Una Església més menuda (Castelló Notícies, 23/02/2023)

 És així el present (i així serà el futur més immediat) de l’Església, amb comunitats cada vegada menys nombroses i més menudes. Aquesta realitat es veu confirmada (per exemple) per l’últim informe de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Segons el Mapa Religiós, Catalunya ha perdut 161 temples catòlics en un any.

Crec que seria interessant que la Generalitat del País Valencià també tinguera una Direcció General d’Afers Religiosos, per fer un estudi sobre la realitat religiosa al nostre país. I és que les xifres al País Valencià, també segueixen la mateixa tendència a la baixa. Així, en només huit anys les diòcesis valencianes han perdut gairebé un miler de religiosos, s’han tancat sis convents de clausura i setanta-set comunitats religioses (Las Provincias, 30 d’octubre de 2022).

Aquesta disminució dels centres catòlics de culte, així com el nombre de convents i de monestirs, (que també ha disminuït) i el nombre de monjos i religioses, menys nombrosos que fa uns anys, té diverses causes, però sobretot és degut a la falta de vocacions, que provoca l’envelliment de les comunitats. I és per això que estem vivint una reducció de centres de culte i de comunitats religioses.

També a l’estat espanyol les xifres i la disminució de les comunitats religioses són semblants a les que dibuixa el Mapa Religiós de Catalunya i a les que s’observa al País Valencià. Així, mentre que fa 40 anys una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques dibuixava un país catòlic, amb un percentatge del 90,2% de creients, hui el 60,9% dels espanyols asseguren que no van gairebé mai a missa, si no és que van a funerals, casaments o batejos.

El 2019, el CIS deia que el 66,9% dels espanyols es definia com a catòlics, encara que només el 12,2% anava a missa tots els diumenges i festius i només el 2,4% ho feia diverses vegades a la setmana. I mentre que el 1980 el 98,3% dels matrimonis es casaven per l’Església, hui la seua xifra és molt minoritària (Religión Digital, 30 d’octubre de 2022).

Pel que fa al 2022, el CIS diu que “només un de cada deu jóvens espanyols es declara catòlic practicant”. Per això en aquest 2022, “el número de catòlics baixa al seu mínim històric amb un 55’4%” (Religión Digital, 22 de novembre de 2022).

Amb la mort del papa emèrit Benet XVI cal recordar la seua visió profètica, quan el jove capellà Joseph Ratzinger, el desembre de 1969, ja preveia aquesta disminució dels fidels al si de l’Església. L’aleshores jove teòleg va fer unes conferències radiofòniques, que més tard van ser publicades en el llibre, “Fe i futur”. Al final del seu llibre, Ratzinger es feia la pregunta sobre com serà l’Església de l’any 2000. I Ratzinger es responia a sí mateix, així: “De la crisi actual emergirà una Església que haurà perdut molt. Esdevindrà més xicoteta i haurà de recomençar gairebé des del principi”. Ratzinger afegia encara, en relació al futur de l’Església: “Ja no serà capaç d’habitar en molts edificis que havia construït en temps de prosperitat”, com podem veure pel que fa a la reducció dels centres de culte i al tancament de comunitats religioses, “ja que el nombre dels seus fidels,disminuirà” i per això “perdrà també gran part dels privilegis socials”.

Lluny de caure en un cert pessimisme, Razinger deia que, “no obstant això, l’Església trobarà de nou i amb tota l’alegria, allò que li és essencial, allò que sempre ha estat el seu centre: la fe en el Déu U i Tri”.

Ratzinger, el futur cardenal i bisbe de Roma, deia l’any 1969, que l’Església, “quan passe la prova, es convertirà en una Església més simplificada”, per tornar“a començar de nou en xicotets grups, a través de moviments i d’una minoria que tornarà a posar la fe i la pregària al centre de l’experiència”, convertint-se en una Església “pobra”, que serà “l’Església dels humils”.

Ratzinger deia que l’Església en el futur seria “més espiritual”, i per això no s’apropiaria “un mandat polític, coquetejant ara amb l’esquerra, ara amb la dreta”, com va passar amb l’Església espanyola durant el nacionalcatolicisme.

Ratzinger deia també que els hòmens “descobriran en el xicotet ramat de creients, com una realitat completament nova, com una esperança i una resposta per als qui sempre han estat cercant en secret”.

Ratzinger, que va encertar el futur de les comunitats cristianes, com ho podem comprovar actualment, deia que l’Església es convertiria “en una Església dels més menuts”. I encara, Ratzinger deia que l’Església s’enfrontaria “a temps molt difícils, amb convulsions terrible”. Però al final “quedarà l’Església de la fe”, que serà vista “com la llar de l’home, on sempre es troba la vida i l’esperança, més enllà de la mort”.

Els cristians hem de viure el present i el futur amb esperança i recordar que Jesús va comparar el Regne de Déu a un gra de mostassa, la més xicoteta de les llavors. No el va comparar amb un roure ni amb un castanyer. Per això mirem el present i el futur de l’Església amb confiança, sabent que la nostra força ens ve del Senyor.

El papa atacat a dins i a fora de l’Església (Castelló Notícies, 13/03/2023)

 Hui, 13 de març, fa deu anys de l’elecció del papa Bergoglio el papa que va vindre de l’altra part del món. Com va dir el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”. I això ho estem veient amb més claredat després de la mort de Benet XVI.

El més greu de tot és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”, elegit bisbe de Roma fa deu anys.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l‘especulació i a la destrucció de la nostra terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. Francesc és el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el papa que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis armamentístics provoquen la guerra o la misèria, que afecta a tantes i tantes persones del nostre món.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Al llibre “El Pastor”, de Sergio Rubin i Angela Ambrogetti, el papa rebutja així, ser peronista: “Mai no vaig estar afiliat al Partit Peronista, ni vaig estar afiliat a la Guàrdia de Ferro, com diuen alguns”. Però el papa sí que afirma que els seus “escrits sobre la justícia social, portaren alguns a dir que sóc peronista. Però en la hipòtesi de tindre una concepció peronista de la política, ¿què hi hauria de dolent?” (Religión Digital, 26 de febrer de 2023).

Quan el papa és acusat de fer política, respon en aquest mateix llibre: “Que sí, que estic fent política, perquè tothom ha de fer política. el poble cristià ha de fer política”. I per això, Francesc afirma: “Quan llegim el que deia Jesús, comprovem que feia política”. ¿O no va fer política el papa Joan Pau II recolzant el sindicat anticomunista polonès, Solidaritat?

Acusat pel poder econòmic, el papa diu en aquest mateix llibre: “No estic en contra del mercat, sinó a favor del que Joan Pau II definia com “economia social del mercat”. Això implica la presència d’una “pota” reguladora que és l’estat, que ha de fer de mitjancer entre les parts”. Per això, “la taula econòmica amb dues potes no funciona. La taula econòmica amb tres potes, sí: l’estat, el capital i el treball”.

Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, pel fet que el 16 d’octubre de 2021, i en relació al bicentenari de la independència de Mèxic, Francesc afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també ha estat titllat d’“antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això el periodista Francisco Marhuenda va arribar a dir que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals”, en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).

El papa, segons denunciava José Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el fet que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i l’economia que mata, perquè exclou els més desafavorits. El papa també ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Per això el papa ha denunciat que mentre que augmenta la riquesa, també augmenta la desigualtat, ja que “hi ha gent que es mor de fam”. I és que, com ha dit el papa, “el problema econòmic més important, és que hui manen les finances”. Per al papa, “l’especulació és com  un xarampió” i “especular és una malaltia perquè perjudica sempre l’altre”.

El papa ha dit que “el rebuig als gais no és un rebuig de l’Església, sinó de persones de l’Església”. I és que “l’Església és mare i convoca tots els seus fills”. Per això en el cas “dels pares amb fills gais, ignorar-los o apartar-los és una falta de paternitat i maternitat”.

Pel que fa als abusos sexuals per part de membres de l’Església, el papa, adolorit i avergonyit, ha dit que “no només és un delicte, sinó un delicte greu amb un dany irreparable” i demana “una condemna severa”. I per això Francesc ha dit en relació als abusos, que “no hi ha prou en demanar perdó”.

Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església. Per això la mirada de Francesc envers els pobres prové bàsicament del que feia Jesús i del que diu l’Evangeli. El papa, coherent amb això, ha dit que “amb les meves limitacions i pecats, procure ser fidel a l’Evangeli”.

Francesc és el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat” (Àngelus, 10 de juliol de 2022). Francesc és el papa que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors, és el de Trento” (Religión Digital, 14 de juny de 2022), ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concili Vaticà II.

Francesc, amb valentia, ha dit que “la criminalització de l’homosexualitat és una qüestió que no hem de deixar passar”, perquè “condemnar una persona així és un pecat”. I és que “criminalitzar les persones amb tendències homosexuals, és una injustícia”.

Home de diàleg i de pau, el papa ha dit també que està “obert a reunir-me amb els presidents d’Ucraïna i de Rússia”.

Amb la mort de Benet XVI s’ha desencadenat amb més força i virulència (fins i tot a dins de l’Església), aquesta guerra bruta plena de prejudicis i de falsedats contra el papa Francesc, amb alguns cardenals i bisbes, com el secretari de Ratzinger, com a instigadors dels atacs contra Francesc. Per això el papa s’ha vist obligat a dir que “els qui instrumentalitzen Benet XVI són gent sense ètica, són gent de partit, no de l’Església” (Religión Digital, 5 de febrer de 2023). El mateix cardenal Baltazar Porras, arquebisbe de Caracas, ha dit que els qui maquinen contra el papa “estan buscant un nou papa, per fer enrere les reformes de Francesc”. Segons el cardenal Porras, el papa és atacat “per grups de poder del Primer Món, ja que el papa no els representa i per això desqualifiquen el seu origen i les seues capacitats com a mestre de la fe”. Per això, aquests són “fariseus amb pell de xai”.

Com ha dit Austen Ivereigh, “Francesc va a sentir-se més sol” i per això, “l’intent del cardenal Pell”, que va morir fa unes setmanes, “era tractar de canviar el perfil del pròxim papa, i ell s’estava perfilant com a candidat o promotor de papables” (Religión Digital, 20 de gener de 2023)

Francesc, que és bona notícia de l’Evangeli i profeta d’esperança per al nostre món i per al nostre temps, amb els canvis que ha propiciat en aquests deu anys, és un reformador de l’Església i un gran papa, senzill i humil, ple de la força del Ressuscitat.

Per això, com a cristians, ara més que mai, i davant l’atac injust al papa des del sector clerical més conservador i més immobilista de la Cúria i d’alguns bisbes, cal fer costat al papa Bergoglio (el papa del nou món), que amb el seu ministeri episcopal renovador i reformador, està portant l’Església per nous camins d’esperança, d’aggiornamento i de fraternitat.

Conscient de les dificultats que troba per implantar les reformes a l’Església i dels atacs que rep, el papa Francesc deia a un grup, fa uns dies: “Els done les gràcies pel seu recolzament en la pregària. Realment ho necessite, perquè aquest treball no és fàcil”. I és que el papa, amb els seus gestos i les seues paraules, ens assenyala el camí de l’Evangeli.

«¿Ya tiene permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano?» (Castelló Notícies, 23/03/2023)

 Després d’escoltar aquestes paraules del capellà de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Borriana, si em punxen no em trauen sang.

I és que he celebrat Eucaristies en valencià a l’Alcúdia, el meu poble o a d’altres pobles valencians i mai (però mai) no m’havien preguntat si tenia “permiso del obispo para celebrar la misa en valenciano”. Encara més, l’any 2012 vaig presidir, en valencià, l’Eucaristia a la parròquia del Salvador de Borriana, acompanyat d’altres capellans, i cap d’ells em va preguntar si tenia permís per fer-ho en valencià.

L’anècdota que vaig “patir”, tan i tan absurda, a més de surrealista, em va passar el diumenge 12 de març, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia d’enterrament del pare d’un amic meu. En obrir l’església de la Mercè em vaig presentar al capellà que hi havia i li vaig dir si podia presidir la missa i si tenien el missal romà i el leccionari en valencià. El capellà (amb cara d’estranyesa per la pregunta que li vaig fer), em va dir que no els tenien i si jo pensava celebrar l’Eucaristia en valencià. En dir-li que sí i que ja aniria traduint els textos (del castellà al valencià) sobre la marxa, el capellà em digué si ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià. Surrealista! I això a Borriana.

I és que aquell capellà no ha entès que l’Església hauria d’acollir totes les llengües com a signe d’universalitat i de catolicitat i que celebrar la missa en la llengua del poble (com recomanava el Vaticà II), hauria de ser del tot normal. I no. Encara no és normal en aquesta parròquia de Borriana, ni tampoc en altres temples del País Valencià. I per això mateix, perquè aquell capellà no considera normal celebrar la missa en valencià, em preguntà si tenia permís del bisbe per celebrar-la en la llengua dels cristians de Borriana.

Aquest capellà, que em mirà estranyat (com si jo li haguera demanat la lluna), en dir-li que celebraria la missa en valencià, hauria de recordar les paraules del papa en una entrevista de fa dos mesos (Mundo Negro, 4 de gener de 2023). El papa, a les preguntes de Javier Fariñas i Jaume Calveras, afirmava que “el missioner anuncia l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”. I per això Francesc elogiava la capacitat dels missioners de “ficar-se en la terra i respectar les cultures”, ajudant-les, a més, “a desenrotllar-les”. El papa deia que els missioners “no desarrelen la gent”, afirmant a més, que “el que és catòlic és respectar les cultures”. També la valenciana, pense jo, cosa que no fa el capellà de la Mercè. I és que “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, pel fet que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura de cada poble”, cosa que tampoc no entén aquest capellà de Borriana.

El capellà de la Mercè hauria de saber que Borriana és un poble valencianoparlant i celebrar l’Eucaristia en valencià hauria de ser el més normal del món. Per això, preguntar-me si jo ja tenia permís del bisbe per celebrar la missa en valencià, ho vaig considerar absurd, com hauria estat absurd preguntar, a Salamanca, si un capellà ha de demanar permís al bisbe d’aquella diòcesi per celebrar la missa en castellà.

El papa Francesc ha demanat que els preveres fem olor d’ovella. ¿I quina millor manera de fer olor d’ovella que parlar la llengua del poble que servim?

El capellà que em va fer aquella pregunta tan fora de lloc, hauria de recordar per què Sant Jeroni, a finals del segle IV, va fer la traducció de la Bíblia, l’anomenada Vulgata, al llatí. O per què el Concili Vaticà II va apostar per la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, com passa a gairebé tots els països del món, llevat del País Valencià. Per això el papa, quan fa un viatge apostòlic a qualsevol país, tant les lectures com els cants de la missa es fan en la llengua pròpia de cada lloc. I a Borriana, la llengua dels cristians és el valencià. I és que Pentecostès manifesta la universalitat i la catolicitat de l’Església, manifestada en les diverses llengües dels pobles. Per això quan els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen menyspreant la llengua dels cristians valencians, a més de donar un mal exemple als seus capellans pel que fa a la normalització lingüística a l’Església, estan contribuint al genocidi de la nostra llengua. Per això la història jutjarà severament la jerarquia valenciana, per aquesta actitud del tot abominable, que contribueix a la desaparició del valencià al nostre país.

El capellà de la parròquia de la Mercè que amb la seua pregunta em deixà desconcertat (per dir-ho d’alguna manera), hauria de recordar que el bisbe Vicent Enrique i Tarancon, nascut a Borriana, quan va ser nomenat bisbe de Solsona, va defensar i parlar (en ple franquisme) la llengua dels cristians d’aquella diòcesi. I estic segur que si eixe capellà de la Mercè l’enviaren a París o a Munic, segur que aprendria el francès o l’alemany. I cal dir que el valencià és molt fàcil d’aprendre, només que un capellà tinga un mínim de sensibilitat i d’interès per fer-se del lloc on ha estat enviat en missió pastoral i d’aquesta manera no sentir-se foraster o estrany a la terra que l’acull. I és que no haurien de ser les ovelles les que han de parlar la llengua del pastor, sinó que hauria de ser el pastor que hauria de parlar la llengua de les ovelles.

Com em comentava el meu amic uns dies després del funeral de son pare, molta gent li va dir que era la primera vegada que assistien a una missa en valencià. Inconcebible. I és que, irracionalment, els capellans valencians, majoritàriament, continuen ignorant, quan no menyspreant, la llengua de Sant Vicent Ferrer, com si a Borriana (i a d’altres pobles del nostre país) no existira el valencià, sinó només el castellà.

