Sant Francesc Solano (LEVANTE-EMV, 14/07/2016)

Hui 14 de juliol, celebrem la festa de Sant Francesc Solano, l´anomenat Apòstol d´Amèrica.
Francesc va nàixer el 10 de març de 1549 a Montilla, un poble d´Andalusia. Els seus pares, amb una condició econòmica benestant, portaren el menut als jesuïtes, on va rebre els ensenyaments bàsics i on va descobrir la seua vocació. Als 20 anys va ingressar al convent dels franciscans de Sant Llorenç, de Montilla, i va fer la professió el 25 d´abril de 1570. Dos anys més tard deixà la seua vila natal i es traslladà al convent de la Mare de Déu de Loreto, a prop de Sevilla. Després d´acabar els estudis reglats, va ser ordenat prevere el 1576.

Degut a la seua afició a la música, fra Francesc Solano va ser nomenat vicari de cor i predicador. Va passar per diversos convents d´Andalusia, on va ser un exemple de caritat. Així va ser enviat a Arrizafe, a prop de Còrdova (on va ser mestre de novicis) i el 1581 anà al convent franciscà de Sant Francisco del Monte, a Serra Morena. La seua pregària no l´allunyà de la gent, ja que quan hi hagué la pesta a Montoro, acudí sol·lícitament per ajudar els malalts. També estigué al convent de Sant Lluís de la Zubia, a Granada. Però el 1588 sol·licità anar a missions per tal d´evangelitzar el Nou Món. Durant la travessa per mar també predicà a la tripulació, fins que arribà a Lima el 1590. Com que el seu destí era Tucuman, va haver de fer un llarg viatge, amb huit franciscans més, travessant els Andes i arribar a Cuzco. Des d´allí travessà la meseta del Collao per Potosí, passà pel nord de l´Argentina i baixà a les planures de Tucuman, on va romandre fins el 1595 com a missioner i custodi del convent de Tucuman i del Paraguai. Aquest 1595 els seus superiors el feren anar a Lima per tal de fer-se càrrec del convent dels Descalços que s´acabava de fundar. El 1602 el P. Juan Venido envià fra Francesc a Trujillo, i el 1604 retornà a Lima.

La seua vida de penitent, austera i plena de caritat, va fer que la seua salut decaiguera i per això va ser ingressat a la infermeria del convent de Lima, on va morir el 14 de juliol de 1610. El seu enterrament va ser una mostra de dol i d´estimació envers aquell frare que ja consideraven sant. Tota la ciutat, des del virrei a l´arquebisbe, i des de la gent més senzilla als més poderosos, van retre homenatge a fra Francesc Solano. Va ser canonitzat pel papa Benet XIII el 1726.

Fra Francesc Solano, per predicar l´Evangeli i estendre el Regne de Déu, va fer una cosa tan natural (i que els capellans valencians haurien d´imitar) com aprendre les llengües indígenes dels pobles que visitava a Tucuman, Paraguai, Perú i Xile. D´aquesta manera Sant Francesc Solano podia acostar-se a aquelles persones amb la llengua d´aquells fidels, sense haver d´imposar la llengua dels colonitzadors, cosa que és tot un exemple per als sacerdots valencians que continuen sense voler utilitzar la llengua del poble que serveixen.

Sant Francesc Solano va ser canonitzat pel papa Benet XIII (no el papa Luna, que va ser el d´Avinyó i que portà anys abans aquest mateix nom) el 27 de desembre de 1726.

Que Sant Francesc Solana, l´Apòstol del Nou Món, siga un model per a l´Església Valenciana, per tal que els capellans que continuen menyspreant i marginant la llengua dels cristians valencians, puguen ben aviat introduir el valencià al si de les comunitats cristianes.

Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme (VILAWEB/ONTINYENT, 13/07/2016)

ˆ

Benvolgut amic: m’ha emocionat escoltar les seues paraules a l’Ajuntament d’Oriola. Persones amb dignitat, com vostè, són les que continuen la lluita de tants i tants valencians que, des dels temps de la dictadura, han apostat i defensat la nostra llengua. Les seues paraules són un exemple per a aquells qui s’omplin la boca parlant de valencianía, però que després ataquen el valencià, fins al punt de voler-lo destruir.

La seua valentia en parlar valencià a Oriola (vila que formava part del braç reial, com es veu al Palau de la Generalitat) sense que passe res, sense que caiguen les parets ni arribe la fi del món, com vostè molt bé va dir, ens estimula a continuar la lluita per la normalització de la nostra llengua, com van fer Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor o Vicent Andrés Estellés entre molts altres. I en temps molt més difícils que ara.

Com vostè va dir, amb molt de sentit comú, ‘l’ús del valencià a les comarques castellanoparlants no és una qüestió política ni un motiu de provocació’. Són els qui estan en contra del valencià (com la regidora que el va interpel·lar perquè parlara en castellà) qui provoquen, pel seu autoodi, un conflicte lingüístic inexistent al carrer, però que ells atien ara i abans, des de l’anomenada Batalla de València, amb un únic objectiu: destruir el valencià.

Vostè ens és un exemple de dignitat. Com ho va ser també mon pare, malgrat els atacs o les burles d’aquells que després es presenten com a defensor de lavalencianía. Mon pare, en ple franquisme, va haver d’aguantar la burla i l’insult, (‘hable en cristiano’) simplement per parlar en valencià. Un guàrdia civil de la Manxa li demanà un dia a mon pare com era  que ‘usted, con tres carreras, habla en valenciano como los patanes’. Mon pare, sabent que aquella persona era de la Manxa, li respongué: ‘Y los patanes de su pueblo, ¿como hablan?’. L’home només pogué respondre: ‘Coño, pues es verdad’. Si per parlar valencià mon pare parlava ‘como los patanes’ de l’Alcúdia, parlant en castellà hauria parlat ‘como los patanes’ de la Manxa.

Aquells que destrueixen la nostra llengua són els primers a incomplir l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, com la persona que, de manera intolerant, no va respectar el seu dret a parlar en valencià, demanant-li que ho fera en castellà. I després són ells qui es proclamen defensors de ‘lo valenciano’.

Els qui es proclamen ‘defensores’ de la Constitució, són els primers a no complir-la, ja que l’article tres proclama l’oficialitat de les llengües vernacles als seus territoris, com a patrimoni cultural que són, i per això exigeix el respecte i la protecció d’aquestes llengües.

Els qui es proclamen ‘defensores’ de la llei, són els primer a incomplir-la. Són ells qui estan en contra del requisit lingüístic, perquè és una imposició, segons diuen. Quan en realitat és una oportunitat per tal que puguen entendre i parlar en valencià i després no facen el ridícul demanant que es parle en castellà, com la persona que li ho va demanar a vostè.

Diuen que les classes en valencià són una imposició. I les classes en anglès no? I les de ciències naturals? Si no aprenen el valencià al Baix Segura i a d’altres comarques castellanoparlants, com podran després dir que se senten discriminats en demanar-los el requisit lingüístic, si ells mateixos han rebutjar aprendre valencià? És l’argument dels hipòcrites que ni fan, ni deixen fer. No diuen que defenen el bilingüisme? Però resulta que els bilingües som els qui, com vostè, parlem valencià i castellà.  Per això vostè, amb una gran dignitat, parlant valencià a Oriola, ha respost amb sentit comú a l’autoodi del PP contra la nostra llengua, que en la seua política antivalenciana va presentar el 30 de juny una proposta conta l’ús ‘impositiu del valencià’.

Sr. Karlos Bernabé: el seu gest parlant valencià a Oriola val molt més que les proclames de valencianía d’aquells que es diuen defensors de ‘lo valenciano’ i dels qui alcen la Senyera però després vulneren la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per això el seu exemple ens dignifica com a valencians, ja que ha defensat el dret a parlar en valencià al País Valencià, com ho reconeixen les lleis que, hipòcritament, diuen que defenen aquells que en realitat neguen eixe dret als qui parlem valencià. Com ho va fer vostè a l’Ajuntament d’Oriola.  

