Mossén Joan Llidó (VILAWEB/ONTINYENT, 07/08/2022)

 El diumenge 31 de juliol, a 79, ens va deixar mossén Joan Llidó, un capellà valencià d’una gran bondat, un intel·lectual al si de l’Església, un home sensible i apassionat per ajudar els més necessitats de la societat.

Nascut el 1943 a Artana, a la Plana Baixa, Joan Llidó, que entrà al Seminari de Tortosa el 1954, va ser ordenat capellà el 4 de maig de 1966 a la cocatedral de Santa Maria de Castelló de la Plana. Mossén Llidó era doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i llicenciat en Filosofia por la Universitat Literària de València. La seua tesi doctoral té com a títol Les manifestacions del diví en les cultures prehistòriques castellonenques. Professor jubilat de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i sensible al món de la cultura, promogué (durant deu anys) els encontres de diàleg Fe-Cultura.

En una entrevista al diari Mediterráneo el 2006, afirmava que “la fe desmitifica, allibera, agermana i dóna sentit i horitzó de plenitud a l’existència humana”. A una pregunta sobre què creu hui la gent, responia que “tothom, per a viure, necessita creure en alguna cosa. Uns ho anomenen natura, altres, Déu, uns altres, Jahvé, altres, diners o hedonisme. El que hi pot haver hui és una crisi de formulació o d’expressió religiosa que va canviant amb el temps, però ningú no està deixat de la mà de Déu”. Mossén Llidó deia també que “a Occident, la cultura liberal agnòstica engendra hòmens portadors de valuosos valors, però també pot fer que algun sector confonga la no confessionalitat de l’estat amb la bel·ligerància antireligiosa”.

Joan Llidó va ser vicari general de la diòcesi (1979-1983) amb l’enyorat i estimat bisbe Josep M. Cases, vicari episcopal de Pastoral (1987-1992), delegat diocesà de Pastoral Universitària (1996-2005) i professor, formador, director espiritual i rector del Seminari de Sogorb-Castelló. El seu últim destí com a sacerdot va ser la parròquia del Salvador de Castelló de la Plana, de 2005 al 2019 quan es va jubilar. Abans va estar servint les comunitats cristianes de la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, Pla de l’Arc, Cabanes i les Alqueries entre més parròquies. Va ser també consiliari dels Grups d’Oració i Amistat, fundats pel bisbe Josep M. Cases.

A més de la seua missió pastoral a la diòcesi de Sogorb-Castelló, era sol·licitat en altres diòcesis com quan el 2018 predicà els exercicis espirituals als seminaristes del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya o el recés, el 2012, als sacerdots de la diòcesi de Girona a la casa d’espiritualitat de Santa Elena, a Solius. De fet, va impartir exercicis espirituals pràcticament a totes les diòcesis espanyoles. Va ser professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’Institut de Ciències Religioses de Tarragona.

El seu treball intel·lectual i pastoral no l’allunyava de la realitat social i del món de la pobresa i de la marginació, ja que mossén Joan Llidó era molt sensible a la situació de dolor i de precarietat de moltes persones. Per això va crear menjadors socials per a ajudar els més necessitats.

També era molt sensible a la llengua i a la cultura del País Valencià (totalment marginada per l’Església institucional), i per això vaig coincidir diversos anys amb ell a Barcelona, en les jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. De fet, el 2008, a la jornada del Grup Sant Jordi, va fer la ponència “Per una Església que escolte i siga fidel a l’Esperit de Jesús”.

L’amic Marcel Joan m’ha contat una anècdota de mossén Joan Llidó, en relació amb la seua destitució com a rector del seminari pel bisbe Juan Antonio Reig Pla. Mossén
Julio Silvestre va anar a parlar amb el bisbe Reig i li va preguntar per què havia destituït mossén Llidó de rector del seminari, quan tots els seminaristes l’estimaven tant i ho feia tan bé. El bisbe li va contestar: “Porque ahora mandamos nosotros”. Julio Silvestre no va callar i li respongué: “D. Juan Antonio, algun dia tornarem a manar nosaltres”. I el bisbe li digué: “Yo siempre estaré en la cresta de la ola”.

El funeral, celebrat el 2 d’agost a la parròquia de Sant Joan Baptista d’Artana, va estar presidit pel bisbe Casimiro López, de Sogorb-Castelló. I tenint en compte la nul·la sensibilitat del bisbe d’aquesta diòcesi per la llengua que mossén Llidó tant estimà i defensà al llarg de la seua vida (un amic de Borriana m’ha dit que el bisbe Casimiro és incapaç de dir “Bon dia”), l’Eucaristia en sufragi de Joan Llidó ha estat totalment en castellà, menyspreant el valencià, la llengua pròpia del País Valencià, tot i que el cor Pentecosta, de Castelló de la Plana, va fer els cants en valencià. Ha passat el mateix que quan es va morir mossén Francesc Gil Gandia, canonge de la catedral de València, que, quan van demanar a l’arquebisbe Cañizares que fera la missa en valencià, contestà: “Ya veremos”. I la missa va ser en castellà!

Home savi i alhora senzill, mossén Joan Llidó, un capellà amb olor d’ovella i un referent de diàleg al si de l’Església, ens deixa la seua gran bondat, el seu compromís en la defensa de la llengua pròpia del País Valencià i la passió per servir l’Evangeli i per a acostar la fe a la cultura.

En pocs dies de diferència ens han deixat dos bons capellans valencians i valencianistes: Joan Llidó, el dia 31 de juliol i Josep Antoni Comes, el 3 d’agost.

El “cordó dominical” (VILAWEB/ONTINYENT, 14/08/2022)

 Aquesta va ser l’eixerida resposta d’un escolà de Montserrat quan el P. Jordi Castanyer, professor de l’Escolania, va preguntar en classe quin nom tenia el nexe que uneix més directament el fetus i la mare durant l’embaràs. I és que l’escolà va confondre “umbilical” amb “dominical”.

He recordat aquesta simpàtica anècdota perquè durant el confinament per la pandèmia de la covid-19, molts mossens van fer mans i mànigues per retransmetre l’Eucaristia per la xarxa, ja que per motius sanitaris les parròquies no celebraven la missa amb fidels. Va ser un molt bon servei que s’oferí perquè els malalts, els ancians i tots els qui es trobaven a casa, confinats, pogueren seguir la missa a l’ordinador.

Però ara, una vegada la pandèmia està més o menys controlada, molts cristians encara segueixen la missa per YouTube, sense fer acte de presència als temples. Està bé que els ancians i els malalts puguen seguir la missa per la xarxa, a causa de la fragilitat pels anys o la malaltia que els impedeix fer-se presents als temples. Però els deixebles de Jesús que segueixen l’Eucaristia per la xarxa es perden el cordó dominical, és a dir, allò que cada diumenge uneix els cristians, com a fills, a la mare Església, de la mateixa manera que el cordó “dominical” que deia l’escolà, uneix el fetus a la mare. A causa de la importància de l’Eucaristia, les primeres comunitats cristianes “prenien part amb assiduïtat en la fracció del pa” (Ac 2:42), és a dir a l’Eucaristia que celebraven a les cases. I per això mateix, la Carta als Romans demana als deixebles de Jesús d’assistir sempre a la pregària (Rm 12:12). I és que si l’Eucaristia és el centre, la font i el cimal de la vida cristiana, no podem deixar “d’assistir a les reunions, com alguns ho han pres per costum” (He 10:25). Per això la Carta als Hebreus advertia a aquells que no assistien a l’Eucaristia, que havien d’aplegar-se en comunitat per la importància de celebrar la Cena o el Memorial del Senyor. I és que, com repetia el P. Cebrià Pifarré, “l’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església”.

L’Eucaristia, sobretot la que celebrem cada diumenge, dia del Senyor, hauria d’aplegar els deixebles de Jesús, presencialment, en una assemblea de lloança i d’acció de gràcies, tal com Jesús mateix ens ho va manar quan en instituir l’Eucaristia digué: “Feu això en memòria meua” (Lc 22:19). Cal tindre en compte que l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la missa i el servei sol·lícit als altres, estan estretament units, ja que en rentar els peus als deixebles, Jesús també els va dir: “Vos he donat exemple perquè, tal com jo vos ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13:15). Així, cada vegada que rentem els peus als altres, és a dir, cada vegada que servim els altres, fem present Jesús enmig de nosaltres. Per això és tan important la missa presencial i no només per mitjà d’internet.

I és que no és el mateix veure el València, el Vila-real o l’Hèrcules per televisió, que veure aquests equips als seus estadis. O veure el bàsquet València a la Fonteta de Sant Lluís, que veure’l a casa a la tele. L’ambient, les sensacions, l’emoció i la passió per animar l’equip no són igual asseguts al sofà de casa que a l’estadi. Com no és el mateix “veure” la missa per internet que aplegar-se al voltant de l’altar, a la parròquia.

És tan rellevant l’Eucaristia per als cristians, que a més de les referències explícites de la institució de l’Eucaristia als Evangelis (Mt 26:26; Mc 14:22 i Lc 22:19), encara trobem la narració més antiga de l’Eucaristia a la primera Carta als Corintis (1C 11:23ss).

Però també els pares de l’Església van escriure sobre l’Eucaristia per a ressaltar-ne la importància en la vida de les comunitats cristianes. Així, Sant Justí, en l’Apologia primera en favor dels cristians, escrivia: “No mengem l’Eucaristia com si fóra un pa ordinari, ni la bevem com si fóra una beguda usual, sinó que, tal com Jesucrist, el nostre Salvador, es féu carn per la paraula de Déu i va tindre carn i sang per la nostra salvació, així mateix hem aprés que aquell nodriment sobre el qual va ser dita l’acció de gràcies que conté les paraules de Jesús i amb el qual s’alimenta i transforma la nostra carn i la nostra sang, és precisament la carn i la sang del mateix Jesús que es va encarnar”. Sant Justí narra així, com celebraven l’Eucaristia les primeres comunitats cristianes: “El dia que anomenem del Sol (el diumenge), hi ha una reunió de tots, tant dels qui viuen a les ciutats, com dels qui viuen a la ruralia: llegim els profetes o els tractats dels Apòstols, el temps que ens és possible”. El primer que destaca Sant Justí és que tots els cristians es reuneixen per a celebrar l’Eucaristia: els qui viuen a prop del lloc on se celebra i els qui viuen lluny.

