Alberto Iniesta, el 'bisbe roig' de Vallecas (VILAWEB/ONTINYENT, 25/03/2017)

Hui dia 25 tindrà lloc a Madrid, al col·legi Ciudad de los Muchachos, al carrer de Santa Marta núm. 15, un homenatge en memòria del bisbe Alberto Iniesta, que es va morir a Albacete la nit del dissabte 2 al diumenge 3 de gener de 2016.

Però qui era el bisbe Alberto Iniesta? L’anomenat pel franquisme ‘bisbe ‘roig’, va ser un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola. Per això en aquesta jornada titulada ‘Memòria i llegat d’Alberto Iniesta per a l’Església de hui’ es vol analitzar el seu testimoni com a creient, aprofundint els seus valors per tal d’afrontar el desafiament del moment present.

El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancón, Iniesta, qui ha estat l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.

Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola i d’acabar amb el nacionalcatolicisme.

Iniesta, que va presentar la renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a ‘assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció’. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una ‘Església nova per a una Espanya nova’, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un ‘cristianisme de rostre humà’, que estiguera ‘per damunt de legalismes’.

Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple ‘el concepte d’autoritat’, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que ‘les relacions de l’Església amb els poders públics’ foren ‘molt sòbries’. Per a Iniesta, l’Esglesia s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en un ghetto, però alhora, ‘renunciant al poder’. Iniesta estava convençut, com també hi creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora.

Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VI el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig que el futur bisbe de Roma fóra ‘un home amb experiència religiosa’ i un creient que ‘creguera més en Jesucrist que en l’Església terrenal, molt més en les benaurances que en els Concordats’, i que visquera més ‘d’Evangeli que del Dret Canònic’. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un ‘home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist’, i així transmetera als cristians ‘una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança’. El desig del bisbe Iniesta es va veure acomplert en ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.

El bisbe Iniesta era partidari ‘d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació’, per tal que les comunitats cristianes avançaren ‘amb valor, amb esperança i amb alegria’.

Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la ‘lluita per la justícia’, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat ‘més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes’, ja que només així el cristianisme esdevé una ‘força alliberadora’. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de ‘la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons’ i sobretot de la possible ‘capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics’.

D’Alberto Iniesta recordem sobretot el paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola.

Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava ‘un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal’. Per a Iniesta, ‘l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió’. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític ‘catòlic’.
Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, pastors que fomentaren ‘un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat’, característiques que ell encarnà al perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor bergoglià, que certament va fer olor d’ovella en l’exercici del seu ministeri episcopal.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

josep miquel bausset

Diumenge Quart de Quaresma (LEVANTE-EMV, 26/03/2017)

Si la litúrgia del diumenge tercer de Quaresma ens presentava el tema de l´aigua com a nucli central de l´Evangeli de la Samaritana i el diumenge que ve vorem la resurrecció de Llàtzer, hui trobem a l´Evangeli de Sant Joan, el fragment del cec de naixement (Jo 9:1-41).

I és que si l´aigua viva era un signe del baptisme, també el miracle de la curació del cec, és a dir, el seu pas de la foscor a la llum, és una imatge baptismal. De fet, el baptisme és anomenat sagrament de la il·luminació, ja que per mitjà d´ell se´ns dóna la fe i d´aquesta manera entrem a formar part de l´Església. Però també el fet que Jesús, en l´Evangeli de hui, enviara aquest home a rentar-se a la piscina de Siloè, ens introdueix de nou en una catequesi baptismal.

La litúrgia d´aquest quart diumenge de Quaresma, anomenat diumenge "laetare" o de l´alegria (per la proximitat de la Pasqua), ens presenta en l´Evangeli del cec de naixement, el diàleg de Jesús amb aquest home, a qui va curar i amb els fariseus, que es tancaven a reconèixer Jesús com a enviat de Déu. Per això de nou trobem en el nostre camí cap a la Pasqua, una catequesi baptismal que ens parla del pas de la foscor a la llum.

L´Evangeli ens presenta una qüestió que encara continuen fent-se moltes persones, a propòsit de la pregunta que els deixebles feren a Jesús: "¿Qui va pecar, perquè naixera cec aquest home, ell o els seus pares?". La pregunta sobre si la malaltia o la desgràcia és un càstig, com a conseqüència del pecat, continua ressonant hui en el nostre món.

