El P. Miquel Batllori (LEVANTE-EMV)

El P. Miquel Batllori, jesuïta, doctor en història, llicenciat en filosofia i lletres, dret i teologia, va ser un humanista, un home savi d´aquells del temps del Renaixement, amb una extensíssima obra que va de Llull i el lul·lisme a Arnau de Vilanova, de Joan Lluís Vives a la família Borja, de Baltasar Gracián i la cultura del barroc a la Il·lustració, Balmes o les relacions Església-Estat durant la Segona República.

Miquel Batllori que va nàixer a Barcelona al si d´una família burgesa industrial, estudià al col·legi del jesuïtes. Del 1925 al 1928 va fer les carreres de filosofia i lletres i dret, al final de les quals ingressà al noviciat que la Companyia de Jesús tenia a Gandia, al palau ducal. Així durant dos anys, el novici Miquel Batllori va residir a la capital de la Safor. Després feu les humanitats al monestir de Veruela, des d´on hagué d´anar-se´n a Itàlia pel fet que la República va dissoldre la Companyia de Jesús. A Itàlia s´apassionà per arxius i biblioteques, descobrint importants còdexs amb obres de Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Sant Vicent Ferrer. El 1936 inicià els estudis de teologia que acabà a Oña (Burgos) una vegada finalitzada la guerra civil, i el juliol de 1940 va ser ordenat capellà. Del 1941 al 1947 va residir a Mallorca, on estudià la participació de personalitats de la Corona d´Aragó al Concili de Trento. I del 1947 al 1980 el P. Batllori passà a viure a Roma, primer com a membre de l´Institut Històric de la Companyia de Jesús i més tard com a professor d´història moderna a la Universitat Gregoriana. En els seus anys a Roma, el P. Batllori va ampliar els seus coneixements sobre Trento, els jesuïtes del segle XVIII, Gracián, els jesuïtes a Amèrica i la família Borja o Sant Ignasi.

Vaig tindre la sort de conèixer al P. Batllori a Montserrat, arran dels seu treball en l´Arxiu Vidal i Barraquer. Va ser l´abat Cassià Mª Just qui va oferir al P. Batllori l´estudi d´aquest Arxiu, que ell va acceptar, com deia, "per una espècie d´obligació de consciència". El projecte es va materialitzar durant els anys 1968 a 1991, ja que cada estiu, el P. Batllori el passava a la biblioteca de Montserrat, per tal de portar a terme aquella tasca ingent. El seu treball no era escriure una biografia del cardenal Vidal i Barraquer, sinó posar una base segura per a una història de les relacions entre l´Església i la Segona República.

El 19 d´abril de 1975, en rebre el doctorat Honoris Causa per la Universitat de València, el P. Batllori va repassar alguns dels seus grans eixos d´investigació: Arnau de Vilanova, els Borja, l´humanisme valencià i el Tirant, Joan Lluís Vives, els Maians i els jesuïtes procedents de València a la Itàlia del segle XVIII.

El 1992 i per iniciativa de l´amic Eliseu Climent, començà a editar-se la seua obra completa, amb el suport dels governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Cal dir que, desgraciadament, el govern valencià es retirà d´aquest projecte en arribar el PP al carrer Cavallers. El P. Batllori contava que el president Zaplana va anar a vore´l a Roma, per dir-li que ell no tenia res contra seu, però que la Generalitat Valenciana s´havia retirat del projecte de l´obra completa, per "incompatibilitats" amb l´editor!!

El 2000 va ser nomenat Fill Predilecte de Xàtiva, i el 2001 doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Finalment el 2002, i en un acte conjunt, rebia el doctorat Honoris Causa per les Universitats d´Alacant, Vic, Andorra, Autònoma de Barcelona, Girona, Jaume I de Castelló, Lleida, Oberta de Catalunya, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Rovira i Virgili.

El P. Batllori morí a Sant Cugat del Vallès el 9 de febrer de 2003. El seu record és per a tots els valencians un motiu d´agraïment per la seua ingent obra i per la seua vida dedicada a la investigació sobre la família Borja.

26 d'octubre: Santa Paula Jaricot (LEVANTE-EMV)

Cada 26 d´octubre, celebrem la festa de Santa Paulina Jaricot, una dona que va iniciar l´obra de la Propagació de la Fe. I és per això que cada tercer diumenge d´octubre, l´Església celebra el dia de les missions.