Sant Justí continuava així: “Després, quan el lector ha acabat, el qui presideix fa una admonició, una exhortació, perquè imitem de paraula i d’obra uns misteris tan sublims”. I l’Eucaristia continuava: “En acabant ens alcem tots i recitem unes pregàries, i, tal com ja he explicat, acabada l’oració, portem pa, vi i aigua; el president diu amb gran fervor les pregàries i l’acció de gràcies, i el poble aclama: Amén. I es distribueix l’aliment sobre el qual s’ha donat gràcies”. Sant justí destaca que d’aquest aliment que és l’Eucaristia “en participen tots els presents, i és portat pels diaques als qui no han pogut assistir-hi”, és a dir, als malalts, tal com també es fa ara quan es porta la comunió als que no han pogut anar a missa.

Remarca també que a l’Eucaristia es fa una col·lecta per recaptar diners, “que són entregats al president, el qual socorre els orfes i les viudes, els qui es troben en la indigència a causa de malalties o altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny”, perquè així, “ningú no queda desatés”. I és que com he dit abans, l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la lloança i la sol·licitud pels qui pateixen, no es poden separar.

Sant Justí insisteix de nou al final del seu text que “el dia del Sol”, és a dir, el diumenge o primer dia de la setmana, “ens reunim tots”. D’ací la importància d’assistir presencialment a l’Eucaristia. El 5 de febrer de 2014, a la plaça de Sant Pere, el papa ens recordava que l’Eucaristia no és només un banquet, sinó un memorial, una paraula que “no només és un record, sinó que vol dir que cada vegada que celebrem aquest sagrament (l’Eucaristia), participem en el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist”. D’ací la importància de fer-nos presents a l’església per a participar de la Cena del Senyor o Eucaristia.

Per això, si encara no assistim d’una manera física i presencial a l’Eucaristia, cal fer-ho, per a retrobar el cordó dominical que ens uneix, com a fills de Déu, a la nostra mare, l’Església, de la mateixa manera que el cordó umbilical uneix el fetus a la mare.

Mossèn Josep Antoni Comes (CASTELLÓ NOTÍCIES, 04/08/2022)

 

Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme.

A l’entrevista que li va fer Vicent Boscà, l’actual director de Saó, a Josep Antoni Comes (Saó nº 417, juliol-agost de 2016), el primer director de la revista deia a propòsit de fundar Saó: “Em va semblar una bona idea”. Evidentment “havíem de buscar gent per començar el projecte i ell (Josep Mª Soriano) va buscar algunes persones i jo unes altres”. D’aquesta manera, amb entusiasme i il·lusió, es va reunir el 21 de novembre de 1975 (amb Franco encara de cos present!) al convent dels dominics de València, al carrer Ciril Amorós, el primer equip de redacció de Saó. Com deia en aquesta entrevista Josep Antoni Comes, “no va ser una data pensada pel seu simbolisme, però va coincidir-hi. En aquella reunió vam plantejar què fer i com”, des de buscar màquines d’escriure, a trobar un local i una impremta que imprimira la revista. Josep Antoni Comes volia que Saó no es convertirà en una revista només d’Església, sinó que havia de ser “una revista cristiana, basada en l’Evangeli, però que parlara de tot, no de l’interior de l’Església, sinó que abordara temes cultural i socials”.

A Madrid, Comes havia estat director de la revista “Iglesia Viva” i secretari de redacció d’una altra revista, “Pastoral Misionera”.

Pel que fa al nom de la revista, n’hi havia dos: Solc i Saó: “Va guanyar Saó, perquè quan tinguérem saó podríem sembrar i recollir els fruits”. D’aquesta manera, Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 (ara fa 46 anys) en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat. L’eixida del primer número de Saó, com deia Comes en aquesta entrevista amb Vicent Boscà, “va ser una gran satisfacció, perquè havia costat molt”. La presentació d’aquest primer número de la revista, es va fer el 5 de juliol de 1976 a la llibreria Fontanal.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, no només era una autèntica proesa, sinó un miracle, com he dit abans. I així, amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. En un país amb una Església arrelada a la terra i a la cultura, Saó hauria rebut el recolzament (i la benedicció) de la jerarquia. Però amb uns bisbes valencians que odien la nostra llengua (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) i que, per tots els mitjans possibles, estan contribuint a un genocidi lingüístic, Saó no ha rebut mai el recolzament dels bisbes. Per això en aquella entrevista, Josep Antoni Comes, a la pregunta de Vicent Boscà sobre quina va ser la reacció dels bisbes quan va eixir Saó, deia: “Ni se’n van assabentar. Vam enviar el primer numero al bisbe Jesús Pla i em va dir que no estava malament, però que hi havia una cosa que no li agradava i que si seguíem per eixe camí, malament”. El que no li agradava al bisbe Pla era una “noticia xicoteta sobre un jove que havien expulsat del seminari”. Els bisbes, segurament, volien una revista que utilitzara l’encenser amb ells i que no destapara cap actuació despòtica al seminari o a les diòcesis valencianes.

Però davant aquest “monitum” o advertència del bisbe Pla (“si seguíem per eixe camí, malament”), Saó va continuar pel seu camí. Com deia Comes pel que feia als bisbes i la revista, “no hi ha hagut cap relació”. I no per culpa de Saó: “No van fer res (els bisbes) per tindre-la, perquè els semblava una bogeria de tres retorets”. I a Josep Antoni Comes, els bisbes “mai m’han dit res en els anys que n’he estat director: ni per a felicitar-me ni per a renyar-me. I jo ben content; fèiem la nostra faena i no necessitàvem l’aval de la jerarquia per a fer una cosa que volíem fer”.

I és que Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista, hi ha els catedràtics de la Universitat de València, Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Joan Francesc Mira, Ximo Puig, Enric Morera, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura. I també monjos de Montserrat com els PP Miquel Estradé, Lluís Duch, Ignasi Fossas i l’autor d’aquest article.

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat també diversos llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la propaganda que inclou. Encara més: des de l’Església “oficial” o jeràrquica, Saó és vista amb suspicàcia com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre País. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com també no crec que els Seminaris de València, d’Oriola-Alacant, i de Sogorb-Castelló estiguen subscrits a Saó. Potser el de Tortosa i prou.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat “Paraula”, que malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre, anomenat “Noticias Diocesanas”, publicacions (com les webs dels bisbats valencians, a excepció del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer. 

La revista Saó ha passat moments crítics degut a la situació econòmica, ja que aquesta publicació no rep cap ajuda ni té cap suport per part dels bisbats valencians. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat. I és que com deia Comes, “Saó és una revista que si no existirà, l’hauríem d’inventar.”

Mon pare, gran amic de Josep Antoni Comes (com també d’Emili Marín i dels altres directors de Saó) ja l’haurà portat a la tertúlia dels dilluns del cel, amb Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Burguera, Estellés.....  

Amb la mort de mossèn Josep Antoni Comes i de mossèn Joan Llidó, amb pocs dies de diferència, ens han deixat dos preveres que creien en l’Evangeli, en una Església arrelada a la terra i en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.

Com va dir Josep Antoni Comes en una interessant entrevista, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant Saó 46 anys després de crear-se.

Espere que la missa d’enterrament de l’amic Josep Antoni Comes siga en valencià i no passe com en el cas del funeral de mossèn Francesc Gil Gandia (i segurament el de mossèn Joan Llidó), on l’arquebisbe Cañizares, malgrat que li van demanar que fera la missa en valencià, la va fer en castellà.

I una última cosa: enguany la Generalitat del País Valencià hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidel i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat el nul recolzament que té per part dels bisbes valencians. I d’honorar Josep Antoni Comes, el primer director i fundador de Saó.

El viatge penitencial del papa al Canadà (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/08/2022)

 

Del 24 al 30 de juliol, el papa va fer el que els vaticanistes han qualificat com el seu viatge més difícil. El papa ha visitat, en un viatge intens, el segon país més gran del món després de Rússia. Ha estat aquest un viatge històric, un “pelegrinatge penitencial”, com va dir el papa, a una terra massacrada per una actuació cruel per part dels responsables d’alguns internats gestionats per institucions eclesials.

Aquest ha estat el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes (potser, com han dit alguns, podria ser l’últim gran viatge del papa Bergoglio), amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19000 quilòmetres. Amb aquest 57è viatge apostòlic internacional, el papa haurà visitat 56 països des de l’inici del seu ministeri petrí i aquest viatge al Canadà ha estat el més llarg i el més allunyat de Roma.

El sentit i la raó d’aquest viatge del papa, el donava Francesc mateix en una piulada al seu twitter, abans de deixar Roma el diumenge 24 de juliol, quan deia: “Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espere amb la gràcia de Déu, que la meva peregrinació penitencial puga contribuir al camí de reconciliació, ja començat”.

D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc ha volgut demanar perdó, perquè com va dir ell mateix, “sent indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlics per a xiquets i jóvens, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX”. Per això el papa va dir que els seus discursos al Canadà, començarien i acabarien demanant perdó. És indignació i vergonya pel deplorable comportament d’hòmens d’Església, el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el mes d’abril passat, els representants dels pobles indígenes. El papa deia als indígenes: “Vull unir-me als meus germans bisbes canadencs per demanar perdó”, per la crueltat amb que foren arrancats de les seues famílies els xiquets, amb l’objectiu d’esborrar la cultura indígena, sense respectar els orígens i les arrels d’aquells xiquets que volien “reeducar”, i que van patir abusos físics i psíquics.  

Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015, per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes.

De segur que el papa, amb la seua presència i sobretot amb la seua actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150000 xiquets i jóvens indígenes que passaren (i patiren abusos de tot tipus), per 139 internats del país, dels quals, uns cinquanta eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4000 xiquets, on l’estat (per tant, també ell és culpable), buscava, absurda i irracionalment, occidentalitzar els costums dels jóvens indígenes.

Com va dir el cardenal Pietro Parolin, Secretari d’Estat del Vaticà, “el papa va al Canadà a abraçar les poblacions indígenes”. I és que, en un país ferit pels horrors del passat, el papa, com va dir Parolin, “vol estar a prop dels qui sofreixen. No només vol dir paraules, sinó sobretot manifestar la seua proximitat. I per això vol tocar amb les seues pròpies mans el sofriment d’aquestes poblacions, pregar amb elles i fer-se pelegrí amb elles”.

Aquesta petició de perdó per part del papa, que al Canadà es va trobar amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final), en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat, en no saber l’Església evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa a finals del segle XIX i part del segle XX , i en l’agressió que van sofrir els xiquets, separant-los cruelment de les seues famílies. El papa, humilment, ha demanat perdó per “la manera cruel” amb que l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc, en la “colonització” i en el “desarrelament dels xiquets indígenes de les seues famílies”. Però el viatge del papa no ha estat només per demanar perdó, sinó també per reparar el mal que es va fer.

Crec que aquesta sincera i humil petició de perdó per part del papa pels errors del passat, és el que haurien de fer també els bisbes del País Valencià, que continuen menyspreant la nostra llengua i la nostra cultura, com l’Església al Canadà va menysprear els pobles indígenes. Al Seminari de València, en els anys quaranta, quan sentien parlar en valencià un seminarista, els formadors li donaven una pedra, que el xiquet havia de portar al damunt, fins que sentira un altre seminarista que parlava en valencià, a  qui li passava la pedra. Era una manera cruel i vergonyosa d’estigmatitzar el valencià, a més de ser també un càstig psíquic, amb l’objectiu (com en les poblacions indígenes del Canadà), d’arrancar cruelment la nostra cultura, que per als formadors del Seminari era una cultura prohibida i menyspreable. Encara hui, els Seminaris de València, de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant, continuen excloent el valencià de la formació dels seminaristes. I per això els cristians valencians esperem que els nostres bisbes demanen perdó pel tracte dels seus antecessors i d’ells mateixos, prohibint i excloent la nostra llengua de l’Església. 

 

«Sou carn de la nostra carn» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 05/07/2022)

 La matança a la tanca de Melilla demostra que no tothom és igual, ja que mentre acollim solidàriament els refugiats ucraïnesos, rebutgem els immigrants subsaharians.

L’acollida d’immigrants i de refugiats ens mostra que la solidaritat dels cristians (però no només de nosaltres), fa molt més que la indecència d’alguns governs.

Un d’aquests moviments de solidaritat va tindre lloc a principis dels anys huitanta, amb els refugiats guatemalencs que entraren a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tot fugint de la guerra: “Germans, estem cansats, vos demanem que ens acolliu. Ja sabeu que tenim problemes al nostre país”.

Els cristians de la regió de Chiapas, com a deixebles de Jesús de Natzaret, respongueren així: “Germans: coneixem els sofriments del vostre país i sabem fins a quin punt n’heu estat afectats. Sou carn de la nostra carn, sang de la nostra sang, sou els nostres germans. Mentre tinguem un tros de truita per compartir o un glop de cafè per oferir, estareu ací a casa vostra. No tingueu por”. Aquells refugiats s’hi van quedar en aquella zona deu anys i altres comunitats indígenes també van acollir, com a germans, els refugiats que travessaven la frontera.

Com ha dit el papa, els cristians no podem caure en la “globalització de la indiferència”, sinó que hem de saber compartir el dolor de la gent més vulnerable, dels exclosos, de tots els qui sofreixen. Per això el papa Francesc ha urgit els governs europeus a “fer autocrítica”, perquè “si Europa no és capaç d’ajudar econòmicament els països d’on procedeixen els refugiats, aleshores ha de plantejar-se com afrontarà aquest desafiament”.

En aquest èxode dels immigrants subsaharians i del tracte inhumà que reben, cal que Europa aprenga dels cristians de Chiapas, que van reconèixer que els refugiats guatemalencs eren “carn de la nostra carn, sang de la nostra sang”. I és que els qui menys tenen, generalment, són els qui més saben compartir. Això demostra, com ha dit el papa Francesc, que no serveix de res la riquesa a les butxaques, si hi ha pobresa en el cor. I mentrestant, el clam dels refugiats recaurà sobre els governs aburgesats, envoltats de confort i indiferents al sofriment dels desvalguts. I encara que els governs es tapen les oïdes, hauran d’escoltar la veu de Déu que els dirà: “On és el teu germà?” (Gn 4:9). I també: “Era foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43). Per això el papa ens demana “acollir, protegir, promoure i integrar” els refugiats.

En el cor de la vella Europa i de l’actitud indecent dels governs d’Espanya i del Marroc, haurien de ressonar les paraules que el papa adreçà a Donald Trump: “Els murs no es troben a l’Evangeli” i per això els qui construeixen murs en compte de ponts, “no són cristians”.

La matança dels subsaharians a Melilla, revela la hipocresia dels qui tenen les mans tacades de sang, com ha dit el bisbe Santiago Agrelo. Per això hem de afavorir la solidaritat, que fa possible un món més humà. Com fa quaranta anys amb els cristians de Chiapas.

Per altra part, va ser del tot indecent l’actitud de la ministra Isabel Rodríguez (del govern més progressista d’Espanya), de negar la paraula a la ministra Irene Montero, perquè contestara les preguntes dels periodistes en relació a l’assassinat dels immigrants subsaharians. Però va ser igualment indecent el silenci de la ministra Irene Montero, restant callada, obeint el manament de silenci de la ministra Rodríguez. I això que Podem venia a enfrontar-se a la “casta”.

L’Església, amb els religiosos i d’una manera especial l’arquebisbe franciscà, Santiago Agrelo, ha denunciat la vulneració dels drets humans i el tracte vexatori que han patit els immigrants subsaharians. Per això l’arquebisbe Agrelo ha dit que “els governs d’Espanya i del Marroc tenen les mans tacades de sang”, encara que aquests dos governs vulguen tapar aquesta atroç infàmia contra la democràcia. El govern del Sr. Sánchez respecta els drets humans?

M’agradaria saber si el president del govern d’Espanya i els seus ministres poden dormir amb la consciència tranquil·la, després de la matança a Melilla. I és que és del tot indecent i vergonyós, que el president Sánchez felicitara la policia del Marroc, després de l’agressió als immigrants subsaharians. És vergonyós i racista que el president del govern diguera que l’acció de la policia del Marroc va ser una “operació ben resolta”. Per això, com ha dit l’Associació de Teòlegs Joan XXIII, “Espanya i el Marroc estan convertint Melilla en un cementeri per als qui tracten de fugir de les guerres i la misèria”. Cal recordar que a l’inici de la guerra d’Ucraïna, diversos ONGs van demanar el reconeixement dels drets humans a totes les persones migrants. També caldria recordar la propaganda per part del govern espanyol (i del valencià) amb el cas Aquarius, el 2018. Doncs bé, quatre anys després del desembarcament de l’Aquarius, la gran majoria dels qui arribaren no tenen asil (Levante, 17 de juny de 2022). Per cert: el president Sánchez hauria de dir quina diferència hi ha entre l’acolliment a València dels immigrants de l’Aquarius i la carnisseria que s’ha produït a Melilla, amb desenes d’immigrants morts. ¿De què va servir la indignació del PSOE amb les morts del Tarajal, en temps del govern del PP?

El papa Francesc, entristit per la mort dels immigrants subsaharians i dels que han mort a Texas, ha alçat la seua veu demanat que “aquestes desgràcies no passen més”, ja que els qui han perdut la vida a Melilla i a Texas, només “perseguien l’esperança d’una vida millor”. Una vida que el món “civilitzat” els nega.

«La imbecil·litat de Comunitat Valenciana» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 10/07/2022)

 No són meues aquestes paraules, perquè a  mi no m’agraden els insults i vaig aprendre dels meus pares a tractar tothom amb respecte. Amb tot, aquesta vegada estic d’acord amb el Sr. Attard pel que fa a aquest terme, “imbecil·litat”, per anomenar el País Valencià. Va ser el Sr. Attard l’autor d’aquesta expressió tan desafortunada amb que, fins i tot, molts membres del Govern del Botànic anomenen el País Valencià.

El Diccionari Normatiu Valencià, en la seua segona accepció, defineix imbècil així: “Que resulta simple, propi d’algú poc intel·ligent”. Com he dit abans, aquesta expressió és del Sr. Emilio Attard, fundador del Partit Popular Regional Valenciano, diputat de la UCD a les eleccions de 1977 i 1979 i president de la Comissió Constitucional del Congrés de Diputats.

La frase que encapçala aquest article la va dir el Sr. Attard en una entrevista al setmanari El Temps, (nº 282, 14 d’octubre de 1991). El Sr. Attard deia: “No entre a dir si procedia posar regne o país o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana, que em vaig inventar jo”. I el Sr. Attard, molt encertadament, afegia encara en aquella entrevista: “I ara hi ha el contrasentit que, quan fan la predicció meteorològica, diuen a la comunitat farà fred. Home podrem ser país o regne, però geo-políticament no som una comunitat”. El Sr. Attard, ara que commemorem el 40è aniversari de l’Estatutet, deia en aquella entrevista altres perles com aquesta: “L’Estatut el van fer quatre ignorants a Benicàssim. Dels meus i dels altres”.

He recordat aquestes paraules del Sr. Attard, perquè fa unes setmanes, el PP valencià va dir que no participaria en els actes programats per la Generalitat del País Valencià per commemorar el 40è aniversari de l’Estatut, pel lema que s’havia triat: “Fent País”, un terme que el PP abomina.

Però el PP hauria de recordar que fa dos anys i mig (Levante, 12 de desembre de 2019), el Consell Jurídic Consultiu validà l’ús de l’expressió “País Valencià” per a la jura o promesa d’alts càrrecs. I és que el terme “País Valencià” és una afirmació o reivindicació ideològica, com ho és també, certament, “Comunitat Valenciana”, ja que aquest últim terme ens desvalencianitza.

