Un papa atacat a dins i a fora de l’Església (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/07/2022)

 Com ha dit el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”.

El més greu de tot, és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l‘especulació i a la destrucció de la nostra terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. Francesc és el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el papa que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis provoquen la guerra o la misèria, que afecta a tantes i tantes persones del nostre món.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, pel fet que el 16 d’octubre de 2021, i en relació al bicentenari de la independència de Mèxic, Francesc afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també ha estat titllat d’“antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això, el periodista Francisco Marhuenda, va arribar a dir fins i tot, que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals” en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).

El papa, segons denunciava Jose Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos  Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el fet que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i l’economia que mata perquè exclou els més desafavorits. El papa també  ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església. Francesc es el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat” (Àngelus, 10 de juliol de 2022). Francesc és el papa que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors, és el de Trento” (Religión Digital,14 de juny de 2022) ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concilia Vaticà II.

Per tot això i per molts altres prejudicis més, s’ha desencadenat (fins i tot a dins de l’Església), aquesta guerra bruta contra el papa Francesc. Per això, ara més que mai cal fer costat a les reformes del papa Bergoglio, que amb el seu ministeri episcopal està portant l’Església per nous camins. Per nous horitzons d’esperança i de fraternitat.

La Província Eclesiàstica Valentina: i el valencià? (CATALUNYA RELIGIÓ, 12/07/2022)

 Els dies 4 i 5 d’aquest mes de juliol es van reunir a Menorca els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que comprèn les diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, i els tres bisbats de les Illes Balears, Mallorca, Menorca i Eivissa. També alguna vegada ha participat en aquestes reunions el bisbe de Tortosa, el valencià Enric Benavent.

En les diverses trobades que han tingut els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, mai (que s’hagi sabut), han tractat sobre la discriminació (o millor dit, la prohibició) de la nostra llengua per part dels bisbes valencians. En aquesta trobada del 4 i 5 de juliol, els bisbes van fer una reflexió sobre la defensa de la vida i l’ensenyament de la religió a l’escola.

Però una vegada més, els bisbes ignoraren la situació marginal del valencià a les diòcesis del País Valencià, perquè a les Illes, la nostra llengua s’utilitza amb normalitat en la pastoral de l’Església balear. Per cert, ¿quin sentit té que les diòcesis de les Balears pertanyin a la Província Eclesiàstica Valentina?

El bisbe de València (i els seus auxiliars), el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló, que manifesten una animadversió irracional pel valencià, haurien d’imitar la “conversió” del bisbe Samuel Ruiz, a Chiapas.

Quan el 1959 Samuel Ruiz arribà a Chiapas com a nou bisbe, es trobà que la diòcesi de San Cristóbal de las Casas tenia un milió i mig d’habitants, dels quals el 79% eren indígenes. Samuel Ruiz arribà a Chiapas amb una mentalitat “conqueridora” i per això pensà ensenyar l’espanyol als habitants d’aquesta zona, per evangelitzar Chiapas, que tenia, com a mínim, cinc llengües derivades de l’antiga llengua maia. Samuel Ruiz descobrí que els seus predecessors en l’episcopat, també havien intentat (amb poc èxit) ensenyar l’espanyol a aquella gent. I és que sovint, l’acció missionera havia provocat la destrucció de les cultures indígenes, que havien estat esclafades, fins i tot des del punt de vista eclesial. El bisbe Samuel reconegué que al principi el seu encontre amb les llengües indígenes va ser un xoc: “Jo veia les llengües indígenes com un obstacle per a l’evangelització”. Després va comprendre que “quan vas a un país, no pots exigir, per comunicar-te, que la gent del lloc parli la teva llengua. Vaig comprendre que era més senzill que els agents de pastoral aprengueren les llengües dels llocs on treballaven, en compte de pretendre que la comunitat sencera aprengués la llengua espanyola”.

El Concili Vaticà II, amb el Decret “Ad Gentes”, va fer que el bisbe Samuel entengués el món indígena d’una manera diferent, no assimilant la gent a la cultura espanyola, sinó respectant i valorant la dignitat d’aquestes cultures. En comptes d’imposar la cultura Occidental com a únic mitjà d’expressió de la fe, el bisbe Samuel va vore que calia respectar la identitat cultural de cada poble, realitat que encara no han comprès ni respectat els bisbes del País Valencià. El bisbe Samuel descobrí que per a viure la fe, no calia renegar de la pròpia identitat i empeltar el cristianisme al si d’una cultura estrangera, ja que el Concili va defendre que totes les cultures són el receptacle d’una presència reveladora i salvadora de Déu. Per això el bisbe Samuel va canviar d’actitud, i de dominador, va passar a tindre una gran sensibilitat per la condició indígena, defensant la presència de les seues llengües.     

El canvi que va experimentar el bisbe Samuel pel que fa a la defensa de les cultures indígenes, es veu en una anècdota que contava ell mateix: “Un dia vaig anar a una comunitat de Bachajon i em vaig esforçar a parlar amb dues germanes indígenes. En vore l’enorme dificultat que tenia per dir algunes paraules senzilles en el seu idioma, les dues dones es deien l’una a l’altra: Aquest pobre bisbe no sap parlar”. Va ser aleshores quan el catequista li va dir al bisbe: “Benvolgut bisbe, ¿no he fet jo un gran esforç per vindre a tu i aprendre a parlar en la teua llengua? ¿Per què no fas tu un esforç per vindre cap a mi, i aprens una miqueta de la meua llengua?”. Així, els missioners van començar a aprendre les llegües indígenes, per tal de practicar una evangelització adaptada a la cultura i per això la diòcesi de San Cristóbal va fer un catecisme en tzeltal i afavorí la traducció de la Bíblia a les llengües indígenes.

En el número 129 de la revista Cresol, el cardenal Cañizares manifestava que se sentia “comprometido con la lengua de los valencianos, como con todas las lenguas en la liturgia”. Per això el cardenal Cañizares afegia: “En cuanto a la lengua valenciana en la liturgia no sólo no me opongo, sino que la favorezco en las ocasiones en las que se actúa conforme a la comunión eclesial”. Però el cardenal feia notar que “tenemos entre nosotros un hándicap: ¿qué valenciano? Porque también aquí hay diversidad de expresiones de la lengua valenciana”. Curiosament, cap bisbe hispanoparlant no es pregunta pel que fa a les traduccions litúrgiques ¿qué castellano? I això que hi ha moltes més diferències entre el castellà de Santiago de Xile i el de Buenos Aires, amb el castellà de Màlaga i el de Valladolid. ¿Per què en el cas del valencià, els bisbes veuen problemes per no introduir la nostra llengua a l’Església i no tenen cap problema pel que fa al castellà?

El passat 20 de juny, el papa adreçà unes paraules als membres del Sínode de l’Església Greco-Melquita. El papa els deia: “No es pot ser bisbe d’un poble, parlant una altra llengua” ¿Ho entenen això els bisbes valencians, que només utilitzen a la litúrgia el castellà i que continuen ignorant la llengua de Sant Vicent Ferrer? Els bisbes del País Valencià també haurien de fer cas del bisbe de Solsona, l’il·licità Francesc Conesa quan, amb molt de seny, deia: “Un bon bisbe s’encarnarà en la terra on va”. I també: “És bo que l’Església i els bisbes coneguin la cultura del poble on està. L’Església ha d’encarnar-se en un territori, en la cultura d’un poble. Ha d’assumir aquesta cultura per anunciar l’Evangeli”.

Els bisbes valencians de la Província Eclesiàstica Valentina estan molt preocupats per la defensa de la vida i per la religió a l’ensenyament. Però no aposten de la mateixa manera per la defensa del valencià. Al contrari: el menyspreen i l’exclouen de la vida de l’Església.

Pense que l’actitud del bisbe Samuel Ruiz pel que fa a la llengua i a la cultura del poble (com també la posició del papa en relació a les llengües i les declaracions tan assenyades del bisbe de Solsona), pot ser un exemple que anime els bisbes valencians a no continuar donant l’esquena al valencià, ni a marginar-lo per més temps. Amén.

Jornada Mundial de la Gent Major (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/07/2022)

 Hui, 24 de juliol, el papa Francesc ens convida a celebrar la Segona Jornada Mundial de la Gent Major, amb el lema, tret del salm 91, “Encara donaran fruit a la vellesa” (Ps 91:15).

P. Cassià

Com ens diu el papa en el seu missatge, aquest verset del salm “és una bona notícia, un autèntic “evangeli” que podem anunciar al món amb motiu de la Segona Jornada Mundial de la Gent Major”. És veritat que aquest anunci “va contracorrent respecte al que el món pensa d’aquesta etapa de la vida”. I és que sovint “la vellesa ens fa por”, perquè “la considerem una espècie de malaltia, amb la qual és millor no entrar-hi en contacte”. De fet, moltes vegades pensem que “les persones majors és millor que estiguen com més lluny millor, en instal·lacions on els cuiden i que ens eviten haver de fer-nos càrrec de les seues preocupacions”. I això, com ha dit el papa tantes vegades, “és la cultura del rebuig”. En alguns casos, les famílies, encara que no els agrade, han d’ingressar els seus pares en una residència. Però altres vegades, desgraciadament, els ingressen per traure-se’ls del damunt.

Com ens diu el papa en el seu missatge amb motiu de la Segona Jornada Mundial de la Gent Major, “una llarga vida (així ho ensenya l’Escriptura), és una benedicció i els ancians no són pàries, sinó signes vivents de la bondat de Déu”. I per això el papa ens diu: “Beneïda la casa que té cura d’una persona major”. Les meues germanes i jo hem tingut el goig de tindre entre nosaltres els nostres pares fins a una edat avançada: mon pare va morir a punt de fer 102 anys i ma mare, amb prop de 88 anys. Els dos van ser cuidats a casa per les meues germanes, amb una sol·licitud extrema i amb una gran generositat. I també jo, quan venia a l’Alcúdia, alleujava les meues germanes i tenia cura del nostres pares perquè elles pogueren descansar una miqueta. Per a nosaltres tres, tindre els nostres pares a casa fins a la seua mort va ser un goig, tot i que les meues germanes van haver de renunciar, amb generositat, a viatges i a d’altres elements d’oci, però contentes per cuidar els nostres pares.

És veritat que, com ens diu el papa, “l’ancianitat no és una estació fàcil de comprendre”, perquè “ningú no ens ha preparat per afrontar-la. Per això és difícil mirar el futur” i per això “som temptats a exorcitzar la vellesa, amagant” inútilment  “arrugues i fingint que som sempre jóvens”. Per això el Sr. Jesús Puig denunciava en el seu article, que els vells són “material de deixalla”, en una societat “que atia el consum i renovació constant” (Levante, 19 de juliol de 2022).

I és per això que “la consciència que les forces declinen o l’aparició d’una malaltia, poden posar en crisi les nostres certeses”. I és per això mateix, que el salm 91 “ens convida a continuar esperant”, perquè quan “arriben la vellesa i els cabells blancs, ell continuarà donant-nos vida i no deixarà que siguem derrotats pel mal”. És així com van viure i com van ser cuidats a la infermeria de Montserrat, fins a la seua mort, els monjos, que, perquè vivim al monestir, també morim al monestir, sense deixar-lo en l’ancianitat, a diferència d’altres congregacions religioses, que han d’atendre els religiosos malalts i ancians en convents reconvertits en infermeries. Així recorde en la meua etapa d’infermer de la comunitat, de 1991 al 2008, haver cuidat, entre d’altres, els abats Cassià Mª Just i Bernardo López, i els monjos Lluc Martí, Felip Messeguer, Jordi Pinell, Miquel Estradé, Evangelista Vilanova, Pere Riba, Francesc Perxachs, Cebrià Baraut, Basili Girbau, Romuald Díaz, Ireneu Segarra, Llorenç Comas, Estanislau Llopart, Tomàs Puig, Àngel Caminos, Policarp Majoral…..

Com ens diu el papa, “confiant en ell, descobrirem que envellir no implica només el deteriorament de la salut del cos, sinó el do d’una vida llarga”. I és que “envellir no és una condemna, sinó una benedicció”.

El papa ens convida a “aprendre a portar una ancianitat activa, cultivant la nostra vida interior” i “les relacions amb els altres, sobretot amb la família”. I és que “l’ancianitat no és un temps inútil, en el qual ens apartem, abandonant els rems a la barca, sinó que és una estació per a continuar donant fruits”, pel fet que en aquesta etapa de la vida, “hi ha una nova missió que ens espera i ens convida a adreçar la mirada cap al futur”.

El papa ens recorda que, degut a la pandèmia de la Covid 19 i a la guerra d’Ucraïna, “aquestes grans crisis poden tornar-nos insensibles al fet que hi ha altres “epidèmies” i altres formes esteses de violència, que amenaça la família humana i la nostra casa comuna”. Per això, com ens diu el papa, “necessitem un canvi profund, una conversió que desmilitaritze els cors, permetent que cadascú reconega en l’altre, un germà”. El papa, que ens recorda que els ancians “som cridats a ser artífexs de la revolució de la tendresa”, ens demana també viure la pregària en aquesta etapa de la vida.

Ma mare, cuidada, sol·lícitament, per les meues germanes

Finalment, com ens diu el papa, “la Segona Jornada Mundial de les Persones Majors, és una ocasió per a dir una vegada més, amb alegria, que l’Església vol fer festa amb aquells als quals el Senyor els ha concedit una edat avançada”. El papa acaba el seu missatge, demanant a la Mare de Déu, “Mare de Tendresa, que ens faça artífexs de la revolució de la tendresa per alliberar el món de l’ombra de la soledat i del dimoni de la guerra”.

P. Adalbert Franquesa

Tots hauríem de ser més conscients del valor de les persones majors, dels ancians que tenim a la vora, ja que són un pou de saviesa. I per això hauríem d’estimar-los i tractar-los com un tresor i no vore’ls com una càrrega, com a “material de deixalla”, com deia el Sr. Jesús Puig.

El valencià a l’Església és un dret inalienable (CASTELLÓ NOTÍCIES, 20/07/2022)

Això és el que va dir l’arquebisbe de València en la seua carta setmanal del 14 de juliol passat, si canvieu el terme “valencià”, per, “la enseñanza religiosa” i “l’Església”, per “la escuela”. I és que en el seu text, adreçat als pares dels alumnes, el cardenal Cañizares afirmava que la religió a l’escola és un dret inalienable.

L’arquebisbe de València, a la web de l’“arzobispado” (una web única i exclusivament en castellà), deia en la seua carta setmanal (titulada, Enseñanza religiosa escolar: un derecho inalienable), que “la enseñanza de la religión es un aspecto fundamental en la formación integral de la persona y un elemento imprescindible en el ejercicio del derecho de la libertad religiosa”. I l’arquebisbe de València ho justifica a partir de la Constitució, que “así lo reconoce y garantiza”. Per això, l’arquebisbe Antonio Cañizares demanava als pares dels alumnes que, pel que fa a la religió a l’escola, “no lo olvidemos”, ja que “se trata de un mandato constitucional”. L’arquebisbe Cañizares remarcava de nou en la seua carta setmanal, que l’ensenyament de la religió “es un derecho garantizado por la Constitución Española que hay que cumplir”. I per això mateix, el cardenal Cañizares recordava als pares dels alumnes, que “tienen el derecho de educar a sus hijos conforme a sus propias convicciones”.

 Els cristians valencians, que veiem prohibida la nostra llengua a l’Església, també creiem que el valencià als temples és un dret inalienable, ja que, a més de ser la llengua pròpia del País Valencià, també la Constitució empara el nostre dret a utilitzar el valencià als temples i per tant, a viure la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, cosa que tenim prohibida fins ara.

No sé si els bisbes valencians no han llegit l’article 3 de la Constitució, ells que la defensen aferrissadament. L’article 3.2 diu, per si no ho saben, que “les altres llengües espanyoles”, (com el valencià, evidentment), “seran també cooficials a les respectives Comunitats Autònoms”. I l’article 3.3 remarca que “la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya”, com el valencià, “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Si el valencià, segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, és oficial al nostre país i si constitueix una riquesa i un patrimoni cultural, i a més, és objecte d’especial respecte i protecció, com diu la Constitució espanyola, ¿per què els bisbes valencians continuen marginant, menyspreant i excloent el valencià dels temples?

Si la religió a l’escola, segons la carta setmanal del bisbe de València, està protegida per la Constitució i és, per tant, un dret inalienable, ¿per què el valencià, que també està protegit per la Constitució, actualment no és un dret inalienable per als nostres bisbes, ja que ni el protegeixen ni l’utilitzen?

Per això és sarcàstic, a més d’insultant, que el punt 11.12 de la proposta onzena de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia”, afirme que el valencià és “una realidad en la vida social i eclesial”. El valencià és una “realidad” la vida eclesial? ¿De veritat? ¿Com s’atreveixen a editar las “Constituciones del Sínodo”, dient que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els bisbes valencians no només no utilitzen el valencià (ni l’afavoreixen a la litúrgia), sinó que el prohibeixen? ¿Com s’atreveixen a dir que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els nostres bisbes tenen el Missal Romà (traduït al valencià per l’AVL), segrestat, sense que el presenten per a ser aprovat?

Només l’autoodi a la pròpia llengua explica l’actitud dels bisbes valencians, que exclouen el valencià de les celebracions litúrgiques i dels Seminaris, tot impedint als cristians valencians de celebrar la nostra fe en valencià, als temples del nostre país.

El viatge del papa Francesc al Canadà, del 24 al 30 d’aquest mes, tindrà un caràcter penitencial, ja que el papa demanarà perdó pels abusos i pel menyspreu que alguns catòlics van tindre en relació a la identitat dels pobles indígenes d’aquell país. El papa demanarà perdó pels horrors soferts pels indígenes, per part d’institucions que buscaven “reeducar” els jóvens nadius, com ha mostrat l’informe que qualifica de genocidi cultural l’intent d’eliminar els costums indígenes i perpetrar l’assimilació cultural. Per això el papa, el passat 1 d’abril, demanava perdó pel menyspreu que els catòlics vn fer anys enrere i deia: “Sent vergonya i dolor pel paper que alguns catòlics han tingut, per la falta de respecte cap a la seua identitat”, la dels indígenes, “la seua cultura” (El País, 14 de maig de 2022).

També algun dia, almenys ho espere així, els bisbes que succeiran als actuals bisbes valencians, també reconeixeran i hauran de demanar perdó (com ha fet el papa en relació als pobles indígenes del Canadà), al poble valencià i a la nostra cultura, per la falta de respecte a la nostra llengua i pel menyspreu que van mostrar cap a la nostra llengua els seus antecessor, que no només no van respectar i afavorir el valencià, sinó que van intentar exterminar-lo, com ho va intentar el franquisme.

Travesses episcopals (CASTELLÓ NOTÍCIES, 29/07/2022)

 Són això: només travesses o rumors, perquè la decisió final per nomenar un nou bisbe només la té el papa Francesc, a partir dels informes elaborats pel nunci de cada país i la Congregació per als Bisbes, de la qual forma part el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola. I és que de la mateixa manera que les enquestes només són enquestes, les travesses episcopals només són travesses episcopals.

Cal recordar que dels quatre bisbes titulars del País Valencià, el més jove és el basc José Ignacio Munilla, bisbe d’Oriola-Alacant, i que fins ara, després de cinc mesos a la seua nova diòcesi, no ha mostrat cap mena de sensibilitat pel valencià, tot i que a Sant Sebastià utilitzava amb normalitat l’esquera a la litúrgia. Amb 60 anys d’edat, al bisbe Munilla, nascut a Sant Sebastià, li’n queden quinze fins a la seua renúncia, als 75 anys.

Amb 63 anys tenim el bisbe de Tortosa, Enric Benavent, fill de Quatretonda, amb nou anys a la diòcesi que compartim catalans i valencians i l’únic dels quatre bisbes sensible a la llengua del nostre país.

El tercer dels bisbes valencians és el de Sogorb-Castelló, Casimiro López, amb 71 anys, nascut al Burgo de Osma i que al llarg dels setze anys que porta a Sogorb-Castelló, tampoc no ha mostrat mai cap sensibilitat pel valencià.

Finalment, el bisbe de més edat, amb 76 anys llargs, és el cardenal Cañizares, que tampoc no utilitza el valencià, ni el promou al Seminari i que porta gairebé huit anys a l’arquebisbat de València.

Pel que fa als auxiliars de València, l’única diòcesi del País Valencià amb auxiliars, l’arquebisbe Cañizares té els bisbes, Javier Salinas, nascut a València el 1948, que va ser bisbe de Tortosa (1998-2013) i de Mallorca (2013-2016), i en l’actualitat és auxiliar de València des del 2016. L’altre auxiliar és Vicente Juan, de Tavernes de la Valldigna, amb 66 anys, que va ser bisbe d’Eivissa (2005-2020) i auxiliar de València des del 2020. Finalment, l’últim dels auxiliars del cardenal Cañizares és, des del 2016, Arturo Ros, de Vinalesa, amb 58 anys.

En els últims setanta anys, entre els bisbes d’Oriola-Alacant, i fins el bisbe Jesús Murgui, només Pablo Barrachina (1954-1989) era valencià, de Xèrica, zona castellanoparlant del país i totalment oposat a la nostra llengua. Posteriorment hi hagué en la diòcesi més meridional del país, Francisco Álvarez (1989-1995), després, Victorio Oliver (1996-2005) i Rafael Palmero (2006-2012). El 2012 va ser nomenat bisbe, el valencià Jesús Murgui (2012-2022), que tampoc no afavorí la nostra llengua a la seua diòcesi i des de principi d’any, el donostiarra José Ignacio Munilla.