Paulina va nàixer a Lió el 22 de juliol de 1799. De menuda va ser una xiqueta piadosa i fortament religiosa, que aprengué a viure en esperit de sacrifici per vèncer la gola, la ira, l´orgull i la peresa. Però de jove, i influenciada per una amiga seua molt vanitosa, Paulina caigué també en aquest defecte, tot i que ni les joies ni les festes no la satisfeien. Un dia , en una d´aquelles festes, Paulina va caure i es va donar un colp molt fort, quedant-se muda i greu. Sa mare va demanar a Déu la salut de la filla, oferint a canvi la seua vida. Així la mare de Paulina va emmalaltir i morí, i Paulina va recobrar la salut.

Poc després, la jove entrà en un temple i sentí predicar un capellà sobre la vanitat, tan enganyosa. Després del sermó, Paulina anà a confessar-se, i el capellà li aconsellà que abandonara tots els costums mundans i visquera en humilitat. Paulina va abandonar les festes a les quals acudia abans, i es dedicà a visitar els malalts. Quan el 1814 el papa Pius VIIè va ser alliberat de la presó on l´havia tancat Napoleó, tot el poble eixí al carrer per tributar-li un homenatge en el seu viatge cap a Roma. I va ser quan el papa passà per davant de la casa de Paulina, que la beneí, posant les seues mans sobre el cap de la jove.

Un dia, Paulina, en tornar a sa casa, entrà a la cuina on trobà la dona que feia la faena. Paulina li demanà que li explicara alguna història, i la cuinera li digué que si l´ajudava a acabar allò que estava fent, li contaria un relat que li agradaria molt. Paulina la va ajudar i després la seua crisda li va llegir, d´una revista de missions, les aventures dels missioners que es trobaven al Tercer Món, i que evangelitzaven aquells pobles, enmig d´una multitud de problemes econòmics i de perills. En aquella revista, els missioners demanaven als catòlics que els ajudaren per mitjà de la pregària i també econòmicament, per així poder continuar l´activitat pastoral. En eixe moment, Paulina va tindre una idea lluminosa: reunir persones piadoses perquè contribuïren econòmicament, i enviar els diners als qui estaven a les missions. Així, Paulina organitzà una obra que s´anomenaria de la Propagació de la Fe. Eren grups de deu persones que pregaven pels missioners, i que recollien diners per enviar-los a les missions.

El germà de Paulina, que era prevere, proposà la idea de la seua germana a altres capellans de París, i d´aquesta manera es van organitzar nous grups de Propagació de la Fe. El projecte de Paulina es va estendre ràpidament per tot França, i les ajudes als missioners van començar a augmentar considerablement. Pràcticament ningú no sabia (ni ho sap ara) de qui havia estat la idea dels grups de Propagació de la Fe, per`allò important era ajudar els missioners. Paulina va formar altres grups de quinze persones, cadascuna de les quals es comprometia a resar cada dia un misteri del rosari pels missioners. Així, entre les quinze persones, es resava cada dia un rosari complet per les missions.

Paulina se n´anà a Roma per contar-li al papa Gregori XVI la seua idea per propagar la fe. I el papa aprovà plenament el projecte de Paulina, i l´estengué a tota l´Església. Quan la jove va tornar a Françà, es va confessar amb el Rector d´Ars, Sant Joan Mª Vianey que va aprovar el seu projecte a favor de les missions i la va profetitzar els sacrificis que hauria de patir, per tal que aquest projecte tinguera èxit. I efectivament, la profecia del Rector d´Ars es va complir, ja que Paulina hagué de patir incomprensions i sofriments de tota mena.

El 9 de gener de 1862, contenta per l´obra de la Propagació de la Fe, Paulina va morir. Vint anys més tard, el 1882, el papa Lleó XIII estengué l´obra de la Propagació de la Fe a tot el món.

Hans Urs von Balthasar (LEVANTE-EMV)

El teòleg Hans Urs Von Balthasar, un dels pensadors cristians més importants del segle XX, va nàixer a Lucerna el 12 d´agost de 1905. Va fer els primers estudis als benedictins d´Engelbert i als jesuïtes de Feldkirch, i posteriorment estudià filosofia i literatura germànica a Viena, Berlín i Zurich, obtenint el doctorat.
El 31 d´octubre de 1929 ingressà al noviciat dels jesuïtes a Feldkirch. Va ser ordenat prevere el 26 de juliol de 1939, però el 1950 abandonà la Companyia de Jesús i s´incardinà a la diòcesi de Chur, a Suïssa.
Al llarg de la seua vida, aquest intel·lectual de primera línia, va rebre els doctorats honoris causa per les facultats de teologia de Münster, d´Edimburg i de Friburg.
En 1952 escriví una obra valenta, on convidava l´Església a abandonar les seguretats del "castell", per tal de fer front a la societat moderna.
Amb Henri de Lubac i Joseph Ratzinger, va fundar Communio, una revista internacional catòlica, de gran prestigi.
Degut a la seua talla intel·lectual, Von Balthasar participà en la Segona Assemblea Ordinària del Sínode de Bisbes de 1971 i també en la de 1985.
Von Balthasar es un autor prolífic, amb biografies de Teresa de Lisieux, Magdalene Delbrel, Paul Claudel, Georges Bernanos o Carles Péguy. Ha estat també traductor dels grans Pares de l´Església, com Sant Agustí, Sant Bonaventura o Sant Tomàs d´Aquino.
Von Balthasar va ser creat cardenal pel papa Joan Pau II, però va morir a Basilea el 26 de juny de 1988, dos dies abans que li fóra imposat el birret cardenalici.
Una de les obres més importants de Von Bathasar és, "Per què encara sóc cristià?". A més de les biografies i comentaris patrístics, va escriure també centenars d´assaigs i un llibre molt interessant: "Només l´amor és digne de fe". Altres obres de Von Balthasar són "El cor del món", "La pregària contemplativa", "Maria, Església naixent", "Teologia dels tres dies" o "La veritat és simfònica". Von Balthasar també va escriure "Glòria", on estudiava la teologia de la bellesa divina des de la creu i la resurrecció, i la "Teodramàtica", on tractava el tema de la llibertat divina i humana en la història de la salvació. En una altra obra seua, "Teològica", von Balthasar estudiava la veritat filosòfica i divina revelada en Jesucrist.
El teòleg Karl Rhaner va qualificar l´obra de von Balthasar, com a "realment imponent" i Henri de Lubac deia que Balthasar "era segurament la persona més culta del seu temps".
Von Balthasar, que va morir el 26 de juny de 1988, va ser un dels grans teòlegs que més ha influït en la teologia del segle XX. En la memòria d´aquest gran pensador i intel·lectual cristià, cal recordar que, com va dir el bisbe valencià de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, aquest autor, juntament amb Joseph Ratzinger, és "el representant d´aquella teologia que s´anomena "agenollada", feta al costat de la pregària, davant la resplendor de la veritat". Per això encara hui, és unànime l´opinió dels teòlegs actuals, que reconeixen que el pensament de Hans Urs Von Balthasar va ser una aportació decisiva a la teologia del segle XX.

Mossèn Manuel Milian Boix (LEVANTE-EMV)

El prevere morellà Manuel Milian Boix, que va morir el 4 d´abril de 1989, va sobreeixir en el camp de la història i de l´arxivística. Membre de l´Instituto Español de Historia Eclesiástica de Roma i de la Societat Castellonenca de Cultura, director del Centro de Estudios del Maestrazgo, cronista de Vinaròs, arxiver de l´Histórico-Eclesiástico de Morella i del seu Museu, Milian va destacar en el camp de la Paleografia, l´Arqueologia, la Investigació Històrica i les Belles Arts.

Nascut a Morella l´1 de juny de 1908, ingressà al Seminari de Tortosa el 1922, on tingué per company, Vicent Enrique i Tarancon i on estudià els quatre cursos de Gramàtica, Llatí i Humanitats i on es va apassionar per la Història.

