Aquest era el cartell que hi havia a dalt de la porta d’una botiga d’un poble de Málaga. Ens ho contava als monjos (ja fa molts anys) amb la seua gràcia habitual, el bisbe Ramon Buxarrais. I és que en visitar un poble malagueny, el bisbe Buxarrais va vore a la porta d’una botiga el cartell: “Capancalá”. Buxarrais, encuriosit per aquesta expressió (que ell no entenia), va preguntar què volia dir. El rector del poble, que acompanyava el bisbe, li contestà que era una botiga que venia “Cal para encalar”. També conten que Miguel d’Unamuno va vore aquesta mateixa paraula a la porta d’una botiga (a Màlaga, potser?) i en preguntar què volia dir aquell nom, li van dir que allà venien calç per emblanquinar les parets.
He recordat aquesta anècdota que ens contà el bisbe Buxarrais i la d’Unamuno, perquè l’indocumentat (i analfabet) Conseller d’Educació de la Generalitat del País Valencià, el Sr. Rovira (un cognom ben català, que vol dir: lloc poblat de roures), va entregar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua uns consells perquè aquest conseller vol un valencià “más cercano a la calle” (Levante, 23 d’octubre de 2023).
Si el Sr. Rovira vol un valencià “más cercano a la calle”, m’imagine que també voldrà un castellà “más cercano a la calle” i per això mateix s’adreçarà d’immediat a la Real Academia de la Lengua (de la mateixa manera que ho ha fet amb l’AVL), per normalitzar expressions “de la calle”, com les següents, entre moltes d’altres:
Vamo pa dentro
Joer
Ezú, María i Jozé
Adió, mu buena
Vaya usté con Dió
Vamo pa casa
Usté dirá
Lo que ha pasao, ha pasao
Soy pastó d’ovejas
¿Nadie te ha dicho ná?
Hay un hombre herio a la puerta
Me tengo que i a Málaga
Me he acordao de ti
Mi hermana se quedó pasmá
¿Estás mejó de salú?
Buena noche a tos
Nozotros vamo a Graná
Eres un pesao
Estamo mu bien
Ná de ná
He pagao la hipoteca
Me he comprao un coche
Me tengo que ir yendo
Tengo treinta y tre año
Lo derecho de la mujere
¿Alguna pregunta má?
Se lo pido por favó
Ya viene pa cá
Niño vete pa llá
Te doy media guantá
¿Empezamo la reunión?
Me pezan lo año
La mujere valen muxo
E lo que hay
Somo mucho má que ellos
Estamo to el día esperando
El día diecisei de noviembre
Lo derecho humano
Eso es pa tí
Aquestes i moltes altres, són les frases que diu la gent, sobretot els andalusos, els extremenys i els murcians. Per això si el Sr. Rovira, com he dit abans, té la dèria de voler un valencià “más cercano a la calle” ¿demanarà que aquestes frases siguen incorporades al castellà al Congrés de Diputats o que el rei les diga, perquè així el castellà estarà “más cercano a la calle”? Seria fantàstic que el rei d’Espanya començarà el seu discurs, la Nit de Nadal, així: “Epañole, felí Navidá”
¿El Sr. Rovira demanarà a la presidenta de la Comunidad de Madrid i al president de la d’Andalusia que facen els seus discursos en un castellà “más cercano a la calle”? ¿I els acadèmics de la Real Academia de la Lengua recolliran aquestes expressions al Diccionario de la Lengua Española?
Amb la seua ocurrència, del tot ridícula, el conseller Rovira ha mostrat dues coses. Per una part, l’odi que té a la nostra llengua en el seu intent de vulgaritzar-la i castellanitzar-la i per l’altra, la seua ineptitud més absoluta per a ser conseller, ni més ni menys que d’Educació.