D’entre els arquebisbes de la diòcesi de València, cap d’ells no ha tingut la mínima sensibilitat pel valencià: Marcelino Olaechea (1946-1966), l’auxiliar Rafael González Moralejo, que va regir la diòcesi de 1966 a 1969; José Mª García Lahiguera (1969-1978); Miguel Roca (1978-1992); Agustín García Gasco (1992-2008); Carlos Osoro (2008-2014) i finalment Antonio Cañizares, des del 2014. Cap d’ells, i és ben trist dir-ho, no ha fet cap esforç per parlar en valencià d’una manera habitual, tot i les promeses de tots ells per aprendre la nostra llengua .

A la diòcesi de Sogorb, primer i després, de Sogorb-Castelló, vam tindre la sort de comptar amb els bisbes Josep Pont (1951-1970) i Josep Mª Cases (1971-1996), que van introduir i normalitzar la nostra llengua a la litúrgia. Tot i que després, el bisbe Juan Antonio Reig (1996-2005), malgrat que és de Cocentaina, va discriminar el valencià i va tirar per terra l’obra dels bisbes Pont i Cases, com ha afirmat Avel·lí Flors, de l’associació cristiana i valencianista, “Pentecosta”.

Finalment, d’entre els bisbes de Tortosa (la millor diòcesi pel que fa a la normalització de la llengua a l’Església), tant el valencià Ricard Mª Carles (1969-1990), com el català Lluís Martínez Sistach (1991-1997), un altre valencià, Javier Salinas (en el seu temps a aquesta diòcesi de 1998 a 2013) o el valldalbaidí Enric Benavent, han fet de la nostra llengua una eina pastoral.

Torne a insistir que les travesses només són travesses. Però el periodista de Religión Digital, Jesús Bastante (21 de juny de 2022), s’atreveix a fer la seua travessa per a la diòcesi de València, on el cardenal Cañizares va presentar la seua renúncia l’octubre de 2020. Segons Bastante, hi haurà canvi d’arquebisbe aquest agost en la segona diòcesi per nombre d’habitants de l’estat, tot i que, com recull també Bastante en el seu article, els més propers a l’arquebisbe Cañizares diuen que el cardenal no es jubilarà abans de l’abril de 2023. Els noms que sonen per a la diòcesi de València, segons Religión Digital, són el del bisbe de Barbastre-Montsó, l’aragonès Ángel Pérez Pueyo; l’andalús José Cobo, (auxiliar del cardenal de Madrid, Carlos Osoro) i encara, l’actual arquebisbe d’Oviedo, el madrileny Jesús Sanz, del sector més conservador de l’Església. El més important de tot és que cap d’ells és valencià, ni tampoc català o balear.

El més curiós (i sorprenent) de tot, és que els bisbes valencians que són enviats a altres diòcesis de l’estat, de seguida s’encarnen al bisbat que serveixen, tant si són destinats a Catalunya, (com és el cas dels actuals bisbes de Tortosa, Solsona, Sant Feliu i Lleida), a Alcalà de Henares o a Màlaga. Però curiosament, els bisbes enviats al País Valencià, com queda comprovat, no s’encarnen en la cultura del nostre país, continuen parlant només en castellà i celebrant la litúrgia només en castellà, com si el valencià no existira ni a Castelló de la Ribera, a Elx, Borriana, l’Alcúdia, Benissa, Onda o l’Olleria.

Quina diferència tan gran entre els bisbes valencians actuals i el bisbe Pont i Gol, que es va encarnar plenament en la diòcesi de Sogorb-Castelló i que en deixar-la, per anar a servir l’arxidiòcesi de Tarragona, recordava amb passió la seua primera diòcesi: “Coses, llocs i gent que jo he estimat i encara porte dins el cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà i ensenyes verdes pertot arreu”.

Si fa més de 50 anys, més de 20000 valencians demanaven la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i a la catequesi, ara encara estem igual: amb la nostra llengua prohibida a la litúrgia i als estudis als Seminaris.

Fa un any, el Grup Cristià del Dissabte també va recollir firmes que han arribat a nunciatura, demanant la presència de la nostra llengua a la litúrgia. Però tres dels quatre bisbes titulars del País Valencià, continuen fent el sord a la necessitat d’inculturar l’Església al nostre país i prohibint el valencià als temples. D’aquesta manera contribueixen a agreujar, més encara, l’emergència lingüística que patim els valencians des de fa segles.

A Catalunya i a les Illes Balears la situació de la nostra llengua a l’Església és molt millor que al País Valencià, ja que els seus bisbes (també els valencians a Solsona, Lleida, Sant Feliu i Tortosa), afavoreixen el català a la litúrgia. Malgrat tot, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, fa uns dies denunciava que el català encara és una llengua “dèbil” a l’àmbit eclesial. Per això l’arquebisbe Planellas deia: “Hem de voler que el català hi sigui en el nostre àmbit eclesial, perquè és la nostra llengua, la dels meus pares, hi tenim dret i ens protegeix la Constitució” (Avui, 19 de juny de 2022). I si la llegua és dèbil a l’Església de Catalunya, al País Valencià la nostra llengua es troba condemnada a mort per part dels nostres bisbes. I malgrat que els bisbes valencians defensen aferrissadament la Constitució (sobretot pel que es refereix a la unitat d’Espanya), obliden que el text constitucional defensa les llengües cooficials, tot i que els bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, marginen i arraconen el valencià.

Per cert: si a les diòcesis amb seu a Catalunya hi ha quatre bisbes valencians, que han sintonitzat perfectament amb la terra que els ha acollit, ¿per què no podem tindre els valencians un bisbe català o balear, que sí que es faria valencià entre nosaltres (i que no voria la nostra llengua com a estranya), tal i com ho van fer els bisbes Pont i Gol i Cases Deordal?

Ja vorem com queda la travessa episcopal de Jesús Bastante per a la diòcesi de València, si l’encerta o no amb la terna que proposa. Però si Déu no ho evita, continuarem (després de la renúncia de l’arquebisbe Cañizares), amb bisbes castellanitzadors a la diòcesi de València, com són també castellanistes i castellanitzadors els actuals bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló. Però res no m’agradaria més que equivocar-me en això que he dit i que el papa nomenara un bisbe a la diòcesi de València que (si no és valencià, aprenguera la nostra llengua), assumira amb naturalitat el valencià i la nostra cultura, que utilitzara el valencià, que el promoguera als seminaris i que animara els preveres a celebrar els sagraments, també en valencià  . Amén.

Exercicis espirituals la Seu d’Urgell i el bisbe Benlloch (LEVANTE-EMV, 01/08/2022)

 

Del 25 al 29 de juliol, convidat per l’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, he acompanyat en els exercicis espirituals, al Seminari, a un grup de preveres i un diaca d’aquesta diòcesi. Han estat uns dies de reflexió i de pregària, personal i litúrgica, de silenci compartit, d’adoració eucarística i d’àpats fraterns.  

La diòcesi d’Urgell, de al Vall d’Arán a la Cerdanya i d’Andorra fins la Noguera i part de la Segarra, és el bisbat més gran en extensió dels deu que hi ha a Catalunya, encara que el menys poblat, amb 214.158 habitants i 363 parròquies. El seu primer bisbe va ser Sant Just d’Urgell, que participà en els concilis de Toledo (531) i en els de Lleida i València (546).

Aquesta diòcesi té un ric patrimoni arquitectònic i històric, amb  els santuaris de Núria, situat en una vall del Pirineu, el del Sant Crist, a la ciutat de Balaguer i el de Meritxell, patrona d’Andorra, tots tres temples, basíliques menors. A més, és molt coneguda, per la seua gran bellesa, senzilla i a la vegada profunda, l’església romànica de Sant Climent de Taüll, de planta basilical, una veritable joia del romànic català, consagrada el 1123, amb el seu Pantocràtor tan conegut. I sobre tot tenim la bellíssima església, mare de totes les de la diòcesi, l’esplèndida catedral de Santa Maria, a la Seu, joia del romànic, començada per Sant Ot entre el 1116 i el 1122.

Els exercicis espirituals van tindre lloc al Seminari d’Urgell, un edifici gegantí, construït el segle XIX i que els anys quaranta i cinquanta arribà a tindre fins a tres-cents seminaristes. La primera cosa que impacta quan entrem al monumental Seminari, és una gran làpida, a l’inici de la magnífica escala, amb els noms dels cent-onze sacerdots d’Urgell, màrtirs de la guerra de 1936-1939.

El Seminari, restaurat amb gust, acull el rector i els seminaristes de la diòcesi, llevat de quan es troben a Barcelona estudiant a la Facultat de Teologia de Catalunya i també els sacerdots ancians, cuidats amb sol·licitud per la diòcesi.

Durant aquests dies d’exercicis, he intentat, com em demanava que fes l’arquebisbe Joan Enric, “suscitar, ajudar, sostindre, perdonar i consolar els preveres d’Urgell”, uns homes apassionats per Jesús i per servir els homes i les dones del nostre temps.

El Seminari es troba al carrer Bisbe Benlloch, nascut a la ciutat de València i que va ser pastor d’aquesta diòcesi de 1906 a 1918 (quan va ser nomenat arquebisbe de Burgos) i per això mateix, copríncep d’Andorra. Per tant crec que la ciutat natal del bisbe Benlloch, València, hauria d’agermanar-se amb la ciutat de la Seu d’Urgell i amb Andorra la Vella, on el bisbe valencià va servir l’Església i al govern del Principat d’Andorra.

Recollint les paraules de mossèn Benigne Marquès, en la seua conferència sobre el bisbe Benlloch (Església d’Urgell, gener de 2017), és important recordar que aquest pastor va ser “un bisbe innovador per a l’inici del segle XX”, ja que va “impulsar la construcció de la carretera de la Seu a Andorra, restaurà la catedral i afavorí la cultura i la investigació històrica”. El bisbe Benlloch, que va nàixer a València el 29 de desembre de 1864, va ser ordenat prevere el 1888. Doctor en Teologia i en Dret Canònic i Batxiller en Arts, Joan Benlloch va ser professor del Seminari de València en Humanitats i Metafísica, capellà de la parròquia dels Sants Joans i fiscal general de la arxidiòcesi. Joan Benlloch, com digué mossèn Marquès en la seua conferència, “passà després a Segòvia, on va ser vicari general i provisor el 1899 i l’any següent va obtindré la canongia de xantre”.

El 16 de novembre de 1901 va ser nomenat administrador apostòlic de Solsona “i el 16 de desembre següent, la Santa Seu el nomenà bisbe titular de Hermòpolis, rebent l’ordenació episcopal el 2 de febrer de 1902, a l’Església de San Francisco el Grande de Madrid”.

