Turballos (VILAWEB/ONTINYENT, 30/05/2017)

El mes d’abril passat va eixir d’impremta el llibre: ‘Reflexions des de Turballos. Articles d’opinió (1988 i 2005-2014)’, del prevere ollerià i amic Vicent Micó, ànima de Turballos. Aquest recull de 129 articles, com diu la nota editorial són textos ‘meditats i redactats per Vicent Micó, en l’etapa madura de la seua vida, sobre qüestions diverses que afecten la vida de les persones tant en l’àmbit privat com en el públic’. El llibre, àgil, summament interessant i de lectura amena, ha estat concebut (i jo diria que fins i tot pregat) ‘des del llogaret de Turballos, a la comarca del Comtat, i mirant el món des de la fe en Jesús de Natzaret i en les ensenyances de Gandhi, a més d’altres benaventurats hòmens i dones’, com Joan de la Creu o Teresa de Jesús.

Vicent Micó

El llibre de 194 pàgines i editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, tracta temes tan actuals i tan punyents com el silenci, l’alimentació, el bilingüisme, l’economia i l’Església, Déu i la llibertat humana, el tancament de TV3 al País Valencià, la llei de l’ull per ull i dent per dent, el laïcisme i la laïcitat, les arrels d’Europa, la llengua a l’Església o les dones, entre molts més articles.

Els textos de Vicent Micó que recull aquest llibre tenen una extensió curta, ja que originàriament van ser publicats al diari comarcal Ciudad de Alcoy en dues etapes: els cinc primers articles l’any 1988, i els restants entre 2005 i 2014.

Turballos és, desgraciadament, molt desconegut per a la majoria dels valencians i encara més per als cristians. Pense que Turballos és un miracle que naix de la fraternitat i de la no violència. Com a deixeble de Jesús de Natzaret, Vicent Micó al llarg d’aquest llibre presenta una visió humana del món i dels conflictes que hi ha. I és que només vivint el manament de l’amor, la nostra societat pot trobar el sentit de la vida.

Però què és Turballos? Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un xicotet miracle de la natura. Un miracle de l’harmonia dels hòmens i de les dones amb tota la creació i amb tots els éssers que han eixit de la mà de Déu. Turballos és com un nou Càntic dels tres jóvens, del llibre de Daniel (Dn 3:52-88), on totes les criatures, sol, lluna i núvols, pluja i rosada, mars i rius, plantes, muntanyes i ocells, lloen el Senyor en una litúrgia còsmica.

 Turballos, espai per la pau

Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un espai ecològic, pacífic i pacificat, lloc de pau i de no violència, on les benaurances i també la nostra llengua brollen amb naturalitat en el quefer quotidià i on tots els que hi viuen, perquè són artesans i missatgers de pau, esdevenen ‘fills de Déu’ (Mt 5:9).

Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un espai ecumènic i de reconciliació, obert a tothom, on les relacions fraternes esdevenen el pa de cada dia i on la paraula, la mirada, el silenci i l’acolliment, són signes de comunió i d’esperança.

Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és una utopia del Regne, sí. Però una utopia que es fa realitat cada dia en el treball i en la pregària i on tots els qui hi viuen i els qui hi van formen una sola família, agermanats com a fills del Déu Abbà, que és Pare de tendresa i de perdó, d’amor i de consol.

Per tot això i per moltes coses més, Turballos, amb Vicent Micó al capdavant, és un signe de fraternitat. Un miracle de l’amor universal. Un referent en la construcció d’un món més just, més harmònic i més humà.

L'obra de Vicent Micó

josep miquel bausset

Fa 50 anys Tarancon ja feia olor d'ovella (LEVANTE-EMV, 14/05/2017)

El 2014 va fer 50 anys que el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon deixava aquesta diòcesi i entrava a Oviedo com a nou pastor de l´Església. I és el pròxim dia 14 quan farà 110 anys del naixement del cardenal de Borriana. Per això amb aquest motiu el dia 11, l´Ajuntament de la capital de la Plana ha programat una conferència de Jesús Bastante, periodista i redactor en cap de Religión Digital, i el 18 una altra, del capellà i historiador Juan Mª Laboa.

En una entrevista a la revista Buris-Ana, de 1964, Tarancon manifestava el dolor que sentia de deixar Solsona després de 18 anys, "els més feliços de la meva vida", com va dir ell mateix anys després. Però alhora manifestava "l´esperança per prestar un bon servei a l´Església en la nova diòcesi d´Oviedo". Home savi i observador com era, al poc temps d´entrar a la diòcesi i amb una actitud serena i prudent, Tarancon deia: "Fins ara m´he limitat a vore, escoltar i callar. No tinc encara elements de judici suficients per assenyalar un pla de treball".

En l´al·locució que va fer a la catedral d´Oviedo en la seua presa de possessió com nou arquebisbe, Vicent Enrique i Tarancon es presentava així: "Jo no vinc en nom meu, ni enviat per cap autoritat humana. Vinc en el nom del Senyor".

Tarancon, que se sentia "especialment responsable dels allunyats", com ara el papa Francesc demana als bisbes, presentava el seu ministeri episcopal des de l´amor: "Vinc a servir-vos perquè vos estime". I és que per a Tarancon, el servei era "la manera pràctica i eficient d´estimar", ja que "l´amor autèntic es manifesta en el servei desinteressat".

En el seu ministeri episcopal, Tarancon tenia clara una cosa: "He d´estimar tothom i servir tothom. He de sacrificar-me per tothom". Però alhora, com Jesús, manifestava quina era la seua preferència: "Us podeu estranyar que el vostre bisbe guarde les seues especials preferències per als qui més gran necessitat tenen de consideració, d´afecte d´ajuda?". Tarancon afegia encara: "Podeu exigir-me que m´oblide de les meues conveniències, dels meus interessos, i fins de mi mateix, per a compartir les vostres angoixes, per a sentir en el meu cor i fins en la meua pròpia carn els vostres dolors. Podeu exigir-me que em gaste i em consumisca en el vostre servei". I per això, degut a la seva sol·licitud de pastor, el nou arquebisbe d´Oviedo manifestava la seua comunió amb els qui patien: "Puc dir que també són meues les malalties, la debilitat, els sofriments de tots els membres de la família asturiana". Amb aquesta actitud, el nou arquebisbe d´Oviedo presentava l´Església com a "Mare que no pot desentendre´s dels problemes que afligeixen els seus fills".

Qualificat per la premsa com a "Herald de veritable vàlua, on s´hi barregen la confiança i l´exigència", Tarancon a Astúries no era un estrany, com tampoc no ho havia estat a Solsona, Vila-real o Vinaròs. Amb tota naturalitat, Tarancon s´havia integrat en cada una de les comunitats cristianes que havia servit. No era, ni ho va ser mai, un príncep ni un amo del ramat, sinó el primer servidor. Per això feia "olor d´ovella", com vol el papa Francesc que siguen tots els pastors de l´Església.

Tarancon manifestava que arribava a Oviedo com a bisbe i només com a això: "No busqueu en mi un polític, ni un economista, ni un sociòleg". I amb senzillesa es presentava així als cristians d´Oviedo: "Humanament vinc amb les mans buides". A més, i perquè ningú no es fera il·lusions, Tarancon deia: "no em demaneu allò que no vos puc donar".

Tarancon, que no volia un cristianisme fàcil i egoista, va elogiar els papes Joan XXIII i Pau VI, que, van marcar "la ruta de la renovació interior de l´Església".

És així com a Oviedo, Tarancon, tot seguint les directrius del papa Montini, portà la renovació del Vaticà II a l´Església asturiana i posteriorment a la de Toledo i a la de Madrid.

Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (LEVANTE-EMV, 28/05/2017)

Hui, solemnitat de l´Ascensió del Senyor, l´Església celebra la 51ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, amb el lema: "Comunicar esperança i confiança en els nostres temps", a partir de les paraules del profeta Isaïes, "No tingues por que jo estic amb tu" (Is 43:5).
Aquesta Jornada que l´Església celebra cada any i que va instituir el papa Pau VI el 1967, vol ser una crida a buscar una comunicació basada en l´ètica.

Va ser el 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, quan el papa Francesc va donar a conèixer el seu missatge per a aquesta Jornada. Francesc ha exhortat i ha animat "tots els qui estan, tant en l´àmbit professional com en el de les relacions personals" i que formen part del món de la informació, a exercir "una comunicació constructiva, que, rebutjant els prejudicis contra els altres, fomente una cultura de l´encontre, que ajude a mirar la realitat amb una autèntica confiança". El papa Francesc en aquest missatge exhorta els mitjans de comunicació a "trencar el cercle viciós de l´angoixa i a frenar l´espiral de la por", que són "fruit del costum de centrar-se en les males notícies".
El papa no demana una desinformació "en la que s´ignore el drama del sofriment", ni tampoc "caure en un optimisme ingenu que no es deixa afectar per l´escàndol del mal". El papa exhorta als professionals dels mitjans de comunicació a "superar el sentiment de disgust i de resignació que sovint s´apodera de nosaltres, llançant-nos a l´apatia, generant pors o donant-nos la impressió que no podem frenar el mal". El papa també demana als periodistes que eviten caure en "l´espectacle del drama del dolor" i que siguen capaços d´oferir "un estil comunicatiu obert i creatiu que tracte de mostrar possibles solucions, tot afavorint una actitud activa i responsable en les persones a les quals va adreçada la notícia".

