18 de març: Sant Ciril de Jerusalem (LEVANTE-EMV, 18/03/2015)

 Cada 18 de març, l´Església celebra la festa del sant bisbe Ciril de Jerusalem, nascut sobre el 314 a aquesta ciutat de Palestina. Ciril va viure en una de les èpoques més difícils de la història de l´Església, degut a les controvèrsies teològiques i a les heretgies relacionades amb la divinitat de Jesús. Ciril, que era suau de temperament, i avorria les disputes, preferia instruir i catequitzar, més que polemitzar. Per això la seua figura és la d´un bisbe pacificador.

Mentre que alguns pensen que en la seua joventut, Ciril va viure una vida santa, encara que no és va retirar al desert, altres són de l´opinió que va viure a un monestir, consagrat a la ciència i a l´estudi de la Bíblia.

Als 30 anys va ser ordenat prevere per Sant Màxim de Jerusalem i el 348 ja era bisbe. Per la seua valenta defensa de la doctrina apostòlica ocupà la seu de Jerusalem, a la mort del bisbe Sant Màxim. Així consta en la carta que els Pares del primer Concili de Constantinoble van enviar el 381, al papa Sant Damas.

Durant la Quaresma del 348, a la basílica de la Resurrecció, Ciril predicà als cristians de Jerusalem les seues famoses "Catequesis", 18 d´elles adreçades als catecúmens. Ho feu en aquesta basílica de la Resurrecció, construïda per l´emperador Constantí al lloc del sepulcre de Jesús. En aquesta predicació, Ciril parlava del pecat, la penitència, el baptisme i el Credo.

També són importants les anomenades "Catequesis Mistagògiques", que Ciril predicà als neòfits o cristians que havien estat acabats de batejar. Són aquestes unes obres mestres, i per això Ciril ha estat qualificat com el príncep dels catequistes. Ciril recomanava, per anar a combregar amb la mà (com es feia normalment en aquell temps) la disposició per a rebre l´Eucaristia. Així, els cristians havien de fer "de l´esquerra com un tron on es recolze la mà dreta, que ha de rebre el rei".

Després de 10 anys pacífics com a bisbe de Jerusalem, un conflicte jurisdiccional de Ciril amb el Metropolita de Cesarea, Acaci, acabà en una polèmica doctrinal. Ciril veia en Acaci un bisbe arrià, és a dir, un bisbe que negava la divinitat de Jesús, mentre que Acaci veia en Ciril, un defensor del Concili de Nicea. El Sínode de 357 deposà Ciril que hagué de deixar la seu de Jerusalem i anar-se´n a l´exili. El 359 Ciril tornà a Jerusalem, recobrant la seu episcopal. Però a l´any següent Ciril inicià un segon desterrament, fins que el 362 tornà a Jerusalem. I com que no hi ha dos sense tres, degut a una nova disputa, Ciril deixà per tercera vegada Jerusalem, on tornà el 378.

Sant Ciril de Jerusalem va ser sempre un pastor fidel a l´Església de Roma i el seu ensenyament era d´una rectitud incensurable. Ciril de Jerusalem va ser més un catequista que ensenyava, que un teòleg. Per això les seues catequesis són exposicions senzilles i populars de la fe cristiana.

Poc abans de morir, Ciril assistí al Concili de Constantinoble que definí com autèntics els ensenyaments del bisbe Ciril de Jerusalem. Va morir el 386 i el 1882 va ser nomenat doctor de l´Església.

18 de març: Gregori Estrada, monjo i organista (LEVANTE-EMV, 18/03/2015)

 El 18 de març després de la missa conventual va morir el P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, organista i compositor, nascut a Manresa el 1918. 
Francesc Xavier Estrada i Gamissans als huit anys va ingressar a l´Escolania de Montserrat, on en passà sis com a escolà al servei de la Mare de Déu. Va eixir de Montserrat el 1932 i l´any següent tornà al monestir, ara per iniciar el noviciat. El 6 d´agost de 1934 va fer la professió simple.
Els anys 1935 i 1936, al conservatori del Liceu de Barcelona, Gregori Estrada (nom monàstic) estudià orgue, fins que a primers de juliol de 1936, per motius de salut, fou enviat a Andorra, on la comunitat de Montserrat tenia un col·legi.
En esclatar la guerra civil es desplaçà a Roma i després a Subiaco, on retrobà un grup de monjos, amb l´abat Marcet, que també havien fugit de Catalunya. De Roma, acceptant la invitació de monestirs europeus, Dom Gregori anà al monestir de Maria Laach, a Alemanya, on va fer els estudis de filosofia. Posteriorment, els cursos 1937-1939 anà Beuron, per tal d´estudiar la teologia amb els monjos joves de la congregació beuronesa.
El 1939, en esclatar la II guerra mundial, el jove Estrada tornà a Roma, on continuà els estudis de teologia a la Universitat benedictina de Sant Anselm i el 13 de novembre d´aquell mateix any va fer la professió solemne a Subiaco. El 1940, a Sant Joan del Laterà, va rebre el subdiaconat i retornà a Montserrat en acabar el curs. El 1941 rebia l´ordenació presbiteral, alhora que continuava els estudis musicals a Barcelona. 
El P. Gregori va ser l´organista de Montserrat fins a principis del segle actual i director del cor dels monjos fins el 2002. Va ser l´iniciador de les Trobades d´Animadors de Cant per a la Litúrgia, que ha format centenars de persones que participen en les seues parròquies en les celebracions litúrgiques. Després del Concili, amb els PP. Ireneu Segarra, Cassià Mª Just i Daniel Codina, i el G. Odiló Planàs, el P. Gregori va adaptar els cants litúrgics a la nostra llengua. 
Durant l´abadiat del P. Aureli Escarré, el P. Gregori va anar alguns anys a València com a visitador del col·legi del Patriarca. Va ser president de la Societat Catalana de Musicologia i membre de la secció Històrica-Arqueològica de l´Institut d´Estudis Catalans i encara fins poques setmanes abans de morir, continuava treballant en l´estudi del Llibre Vermell de Montserrat. 
El P. Gregori era una persona senzilla i humil i un home ple de la saviesa de Déu. Com que es a la infermeria de la comunitat es desplaçava en una cadira de rodes (per anar a la saleta on els malalts segueixen la litúrgia per TV) es posava el llibre de Vespres o de Laudes, o el missal, dins de la caçadora o del jersei, per poder així moure la cadira amb més facilitat Però això no era només una qüestió pràctica per desplaçar-se. Era també un signe de la seva vida orant. I és que el P. Gregori portava la pregària al cor! 
Els anys que vaig ser infermer de Montserrat, vaig acompanyar diverses vegades el P. Gregori al cirurgià vascular. En una de les visites, el Dr. Lluís Guerrero li va prescriure repòs, i per això li prohibí alçar-se abans de les 8 del matí. El P. Gregori li digué que això no ho podia fer, perquè havia de vindre a matines. I per arribar a la pregària de matines (com que caminava molt poc a poc) el P. Gregori s´alçava abans de les 5 del matí.
Tots els qui coneixíem el P. Gregori (de novici em va fer classes de música) sabem que era un exemple de monjo, bo i fidel a l´Evangeli i a la Regla, acollidor i amable amb tothom. I un monjo que no perdia mai el somriure, un somriure que era fruit de la seva fe, malgrat la limitació més gran que pot tindre un organista: la sordesa. 
Com deia el P. Abat Josep Mª Soler en el 40è aniversari de les Trobades d´Animadors de Cant, el P.Gregori "mestre de mestres, ha posat al servei de les Trobades la seva vivència litúrgica, la seva preparació musical i la seva constància tenaç".

17 de març: El miracle de la llàgrima de la Santa Faç (LEVANTE-EMV, 17/03/2015)

El dia 17 de març celebrem l´aniversari del miracle de la Llàgrima, per commemorar aquest fet que va tindre lloc fa 526 anys, quan de l´ull dret de la Santa Faç va eixir una llàgrima que va córrer fins a la galta, mentre la gent que ho veia exclamava: "Faç divina, misericòrdia!".

Va ser el papa Benet XVI, en una de les seues últimes decisions que va predre en el seu ministeri com a successor de Sant Pere, que va concedir al bisbat d´Oriola-Alacant l´Any Jubilar de la Santa Faç, que va començar el 18 de març de 2013.

Al llarg de la història, han estat diversos els papes que han estat relacionats amb el monestir de la Santa Faç, com Innocenci III, que en 1490, per mitjà d´una Butla Apostòlica, va concedir diverses benediccions als devots que veneraren la Santa Faç.

Gràcies a la petició que va fer el bisbe emèrit de la diòcesi, Rafael Palmero, Benet XVI va concedir al bisbat d´Oriola-Alacant l´Any Jubilar, que se celebrarà cada any en el qual el 17 de març siga diumenge.

Cal recordar que cada any, el 17 de març se celebra el dia del miracle de la llàgrima. I és hui, dia 17 de març, quan es compleix el 526 aniversari del miracle de la llàgrima, un esdeveniment que ens recorda la llàgrima que va eixir del rostre de la Santa Faç, aquell 17 de març de 1489, divendres de quaresma.

Tal i com va dir el capellà del monestir de la Santa Faç, l´Any Jubilar és sempre un temps de "renovació interior", de conversió i d´aprofundiment de la fe, per recordar que, com deia el bisbe Sant Ciril d´Alexandria, "per la misericòrdia de Déu, ha estat salvat tot el món", ja que en Jesús, se´ns ha manifestat l´amor del Pare.

La devoció a la Santa Faç, implorada com a Misericòrdia Divina, està molt estesa al bisbat d´Oriola-Alacant, ja que els cristians veiem en aquesta santa icona de Jesús, el rostre del Déu misericordiós, "compassiu i benigne", que ens "perdona les culpes" i ens "cura de tota malaltia" (Ps 102)

És per la seua benignitat i per la seua misericòrdia, que en la Santa Faç trobem i reconeixem el rostre del Senyor i la seua presència enmig de l´Església, amb la seua mirada plena d´amor. I és que com ha dit el papa Francesc, "el missatge de Jesús és la misericòrdia", ja que "en Ell no trobem paraules de condemna, sinó d´amor i de misericòrdia".

El papa Francesc té com a lema, en el seu escut episcopal la frase: "Miserando atque eligendo", "El mirà amb misericòrdia i l´elegí", referint-se a la mirada de misericòrdia de Jesús quan va veié Mateu a la taula dels recaptadors d´impostos i el va cridar a ser Apòstol. I és eixa mateixa mirada de misericòrdia, la que té Jesús per cadascú de nosaltres! Mirada de perdó, de gràcia, de pau!

Aquest 17 de març que celebrem el 526 aniversari del miracle de la llàgrima, ha d´obrir "un temps favorable i de salvació" (2C 6:2) ja que la Santa Faç ens ha de fer descobrir, com diu Sant Cesari d´Arle en el sermó 11, com hem estat "enriquits per la misericòrdia divina, amb uns beneficis tan grans".

La festa del miracle de la llàgrima, en aquest 526 aniversari d´aquell esdeveniment, ens ha d´ajudar a enfortir la nostra fe, amb "la gràcia d´un amor tan gran". I també a ser misericordiosos els uns amb els altres, tal i com Déu ho és amb nosaltres.