Va ser ordenat prevere a la catedral de Tortosa el juny de 1933, i el 22 d´aquell mes, octava de Corpus, Milian celebrava la primera missa a Morella. Tot i que el seu primer destí va ser el poble de Palanques, el bisbe Félix Bilbao li va manar que fera l´inventari monumental de la diòcesi, degut a la seua extraordinària capacitat intel·lectual. Així va catalogar tot el conjunt monumental i artístic del bisbat de Tortosa, que fins el 1960 arribava pel sud, fins a la Plana Baixa. Al llarg de dos anys, Milian visità totes les parròquies, ermites, santuaris i convents de la diòcesi, fins que el 1935 presentà al bisbe l´Inventario Monumental Dertosense.

L´1 de març de 1935 va ser nomenat regent beneficiat de Forcall i durant la guerra va estar amagat en aquest poble. El 1938 va ser nomenat rector de Forcall i Villores. Durant la postguerra, Milian es dedicà a recuperar el patrimoni històrico-artístic de la diòcesi, a curar les enemistats que havia produït la guerra, a restablir les romeries a les ermites i santuaris del bisbat i a recuperar les danses processionals com els dansans, dels segles XIV-XV, les gitanetes o teixidores, els arquets, les llauradoretes. Amant de les tradicions populars, recuperà la Santantonà de Forcall i la Setmana Santa, restituí el cant litúrgic i formà una escolania d´adolescents.

Durant els anys 40, mossèn Manuel Milian va reiniciar la seua tasca científica, desplaçant-se a Tortosa, Barcelona, València o Madrid, per estudiar els seus arxius. A València treballà als arxius del Patriarca, el de la Catedral i el Municipal i també en el del Regne de València i en l´Acadèmia de Belles Arts. També va investigar temes etnogràfics i folklòrics i com a bon medievalista, també estudià la figura de Benet XIII, el papa Luna.

Va ser nomenat membre del Centre de Cultura Valenciana, de la Societat Castellonenca de Cultura i de la Real Academia Espanyola de la Historia.

El 1952 va passar a ser rector d´El Perelló, al Baix Ebre i el 1955 va ser nomenat capellà de l´asil de Vinaròs. Finalment, el 1981 traslladava definitivament a Morella, on morí el 4 d´abril de 1989.

Mossèn Milian Boix va publicar diverses monografies i articles en periòdics i obres d´investigació. A la seua mort deixà quaranta–cinc treballs inèdits sobre història, arqueologia, art, etnografia i altres temes. A més, va dirigir la revista "Vallivana" fins el 1986.

Com ha dit el seu nebot, Manuel Milian Mestre, "Mossèn Milian ha estat un reconstructor, un home d´acció que mai no es va resignar a que s´oblidara el patrimoni de l´esperit del seu poble". I a més, un capellà que estimà la nostra cultura, i protegí i donà a conèixer el nostre patrimoni cultural.

23 d'octubre: Sant Joan de Capestrano (LEVANTE-EMV)

Hui dia 23 d´octubre celebrem la festa de Sant Joan de Capestrano, un frare franciscà que va viure des de finals del segle XIV i la primera meitat del segle XV.

Joan, que va nàixer a Capestrano, als Abruços, al Regne de Nàpols, el 24 de juny de 1386, va ser un apòstol de l´Evangeli, ja que va passar la seua vida recorrent tot Europa, de punta a punta, anunciant la Paraula de Déu. A peu o a cavall, anà des de Flandes a Polònia i d´Espanya a Sèrbia. La seua fama de santedat va ser universal i tothom el coneixia com el "pare devot", i també, com "l´home sant ". Joan de Capestrano era conegut a Itàlia, Àustria i Alemanya, i també a Bohèmia, Borgonya i Flandes.

Va saber reconciliar entre si i amb la Seu Apostòlica els prínceps europeus i ajudà a restaurar l´esperit cristià del poble, així com a desemmascarar les heretgies i a reformar l´Orde dels Franciscans. Menut d´estatura i auster, era alhora càlid i acollidor, ple de dolcesa i de caritat. Predicava, durant dues o tres hores, a les places, ja que era tanta la gent que volia escoltar-lo, que no hi havia lloc als temples. La seua paraula, amb la qual denunciava la corrupció, convidava els hòmens a fer penitència.

Va ser un sant no només pel seu zel apostòlic, sinó també per la seua vida de pregària. Dormia poc i menjava encara menys i era savi i prudent en el judici i en la paraula. De jove havia estat un bon jurista i va exercir amb justícia el temps que va ser jutge de Perusa. Escriptor fecund, els seus manuscrits estan agrupats en dèsset grans volums. Dòcil a la Santa Seu, va ser elevat, per dues vegades al càrrec de Vicari General de l´Observança, la qual cosa li va permetre la reforma de molts convents i l´expansió de l´Orde per tot Europa. Quatre papes (Martí Vè, Eugeni IV, Nicolau Vè i el valencià Calixte III) li van confiar missions delicades degut a la seua capacitat diplomàtica.

La seua fama de virtut no li va estalviar diverses dificultats, ja que alguns frares, descontents amb les seues reformes, es van oposar a les seues innovacions. Fins i tot acusaren Joan d´inquiet i de revoltós, i també d´ambició i de vanaglòria. Aquetes acusacions van ser del tot falses, ja que el de Capestrano era un home humil, que havia rebutjat dues vegades l´episcopat, la primera quan li l´oferí el papa Martí Vè i la segona quan ho va fer Eugeni IV.

Com he dit abans, Joan de Capestrano va propagar la vida cristiana en la vella Europa del segle XV per mitjà de la predicació i la reforma de l´Orde dels Franciscans. Durant els seus quaranta anys de vida religiosa, des del 1416 que ingressà als franciscans fins el 1456 que va morir, va sembrar de convents el vell continent i va reformà els antics, per així retornar a l´Orde el seu primitiu zel apostòlic. També despertà el fervor de la fe entre el poble senzill, canviant i corregint els abusos del poble (luxe, usura i embriaguesa) i dels prínceps, consellers de les ciutats i jutges, que influenciats per Joan, actuaven amb equitat i clemència.

Quan l´antiga capital del vell imperi bizantí, Constantinoble, el 1453 fou conquerida per Mohamed II i caigué en mans dels turcs, la cristiandat va comprendre que havia perdut molt més que una plaça fortificada. Per això el papa Nicolau Vè, quatre mesos després de la caiguda de la ciutat, publicà una butla contra els turcs, a més de demanar la pau entre els estats italians, enemistats els uns amb els altres, ja que Milà estava contra Venècia i Gènova contra Nàpols. Va ser Joan de Capestrano qui de camí a Hongria, predicà la creuada en Núremberg. Joan predicà en totes les regions meridionals d´Hongria, cridant el poble a la creuada, fins que va rebé el missatge de Joan d´Hunyades, el cap de l´exèrcit hongarès, que suspengura immediatament la predicació i amb els creuats anara de seguida a Belgrad.

És fascinant el relat de la batalla de Neudorfehervar que va fer un dels frares company de Sant Joan de Capestrano, fra Joan de Tagliacozzo, que va presenciar aquest fet: l´arribada de l´exèrcit turc, amb la flota al Danubi, l´assetjament de la muralla de la ciutat i la desproporció dels exèrcits, cosa que va fer vacil·lar Joan d´Hunyades, fins al punt de pensar en la retirada, tot i que al final la victòria va ser per als cristians. La intervenció del sant en la batalla va ser decisiva, i sense ella, la ciutat de Belgrad hauria caigut en mans dels turcs, ja que Joan de Capestrano va aportar la legió popular dels creuats, i amb la seua paraula encoratjà els cristians en l´atac. És evident que tota aquesta gesta, hui impensable, s´ha d´entendre en el context de lluita contra els "infidels" i de conquesta.

Però cal recordar que Sant Joan de Capestrano mai no va prendre les armes, ja que les úniques armes que utilitzà aquest franciscà, van ser les espirituals.

Sant Joan de Capestrano va morir el 23 d´octubre de 1456 i va ser canonitzat pel papa Alexandre VIII.

Altres coses que tampoc no entenc (La Veu del PV)

No sé per què el Govern de l’Estat ha acusat els qui van recolzar el President Mas, el passat 15 d’octubre, quan va declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de voler pressionar els jutges. El Sr. Rajoy no va dir res de tot això quan el 20 de maig de 2009, la Sra. Rita Barberà i el Sr. Juan Cotino, amb els simpatitzants del PP, van recolzar el Sr. Francisco Camps, amb banderes de la ciutat de València en la seua declaració davant el Tribunal de Justícia del País Valencià. Aquell dia el Sr. Rajoy no va vore cap mena de pressió a la Justícia en aquells que recolzaven el President Camps.

Tampoc no entenc perquè ningú no va vore cap pressió a la Justícia (a diferència de l’acte de dijous dia 15) quan el 2013, els professionals de la Judicatura es van concentrar davant el Palau de Justícia de Barcelona per protestar per les reformes del Ministeri de Justícia.  

No entenc perquè el Barça ha estat multat per la FIFA, amb 40000 euros, pel fet que els seus aficionats i simpatitzants portaren estelades al Camp Nou durant el partit amb el Leverkusen, el 29 de setembre. Una segona multa, després dels 10000 euros que pel mateix motiu, es va imposar a aquest equip després de la final de la Champions, a Berlín, el 6 de juny .

Ni entenc com és possible que el PP diga (si no és per mala fe o per demagògia) que subvencionar Acció Cultural del País Valencià és com subvencionar els neonazis. I furtar com han estat furtant diversos càrrecs públics (empresonats!) d’aquest partit, ¿què deu ser?

Tampoc no entenc com el Govern de l’Estat i el PP s’omplin la boca parlant del corredor Mediterrani, quan la patronal l’ha comparat amb un “carril bici”, ja que no hi ha les inversions necessàries per al seu funcionament.

Ni entenc que el Gobierno puga recórrer el dret a la sanitat per als immigrants sense papers, recuperada per la nostra Generalitat, amenaçant el Govern Valencià amb un recurs d’inconstitucionalitat. No defenen la Constitució, que garanteix la sanitat universal?

No entenc com és possible que el rei Felip diguera a la reunió del Patronato del Instituto Cervantes, que “Espanya está orgullosa de su diversidad y riqueza lingüísticas”, quan veiem que la nostra llengua no arriba a la Justícia, a la monarquia, al Congrés i al Senat, als mitjans de comunicació i a d’altres àmbits de la nostra societat. I quan es posen totes les traves possibles i més, perquè el valencià no ocupe el lloc que li pertoca. I quan a l’Instituto Cervantes, amb 183 centres repartits per tot el món per fomentar l’espanyol, la presència de la nostra llengua és testimonial.

No comprenc perquè les Corts Valencianes han de pagar el cost de l’IVA del bar, per no pujar el menú a 5,65 euros. Els diputats són tan mil·leuristes que no poden pagar el que es mengen?  Ho trobe immoral.

No entenc que el Consell haja de pagar aigua, llum i seguretat a patronal i sindicats, tal i com ha denunciat la Intersindical.

No entenc que Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo diguen que votar el pacte amb Podemos és una fal·làcia, i que parlen de “la tirania de la majoria”!! Ni entenc que els qui defensen més participació ciutadana en la política, arriben a dir que convocar un referèndum per decidir amb qui pactar, siga un frau.

Tampoc no entenc que el Barça estiga patrocinat per Qatar airways, quan sabem el recolzament que fa aquesta institució a grups intolerants.

No comprenc i m’escandalitza l’actitud i les mentides del Sr. Jesús Sanz, excap de personal de Ràdio Televisió Valenciana.

Ni tampoc no entenc l’argument del Sr. Francisco Correa, que per rebaixar la seua condemna, haja pactat assenyalar alts càrrecs que aprovaven comissions.

No entenc que el company d’aquesta pàgina, Manuel Jardí, parle de “calendari beato” i no s’adone del “nomenclàtor beato”, començant pel seu nom, que vol dir “Déu és amb nosaltres”.

No entenc, si no és per mala fe, la postura de la mare d’un alumne que ha reclamat que la informació de l’institut li arribe en castellà o en anglès (i per què no en xinès?) i no en un “dialecto” com el valencià. I no entenc que cap diari de Madrid no denuncie aquesta actitud, ni haja fet cap campanya per donar a conèixer aquesta reacció xenòfona cap al valencià, com ho fan quan, com diuen (mentint!) que a Catalunya el castellà està perseguit. 

Ni l’actitud de determinats “personatges” de les “Nuevas Generaciones”, lloant el franquisme.

El canonge Josep Espasa (21/10/2015(

Josep Espasa i Signes va nàixer a Dénia el 9 de gener de 1914. El 1925 ingressà al Seminari de València i posteriorment estudià a la Universitat Gregoriana de Roma, on el 1937 obtingué el doctorat en teologia.

El 1939 Espasa va ser nomenat professor del Seminari de València i el 1945, l´arquebisbe de València, Prudencio Melo, el nomenà Rector del col·legi-seminari de Sant Tomàs de Villanueva, del Cap i Casal, on s´hi estigué fins el 1970 que va ser apartat. Va ser delegat d´Ecumenisme de l´arquebisbat i fundador del Centre Ecumènic Interconfessional. Escrigué els llibres, Falsejaments i veritats cristianes i també, Què cal creure.

El canonge Josep Espasa va ser un promotor de l´obertura de l´Església valenciana, i per això, al voltant d´ell, com a rector del col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, van eixir una sèrie de capellans que destacaren pel seu esperit innovador. A més, va recolzar l´ús del valencià en la litúrgia, cosa inèdita entre el clergat valencià.

Com destaca Ramir Reig al llibre Feixistes, rojos i capellans, Josep Espasa va fer del col·legi de Sant Tomàs, "un espai obert a l´amistat i a la recerca en comú". I els seus alumnes "esdevingueren elements crítics per amor a la veritat", amb el desig que "l´Església s´alliberara d´hipocresia i d´hipoteques, i portés l´Evangeli al Poble".

Josep Espasa concebia un cristianisme antidogmàtic, i va ser un ferm seguidor del camí obert per Mounier. Com a eines pedagògiques, el canonge Espasa organitzava trobades sobre el moment polític d´aleshores.

Com diu Nel·lo Pellicer, Espasa era "un mediterrani apassionat per la veritat, que ell veia sintetitzada en l´Evangeli". El canonge Espasa, "un home de fe lluminosa", no va ser mai ni un contestatari, ni un radical. Però sí que estava disposat a "obrir qualsevol porta, sense temors, ni prejudicis". El seu caràcter obert va fer que acollira l´assagista Joan Fuster i el periodista Vicent Ventura al col·legi de Sant Tomàs, com a bons amics seus. També portà Llorenç Gomis, perquè predicara els exercicis espirituals als seminaristes. Home obert a les tendències més modernes, va tindre problemes amb les autoritats eclesiàstiques.

Al seu entorn es formaren les generacions de capellans que després van destacar pel seu esperit innovador, com el cas d´Emili Marín, fundador i director durant molts anys de la revista Saó. De fet, amb el canonge Espasa, el col·legi de Sant Tomàs va ser un far progressista. Josep Espasa es caracteritzava pel seu menyspreu del poder eclesiàstic i per la seva passió per la veritat.

El 1970, una vegada expulsat del col·legi de Sant Tomàs per la seva ideologia progressista, el canonge Espasa tornà a Dénia, on desplegà el seu magisteri de la mateixa manera com abans ho havia fet a València. Com m´ha comentat l´amic Josep Garcia Richart, l´eixida del canonge Espasa de Sant Tomàs, "el va afectar molt, no tant pel cessament, com per la manera com es va produir".

Josep Espasa es va retirar primer a un pis a València, "on anàvem a visitar-lo Ventura i jo, i després a la seua caseta de la Pedrera". En tot aquest temps, com diu Garcia Richart, el canonge Espasa "mai no va perdre la serenitat ni va manifestar públicament el seu patiment, ni cap rebuig irat contra ningú".

A Dénia es va fer càrrec de l´ermita de la Pedrera. Va ser a sa casa, el 1963, que el canonge Espasa va acollir Vicent Ventura, confinat allí, per l´exili forçós, després que el periodista valencià participara al Contuberni de Munic. A Dénia, a casa del bon canonge Espasa, vaig visitar amb mon pare, l´amic Ventura.

El canonge Josep Espasa va morir el 1980, i tres anys més tard va ser nomenat fill predilecte de Dénia. La seua biblioteca, amb importants llibres de teologia, pastoral i filosofia, el 1983 va passar a formar part de la Biblioteca Valenciana.

El 2005, en el 25è aniversari de la mort del canonge Espasa, l´ajuntament de Dénia posà una placa a l´ermita de la Pedrera, que ens recorda el capellà represaliat per les seves idees progressistes i pel seu compromís amb la llengua. En aquell acte, el seu nebot, Antoni declarava que el canonge va ser "un fervent amant de la vida a la Pedrera, on tots eren amics seus".

Com ha escrit Vicent Cremades al llibre, "L´Església en la Transició", el canonge Espasa va ser "un home liberal, obert, objectiu i ecumènic".
En el centenari del naixement del canonge Espasa, el 2014, tant l´arquebisbat de València com el d´Oriola-Alacant, haurien pogut homenatjar el bon capellà, un home bo i lliure, i amic de tots! Però no ho van fer. i és que una vegada més, la jerarquia valenciana, marginava un dels seus fills més significatius.

Josep Espasa va ser un prevere humanista, il·lustrat i alhora, nacionalista, que exhortava als seus seminaristes a treballar per la unitat: "No hi ha més que una Església i cal reformar-la des de dins". Josep Espasa va ser "un home de Déu, un cristià de Dénia i un mossèn nacionalista", com la definit Vicent Cremades.

Com m´ha comentat Josep Garcia Richart, bon amic del "pare Espasa", com Fuster i ell mateix l´anomenaven, Josep Espasa era "un capellà postconciliar, abans del Vaticà II, home discret, tremendament raonable, catòlic anticonvencional, amb un alt concepte del sacerdoci, capellà de poble, amb una fe impertèrrita, evangèlica i ortodoxa". Garcia Richart defineix mossèn Espasa com "un mestre (mai no en va pretendre ser-ho) radiant", un home que "irradiava serenitat, humanitat, tolerància i una caritat mai "exhibida" que no mai no podia molestar o ferir ningú".

Josep Garcia Richart recorda Fuster i les "discussions iròniques que tenia amb el P. Espasa, de les bromes voltairianes, i fusterianes també". El P. Espasa tenia "un sa sentit de l´humor, que es manifestava sobretot, amb els amics. No era el capellà sever i rígid. Li agradaven els humils i petits plaers de la vida, com ara aquells esmorçarets amb els amics, o sol, a la caseta".

Com recorda Garcia Richart, "el dia de la seua mort, Ventura em va recollir i vam passar per Sueca a recollir Fuster. No va voler venir i vam comprendre perquè. Fuster estava realment afectat i, donat el seu caràcter, no volia exterioritzar els seus sentiments, com hauria fet, de venir a Dénia. L´enterrament va tenir, per dir-ho així, dues parts: primer, a muscle dels amics, el Pare Espasa va ser traslladat des de la caseta, a una petita ermita que hi havia a la Pedrera, on li vam retre una emocionada despedida. Després, ja a Dénia, , es va fer la cerimònia fúnebre "oficial". Ventura i jo es quedàrem fora de l´església. Una actitud infantil, si vols, però va ser així. Després, tot acabat, sols, restàrem els dos una bona estona vora la tomba dels nostre amic. Sabíem el que havíem perdut".

L´amic Garcia Richart, m´enviava, a més dels seus records sobre el Pare Espasa, el que ell anomena, una "petita elegia" sobre el canonge, escrita el 23 de març de 1980, on tractava "de rememorar una persona i el seu ambient":

"Tot és vençut: la pell grisa de l´alba,
la carn, la llum dels solc i un gust salobre.
Ets aquí, repassant en pau la vida
i aquí ens tens, de cos present.
Aquí restem com som, pobre i pocs,
amb el sol testimoni d´una llàgrima.
Anem a passejar. Els ametllers
han regalat la flor.
Adéu, mirada
clara, llebeigs vesprals, matins de calma.
I el març, calç i llum de la cisterna.
Ara plou, amic meu, i el vespre mulla
el pit sonor de la merla.
T´has endut, i els teus ulls, l´alè de l´aigua
I una tempesta. Sí morir-me tots,
plats i castells, memòries, notaris
i turistes. Les runes, sense amor,
amaguen un bri verd. I olor de menta.
I tu, passat el temps, comptes els dies
de la flor que ens durà la primavera-
Adéu. O fins demà. Aquí serem".

Que l´exemple del canonge Espasa ens ajude a viure la nostra fe amb una mirada oberta i amb un compromís amb la terra, la gent i la cultura que hem de servir. Amb generositat i amb fidelitat.