'Se salven els bancs però no les persones' (La Veu del País Valencià, 08/11/2016)

---

Aquestes van ser les paraules valentes que el papa Francesc adreçà el passat dia 5, als participants en el III Encontre de Moviments Populars reunits a Roma. Mogut per la defensa de l’home i del dret de les persones al treball, al sostre i a la terra, el papa denuncià un sistema econòmic que, centrat en el diner, governa “amb el flagell de la por i la violència”.

En aquest encontre, on el papa expressà la “set de justícia” i el crit en defensa de “terra, sostre i treball” per a tothom, Francesc denuncià una humanitat que s’enfonsa, pel fet de salvar els bancs i descartar les persones. Per això el papa Francesc digué als participants d’aquest encontre: “El crit: terra, sostre i treball, el faig meu”. El papa lamentà que “davant la fallida d’un banc”, hi ha “sumes escandaloses per salvar-lo”, mentre que “davant el drama de la humanitat”, no s’utilitza “ni la mil·lèsima part per salvar els nostres germans”.

El papa agraí el treball dels delegats que participen en aquesta trobada, i que vénen “des de les perifèries urbanes, rurals i laborals dels cinc continents”, per debatre la defensa d’aquests drets. El papa, que manifestà la seua esperança en els jóvens, mencionà  i lloà la tasca de l’expresident uruguaià, José Mújica, exemple d’honestedat i de sol·licitud pels més desvalguts. I adreçant-se a tots els qui com Mújica lluiten per un món millor, els digué: “No m’estranya que a vegades siguen perseguits”.
 

_{El papa amb els Moviments Populars}

En el seu discurs, el papa expressà la necessitat d’un “canvi d’estructures perquè la vida siga digna”, i recolzà els integrants d’aquests moviments populars, ja que “són sabedors d’aquest canvi”. Per això el papa els anomenà “poetes socials”. El papa també recordà les conclusions de l’assemblea de Santa Cruz de la Sierra: “treball digne per als exclosos del mercat laboral, terra per als llauradors, vivenda per a les famílies sense llar, lluita contra la discriminació, la violència contra la dona i les noves formes d’esclavitud” i demanà “la fi de les guerres, del crim organitzat i de la repressió”. El papa també defensà “la llibertat d’expressió” i denuncià “el colonialisme ideològic”.

El papa lamentà que el nostre món estiga governat “pel diner”, per mitjà del “flagell de la por, de la violència econòmica, social, cultural i militar, que engendra més i més violència”. Per això el papa Francesc denuncià el “terrorisme que naix del control global del diner i atempta contra la humanitat”.

Francesc recordà que amb l’encíclica, Quadragesimo Anno, del 15 de maig de 1931, el papa Pius XI ja “preveié el creixement d’una dictadura econòmica, que ell anomenà imperialisme internacional del diner”, així com també el papa Pau VI, que igualment denuncià la “nova forma abusiva de dictadura econòmica”, per mitjà de la seua Carta Apostòlica, Octogesima adveniens, del 14 de maig de 1971.

El papa Francesc recordà als participants en aquesta trobada de Moviments Populars, que la doctrina social de l’Església rebutja l’ídol diner, “que regna, en lloc de servir i tiranitza i terroritza la humanitat”. De fet, Jesús de Natzaret prioritzà la dignitat de fills de Déu “per damunt d’una interpretació formalista de la norma”. Com també, Jesús denuncià la idolatria dels fariseus que anaven darrere de les riqueses: “No podeu ser servidors de Déu i dels diners” (Lc 16:13-14). El papa també ens recordà que “l’atur és l’atrofia del sistema econòmic imperant”, i per això demanà “desplaçar la primacia del diner i col·locar en el centre la persona humana”.
 

_{El papa amb un immigrant}
 

El papa Francesc, que defensà “un projecte pont dels pobles, enfront del projecte mur dels diners”, recordà, una vegada més el drama dels refugiats i el sofriment de les famílies expulsades de la seua terra “per raons econòmiques o per la violència”.

Davant els participants en aquest III Encontre de Moviments Populars, el papa Francesc defensà el dret de l’Església a “pronunciar-se i a actuar, on hi ha ferides i sofriment dramàtic”, per tal de trobar una solució a aquestes tragèdies. El papa també denuncià la corrupció i per això demanà que “els qui han optat per una vida de servei”, tinguen “l’obligació de ser honestos” i així, viure “amb un fort sentit d’austeritat i d’humilitat”. Per això el papa rebutjà “el consumisme” i defensà “la solidaritat  i el respecte a la natura”. A més, va recolzar una “austeritat moral i humana, però no l’austeritat com a sinònim de retallades”, que sempre afecten als més pobres.

Estic segur que si els governs dels Estats i cadascú de nosaltres seguírem les indicacions que el papa Francesc va donar als participants d’aquesta trobada per “construir ponts entre els pobles”, seríem capaços de fer un món més just, més fratern i més solidari.

Llibertat, igualtat… i fraternitat? (VILAWEB/ONTINYENT, 04/11/2016)

Aquest va ser el lema de la Revolució Francesa, que posteriorment ha esdevingut el de la República Francesa i, curiosament, també el de la República d’Haití. Dic curiosament pel que fa al país caribeny ja que en aquest poble, assotat per la pobresa i pels desastres naturals (el terratrèmol de 2010 i l’huracà Matthew d’aquest mes d’octubre), no hi ha ni llibertat, ni igualtat, ni fraternitat.

He recordat aquest lema de la Revolució Francesa perquè fa uns dies la sra. Manuela Carmena, abtlessa de Madrid, va participar en un acte (‘Somiem la ciutat, la construïm junts’) organitzat per la Universitat de Comillas, la universitat dels jesuïtes.

Després d’unes paraules de benvinguda del jesuïta P. Julio J. Martínez, que defensà el ‘diàleg que és intercanvi honest i sincer de paraules i de discursos, per discernir, per conèixer millor la realitat i per servir millor’, la batlessa Manuela Carmena va insistir en la necessitat de tindre uns ‘governs transparents, participatius, on no hi haja cap mena de corrupció’. Per això digué que la seua preocupació com a batlessa és ‘cuidar els veïns, els ciutadans’ i ‘estimar-los’. La batlessa Manuela Carmena també es va mostrat preocupada per l’agressivitat creixent que hi ha a la nostra societat, i demanà el control de la violència ‘per tal de poder-la evitar’.

Però la part del seu discurs que més em va agradar fou quan la sra. Manuela Carmena afirmà que ‘no és possible fer una tasca de progrés si no recuperem un humanisme, si no recuperem la fraternitat’. Per això la batlessa digué que ‘les revolucions fracassen, perquè demanen llibertat, igualtat, però s’obliden de la fraternitat’.

Trobe que l’anàlisi de l’alcaldessa de Madrid és molt encertat. El nostre món necessita més llibertat i més igualtat, però encara més que tot això, necessita fraternitat. Perquè sense la fraternitat, l’altre, com deia l’escriptor Jean Paul Sartre, sempre serà l’infern. I sense fraternitat, com deia Plaute, l’home serà sempre un llop per a l’home.

El cristianisme, malgrat les pròpies incoherències i els errors que hem comès els cristians al llarg de la història, ens encoratja a veure l’altre no com un enemic, ni tant sols com un adversari, i molt menys com l’infern, sinó com un germà. La fraternitat que Jesús va oferir en la seua predicació constitueix el nucli de la nostra fe. I és que el manament nou de l’amor ens fa germans els uns dels altres: ‘Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat’ (Jo 15:12 ). I és que com ha dit el papa Francesc, ‘qui vulga viure amb dignitat i plenitud, no té altre camí que reconèixer l’altre i buscar el seu bé’. I això només s’aconsegueix veient l’altre com a germà.

Certament que les relacions personals i internacionals canviarien i molt, si a més de lluitar per la llibertat i per la igualtat, lluitàrem també per fer possible la fraternitat entre pobles i cultures.

Amb un gran sentit comú, i sense cap mena d’anticlericalisme, Manuela Carmena afirmà també que ella no és creient, ‘però he acceptat de participar en actes religiosos perquè crec que a molts ciutadans de Madrid els agrada que la seua batlessa estiga en un acte religiós’. De vegades, per un respecte (que cal tindre) a l’article 16 de la Constitució Espanyola que proclama la aconfessionalitat de l’Estat, alguns polítics, ben lícitament, renuncien a assistir (no a presidir-los) a actes religiosos com ara processons o misses. Però la sra. Carmena, sensible a una part de la ciutadania, també vol fer-se present, si la conviden (ja que ella no és creient) a actes religiosos, sense cap mena d’escarafalls.

Uns dies després de llegir aquest discurs de la sra. Carmena, el diari Levante (21 d’octubre 2016) publicava un interessant article, ‘La igualtat ens farà feliços’ del senyor Alberto Ibáñez, on feia referència al dia dels hòmens per la igualtat. És veritat que la igualtat ens farà feliços. Com també ens farà feliços la llibertat de les persones i dels pobles. Però és la fraternitat allò que farà que el nostre món siga diferent: més just, més lliure, més harmònic, allunyat de la mentida, de la corrupció, de la violència. Tant de bo que les paraules encertades de la sra. Carmena en la defensa de la fraternitat, és a dir, de l’humanisme, arrelen en la nostra vida.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

Els difunts (LEVANTE-EMV, 02/11/2016)

Totes les religions i totes les cultures recorden els difunts amb diverses tradicions i costums. I és que tindre present els difunts, és una manera de recordar i de fer reviure aquells que hem estimat i que ja han deixat aquest món. Per això la memòria dels difunts, que els cristians celebrem cada 2 de novembre, ens porta, per mitjà de la pregària i de l´afecte, a agrair a Déu la vida d´aquells familiars i amics que han conviscut amb nosaltres i que, una vegada que han deixat aquest món, confiem a la bondat de Déu.

Però la globalització ha portat al nostre País (i també a d´altres) diversos costums de la cultura nord-americana, en una versió que, en paraules de l´escriptor Ramon Solsona, tenen un component "truculent i hollywoodinià". Per això des de fa uns anys, quan s´acosta el 2 de novembre, podem trobar a les botigues dels nostres pobles productes per maquillar-se o disfressar-se de personatges d´ultratomba. Aquests costums anglosaxons que envaeixen les tradicions de la Mediterrània, fa que poquet a poquet anem "important" fets estranys a les celebracions de difunts del nostre País. És la "moda" dels vampirs, dels zombis i de la gent disfressada de mort, un fet imposat i estrany a la nostra cultura. És el gregarisme que contamina tants i tants jóvens, que pensen que si no fan allò que està establert des de fora, s´avorriran.

Però celebrar la memòria dels difunts no és caure en un aquelarre sense sentit, frívol i superficial. Recordar els difunts és fer memòria, és a dir, tindre present en l´agraïment i en l´estimació, aquells que ens han precedit i que hem estimat en aquest món.

S´ha dit que morir no és deixar de viure, sinó deixar d´estimar. Per això morir no és ben bé deixar aquest món, sinó oblidar i deixar d´estimar aquells amb els qui hem compartit la vida. Com diu Ramon Solsona, "fer reviure de manera simbòlica els difunts, és recordar que cadascú de nosaltres és tan sols una xicoteta baula entre ells i el futur". Per això la celebració dels difunts no pot convertir-se en una xarlotada amb carabasses i vestits de mort, que no fa sinó banalitzar un fet com és el de deixar aquest món per trobar-se amb Déu.

Per als cristians la mort és un misteri, però no una absurditat, ja que per la fe creiem que tal com Jesús morí i ressuscità, també els qui han mort, ressuscitaran amb ell. Per això sabem que la mort no és un fet buit de tot sentit, sinó que només és un pas d´aquest món a l´altre. La nostra esperança ens fa veure la mort no com un punt i final, sinó com un punt i a part, ja que després de la mort hi ha la vida per sempre, l´autèntica vida.
Com escrivia mossèn Joan Puig en el seu "Vocabulari de Catí", un llibre deliciós editat per Pere-Enric Barrera i Àngela Buj, "la devoció a les ànimes, manifestada ab les pregàries per ells, és tan antiga com el poble cristià".

I com escriu la Gna. Maria Trullols, religiosa Vedruna, "la fe i l´esperança donen un sentit a la vivència de la mort" i per això hui l´Església ens convida "a pregar pels difunts, i així fer una profunda confessió de fe en la vida eterna".

'En política lo que no se puede hacer, no se puede explicar' (La Veu del País Valencià, 29/10/2016)

Aquesta va ser l’afirmació que la diputada del PSOE, Soraya Rodriguez va donar al Sr. Patxi López, en la reunió del grup parlamentari socialista del Congrés de Diputats, el dimecres dia 26. Segurament les paraules de la diputada socialista es referien a la impossibilitat d’explicar allò que, literalment, no es pot fer, allò que no és possible fer. Però també podem preguntar-nos si allò que fem i que moralment no hauríem de fer, no li podem trobar cap explicació.

En la discussió que tingueren els socialistes per facilitar la investidura del Sr. Rajoy, el diputat Patxi López proposà l’abstenció de només 11 diputats socialistes, en compte de l’abstenció de tots els diputats del PSOE. I la resposta de la Sra. Soraya Rodríguez va ser que l’abstenció de només 11 diputats socialistes, en compte de la de tot el grup parlamentari, “seria vergonzosa y en política lo que no se puede hacer, no se puede explicar” (El País 27 d’octubre de 2016).
 

_{Patxi López | Europa Press}

Els polítics haurien de ser persones de paraula i de conviccions. ¿Com es pot votar en contra d’un candidat i d’un programa de govern, i 48 hores després canviar el vot negatiu per una abstenció, sense que ni haja canviat el candidat ni el programa? Certament, “no se puede explicar”, com diu la Sra. Rodriguez. Encara que intenten justificar aquest transvestisme polític. I és que com deia Joan Fuster, “la paraula és l’home”.

Certament: “En política lo que no se puede hacer, (allò que no haurien de fer) no se puede explicar”.

Emili Marín: un homenot del País Valencià (La Veu del País Valencià, 28/10/2016)

Hui divendres, a les 11 del matí, l’amic Emili Marín rebrà l’homenatge de l’Ajuntament de València, que el farà fill adoptiu del Cap i Casal. Ben merescudament, Emili Marín, capellà, escriptor i tantes coses més, rebrà aquest guardó per part de l’ajuntament de la capital del País Valencià.

Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua. Va ser a finals de 2007 quan em telefonà per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.

Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1940 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com diu ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.

Emili va acabar la carrera gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.
 

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com diu Emili irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís  i a Barcelona, el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia. Va ser també delegat d’Emigració, i actualment, malgrat les dificultats de visió que té, col·labora en la parròquia del Bon Pastor, a València.
 

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre ha estat en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster) entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, ha estat dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili ha realitzat més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Paps o Ernesto Cardenal.
 

_{Marín en un moment de l’entrevista de Francesc Viadel. Foto de Biel Aliño.}

Actualment Emili Marín és el director de la col·lecció “Tresors de la Fe”, que ha publicat els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i prompte apareixerà el volum: “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”.

La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or.

Apassionat per la cultura, Emili Marín ha donat la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals, que s’ha fet càrrec de l’edició d’un llibre sobre aquest homenot del País Valencià i que eixirà aviat.

Emili Marín és una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País i per la nostra gent, el fan ben mereixedor d’aquest guardó que hui, ben merescudament, li atorgarà l’Ajuntament de València. Espere que l’Església del País Valencià es faça present en aquest homenatge, ja que sovint l’Església del nostre País es mira amb recel aquells preveres que considera heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. I tant de bo que la nostra Església també puga retre, ben aviat, un homenatge a aquest capellà, escriptor, teòleg, periodista i home de bé que és Emili Marín: un homenot del País Valencià.

'Por Dios, Pedro, líbranos de Mariano Rajoy (La Veu del País Valencià, 26/10/2016)

Aquesta va ser l’exclamació que el Sr. Miquel Iceta, secretari del socialistes catalans, va fer a finals de setembre davant del qui encara era el líder del PSOE, el Sr. Pedro Sánchez, per tal que aquest partit no recolzara el PP i d’aquesta manera el Sr. Rajoy no fóra president del govern espanyol. Evidentment que el Sr. Iceta s’equivocava quan posava Déu, (“por Dios, Pedro, líbranos de Mariano Rajoy”), com a garant o com a intermediari per impedir l’elecció del Sr. Rajoy. No era Déu evidentment qui ha d’impedir un nou govern del PP, sinó que els qui ho han de fer són els seus companys de partit, o partit germà, el PSOE, cosa que ja hem vist que no ha succeirà. 