Gràcies Sr. Bernabé pel seu exemple i per la seua dignitat en defendre la nostra llengua.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El dret a la pròpia llengua i cultura (VILAWEB/ONTINYENT, 11/07/2016)

La carta que 152 preveres valencians han adreçat a l’arquebisbe Antonio Cañizares a propòsit del valencià a l’Església, (o millor dit: de la prohibició del valencià a l’Església), m’ha fet recordar alguns discursos del papa Joan Pau II en relació a la cultura i a la llengua dels pobles.

Joan Pau II, molt sensibilitzat amb els drets de les nacions a causa de l’opressió que va patir Polònia, defensava, en el seu viatge a Cuba el 23 de gener de 1998, la importància de la cultura com a ‘fet fonamental per a la vida de les nacions i per al cultiu dels valors humans més autèntics’. Ja uns anys abans, en el seu discurs a l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, el papa Joan Pau II deia: ‘El nostre respecte per la cultura dels altres s’arrela en el nostre respecte per l’esforç que fa cada comunitat per donar resposta al problema de la vida humana’.

Però les paraules més valentes del papa en aquell mateix discurs a l’ONU (i que bé podríem aplicar a l’Església del País Valencià) apostaven pel respecte a les llengües dels pobles. El papa deia: ‘Estranyar-se de la realitat de la diversitat (o pitjor, intentar extingir aquesta diversitat) significa tancar-se la possibilitat de sondejar la profunditat del misteri de la vida humana. Per tant la diferència, que alguns troben tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d’una comprensió més profunda de l’existència humana’. Per què els bisbes i la majoria dels preveres valencians no només no són capaços de valorar la diversitat sinó que intenten extingir-la, arraconant el valencià al si de l’Església?

En aquest mateix discurs a l’ONU, el papa Joan Pau II feia un pas més en la defensa del dret dels pobles: ‘Ningú, ni un Estat ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal’. I acabava el seu discurs així: ‘El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou aquella que jo anomenaria la seua originària sobirania espiritual’. Com a fill d’un poble massacrat unes quantes vegades, el papa polonès deia també: ‘La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), és precisament la seua mateixa cultura la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència jurídica i econòmica’. Per això el papa Joan Pau II reconeixia el dret a la independència i a l’autodeterminació dels pobles, com afirmava en el seu discurs al Cos Diplomàtic el 14 de gener de 1984: ‘Alguns pobles esperen amb impaciència d’accedir a la independència i ser reconeguts com a tals al si de l’ONU. Nosaltres compartim llur esperança’. I afegia encara: ‘És desitjable que altres poblacions, com és el cas del poble palestí, puguen tindre una pàtria’.

També en el seu discurs a la UNESCO, el 2 de juny de 1980 a París, el papa Joan Pau II defensava el dret dels pobles a la cultura d’aquesta manera: ‘La nació existeix per la cultura i per a la cultura, i així és la gran educadora dels hòmens a fi que puguen ser més en la comunitat’.

I el 14 de setembre de 1987, el papa Joan Pau II deia als amerindis ‘Vos encoratge a custodiar i a servar les vostres cultures, llengües, valors i costums que heu mantingut tan bé en el passat i que forneixen una sòlida base per al futur’. I per això en un discurs al món de la cultura, a Eslovènia, el 19 de maig de 1996, el papa deia: ‘La vostra consciència nacional ha extret la seua força de la llengua i de la cultura que les generacions passades han promogut i desenrotllat. La mateixa independència d’Eslovènia té el seu últim fonament en la cultura’. I per això el papa reconeixia la independència d’aquest poble.

Uns anys abans, l’11 d’agost de 1993, en el santuari de la Mare de Déu d’Izamal, el papa es dirigia als representants de les comunitats indígenes en aquests termes: ‘L’Església afirma clarament el dret de tot cristià al seu propi patrimoni cultural, com una part inherent a la seua dignitat’. I és que com recordava Joan Pau II, i com sabem molt bé els valencians, ‘no sempre s’ha valorat degudament la riquesa de les vostres cultures, ni s’han respectat els vostres drets com a persones i com a pobles’. Per això el papa encoratjava ‘els pobles autòctons d’Amèrica a conservar amb sa orgull la cultura dels seus avantpassats’.

En resum: el papa Joan Pau II va defensar sempre ‘el dret de les minories a preservar i desenrotllar la pròpia cultura’, com manifestà en el missatge de la Jornada Mundial de la Pau, el 8 de desembre de 1988. Per això el papa Joan Pau II denuncià l’amenaça d’extinció cultural en determinants llocs, pel fet que existeix ‘una legislació que no els reconeix el dret d’usar la pròpia llengua’. No sé si el papa Joan Pau II estaria pensant en l’Església del País Valencià, que prohibeix, encara hui que la nostra llengua entre a les celebracions litúrgiques.

Els nostres pastors farien bé de rellegir els textos del papa Joan Pau II, per tal que aprenguen a respectar i a introduir la llengua i la cultura del País Valencià a l’Església. I farien bé d’acollir la carta dels 152 preveres valencians que volem que la nostra llengua siga la llengua de la litúrgia dels cristians del País Valencià.

Documents:

· Escrit de remissió Carta de 152 preveres a Mons. Antoni Cañizares demanant l’aprovació dels textos litúsgics valencians
· Carta a l’arquebisbe de València sobre els textos litúrgics valencians
· Relació de preveres adherits a la carta a l’arquebisbe
· Resum estadístic de les adhesions

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El bisbe Leónidas Proaño (VILAWEB/ONTINYENT, 10/07/2016)

El Santoral oficial de l’Església ens presenta els hòmens i les dones que han viscut l’Evangeli amb sinceritat i generositat. Però a part d’aquells que l’Església ha reconegut oficialment, hi ha d’altres sants i santes, alguns dels qual han estat testimonis de l’Evangeli enmig de la pobresa, al costat dels mes necessitats. I un d’ells és el bisbe Leónidas Proaño, pastor i profeta de la nova evangelització a Llatinoamèrica.

Fill d’una família pobra, Leónidas Proaño, l’anomenat ‘bisbe dels indígenes’ va ser un pastor que sabia escoltar i animar, i que així va afavorir una Església indígena, donant la mà als humiliats per tal que pogueren alçar-se. Per a ell l’evangelització era ‘un despertar a l’esperança, un posar-se dempeus’. Per això va construir una Església lliure i alliberadora, on com a bisbe va anar descobrint els problemes de la gent per ajudar a trobar solucions.

Nascut el 29 de gener de 1910 a San Antonio de Ibarra, a l’Equador, Leónidas Proaño va saber des de menut com eren els pobres i què era la pobresa i la fam.

Va ser ordenat prevere el 4 de juny de 1936 i el 26 de maig de 1954 va ser consagrat bisbe de Bolívar, on hi va palpar de seguida els problemes que patien els indígenes. El 1956, en veure que la diòcesi era propietària d’unes grans extensions de terra, donà als indígenes una gran part de les terres de l’Església. És per això que el bisbe Proaño va viure per servir els més pobres i discriminats de la societat: els indígenes, que familiarment l’anomenaven Taita obispo, és a dir pare bisbe.

Home d’una gran sensibilitat per la justícia, el bisbe Proaño deia: ‘Tot el que he viscut, no ho he tret de les aules universitàries, sinó del poble, perquè la meua universitat ha estat el poble. I els meus millors mestres han estat els indígenes de l’Equador i de l’Amèrica Llatina’.  

El bisbe Proaño, tal i com ara ens recomana el papa Francesc, va ser un pastor pròxim a la gent. Un home bo que observà els costums dels indígenes sense condemnar les seues creences, defensant sempre els seus drets. Així va descobrir la llavor de l’Evangeli en la forma de vida d’aquest poble, una forma de vida que ell proposà com a alternativa a la societat capitalista, individualista i conflictiva. Per això, amb senzillesa, el bisbe Proaño va aprendre dels indígenes la saviesa d’aquest poble antic, compartint amb ells el pa i la Paraula.  

El seu suport a la causa dels indígenes, un poble assotat per l’egoisme social, la mentida institucionalitzada, la injustícia i la misèria, li va portar problemes. El bisbe Proaño deia: ‘M’han dit que sóc un bisbe “roig”. Jo em considere cristià i no tinc por a les calúmnies, les amenaces i la mort’. I afegia encara: ‘Si treballar per la pau, la justícia i els drets dels més pobres és ser “roig”, tant de bo ens tornarem tots “colorados”.’

El bisbe Proaño, que inicià la formació de les Comunitats Cristianes de Base, va fer realitat l’anunci de la Bona Nova als pobres, i a aquesta missió va consagrar tota la seua vida: ‘Déu m’ha elegit’, deia el bisbe Leonidas, ‘per contribuir a l’alliberament del poble indígena, des de la meu lloc de sacerdot i de bisbe’.

Per al bisbe Proaño, el seu servei al Poble de Déu era ‘buscar la veritat, perquè brille per damunt de tot. La veritat es diu amb la paraula. Res d’enganys’.

Profeta de la justícia i de la llibertat, el bisbe Proaño deia també: ‘Sóc un home intransigent quan es tracta de defendre els valors transcendentals. El que més he agraït als meus pares és l’educació en la llibertat i per a la llibertat’.  

El bisbe Proaño, que desitjava una societat nova i una Església viva des de la realitat llatinoamericana, va donar veu als silenciats de la història (després de 500 anys de conquesta i de submissió) per tal de recobrar la dignitat del pobres, amb una consciència nova.

Proaño va morir en la pobresa el 31 d’agost de 1963, i va ser bisbe durant 31 anys, ja que li va ser acceptada la seua renúncia immediatament!

Proaño va ser per als llauradors de la diòcesi de Bolívar un exemple de compromís per la justícia i per la llibertat. Un bisbe que va transparentar en la seua vida la sol·licitud de Jesús pels pobres i pels més necessitats.  

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Al bisbe Arturo Ros (VILAWEB/ONTINYENT, 03/07/2016)

 Benvolgut bisbe Arturo: no ens coneixem personalment, tot i que segur que tenim amics comuns de Vinalesa, com la germana Vedruna Mª Pilar, els professors Xavier i Pilar, el bon amic Bene o el capellà Antoni López.

El passat dia 27, festa del gran bisbe Sant Ciril d’Alexandria, el papa Francesc el va nomenat bisbe auxiliar de València, una diòcesi que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval, un home i una dona que en la seua vida quotidiana, i en una distància de cinc segles de diferència, utilitzaren amb normalitat la llengua del nostre Poble.

En la presentació com a nou bisbe auxiliar, el cardenal Antonio Cañizares va dir que li ha confiat promoure i potenciar “la nova evangelització dels laics i la participació de la dona en la vida de l’Església”, àrees tan important en una diòcesi. És per això que li escric aquestes lletres, preocupat per una Església Valenciana que continua vivint d’esquena a la cultura del nostre País. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i els rectors valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent i de la Sra. Pepa Naval, una llengua que ha entrar amb normalitat a l’ensenyament, a l’Administració i a la vida  dels valencians. Només l’Església i l’Exèrcit continuen marginant el valencià.

Des de la Transició, els successius bisbes de València han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la falta d’un ens normatiu que fitxara la normativa lingüística. Afortunadament ja tenim l’AVL i també els textos litúrgics que ha traduït aquesta institució, a més del tresor que és el “Llibre del Poble de Déu”. El problema és que com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos de l’AVL “dormen el son dels justos” des de fa anys, en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.

Bisbe Arturo, ¿per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i els capellans valencians continuen menyspreant el valencià? ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, la seua zona pastoral de llengua castellana, estiguera prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estiguera el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què a Ontinyent, Sagunt, Gandia o Carlet, els cristians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?

El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que fins i tot rebé la benedicció del bisbe Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència de tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en compte de passar del “Dominus vobiscum” a “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”.

Bisbe Arturo: si el cardenal Cañizares li ha encomanat a vostè “la nova evangelització”, ¿serà possible que ara, en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, s’aprove la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i als Seminaris per evangelitzar en la llengua dels valencians, els cristians del País Valencià? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes de Sogorb-Castelló, València i Oriola-Alacant? ¿Per què aquestes diòcesis valencianes no imiten en la pàgina web i en les celebracions litúrgiques, allò que fa, amb naturalitat, el bisbat de Tortosa, que té una part de territori valencià?

Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat?

El 1965 més de 20000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló) cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per la nostra llengua. I encara estem igual que fa 50 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles. El papa Francesc, en l’exhortació, “El Goig de l’Evangeli”, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115).

Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la “Cartilla y breu instrucció de la doctrina Christiana”, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en catellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”. 

Bisbe Arturo: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.      

   

Pregue a la Mare de Déu del Puig perquè el seu ministeri siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès pel que fa a la diversitat de llengües, que tants cristians valencians esperem.   

Curso para formadores en Monte Sión (Religión Digital.com, 30/06/2016)

 Del 20 al 25 de junio tuve la alegría de asistir en el monasterio de Monte Sión, al curso de formación para maestros y maestras de novicios que organizó elSecretariado de Formación de la Trapa.

Fuimos unos treinta monjes y monjas de la Trapa, del Orden del Císter y de los Benedictinos, que durante seis días compartimos la oración, la reflexión y las disertaciones de Fernando Rivas, sacerdote consiliario del ACO, doctor en Teología por Comillas y licenciado en Filología por la Universidad Complutense, que con sus conferencias y Seminarios nos ayudó a entrar, a tratar y a comprender el mundo de las enfermedades espirituales.

Con el Abad de Huerta, el P. Isidoro Anguitay el Consejero del Abad General de la Trapa,P. Santiago Mª Rios, nos reunimos los maestros de novicios de los monasterios de La Oliva, Huerta, Cardeña, las Escalonias, San Isidro, Sobrado, Montserrat y Oseira. Y las maestras de novicias de La Palma, Benaguasil, Sant Benet de Montserrat, Santa Cruz de Casarrubios del Monte, Benavente, Armenteira, Sant Pere de les Puel·les, San Bernardo de Burgos, Tulebras, San Clemente de Sevilla i de Toledo, las Huelgas y Liérganes, juntamente con las abadesas de Vico y de Casarrubios del Monte.

Este curso, organizado magistralmente por elP. Bernabé Domínguez, como secretario de formación, se centró en las enfermedades espirituales, y trató también temas como losmonasterios a la carta, la mala prensa de la ascética o el peligro de que los monasterios abandonemos nuestro carisma para adquirir otro que no nos es propio.

El eje central del curso, como he dicho antes, fue el de las enfermedades espirituales o pasiones y el del monacato como experiencia de Dios, en tanto que es protesta y propuesta ante la relajación del mundo. Por eso se presentó el monasterio como escuela de salud y de curación, a partir de la experiencia de los Padres de la Iglesia como Casiano, Juan Damasceno, Máximo el Confesor o Evagrio Póntico.

El profesor Fernando Rivas hizo unas exposiciones magistrales sobre las enfermedades espirituales. En primer lugar expuso unos presupuestos antropológicos y teológicos para comprender las enfermedades. Presentó el modelo dicotómico, propio de Occidente, que agrupa las enfermedades en relación al cuerpo y al alma. Y también el modelo tricotómico, propio del Oriente, que presenta las enfermedades como corporales, psíquicas y espirituales, y la interdependencia entre ellas.