Diverses vegades al llarg del seu ministeri episcopal, tant abans, com a arquebisbe de Buenos Aires, com ara, com a bisbe de Roma, Francesc ha mostrat la seua preocupació per la manera com s´utilitza i es genera la informació. Per això el papa Francesc el 12 de desembre de 2013, demanava als periodistes que no es deixaren de preguntar sobre "el gran drama de la pobresa, de les injustícies, de les discriminacions i les noves formes d´esclavitud".

Una anys abans, l´octubre de 2002, Jorge Mario Bergoglio, aleshores cardenal i arquebisbe de Buenos Aires, demanava als periodistes una comunicació al servei de l´home. I el 18 de gener de 2014, el papa exhortava als mitjans a "mantindre alt el nivell ètic de la comunicació per evitar la desinformació, la difamació i la calúmnia". El 22 de setembre de 2016, el papa posava en guàrdia els professionals del periodisme pel perill de "les dictadures que han intentat apoderar-se dels mitjans de comunicació i d´imposar les regles a la professió periodística". El papa, el mateix 22 de setembre, recordava als periodistes "que no hi ha cap conflicte que no puga ser resolt per hòmens i dones de bona voluntat". Finalment, el 14 de juny de 2013 el papa animava els mitjans de comunicació a mostrar que "la veritat i la bondat són aliats en la construcció d´una convivència pacífica".

Per això aquesta Jornada de les Comunicacions Socials ens compromet a buscar una informació basada en l´ètica i no en la utilització dels altres o en la manipulació.

'Que siguen escoltades les legítimes aspiracions del poble català' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/05/2017)

Aquest és el nucli del document aprovat pels bisbes catalans sobre ‘el moment que viu el nostre país’. I és que en el procés que viu Catalunya per afrontar ‘els plantejaments de futur’ com a poble, els bisbes catalans han volgut deixar constància del dret de les nacions a decidir pacíficament i democràtica el seu camí. Els bisbes dels deu bisbats catalans, tres d’ells del País Valencià (a Sant Feliu, a Lleida i a Tortosa) han volgut remarcar la importància ‘que siga estimada i valorada la seua singularitat nacional’.

Els bisbes de Catalunya, a diferència del cardenal Rouco (i d’altres bisbes) que considerava la unitat d’Espanya com a ‘bien moral’, han defensat sempre ‘la realitat nacional de Catalunya’. Com diuen els bisbes en aquest document, aprovat en la 222 reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense dels 10 i 11 de maig passats, ‘ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat de Catalunya’.

Els bisbes catalans, arrelats i fidels a la cultura i a la llengua de Catalunya, han defensat sempre ‘la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquen amb paciència la pau i la justícia’. Per això els bisbes catalans aposten pel ‘camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades, a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomenten la pau i la fraternitat’.

L’Església Catalana sempre ha caminat al costat del poble, defensant la llengua i la cultura de Catalunya. I per això ha fet seues les aspiracions i els anhels dels catalans. Ja el passat 21 de febrer, es va presentar al Parlament de Catalunya el document El fet religiós en la Catalunya del futur, com una aportació dels catòlics, budistes, ortodoxos, musulmans i protestants, entre més, en el procés que viu avui el Principat.

També mossèn Xavier Morlans, capellà del bisbat de Barcelona, va presentar el 7 de juliol de 2014 l’nteressant document El dret a decidir a Catalunya a la llum de la Doctrina Social de l’Església.
A diferència d’altres Esglésies, la catalana ha tingut sempre clar que ‘la unidad de España’ no és ‘un bien moral’ i que per tant hi ha el dret de decidir amb llibertat i pacíficament el futur d’un poble.

josep miquel bausset

Plaça del País Valencià (VILAWEB/ONTINYENT, 23/05/2017)

Una vegada més, el PP ha donat la nota, com era ja de preveure. Ara ha estat pel canvi de nom d’alguns carrers del Cap i Casal del País Valencià.

El sr. Alfonso Novo ha declarat que el PP va votar en contra del canvi de noms perquè l’informe ‘carace de rigor y no se ha hecho contando con todos los grupos’, i per això demanava a l’equip de govern que ‘se paralizara y se consensuara una nueva nomenclatura’ (Levante-EMV 18 de maig de 2017).

El sr. Alfonso Novo no deu recordar (o potser sí, però s’ho calla) que l’Ajuntament del Cap i Casal, en 1987, va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de l’Ajuntament, un canvi de nom que significà la pèrdua d’un terme que l’antifranquisme (i també anteriorment) havia popularitzat per designar la nostra terra. I és que en les eleccions municipals de juny d’aquell any, malgrat que el PSOE va aconseguir 13 regidors i Esquerra Unida 2, Unión Valenciana n’aconseguí 7, Alianza Popular 7 i Centro Democrático y Social 4. Per tant si es va canviar el terme País Valencià per Ajuntament, també ara es poden canviar els noms d’altres carrers.

Retirar els noms franquistes del nomenclàtor de les ciutats és un deure democràtic. Perquè, algú s’imagina el nom de Hitler a qualsevol carrer de Berlín? O de Mussolini a Roma?

Per altra part, el govern de la ciutat de València hauria d’haver aprofitat aquesta ocasió per tornar a la plaça que hi ha davant de l’ajuntament el nom de País Valencià que la corporació democràtica va decidir, i no continuar amb el nom asèptic que té ara. Així ho trobem a l’Alcúdia, el meu poble (i a moltes altres viles) que des de la democràcia ha batejat la plaça més important amb el nom del nostre País.

En l’Estatutet que ens van encolomar el PP i el PSOE ja ens van fer perdre el nom de la llengua, ens van fer perdre la Senyera del País i també el nom del nostre territori, que només apareix al Preàmbul, per ‘la imbecilidad’ segons paraules textuals del sr. Emulio Atard de ‘Comunidad Valenciana’, que cada vegada més repeteixen els polítics del PSOE i a vegades també alguns de Compromís. I és que anem perdent massa coses i ja se sap que ‘qui perd els orígens perd la identitat’. Si a més, cada Nou d’Octubre al Palau de la Generalitat posen el paraofrendar i l’himne d’Espanya, ja no sé si el País Valencià és el País Valencià o una sucursal de Madrid. I això amb la benedicció del Govern del Botànic.

josep miquel bausset

Diumenge sisè de Pasqua (LEVANTE-EMV, 21/05/2017)

En aquest diumenge, l´últim abans de l´Ascensió del Senyor, la litúrgia eucarística ens proposa dos textos a escollir. O bé el text de l´Evangeli de Sant Joan, 14:15-21 o també, del mateix evangelista, el fragment, 17:1-11a. I és que abans, l´Ascensió se celebrava el dijous que hi havia entre els diumenge sisè i el setè, i per tant podien celebrar-se aquests dos diumenges de Pasqua, cadascun d´ells amb el propi Evangeli. Ara, com que la solemnitat de l´Ascensió se celebra el diumenge setè, aquest diumenge sisè té aquestes dues variants a l´Eucaristia pel que fa al text evangèlic.

En qualsevol dels casos, tant si a l´Eucaristia es proclama un text o l´altre, aquest diumenge l´assemblea cristiana acull uns fragments del comiat de Jesús abans de la passió. És el Senyor qui ens demana que guardem els seus manaments i qui ens promet l´Esperit Sant, que és l´Esperit de la veritat, per tal que enmig de les comunitats cristianes, els deixebles del Senyor siguem testimonis del Regne. Jesús, que en aquests texos (que cal emmarcar-los en l´últim sopar) està anunciant als deixebles la seua passió, ens promet que vindrà de nou, que no ens deixarà orfes i que per sempre restarà amb nosaltres.

Pel que fa al segon dels textos evangèlics que es pot proclamar hui a l´Eucaristia (Jo 17:1-11a), aquest és un fragment de l´anomenada pregària sacerdotal, on Jesús, que serà glorificat pel Pare en la seua mort i en la seua resurrecció, prega pels deixebles, reunits amb ell en l´últim sopar i també per tots els qui creuran en ell a través dels segles. Jesús ens demana que, com a testimonis del Regne, els cristians visquem d´una manera nova, ja que la Pasqua ens convida a renàixer, per esdevenir d´aquesta manera deixebles del Senyor Ressuscitat. Es tracta, com diu el teòleg basc Joseba Andoni Pagola, d´aprendre "a viure junts com Jesús". I per això mateix el cristià "és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, la veritat més segura per orientar-se, el secret més esperançador de la vida".

Com Jesús, també cada u de nosaltres posem la nostra vida en mans de Déu. Confiem el nostre present i el nostre futur a les mans del Pare, que en la seua bondat ens condueix per camins de fraternitat i d´esperança.