Jesús va desbaratar aquest argument (pecat-càstig), per mostrar-nos que el Déu dels cristians no és el Déu que ens castiga enviant-nos malalties. El Déu que Jesús ens mostra és el Déu del perdó i de la tendresa, el Déu que es compadeix i que consola, el Déu que cura les nostres ferides i que ens fa passar de les tenebres a la llum i de la nit a la claror del dia. La fe que gradualment va naixent en el cec, és el pas i l´itinerari que va fer aquell home per reconèixer Jesús com a Mesies. "Creus en el Fill de l´Home?", li digué Jesús al cec. Com en el cas de la Samaritana, on molts dels seus veïns van creure per la paraula d´aquella dona i pel que ells mateixos havien vist i sentit, també en la curació del cec, la fe, és a dir, la il·luminació i l´obertura a Jesús, és el nucli d´aquest Evangeli. Pel contrari els fariseus que no van reconèixer Jesús i que vivien tancats en la seua foscor, són el prototipus d´aquells que, rígids amb els altres, estan centrats només en ells mateixos. Aquest és el contrast que veiem en aquest Evangeli: per una part l´obertura a Jesús, del cec i per l´altra, el tancament dels fariseus.

Molt encertadament el teòleg Joseba Andoni Pagola, comentant aquest Evangeli, ens remarca la importància que per als cristians ha de tindre el trobament amb Jesús. I per això ens diu que "hui l´Església no necessita predicadors que omplin les esglésies de paraules buides, sinó testimonis capaços de transmetre, ni que siga d´una manera imperfecta, la seua primera experiència de l´Evangeli". L´Església, ens diu Pagola, "no necessita fanàtics que defensen la "veritat" d´una marera autoritària i amb un llenguatge buit, fet de tòpics i frases fetes. Necessitem creients de veritat, atents a la vida, sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d´escoltar i acompanyar amb respecte els hòmens i les dones que pateixen, acompanyar els hòmens i les dones que busquen i no troben com viure d´una manera més humana".

Jesús en l´Evangeli de hui ens convida a eixir a la frontera per trobar l´altre, per deixar de banda la rigidesa que ens tanca en el rigorisme i que exclou el germà.

Amb la imatge de l´Església com a hospital de campanya, el 10 de juny de 2015 el papa ens animava a fer de les nostres comunitats un lloc per "ajudar i estar a prop dels malalts, a no quedar-nos en paraules buides, a ajudar sempre, a consolar, a alleujar". Només així, la foscor del nostre cor quedarà il·luminada per Jesús, com quedà il·luminat el cor del cec de naixement.

Diumenge segon de Quaresma (Levante-EMV, 12/03/2017)

Cada any la litúrgia del segon diumenge de Quaresma ens presenta l´Evangeli de la Transfiguració del Senyor, en les versions de Sant Mateu, Sant Marc i Sant Lluc, corresponents als cicles A, B i C respectivament. Enguany és l´Evangeli de Sant Mateu (Mt 17:1-9) el que ens proposa l´Església en aquest segon diumenge de Quaresma.

Ja a l´inici de la missa, en l´oració col·lecta que tota l´assemblea adreça a Déu, recordem que ell ens mana escoltar el seu "Fill estimat", perquè amb la visió purificada puguem fruir "de la contemplació" de la glòria. I és que aquest diumenge, amb la Transfiguració del Senyor, Jesús se´ns mostra amb tota la seua glòria, dalt de la muntanya, com anticipant als apòstols la seua resurrecció.

L´Evangeli d´aquest diumenge ens presenta Jesús dalt d´una muntanya alta, acompanyat de Pere, Jaume i Joan, els mateixos apòstols que l´acompanyaran més de prop a l´hort de Getsemaní. I va ser en aquesta muntanya on Jesús es transfigurà: "la seua cara es tornà resplendent com el sol, i els seu vestits, blancs com la neu". I al costat de Jesús, Moisès, és a dir, la Llei i Elies, el profeta, mentre se sentí, com en el baptisme del Senyor, una veu que deia: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m´he complagut; escolteu-lo". La veu del Pare testificà a favor del seu fill, que ple de glòria manifestava als apòstols la seua divinitat, per fer-los entendre que la passió ens porta a la resurrecció.
Jesús transfigurat es mostrà així per preparar els deixebles per a la passió, ja que no el vorien transfigurat sinó desfigurat pel sofriment i per la creu, com profetitzà Isaïes: "No tenia forma ni encants perquè ens fera enveja, un home de dolors i fet a la malaltia" (Is 53:2-3). I també perquè entengueren que la passió del Senyor era l´únic que el portaria a la seua resurrecció.

Al llarg de la història de la salvació són diverses les vegades que Déu va a trobar els hòmens per manifestar-los la seua glòria, com el trobament de Déu amb Abraham, a Mambré (Gn 18:1-8), amb Moisès, tant en la flama del foc que cremava sense consumir-se (Ex 3:1-6) com al Sinaí (Ex 19:20) o amb Elies (1 R 19:11). També el Nou Testament ens presenta diverses teofanies, com la manifestació de Jesús als pastors, als mags, en el baptisme o en la transfiguració. I és que Déu s´ha revelat al seu poble per mostrar-li la seua glòria, com canten diversos salms, com el 103: "Aneu vestit d´esplendor i de majestat, vos embolcalla la llum com un mantell" (Ps 103:1-2).

El prefaci d´aquest diumenge mostra aquest episodi de la Transfiguració així: "Perquè Crist, Senyor, havent anunciat la seua mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada la seua glòria i, tenint també la Llei i els Profetes com a testimonis, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció".

Un punt important d´aquest Evangeli és que Jesús convida els deixebles a no tindre por. I és que l´Evangeli és sempre Bona Notícia, i per això no ens ha de fer por mai. Al contrari, l´Evangeli sempre porta joia, pau i esperança al cor dels qui l´acullen, ja que ens convida a reconèixer Jesús com el Fill estimat del Pare i a reconèixer-nos germans els uns dels altres, fills d´un mateix Déu.

Només Jesús, com ens va dir el papa en l´homilia del Dimecres de Cendra, "ens allibera de l´asfíxia sufocant provocada pels nostres egoismes, de les mesquines ambicions i les silencioses indiferències". I només "l´alè de Déu ens salva de l´asfíxia que apaga la nostra fe, refreda la nostra caritat i mata la nostra esperança". Per això la Quaresma, com va dir també el papa el Dimecres de Cendra, "és el temps de dir no; "no" a l´asfíxia d´una pregària que ens tranquil·litze la consciència; "no" a una almoina que ens deixe satisfets; "no" a un dejuni que ens faça sentir que ja hem acomplert". La Quaresma ens crida a deixar-nos alliberar per Déu de tot allò que ens esclavitza, a reconèixer la seua glòria en Jesús i a reconèixer la presència del Senyor en tots els qui sofreixen.

Didín Puig: exemple de dignitat (La Veu del País Valencià, 21/03/2017)

Quan ací i allà sentim veus en contra del decret de plurilingüisme i quan el mateix Consell Jurídic Consultiu posa entrebancs a la nostra llengua, amb una Església majoritàriament en contra del valencià. Quan el PP està contínuament atemptant contra la nostra llengua, enfrontant els valencians i parlant d’imposició del valencià, ens cal recordar l’exemple de dignitat de Didín Puig, una dona valenta, compromesa amb la llengua i la cultura del País Valencià, ja des dels temps difícils del franquisme.

Fa uns mesos Didín em va enviar unes fotocòpies d’un text que havia escrit. No eren les seues memòries, però sí uns records que mostren el seu tarannà, tan humà i tan radicalment compromès amb el valencià. De tots aquells fulls, i ara que, de nou, vénen vents de ponent que atempten contra el valencià, vull transcriure una anècdota seua, de fa molts anys, on amb la sua ironia i amb la seua fermesa, va defendre la nostra llengua.

El text de Didín, una dona que per a tots els valencians és un exemple de dignitat, és aquest:

“Els meus cognoms són Puig i Grau. En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60, i encara més tard, del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més.

Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava

¿Usted es valenciana?

Sí.

Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….

Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:

Vostè coneix el Puig de Santa Maria?

Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.

I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.

Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.

Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.

Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.

No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.

No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.

Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges.

Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.

Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots.

D’estos incidents n’he tingut molts, però jo no he cedit mai”.

La lluita per la llengua ha de fer passos més decidits. Per això és inversemblant que la Conselleria d’Ensenyament no haja derogat l’irracional certificat de capacitació (que introduí el PP) que fa que els docents de les Illes i de Catalunya no puguen fer classes al País Valencià si no tenen un certificat lingüístic.

Per això ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que “defensen” el “bilingüismo” però marginen i arraconen el valencià.

Per això, per la seua valentia i la seua fermesa, Didín hauria de rebre un dels premis que atorga l’Escola Valenciana (si és que no l’ha rebut encara) i també l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Perquè Didín és un exemple per a tots nosaltres per la seua defensa de la llengua i pel seu compromís en la lluita pel redreçament nacional del País Valencià.

Diumenge Tercer de Quaresma (LEVANTE-EMV, 19/03/2017

Per als cristians, com ens ha dit el papa Francesc, la Quaresma és un temps de renovació de la fe. Un temps per a deixar-nos il·luminar per la Paraula de Déu en aquest itinerari de quaranta dies de camí cap a la Pasqua.

Enguany la litúrgia, en aquest cicle A, ens presenta en aquest diumenge tercer de Quaresma (i també en els dos següents) una catequesi baptismal, amb la lectura dels Evangelis de la Samaritana (diumenge tercer) el cec de naixement (diumenge quart) i la resurrecció de Llàtzer (diumenge cinquè). Concretament hui contemplem un text preciós de l´evangelista Sant Joan: el diàleg de Jesús amb aquella dona samaritana que estava al costat del pou de Jacob (Jo 4:5-42 ).

Curiosament Jesús, un bon israelita, no exclou els samaritans, que eren considerats pels jueus com a heretges o cismàtics. De fet, la Samaritana de l´Evangeli de hui, el leprós samarità (Lc 17:11-19), que va ser l´únic dels deu leprosos que va tornar a Jesús per agrair-li la seua curació o la paràbola del bon samarità (Lc 10:25-37), ens són uns exemples de l´actitud d´obertura de Jesús, que acollia jueus i pagans, hòmens i dones, sense excloure ningú. I és que Jesús no va tindre cap problema en trobar-se amb els samaritans. Com ens deia el papa Francesc el 25 de gener de 2015, "L´actitud de Jesús ens ensenya que trobar-se amb els qui són diferents a nosaltres, pot fer-nos créixer". Per això el trobament amb Jesús sempre és un trobament fecund, si obrim el nostre cor a la seva paraula. El trobament amb Jesús és un trobament que marca i canvia la vida d´aquell que escolta i acull la paraula del Senyor, com va fer la Samaritana.

En l´Evangeli d´aquest diumenge veiem Jesús que, cansat del viatge, a la vora del pou de Jacob, va demanar aigua per a beure a una dona samaritana. Com ens deia el papa, la set de Jesús "va més enllà de la set física. És set de trobada, desig d´establir un diàleg amb aquella dona per oferir-li la possibilitat d´un camí de conversió". La dona es va estranyar que un jueu li demanara aigua, ja que com ens diu el text de Sant Joan, "els jueus no es fan amb els samaritans". I és ací on comença un diàleg catequètic intens de Jesús amb aquella dona, un diàleg que passa de l´aigua física a l´aigua espiritual: "Si saberes què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li dónes aigua, series tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l´hauria donada".

La dona al principi no entenia res del que Jesús li deia, però poquet a poquet el Mestre va anar obrint en aquell dona el desig d´una aigua viva, que no és la del pou, sinó aquella aigua que "es convertirà en una font que brollarà sempre dins d´ell per a donar-li vida eterna".

Jesús sempre respecta la persona que té al seu davant i es va revelant gradualment, pedagògicament. L´actitud de Jesús ens és un exemple que ens encoratja a buscar un diàleg pacífic amb els altres. I és que, com ens ha dit el papa, "per a entendre´ns i créixer en la caritat i en la veritat, és necessari detindre´s, acollir-se i escoltar-se".

En aquest diàleg amb l´altre i amb el món, crec que és important tindre en compte una iniciativa interessant per a aquesta Quaresma, que m´ha fet saber mossèn Manuel Martín i que ens proposa els Moviments d´Acció Catòlica. Es tracta dels cinc divendres (un per a cada setmana) solidaris, per tal d´aconseguir un món més just, un món net i habitable, el dret a la sanitat, un treball digne per a tothom, el desenrotllament integral dels pobles i finalment el tema dels refugiats.

La Quaresma és un compromís amb els altres, sobretot amb els qui pateixen i també amb la creació, que tantes vegades destrossem sense cap mirament. La Quaresma, i en aquest diumenge de la Samaritana, és un camí per descobrir Déu, els altres i també per descobrir-se un mateix. Per fer camí cap a Déu, cap als altres i per entrar dins d´un mateix. La Quaresma és el desig i l´anhel de buscar aquella aigua que, com en el baptisme, ens dóna nova vida i ens fa fills d´un mateix Pare i germans els uns dels altres.

