Tradicionalment en acabar les
festes de Nadal els comerços enceten les anomenades rebaixes de gener, per tal
de fer, diuen, més lleuger l’inici de l’any, després de les despeses, moltes
vegades desorbitades, que molts fan durant el temps nadalenc.
Hi ha el perill que a l’Església
també fem rebaixes. Que rebaixem la nostra vida de fe i el nostre compromís amb
l’Evangeli, des de la pregària fins a l’atenció i a la sol·licitud pels més
febles de la nostra societat. La globalització de la indiferència, que ha
denunciat el papa tantes vegades, és una conseqüència ben evident de les
rebaixes que fem en el nostre seguiment de l’Evangeli, que ha de ser un compromís
per la justícia i pels més desvalguts.
El fragment evangèlic que ha
estat proclamat (Mc 1:29-39) ens empeny a no fer rebaixes. A no descafeïnar ni
aigualir la nostra fe, sinó a viure amb autenticitat el nostre compromís de
creients. Per això hem de descartar de la nostra vida expressions com: “no cal ser un exagerat pel que fa a la
pregària”. O també: “si descures la
pregària no passa res, no cal ser tan
radical”. O encara: “jo ja tinc prou
problemes, els altres ja s’arreglaran,
a mi que em deixin tranquil”. Deixar de banda la pregària o evadir-se de la
responsabilitat en el nostre servei als altres, és rebaixar la nostra fe.
La relació de Jesús amb el Pare
per mitjà de la pregària, manifestava la seva experiència d’intimitat amb Déu:
“De bon matí, quan encara era fosc, es
llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi
quedà pregant”. I és que la pregària de Jesús no l’aïllava dels
problemes de la gent. Al contrari: la pregària el feia sol·lícit i atent a les
necessitats de tots aquells que patien. Per això també avui cal que, com a
deixebles del Senyor Ressuscitat, sapiguem entrar en la pregària i alhora, deixar
que la pregària entri en nosaltres. Hem d’amarar la nostra vida de la pregària,
per tal que la nostra fe es tradueixi en la cura i atenció dels altres: els qui
van més carregats de feina, els immigrants, els malalts i els ancians o els qui
estan tancats a la presó injustament.
Com va fer Jesús, davant el
sofriment del nostre món no podem mirar cap a un altre costat amb indiferència
(ja s’ho faran), amb excuses (jo també tinc molts maldecaps) o per
comoditat (a mi que no m’amoïnin). El
P. Miquel Estradé, davant aquells que s’espolsaven les responsabilitats, li
agradava repetir sovint una expressió d’una gran saviesa: “La feina la fan els cansats”. I el periodista Carles Capdevila
escrivia a finals de 2016: “Em sedueixen
els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i pot anar
malament si no hi posen remei. I per això s’arremanguen”. I acabava així: “Som més el que fem que el que diem, som més
el que decidim que el que pensem, som quan actuem, no quan reflexionem”.
Germanes i germans, Jesús ens
ensenya avui a estar al costat dels qui sofreixen i a entrar en la intimitat
amb Déu per mitjà de la pregària. Perquè no es tracta tant de parlar de Déu
sinó de parlar amb Déu, un Déu que descobrim i que es fa present en els altres.
Sense fer rebaixes. És el que ara fem tot compartint el pa i el vi de
l’Eucaristia, que ens encoratja a compartir també i el pa de cada dia amb els
qui no en tenen.
A continuació us deixo l'article que Xavier Bosch escrigué a l'ARA arran de la meua homilia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada