'La Comunidad es ya el motor de recuperación económica' (VILAWEB/ONTINYENT, 26/04/2015)

Amb aquesta contundència s’expressava el conseller Moragues, tal i com ho recollia la premsa el 8 d’abril. Supose que el conseller es referia a la 'Comunidad Valenciana', perquè així, 'La Comunidad', podria ser també una reunió de veïns. I el conseller, feliç i content, afegia encara: 'La Comunidad crece además por encima del conjunto de España'. També faltaria saber en què 'crece'.

Només uns dies després d’aquestes declaracions del conseller Moragues, els mitjans d’informació ens deien que la Generalitat tanca el 2014 amb 3.800 milions en factures impagades. Amb tot el conseller Moragues, una vegada més, ple d’optimisme, garantia que 'antes del 24 de mayo habrá dejado a cero el gasto escondido'. Què li passa a una família si deu alguns rebuts de l’aigua o de la llum? O si no pot pagar la hipoteca? Tots ho sabem. Han estat moltes les famílies desnonades i que s’han quedat al carrer pel fet de no pagar la hipoteca. Però la Generalitat té 3.800 milions d’euros que no ha pagat i no passa res. Una incongruència més d’aquest sistema tan injust, que castiga els més dèbils i ho permet tot als més forts.

3.800 milions en factures impagades i 'La Comunidad es ya motor de recuperación económica'. És tan motor, que la falta de fons (Levante 15 d’abril) impedeix obrir seixanta-dues residències i centres de dia, malgrat que hi ha dotze mil persones que necessitarien aquests serveis.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que no cal demanar un nou finançament econòmic, ja que el PP, a la Comissió d’Hisenda, una vegada més, ha rebutjat una esmena que demanava un nou sistema de finançament.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el president del Comitè Electoral del PPCV deia fa uns dies que el seu partit 'no va a hablar de corrupción durante la campaña electoral'. Com si no haguera existit. Com si haguera estat un malson. Com si els srs. Carlos Fabra, Víctor Campos o Ricardo Costa (entre molts d’altres) o les sres. Milagrosa Martínez, Ángelica Such o Sonia Castedo no hagueren estat mai militants del PPCV. El President del Comitè Electoral del PPCV afegia encara que volen vendre 'la limpieza que el Presidente Fabra ha llevado a cabo en el partido en los últimos años con la aplicación de la llamada línea roja'. Si volen vendre la 'limpieza' que ha fet el President Fabra, serà pel fet que abans hi havia una brutícia? Per això el President del Comitè Electoral del PPCV es quedava tan ample quan deia: 'Explicar el pasado está ahora en manos de los juzgados'. El PPCV no té res a dir per explicar el perquè de la 'limpieza' que ha fet el President Fabra? El PP no té res a dir quan el jutge Pablo Ruz ha culpat el tresorer d’Aznar de la caixa B? Per no parlar dels ex-ministres Jaume Matas o Rodrigo Rato o del sr. Bácernas.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que, segons afirmava el sr. Justo Valverde, ex-cunyat de l’ex-president Eduardo Zaplana, i ex-directiu de Terra Mítica, 'l’1% de factures es pagava sense contracte'.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que les ruïnes romanes més antigues de la ciutat de València es troben abandonades en un solar, des de l’excavació que es va fer el 1996.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que la sra. Batlessa de València es permet gastar 278.000 euros en hotels, dinars i viatges. 278.000 euros que no ixen de la seua butxaca sinó que hem pagat els valencians.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el mateix ministre José Manuel García Margallo ha reconegut que l’infrafinançament ofega el desenvolupament dels valencians.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que la 'província' d’Alacant (juntament amb les illes Balears) encapçala la pujada de l’atur el primer trimestre de 2015.

'La Comunidad' és tan 'motor de recuperación económica', que va ser el 2014 la que més habitants va perdre, amb 27.673 valencians menys.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica' que a l’Alcúdia, el meu poble, els pacients tarden tres setmanes a fer-se anàlisis de sang.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica' que un 83% dels jóvens valencians veu el seu futur laboral fora de l’Estat espanyol. Un nebot meu, sense anar més lluny, ha hagut d’anar-se’n al Brasil a buscar treball. I som 'motor de la recuperación económica'.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que un centre ocupacional per a vuitanta discapacitats psíquics a Castelló de la Plana, està tancat des de 2009, any que acabaren les obres.

'La Comunidad' és tan 'motor de la recuperación económica', que el Ministerio de Fomento ha admès i justificat el retard del Corredor Mediterrani, ja que Fermed retardarà dos anys l’arribada a València del Corredor Mediterrani.

Realment, si amb aquests exemples (i n’hi ha molts més) 'La Comunidad es ya el motor de la recuperación económica', és que al conseller Moragues li fa falta anar a l’oculista.

´Noqan hamuni kausanayquichispaq´ (LEVANTE-EMV, 22/04/2015)

Així, en llengua Quèxua, el nou arquebisbe metropolità de Cusco, Richard Daniel Alarcón Urruti, va inscriure al seu escut el seu lema episcopal: "Jo he vingut per a que tinguen vida" (Jo 10:10).

Amb iconografia incaica en l´escut i amb Quèxua, l´arquebisbe Alarcón va voler entrar i inculturitzar-se a la seua diòcesi, no com un foraster, sinó com un servidor de la comunitat cristiana.

Després de segles de colonització i d´espanyolització d´Amèrica Llatina, aquest bisbe ha ennoblit i dignificat la llengua del poble que ha de servir, posant-la al seu escut episcopal, un detall que no han tingut cap dels quatre bisbes del País Valencià.

Va ser Francisco Pizarro i Diego de Almagro els qui el 15 de novembre de 1533 arribaren a Cusco, l´antiga capital de imperi inca. I va ser el mateix Pizarro qui va demanar a la Corona de Castella la necessitat d´un bisbat. Així el papa Pau III, el 13 de gener de 1536 erigí el bisbat de Cusco com a diòcesi sufragània de Sevilla, fins que el 1546 passà a ser sufragània de Lima. Finalment el 23 de maig de 1943, el papa Pius XII elevà a arquebisbat la diòcesi de Cusco.

Daniel Alarcón, nascut a Lima el 10 d´abril de 1952, i consagrat bisbe de Tarma el 21 de juliol de 2001, va ser nomenat pel papa Francesc nou arquebisbe de Cusco el 27 d´octubre passat i prengué possessió de la diòcesi el 3 de gener.

Algú pot pensar que el fet que l´arquebisbe Alarcon haja posat el seu lema episcopal en la llengua dels cristians de Cusco és només una anècdota. I pot ser que tinga raó. Però amb detalls com aquest, les persones demostren la seua sensibilitat cap a una cultura i una llengua.
Dels quatre bisbes del País Valencià, cap d´ells no té l´escut en valencià. Només en llatí. I això que durant el Concili Vaticà II, els pares conciliars partidaris de les llengües vernacles defensaven aquestes llengües enfront del llatí, argüint, amb molt bon criteri, que "una Església viva no pot tindre una llengua morta". Però al País Valencià tot continua igual que fa 100 anys. Així, el cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València, té al seu escut episcopal el lema: "Fiat voluntas tua". El bisbe de Sogorb-Castelló, Casimiro López: "In servitium communionis". Jesús Murgui, d´Oriola-Alacant: "Instaurare omnia in Christo". I Enrique Benavent, de Tortosa: "In caritate et in Verbo veritatis".

Segurament els bisbes deuen pensar que ningú no es fixa en el seu escut. I és veritat! ¿Però no seria més pastoral posar el lema de l´escut en la llengua que entenen els cristians que aquests pastors (no ho oblidem) han de servir? Encara que només fóra per mostrar una miqueta de sensibilitat per la llengua del poble que han de servir.

Per altra part, a excepció del bisbat de Tortosa, els altres bisbats valencians tenen la web única i exclusivament en castellà, cosa que demostra que aquests bisbats continuen marginant la nostra llengua, i incomplint la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià.

La Mare de Déu de Campanar (LEVANTE-EMV, 25/04/2015)

El 25 d´abril de 1915, hui fa 100 anys, va tindre lloc la coronació pontifícia de la imatge de la Mare de Déu de Campanar. Va ser el papa Benet XV qui, amb la butla de 21 de febrer del mateix any, aprovà la coronació pontifícia i el patronatge canònic de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Campanar. D´aquesta manera, aquesta imatge de la Mare de Déu va ser la primera en ser coronada canònicament a l´arxidiòcesi de València, huit anys abans que fóra coronada la Mare de Déu dels Desemparats.

La festa de la Mare de Déu de Campanar té lloc cada any el 19 de febrer, per commemorar la troballa de la santa imatge. La tradició ens diu el que 19 de febrer de 1596, mentre uns obrers feien unes excavacions a la parròquia de Campanar, per tal de fer una cripta per als difunts, trobaren una imatge de Santa Maria. Concretament va ser en acabar la jornada, que en oblidar les eines del treball i tornar els treballadors a per elles, va caure a terra una part de la construcció, cosa que permeté trobar una imatge intacta de la Mare de Déu.

La imatge original, de pedra i de 40 centímetres d´altura, va ser traslladada el segle XVII a la parròquia. No cal dir que la tradició li atribueix diversos miracles, com la curació de diversos veïns de Campanar.

Aquesta imatge de la Mare de Déu és patrona dels fabricants de gel des del segle XVIII, pel miracle que es va produir amb una nevada en les muntanyes pròximes a la ciutat de València.

La parròquia de Campanar es va crear el 1507 per una butla papal sobre una antiga ermita. Posteriorment s´inaugurà la capella construïda per commemorar el trobament de la imatge de la Mare de Déu.

Com canta un himne grec del segle V dedicat a la Mare de Déu, Maria és vista i venerada com a "branca de gema immarcescible, terra d´un fruit incorruptible, engendradora del qui ens engendra a la vida, taula que porta plena provisió de clemència, jardí de delícies, encens agradable d´intercessió, camp que fa brotar esplets de compassió".

Seria interessant que els cristians d´aquesta parròquia encarregaren uns Goigs o un himne en valencià a la patrona de Campanar, per tal que els fidels pogueren aclamar Santa Maria en la nostra llengua.

25 d'abril: Sant Marc (LEVANTE-EMV; 25/04/2015)

El dia 25 d´abril celebrem la festa de l´Evangelista Sant Marc, autor del segons dels Evangelis. La primera notícia que tenim de Sant Marc la trobem a l´Evangeli que porta el seu nom. A l´Hort de les oliveres, quan Jesús va ser detingut, el primer Evangeli ens diu que "un cert jove el seguia, tapat amb un llençol i el van agarrar; però ell, deixant el llençol, va fugir". (Mc 14:50-52). Anys més tard, en escriure el seu Evangeli, Marc deixà constància d´aquell fet.

Després de la resurrecció de Jesús, els deixebles es reunien a les cases per celebrar l´Eucaristia. Una d´aquelles cases era la d´una dona anomenada Maria, que els Fets dels Apòstols ens diu que era la mare del jove Marc.

L´Evangeli de Marc va ser escrit a partir dels ensenyaments i de les vivències de Sant Pere, testimoni directe de la vida de Jesús, durant les explicacions que podria haver fet l´apòstol a casa de Maria, com canten aquests Goigs antics: "En Roma fon publicát/ lo Evangeli, que escriguereu,/ fou lo punt que Vos prenguereu,/ per Sant Pere aprobat;/ perque Deu fos alabat,/ y confusa la heretgia".

A partir dels Fets dels Apòstols i de les cartes de Sant Pau, podem deduir que Marc, que cap a l´any 40 deuria tindre uns 25 anys, era fill de família jueva, encara que originària de Xipre i per tant de cultura grega, amb un doble nom: Joan (jueu) i Marc (d´origen llatí)

A partir de Jerusalem i després des d´Antioquia, va començar a expandir-se el cristianisme. I Bernabé i Pau, van ser els qui feren de pont entre els primers cristians, jueus i els pagans que abraçaven la fe i que venien del món grec. Amb Pau i Bernabé, veiem el jove Marc en la creació de noves comunitats cristianes. I va ser així com l´any 45, els tres van emprendre la missió d´evangelitzar l´illa de Xipre, tot i que Marc tornà a Jerusalem.

Pel que fa a altres referències sobre Sant Marc, les trobem en la carta que Sant Pau escriu a Filemó, on dóna records de "Marc". I també en la carta als cristians de Colosses, Pau ens parla de "Marc, cosí de Bernabé". Finalment, la primera carta de Sant Pere també menciona Marc en el comiat de la carta: "Marc, el meu fill" (1Pe 5:12) Marc era algú molt estimat per a Pere, ja que l´Apòstol podria haver-lo conegut de jove a casa de Maria, la mare de Marc. Per això podem deduir que Marc va ser un bon ajudant dels Apòstols en la predicació de la fe.

Però per allò que coneguem més Sant Marc, és pel seu Evangeli. Ell va ser el primer en escriure´l, segurament sobre l´any 70 i possiblement, a Roma. Marc volia deixar per escrit "l´Evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Deu" (Mc 1:1) en una síntesi, a partir de la qual, Mateu i Lluc escriurien més tard les seues narracions dels fets i paraules de Jesús. Aquest Evangeli (escrit en grec) és el que més fidelment reflecteix la vida del Mestre.

A més de ser patró de Beniarjó i d´Aras de los Olmos, Sant Marc té dedicades ermites a Sinarcas, Caudete de las Fuentes, Rossell, Sant Marc de la Barcella, a prop de Xert i Castielfabib.

A Beniarjó, en la festa patronal, es fa els Combregats d´impedits, on es porta la comunió als malalts, es beneeix el terme al lloc on hi havia l´antiga ermita de Sant Marc, i es fa també el Ball de la Bandera, una tradició que prové del segle XVI i que recorda el martiri del sant.
Que amb els pobles de Beniarjó i d´Aras de los Olmos, puguen cantar: "Puix sou tant apropiat/ contra pedres, llamps i trons/ guárdau aquestos contorns/ de pedra y de tempestat:/ teniu sempre pietát/ del devot que en Vos confia:/ Sant March Benaventurat/ socorreunos nit y dia".

¿A que yo habría tenido que dimitir? (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

La situació de Rodrigo Rato, certament, està incomodant el PP. Alguns dirigents del PP diuen que l´embolic financer del qui va ser ministre i vicepresident del Govern amb José Mª Aznar, és només una qüestió familiar i personal. Cosa que no admetia el PP en el cas Pujol. Però el que cal recordar ara (i per això estan les hemeroteques) són unes declaracions o reflexions de la secretària general del PP i presidenta de la Junta de Castella-La Manxa, Mª Dolores de Cospedal, el novembre de 2012, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. Cospedal, que relacionava el president Artur Mas amb l´existència de diversos comptes a Suïssa, feia públicament aquesta reflexió: «¿Vosotros os imagináis que de un presidente o presidenta del PP se hubiera sabido que ellos, algún familiar o sus predecesores del mismo partido, tienen dinero fuera, lo han evadido, se han quedado con dinero que no era de ellos, y que se hablara de cuentas corrientes en Suiza? ¿A que yo ya habría tenido que dimitir?».

Als desmemoriats cal fer-los recordar allò que han dit. Però clar, si estem ja tan acostumats a que molts polítics diguen blanc, i al moment canvien d´opinió, i allò que abans afirmaven que era blanc després diuen que és negre i no els cau la cara de vergonya, quina mena de polítics tenim? «OTAN, de entrada no» (Felipe González). «Apoyaré el Estatut que vote el Parlamento de Cataluña» (Rodríguez Zapatero). «Irak tiene armas de destrucción masiva» (José Mª Aznar). I la llista podria ser infinita.

«¿A que yo ya habría tenido que dimitir?». I, per ser conseqüent, què espera a fer-ho, senyora Cospedal? Segur que no recorda (o potser sí?) aquelles paraules de Jesús al sermó de la muntanya: «Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne» (Mt 5:37). Sí quan és sí i no quan és no! Encara que això vol dir ser un home, o una dona de paraula!

Els Pelegrins de Les Useres (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

Cada any quan s´acosta l´últim divendres d´abril, el meu pensament s´uneix als pelegrins de Les Useres, en la seua ascensió anual fins a l´ermita de Sant Joan. Tot i que de xiquet passava una part de l´estiu entre Benassal i Altura, mai vaig tindre l´oportunitat de pujar el Penyagolosa. I em dol de veritat no haver-ho pogut fer!!

Aquest pelegrinatge, que data del segle XIV, respon a un vot de poble, en "forma de processó de rogatives en la seua intenció més aparent i de processó litànica en el ritual", tal i com ho descriu magistralment el professor Àlvar Monferrer, en el seu llibre "ELS PELEGRINS DE LES USERES". Per això "la figura del Crist ocupa el centre, amb el Pare i la Trinitat". Així queda palès en els versets de les sis estacions del camí dels pelegrins, que "fan referència contínua i exclusiva al Verus Deus, Trinus et Unus, al Kyrie, Christus, Rex Inmortalis" com destaca el professor Monferrer.

La música dels cants del pelegrinatge, segons l´opinió del monjo de Montserrat P.Gregori Estrada, sembla medieval, amb una influència bizantina, com creia la compositora castellonenca Matilde Salvador.

Un detall curiós és el dels vestits dels pelegrins (semblant als que trobem al Llibre Vermell de Montserrat) integrat per una vesta blavenca amb esclavina, un barret i un bordó de fusta. Els pelegrins també porten un capell negre, un cinturó i grossos rosaris al voltant del coll.

El pelegrinatge, de prop de 35 quilòmetres des de Les Useres, a l´Alcalatén, fins a Sant Joan, està integrat per 13 hòmens (el guia i 12 pelegrins), acompanyats pel capellà, tres cantors, els clavaris i 19 muntures (càrregues) que porten els aliments per a les dues jornades.
En aquest pelegrinatge també està rigorosament reglat el menjar que prenen els pelegrins, "un menjar d´abstinència però dietèticament complet" tal com descriu el professor i antropòleg Àlvar Monferrer, i que serà preparat els dies anteriors: "quinze quilos d´arròs, deu de fesols, quinze de bacallà, sis dotzenes d´encisams, deu quilos d´olives, seixanta dotzenes d´ous, un quilo d´ametles, un quilo de tomata, un quilo de pebres, un quilo de sal, deu litres d´oli, dos de vinagre, noranta de vi, set-centes fogassetes de pa, unes quantes ampolles d´aiguardent, de moscatell i de conyac, entre deu i dotze quilos de figues seques, de quinze a vint pastilles de xocolate, canyella i safrà" .

És l´últim divendres d´abril, quan a les 6 del matí amb la missa de les càrregues, seguida a les 7 de la missa dels pelegrins, quan comença oficialment el pelegrinatge fins a l´ermita de Sant Joan: les càrregues al davant, seguides dels pelegrins amb el capellà, amb estola i capa pluvial morada, que porta el reliquiari, i els cantors, que no deixen de cantar mai la salmòdia. El seguici esmorza al Corral Blanc, passa pel Mas de la Vall, fins arribar a l´ermita de Sant Miquel on se celebra la missa i es fa el dinar. Després els pelegrins passen pel Mas d´Aicart, la Lloma, la Font dels Possos, on berenen, la pujada del Marinet, fins que arriben a Sant Joan sobre les 9 de la nit. Ací es fa la processó del sant al voltant de l´ermita, les Completes, el rosari, i el sopar. Els pelegrins passen tota la nit a la Cova, per tornar a l´ermita, almenys tres vegades, per resar "el Via Crucis, una part del rosari o les oracions que el guia considere escaients", com destaca el professor Monferrer.

El dissabte se celebra la missa de les càrregues, seguida de la dels pelegrins, després de la qual té lloc la cerimònia del perdó, acte central del pelegrinatge. Els pelegrins se situen en rotgle amb el guia al mig, que renta i besa els peus de cada un d´ells. Posteriorment, són els pelegrins els qui fan això mateix amb el guia.

Després del dinar, els pelegrins ixen de Sant Joan passant pel Pi dels tres troncs, la Font de l´Arxivello, Xodos, la Lloma de Bernat, el Mas d´Aicart, la Font dels Xops, on berenen i el Corral Blanc. Les Useres reben als pelegrins, ja de nit, amb una catifa d´heura, que ells, amb els peus descalços, trepitgen. A l´ermita de Loreto es canta l´Omnes Sancti i el Regina Coeli, mentre el poble coreja l´Alleluia.

Quan els pelegrins arriben a l´església, el guia besa el terra, i el capellà deixa el reliquiari, es resa l´estació al Santíssim i s´entonen els goigs de Sant Joan de Penyagolosa, amb la qual cosa s´acaba el pelegrinatge.

Els pelegrins de Les Useres és un dels tresors més entranyables de la nostra terra, tot i que desgraciadament encara massa desconegut. I és que cada últim divendres d´abril, aquesta tradició torna a refer el camí més que centenari fins a Sant Joan, per recordar-nos les nostres arrels de Poble des de l´espiritualitat i la cultura, des de les tradicions i la fe.

Sant Benet Menni (LEVANTE-EMV, 24/04/2015)

 El 24 d´abril de 1914 moria a Cienpozuelos, a prop de Madrid, Benet Menni, fidel deixeble i seguidor de Sant Joan de Déu, herald de l´Evangeli i de la misericòrdia i nou profeta de l´hospitalitat.

Benet Menni va nàixer a Milà l´11 de març de 1841. Els noms de baptisme, Àngel Hèrcules, eren ja com una premonició de l´esperit i la força de la seua personalitat. Àngel, el cinquè del 15 fills que tingueren Lluís Menni i Lluïsa Figini, va tindre una infància acollidora i plena d´amor. El jove va deixar un bon treball a un banc, per no ser còmplice de diverses irregularitats, semblants a les preferents dels nostres dies que han arruïnat milers de persones. Admirat per l´entrega i la sol·licitud dels Germans de Sant Joan de Déu, Àngel Hèrcules ingressà als 19 anys en l´Orde Hospitalari. Amb el nom de Benet, Àngel es va consagrar a Déu en l´atenció i en el servei als malalts.

Durant els estudis d´infermeria i de Teologia, Benet demostrà el seu esperit hospitalari a favor de la societat i en especial, dels malalts i de tots els necessitats.

A l´Estat espanyol, on va nàixer Sant Joan de Déu l´Orde Hospitalari havia quedat extingit, i en bressol dels Germans de Sant Joan de Déu necessitava un impuls renovador. Destinat a Espanya, Benet Menni serà l´home providencial per restaurar l´Orde i per fundar les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús.

El 1867, Benet, superant moltes dificultats, va obrir a Barcelona el primer hospital infantil d´Espanya, que va ser l´inici de la seua tasca a favor dels malalts, un treball que va fer durant 36 anys.

En arribar a Granada el 1878, Benet Menni va conèixer les jóvens Mª Josefa Recio i Mª Angustias Giménez, que en 1881 van ser la llavor de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, una entitat fundada a Cienpozuelos, i aprovada per la Santa Seu el 1901. La Congregació ràpidament es va estendre per diversos països d´Europa i d´Amèrica Llatina i més tard, també es propagà per Àfrica i Àsia, per atendre els malalts en nombrosos centres hospitalaris.

La gran obra de restaurador y de fundador de Benet Menni, va fer que fóra nomenat Visitador Apostòlic de l´Orde (1909-1911) i Superior General, càrrec al qual va renunciar per incomprensions i també per dificultats de salut. Els seus dos últims anys de vida els va viure d´una manera humil, fins que va morir a Dinan, a França, el 24 d´abril de 1914, hui fa 101 anys. Les seues restes van ser traslladades a Cienpozuelos, on Sant Benet Menni és venerat. Va ser canonitzat pel papa Joan Pau II, l´11 de novembre de 1999.

Benet Menni, model d´entrega fecunda i de generositat total, és proposat per l´Església com a testimoni i exemple per a tots aquells que tenen cura dels malalts. La seua humanitat i la seua sol·licitud, el van fer viure les paraules de Jesús: "Vaig estar malalt i em vau visitar" (Mt 25:36)
Des de 1919 les Germanes Hospitalàries es troben a València, a la Malvarrosa, al Centre Sociosanitari Mare de Déu del Carme, on continuen el carisma de Sant Benet Menni, a favor dels malalts, i on hui dia 24 clausuraran l´Any Centenari de la mort de Sant Benet Menni.