“Socórrer els oprimits” (SAÓ, JUNY, 2014)

Aquest era el desig del papa Francesc en l’homilia que pronuncià a la capella de Santa Marta, al Vaticà, el passat 18 de març. Comentant les lectures de la missa, el papa denunciava els hipòcrites “que es disfressen de bons catòlics”, però després deixen abandonats els més necessitats. I és que l’Evangeli ens crida a estar a prop de tots els qui sofreixen, amb una actitud de sol·licitud i de proximitat pels més dèbils de la nostra societat. Com deia el papa, “La Quaresma és per canviar la vida, no per als hipòcrites que es vesteixen de sants”. La Quaresma, continuava el papa Francesc, “és un temps per acostar-se a Jesús”.

El papa, que criticava els qui “resen mirant el cel”, mentre abandonen els pobres, ens urgia també a “aprendre a fer el bé, a socórrer els oprimits, a ocupar-se dels malalts, dels pobres, dels qui passen necessitat”. Per això el papa Francesc denunciava amb valentia (¿estaria pensant en els governants del País Valencià?) l’actitud hipòcrita dels qui es creuen bons: “Què fan els hipòcrites? Es disfressen de bons, fan com de sants, preguen mirant el cel. Fent-se vore, se senten més justos que els altres, menyspreen els altres”. I el papa continuava així, denunciant aquells que ignoren els qui pateixen i no els ajuden: “Els hipòcrites no saben fer això, no poden perquè estan tan plens de si mateixos que són cecs per curar els altres”.

També el 20 de març, el papa denunciava l’actual sistema econòmic, responsable del nivell d’atur que patim, amb aquestes paraules valentes: “L’atur és la conseqüència d’un sistema econòmic que ja no està capacitat per crear treball”. Fins i tot el papa Francesc s’escandalitzava pel fet que “la paraula solidaritat, està en perill de ser exclosa dels diccionaris”, ja que són molts els governs que abandonen els més dèbils de la societat. Sort en tenim dels voluntaris de Càritas, Bancs d’Aliments, Creu Roja o Mans Unides, que supleixen allò que els governs no fan!  

Els deixebles de Jesús no podem viure ignorant el sofriment dels nostres germans. Per això el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el valencià Agustí Cortés, un home sensible a les necessitats dels qui pateixen, deia el mes de març: “No es pot ser un cristià autèntic, sense preocupar-se dels pobres”.

En aquest temps de crisi, els nostres governants haurien de llegir la paràbola del ric, “que vestia de porpra i lli finíssim i banquetejava cada dia esplèndidament”, i del pobre Llàtzer, “cobert de ferides, desitjant saciar-se del que queia de la taula del ric”. (Lc 16: 19-31).

I és que al nostre País, són molts els Llàtzers que es troben abandonats per la Generalitat. Per això ha estat molt oportú el comunicat de denúncia del Grup de Seglars i de Rectors dels Dissabtes, “Davant el deteriorament dels serveis públics”, on denuncien les successives retallades immorals, que afecten els més desvalguts.  

Mara Soler (VILAWEB/ONTINYENT, 29/06/2014)

A mitjans de març se’n va anar! Quan estava a punt de començar la primavera, Mara Soler ens va deixar. En plena joventut i amb una vida, massa curta, però ben plena de projectes, d’il·lusions i d’horitzons, Mara va iniciar un camí nou.

La vaig conèixer a València l’octubre de 1974, quan vaig començar els meus estudis a la Universitat. Ella vivia en el pis de dalt d’on residia jo. Era el carrer En Sala número 11, a tocar del Patriarca, del Parterre, del palau del Marquès de Dos Aigües i del carrer de la Pau.

Mara era uns anys més jove que jo i de seguida vam congeniar. Hores i hores de diàleg per compartir il·lusions en aquells anys del final del franquisme. Mara era una jove inquieta, desperta, crítica amb moltes coses, però enormement comprensiva. I plena de tendresa!! Li agradava tocar la guitarra i cantar, i amb una altra veïna va interpretar al saló d’actes del seu col·legi, aquell Jesucrist Superstar dels anys de la Transició.

Mara era una xica molt especial, de gran intel·ligència i d’una enorme sensibilitat. Era una jove d’una ètica íntegra i coherent. Severa amb ella mateixa i tolerant amb els altres, tenia un caràcter fort en tots els sentits, i alhora, ple de dolcesa. Sòbria en les seues necessitats, gairebé ascètica, els seus amics eren la seua prioritat!!

Malalta de càncer, va mantindre els seus projectes i aficions fins que va poder, amb dolor però amb una gran enteresa!! Els llibres, el cinema, la fotografia i la seua magnífica tasca com a docent, la van acompanyar sempre. I la seua obra com a persona, una persona excepcional, com a professora i com a artista, romandrà en la memòria de tants i tants que la vam estimar.      

Ens vam retrobar fa uns dos anys i des d’aleshores vam recuperar aquella amistat de joventut dels anys 70. Per correu electrònic i per telèfon estaven permanentment en contacte i era ella la que, plena d’afecte, comentava els meus articles. I, com era una dona que escrivia a la perfecció, em donava pautes per millorar els meus textos.

Mara, que va nàixer el 1961, era llicenciada en Filologia Espanyola i també en Comunicació Audiovisual. Professora de Llengua i Literatura Castellana en Secundària i en Batxillerat, des de 1986, també havia fet cursos de fotografia i Tallers audiovisuals, tant en IES com en Centres de Professors.

Mara era una artista i una excel·lent escriptora. Entre les seues exposicions individuals, cal recordar In ictu oculi. Imagenes religiosa de la Iglesuela del Cid, Llium inter spinas (A)cercando Rocafort In pari materia, Parets del Maestrat, parets de València, Petrae memoria, lapidis vox. Piedras que hablan, entre moltes altres exposicions que havia fet a La Iglesuela, Rocafort o a la Societat Coral El Micalet. També havia participat en exposicions col·lectives a La Font d’En Carròs, Oliva, Ondara, Gandia, Múrcia.

Mara va publicar diversos articles en revistes i llibres sobre temes d’innovació educativa, comunicació audiovisual i etnologia. També va dissenyar catàlegs, panells cartells i portades de llibres, tant per a associacions i institucions públiques, com també per a diversos tallers d’art  i per a exposicions d’altres artistes.

Va publicar el llibre La magia de la fragua. La forja tradicional en el Maestrazgo, una obra editada pel CEIG, l’Instituto de Estudios Turolense, la Diputació de Teruel i el Gobierno de Aragón, premiat pels Projectes Europeus Leader. Aquest llibre, del qual vaig fer un article en aquestes mateixes pàgines el 19 d’abril de 2013, conté més de 450 fotografies de Mara. 

   

Era ella, amb una sol·licitud extrema, que m’enviava totes les col·laboracions que feia, els llibres i revistes on publicava i un preciós gravat de l’antiga romeria de Castellfort a l’ermita de Santa Maria del Cid, que va fer el seu marit, l’amic Narciso Echeverria i que guarde com un tresor.

Mara mai va deixar de lluitar, sempre amb un somriure als llavis. La seua generositat ens ha enriquit a tots els qui hem tingut el goig de compartir la seua amistat. Mara sempre estava a punt per recolzar, animar i encoratjar incondicionalment els altres!

La seua actitud noble i generosa i el seu tremp, alhora fort i dolç és el llegat que ens ha deixat una jove excepcional per la seua intel·ligència, pel seu treball i per la seua alegria.

'Moltes gràcies' (Diari de Girona, 27/06/2014)

Aquestes varen ser les úniques paraules que el rei va dir en la nostra llengua, en el seu discurs del passat 19 de juny. En un Estat on la Constitució diu que reconeix la riquesa de les diverses llengües, és merament anecdòtic que el nou rei digués simplement dues paraules en la nostra llengua. I també, dues paraules més en basc (Eskerrik asko) i en gallec (Moitas grazas). La resta del discurs del rei va ser íntegrament en castellà, cosa que demostra el "convenciment" que el rei té d'un Estat plurilingüístic.

Però a part de la marginació de les llengües no castellanes, el que em va sorprendre del rei va ser que utilitzés les quatre llengües de l'Estat, encara que d'una manera molt desigual. I és que el castellà va estar molt per damunt del basc, el gallec i el català. I dic les quatre llengües (i només quatre) perquè el rei utilitzà el castellà d'una manera abusiva, però també (encara que anecdòticament) la llengua oficial del País Basc, la de Galícia i finalment la llengua que parlem a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears! 

Si com diuen les Sres. Rita Barberà, alcaldessa de València i Mª José Català (!), consellera d'Ensenyament, i els Srs. Fabra, Malonda, Giner, Castellano, Bellver, Rus, tots ells màxims dirigents del PP de la Comunidad Valenciana, la llengua que parlem els valencians és diferent de la que parlen catalans i illencs, com és que el rei va donar les gràcies de quatre maneres diferents, i per tant en quatre llengües diferents, i no en cinc? Resultarà que el rei és catalanista? Protestaran els Srs. Fabra, Castellano, Rus, Giner, Bellver o Malonda a la Casa Reial, pel fet que, en el seu discurs, el rei no utilitzés una expressió en valencià, diferent de la que s'utilitza en català? Negant el PP valencià la unitat de la llengua, és com si negués la teoria de la relativitat, el Principi d'Arquímedes o la teoria de l'Evolució de les espècies! 

Però encara hi ha més! En el seu discurs, el rei va citar els poetes Antonio Machado, com a representant de la llengua castellana, Rodríguez Castelao, pel que fa a la llengua gallega, Gabriel Aresti pel que fa a l'eusquera i Salvador Espriu! El rei posava el poeta Espriu com a representant de la llengua de les persones que utilitzem l'expressió: "Moltes gràcies". I és que el rei, com no podia ser d'una altra manera, estava citant Espriu, com a representant de la llengua dels catalans, dels illencs i dels valencians. Ves per on, el rei estava defensant la unitat de la llengua que parlem valencians, catalans i mallorquins, dient simplement: "Moltes gràcies". Perquè, quina diferència hi ha entre allò que diuen els catalans i els mallorquins per donar les gràcies i allò que diem els valencians? Si els valencians diem "Moltes gràcies", ¿com donen les gràcies els catalans? Utilitzen una llengua "diferent" i una expressió "diferent" a la dels valencians per dir "Moltes gràcies"?

El rei no va fer el ridícul que fa Renfe a la seva web, on posa la seva informació en anglès, gallec, castellà, basc, català i valencià! I així posa, "Benvinguts" (C) i "Benvinguts" (V). 

Per altra part, el rei Felip VI podria imitar el rei Felip dels belgues, que signa les lleis amb tres noms: Philippe (en francès), Filip (neerlandès) i Philipp (alemany). No és que siga gran cosa, però sempre és més que dir només "Moltes gràcies" en castellà, eusquera, gallec i en la llengua que diem també, "Bon dia o bona nit".

Sant Ciril d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 27/06/2014)

El 27 de juny celebrem la festa de Sant Ciril d'Alexandria, un dels pares de l'Església més important de l'Orient cristià. Durant 32 anys va ser patriarca d'Alexandria, capital política i eclesiàstica d'Egipte, una ciutat on hi convivien les cultures jueva, cristiana i pagana. El nom de Ciril d'Alexandria va unit al Concili d'Efes (el tercer concili ecumènic) com a defensor de la fe, davant la controvèrsia nestoriana. La seua doctrina cristològica fa que Ciril d'Alexandria siga venerat com un far del cristianisme.

Possiblement Ciril va nàixer a Alexandria. Nebot del patriarca Teòfil, Ciril era de família acomodada. Per això va rebre una bona formació intel·lectual. Els seus escrits ens revelen un home d'una gran activitat pastoral. A finals del segle IV, les principals seus eclesiàstiques estaven ocupades per grans teòlegs: Ambròs a Milà, Damas a Roma, Ciril de Jerusalem a aquesta ciutat, Gregori a Nissa i Joan Crisòstom a Constantinoble.

                                                              Sant Ciril d'Alexandria

El 412, Ciril ocupava la càtedra alexandrina com a patriarca i cap de totes les esglésies de l'Egipte romà. Del 428 al 431, és quan Ciril va mantindre la lluita contra Nestori, per defendre la fe davant les controvèrsies cristològiques. I del 431 al 444, va consolidar la pau eclesiàstica a l'Orient cristià.

Nestori (i el nestorianisme) afirmava que Maria era la mare de Jesús, però no la mare de Déu. Ciril va combatre aquesta heretgia nestoriana, afirmant en la carta pasqual del 429: «No un home corrent és engendrat per Maria; sinó el mateix Fill de Déu fet carn, i per això Maria és veritablement Mare del Senyor i Mare de Déu». Així Maria era anomenada Theotokos, o Mare de Déu.

Va ser un sínode romà qui declarà heterodoxes les doctrines nestorianes i per manament del papaCelestí I, Ciril quedava comissionat per notificar a Nestori la decisió, donant-li 10 dies perquè es retractara dels seus errors si no volia ser excomunicat. Amb aquest motiu, Ciril redactà una carta sinodal que havia de subscriure Nestori, per tal de quedar eximit com a heretge. Va ser l'emperador Teodosi II qui, el 431 convocà un concili a Efes, on Ciril condemnà l'heretgia nestoriana. El concili, que començà el 22 de juny d'aquell any, estava presidit per Ciril, que ocupava «el lloc del santíssim i benaurat arquebisbe de l'Església Romana, Celestí». Així, el concili d'Efes aprovà la doctrina de Ciril sobre la unitat de la persona de Crist. Per la seua intervenció a Efes, Ciril d'Alexandria va ser considerat com el gran pare d'aquest concili.

Ciril d'Alexandria va morir el 444 i de seguida va ser venerat com el gran defensor de la maternitat divina de Maria. 

Entre les seues obres més importants cal destacar els 5 llibres dels Comentaris sobre Isaïes, els 10 llibres del Comentari sobre Joan, els 5 llibres Contra Nestori, i també 29 homilies pasquals i 80 carte

57,8 euros per minut (INFORMACIÓN.ES, 26/06/2014)

Això és el que cobra Leo Messi, jugador del Barça, després que, recentment, li haja estat renovat el seu contracte, ja de per si milionari. Si cada minut Messi cobra 57,8 euros, vol dir que en una hora, aquest futbolista guanya 3.472 euros. I en un dia s'embutxaca 83.333 euros!! I en un mes, 2,5 milions d'euros nets!! D'aquesta manera, Messi s'ha convertit en el jugador de futbol més ben pagat del món, amb un «sou» de més de 20 milions d'euros nets, per temporada. Però el qui diu Messi, i encara que no amb el mateix «salari», pot dir-se també de Sergio Ramos, Cristiano Ronaldo, o David Villa. O de Guaita i Barragán del València, Manu Herrera de l'Elx o de Sardinero, de l'Hèrcules d'Alacant.

Amb aquest sou de 57,8 euros per minut que cobra Messi, ningú no diria que estem en una crisi econòmica, de les més profundes que vivim! Una crisi que fa que moltes famílies no puguen arribar a finals de mes! Una crisi que obliga molts valencians a buscar menjar als bancs d'aliments o a Càritas! I sort que la «Roja» no ha guanyat el Mundial del Brasil, perquè d'haver-ho fet, a part dels diners gastats en hotels durant un mes, haurien cobrat 720.000 euros cada jugador! I dic que la sort és que no hagen guanyat, perquè els futbolistes de la «Roja», pel fet de no haver superat la primera ronda, «només» es repartiran 1,6 milions d'euros!!

Al costat d'això, què cobra un pensionista que ha estat treballant tota la vida? O un mestre? O un llaurador? Quin periodista d'INFORMACIÓN cobra això? O quin infermer cobra 57,8 euros, no al minut, sinó cada l'hora? O quin forner o manyà cobra eixos diners? Aquestes xifres, ja de per si escandaloses, no fan sinó manifestar les immenses desigualtats que existeixen en la nostra societat. I també, l'existència d'uns valors i d'unes prioritats, els diners, que fan que el nostre món, siga un món en crisi.

Per això són de màxima actualitat les paraules del papa Francesc a l'exhortació, l'Alegria de l'Evangeli, quan remarca els «avanços que contribueixen al benestar de la gent» (nº 52) i al mateix temps, l'escàndol que «la majoria dels hòmens i dones del nostre temps, viuen precàriament el dia a dia» (nº 52). Per això el papa rebutja «una economia de l'exclusió», pel fet que aquest model «mata» (nº 53).

El papa s'escandalitza també, «que no siga notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer, i sí que ho siga una caiguda de dos punts a la borsa» (nº 53). O el Mundial del Brasil! I és que al nostre món, desgraciadament, encara hui, «el més poderós es menja al més dèbil» (nº 53). Per això el papa Francesc rebutja «la nova idolatria del diner» (nº 55) i «la desigualtat» (nº 59).

Guanyar 57,8 euros per minut és una indecència, quan hi ha gent que busca menjar als contenidors! Per això mateix, la nostra societat hauria de replantejar els valors predominants, on el futbol mou milions (perquè els paguen els qui van als partits!) mentre que molta gent passa dificultats econòmiques.

Al costat d'aquest sou de Messi, les últimes dades conegudes ens diuen que els valencians tenim una alta taxa de pobresa en salut, en ensenyament i en exclusió social, ja que un 25,12 dels valencians viuen pobrament, mentre que un 14,93 dels ciutadans del País Valencià, porta més d'un any sense treball. No caldria reflexionar ja sobre el paper del futbol i els sous dels futbolistes? O és que hem perdut l'oremus?

'Porque està de moda' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 22/06/2014)

Així ho deia fa uns dies, sense que li caiguera la cara de vergonya, el Sr. Abdelmalik El Barkani, Delegado del Gobierno a Melilla, referint-se als immigrants que intenten passar la reixa: “Los inmigrantes suben a la valla  porque está de moda”. I per acabar-ho d’arrodonir, encara afirmava: “Buscan llamar la atención de la prensa”.

Alguns polítics europeus han dimitit per molt menys del que ha dit aquest “Delegado”!! Sembla que els polítics del partit que governa l’Estat, han perdut l’oremus!! No tenen cap mena de sensibilitat per unes persones que fugen de la fam i de la mort!! I, a més, encara són capaços de frivolitzar (“está de moda”) la desesperació d’unes persones que busquen un món millor. Perquè cap dels immigrants que intenta passar la reixa de Melilla, ho fa per gust! Ni per turisme!! Ho fa per necessitat!! Però ja es veu que el Sr. Abdelmalik El Barkani té la nevera ben plena i no ha de fugir del seu confortable despatx!!

I és que tant el Sr. El Barkani com el ministre de l’Interior, han caigut en la immoralitat i en la indecència!! El Sr. El Barkani i el ministre de l’Interior haurien de sentir les paraules de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, quan defensa que “el famolenc, el pobre sense sostre, el qui va despullat, són la nostra pròpia carn”. Per això l’arquebisbe Agrelo ha demanat “una altra política de fronteres i una altra lògica en els nostres raonaments”.

El bisbe Santiago Agrelo protestant per les reixes

Per a l’arquebisbe de Tànger, “és inacceptable que la política migratòria dels anomenats països desenrotllats, ignore els empobrits de la terra i vulnere els seus drets fonamentals”. Com també “és inacceptable que es reclamen fronteres impermeables per als pacífics de la terra, i que aquestes mateixes fronteres es tornen permeables per als diners de la corrupció, per al turisme sexual, per al tràfic de dones, per al comerç d’armes”.  

L’arquebisbe Agrelo creu escandalós “que una decisió política vaja omplint de tombes  un camí, que els pobres fan amb la força de l’esperança”, com també “que mercaderies i capitals tinguen més drets que els pobres, per entrar a un país”.

És una vergonya que la vida d’una persona tinga menys valor que una suposada seguretat o impermeabilitat de fronteres. Per això les societats i els governs, com l’Espanyol, que no tenen una paraula creïble i una mà solidària per oferir als exclosos una vida digna, són societats i governs injustos i inhumans!! Són governs que tornen a encadenar la llibertat dels africans, de la mateixa manera que, fa quatre o cinc segles, l’encadenava els mercaders d’esclaus.

El ministre  de l’Interior hauria de sentir les paraules del papa Francesc quan denuncia “la globalització de la indiferència”, “el comportament hipòcrita” d’aquells que “han perdut el sentit de la responsabilitat”. I davant la mort dels immigrants, el papa també  es preguntava “qui és el responsable de la sang dels nostres germans”. Encara, el papa denunciava “la cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos i ens fa insensibles al crit dels altres”!!

El Sr. El Barkani vol fer creure que els immigrants passen la reixa de Melilla “porqué está de moda”!! El Sr. El Barkami i el ministre de l’Interior  haurien de reconèixer que els immigrants no són els agressors, sinó els agredits per la intolerància i la immoralitat del Govern de l’Estat. El Sr. El Barkami i el ministre de l’Interior haurien d’escoltar la veu de denúncia del profeta Jeremies: “No useu la violència amb l’estranger” (Jr 22:3)

  

“Seguiu el mocadoret” (VILAWEB/ONTINYENT, 22/06/2014)

El pròxim dimarts s’acompliran 601 anys del miracle del mocadoret, quan Sant Vicent Ferrer, el 24 de juny de 1413, va mostrar a la gent que l’escoltava, la urgència per auxiliar una família que vivia en la pobresa. 

Segons conta la tradició, aquell 24 de juny d’ara fa 601 anys, quan Sant Vicent es trobava predicant a la plaça del Mercat de València, davant de la Llotja, la seua santedat de vida li va fer vore que una família de la ciutat de València vivia en la indigència. El P. Sant Vicent explicà al seu auditori la necessitat d’aquelles persones, i per tal que el poble poguera ajudar-les, tirà el seu mocador a l’aire, que anà volant fins la casa número 5 del carrer de la Tapineria, amb la gent al darrere. Quan el mocadoret entrà per la finestra on vivia aquella família pobra, es va produir l’autèntic miracle: la solidaritat i la generositat dels qui havien seguit el mocadoret, es va materialitzar en l’ajuda a la família que passava dificultats.

El miracle del mocadoret continua repetint-se sis segles després! Ara ja no és Sant Vicent qui llança el mocadoret a l’aire per auxiliar la gent que passa gana, sinó que són els voluntaris de Càritas, de la Casa de Caritat, de Creu Roja, dels Bancs dels Aliments, de les Associacions de Veïns i tantes i tantes persones anònimes, les qui continuen ajudant la gent que té problemes de subsistència.

En ple segle XXI, és una vergonya que encara hi hagen hòmens, dones i xiquets que passen fam!! Encara hui en dia, sis segles després del miracle del mocadoret, hi ha la necessitat urgent d’atendre persones majors, ancians que viuen sols, discapacitats, malalts dependents, o xiquets de famílies amb risc d’exclusió social, mentre el Govern Valencià continua menyspreant els qui sofreixen.

El miracle del mocadoret és tan actual hui, com fa 601 anys. I per això, cal també que la solidaritat faça visible una sol·licitud per tots els qui passen necessitat. Perquè el miracle no va ser que el mocadoret anara volant fins a la casa d’aquella família, sinó que l’autèntic miracle va ser la solidaritat que va nàixer, per socórrer els qui tenien fam.

                         Sant Vicent en el miracle del mocadoret

Quan l’Administració no fa bé el seu treball, són els voluntaris a les parròquies o en diverses ONG, els qui ixen a l’encontre dels qui viuen en la pobresa, o fins i tot en la misèria. ¿Per què la Generalitat no fa el possible i l’impossible per eradicar la pobresa que flagel·la la nostra societat? ¿Per què la Generalitat no té una prioritat clara a favor de les persones, i s’ha gastat els nostres diners en Fórmules 1, aeroport sense avions i Màsters de Golf?

L’any passat, la Consellera de Cultura afirmava que el Gran Premi de Fórmula 1 d’Europa de 2012, ha superat un cost de 39 milions d’euros, 27.6 dels quals corresponien al cànon pagat a l’organització. No és una immoralitat que la Generalitat pague 39 milions d’euros, amb les bosses de pobresa que hi ha a la nostra societat? Però què ens prenen el pèl? No recorden els membres del Consell, les reiterades promeses del Sr. Camps, que “la Fórmula 1 no costará ni un euro  a las arcas públicas”? (Las Provincias 5 d’abril de 2007) Deien que això era la condició sine qua non, “con la que trabaja el Presidente de la Generalitat, Francisco Camps”. I el Sr. Ricardo Costa, diputat pel PP, també deia que la Fórmula 1 “viene a ser un regalo de Bernie Ecclestone” (El País 28 d’agost de 2009) Ja estem veient el que ens costa el “regalo” del Sr. Ecclestone!!

Quants diners (que no eren seus!!) han malgastats els membres de la Generalitat en festes faraòniques, que no serveixen per a res!!

I per contra, quants ciutadans anònims, amb molts menys recursos que la Generalitat, fan realitat l’ajuda solidària als qui més sofreixen! Quants ciutadans anònims saben compartir allò que tenen, i fan possible, un dia i un altre, tants i tants miracles del mocadoret!!

Per això el miracle del mocadoret continua present hui en els nostres pobles, gràcies a Càritas, Creu Roja, Mans Unides, Bancs d’Aliments i tantes persones anònimes!! Són eixos hòmens i dones, els qui continuen fent miracles a favor d’aquelles persones que han estat víctimes de la cobdícia dels bancs i de les injustícies dels poderosos, insensibles al dolor del nostre món. I mentre la gent passava gana, la Generalitat organitzava la Fórmula 1 i la Copa d’Amèrica!!