Alguns pensen (segurament el PP també), que l’expressió “País Valencià” és un nom de fa quatre dies. Però no és així, a diferència del terme “Comunitat Valenciana”, que es va inventar el Sr. Attard.

Uns mesos abans de morir mon pare (ara ha fet deu anys), va escriure un article titulat: “L’orgull de ser valencià”, (Levante, 18 de febrer de 2012) on argumentava que el terme País Valencià té més de tres segles de vigència.

Mon pare deia en aquell article, que revisant la biblioteca de casa, va trobar “una fotocòpia sobre un treball que el meu amic Agustí Ventura m’envià fa temps. M’estic referint a “Fr. Agustín Bella”, que narra la vida del “Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de Guadassuar”, un “Facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1699”.

Després de descriure la vida de la comunitat durant aquell temps”, continuava mon pare en aquell article, “a la pàgina 41 diu, referint-se al frare mencionat: “porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano”.

I mon pare continuava l’article així: “Els qui pensen que el terme País Valencià és cosa de fa quatre dies estan completament errats, ja que aquesta expressió té més de tres segles! La postura de negar el nom de País per a la nostra terra, és fruit d’una política que, en l’anomenada “Batalla de València” s’utilitzà per obtindre un rèdit polític i electoral per part de la UCD i d’AP, per desvalencianitzar el nostre País. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què ens feien. Perquè sense nom, què som? Però fa més de 300 anys, ja era coneguda l’expressió País Valencià que ara alguns rebutgen!”.

Com he dit abans, fa dos i mig, el Consell Jurídic Consultiu va validar el terme “País Valencià”, que expressa el desig dinàmic, gens nostàlgic, amb l’anhel d’avançar com a poble. ¿No seria ja hora d’emprar aquesta expressió i deixar de banda “la imbecil·litat de Comunitat Valenciana”? No són paraules meues; són del Sr. Emilio Attard.

Per altra part, la denominació “Comunitat Valenciana”, a més de ser una “imbecil·litat”, com digué el Sr. Attard, també és anticonstitucional, ja que l’article 147, 2, a de la Constitució, diu que “els Estatuts d’Autonomia hauran de contindre la denominació de comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica”. I no crec que “Comunitat Valenciana” siga la millor denominació a la nostra identitat històrica.

Com molt encertadament deia l’escriptor Enric Valor, “ara acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat Valenciana”. L’escriptor de Castalla afegia encara, davant del veto de País Valencià (una expressió que utilitza molt poc el president de la Generalitat i també, fins i tot, els diputats de Compromís), que el terme Comunitat Valenciana, “és només per als regants i per als frares. Una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià”.

Els líders del PP, que s’han escandalitzat del lema, “Fent País”, per celebrar els 40 anys de l’Estatutet, haurien de recordar que el terme “Comunitat Valenciana”, que defensen amb tant d’orgull, va ser qualificat pel Sr. Attard, com d’“imbecil·litat”.  I que et terme “País Valencià”, que la UCD va acceptar en un principi, té més de tres segles d’història.

El que desgraciadament va passar en la Transició, va ser que a l’Estatut, la UCD aconseguí tot el que volia (idioma valencià, senyera amb blau, el paraofrendar i el nom de Comunitat Valenciana) i l’esquerra claudicà de totes les seues reivindicacions històriques, com era la senyera del rei Jaume I, el nom de País Valencià i la unitat de la llengua. I així estem encara!

Però no és només el PP que fa el ridícul no acceptant i protestant pel lema “Fent País”, tot i que el terme “País Valencià” està inclòs al preàmbul de l’Estatutet. També el PSPV, no només s’avergonyeix del terme País Valencià, sinó que fins i tot el censura i el persegueix: la consellera Gabriela Bravo “negava fa uns dies l’ingrés de la Fènix Universitat Popular en el registre d’associacions, per tindre el País Valencià com a àmbit d’actuació” (Antoni Rubio, El Temps, 6 de juny de 2022), quan ella és consellera de Justícia pel PSPV. Absurd, patètic i delirant alhora. Per això estic totalment d’acord amb el Sr. Jesús Moncho, quan deia que “El PP/PSOE ens enganyen” (Levante, 17 de juny de 2022). Perquè, què vol dir l’Espanya “polifònica” del president Puig? Una Espanya que ens maltracta financerament? Per això Esperança Camps (Vilaweb, 3 de juliol de 2022) deia que “el president Puig reclama més bon finançament, però fluixet, per no enutjar gaire el govern de Pedro Sánchez”. I així anem, sense avançar res de res en el finançament, malgrat les promeses (mentides) del president del govern..

Quan el passat 1 de juny se celebrà un acte pel 40è aniversari de l’Estatut, el president Joan Lerma va dir que “no va ser possible la via del 151” degut a l’oposició del govern de la UCD. Però el Sr. Lerma s’oblidà de dir que l’oposició de la UCD al 151, va tindre la benedicció del Sr. Alfonso Guerra, que desautoritzà el president Albinyana, gran defensor del 151. Consens? No. Imposició de la UCD en tot: bandera, himne, idioma valencià, Comunitat Valenciana, amb el beneplàcit del PSOE, a qui li espantava que el País Valencià arribara a ser com Catalunya o el País Basc.