El 28 de febrer de 1978, l´arquebisbe màrtir del Salvador, Òscar Romero, comentant aquest Evangeli, afirmà que "la Samaritana s´ha convertit en apòstol", ja que va ser ella qui, després del diàleg amb Jesús, va fer conèixer als seus conciutadans el seu trobament amb el Messies. Per això l´arquebisbe Romero parlava de "l´hora de l´Església", pel fet que, com en el cas de la Samaritana, ara "ja no és Crist qui predica personalment", sinó que és Ell, però "per mitjà de tots els pobles que creuen en Ell". I tenint present la catequesi baptismal d´aquest Evangeli, l´arquebisbe màrtir recordava que "el baptisme va fer brollar en el nostre interior una font d´aigua viva".

Sant Josep a Benissa (La Veu del País Valencià, 19/03/2017)

Hui, 19 de març, festa de Sant Josep, vull recordar un article deliciós a la revista Sicània, de juny de 1959, on l’escriptor Jordi Valor i Serra descrivia amb detall la festa de Sant Josep a Benissa. Al final de l’article, Jordi Valor deia: “El més grat de la vida són els records i enyorances dels millors moments viscuts”. És amb eixe sentiment, compartit amb Jordi Valor, que vull recordar el seu text, com homenatge a aquest gran escriptor alcoià.

Jordi Valor destacava com n’era d’important “la dolçor inefable dels més sants costums de la nostra terra”. I d’entre tots ells, Valor defenia “la diada del patriarca Sant Josep a la vila de Benissa”. Valor ens recordava que a prop del 19 de març, malgrat  “la neu a l’ombra de Bèrnia o de la més llunyana Serrella, la tebior primaverenca comença a envair l’àmbit dels lluminosos carrers benissencs”. De Benissa, Jordi Valor descrivia “la magnífica església parroquial de la Puríssima Xiqueta” i “la pietosa tradició dels Set Diumenges de Sant Josep”.

En la festa de Sant Josep, a Benissa, quan acabava la missa en honor del sant patriarca, la gent feia un solemne esmorzar, “generalment de bunyols amb cafè”. I després, com deia Valor, “ve lo millor. Les visites als Peps i Pepes que són a muntó en la vila”. Per això els amics “formen colles de sis o set per banda i au, a casa de Pep de Tal; i després a tal Pepeta, i a la senyora Pepa; i a Pepiqueta de Tal; i a Mari Pepa”. I vinga entrar i eixir de les cases i dolços i més dolços: “pastisset per ací, bunyolet per allà, que si polvoró, que si sospirs de monja, que si mantecat casolà, que si rotllet d’ou”.

Sant Josep

Amb el pap ple, com deia Jordi Valor en aquest article, “qui dina després”. Per això “la dona o la mare de cadascú es queixen de que tan bon putxero siga rebutjat per l’espòs o fill, ignorant que vénen atapeïts de pastes i copetes, farcides de bunyols o pastissos”. I és que, com escrivia Jordi Valor, “el dia de Sant Josep a l’esmentada vila de Benissa, té la importància vital d’ésser el dia del Sant del trenta per cent, i crec que em quede curt, del seu cens de població”. De fet, els dos únics amics de Benissa que coneixia jo, es deien Josep: el bon amic Josep Enric Sala, que va viure a l’Alcúdia i el magnífic professor meu de francès al batxillerat, Josep Iborra.

Jordi Valor definia el dia de Sant Josep, “com lo més gran de l’any a Benissa, després del de la Patrona, la Puríssima Xiqueta”. I per això, acabava l’article demanant a Déu que “vullga molts anys conservar en aquesta vila la santa tradició de la festa josefina, curumull i corona de les nodrides Comunions dels Set Diumenges de Sant Josep”.

58 anys després d’aquest article, segurament que els costums hauran canviat molt a Benissa. No sé si hi haurà encara el “trenta per cent” dels habitants d’aquesta vila que porten el nom de Josep, Pep, Pepa o Pepica. O bé predominaran els Jonathan, Ivan, Kilian, Jessica, Abril, Leyla o Aran.

En qualsevol cas vull desitjar a tots els ciutadans de Benissa, una bona festa de Sant Josep, amb “bunyols, polvorons i sospirs de monja”.

I que el patriarca Sant Josep continue protegint els ciutadans d’aquesta vila tan bonica de la Marina Alta i també a tots els del País Valencià.

Blázquez, reelegit president (Levante-EMV, 16.03.2017 | 01:00

En primera votació i per majoria absoluta, la CEE ha reelegit el cardenal Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid, president de la Conferència Episcopal Espanyola, per al trienni 2017-2020. Si fa tres anys Blázquez va obtindre la confiança de 60 vots, d´un total de 79, el dimarts 14 fou elegit president de la CEE amb 52, d´un total de 78 bisbes, un recolzament una miqueta menor que fa tres anys. Blázquez, un home conciliador i afable, ha revalidat la presidència de la CEE després del trienni 2014-2017 i d´un trienni anterior, 2005-2008, al final del qual fou descavalcat com a president pel cardenal Rouco Varela, que dirigí la CEE durant dos triennis consecutius. Com a vicepresident de la CEE, ha estat elegit l´arquebisbe de València, Antonio Cañizares, amb 45 vots, mentre que Carlos Osoro, ara arquebisbe de Madrid, n´ha obtingut 28 i Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, 3.

Fa tres anys Blázquez va rebre un dels recolzaments més amplis dels últims anys amb 60 vots. I és que el 2008 el cardenal Rouco va obtindre 39 vots d´un total de 77 bisbes, obtenint-ne Blázquez 37; el 2011 Rouco n´obtingué altra vegada 39, d´un total de 75 bisbes i Blázquez 28, i enguany, els 52 vots de l´arquebisbe de Valladolid (enfront dels 20 de Cañizares) el revaliden com a president de la CEE.

Creat cardenal pel papa Francesc el febrer de 2015, Blázquez, segons els analistes religiosos, hauria de ser l´encarregat de portar un canvi al si de l´episcopat espanyol. En el seu discurs inaugural d´aquesta assemblea de la CEE, que començà el dilluns 13, quart aniversari de l´elecció del papa Francesc com a bisbe de Roma, Bláquez expressà el desig de treballar per una Església sinodal, és a dir, «una Església d´escolta recíproca», per fer un camí que «comença escoltant el poble, que participa de la funció profètica de Crist». Blázquez creu que a imatge de la Cúria, a l´Església espanyola li cal un «canvi estructural», basat en una «simplificació, en una concentració pel que fa a les coses fonamentals, i en agilitat en el funcionament, evitant lentituds innecessàries». En el seu text ,el cardenal Blázquez també va insistir en la necessitat del diàleg i de posar en pràctica la instrucció pastoral, «Església servidora dels pobres», un text aprovat a Àvila per la CEE el 24 d´abril de 2015.

En el seu tercer trienni, Bláquez, qualificat de bisbe intel·ligent i dialogant, té la responsabilitat de portar el canvi a l´Església espanyola, obrint un nou camí de consens i de diàleg, sense caure en la confrontació ni en la crispació. Nascut a Villanueva del Campillo el 1942, Blázquez ha estat bisbe auxiliar de Santiago i després de Palència i de Bilbao (on va deixar un gran record, malgrat que va ser rebut amb reticències pel nacionalisme basc). En l´actualitat és arquebisbe de Valladolid, on se´l considera un home afable, allunyat de la línia més dura d´alguns dels bisbes espanyols. D´ací que en les eleccions de 2005 (any que va guanyar la presidència de la CEE per un vot, enfront de Rouco), 2008, 2011 i 2014, Blázquez sempre era proposat pels bisbes més moderats, enfront dels qui proposaven Rouco.

És per això que Blázquez, representant més genuí del sector de l´episcopat espanyol més en sintonia amb el papa Francesc, no va participar mai en les manifestacions contra el matrimoni homosexual i l´assignatura Educació per a la Ciutadania que encapçalava Rouco. Conversador amable i amb capacitat per arribar a acords, home moderat, obert al diàleg i allunyat d´un personalisme absorbent, Blázquez ja va anunciar fa tres anys que l´Església havia de «ser una casa amb les portes obertes», una Església que no es tanque en ella mateixa, per així «testificar amb amabilitat l´amor de Déu».

Esperem que Blázquez, atent als signes dels temps i obert a la renovació que ens ve del papa Francesc, i en el seu últim trienni com a presidents de la CEE, puga reconduir un episcopat conservador, molt centrat en desqualificacions i massa obsessionat en qüestions morals i renovar la línia de l´episcopat espanyol.