Per cert: he trobat curiós el segon cognom del president de la Generalitat, Carlos Mazón Guixot, una paraula que el Diccionari Normatiu Valencià, en una primera accepció, ens remet a “Algepsot”, que és un tros d’algeps arrancat d’una obra o que s’ha endurit abans d’aplicar-lo. La paraula “Guixot” també té una segona accepció: “Garramanxo” o traç imperfecte de lletres escrites sense habilitat. Això és el que fa el Conseller d’Educació amb la seua ocurrència (“sense habilitat”), per buscar un valencià “más cercano a la calle”.
I també, sense gens ni miqueta d’habilitat, el Conseller d’Educació ha dit una bestiesa més, i és que el valencià s’ha de promoure, però “no imponerlo”. Però, ¿als nostres alumnes, als instituts i a les escoles no se’ls imposa el castellà, les ciències naturals, l’anglès, les matemàtiques o la literatura? ¿O és que aquestes assignatures són optatives i són els alumnes que decideixen si les estudien (si volen fer-ho) i si no, no les estudien? Com n’és d’ignorant i demagog el Conseller d’Educació?
Davant aquesta situació de menyspreu a la nostra llengua per part del govern del País Valencià, una vegada més, desgraciadament, hem de lamentar el silenci còmplice dels bisbes valencians, incapaços de defensar el català davant la barbàrie del govern del PP i VOX, que promou el secessionisme lingüístic i intenta trencar la unitat de la nostra llengua. Els bisbes valencians recorden aquelles paraules de Jesús, “Vosaltres sou la llum del món”? I també: “La veritat vos farà lliures”.
Afortunadament l’Església catalana (amb bisbes com Josep Pont i Gol, Ramon Masnou, Narcís Jubany, Ramon Torrella, Joan Martí Alanis, Joan Carrera, Jaume Camprodon i actualment amb els bisbes Joan Enric Vives i Joan Planellas), sempre ha defensat la nostra llengua i la nostra cultura, ja des del franquisme. Per això és lamentable que al llarg de la història, els bisbes valencians (a excepció dels bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Josep Mª Cases), hagen estat incapaços de defensar la veritat, és a dir una qüestió científica (reconeguda per totes les Universitats del món), com és la unitat de la llengua que parlem de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer. Si en la seua irracionalitat, el govern valencià defensara que no existeix la llei de la gravetat, ¿els nostres bisbes també callarien?
Quan els bisbes de Nicaragua, amb valentia, han alçat la seua veu per protestar per les actituds despòtiques del govern de Daniel Ortega i de la seua dona, Rosario Murillo, ací, els bisbes valencians callen o riuen les gracietes d’un govern analfabet que va contra la ciència i que està perpetrant un genocidi lingüístic al nostre país. Cal tindre en compte, a més, en aquesta cursa d’analfabets, que el Sr. Mazón va anunciar, després de pactar amb VOX, que tancaria l’Oficina de Drets Lingüístics, malgrat que “la vulneració dels drets lingüístics al País Valencià han augmentat un 10%” (Vilaweb, 4 de desembre de 2023). I mentrestant, els bisbes valencians mirant cap a una altra banda. Clar, la seua actitud és més que coherent, perquè cal que recordem que els bisbes valencians també són responsables de la vulneració dels drets lingüístics que patim els cristians valencians al si de l’Església. No conec la situació de les parròquies valencianes amb misses en la nostra llengua, però si que sé quin és el percentatge de misses en valencià a l’Alcúdia, la meua parròquia: de nou misses cada setmana, només una, els diumenges a les 9 del matí, és en valencià, en el pitjor horari de totes elles. Els qui es vanaglorien de defensar el bilingüisme, ja m’explicaran com s’entén que a l’Alcúdia (i sense comptar les misses de funeral), només hi haja un 11% de misses en valencià.
En la tònica de destruir el valencià, últimament hem conegut un nou atac a la nostra llengua, quan el govern del PP-VOX destinarà els diners que s’atorgaven a l’Associació d’Editors del País Valencià, per promocionar el català (8000 euros) a l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats. ¿No tenien una altra partida pressupostària per a l’Escolania, que la que estava reservada a l’AEPV?
Vergonya, cavallers, vergonya!, com deia el bon rei Jaume I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada