Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa (agenciaflama.cat, 21/08/2023)

 Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès. 

El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.

Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.

Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.

Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts  per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià. 

Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.

Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?

El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.

Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià. 

La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.

Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”. 

Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe? 

El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles. 

El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat. 

Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.  

L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.

Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.         

De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món. 

Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.