Las enfermedades espirituales o pasiones se definieron como las que nacen del uso antinatural o patológico del espíritu humano.  En relación al cuerpo, el curso trató la gula, la lujuria y el amor al dinero. En relación al alma vimos la tristeza, la acedía y la cólera y el temor. Finalmente, en relación al espíritu vimos la vanagloria y la soberbia y orgullo.

El curso consistió en el diagnóstico de las enfermedades y la terapia para conseguir la curación por medio del acompañamiento espiritual, y si fuese necesario, también de una ayuda psicológica.

La oración con la comunidad de Monte Sión (que nos acogió con una extrema solicitud fraterna) de Maitines, Laudes, Tercia, Sexta, Nona, Vísperas y Completas, hizo todavía más fructífero este curso que se organiza cada dos años. Además, el contacto y el diálogo tanto en las comidas como sobretodo en los Seminarios de las tardes, donde compartimos experiencias, nos ayudó a entender y a comprender como tratar estas enfermedades espirituales.

Fue el jueves por la tarde cuando vistamos la catedral de Toledo y fuimos a rezar Vísperas con las monjas de San Clemente, que nos acogieron fraternalmente y nos ofrecieron una merienda espléndida.

Hace falta añadir que la sintonía con el profesor Fernando Rivas fue total, ya que además de ser un experto en este tema, supo comunicar con destreza y pedagogía su experiencia docente. Todos los participantes volvimos a nuestros monasterios, después de este curso, con unas "herramientas" y un bagaje con el que podremos ayudar a los monjes y monjas en etapa de formación.

El Regne Unit, el Brexit i el dret de decidir (VILAWEB/ONTINYENT, 30/06/2016)

Tant des del PP i des de Ciudadanos com també des del PSOE, els dirigents s’han cansat de repetir que el dret de decidir per part de Catalunya no existeix. I per això diuen que si la majoria de catalans opta per fer un referèndum, aquest plebiscit no tindria cap valor, ja que hauria de ser el conjunt dels ciutadans de l’Estat qui decidira sobre el futur de Catalunya. Cosa que no ha passat en els referèndums del Quebec ni d’Escòcia. Ni tampoc en el Brexit de fa uns dies. Perquè, i això ho haurien de recordar els Srs. Rajoy, Sánchez i Rivera, ha estat el conjunt dels ciutadans del Regne Unit de la Gran Bretanya, i no la totalitat dels europeus, qui han decidit de deixar de formar part de la Unió Europea.

Ni el Sr. Rajoy ni tampoc els Srs. Sánchez i Rivera han pogut votar en una consulta en la qual només hi han participat els britànics. Una consulta on els ciutadans del Regne Unit (i només ells) han decidit d’abandonar la Unió Europea. I si això és vàlid a la Gran Bretanya, perquè no ho hauria de ser en una consulta a Catalunya perquè els seus ciutadans puguen decidir lliurement el seu futur?

Misteris de la política o grandesa de la democràcia a Europa, a excepció de l’Estat Espanyol, on els Srs. Rajoy, Sánchez i Rivera no accepten que es puga votar en llibertat. Després, que no vagen presumint de democràcia, veient com neguen als catalans el que sí que és reconegut al Regne Unit.

Per altra part, el Regne Unit de la Gran Bretanya té quatre seleccions de futbol: l’anglesa, la de Gal·les, la d’Escòcia i la d’Irlanda del Nord. Un bon exemple per als Srs. Rajoy, Sánchez i Rivera de respecte a la diversitat de cultures i a les nacions.

Finalment, és una vergonya que qui va ser president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, siga jutjat per un delicte ‘tan greu’ com permetre votar a la ciutadania. És indignant que els qui afavoreixen la democràcia, la llibertat i la participació ciutadana, siguen acusats de desobediència i de prevaricació!

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)