Això deia el cardenal Cañizares en la seua entrada com a nou pastor de la diòcesi valenciana, l’octubre de 2014, tot i que no hauria de fer falta dir que un valencià se sent valencià. Però al llarg de la història dels bisbats valencians hem tingut bisbes que, precisament, no s’han caracteritzat per estimar la nostra llengua. Així, el bisbe Carlos Osoro va manifestar (com també ho va fer abans el bisbe García Gasco) la seua intenció d’aprendre valencià. Però només van ser paraules, bons propòsits i res més.
La declaració del bisbe Antonio Cañizares de sentir-se “más valenciano que nunca” va ser una bona notícia. Però l’important no és dir que un se sent valencià, sinó ser-ho. I demostrar-ho, estimant i defensant la nostra llengua.
Durant els anys que l’hem tingut com a pastor de la diòcesi de València, el cardenal Cañizares hauria d’haver post en “solfa” el fet de sentir-se (com ell va manifestar) “más valenciano que nunca”. Després d’aquell anunci, l’arquebisbe Cañizares hauria d’haver passat de les intencions als fets, ja que en els sis anys que fa que és el pastor de la diòcesi de València i malgrat que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és vigent al nostre país, desgraciadament l’Església valenciana continua marginant la nostra llengua.
¿En què ha quedat el número 107 del Plan Diocesano (aprovat per l’assemblea reunida a la catedral de València el 15 d’octubre de 2016), que demanava la introducció del valencià a l’Església i l’edició dels llibres litúrgics en valencià? En res! S’aprovà introduir el valencià a l’Església i la mateixa jerarquia continua prohibint la nostra llengua als temples. Així es veu el cas que els bisbes valencians fan als laics, que majoritàriament van aprovar l’entrada del valencià a l’Església. Si els laics demanen als bisbes la normalització del valencià als temples i els bisbes, que haurien d’aplicar els continguts del Plan Diocesano aprovats, no fan cas del que demanà l’assemblea, ¿de què serveix haver aprovat el número 107 del Plan Diocesano? ¿I per a què serveixen els laics? Només per a anar a missa i per votar, sense que els seus vots siguen tinguts en compte?
Després del Concili Vaticà II, més de 20000 valencians demanaren als bisbes del País Valencià la introducció de la nostra llengua a la litúrgia. Però els bisbes (a excepció del bisbe Josep Pont i Gol, de Sogorb-Castelló) no van fer cap cas a aquesta petició, i les misses van passar de ser en llatí a ser en castellà, com si estiguérem a Valladolid o a Almeria. Clar que amb l’arquebisbe Olaechea, totalment contrari a la nostra llengua, res no ajudava a introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi. La llarga carta de Vicent Miquel i Diego al P. Gregori Estrada, mostrava l’oposició de l’arquebisbe Marcelino Olaechea al valencià a l’Església.
L’any 2014, amb motiu del 9 d’Octubre, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia: “Al besar la Real Senyera querría también manifestar y recordar cómo las raíces y tradiciones valencianas están íntimamente unidas a la fe y a la vida cristiana”. I ¿per què la fe no està unida a les arrels (com la llengua) i a les tradicions valencianes, sinó que les rebutja?
Per això no és estrany l’anècdota que mon pare contava: En un poble valencià hi havia una criada a qui la seua senyora, rica, en privat, maltractava i explotava sense pietat. La criada estava desesperada i al final, sabent que la senyora era una beata, decidí disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li de part de Déu que deixara de turmentar la seua fadrina. Amb un cobertor es va fer un mantell, amb un filferro una corona i amb un ciri a la mà es presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En entrar a l’habitació li digué: “Senyoreta sóc la marededéu”. No tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb colps la va traure de l’habitació, trencant-li a l’esquena el catret d’anar a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la criada, l’ama, mig histèrica, cridava: “Animal, més que animal. Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià”. I mon pare subratllava: “Mireu bé el cas. No li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició, ni que se li haguera dirigit dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat i havia destapat l’engany, és que la “marededéu” parlara en valencià”. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples, ¿com havia de parlar en valencià aquella “marededéu”?
Hui, 15 d’octubre, en fer 75 anys, el cardenal Cañizares presentarà al papa la seua dimissió com a arquebisbe de València, tot i que segurament li serà allargat el temps en el seu servei de pastor a la nostra diòcesi. Seria bo que, ni que siga en “temps de descompte”, com en els partits de futbol, l’arquebisbe Cañizares fera, com a últim servei a l’Església valenciana i a la nostra cultura, un pas decisiu: afavorir la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i presentar el Missal Romà en valencià (perquè siga aprovat), que va traduir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que va ser lliurat als nostres bisbes i que, desgraciadament, des de fa anys dorm el son dels justos en algun calaix del palau episcopal de València.
Seria bo que l’arquebisbe Cañizares (amb els altres bisbes del País Valencià) apostara per l’entrada del valencià a l’Església valenciana. Però res no fa pensar que això siga possible, després que, fa uns anys, el bon amic i mossèn, Alexandre Alapont, en preguntar-li a l’arquebisbe Cañizares pels textos litúrgics en valencià, el cardenal li contestara: “Estamos en ello”. Ja hem vist què vol dir això: ignorar i menysprear la nostra llengua. La història jutjarà el tracte vexatori i el genocidi que l’Església Valenciana està fent de la nostra llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada