10 de desembre: La Mare de Déu de Loreto (Levante-EMV)

Hui 10 de desembre celebrem la festa de la Mare de Déu de Loreto, patrona de Xàbia, Sogorb, Ador, Mutxamel i Santa Pola, tot i que aquestes viles no celebren la festa de la seua patrona en aquesta data del 10 de desembre. Xàbia, Mutxamel i Santa Pola fan la festa de la Mare de Déu de Loreto el 8 de setembre, per la Nativitat de la Mare de Déu. Sogorb la celebra a primers de setembre, ja que fan festa a la Mare de Déu, en la triple advocació de l´Esperança, Loreto i la Cova Santa, i Ador, que també té l´església dedicada a aquesta Marededéu, la celebra el dimecres de la tercera setmana d´agost. Pel que fa a l´Olleria, aquesta vila de la Vall d´Albaida també fa festa a la Mare de Déu de Loreto, a qui té dedicat el santuari, que és l´antic convent dels dominics.

L´advocació de la Mare de Déu de Loreto prové de la Santa Casa de Loreto, el santuari marià més important d´Itàlia, semblant al de Lurdes a França, Fàtima a Portugal, Montserrat a Catalunya o els Desemparats al País Valencià.

El santuari de Loreto es va construir al voltant de la casa on, segons una tradició antiga, va viure la Sagrada Família a Natzaret. Va ser en aquesta casa on Maria va rebre l´anunci de l´àngel Sant Gabriel, per fer-li saber que Déu l´havia escollit com a mare del Messies. També una tradició antiga parla que aquesta casa, quan encara vivia la Mare de Déu, va ser consagrada com a església per Sant Pere. Tres segles després, Santa Elena va ampliar aquest temple, que passà a anomenar-se, de l´Encarnació.

També segons aquesta antiga tradició, quan els musulmans envaïen Terra Santa, i per evitar la seua profanació, el 12 de maig de 1291, la casa de Natzaret fou arrancada dels seus fonaments i transportada pels àngels fins a Tersatto, a Croàcia. Tres anys més tard, la nit del 9 al 10 de desembre de 1294, i també miraculosament, la casa de Natzaret va ser portada fins a la Xarca d´Ancona, a Itàlia. Van ser uns pastors qui testimoniaren haver vist volant sobre la mar, una casa sostinguda pels àngels. En aquest lloc i envoltant la casa de Natzaret, va ser construïda l´actual basílica de Loreto, que començà a edificar-se el 1469 i que va estar en obres durant dos segles.

Degut a aquest fenomen miraculós que ens transmet la devoció popular, la Mare de Déu de Loreto és la patrona de l´aviació.
Una altra tradició diu que va ser el comerciant Nicèfor Àngelo qui transportà la casa, i que degut al seu cognom, "Àngelo", s´originaria la llegenda del trasllat de la casa per àngels. Siga com siga, la casa de Loreto ens parla de la presència de Santa Maria enmig del seu poble. És per això que com a advocada i intercessora, el poble cristià l´aclama com a mare de l´Església.

El santuari de Loreto va ser visitat pel papa Joan XXIII el 4 d´octubre de 1962, una setmana abans que començara el Concili, per encomanar a la Mare de Déu els treballs del Vaticà II. També el papa Joan Pau II visità Loreto el 10 de desembre de 1994. En aquell viatge, el papa digué: "La casa de Loreto és el lloc on es va formar la primera església domèstica, constituïda per la Sagrada Família". El papa Benet XVI volgué anar a Loreto el 4 d´octubre de 2012, per commemorar el cinquantè aniversari de la visita del papa Joan XXIII.

L´Alcúdia venera la imatge de la Mare de Déu de l´Oreto, no de Loreto, i per això mateix celebra la seua festa el 8 de setembre, en el dia de les marededéus trobades.

En acabar la guerra, l´Exèrcit d´Aviació va demanar al nostre poble la imatge de la nostra patrona, per celebrar la festa de la Mare de Déu de Loreto, degut a la semblança entre les advocacions d´Oreto i Loreto. Després de consultar-ho el capellà i l´alcalde de l´Alcúdia amb algunes persones, es va accedir a deixar a l´Aviació la imatge de la Mare de Déu de l´Oreto, amb un únic vot en contra: el de mon pare, que no volia que l´Exèrcit espanyol franquista s´apropiara, encara que només fóra per uns dies, de la patrona de l´Alcúdia.

19 de desembre: Santa Eulàlia de Mèrida (LEVANTE-EMV)

 Hui 10 de desembre és la festa de la jove màrtir Eulàlia de Mèrida, amb una vida molt paral·lela a la de també màrtir, Eulàlia de Barcelona.
Eulàlia va nàixer a Mèrida, la ciutat fundada l´any 25 abans de Crist i que va esdevenir la capital de la Lusitània. Assentada al costat del riu Guadiana, Mèrida era una vila cosmopolita, amb romans, grecs i nadius, i amb una gran quantitat de mercaders. Era anomenada en aquell moment, Augusta Emetèria, un nom degut als soldats jubilats, o emèrits i en honor a l´emperador August. Aquesta ciutat, per la seua importància, era anomenada també la Roma d´Hispània.

Eulàlia va nàixer a finals del segle III, i ja des de menuda s´havia consagrat a Déu, manifestant la seua vocació: restar verge de per vida i arribar al cel.

Les cruels persecucions de Dacià contra els cristians, com passa hui també a Síria o a Iraq, eren degudes a la negativa dels seguidors de Jesús de Natzaret a oferir encens i sacrificis als ídols pagans. Els pares d´Eulàlia, per apartar-la del perill s´emportaren la xiqueta a una casa de camp. Però ella, una nit s´escapà de sa casa i se n´anà a Mèrida, i es presentà davant el tribunal, a qui va retreure la crueltat amb la que tractava els cristians. I ella mateixa es declarà seguidora de la fe cristiana. El pretor manà que l´empresonaren i que la torturaren. Però abans li va oferir la possibilitat de salvar-la si apostatava de la fe. El pretor li va posar al davant les riqueses i la vida fàcil que tindria aquesta jove de dotze anys, simplement per renunciar a la fe. Però Eulàlia tirà a terra els ídols que tenia al davant i va ser torturada amb assots, oli bullint, cal viva, torxes enceses al cos....Enmig de la pregària i amb els membres del cos esquinçats i cremada viva, Eulàlia va expirar.

Els cristians pogueren recollir les restes d´aquesta màrtir de la fe i les enterraren. El culte a Santa Eulàlia de Mèrida, documentat ja el 350, es va fer tan popular, que el mateix Sant Agustí va escriure diversos sermons en honor d´aquesta màrtir. També el poeta Prudenci cantà en els seus versos, la vida i el martiri de Santa Eulàlia. Posteriorment, el 560 el bisbe Sant Fidel de Mèrida va construir una basílica per venerar Santa Eulàlia, en el lloc on va ser enterrada. El 780 les relíquies d´aquesta santa van ser traslladades a Oviedo, per protegir-les de la invasió musulmana.

Que l´exemple de Santa Eulàlia de Mèrida ajude els jóvens a viure la fe amb generositat, per així ser fidels testimonis del Ressuscitat. I que el martiri d´aquesta santa, encoratge i done forces a la fe dels cristians que a Síria i a Iraq continuen sofrint persecució.

8 de desembre: La Immaculada Concepció (LEVANTE-EMV)

El 8 de desembre celebrem la festa de la Puríssima Mare de Déu, la “plena de gràcia” (Lc 1:28) i la “beneïda entre les dones” (Lc 1:42), la Verge Mare que ens acompanya cada any en el camí de l’Advent. Com ha dit el papa Francesc en la seua exhortacio. “L’alegria de l’Evangeli”: “Maria com a mare és signe d’esperança per als pobles que sofreixen dolors de part, fins que brote la justícia. Com una autèntica mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu” (E,G. 283).

Maria, obedient i dòcil a Déu, que ell va fer santa i immaculada, és “l’honor del nostre poble” (Jdt 15:9) Per això, el monjo Amadeu de Lausana, al segle XII, va anomenar la Mare de Déu, “mare de la salvació, mare de la gràcia, mare de la misericòrdia”. I és que com va dir el papa Francesc hui fa una any, “la Mare de Déu allibera tota la humanitat de l’esclavitud espiritual i material”.

Els Pares de l’Església ja van identificar Maria com la dona de l’Apocalipsi, “vestida de sol, amb la lluna als peus, i sobre el cap una corona de dotze estrelles” (Ap 12:1) Per això, la doctrina de la Immaculada Concepció, la trobem als inicis del cristianisme. Així, Maria és considerada la nova Eva, com destaca Sant Justí o Sant Ireneu. I Sant Sofroni, al segle VIIè definí la Mare de Déu com “la Santa, la radiant Verge plena de saviesa, sense taca en el cos, l’ànima i l’esperit”.

Segles més tard, Sant Pere Pasqual, en la seua Contemplació del Dimecres Sant, escrivia: “Vós sots aquella donzella per Déu triada, en la qual peccat venial, ni mortal, ni original, ni actual en Vós no ses causada”.

Diversos cants, alguns atribuïts a Sant Vicent Ferrer, que el poble cantava en les processons de l’anomenada “Companya del Mestre Vicent”, proclamaven així la Concepció Immaculada de Maria: “Verge Santa, cuant beneïta/ fou la vostra concepció./ Castell de virginitat,/ Vos avets lo Angel portat/ que nos ha a tots deslliurat/ del lloch de la perdició”.

També Roiç de Corella defenia la Concepció Immaculada de Maria, en el Tractat de la Conceptio de la sacratísima Verge Maria, Mare de Deu, Senyora Nostra. I Roiç de Corella defenia així, que Maria fou concebuda sense pecat original: “Maria d’alta Sima/ Ay Déu! Qui us loarà?/ Ton alba sou pujada,/ Ningú no y bastarà./ Pujar tan alt, Senyora,/ Per vostra humilitat/ Que us feu merexedora/ la Sancta Trinitat/ Que foseu preservada/ Tan alta sou pujada,/ Ningú, no y bastarà”.

Com no podia ser d’altra manera, els reis de la Corona d’Aragó, recolzaren les teories de Ramon Llull a favor de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu. Concretament, Llull va defendre la concepció puríssima de Maria, al Llibre de l’Arbre de la Ciència i també al Llibre de Santa Maria.

També Joanot Martorell, fent-se ressò de la devoció del poble per la Immculada, va posar en boca de Tirant aquesta invocació: “¡Oh Immaculada Verge, reina de paradís, advocada dels pecadors”. I Sant Tomàs de Villanueva, per defendre la Concepció sense pecat de Maria, escrigué el seu In Conceptione Beatae Mariae Virginis.

També els Goigs de la Gloriosa Mare de Déu de la Concepció, canten en aquests termes la puresa de Maria: “Ab eterno preelecta/ Mare del Verb divinal/ tos temps fos cura i neta/ del pecat original”.

Un cas particular de la devoció a la Immaculada es dóna a Algemesí, on es fa la missa i la Novena a la Puríssima, a la parròquia de Sant Jaume, 9 dies abans del 8 de desembre i a les 6,30 del matí, amb l’església plena de gom a gom, amb gent major i també jóvens, com em recorda l’amic Eduard Sarrió. Tot i que la novena està dedicada a la Immaculada, és la imatge de la Mare de Déu de la Salut, anomenada afectuosament pels algemessinecs la Moreneta, la qui presideix aquesta novena, ja que és traslladada des del seu cambril a la capella de la comunió. Antigament la novena es feia amb música de guitarres, i per això el nom de “Novena de les guitarretes” que rep encara aquesta celebració. En l’actualitat són els jóvens músics de l’Schola Cantorum d’Algemesí, amb flautes, violins o violoncels i amb els cantors, els qui posen la música i el cant en aquesta novena, que comença amb el preciós Virolai a la Mare de Déu de la Salut, amb lletra de l’escriptor Martí Domínguez i música del mestre Agustí Alaman. Aquests dos insignes algemessinecs, van compondre aquest cant a la Mare de Déu (que el poble d’Algemesí canta amb emoció) el 1947, amb motiu del VIIè Centenari de la Troballa de la Santa Imatge. Després de la novena, tradicionalment la gent va a esmorzar xocolate amb xurros.

També Vila-real, amb les Purissimeres, celebra amb goig aquesta festa dedicada a la Mare de Déu en la seua Concepció Immaculada. Pel que fa a Otos, aquesta vila de la Vall d’Albaida celebra la titular de la parròquia i a Castelló de Rugat, el dia de la Immaculada celebren la Mare de Déu del Remei.

Santa Maria, anomenada “Tota Santa” per les Esglésies d’Orient, concebuda sense pecat original, va ser recoberta de la gràcia de Déu i va ser embellida amb “vestits de victòria i de felicitat” (Is 61:10)

Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, la festa de la Immaculada és com “un far lluminós que ens encoratja en la fe i en l’esperança”.

Que Santa Maria, la Mare Immaculada, que com ha dit el papa Francesc “és fruit de l’amor de Déu que salva el món”, acompanye el poble de Déu en el camí de la fe durant aquest temps d’Advent, en l’espera del Messies.

I en aquesta festa, cantar el Magníficat, com deia Guillem Rovirosa, “ha de ser per a nosaltres el fonament de la nostra acció apostòlica i social”.

9 de desembre: Sant Cuauhtlatoatzin (LEVANTE-EMV)

Hui 9 de desembre celebrem la festa de Sant Cuauhtlatoatzin, més conegut pel nom espanyolitzat de Juan Diego, que va nàixer el 1474 a la ciutat mexicana de Cuauhtitlan. El nom Cuauhtlatoatzin significa "el que parla com una àguila" o també, "àguila que parla". Cuauhtlatoatzin va ser un indígena que no pertanyia a cap de les capes socials de d prestigi de l´imperi asteca, com sí que ho eren els sacerdots, els guerrers o els mercaders. Tot i que no era esclau, Cuauhtlatoatzim formava part de la classe més baixa (la més nombrosa) de l´imperi, i treballava la terra. Casat i sense fills, el 1524 o l´any següent, Cuauhtlatoatzim, amb la seua dona, es va convertir al cristianisme, on rebé el nom de Juan Diego i la seua esposa, Mª Lucía. Van ser batejats pel P. Peter da Gand, un dels primers franciscans que arribaren a Mèxic.

D´acord amb la primera investigació formal realitzada per l´Església sobre les aparicions (les Informacions Guadalupanes de 1666), Cuauhtlatoatzin era un home molt devot i religiós, reservat i amant del silenci i de la penitència.

Quan el 1529 la seua esposa va morir, Cuauhtlatoatzin es va traslladar a viure a Tolpetlac, a casa d´un parent seu. Cuauhtlatoatzin anava cada dissabte i cada diumenge, abans de l´eixida del sol a l´església de Tenochtitlan, per així poder assistir a la missa i a les classes de formació religiosa. Caminava descalç ja que només els membres de les classes superiors dels asteques usaven sandàlies, confeccionades amb fibres vegetals o amb pell i per protegir-se del fred s´abrigava amb una manta. Va ser el 9 de desembre de 1531 quan, de camí cap a l´església de Tenochtitlan, Cuauhtlatoatzin, que ja tenia cinquanta-set anys, va sentir el cant d´un pardalet que li anunciava l´aparició de la Mare de Déu, al lloc que actualment es coneix com la "capella del Cerrito". Maria, que parlà a Cuauhtlatoatzin en la llengua nativa, el nàuhatl, i evidentment no en castellà, i que l´anomenà de forma afectuosa, el "més xicotet dels meus fills", li va demanar que es construira en aquell lloc una església. La Mare de Déu digué a Cuauhtlatoatzin que avisara el bisbe Juan de Zumárraga d´aquella aparició (que es repetí el 10, l´11 i el 12 següents) per tal que es construira un temple, on "poder mostrar el meu amor, la meua compassió, auxili i fortalesa, a tu i a tots els qui m´invoquen i confien".
La Mare de Déu li digué també que, perquè el bisbe creguera l´aparició, Cuauhtlatoatzin tallara unes roses que, malgrat l´hivern, miraculosament havien florit en aquell lloc. Cuauhtlatoatzin posà les roses dins de la manta que portava per protegir-se del fred i se n´anà a vore el bisbe Zumárraga. Davant el bisbe, en obrir la manta i caure les flors, aparegué pintada en la manta la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe.
Després de les aparicions, Cuauhtlatoatzin va dedicar la seua vida a propagar el relat de les aparicions de la Mare de Déu, fins que va morir el 30 de maig de 1548, quan tenia setanta-quatre anys.

Cuauhtlatoatzin, que va ser canonitzat a Mèxic pel papa Joan Pau II el 31 de juliol de 2002, va ser qualificat com "l´indígena senzill i humil que va contemplar el rostre dolç i serè de la Mare de Déu del Tepeyac". Primer sant indígena del continent americà, Cuauhtlatoatzin, com digué el papa Joan Pau II, "en acollir el missatge cristià sense renunciar a la seua identitat indígena, descobrí la profunda veritat de la nova humanitat". D´aquesta manera el missatge de Crist a través de la Mare de Déu, va prendre, com digué el papa Joan Pau II, "els elements centrals de la cultura indígena", a diferència del que passa a l´Església Valenciana, on els bisbes i els capellans, no solament no assumeixen la nostra cultura, sinó que la marginen.

Que la protecció de Sant Cuauhtlatoatzin ajude els bisbes i els preveres valencians a ser sensibles a la llengua i a la cultura del País Valencià, de la mateixa manera que la Mare de Déu de Guadalupe no va refusar la llengua indígena amb la qual va parlar a aquest sant.

Diumenge segon d'Advent (LEVANTE.-EMV)

Hui 6 de desembre, i en el nostre camí cap al Nadal, celebrem el Diumenge segon d´Advent, on amb la litúrgia, el profeta Baruc i Sant Pau ens criden a l´alegria i per això mateix, a l´esperança.

Tots sabem, com deia Guillem Rovirosa, dirigent de la Germandat Obrera d´Acció Catòlica, que "el desengany és la meta final de totes les il·lusions". I és que mentre que "les il·lusions les posem em coses o en persones, l´esperança és una altra cosa". Per això l´esperança, com deia Rovirosa "només pot posar-se en Déu". Com ho van fer els sants, que van ser "capaços de despullar-se d´il·lusions i revestir-se d´esperança". Així han alimentat "des de fa dos mil anys, l´esperança d´altres".

En aquest Diumenge segon d´Advent, el profeta Baruc (5:1-9) ens convida a traure´ns "el vestit de dol i d´aflicció", per revestir-nos "amb la glòria de Déu", a cantar "d´alegria recordant l´obra de Déu", ja que és Déu mateix qui "conduirà Israel, ple d´alegria, a la llum de la seua glòria".
També l´Apòstol Sant Pau, en la carta als filipencs (1:4-6; 8-11) ens demana créixer en l´amor.

Però és l´Evangeli de Sant Lluc (3:1-6) que ens presenta la figura fascinant de Joan el Baptista, l´home que "rebé la paraula de Déu al desert, i anà per tota la comarca del Jordà, predicant un baptisme de conversió per obtindre el perdó dels pecats". Joan era la veu que cridava a la conversió i a obrir un camí d´esperança. Era, una persona que amb la seua vida va proclamar la proximitat del Regne. Per això també nosaltres, com a deixebles de Jesús, hem de ser testimonis d´esperança. Com ens ha dit el papa Francesc en l´exhortació "El Goig de l´Evangeli", hem de ser "persones-cànter, per a donar a beure els altres". L´aigua que ens dóna el Crist per saciar la nostra set, també l´hem de saber transmetre als altres.

Enmig de la seua societat, el Baptista va ser un home d´idees clares, que amb la seua vida, amb el seu missatge i amb la seua paraula, va esdevindre expressió d´un somni: l´arribada del Regne de Déu, l´arribada del Messies tant de temps esperat i desitjat per tantes generacions. Però per fidelitat a aquell somni, Joan va ser màrtir, és a dir, testimoni de fe. Per això l´Advent com a temps d´esperança, també és, com ha dit Santiago Agrelo, bisbe de Tànger, una denúncia contra allò que oprimeix l´home, "perquè tinguen una esperança de justícia" els qui més pateixen.

En el nostre camí d´Advent, en aquest Diumenge segon, tots els cristians hem de ser també, com el Baptista, testimonis d´esperança enmig d´un món desesperançat. Com ho van ser Guillem Rovirosa, Joan XXIII, Pau VIè, la Mare Teresa de Calcuta o tants i tants cristians i cristianes que van fer de la seua vida un anunci del Regne. Com ho és el papa Francesc, que ens convida a renovar els nostres cors i a renovar l´Església. A obrir camins de llibertat i d´alliberament, sobretot per a aquells que es troben cansats i abatuts, tristos i desenganyats de tantes il·lusions. El papa Francesc ens convida, ens urgeix fins i tot, a fer amb la nostra vida, un camí de justícia enfront de tantes injustícies, una torxa de llum enmig de tantes foscors, un espai d´alegria enmig de tantes tristeses, un recés de pau enmig de tanta violència.

Com ha dit el teòleg Leonardo Boff, "el papa Francesc porta una nova primavera" a l´Església i al món, ja que "no es presenta com un doctor, sinó com un pastor que col·loca el món, els pobres i la protecció de la Terra com a qüestions essencials". Amb la seua actitud propera i humil, com Joan el Baptista, el papa Francesc ens convida a ser missatgers d´esperança, per així preparar el camí del Senyor que ve a tots nosaltres.

6 de desembre: Santa Carme Sallés (LEVANTE-EMV)

 El 6 de desembre és la festa de Santa Carme Sallés, fundadora de la congregació de Concepcionistes Missioneres de l´Ensenyament.
Carme Sallés i Barangueras, que va nàixer a Vic el 9 d´abril de 1848, va ser la segona dels deu fills que van tindre els esposos Josep Sallés i Vall i Francesca Barangueras i de Planell. Des de menuda, Carme va buscar sempre fer la voluntat de Déu i va viure els primers anys de vida en un ambient cristià, amb un especial amor per la Mare de Déu. Els temps que corrien eren difícils, i per això els seus pares, amb un gran sacrifici, degut a la situació econòmica de la família, li van proporcionar una sòlida formació, i així, quan la família es va traslladar a Manresa, Carme va anar al col·legi de la Companyia de Maria. El 1858, any de les aparicions de Lurdes, amb la seua família, la menuda Carme peregrinà a Montserrat, on als peus de la Mare de Déu, confià la seua vida i els seus projectes a la Verge Morena.

En un temps on la dona passava de filla a esposa, Carme, a que li havien arreglat un casament amb un jove manresà, va rebutjar aquesta possibilitat i ingressà en la congregació de les religioses Adoratrius, per passar després a les Dominiques de l´Anunciata, que havia fundat el P. Francesc Coll. Duran vint-i-dos anys, Carme Sallés es dedicà a l´ensenyament de les filles de les dones treballadores i a Barcelona, fins i tot obrí una escola per a que, en horari nocturn, les dones pogueren estudiar després d´acabar la jornada laboral. Carme Sallés volia augmentar la cultura de les dones, per tal que deixaren de ser únicament mà d´obra barata.

El 1889 començà a buscar què més volia Déu d´ella, i entre finals de 1891 i principis de 1892, tingué diversos problemes. Carme no volia abandonar les Dominiques de l´Anunciata, sinó que el seu desig era obrir una nova branca al si d´aquesta congregació, però li fou denegada aquesta possibilitat. Va ser aleshores quan Carme, juntament amb tres companyes més, Calendària Boleda, Remei Pujol i Emília Horta, obrí un nou camí per fundar les anomenades Concepcionistes de Sant Domènec.

En un viatge a Madrid, i amb el consell del capellà Celestino Pazos, del Cabildo de Samora, Carme confià aquest nou projecte de vida consagrada, a la Mare de Déu. El 15 d´octubre de 1892, festa de Santa Teresa de Jesús, Carme, amb les tres companyes, va arribar a Burgos, on va trobar un gran protector per a l´obra que estava començant. Es tractava de l´arquebisbe d´aquesta diòcesi, Manuel Gómez-Salazar, que el 7 d´octubre d´aquell mateix any aprovà la naixent congregació i autoritzà l´obertura del primer col·legi concepcionista.

El 16 d´abril de 1893, Carme aconseguí l´aprovació diocesana de les Constitucions, i ella va ser nomenada superiora general. Finalment, el 19 de setembre de 1908, les Concepcionistes van rebre el Decret de Lloança, atorgat pel papa Pius Xè. Per millor atendre els col·legis, Carme Sallés va fer que les religioses estudiaren magisteri, piano i francès. El seu objectiu, pel que feia a l´ensenyament, va ser plantejar l´educació com un projecte integral i equilibrat, per així formar les xiques. Va fundar tretze cases de la Immaculada, que era el nom que Carme donà als seus convents i escoles, des de Burgos i Segòvia fins a Pozoblanco, Valdepeñas o Almadén.

Dona d´un gran caràcter i dolcesa, Carme va superar les dificultats que va viure amb una gran fe, per així afavorir, per mitjà de la formació, les xiquetes més pobres. Honesta i responsable en el treball i amant de la justícia, Carme Sallés, que va ser una religiosa amb una gran sensibilitat i tendresa pels més desvalguts, va morir a Madrid el 25 de juliol de 1911, amb seixanta-tres anys d´edat.

El 8 de desembre de 1954, solemnitat de la Immaculada Concepció i any sant, el papa Pius XII aprovà definitivament la congregació de les Concepcionistes Missioneres de l´Ensenyament. Carme Sallés va ser beatificada pel papa Joan Pau II, el 15 de març de 1998 i canonitzada pel papa Benet XVI, el 21 d´octubre de 2012.

4 de desembre: Beat Francesc Gàlvez (LEVANTE-EMV)

Hui 4 de desembre celebrem la festa del Beat valencià Francesc Gàlvez, missioner franciscà i màrtir al Japó. Francesc Gàlvez va nàixer el 1578 a Utiel. Fill de Francesc Gàlvez i de Joana Iranzo, no sabem la data exacta del seu naixement, tot i que com va ser batejat el 15 d´agost, segurament va nàixer un o dos dies abans.

Va estudiar al Col·legi Seminari del Salvador fundat a Utiel pel capellà d´aquesta vila, Gonzalo Muñoz Iranzo.
A principis del segle XVI el papa valencià Alexandre VIè va fundar la Universitat de València, anomenada Estudi General. I va ser axí on va estudiar el jove Francesc, com queda demostrat pel certificat d´estudis del 10 d´abril de 1598, que es conserva al Llibre de Graus de la Universitat de València conservat a l´Arxiu Municipal del Cap i Casal. Aquest llibre ens informa que el subdiaca Francesc Gàlvez va acabar els estudis d´Arts, Lògica i Filosofia amb el professi¡orJosep Roque Rocafull, Doctor en Arts Liberals. Després el jove va estudiar Teologia en el mateix centre, arribant al grau de teòleg amb només vint anys.

El 1598 o l´any següent, Francesc Gàlvez va ser ordenat diaca per l´arquebisbe Joan de Ribera. Sense esperar a ser ordenat prevere, Francesc va vestir l´hàbit franciscà al convent dels alcantarins de València, que el jove va elegir degut a l´austeritat, pobresa i contemplació d´aquest lloc. Segurament Francesc volia seguir l´exemple dels frares Pasqual Baylon, mort el 1592 i del Beat Andreu Hibernon, que morí el 1602.
Francesc va fer la professió el 6 de maig de 1600, i aquell mateix any o el següent, va ser ordenat prevere, ja que a meitat de 1601, des de San Lúcar de Barrameda, el jove eixí a missions. Cal recordar que l´1 de març d´aquell mateix 1601, el rei Felip II, per mitjà d´una cèdula reial concedia a Fra Joan Pobre, llicència per portar a Filipines quaranta missioners. Segons consta em l´Arxiu d´Índies, Fra Joan Pobre i els seus missioners, entre ells Francesc Gàlvez, eixiren de San Lúcar de Barrameda el 28 de juny de 1601. Dos mesos després, el grup de missioners conduit per Fra Joan Pobre, va desembarcar en Sa Juan de Ulúa, el port de Veracruz, al Golf de Mèxic.

Fra Francesc Gàlvez va passar huit anys a Mèxic i després s´embarcà cap a Manila, on va arribar el 1609. El frare d´Utiel va ser destinat al convent de Dilao, als afores de la capital de Filipines, on als seus voltant ja hi havia cristians japonesos que s´havien convertit al cristianisme.
Francesc Gàlvez va estudiar japonès per preparar-se a la seua nova missió. Aquesta inculturatzió del franciscà valencià, hauria de ser un exemple per als capellans i les religioses que, malgrat saber la nostra llengua, la continuen arraconant de la litúrgia. Una vegada preparat, el 1612 Francesc va ser enviat al Japó a predicar la fe a aquell poble. L´any següent, a l´hospital per a leprosos d´Asakusa, Francesc es va infectar de lepra.

El 27 d´octubre de 1614, i degut a un decret imperial, Fra Francesc hagué d´abandonar el Japó i tornà a Manila. Amb ganes d´entrar novament al Japó, on ja hi havia una xicoteta comunitats de cristians batejats per ell, el 1618, com que no va ser acceptat al vaixell, Francesc es va disfressar d´esclau negre, untant-se la cara, les mans i els peus amb betum. D´aquesta manera i com a remer del vaixell, i després d´una llarga travessia, plena de dificultats, Francesc arribà de nou al Japó on va continuar l´evangelització d´aquest poble.

Traït per un bonze, Francesc va ser empresonat i per fidelitat a Jesucrist, el 4 de desembre de 1623 va ser cremat viu a Yedo, juntament amb altres cinquanta-un cristians. Fra Francesc Gàlvez va ser beatificat pel papa Pius IXè el 7 de juliol de 1868.