Aquest sisè diumenge de Pasqua, ja en el tram final de la cinquantena pasqual, és un dia per agrair a Déu el seu amor i per preparar-nos a rebre l´Esperit Sant. I alhora, és un dia per enfortir la comunió eclesial, sabent que Jesús, que ens crida a la fraternitat i a la unitat, és present enmig nostre cada vegada que ens apleguem en el seu nom. Com també es fa present en els germans i en els esdeveniments quotidians de la vida.

Si es persegueix els fabricants d'urnes, també es perseguirà els d'armes? (DIARI LA VEU, 21/05/2017)

A aquesta pregunta i a d’altres, ja sé quina serà la resposta que donarà el govern de Madrid. I és que fabricar urnes (i comprar-ne) per al referèndum a Catalunya, pot ser un motiu per sancionar la Generalitat i les empreses que fabriquen les urnes. Però no passa res quan en compte d’urnes es fabriquen (i es venen armes).

Però hi ha altres qüestions que demanen una resposta:

Si l’aficionat del Betis que va agredir aquell home haguera sigut un basc i l’agredit, un guàrdia civil, com hauria estat qualificat pel govern de Madrid aquest incident violent?

Què hauria passat si el president del Màlaga, el xeic Abdullah al-Thani, que va titllar Catalunya d’escòria, s’haguera referit a Espanya com a escòria?

Per què els valencians continuem sense poder vore TV3 i Catalunya Ràdio, després d’anys i anys del tancament dels repetidors per la prepotència del PP? Per què el Govern del Botànic no està solucionant ja aquest problema que fereix la llibertat d’expressió?

Per què l’ensenyament del valencià ha de ser per “elección” i no per “imposición”, com defenen els partidaris del bilingüisme, el PP i Ciudadanos i en el cas del castellà no utilitzen el mateix raonament?

Per què el congrés “provincial” del PP de la província de València ha d’estar tutelat des de Madrid? Per què des del carrer Gènova de Madrid (ja que diuen que defenen la democràcia interna) no deixen que els militants valencians del PP puguen decidir lliurement els seus dirigents?

Per què els polítics del PSOE, i de tant en tant també de Compromís (sobretot la Sra. Mónica Oltra), parlen contínuament de Comunitat Valenciana i no de País Valencià? Que els fa vergonya o bé tenen por?

Per què cap castellanoparlant no posa mai en dubte la unitat de la llengua castellana i sí que qüestionen la unitat de la llengua catalana?

Per què els valencians sempre hem de ser els més perjudicats en els pressupostos de l’Estat? I per què els dirigents del PP valencià que van protestar pel finançament que el govern del Sr. Rajoy atorga als valencians, després s’han fet enrere i no han mantingut la seua protesta?

Per què el temps del trajecte en tren de València a Madrid és més curt que el de València a Barcelona, malgrat que en el primer cas hi ha més quilòmetres que en el segon?

Per què el Corredor Mediterrani no arriba mai, i les altres línies de trens, amb menys passatgers, eixen reforçades?

Per què quan Rodríguez Zapatero, el 2008, va pactar els pressupostos amb el PNB, el Sr. Rajoy va dir que era “monumental bajada de pantalones” i ara que ho ha fet ell no ho és?

Per què si les petrolieres franceses van descartar el Castor pel risc geològic, el ministre socialista Miguel Sebastián i el govern del Sr. Rodríguez Zapatero van aprovar aquest projecte? I per què si al Sr. Florentino Pérez li ha eixit mal el negoci, l’Estat ha de compensar l’empresa del president del Real Madrid amb una indemnització de centenars de milions d’euros?

Per què el Sr. Alfonso Grau va fer unes declaracions preguntant al seu interlocutor: “¿Usted nunca paga en negro? Debe ser el único”, i es queda tan fresc?

Per què l’Estat ha de cobrar a l’actual govern de la Generalitat del País Valencià la multa que correspondria pagar al PP, per la manipulació del dèficit que va fer aquest partit mentre governava el nostre País?

Són qüestions que demostren la incoherència i la poca qualitat democràtica d’un Estat que es mira el melic i que deixa el País Valencià de costat.

Certament que és inversemblant que la fiscalia puga actuar contra la Generalitat de Catalunya per comprar unes urnes i pel contrari aquesta fiscalia no actue contra els qui fabriquen i venen armes. Això demostra el nivell democràtic de l’Estat espanyol. Com també les altres anomalies que he mencionat abans, com no poder vore TV3, els valencians, o com arraconar o marginar la nostra llengua, que, segons diuen els defensors del “bilingüismo”, no es pot imposar, tot i que sí que s’imposa el castellà.