Parenostre en arameu, la mateixa llengua que parlava Jesús amb Maria i amb Josep, i amb els apòstols o amb Maria Magdalena. Perquè cal que recordem que Jesús parlava arameu i no la llengua de l’imperi, el llatí, ni tampoc la llengua de la cultura d’aleshores, el grec. També és bonic el gest de l’arquebisbat de València, que ha cedit als cristians catòlics i ortodoxos de Síria, Líban, Egipte i l’Irac que viuen entre nosaltres l’església de Sant Pau, a Benimaclet, perquè puguen hi celebrar la litúrgia en àrab.

També els cristians xinesos que viuen a València poden celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, a la parròquia de Sant Valer, com és normal. Amb tot, els cristians valencians que volem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer encara no podem fer-ho, per la indiferència (quan no el menyspreu) dels bisbes i dels preveres valencians per la nostra llengua.

En el nostre camí pasqual, cada dia ens acostem a la festa de Pentecostès, que celebrarem diumenge que ve, on l’Esperit Sant es va manifestar en el do de llengües. I encara que semble mentida i després de vint segles del primer Pentecostès, l’Església Valenciana continua excloent el valencià de la celebració de l’Eucaristia i dels altres sagraments. És molt trist que la nostra fe no la puguem manifestar en valencià, perquè no tenim el Missal traduït oficialment a la nostra llengua, ni hi haja cap interès a fer-ho. És molt trist que els cristians valencianoparlants no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com ho fan els xinesos o els àrabs que viuen al País Valencià i que poden celebrar l’Eucaristia en xinès o en àrab. Cal recordar, per a més inri, que l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà, l’octubre de 2016, la resolució número 107 que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. I encara estem on estàvem.

Fa 50 anys, en un número de la revista Serra d’Or, el periodista J. J. Pérez Benlloch tingué una conversa llarga amb mossèn Antoni Sanchis, d’Alberic. Mossèn Antoni deia: ‘La clerecia valenciana encara no s’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’ha fet camí. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià’. I mossèn Antoni afegia encara: ‘Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any sinó sempre’.

Davant l’excusa sempiterna de la jerarquia per no utilitzar la nostra llengua, i que queda plasmada en la pregunta sobre quin valencià s’ha d’emprar, mossèn Antoni Sanchis no podia ser més clar, quan deia: ‘La pseudodiscussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada. Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets’.

Quina sort tindríem si hi haguera bisbes que pensaren i actuaren com ho va fer mossèn Antoni Sanchis. I 50 anys després d’aquella entrevista, la nostra llengua encara no ha entrat a l’Església.

josep miquel bausset

opinió