El motí contra el Sr. Pedro Sánchez, elegit per la militància del PSOE i destituït (desautoritzat) pel Comitè Federal d’aquest partit, ha permès que guanye la vella guàrdia, els barons profundament anticatalanistes. La por a un pretès acord del Sr. Sánchez amb Podemos i els independentistes catalans (com si foren el dimoni) per fer un govern semblant al del Sr. Ximo Puig al País Valencià, farà que el PP torne a governar l’Estat espanyol. I l’esperpent per justificar aquesta decisió, ratlla el ridícul. El Sr. Javier Fernández, president de la Gestora i president del Principat d’Astúries, deia, sense cap mena de rubor: “Una abstención no es lo mismo que un apoyo”!!

Els barons del PSOE volien treure el Sr. Sánchez i van utilitzar qualsevol excusa, com la seua “diabòlica” aliança amb els independentistes. Així es veu en el tuït del 29 de setembre, posteriorment esborrat (com informaven alguns diaris) del Sr. Emiliano García-Page. La piulada del president de Castella- La Manxa era prou significativa: “Se confirman las sospechas; Sánchez tenía un plan oculto para pactar con los independentistas que quieren romper España”. I és que el Sr. Sánchez havia dit que “para la gobernabilidad se han de incluir los nacionalistas”. Vade retro!!
 

El pacte

També el Sr. Fernández Vara, president d’Extremadura, deia el 4 d’octubre: “Un pacto con independentistas sería la muerte política del PSOE. Nos aniquilaría políticamente”. I l’altre dels barons anticatalanistes, que prefereix una “España azul antes que rota”, el Sr. Javier Fernández deia el 3 d’octubre: “No hay nada que hablar con los nacionalistas”, que són el dimoni, a excepció del PNB.

Els barons han preferit abans un govern del PP, que pactar amb els nacionalistes! El que em sorprèn de tot aquest desgavell, és la postura del Sr. Ximo Puig, una postura que no acabe de comprendre. Si ell governa amb Podemos i Compromís, ¿com és que no va recolzar el Sr. Sánchez perquè intentara un govern amb Podemos i els nacionalistes? Si fóra coherent el Sr. Puig, ara hauria de donar el govern de la Generalitat a la Sra. Bonig. Primer, perquè va ser el PP qui va guanyar les eleccions al País Valencià. I després, perquè ell governa amb uns partits que han fet possible un govern semblant al que volia fer el Sr. Sánchez, i que el Sr. Puig no ha volgut que s’intentara fer.

Del Sr. Felipe González, que va dir que se sentia “engañado y desengañado con Pedro Sánchez porqué ha cambiado de posición”, només li hauríem de recordar el seu: “OTAN, de entrada no”, que es va convertir en: d’entrada sí. Segurament que els consells d’administració en els que participa el Sr. González, li fan vore la realitat d’una altra manera a com la veia abans.
 

_{Felipe González ex-president del Govern i conseller de Gas Natural Fenosa}

“Por Dios, Pedro, líbranos de Rajoy”. No, Sr. Iceta. No és Déu qui ha d’alliberar o qui ha d’intercedir perquè Espanya no tinga de president el Sr. Rajoy. Són els “amics” del Sr. Iceta, els barons del PSOE, els qui no solament no alliberaran Espanya de Rajoy, sinó que seran ells els qui permetran el govern del Sr. Rajoy. Davant d’això, crec que el Sr. González i els altres barons del PSOE que recolzaran l’abstenció que farà president el Sr. Rajoy, s’haurien d’afiliar al PP i deixar-se d’històries.  

Amb tot aquest embolic, el PSOE cada vegada dóna més raons perquè Catalunya esdevinga un Estat Europeu lliure i independent, ja que amb el PP (com ja sabíem) no hi ha res a fer. Però amb el PSOE tampoc. Ja ho veia clar l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, el 1931.

Per altra part, i pel que fa al País Valencià, el Sr. Ximo Puig està permetent el govern del partit que té nombrosos implicats en casos com Gürtel, Brugal, Emarsa, Taula, Valmor, Imelsa, Cooperació i dels altres afers de corrupció. I és que amb la seua abstenció, el Sr. Puig està recolzant el govern de Madrid, un govern que està asfixiant financerament el País Valencià. El Sr. Puig també està permetent el govern (i el partit) que menysprea la llengua i la cultura del País Valencià. El Sr. Puig està recolzant el govern del Sr. Montoro, un govern que està aturant el Corredor Mediterrani i alhora, també està recolzant un partit, molts militants del qual (Carlos Fabra, Hernández Mateo, Rafael Blasco, Luis Bárcenas, Jaume Matas....) han estat condemnats per corrupció. 

La Jornada Mundial de les Missions (LEVANTE-EMV, 23/10/2016)

Hui diumenge 23, l´Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, un dia que té per objectiu recordar, pregar i recolzar l´acció evangelitzadora dels missioners i de les missioneres, presents en el Tercer Món.

Com ben encertadament va dir la Sra. Pilar Rahola en el Pregó que va fer el diumenge 16 a la basílica de la Sagrada Família de Barcelona, "les missions catòliques són una ingent força de vida", consistent en "un immens exèrcit de soldats de pau que donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda".

Per això a través dels missioners podem "vore Déu en cada acte solidari, en cada gest d´entrega que realitzen". Els missioners viuen entregats a expandir el Regne de Déu i així contribueixen a humanitzar el nostre món des de la sanitat, l´ensenyament o la promoció de la dona. En aquesta Jornada Mundial de les Missions, cal recordar "la importància de l´evangelització com a font de civilització, com a servei a l´ésser humà", com digué Pilar Rahola. I és que "el missatge cristià", lluny d´anestesiar les consciències o de paralitzar la lluita per la justícia, és "una poderosa eina transgressora i revolucionària".

Com diu el lema d´aquesta Jornada de les Missions, "Ix de la teua terra", els missioners i les missioneres, que deixant la família i el país són testimonis de Jesús de Natzaret i de la Vida Nova del Regne, esdevenen testimonis de l´amor de misericòrdia.

En el missatge que ha adreçat a l´Església per a aquest dia, el papa Francesc ha volgut ressaltar la tasca dels missioners, "com una gran i immensa obra de misericòrdia". I és que en aquesta Jornada Mundial de les Missions, el papa ens convida a "eixir com deixebles missioners", per tal d´oferir al nostre món "el missatge de la tendresa i de la compassió de Déu a tota la família humana". Per això l ´Església és "enmig de la humanitat, la primera comunitat que viu de la misericòrdia de Crist". Aquesta és la gran joia que els cristians podem compartir: anunciar el Déu de la vida, el Déu que és al costat dels oprimits, no dels opressors, el Déu que ens crida a rescatar i a defensar els explotats davant dels explotadors.

Com ha dit el papa Francesc en el seu text amb motiu d´aquesta jornada, "tots els pobles i cultures tenen el dret a rebre el missatge de salvació" i d´evangelització, que comença amb "l´activitat educativa".

Enguany precisament s´acompleix el 90è aniversari de la Jornada Mundial de les Missions, promoguda per l´Obra Pontifícia de la Propagació de la Fe, i que va ser aprovada pel papa Pius XIè el 1926, amb l ´objectiu de portar l´Evangeli a tots els pobles.

Tots hem conegut testimonis abnegats, missioners i missioneres que fins i tot han arribat a donar la seua vida pel Regne de Déu: Antoni Llidó, prevere nascut a Xàbia i assassinat a Xile el 1974 per la dictadura de Pinochet, degut al seu compromís a favor dels pobres i de la justícia. Isabel Solà, missionera de la Congregació Jesús Maria, que vivia entre els més pobres i que va morir fa unes setmanes a Haití. Joaquim Vallmajó, assassinat el 1994 i que estudià Filosofia i Teologia al Seminari de Girona. Mossèn Joan Alsina de Castelló d´Ampúries, assassinat el 1973. Els Germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo i Miguel Pajares, que van morir infectats pel virus de l´Ebola, mentre treballaven a Sierra Leone al costat dels malalts i tants i tants altres hòmens i dones que anuncien l ´Evangeli i promouen la justícia. Tots ells ens són exemples de fidelitat i de compromís en la defensa de la justícia i en l´amor als més pobres.