Per això si el capellà que em va fer aquella pregunta tan absurda no vol ser un colonitzador sinó un pastor que acull els cristians de Borriana, hauria d’aprendre valencià i utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan, per exemple, les famílies del Camí Neocatecumenal, que quan van en missió a qualsevol país, el primer que fan és aprendre la llengua dels seus habitants, per així inculturar-se en la terra on són acollits. Si aquest capellà no comprèn això, està menyspreant la llengua dels cristians borrianencs, que mereixen un respecte. I si aquest capellà no entén això, hauria de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua amb la qual conversava amb Maria i amb Josep, amb Maria Magdalena i amb els apòstols. Jesús no parlava la llengua de la cultura d’aquell moment, que era el grec, ni tampoc la llengua de l’imperi, el llatí. Per això Jesús, hui parlaria valencià a Borriana. I no sé si aquest capellà, en cas que Jesús de Natzaret anara a la Mercè, li demanaria si “ya tiene permiso del obispo para predicar en valenciano”. Llastimós!

Sort tenim els valencians de l’arquebisbe de València, Enric Benavent, un bisbe amb seny i sentit comú, que ha afirmat que és legítim (i per això ho ha defensat), que els cristians valencians vulguem celebrar la missa en valencià. A vore si els bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló prenen nota de la bona predisposició de l’arquebisbe Benavent, i normalitzen el valencià a la litúrgia a les seues diòcesis, i així deixen de menysprear la llengua de Sant Vicent Ferrer, com fan els bisbes José Ignacio Munilla i Casimiro López.

La humanitat de la Regla de Sant Benet (Castelló Notícies, 30/03/2023)

 Fa uns dies, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, (convidat pel professor Diego Solà), vaig fer una conferència sobre la Regla Benedictina. Aquesta xerrada formava part del Curs d’Història Espiritual d’Occident, adreçat a estudiants de grau i públic en general, amb l’objectiu d’oferir una formació en història de la cultura religiosa del món occidental, des de l’Antiguitat fins a l’Època Contemporània, amb una mirada especial al període medieval i modern (segles VI al XVIII).

Entre els professors que participen en aquest curs (organitzat per l’Àrea d’Història Moderna de la UB i per la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes de l’Ateneu Universitari Sant Pacià), a més del Dr. Solà, hi ha el Dr. Jaume Angelats (a qui vaig poder saludar aquella vesprada al seu despatx), el Dr. Albert Viciano o les Dres. Elisabeth Garcia i Araceli Rosillo, entre d’altres.

Aquest curs, coordinat pels doctors Diego Solà i Albert Viciano i la doctora Mariela Fargas, s’està celebrant des del passat mes de febrer i acabarà el proper mes de maig, amb les classes que es fan, de manera alternativa, a la Facultat de Geografia i Història, al carrer Montalegre de Barcelona, i a l’Ateneu Universitari Sant Pacià.

El professor Diego Solà, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història, em demanà participar en aquest curs, per fer conèixer als alumnes la Regla de Sant Benet (un text molt desconegut fora de l’àmbit monàstic) i la seua vigència i actualitat, hui, quinze segles després que el pare dels monjos d’Occident l’escrivira.

A part de fer una relectura ràpida del Pròleg i dels capítols més importants de Regla, vaig voler subratllar el que per a mi és a la base d’aquesta obra: la gran humanitat que trobem en aquest text, i que al meu parer és el que el fa hui actual i plenament vigent. I no només per als monjos. Una humanitat que trobem en la sol·licitud de l’abat o del majordom pels pobres, els malalts, els hostes i els monjos. També trobem la humanitat de la Regla, en la relació mútua entre nosaltres que  vivim al monestir, amb un tracte que el pare dels monjos demana que siga molt humà, atent i afable. Així ho veiem, per exemple, al capítol 72, quan Sant Benet exhorta els monjos a practicar el bon zel “amb un amor ferventíssim, a honorar-se els uns als altres”, a que el monjo no busque “allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho siga per als altres” i a “practicar desinteressadament la caritat fraterna”, que ens mostra, una vegada més, la gran humanitat de la Regla.

Com deia fa unes setmanes el P. abat Manel Gasch al Cercle d’Economia, l’estabilitat montserratina al llarg de gairebé mil anys de vida, i per tant la fidelitat a un lloc concret (corresposta per la fidelitat d’un poble pelegrí), és un fet que, al meu parer, també és una mostra d’humanitat en un món canviant, caduc i inestable, on sovint la gent viu desarrelada i desorientada, sense punts de referència.

La humanitat de la Regla la veiem encara en el capítol quatre, (els instruments de les bones obres), quan el pare dels monjos d’Occident ens demana “socórrer el qui passa tribulació, consolar l’afligit, no guardar ressentiment, dir la veritat amb el cor i amb la boca, no odiar ningú, defugir l’altivesa”. O també en la cura de l’abat pels excomunicats, al capítol vint-i-set o la del monjo infermer (que ha de ser diligent i sol·lícit) pels malalts, que trobem al capítol trenta sis.

Aquesta humanitat i sol·licitud de la Regla es veu plasmada d’una manera concreta, quan un monjo té la germana o el germà malalt o el pare o la mare, sense ningú més que puga tenir cura d’aquest familiar seu. Per això el monjo es fa càrrec de l’atenció del germà o del pare, com a prova de la sol·licitud i del tracte atent que Sant Benet demana als monjos. Una sol·licitud i un tracte que haurien de ser, al nostre món, signes d’una nova manera de ser i de fer, en una societat on, desgraciadament, com ha dit el papa, hem globalitzat la indiferència.

Fe arrelada (Castelló Notícies, 04/04/2023)

 Aquest és el títol del nou llibre de David Pagès i Cassú, que porta per subtítol “Garba d’articles i entrevistes (1997-2022)”.

Aquest volum, amb pròleg de Joan Ferrer i Costa, filòleg i biblista, i amb un epíleg de Maria Assumpció Pifarré i Clapés, priora del monestir de Sant Daniel de Girona, recull una sèrie “de treballs breus, d’una alta qualitat literària i entrevistes amb cristians i cristianes singulars i notablement remarcables”, com diu Joan Ferrer al pròleg.

Publicat per Edicions MMV, David Pagès ens presenta “amb aquesta garba d’escrits, aquest entrellaçament”, entre fe i país, “que significa també reforçament recíproc, entre dos pilars que han estat bàsics per a la vertebració del nostre poble, de la seva identitat: catalanitat i cristianitat”.

David Pagès ens fa avinent, en la presentació d’aquest llibre, les assenyades paraules del papa Francesc, que ens recorda que “no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals”. I per això afirma amb raó que “els valors evangèlics de caritat, estimació, generositat i servei els veiem totalment aplicables en parlar —des de l’obertura al món— d’arrelament i estimació a la pàtria”.

Fe arrelada recull diversos articles de Pagès, i també interessants entrevistes, entre d’altres, a Mn. Joan Carreres i Péra, molts anys rector de Tossa de Mar i capellà del santuari de la Mar de Déu del Mont; Mn. Modest Prats, nascut a Castelló d’Empúries; la carmelita descalça Carme Ferrer, fins fa poc al monestir de carmelites de Girona i filla de Bordils; el bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull; mossèn Josep Mª Ballarín; l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas; el monjo de Montserrat Josep Massot; l’abat emèrit Josep Mª Soler; Mn. Àngel Caldas (un dels mossens més longeus del bisbat de Girona), de Cassà de la Selva; l’arquitecte Jordi Bonet; el P. Enric Puig; Mn Josep Ruaix, de Moià; la germana Mª del Mar Albajar, abadessa benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat…

David Pagès, llicenciat en filologia catalana per la UdG, comparteix l’activitat docent amb les de dinamitzador cultural i escriptor. Columnista del DdG, ha publicat, entre altres obres, Referents. 40 entrevistes a personalitats dels Països Catalans; Què t’ha ensenyat la vida? 202 veus; Bones llavors i Baules. Cartes generacionals.

Com diu en la introducció, “parlar de catalanitat, en relació amb l’Església del nostre país, significa parlar de diversitat, de “fe arrelada” i d’universalitat i, per consegüent, d’engrandir-la”. I per això, “Catalunya ha de ser capaç de cultivar, estimar i preservar, des del respecte a les creences i a les ideologies de cadascú, tots aquells grans elements i valors que l’han convertit en un poble acollidor, admirable, amb personalitat pròpia, cohesionat, amb un passat apreciable i amb un futur esperançador”.

David Pagès ens recorda l’historiador Jaume Vicenç Vives en relació a la fe i el país, quan escrivia: “A Catalunya, no solament l’Església és el mateix poble, sinó que ha emparat el naixement de la catalanitat. Els monestirs foren centre d’irradiació cultural i de progrés agrari. L’artigament, el conreu del blat i els ramats de xais floriren amb el cant gregorià i les plomes que rascaven els pergamins”.

El llibre, amb 245 pàgines, i que recomane, ens mostra la passió de David Pagès i Cassú per la fe, la cultura i la catalanitat del nostre país.

«Allí no et faran res» (Castelló Notícies, 15/04/2023)

 Aquestes són les paraules (molt poc delicades i gens respectuoses), que un fisioterapeuta li va dir a la meua germana, quan va saber que aniria a fer els exercicis de rehabilitació al Centre de Salut de l’Alcúdia.

Després de la fractura de tíbia i peroné, amb el turmell també fet malbé, que va patir la meua germana, va ser intervinguda, el setembre passat, amb una gran professionalitat, pel Dr. Ernesto Fernández a l’hospital La Ribera.

Després de dos mesos i mig sense poder posar el peu a terra, la meua germana havia de començar la rehabilitació. El despectiu: “Allí no et faran res” d’aquest fisioterapeuta, volia influir en la meua germana perquè es deixara la rehabilitació al Centre de Salut de l’Alcúdia i anara al seu centre (pagant), perquè allí “sí que milloraries i avançaries molt més en la recuperació, que en el Centre de Salut de l’Alcúdia. Per que allí no et faran res”.

Evidentment, la meua germana no va fer cas d’aquest fisioterapeuta (interessat en que anara al seu centre), que menyspreava l’excel·lent treball de les fisioterapeutes Mª José Vidal i Neus Ferri, que amb una gran professionalitat i sol·licitud atenen i ajuden els malalts de rehabilitació en la seua recuperació.

Puc dir que durant aquests mesos d’exercicis de rehabilitació de la meua germana, les excel·lents fisioterapeutes, Mª José Vidal i Neus Ferri, han fet, amb ella i amb altres “fracturats” (de genoll, cama o braç), un treball magnífic. I és que malgrat la gran quantitat de pacients que tenen al llarg del matí, Mª José i Neus sempre han estat atentes i sol·lícites a corregir o a rectificar algun moviment erroni, a manar nous exercicis i a encoratjar els malalts, per tal de recuperar aquell braç o aquella cama que s’havia fracturat.

Les fisioterapeutes del Centre de Salut de l’Alcúdia fan un magnífic treball, que no té res a envejar al que fa el fisioterapeuta, que, amb el seu despectiu: “Allí no et faran res”, volia desacreditar la gran professionalitat d’unes excel·lents fisios, com ho són, a l’Alcúdia, Mª José Vidal i Neus Ferri, a qui vull expressar la meua gratitud per la seua atenció, sol·licitud i amabilitat.

Encoratjar i animar els pacients en la seua recuperació, com ho han fet Mª José i Neus, és un motiu d’orgull per a la Sanitat Pública, que, naturalment, necessita més recursos i més atenció per part dels nostres polítics, que haurien de prioritzar l’atenció als malalts i als ancians.

De l’“Allí no et faran res”, com assegurava aquell escèptic “profeta” de desventures, he pogut comprovar que la meua germana ha millorat i molt, amb la rehabilitació que, amb gran professionalitat, han dut a terme Mª José Vidal i NeusFerri.

Un dels gegants de la nostra cultura (Castelló Notícies, 24/04/2023)

 Així definia l’amic David Pagès el P. Josep Massot, en la miscel·lània d’homenatge que li van lliurar a aquest monjo savi el 13 de novembre de 2021, mig any escàs abans de la seua mort a Montserrat.

Crec que aquestes paraules de David Pagès, (jo que a Montserrat vaig treballar colze a colze uns anys amb el P. Massot al seu despatx de Publicacions), defineixen molt i molt bé aquest “homenot” de la cultura catalana, un home savi i alhora, humil i senzill.

David Pagès, que definia també el P. Massot com una “persona polifacètica”, destacava quatre trets que caracteritzaven a la perfecció aquest monjo de Montserrat, traspassat ara fa un any.

Referint-se al P. Josep Massot, Pagès destacava “la seua condició de persona bona, senzilla, generosa i afable”, qualitats que tant David Pagès com jo mateix (i tots els monjos de Montserrat), podíem veure en aquest monjo i historiador, treballador incansable, home amable fins a l‘extrem i servicial.

Com deia David Pagès, el P, Massot, degut a la seua gran bondat, tenia “amics, molts d’amics a tot arreu”. I a més no tenia mai problemes amb ningú, perquè, com deia el P. Massot, “procure no crear-ne. No en tinc amb ningú i, si algú me’n crea, mire de suavitzar les situacions”.

Home d’una gran senzillesa, quan al P. Massot li feien alguns elogis per algun motiu, li agradava de dir: “Faig el que puc”. I quan hom es referia “a l’important nombre de llengües” que coneixia aquest monjo savi, com ens recordava Pagès, la seua resposta era: “Hi ha gent que en sap moltes més que jo”.

El 2021 el P. Massot va fer 50 anys d’ordenació presbiteral, 50 anys que assumí la direcció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i 80 anys del seu naixement. I encara, el 2022 celebrà 60 anys de la seua entrada a Montserrat. Per això quan David Pagès li preguntà com havia viscut aquest any d’aniversaris rodons, el P. Massot, amb la seua senzillesa habitual, deia: “Un any com un altre”.

El P. Massot era un home molt generós, fins al punt que, com recull Pagès, havia “encoratjat, guiat i publicat molts altres estudis o treballs” de gent que li oferia les seues obres per si podien ésser editades a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Per això el manacorí Gabriel Barceló Bovet, professor de català, havia dit d’aquest monjo de Montserrat: “És un home d’una generositat extrema, tan extensa com la seva bibliografia”.

I pel que fa a la seua afabilitat, jo mateix que durant uns anys vaig treballar amb ell al seu despatx, puc dir que el seu tracte era afable, a més de tindre un gran sentit de l’humor i una extraordinària sensibilitat.

Les sis taules del seu despatx, plenes a vessar de llibres, galerades, papers i documents, revelaven el treball ingent d’aquest monjo que fins i tot el dia de Nadal o de Pasqua, després del dinar festiu de la comunitat, seia, de nou, davant la seva taula del despatx i continuava treballant fins la pregària de Vespres.

La seua paraula, sempre assenyada i afable, sense alçar mai la veu, ens mostrava un home atent i sol·lícit, tant en el treball a Publicacions (amb els seus col·laboradors a Montserrat i a Barcelona), com també en els serveis de comunitat. I després, els anys que va passar a la infermeria, el P. Massot va ser un malalt disciplinat i obedient als metges i infermers, tot i que de vegades es queixava perquè ja no podia treballar tant com abans, ja que havia passat “de les setze o divuit” hores cada dia, “a les deu o dotze d’ara”.

En una entrevista que li va fer David Pagès, el P. Massot, que havia viscut el Procés “amb esperança i preocupació”, deia, en relació a la fe, que “els homes tenen alguna cosa a dintre que ens porta a buscar més enllà…..i això és igual ara que abans”

Mig any abans de deixar-nos i a una pregunta de l’amic David Pagès sobre la mort, el P. Massot, deia: “Tots hem de morir. Per tant sí que hi pense”, tot i que “per sort no sabem el dia que ens passarà”.

Com va recordar el P. Bernat Juliol, prior de Montserrat, a l’homilia de la missa exequial, el P. Massot “va treballar per l’expressió més sublim de l’ànima d’un poble: la seua llengua i la seva literatura”.

Hui fa un any, el 24 d’abril de 2022, el bon Déu cridà el P. Massot, un servidor bo i fidel, defensor de la nostra llengua i testimoni de l’Evangeli. El P. Massot va ser un monjo senzill i alhora, savi, humil i rialler, home de Déu i proper als homes, que estimà Catalunya i que al monestir va estar sempre disponible pels serveis que li van ser confiats.

I és que, com digué també el P. Bernat Juliol, “Montserrat va donar sentit i va inspirar el llegat ingent” d’aquest monjo que ens va deixar hui fa un any i del qual, tots els qui el vam conèixer, conservem un record inesborrable.