17 de març: Sant Patrici (17/03/2015)

El dia 17 de març celebrem la festa de Sant Patrici, Apòstol d´Irlanda, la vida del qual ens recorda les gestes dels grans profetes de l´Antic Testament. Si bé el cristianisme es va anar estenent per tot l´Imperi Romà, la invasió dels bàrbars va frenar l´expansió de la fe.

No és segur, segons l´opinió del P. Luc Brésard, que Sant Patrici fóra monjo. Les fonts que el relacionen amb Sant Germà d´Auxerre, així com la seua entrada al monestir de Sant Martí, o el fet que la seua formació tinguera lloc a Lerins, són molt tardanes. De fet, les obres de Sant Patrici no ens diuen res de tot això, dades que s´han donat per suposades. Per això hem de creure que es va formar a Bretanya i no a la Gàl·lia.

El futur evangelitzador d´Irlanda va nàixer el 385, en l´antiga Cumberland, a prop d´Escòcia. Tant sa mare, que era parenta del bisbe Sant Martí de Tours, com son pare (que va ser un oficial de l´exèrcit romà) eren cristians. Per això Patrici va ser educat en el cristianisme. En l´autobiografia, Patrici mateix ens conta la seua infància i com amb 16 anys, va ser raptat per uns pirates, que el portaren a Irlanda on va ser venut com a esclau. Com recorda Sant Patrici en les seues "Confessions", passà el temps d´esclavitud cuidant les ovelles del seu amo. I va ser en el silenci de les muntanyes, on Patrici començà a dur una vida de pregària, de dia i de nit. En una de les estones d´oració, Déu va enviar un àngel a Patrici per confortar-lo enmig de les tribulacions, i per dir-li que s´escapara del seu amo i anara a un port llunyà on trobaria un barco que el portaria a la llibertat. Així, al sud d´Irlanda, Patrici s´embarcà i tornà a sa casa, on portà una vida de pregària i on sentí la crida de Déu a evangelitzar Irlanda.

Segons una tradició tardana, fou acollit per Sant Martí de Tours al seu monestir, a prop de Marmoutier, on Patrici va fer vida ermitana durant 30 anys. Patrici, que començà l´estudi de la Sagrada Escriptura, va rebre un segon àngel, que li comunicà el desig de Déu que evangelitzara l´illa d´Irlanda. També segons una altra tradició, en morir Sant Martí, va ser Sant Germà d´Auxerre qui va preparar Patrici per a la gran missió que hauria de realitzar.

El 432, a Roma, va ser consagrat bisbe, en presència del papa Celestí, que va ser qui li va imposar el nom de Patrici. I amb 60 anys se n´anà a Irlanda per tal de començar l´evangelització de l´illa. Patrici es va enfrontar a la màgia i als encanteris dels sacerdots druides als quals va vèncer. Per això el rei va donar el seu permís perquè Patrici predicara el cristianisme a Irlanda. Com a fruit de la seua activitat pastoral, a la mort del sant bisbe, Patrici havia consagrat 350 bisbes i havia ordenat més de 2000 preveres. malgrat l´èxit de l´evangelització d´Irlanda, Patrici hagué de patir molt, ja que va ser empresonat diverses vegades. Patrici va morir el 493.

De la seua autobiografia, amb un llenguatge senzill, podem deduir la vida d´un home de pregària, humil, afectuós, zelós per l´evangelització i bondadós, que va predicar de manera senzilla i directa. Reformà les lleis civils d´Irlanda i per això és reconegut com l´Apostol que portà el cristianisme a aquesta illa.

15 de març: Santa Lluïsa de Marillac (LEVANTE-EMV, 15/03/2015)

El 15 de març celebrem la festa de Santa Lluïsa de Marillac, nascuda a París el 12 d´agost de1591, de mare desconeguda. Son pare li va donar una bona formació cultural: literatura, art, filosofia i fins i tot llatí.