En el mateix acte de l’1 juny, el president Puig deia que havíem arribat a l’autogovern. Però sense el finançament que necessitem, i amb les mentides (primer del PP i ara del PSOE), ¿quina mena d’autogovern podem tindre? Només tenim l’autogovern del paraofrenarnovesglòriesaEspanya, hui, 10 de juliol, que fa 40 anys que per la llei 5/1982 s’aprovara l’Estatutet!  Per això estic totalment d’acord amb les reflexions del president Albinyana (Vilaweb, 14 de juny de 2022).

Finalment i pel que fa a l’actitud infantil i de rabieta del PP de no voler participar en aquests actes commemoratiu del 40è aniversari de l’Estatutet, el PP hauria de recordar el ridícul que va fer el Sr. Francisco Camps en una comissió del Congrés dels Diputats, el març de 2018, quan protestà per la utilització del terme “País Valencià” per part d’una diputada d’ERC. El Sr. Pedro Quevedo (ho trobaran a Youtube), president de la comissió, molt encertadament, li digué al Sr. Camps que la diputada podia dir ben lliurement “País Valencià”. Les paraules literals del president de la comissió van ser: “La señora diputada dice País Valenciano porque es su derecho”. Com és el nostre dret dir País Valencià a la nostra terra i no la “imbecil·litat de Comunitat Valenciana”. Com digué el Sr. Attard.

Per altra part, el “país que ja anem fent”, no el farem amb l’Estatutet que tenim ara, amb un estat que, amb la justícia sobretot, ens encotilla i no ens deixa viure en llibertat. Per això vaig trobar magnífic l’article de Vicent Partal (Vilaweb, 22 de juny de 2022), en relació a la renúncia de la vicepresidenta de la Generalitat del País Valencià, Mónica Oltra. El text de l’amic Partal, també explica molt bé el que va passar amb la redacció de l’Estatutet. Partal deia: “Si l’extrema dreta política, mediàtica i judicial ha pogut fer tot això que ha fet ara amb ella”, en relació a la dimissió de Mónica Oltra, “ha estat sobretot, perquè el PSOE no ha volgut acomplir mai els canvis estructurals i de fons que obligarien a tancar la transició dissenyada pel franquisme i obriria una nova època”. Però com que el PSOE no està per això, ara tenim l’Estatutet que tenim, degut a les continues renúncies dels senyors Puig, Lerma i tutti quanti, que ens van portar on ens trobem ara: ofrenantnovesglòriesaespanya.

Els presidents Lerma i Puig (tan satisfets de l’Estatutet) i els diputats del PSOE, Compromís i Podem, haurien de recordar que en la manifestació del 9 d’Octubre de 1977, el crit dels milers de valencians als carrers de València, “Volem l’Estatut”, no era per arribar (com hem arribat) a l’Estatutet aprovat fa 40 anys, ni per a continuar ofrenantnovesglòriesaespanya. Però de l’anhel de llibertat del 1977 dels milers de valencians que demanàvem l’autogovern, alguns polítics valencians, pressionats pels Srs. Alfonso Guerra i Fernando Abril Martorell, ràpidament se’n van oblidar. I així ens trobem encara, desgraciadament.

Finalment, si la “imbecil·litat de la Comunitat Valenciana” va ser obra del Sr. Attard, no sé qui ha estat el responsable de la “imbecil·litat” de canviar el lema dels 40 anys de l’Estatutet. Si abans era: “40 anys fent país”, ara (supose, després de la protesta del PP), és: “40 anys fent país_Comunitat Valenciana”. Amb el greuge de País, que han posat en minúscula, mentre Comunitat Valenciana ho han posat en majúscula. Per això el PSOE valencià hauria de canviar el seu nom actual pel de PSCV. Així serien coherents amb la “imbecil·litat de Comunitat Valenciana”. I que conste que l’expressió “imbecil·litat”  no és meua, sinó del Sr. Attard.

Un papa atacat a dins i a fora de l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2022)

 Com ha dit el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”.

El més greu de tot, és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l‘especulació i a la destrucció de la nostra terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. Francesc és el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el papa que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis provoquen la guerra o la misèria, que afecta a tantes i tantes persones del nostre món.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, pel fet que el 16 d’octubre de 2021, i en relació al bicentenari de la independència de Mèxic, Francesc afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també ha estat titllat d’“antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això, el periodista Francisco Marhuenda, va arribar a dir fins i tot, que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals” en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).

El papa, segons denunciava Jose Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos  Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el fet que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i l’economia que mata perquè exclou els més desafavorits. El papa també  ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església. Francesc es el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat” (Àngelus, 10 de juliol de 2022). Francesc és el papa que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors, és el de Trento” (Religión Digital,14 de juny de 2022) ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concilia Vaticà II.

Per tot això i per molts altres prejudicis més, s’ha desencadenat (fins i tot a dins de l’Església), aquesta guerra bruta contra el papa Francesc. Per això, ara més que mai cal fer costat a les reformes del papa Bergoglio, que amb el seu ministeri episcopal està portant l’Església per nous camins. Per nous horitzons d’esperança i de fraternitat.