Plens de goig, hui els cristians
celebrem la Pasqua, la resurrecció del Senyor. L´anunci dels àngels a
les dones el diumenge de resurrecció: "Ha ressuscitat", és la gran
novetat del cristianisme. "Per què busqueu entre els morts aquell qui és
viu. No és ací: ha ressuscitat" (Lc 24:5-6). És aquesta l´expressió:
"Ha ressuscitat", la que dóna sentit i plenitud a la nostra fe com a
cristians: Crist ha ressuscitat! La mort, el sepulcre, no podien
empresonar l´autor de la vida! El Senyor ha eixit triomfant de la tomba,
vencedor del poder del mal i de la mort. Crist no ha pogut ser
encadenat per la llosa, per la pedra que tancava el sepulcre, perquè
eixa pedra no podia retindre la força immensa de l´amor manifestat a la
creu. És per això que la Resurrecció del Senyor ens ompli de goig, ja
que ens dóna l´esperança de la nostra pròpia resurrecció. És l´amor que,
vencent la mort i el mal, renova el nostre cor per crear una humanitat
nova.
El crucificat ara viu per sempre! El crucificat ha
ressuscitat i ens acompanya cada dia en el camí de la vida! És aquesta
la gran notícia que ha canviat el curs de la història. I si Crist ha
ressuscitat, ell, el primer de tots, també nosaltres estem cridat a
seguir-lo, a deixar la foscor del sepulcre i de la mort per viure per
sempre, il·luminats per ell.
Al llarg de la nostra vida tots hem
fet l´experiència, sempre dolorosa, de la mort: els pares, un germà un
amic, un familiar.... Com n´és de difícil encarar-se amb la mort! Sembla
que és ella qui té sempre l´última paraula! I no és veritat! L´amor
sempre és més fort que la mort! I per això la vida és capaç de vèncer la
mort, encara que aparentment sembla que siga el contrari! Déu no podia
abandonar al país de la mort el qui, ple del seu Esperit, va donar la
vida i la salut a tants i tants malalts i desvalguts. Per això Déu va
intervindre amb el seu poder, per arrancar Jesús de la presó de la mort,
deslligant-lo de les cadenes de la corrupció! Com diu el beat Elred en
el seu sermó en el dia de Pasqua: "en la nostra Pasqua Crist és immolat"
i vencedor de la mort, ix del sepulcre ple de glòria.
Crist, amb
la victòria sobre la mort, ens ha obert el camí de la vida! I és la
Pasqua la que ens dóna aquesta plenitud de vida, que ara sí, mai més no
s´acabarà! Una vida sense llàgrimes, sense dol, sense dolor, sense
sofriment! Per això creiem que la resurrecció del Senyor ens ha obert
les portes de la nostra pròpia resurrecció, per tal de participar, per
sempre, de la vida de Déu.
Revestits d´immortalitat, com a
hòmens nous, Déu ressuscita aquells que han deixat el nostre món, per
participat plenament, com ho farem nosaltres un dia, de l´amor d´un Déu
que és Pare i que ens acull amb els braços oberts! Revestits
d´immortalitat, revestits de Crist, un dia arribarem a la visió de Déu.
Crist
ha ressuscitat! Eixa és la gran notícia que els cristians hem de
proclamar plens de joia, ja que amb la seua Pasqua, el Senyor ens
deslliura dels lligams de la mort i renova la fe i l´esperança de
l´Església! Enmig d´una societat traumatitzada pels últims atemptats
terroristes, la Pasqua ens obri nous camins, on l´amor i la fraternitat
sempre són més forts que la mort i la violència.
Com ha dit el
teòleg Joseba Andoni Pagola, "La festa de Pasqua ens convida a
reemplaçar l´angoixa de la mort per la certesa de la resurrecció". Per
això "podem viure amb confiança. Podem esperar més enllà de la mort.
Podem avançar sense caure en la tristesa de la vellesa. Sense afonar-nos
en la soledat i el pessimisme, sense aferrar-nos al consumisme, a la
droga, a l´erotisme i a tantes altres formes d´oblit i d´evasió".
La
resurrecció del Senyor porta una vida nova als creients, ja que el pas
de Jesús de la mort a la vida, és també, ja ara, el nostre pas d´una
vida caduca i envellida, a la vida de Déu, a la comunió i a la
compassió, al goig i a la fraternitat. La Pasqua que celebrem durant
cinquanta dies, fins a la festa de Pentecostès, és el triomf de
l´esperança sobre la mort. Bona Pasqua als periodistes de Levante i als lectors d´aquest diari.
Pels qui no tenen memòria, o bé no volen recordar-ho, cal insistir en
aquestes paraules que va dir el 8 de novembre de 2012 el sr. José
Manuel Vela, conseller d’Hisenda de la Generalitat del País Valencià. El
Sr. Vela deia: ‘Ya está bién, hasta aquí hemos llegado’. I per això afirmava que el Govern Valencià no aguantaria ‘ni un año más el modelo de financiación autonómico actual’. El conseller Vela denunciava que eixe model era ‘una injusticia estructural’, i afegia encara: ‘Ante situaciones injustas, hay que rebelarse’.
Això passava el 2012, i el 2014 el president Alberto Fabra, després
de les eleccions europees, afirmava que els ciutadans valencians ‘no están contentos’ amb l’executiu del sr. Rajoy i ‘lo han demostrado con su voto’. I és que malgrat que la sra. Cospedal va considerar ‘buena noticia’
el resultat del PP en les europees, aquest partit va passar de tindre
24 escons al Parlament Europeu, a tindre’n 16, després de perdre més de
2,5 milions de vots.
La discriminació que patim els valencians ja ve de lluny. I enguany
en els Pressupostos Generals de l’Estat ho hem tornat a patir. L’abril
de l’any 2013, el president Fabra tornava a ‘exigir un nuevo modelo de financiación’, per tal de tindre una ‘financiación justa’ (Levante-EMV 8 .04.13).
I el mes de juliol de 2013 Fabra tornava a dir que ‘el actual sistema de financiación necesita de la revisión y cambio urgente’ (Levante 30.7.13). I per això Fabra demanava a Rajoy ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’,
ja que el Consell perdia 13.000 milions d’euros per l’infrafinançament
que tenim. D’ací que la CIERVAL exigia a Montoro 11.000 milions per
aquest infrafinançament,
I és que tots sabem quines han estat (i continuen essent) les
intencions del ministre Montoro: asfixiar econòmicament el País
Valencià. Montoro ja deia que no hi hauria nou finançament autonòmic el
2014 (tal com estava pactat) sinó el 2015. Una altra mentida més. Això
era el que ens prometien. I així ho deia el sr. Antonio Bateta,
secretari d’AdministracionesPúblicas, advertint (amenaçant?) els valencians que ‘nopodrà cambiarse el modelo de financiación, como muy pronto, hasta el 2015’. I ha passat el 2015, el 2016 i…. res de res.
D’aquesta manera el sr. Rajoy continua deixant (pels segles dels
segles?) en una gran indefensió els governs autonòmics, sobretot aquells
que aporten més del que reben, com el País Valencià, Catalunya i les
Illes Balears. I per això el sr. Fabra s’adonava (?) que els ciutadans
valencians ‘no están contentos’.
Però si els valencians ‘no están contentos’, com és que no va
fer res el president Fabra en el seu moment? Ple d’eufòria, el
president Fabra deia el 2013, referint-se al govern del sr. Rajoy: ‘Tenemos
un gobierno que nos escucha, que nos entiende, que está a nuestro lado
para resolver nuestros problemas. No queremos ser ciudadanos de segunda.
Mariano será el presidente que devolverá a la Comunidad una
financiación justa y la Generalitat trabaja sin pausa y sin descanso por
esta reivindicación’. (Levante-EMV 26 de maig de 2013). El 2013!
Per acabar-ho d’arreglar, el sr. Serafín Castellano deia també: ‘Todas las medidas que adopta Alberto, parten del sentido común’. (Levante-EMV 25 de maig 2013)
La sra. Bonig tampoc no està contenta del finançament que patim els
valencians, però al toc de corneta de Madrid, les seues queixes han
quedat en un no-res. El PP valencià deia fa uns dies que ‘no hay margen para cambiar las cuentas’ i per això el PP rectificava la seua posura de rebel·lió, per tal d’evitar una imatge d’indisciplina davant Rajoy.
Davant tot aquest embolic jo no entenc res! El sr. Fabra actuava amb
sentit comú quan demanava un millor finançament per la discriminació
financera i per això l’ex-conseller Vela deia que ‘hasta aquí hemos llegado’. Però per altra part el sr. Rajoy ‘nos escucha, nos entiende’ i està ‘a nuestro lado’. Però al mateix temps, el sr. Montoro diu que, de nou finançament, res de res! I ja ho hem vist en els pressupostos d’enguany.
Per què tants enganys? Fa uns anys ni el sr. Fabra ni el sr.
Castellano deien la veritat. Perquè si no estaven d’acord amb el Sr.
Rajoy, que ‘nos escucha, nos entiende, que está a nuestro lado para resolver nuestros problemas’,
podrien haver dit prou i votar en contra d’aquells pressupostos. Ja fa
més de quatre anys de les declaracions del sr. Vela i continuem anant de
mal en pitjor.
El sr. Fabra que volia ‘arrancar el 2014 con la nueva financiación’, es va adonar que hi havia ‘una falta de sensibilidad del Gobierno hacia la Comunidad Valenciana’,
però no va fer res, absolutament res, per impedir amb els vots del PP
valencià els pressupostos que castigaven el País Valencià. Com ara
mateix, que malgrat que el grup Popular a les Corts Valencianes van
signar una declaració de protesta per infrafinançament dels valencians,
els diputats valencians continuaran amb una actitud submisa davant el
sr. Rajoy.
Deien que no aguantarien ‘ni un año más el modelo de financiación actual’ (cal que tots els recordem aquestes declaracions!) i ja em diran què pensen fer. A part del ridícul.
‘A valencianos no nos gana nadie’, sra Bonig? josep miquel bausse
La crueltat amb què són exterminats els cristians en ple segle XXI
hauria de moure la denúncia dels governs i la solidaritat amb aquestes
víctimes, assassinades pel fet de creure en Jesucrist. L’últim atemptat
(conegut) ha estat la matança de desenes de cristians coptes, el
Diumenge de Rams, mentre celebraven l’Eucaristia.
També a Irac, més de 100.000 cristians han estat desposseïts dels
seus béns i expulsats del Califat Islàmic. A més, són molts els
deixebles de Jesucrist que han estat crucificats, o decapitats, o bé
abandonats al desert, sense aigua ni aliments, perquè acaben morint de
set i de fam. I mentrestant, Europa calla i mira cap a una altra banda.
És una vergonya que estiguem assistint al genocidi de cristians davant
el silenci del món civilitzat. Només el papa Francesc ha alçat la seua
veu (també ho ha fet el president de les Corts Valencianes) per
denunciar aquest extermini dels deixebles de Jesús.
Fa tres anys, la revista Der Spiegel va donar a conèixer un informe
segons el qual els cristians són el grup religiós més perseguit, des de
Corea del Nord a l’Iran i des d’Aràbia Saudita a Afganistan i Somàlia. I
fa només uns dies es va conèixer l’informe anual de l’organització
Puertas Abiertas, que amb dades de 2016 confirma la persecució dels
cristians. Segons aquest informe, 215 milions de cristians pateixen
persecució alta, molt alta o extrema per raó de la seua fe. Amb
enquestes realitzades en més de 50 països, Puertas Abiertas ha analitzat
cinc àmbits de persecució: el privat, el familiar, el social,
l’eclesial i l’estatal. Les conclusions d’aquest informe demostren que
hi ha una persecució persistent i creixent dels cristians sota el règim
de Pyongynang, una dictadura que ostenta el primer lloc en el rànquing
de terror contra els deixebles de Jesús de Natzaret, seguit en segon
lloc per Somàlia i després per Afganistan, Pakistan, el Sudan, Síria,
Irac, Iran, el Iemen o Eritrea. Encara hui, i per a vergonya del món
anomenat civilitzat, són milers els cristians que són martiritzats i
centenars les esglésies destruïdes o incendiades.
El P. Manel Nin, monjo de Montserrat i exarca (bisbe) d’Atenes per al
catòlics de ritu bizantí, va escriure un article (‘El martiri de la
indiferència’) on es feia ressò de la crida angoixada del patriarca
sirià catòlic Josep III Younan, qui denunciava la destrucció
d’esglésies, seus episcopals, parròquies. El Patriarca Josep deia: ‘El
nostre arquebisbat a Mosul ha estat cremat totalment, amb els
manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen
a l’Islam, tots els cristians seran morts’. Per això el Patriarca s’exclamava així: ‘És una vergonya per la comunitat internacional’. El gran escriptor i amic Joan Francesc Mira també feia un article (El Temps 12 d’agost de 2014) tot fent-se ressò de l’escrit del P. Manel Nin.
El drama d’aquests germans en la fe, perseguits i assassinats, no té
cap resposta immediata per part d’Occident, que mira amb indiferència
els cristians assassinats a països on el cristianisme es troba en
minoria. L’actitud del món civilitzat mostra l’oblit i el silenci, també
el d’aquells que defensen les causes dels oprimits, que no alcen la veu
per denunciar aquesta situació. On són les manifestacions de protesta?
Per què no hi ha una denúncia pública davant aquests atemptats contra la
vida i la llibertat d’expressió? Els cristians martiritzats no són
també víctimes?
A vegades s’han sentit veus, des de diversos partits polítics, per
denunciar la islamofòbia que va escampant-se pel nostre món. Però, per
què no se senten les mateixes veus per denunciar la cristianofòbia? El
silenci dels governs per la matança el Diumenge de Rams passat dels
cristians coptes a l’església de Sant Jordi de Tanta i a la catedral de
Sant Marc d’Alexandria és una vergonya i una injustícia, i també una
burla als Drets Humans que proclamen el dret a la llibertat de religió.
Per què cap ajuntament no ha convocat una manifestació de rebuig per
l’atemptat terrorista que ha matat desenes de cristians?
En aquest temps de Pasqua, la victòria de Jesucrist sobre el pecat i
la mort ens fa veure els màrtirs com aquells qui, vessant la sang pel
nom de Crist, han esdevingut testimonis de la fe i per això participen
del triomf del Senyor Ressuscitat.
Així s’expressava el P. Arturo Sosa, nou Prepòsit General de la
Companyia de Jesús, amb motiu de la política migratòria del president
dels EUA. I és que la iniciativa de Donald Trump només crearà més tensió
i més sofriment.
Una altra veu d’Església que ha denunciat l’actitud de Trump (una
actitud que es repeteix a l’Estat espanyol a Ceuta i a Melilla) ha estat
l’editorial del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic Desde la Fe.
Aquesta publicació advertia que la mesura de Trump, amb el mur entre
Mèxic i els EUA va ‘contra els valors dels americans i dels cristians’.
L’Església mexicana, en aquest editorial, ha qualificat, amb valentia,
de traïdors els empresaris mexicans que ajuden a construir el mur. La
denúncia valenta i profètica d’aquest editorial presenta com a immoral
qualsevol ‘empresa amb intenció d’invertir en el mur del fanàtic Trump’. L’Església mexicana denuncia fins i tot els accionistes de les empreses que vulguen construir el mur, acusant-los de ‘traïdors a la pàtria’, ja que col·laborar en la construcció del mur és afavorir ‘un projecte fanàtic’.
L’editorial acaba afirmant que ‘quan no hi ha un delicte provat, qualsevol deportació és una mostra de terror’, per la qual cosa el mur de Trump esdevé ‘un
monument d’intimidació i de silenci, d’odi xenòfob per a fer callar la
veu dels treballadors mal pagats i maltractats, de famílies
desprotegides i de persones violentades’. Per això l’editorial del setmanari mexicà Desde la fe denuncia la construcció del mur, pel fet que és ‘un retrocés dels anhels més nobles de la humanitat’, a més de ser també ‘el preludi de la destrucció dels valors de la democràcia i dels drets socials’.
Denúncies profètiques com la del setmanari de l’arxidiòcesi de Mèxic
són les que fan més creïbles l’Església, que sempre, com Jesús de
Natzaret, ha d’estar al costat dels qui pateixen, per ser la veu dels
qui no tenen veu.
Els gestos, com el d’aquest editorial, parlen més que les paraules i
que els discursos buits i políticament correctes. És així com va actuar
Jesús, denunciant la hipocresia dels mestres de la Llei i dels fariseus.
I és que mantenir-se en silenci davant l’amenaça del mur de Trump, que
vulnera les relacions entre els estats i la pau, seria inhumà i
anticristià.
L’actitud de l’Església diocesana de Mèxic de mostrar-se molt crítica
amb les més de cinc-centes empreses asteques que tenen interès a
proveir ciment o a il·luminar aquest mur, diu molt a favor d’aquesta
Església, que també ha censurat la reacció tèbia de l’executiu d’Enrique
Peña Nieto contra les companyies que volen participar en aquest
projecte infame.
Cal recordar que el president Trump ha sol·licitat al Congrés dels
EUA més de 4.500 milions de dòlars del pressupost per començar aquest
projecte. Si tenim en compte els 2.000 quilòmetres del mur que s’han de
construir, aquesta empresa de Trump podria superar els 15.000 milions de
dòlars.
Tant el president Trump com les empreses que volen l’adjudicació de
les obres d’aquest mur, haurien de recordar les paraules del papa
Francesc quan ens demana de construir ‘ponts i no murs’, ja que els murs exclouen i aïllen, mentre que els ponts fan possible el diàleg i la cooperació entre els pobles.
Com ha dit el professor Francesc Torralba, ‘tindre el valor
d’acollir el foraster, de fer-li un lloc, d’aprendre de la seua saviesa i
del seu viatge, és una exigència ètica, un gest que dóna qualitat
humana a una societat’.
Durant la Setmana Santa no hem recordat només els fets que van tindre
lloc a Jerusalem fa dos mil anys. La Setmana Santa és la commemoració
de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús, que té lloc també als
nostres dies en la passió i la mort de tantes persones maltractades pel
poder o marginades per la societat. Per això Jesús continua morint en
tots aquells que són ajusticiats, marginats o oblidats.
Les set paraules que Jesús digué al
Gòlgota quan estava crucificat, continuen ressonat hui en tants i tants
calvaris del nostre món.
Si els Evangelis recullen aquestes set
frases de Jesús crucificat, és la vida i els mitjans de comunicació que
recullen també cada dia, i no només en Setmana Santa, les frases i els
crits de dolor de tants hòmens i dones que continuen crucificats i
morint encara hui.
La primera de les frases de Jesús a la Creu,
"Pare, perdoneu-los que no saben el que fan" (Lc 23:34) ressona hui en
aquells que saben perdonar i en els qui demanen perdó. Són els cristians
perseguits al Pròxim Orient i a d´altres parts del món, que, sense odi,
abans de la mort preguen pels seus botxins. Són els crucificats del
nostre món que continuen perdonant com ho va fer Jesús a la creu.
La
segona de les Set Paraules, "Et promet que hui estaràs amb mi al
paradís" (Lc 23:43) estava adreçada al "bon lladre", clavat a la creu al
costat de Jesús. També hui són molts els qui fan possible que la gent
més marginada tinga un "paradís", acollint refugiats, acompanyant
ancians, fent-se càrrec dels xiquets abandonats, donant sostre i afecte a
malalts de sida o a immigrants. Per això l´Església, com deia el bisbe
Ramon Buxarrais, ha de ser aquell lloc on la gent que no té res, es
trobe a gust. Aquesta paraula de Jesús a la creu la podem descobrir en
aquells que eixamplen l´esperança dels desesperançats, en els qui
enforteixen l´amor i en els qui superen els dubtes que trobem cada dia
al nostre camí.
La tercera de les paraules de Jesús és doble. Per
una part hi ha la frase que Jesús adreçà a sa mare: "Mare, ací tens el
teu fill" i la que adreçà a Joan, el deixeble estimat: "Ací tens la teua
mare" (Jo 19:26-27). En el nostre món són també moltes les dones que es
fan càrrec d´un fill que no és seu, adoptant criatures amb deficiències
físiques o psíquiques, per oferir-los una llar i sobretot l´estimació
que aquests xiquets no han conegut mai. Són dones que acullen infants
abandonats i que esdevenen mares per a aquells menuts que no han conegut
sa mare. I són molts els xiquets que per la sol·licitud d´una família,
veuen renàixer en el seu cor l´estimació que no han tingut mai.
La
quarta frase de Jesús, "Déu meu, Déu meu, per què m´heu abandonat" (Mc
15:34 i Mt 27:46) és el crit ple de dolor del crucificat quan sent el
silenci de Déu, un crit que continua ressonant enmig nostre degut a
tantes i tantes víctimes innocents que se senten abandonades de Déu i
dels hòmens. És el crit de dolor de les dones maltractades, dels xiquets
que han patit abusos sexuals, dels immigrants o dels refugiats morts al
Mediterrani. És el crit de soledat i de desesperació dels qui no
arriben a finals de mes o dels qui són desnonats. En aquest crit de
Jesús a la creu, hi ha el dolor dels qui han estat atacats amb armes
químiques a Síria, les víctimes de l´holocaust nazi o de la guerra dels
Balcans, els qui van morir a Rwanda en les lluites tribals i tots
aquells que se senten abandonats de Déu i dels hòmens.
La
cinquena frase, "Tinc set" (Jo 19:28) expressa el cansament de Jesús a
la creu. Però també la set de justícia, de pa i de llibertat, de cultura
i de fraternitat. En aquest crit de Jesús reconeixem la set i l´esforç
d´aquells que treballen per un món millor i més just, des de Càritas a
Mans Unides, des d´Amnistia Internacional a Metges sense fronteres i des
del món del voluntariat a aquells que amb accions que semblen
insignificants, volen construir una societat més fraterna i més lliure.
En
la sisena frase, "Tot s´ha acomplert" (Jo 19:30) veiem els qui cauen
derrotats, els qui són assassinats, els qui han perdut l´esperança i
l´alegria de viure. Aquesta frase de Jesús la trobem en els qui aprenen a
estimar cada dia més com Déu ens estima, per tal de viure arrelats en
l´amor, que espera fins i tot quan la raó desespera.
Finalment,
l´última de les Set Paraules de Jesús, "Pare a les teues mans encomane
el meu esperit" (Lc 23:46) expressa la confiança de Jesús en Déu. Són
paraules que es fan realitat en els qui viuen amb fidelitat i treballen
fins a la mort per posar pau, per compartir l´amor, per obrir camins
d´esperança, malgrat tantes desesperances i tantes desesperacions. Posar
a les mans de Déu la pròpia vida és el que fan tants i tants preveres,
religioses i matrimonis que, malgrat les dificultats de cada dia,
continuen confiant en Déu.
En les Set Paraules de Jesús a la
creu, trobem com una síntesi de la seua vida: la confiança en Déu, el
perdó als altres i la set per comunicar l´amor.
El konjreso del PP balenciano,
rehunido este fin de semána, ha devatido hi a aprovado las nórmas de Lo
Rat Pennat para el balenziano, hi tamvién las nórmas del casteyano, hi a
rechazádo las directrices, tánto de l’AVL (para el balenziano) komo
tambien de la Real Academia de la Lengua (para el Kastelláno) por
considerarlas, una hi otra, una inposicion a las lénjuas ke ablamos los
balencianos de la zona balencianoparlante hi de la zona castellana, hi
no la lenjua ke se husa en la caye.
El PP balenciáno, atendiéndo el sentír malloritário del Puevlo
Balenziano i komo señal de rrechazo a las nórmas impuéstas por los
akadémikos de la lenjua (RAE) ke no ollen el sentír i el deséo de los
balenzianos casteyanoparlántes, hutilizará a partir daora la normatiba
de la Réal Akadémia Nuéstra (RAN) para la lenjua de los
kasteyanoablantes de nuestro Reyno, ke es la ke se a dádo nuestro
puéblo.
El PP balenziano, fiél al sentírr malloritário de los balenzianos, ke
no kieren ke se les imponja una lenjua ke considera extráña, por el
echo de estar mull alejada de la ke ablamos en la caye, no hutilizará
nunka mas la normatíba de la RAE.
El kongreso del PP balenziano, hi por unanimidat, se reafirma una bez
mas en su fidelidat a la lenjua kastellana de nuéstro pueblo, hi por
eso recháza kualkier manipulazión ke des de las altas instáncias
imperialístas inténtan imponérnos.
El kastellano ke se avla en las zónas kasteyanoparlante de nuhestra
komunidat, hi ke se avla des de los híberos, no thiene nádha ke ver kon
otrhas lenjúas (diferéntes a la nuestra) ke se avlan en Kastilla la
Nueba hi la Bieja, o en Andalucia, en Arajón o en Estremadhura.
Por eso este kongreso procláma solemnemente ke la lenjua kastellana,
ke des de los híberos se avla en nuestro território, es el kastellano,
una lenjua húnica hi diferenciáda, i distínta a kualkier otra lenjua de
nuestro enthorno.
Los pankasteyanistas ke intentan hasimilar nuestra jloriosa lenjua
kasteyana, son unos renhejados, bendidos al oro de Kastiya. Savemos ke
el ovgetibo de estos traïdores a nuéstra lenjua hi a nuéstra cultura, es
la de konkistarr nuestra Komunidat para assimilarla a Kastiya, kosa a
la qual nos opondrémos kon todas nuestra fuérzas.
lo proklama este konjresso del PP balenziano, el dia dos de avril de dosmil diezisiete.
Heste akuerdo sóbre la normatiba de la lenjua kastellana, akordado
por el kongresso del PP balenziano, lo transmitiremos al rrei de España i
al Kongresso de Diputádos parake nunca mas se himmiscuyan en nuestra
tiérra, hi para ke siempre respeten la lenjua ke se avla en nuestra
komunidat. Una lenjua ke haze el puevlo hi no la lenjua ke se inbentan
los akadémikos de la RAE, tan halejados de la caye hi de la realiat
social ke vive el puevlo balenziano.
Cada Dijous Sant, la lluna fa el ple. Serà la lluna de Nisan dels
jueus que estableix la Pasqua dels cristians, i que obrirà les
celebracions del Tridu Pasqual, on commemorem la Passió, la Mort i la
Resurrecció del Senyor.
Al llarg d’aquesta Setmana Santa, i sobretot en els dies del Tridu
Pasqual, els cristians celebrarem el nucli de la nostra fe per mitjà de
les celebracions litúrgiques de la Missa de la Cena del Senyor, Dijous
Sant, la Passió, Divendres, la pregària de silenci de Dissabte i la gran
Vigília Pasqual la nit de dissabte al diumenge.
Però les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa, des del
Diumenge de Rams al Diumenge de Pasqua, tenen el complement que aporta
la devoció popular. És el cas dels Viacrucis, les processons o les
representacions de la Passió del Senyor.
També, antigament, tenia lloc el ritual de la Sarpassa o Salpassa,
anomenada també Solispassa, a Catí, i que consistia en la visita del
capellà (revestit amb el roquet i l’estola morada) a les cases del
poble, que ell beneïa, oferint als amos de la llar la sal.
A Catí, com recollí mossèn Joan Puig al seu ‘Vocabulari de Catí’,
que l’amic Pere-Enric Barreda va editar, juntament amb Àngela Buj,
aquest ritual se celebrava Dimecres Sant al matí, i en compte de sal, el
capellà tirava segó beneït a les portes de les cases, mentre donava a
besar la Veracreu, acompanyat dels xiquets ‘que porten massoles i les piquen a terra’. Segons mossèn Joan Puig, ‘el costum de la Salispassa no sabem de quan ve i què significa. En 1645 encontrem un document que parla de solis pacis que alguns diuen que ens recorda la despedida de Jesús quan s’oferí per a patir mort i passió pels pecadors’. Mossèn Puig es preguntava en el llibre mencionat abans si ‘significarà
salispassa el pas de la sal, en memòria d’haver espargut l’Àngel de Déu
la porta dels israelites de sang perquè l’Àngel exterminador els
estalviara de la mort?’. El que sí reporta mossèn Joan Puig és ‘que
de xiquets hem vist el costum d’anar el capellà tirant segó pastat ab
aigua salada a la porta de les cases, acompanyat de la turbamolta de
xiquets ab massoles de fusta que picaven contra la terra i fent un ruïdo
no gens armònic el dia de Dimecres Sant’. Mossèn Puig també recordava com el capellà ‘els
tres primers dies de Setmana Santa o després de Pasqua, eixia en
cavalcadura, acompanyat de l’escolà, visitant els masos i beneint pa per
a les persones i segó i sal per als animals, i els masovers com
agraïment li donaven algunes parelles d’ous’.
També a Bocairent els veïns esperaven el pas del capellà a qui
donaven sal i ous, que servien per a fer les mones que el patronat
repartia després als xiquets, o bé per a donar-les a les famílies
necessitades, com explica José L. Martínez Ángel en el seu treball ‘Mossèn Sixto i la Sarpassa’.
A Ondara també se celebrava el ritual de la Salpassa, Sarpassa o
Serpassa, com diuen a Pedreguer. Hi ha una altra teoria segons la qual
la Sarpassa vindria de Salis sparsio, o espargir la sal. També hi
ha qui creu que aquest ritual prové d’un ancestral costum de la Roma
pagana, celebrat durant les festes pàl·lies del solstici de primavera.
Mitjançant aquest ritual, el món agrícola i ramader romà beneïa les
llars i els estables amb una barreja d’aigua, sal, llorer i sofre per
rendir culte i demanar la protecció de la deessa Pal·las. La Salpassa a Otos
El ritual cristià de la Sarpassa, que els més majors hem conegut,
Dimecres Sant al matí, consistia a beneir amb aigua i sal totes aquelles
cases que ho demanaven. El rector, a més de beneir les llars,
aprofitava l’ocasió per convidar els feligresos a les celebracions del
Tridu Pasqual. I les famílies obsequiaven el rector amb ous i diners per
a les obres de la parròquia. Cal recordar l’excel·lent llibre d’Àlvar
Monferrer sobre la Salpassa, que recomane per conèixer o retrobar les
tradicions perdudes.
El rector donava a besar la creu als veïns de la casa, i després
barrejava un grapadet de la sal beneïda que els escolans portaven, amb
la sal del platet de la casa, al mateix temps que beneïa la llar amb el
salpasser. I eren els xiquets qui donaven colps a terra amb les maces de
fusta que portaven, mentre cantaven: ‘Ous ací, ous allà, garrotades a l’escolà’. O també: “Ous ací, ous al cepillo, bastonades al monescillo’.
A Benissa cantaven: ‘Ous, ous, bones pasqües, bons dijous’. I a Calp: ‘Aigua a la pica, aigua al ponedor, un cabàs de faves al senyor rector’. I a Pedreguer: ‘Ous ací, ous al putxero, tres maçaes al polissero’. Al Verger: ‘Ous ací, ous, allà, macetaes a l’escolà’. I encara, a Xàbia: ‘Ous, ous a l’armari, bastonades al vicari’ i ‘Ous, ous al racó, bastonades al senyor rector’.
A més de la Sarpassa, una altra tradició que hi havia durant el Tridu
Pasqual eren les matraques. S’ha de tindre en compte que les campanes
tenen un to festiu, i per això deixaven de tocar-se a partir del Glòria
de la missa de la Cena del Senyor, Dijous Sant, i no es tornaven a
voltejar fins la Glòria de la Vigília Pasqual. Però com que calia avisar
els feligresos per als actes litúrgics, s’utilitzaven aquestes
matraques, que eren uns artefactes de fusta que es tocaven en compte de
les campanes.
La Sarpassa i les matraques, encara que siguen una anècdota del
passat, ens recorden la importància de les tradicions d’abans, al
voltant de la Setmana Santa, on commemorem la Passió, la Mort i la
Resurrecció del Senyor.