Als 15 anys va voler entrar com a caputxina, cosa que no va poder fer degut a la seua delicada salut i també al consell que li donà el P. Chamigny, provincial dels caputxins, que li digué que Déu tenia altres designis per a ella. Quan Lluïsa tenia15 anys va morir son pare i el 5 de febrer de 1613 es va casar amb Antoni Legras, secretari de la reina Maria de Mèdicis. Lluïsa va ser una dona de pregària i de caràcter dolç i plena de bondat. El 18 d´octubre de 1613 el matrimoni va tindre un fill que van anomenar Miquel, però el marit va morir el 21 de desembre de 1625. Així ho canten aquests Goigs: "Sou l´esposa enamorada,/ mare i viuda fidel/ però, l´immensa fillada,/ ja deleja el vostre estel".

Va ser en aquell moment quan Lluïsa va pensar consagrar-se a Déu d´una manera total. Per això a partir de 1629, començà a col·laborar amb Sant Vicent de Paül que ja havia fundat les anomenades "Caritats", una associació de dones que ajudava els pobres.

Santa Lluïsa va començar a visitar els malalts, portant-los medicines i roba neta. En arribar al poble que li havien destinat per auxiliar els més necessitats, Santa Lluïsa reunia les dones de les "Caritats" i les encoratjava a la solidaritat i a la sol·licitud pels més pobres.

Lluïsa també va vore les necessitats que hi havia entre les xiquetes i les joves, degut a l´estat d´abandonament en què vivien. Davant la misèria de certes zones de França, com reconeixia un informe del Parlament, la gent més pobra havia arribat a menjar l´herba dels camps. Per això Santa Lluïsa va començar a rodejar-se de dones jóvens per tal d´assistir els més desvalguts. La fundació de la Companyia de Filles de la Caritat va tindre lloc el 29 de novembre de 1633 i el 25 de març de 1634, dia de l´Anunciació del Senyor, Lluïsa i les seues companyes van fer els seus vots religiosos de pobresa, castedat i obediència i de servei als més pobres.

Lluïsa va començar a fer-se càrrec d´hospitals, molt abandonats en aquell temps i també de xiquets que vivien en la misèria. La seua obra de caritat (i cal recordar que la paraula "caritat" vol dir amor) es va anar escampant a Nantes i a les províncies de la Xampanya, Picardia i Lorena, zones assolades per la guerra que van patir des del 1649 al 1652. Van ser les Filles de la Caritat les qui es van fer càrrec de cuidar els malalts i els moribunds i de repartir aliments als més pobres. El 1658 a Flandes, aquestes religioses es van fer càrrec dels hospitals militars. Tres ansy abans, el 1655, Sant Vicent de Paül i Sant Lluïsa de Marillac presentaren un document a l´arquebisbe de París, que el 18 de gener d´aquell mateix any, erigí aquesta congregació amb el nom de Filles de la Caritat: "Una ardida Companyia/ amb Vicent, n´heu fet florir,/ que és la vostra fesomia/ revelant l´Amor diví ".

Malgrat la seua constitució dèbil, Santa Lluïsa, una dona humil i treballadora, tenia un esperit fort. Va morir el 15 de març de 1660, després d´una malaltia molt penosa.

Actualment les Filles de la Caritat les trobem al nostre País en pobles com Alberic, Villena, Alzira o Ontinyent. Aquestes religioses, seguint els passos de Santa Lluïsa serveixen d´una manera especial els xiquets, els ancians i malalts, els immigrants, la gent que viu al carrer, els jóvens i els presos. Actualment les més de 18000 Filles de la Caritates troben repartides per tot el món en més de 2000 comunitats, on serveixen Jesús en la persona dels pobres i dels marginats.

Santa Lluïsa de Marillac, que va ser canonitzada l´11 de març de 1934, ens és un model de sol·licitud per aquells que la nostra societat deixa de banda, per això li canten: "Si amb la fe, joia secreta,/ escampeu sempre bondat:/ Sou, Lluïsa violeta,/ de perfum de santedat".

14 de març: Santa Matilde (14/03/2015)

 El 14 de març celebrem l festa de Santa Matilde, descendent del cèlebre Widuking, capità dels saxons en la lluita contra Carlemany. Va ser filla de Teodoric de Westfàlia i de Rainilda de Dinamarca i va nàixer el 895. De seguida va ser confiada a la seua iaia paterna, l´abadessa del monestir d´Erfut, on va ser criada i educada i on va créixer en bellesa i en pietat.

Molt jove es va casar amb Enric, anomenat el "caçador" fill del duc Ot de Saxònia. Als tres anys del matrimoni Enric va succeir son pare en el ducat i a principis del 919, en morir sense descendència el rei Conrad, Enric va ocupar el tron d´Alemanya. Conta la tradició que el nou rei atribuïa els seus èxits a les pregàries de Matilde, la seua esposa, que, malgrat el rang reial, vivia en aquella humilitat que l´havia distingit des de menuda.

Per als seus servidors, Matilde era més una mare que una reina, de tal manera que quan li demanaven alguna cosa, mai no se´n tornaven defraudats.

Enric i Matilde van tindre 5 fills: Ot, que seria el futur emperador, Enric, Bru, posteriorment arquebisbe de Colònia, Gerberga i Hedwing. Després de 23 anys casats, el 936 va morir el rei Enric. Matilde diposità les seues joies damunt l´altar de l´església, renunciant des d´aquell moment a els honors reials.

Encara que Ot era el primogènit, Matilde va demanar que els nobles votaren Enric. Però va ser Ot l´elegit i el coronat. Com que Enric no ho va acceptar, s´enfrontà al seu germà, que gràcies a Matilde, el perdonà.

Matilde va vendre totes les seues joies per ajudar els pobres, però el seu fill Ot, ajudat pel seu germà Enric, van acusar sa mare de tindre un tresor amagat, exigint-li que donara compte de totes les seues despeses. Matilde, resignada i amb bon humor, valorava que els seus dos fills estigueren units, encara que només fóra per perseguir-la a ella. Per això Matilde va renunciar a la seua herència a favor dels fills i es va retirar a la casa de camp on havia nascut. Al poc temps començaren les desgràcies a l´Estat, i la gent ho atribuí al tracte que havien donat a sa mare, Ot i Enric. Ot va sol·licitar el perdó de Matilde, que tornà a la cort, on es dedicà a les obres de misericòrdia.

Matilde emprengué la construcció d´un monestir a Nordhausen, fent altres fundacions a Quedlinburg, Engern i Poehlen, on establí un monestir per a monjos.

La Pasqua de 965 va ser l´última vegada que Matilde va prendre part en una reunió familiar, amb el seu fill, l´emperador Ot el Gran, els altres fills i els néts. Després es retirà a les fundacions religioses que havia fet, sobretot a Nodhausen. Morí el 14 de març de 968 i va ser enterrada amb el seu espòs a Quedlinburg, on de seguida va ser venerada com a santa.

Santa Matilde té per a mi una especial significació, ja que és el nom de ma mare, de la meua germana menuda, de la meua iaia materna, d´una cosina i d´una altra cosina que va morir quan encara era xiqueta.

Amb la seua vida, Santa Matilde, reina i mare bondadosa ens és model de confiança en Déu, d´amor generós i de sol·licitud pels pobres i dels desvalguts.

La primavera del papa Francesc (LEVANTE-EMV, 13/03/2015)

Hui fa dos anys el conclave reunit a Roma elegia com a successor del papa Benet XVI, el cardenal Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires. La seua primera imatge ja va captivar la multitud reunida a la plaça de Sant Pere, i també els qui estàvem veient-ho per mitjà de la televisió. Un bisbe només vestit de blanc, amb la seua creu pectoral de sempre i que demanava la pregària del poble fidel en començar el seu ministeri episcopal com a bisbe de Roma.

A mida que ha passat el temps, un dels millors elogis que ha rebut el papa Francesc, tant per part de cristians com de no cristians, és que se l´entén. Que s´entén allò que diu. Tant si parla dels mercats i de les desigualtats socials, com quan ens exhorta al paper que ha de tindre la dona en l´Església, per tal que siga protagonista i no només convidada.

En aquests dos anys com a bisbe de Roma, el papa, amb un llenguatge clar i directe, ha denunciat les despeses frívoles i els diners gastats pel bisbe alemany Terbartz al palau episcopal, així com els casos de pederàstia, fins al punt de dir que els qui abusen dels menors no tenen cap lloc a l´Església.

El papa Francesc ha eixit en defensa de la natura, ha condemnat el sistema financer mundial degut a que aquesta economia mata i tiranitza els pobres i converteix les persones en béns de consum. Per això el cardenal Ezzati ha qualificat el papa Bergoglio com "un gran profeta que va indicant temps nous". I és que Francesc està treballant per una Església més descentralitzada, amb una Cúria més senzilla, més transparent i funcional, i no com un contrapoder.

Francesc parla més amb els gestos que amb les paraules, com quan acull els xiquets, abraça els malalts i convida a dinar a Santa Marta els pobres i marginats. O quan va anar a Lampedusa, per denunciar, davant el món Occidental, el drama dels immigrants. El papa Francesc, que cada Dijous Sant ha llavat els peus a joves reclusos o malalts, ens ha exhortat a no jutjar els homosexuals i fins i tot ha rebut una persona transsexual espanyola. A més, el papa ha condemnat la guerra i la persecució dels cristians, i ha fet una crida al diàleg entre cristians i musulmans.

La seua sensibilitat pels pobres naix de les Assemblees de Medellín i d´Aparecida, Esglésies de les perifèries. Per això el papa Francesc vol passar d´una Església poderosa i triomfal a una Església senzilla i acollidora, d´una Església moralitzant, a una Església misericordiosa, que siga hospital de campanya per curar les ferides, per encoratjar i infondre esperança als més desvalguts. I és que ja com a arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Bergoglio s´escandalitzava dels capellans que no volien batejar els fills de les mares solteres, i els qualificava d´hipòcrites. I deia: "Hi ha preveres que no bategen els fills de les mares solteres perquè no van ser concebuts en la santedat del matrimoni". I afegia: "No a la hipocresia, no al clericalisme hipòcrita".

El papa vol que passem d´una Església centrada en ella mateixa, a una Església que ix a les perifèries. Per això en el seu temps d´arquebisbe de Buenos Aires, Bergoglio demanava anar "allà on ens necessiten, on hi ha la gent, anar a aquells que no van a acostar-se a estructures i formes caduques". I ens convida a ser valents i a obrir, sense pors, nous camins d´Evangelització.

Als membres de la CLAR el papa els deia: "Potser els arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, dient que han dit això o allò. Però no es preocupen. Expliquen allò que hagen d´explicar, però continuen avant".

El papa, que també ha denunciat el clericalisme i el "carrerisme", el juny de 2013 exhortava els nuncis a ser pastors "pròxims a la gent, amables, pacients, misericordiosos", hòmens "que estimen la pobresa, que no tinguen una psicologia de prínceps, que no siguen envejosos, que no busquen l´episcopat". I és que com ha dit mossèn Joan Planelles del bisbat de Girona, "Francesc vol tornar a l´Evangeli, a una opció teològica pels pobres".

És per tot això que fins i tot Leonardo Boff, sovint crític amb Roma, ha parlat del papa Francesc com un home "humil i proper", que porta una "nova primavera", feta "d´esperança i d´alegria". Boff veu que el papa "no es presenta com un doctor sinó com un pastor, col·locant el món, els pobres, la protecció de la Terra com a qüestions essencials". Per tot això, Francesc ha esdevingut per a l´Església i per al món el papa d´una primavera que tants esperàvem.