Posteriorment, com deia mossèn Marquès en la seua conferència, “en el consistori del 6 de desembre de 1906, va ser preconitzat bisbe d’Urgell, prenent possessió de la diòcesi l’11 de juliol de 1907. Regí aquesta diòcesis fins el 21 de novembre de 1918 quan va ser nomenat arquebisbe de Burgos”, on Benlloch va fundar el Seminari nacional de missions estrangeres.

El bisbe Benlloch, com deia mossèn Benigne Marquès en la seua conferència, “deixà una forta empremta del seu pas per la diòcesi i pel Principat d’Andorra”.

Pel que es refereix a l’àmbit pastoral, una de les qualitats de Benlloch “va ser les seues dots de bon predicador”. I és que el bisbe Joan Benlloch i Vivó, era requerit per predicar els sermons, fins i tot fora de la diòcesi. També, “en Congressos Litúrgics, de Cant i de Catequesi de Catalunya, o en centenaris d’efemèrides religioses, era convidat a predicar el bisbe Benlloch”. El bisbe de la Seu d’Urgell, com recull mossèn Benigne Marquès, “publicà quatre Cartes Pastorals, d’un format extens. La primera, amb ocasió del XVI centenari de l’edicte de Milà (313), firmada el 21 de març, Divendres Sant, de 1913. La segona, dirigida al Poble d’Andorra, sobre la declaració canònica de Nostra Senyora de Meritxell com a patrona del Principat, firmada el 16 de juliol de 1914. La tercera és la Pau del món i la pau de Crist, amb motiu de les oracions que el papa demanava que es feren durant la I Guerra Mundial, firmada a la Seu d’Urgell el 9 d’abril de 1916. Finalment, la quarta pastoral” l’escriví el Dr. Benlloch amb motiu del “tercer centenari de la fundació de les Escoles Pies, dedicada a glosar la figura de Sant Josep de Calasanç, firmada el Nadal de 1917”.

Com diu mossèn Marquès, “la llengua que utilitzava en els seus escrits” el bisbe Benlloch, “era el castellà, però quan es dirigia a Andorra o quan escriu al Delegat Permanent de Perpinyà, utilitza el català. També podem incloure en aquest apartat”, com deia mossèn Marquès en la seua conferència, “el reglament, complet i detallat del Seminari, en el qual s’inclou un pla de formació dels seminaristes, publicat el 28 d’agost de 1910”.

També és bo assenyalar, pel que respecta al bisbe Benlloch, “el seu impuls en la devoció a Nostra Senyora de Meritxell i a la Mare de Déu de Núria”. I es que el bisbe Joan Benlloch se n’havia adonat en la seua primera visita a Andorra, que “el Consell General havia declarat Nostra Senyora de Meritxell, patrona d’Andorra, el 24 de octubre de 1873, però faltava, cosa estranya, la confirmació o declaració canònica del papa”. Així, “el bisbe va fer les gestions oportunes i aconseguí el rescripte d’aquesta declaració canònica, donada per Pius X el 13 de maig de 1914”. En relació a la Mare de Déu de Núria, patrona de la diòcesi, “instituí una romeria” i a més “influí en la creació de la revista, “L’Estel de Núria”.

Pel que respecta a l’àmbit social, cal recordar dos efemèrides importants, como recollia mossèn Marquès en la seua conferència: “El 17 de juny de 1918, l’Assemblea General de la Creu Roja Espanyola, li concedí la Gran Placa d’Honor creada pel rei”. Un altre fet important en els inicis del segle XX, és que el bisbe Benlloch “impulsà amb les seues gestions, la finalització de les obres de les nostres carreteres. Així, el 23 d’abril de 1914, beneí a Bassella, el tram de carretera de Manresa a Bassella”. També és destacable “les gestiones que va fer per aconseguir completar els treballs de la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, oberta el 1915”. Encara que “la carretera a la qual dedicà més esforços i gestions, va ser la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra, fins a Les Escaldes”. Per això el “Consell General acordà dedicar-li un monument” al bisbe Benlloch i copríncep d’Andorra i que hui podem trobar al davant de l’església d’Andorra la Vella.

Pel que respecta a l’àmbit cultural, el bisbe Benlloch potencià “la investigació històrica, l’art i la música”. A més, el bisbe Joan Benlloch encomanà “al prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch, la restauració de la catedral de Santa Maria” a la Seu d’Urgell. El bisbe, amant de la cultura, confià a mossèn Enric Marfany, “la formació musical dels seminaristes i la solemnització de la música a la catedral”. A més, el bisbe Benlloch “escriví la lletra de l’himne nacional d’Andorra, a la qual, mossèn Marfany li va posar la música”.

Com acabava la seua conferència mossèn Benigne Marquès, arxiver diocesà i capitular de la diòcesi d’Urgell, “aquests són els principals trets i actuacions del bisbe d’Urgell, Mons. Joan Benlloch i Vivó, que hui tenim l’honor de proclamar com un personatge il·lustre de la nostra diòcesi”. Per això València, ciutat natal del bisbe Benlloch, s’hauria d’agermanar amb la Seu d’Urgell i amb Andorra la Vella, ja que aquest valencià il·lustre va ser el pastor de la diòcesi de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra.        

La carta col.lectiva dels bisbes espanyols de 1937 (VILAWEB/ONTINYENT, 01/07/2022)

 “La guerra és una cursa entre el bolxevisme i la civilització cristiana”. Aquest era l’argument que va motivar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol al món sencer, amb motiu de la guerra d’Espanya”. Redactada pel cardenal Isidre Gomà a instàncies de Franco, la carta, signada a Pamplona el primer de juliol de 1937 (ara fa 85 anys), va rebre l’adhesió de tots els bisbes espanyols llevat del cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Vitòria Mateo Múgika i de l’ancià bisbe de Menorca, Joan Torres.

El text, que es va fer públic el 10 d’agost, amb 8 capítols i una conclusió i adreçat a tot el món, volia explicar la situació d’Espanya, que passava per “una de les més grans tribulacions de la seua història”.

Els bisbes justificaven la carta pel conflicte bèl·lic, ja que en la contesa, segons els signants, es jugava “una partida decisiva en pro o en contra de la religió de Jesucrist i la civilització cristiana”.

La carta es va redactar perquè els bisbes creien que la premsa estrangera havia tergiversat les notícies sobre l’alçament militar, contribuint a una “desviació, que podria ser funesta per als sacratíssims interessos que hi ha a la nostra pàtria”.

Justificaven la seua posició pel seu ofici pastoral, “amb el triple deure de religió, de patriotisme i d’humanitat”. Defensaven la seua actuació relativa al patriotisme perquè “el bisbe és el primer obligat a defensar el bon nom de la pàtria”.

Tot i reconéixer que les guerres són un flagell per a la humanitat, “a vegades és el remei heroic únic per a centrar les coses”. I afegia el document: “Per això l’Església, tot i ser filla del Príncep de la Pau, ha organitzat croades contra els enemics de la fe”. Però de seguida els bisbes matisaven: “No és aquest el cas”. Segons l’escrit, tot i admetre que molts cristians, obeint la consciència i el patriotisme van prendre les armes “per a salvar els principis de religió i justícia cristiana”, l’Església no es feia responsable ni de la guerra, ni de l’acusació d’haver conspirat a favor de la sublevació militar. Sí que denunciava els governs de la República, que van canviar bruscament la ruta de la nostra història “per les lleis laiques que anul·laren drets de Déu”. Per això qualificaven la revolució comunista com a “antidivina”.

Per als bisbes, Espanya estava dividida en dues parts: “l’espiritual, al costat dels insurrectes en defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria, i molt ostensiblement en un gran sector, per la defensa de la religió”, i l’Espanya republicana, que era qualificada en la carta de “materialista, marxista, comunista o anarquista”, ja que va voler substituir la vella civilització per la nova civilització “dels soviets russos”.

Els bisbes argumentaven la necessitat d’aquesta carta perquè l’Església no podia ser “indiferent en la lluita”, i per això defensaven que “ara com ara, no hi ha més esperança per a reconquerir la justícia i la pau, que el triomf del moviment nacional”. A més, el conflicte bèl·lic serviria per a fer ressorgir “l’esperit nacional amb la força i la llibertat cristiana dels temps antics”.

En el document de 1973 “Relacions Església-Estat en Espanya”, el cardenal Tarancon reconeixia que l’Església, des del final de la guerra, havia estat considerada “per la immensa majoria del poble espanyol, com la força social i inclús política més eficaç i més influent” i creia que la publicació de la Carta Col·lectiva va ser pel clima “de clericalisme i anticlericalisme d’Espanya”.

Tarancon, tot i que creia que els bisbes “no van pensar lligar l’Església al Règim polític”, sí que reconeixia que “la postura que va prendre la jerarquia en la Carta Col·lectiva va condicionar la vida i l’actuació de l’Església en els anys de guerra i amb el Règim polític que es va instaurar”. Tarancon continuava així: “per a la majoria dels espanyols i dels estrangers, l’Església apareixia lligada a una de les parts en el conflicte. I el més greu és que l’Església apareixia als ulls de molts com una potència bel·ligerant primer, i com el suport més ferm d’una de les parts després, i com la garantia moral de tota l’actuació i de la legislació del nou Règim”.

El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, va consultar una carta (fins aquell moment inèdita) del cardenal Pacelli, Secretari d’Estat del Vaticà, adreçada al cardenal Gomà, on desaconsellava la publicació de la carta. Pacelli escrivia, amb data de 31 de juliol de 1937, deu dies abans de fer-se pública la Carta Col·lectiva: “Tractant-se d’una cosa molt delicada, que es refereix a tots els bisbes d’Espanya, aquesta Secretaria d’Estat creu convenient que per a la publicació d’un document de tanta importància, com és la mencionada Carta, seria desitjable la unanimitat de l’episcopat. Ja que l’Excm. senyor Vidal i Barraquer, com Vosté fa notar en la seua carta, no creu convenient la publicació d’aquest document, i, per una altra part, Mons. Múgika i potser altres bisbes espanyols no pensen firmar-la, la Secretaria remet a la coneguda prudència de Sa Eminència que veja si no seria prudent de suspendre’n per ara la publicació”. Aquesta carta de Pacelli, no se sap perquè. no es va arribar a enviar al cardenal Gomà.

Evidentment, Franco i el Règim s’aprofitaren del suport de l’Església, “per la seua gran força social i política i n’exigiren pràcticament una aprovació indiscriminada [continuava Tarancon en aquell document de 1973] a la seua manera d’actuar, ja que el nou Règim havia salvat l’Església”. Així, “per gratitud, l’Església a Espanya estava obligada a donar suport indiscriminadament al Règim”.

Vuitanta-cinc anys després de la Carta Col·lectiva, el record d’aquest text hauria de servir perquè la jerarquia actual defense amb fermesa la llibertat i la independència de l’Església. I també, perquè els nostres bisbes no tornen a posar-se al costat d’una opció política concreta, beneint un Règim o un partit polític. Encara que es diga cristià.