Mon pare (REVISTA SAÓ, 10/08/2020)

 El fill de Bausset.

Ara fa 110 anys que mon pare va nàixer a Paiporta. Home de bé, exemple de patriotisme i de virtuts cíviques, paiportí de naixement, alcudià de vida, va ser també piler de sentiments, ja que des de l’any 1973, tots nosaltres passàvem l’estiu a la platja de Piles. Per això després de la seua mort i de la ma mare, les meues germanes i jo hem continuat anant a la platja de Piles cada estiu.

Entre els bons amics que estiuejaven a Piles (ara ho fan a la platja de Miramar) hi ha Gabriel Garcia Frasquet i Roser Millet i els seus fills, grans amics de mon pare i també de les meues germanes i de mi mateix. L’amistat va començar els anys setanta, quan un dia a la platja de Piles, Roser estava a vora de la mar llegint un llibre en valencià i escoltant el programa de Toni Mestre, “De dalt a baix”. Mon pare, veient que el llibre que llegia Roser era en valencià i que escoltava aquell programa en la nostra llengua, s’acostà a ella i li digué: “Vostè és dels nostres”. A partir d’aquell dia, Gabriel i Roser i els seus fills, Gabriel, Roser, Sergi i Andreu, van passar a ser amics de veritat.

Uns anys més tard, quan passava uns dies amb els meus pares i les meues germanes a la platja de Piles, vaig anar a vore Gabriel i Roser. En entrar a sa casa, a la platja de Miramar, un dels seus fills, l’Andreu, digué: “És el fill de Bausset!” Confesse que ser “el fill de Bausset”, sempre m’ha omplert de satisfacció i d’orgull. He tingut la sort de tindre un pare extraordinari, que ens ha inculcat a les meues germanes i a mi el valor de la llibertat i del civisme, de la solidaritat i del respecte a l’adversari, així coml’amor a la nostra llengua i al nostre País.

Mon pare ens va ensenyar a estimar el País i la nostra llengua amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments. Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: “Llavis, llenya, aigua, ganivet”, en compte de “labios” “nyenya”, “aulla” i “gavinet”.

A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defensa del redreçament nacional del País Valencià. Era també als baixos de casa on, cada 8 d’octubre a poqueta nit, i en plena dictadura, es feien les corones de llorer, que després posaríem al carrer Jaume I.

Preocupat per la nostra formació, el nostre pare no va voler que ni les meues germanes ni jo anàrem a aquells campaments de la OJE, on els xiquets eren adoctrinats en les essències més ràncies del franquisme. I malgrat no tindre vacances de campaments (ell ens portava a nadar a la Sèquia Vella) sempre hem agraït al nostre pare el seu esforç per ajudar-nos a créixer com a persones lliures.  

La seua lluita  a favor de la llengua i del País, es manifestava quotidianament en accions menudes, però plenes de significat. Amb una actitud de resistència i de dignitat nacional, mon pare era un dels pocs, per no dir l’únic, que retornava al banc, les cartes o els calendaris, pel fet de no estar en valencià. L’estima que sentia per la nostra llengua, el va portar en ple franquisme a fer classes de valencià a l’Alcúdia, Benimodo, Carlet, a encapçalar un grup de jóvens que van fundar les revistes Parlem i Vencilli a promoure la recuperació, en rajoles valencianes, dels noms tradicionals dels carrers de l’Alcúdia. Pel seu compromís amb la llibertat, el balcó de ma casa va ser dels pocs del poble que no va lluir cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975.  

Home d’una gran calidesa humana i alhora ferm en la defensa del País, tenia un gran sentit de l’humor. Ja és molt coneguda aquella anècdota d’un guàrdia civil de l’Espanya profunda, que odiava el valencià, i que li preguntà per què un home amb tres carreres, “habla en valenciano como los patanes?”. Amb la ironia que el caracteritzava, mon pare li respongué: “Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?”. Aquell home va vore que havia fet el ridícul amb la seua pregunta: si mon pare parlava valencià, ho feia com els “patanes” de l’Alcúdia; però si haguera parlat en castellà, ho hauria fetcom els “patanes” d’Espanya!! Aquell guàrdia civil, posant-se la mà al tricorni, només va saber dir: “¡Coño, pues es verdad!”.

Com escrigué l’amic Martí Domínguez, nét del gran escriptor Martí Domínguez Barberà, “Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altre temps, s’anomenava un patriota….un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom en el qual poder creure”. I Joan Fuster, de qui mon pare va ser un gran amic, va escriure: “Bausset és un personatge “subterrani” dels més admirables del País Valencià”.

Amb una vida ben fecunda, amb la seua lluita a favor del redreçament nacional del  País Valencià, mon pare va ferpossible un País més lliure. De fet i durant tota la seua vida i amb un treball abnegat i alhora silenciós, va saber defensar i construir el nostre País.

Com escrivia el bon amic Santi Vallés, “Bausset és un maulet, un alcudià i un valencià exemplar, a qui tots li reconeixem el seu llegat d’humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País”.

Tant les meues germanes com jo mateix, 110 anys després del seu naixement, mantindrem ben viu el seu compromís en la defensa de la llibertat i del redreçament nacional del País Valencià.

Com escrigué l’amic Paco Burguera, “Bausset és un personatge admirat pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista, de la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per tots els valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua”.

Així  era mon pare: un home senzill, exemple d’honestedat, de bondat, de patriotisme i de virtuts cíviques. La seua fesomia, com canta Raimon, deixava vore un home bo, amb “els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure d’amic, company”.

Mon pare va ser un home que va viure estimant i que va fer del País Valencià i de seua vertebració, la passió de la seua vida. D’eixe home ens sentim plenament orgullososles meues germanes i jo mateix i, n’estic ben segur, tots els qui l’hem conegut i tots els qui estimem el nostre País.