Pere Riutort (CASTELLÓ NOTÍCIES, 23/11/2021)

 Amb sorpresa i amb tristesa he sabut que el diumenge passat va morir l’amic Pere Riutort i Mestre, pedagog, filòleg i lingüista, catedràtic de Didàctica de la Llengua a la Universitat de València, autor del “Llibre del Poble de Déu” i prevere capdavanter en la introducció de la nostra llengua a l’Església.

L’amic Pere Riutort, que va nàixer a Petra el 1935, a l’illa germana de Mallorca, de menut va formar part de l’Escolania del Santuari de la Mare de Déu del Lluc, “els blauets” i va pertànyer a la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Vaig conèixer el P. Riutort l’any 1974, quan, amb motiu dels meus estudis a la Universitat, vaig entrar a formar part de l’associació la Paraula Cristiana, amb els enyorats Francesc de Borja Banyuls, Ramon Haro, Robert Moròder, Vicent Badia Marín, Joaquim Meneu, Cristòfor Aguado…

Els membres de la Paraula Cristiana, que treballàvem per la normalització del valencià a l’Església, ens reuníem a la Casa Professa de la Companyia de Jesús, al carrer de la Sénia, 10 del Cap i Casal del País Valencià. Uns anys més tard passàrem a reunir-nos al carrer dels Jofrens, al costat de la plaça Rodona.

Un any abans de viure jo a València, concretament el 14 de maig de 1973, l’arquebisbe de València, José Mª García Lahiguera, va crear la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Aquesta comissió estava formada per entesos en llengua com Francesc de Borja Moll, Francesc Ferrer Pastor, Avel·lí Flors, Pere Riutort, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor, i també liturgistes com Pere Llabrés. I també per altres membres que pertanyien al secessionisme lingüístic. Per això encara no sé com l’arquebisbe García Lahiguera els va incloure a la comissió. Amb tot, el P. Pere Riutort, per la seua vàlua, va ser nomenat president de la comissió, per decret de l’arquebisbe de València del 18 d’octubre de 1973.

El fruit dels treballs d’aquesta comissió va ser la publicació del “Llibre del Poble de Déu”, obra preparada bàsicament pel P. Riutort, amb l’aprovació de tots els bisbes del País Valencià.

Va ser el 9 d’Octubre de 1974, aniversari de la Dedicació de la catedral de València, quan va tindre lloc la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat, com he dit abans, pel P. Pere Riutort i editat per Gorg. Aquell 9 d’octubre de 1974, l’arquebisbe de València, José Mª Garcia Lahiguera, juntament amb els seus bisbes auxiliars, Jesús Pla i José Gea, i els bisbes Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant i Josep Mª Cases, de Sogorb-Castelló, presentaven el “Llibre del Poble de Déu”. Els cinc bisbes, en el text que firmaven, desitjaven que la implantació de la litúrgia en llengua vernacla a l’Església, portara “fruits de major unitat, de major comprensió i vivència de la Paraula de Déu”. Els bisbes valencians afegien encara: “Ens plau presentar hui als fidels valencians, aquesta edició del Missal Dominical i Festiu, que esperem que siga instrument de profitosos béns espirituals”.

El “Llibre del Poble de Déu” conté el cantoral popular, les celebracions de diumenges, festivitats i Setmana Santa, l’Ordinari de la missa, Sagraments i Misses Rituals dels Sagraments i de la Professió Religiosa, la litúrgia dels Difunts, un apèndix del Missal Romà, litúrgia en llatí i diverses pregàries litúrgiques per a misses de xiquets i “de reconciliació”, així com pregàries en família, en grup i individuals.

Amb la seua aprovació eclesiàstica, els bisbes valencians declaraven aquesta obra, “apta per als actes litúrgics fins a la publicació de les edicions cultuals valencianes”.

Els textos litúrgics del “Llibre del Poble de Déu”, eren una adaptació per a ús de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, aprovada pels bisbes respectius i realitzada per la Comissió Interdiocesana corresponent.

Desgraciadament, tant el P. Riutort com els capellans valencians que utilitzaren aquests textos, van ser atacats i insultats. I el més greu: els bisbes que van aprovar el “Llibre del Poble de Déu”, llevat del bisbe Josep Mª Cases Deordal, de Sogorb-Castelló, mai no el van fer seu.

Cal recordar que per fer possible la publicació i edició del “Llibre del Poble de Déu”, Pere Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca.

Pere Riutort, un home apassionat per la llengua i per l’Evangeli, era un capellà que estimava la nostra, cosa que no passa en la majoria de capellans valencians, que amb els bisbes (els d’ara i els d’abans), la continuen arraconant i marginant.

Pere Riutort hagué de suportar la infàmia i els insults (i fins i tot l’agressió física), d’aquells que odiaven la nostra llengua i que, sense cap mena de vergonya ni de respecte, interrompien a crits les misses que es feien en valencià, davant la passivitat dels bisbes valencians (a excepció del bisbe Cases Deordal) i de les autoritats polítiques.

El “Llibre del Poble de Déu”, tot i que va ser aprovat pels bisbes del País Valencià, no va ser assumit per aquests bisbes, a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló. I en compte de recolzar l’amic Pere Riutort, aquests bisbes el van deixa sol davant els atacs que va rebre, amb una campanya perfectament orquestrada per un diari de València, la directora del qual assenyalava el P. Riutort en la seua columna periodística, mentre uns altres l’agredien.

L’última vegada que vaig vore el P. Pere Riutort (que venia a Montserrat de tant en tant), va ser a l’enterrament de mon pare, el 4 de juny de 2012. Ell mateix va voler acompanyar les despulles de mon pare fins al cementeri i fer una pregària en el moment de posar el taüt al nínxol.

47 anys després de ser aprovat el “Llibre del Poble de Déu”, els cristians valencians continuem marginats al si de la nostra Església, a diferència d’altres comunitats lingüístiques acollides i respectades.

Desgraciadament, en ple segle XXI, al País Valencià, la gran majoria dels rectors continuen discriminant la nostra llengua. L’amic Francesc Jordà em contà aquesta anècdota que denota el desinterès (i el menyspreu) del clergat valencià pel valencià: quan batejaren la seua filla, i ell i la seua dona demanaren al rector que el bateig fóra en valencià. “Cap problema”, els digué ell. La sorpresa va ser quan, enmig de la celebració, el rector els digué que “ara anem a resar el Padre Nuestro en castellà perquè el puga resar tot el món” (?) ¿Aquell rector creia que tot el món resa en castellà? L’amic Francesc, la dona i els padrins li digueren que no, que el Pare Nostre s’havia de resar en valencià que era la llengua que entenien i parlaven els pares de la xiqueta que era batejada, la llengua dels padrins, dels amics i de tota la gent que participava en la celebració. I el Padre Nuestro es va resar en valencià!! Aquesta és la manera de reivindicar la nostra llengua i no claudicant davant d’aquells que es pensen que “tot el món resa en castellà”!! ¿Que Déu no entén el valencià? ¿Encara haurem de sentir el “hable usted en cristiano”?

Fa uns anys, en unes declaracions, l’arquebisbe Antonio Cañizares deia que “s’ha d’evangelitzar la cultura”. Però quan inculturarem l’Evangeli en la llengua del nostre País? ¿Quan farem que l’Evangeli puga proclamar-se en valencià, amb tota normalitat, quan s’anuncia en coreà, nàmbia o xinès?

El 28 d’agost de 2014, el papa Francesc deia: “Crist no anul·la les cultures”. ¿I per què l’Església del País Valencià continua ignorant (i anul·lant) la cultura dels valencians?

Per això els bisbes del País Valencià haurien de retre un homenatge públic al P. Riutort i reconèixer-li la tasca que va fer per introduir la nostra llengua a la litúrgia. I també haurien de demanar perdó públicament, pel menyspreu que mostraren els seus predecessor (llevat del bisbe Cases) i ells mateixos, en no valorar i agrair el treball del P. Riutort a favor de la nostra llengua.

«Recibitte tutti» (Regió 7, 14/10/2021)

 Aquestes van ser les paraules que el papa Pau VI adreçà a l’abat Cassià M. Just, quan va ser acusat de rebre comunistes al monestir de Montserrat. L’acusació va arribar a Roma pel fet que el desembre de 1970, l’abat Just acollí la tancada d’intel·lectuals en protesta pel consell de guerra celebrat a Burgos.

Davant d’aquestes acusacions, l’abat Cassià es va desplaçar al Vaticà per explicar al papa per què havia rebut aquell grup. I va ser quan Pau VI, lluny de censurar el P. Cassià, li digué: «Recibitte tutti», és a dir: «Rebeu tothom», per confirmar així que el monestir de Montserrat i els seus monjos, havien d’acollir tothom sense excepcions. I més encara durant la dictadura, quan el català i els partits polítics estaven prohibits i perseguits pel règim franquista.

He recordat aquesta anècdota del papa Montini amb el P. Cassià, perquè el P. Manel Gasch, nou abat de Montserrat, en les paraules de salutació durant la pregària de Vespres el dia de la seva elecció, va dir que la missió dels monjos era «acollir tothom, perquè la casa de Déu ha de ser la casa de tots».

A més de l’«acollir tothom», del P. Manel Gasch, en sintonia amb el «recibitte tutti» del papa Pau VI, el nou abat de Montserrat també ha volgut recordar el P. Cassià, tot portant el pectoral de l’abat Just, un gest, que de segur marcarà el servei abacial de l’abat Manel Gasch.

Amb l’elecció del 15 de setembre passat acaba una etapa i en comença una altra de nova, plena d’il·lusió, mentre s’obre un futur d’esperança en una comunitat amb una història gairebé mil·lenària.

Recentment el papa Francesc deia que «no poques vegades la Santa Seu ha hagut d’intervenir en els últims anys», davant «les malalties que provenen de l’afebliment del carisma fundacional, que esdevé tebi i perd la seva capacitat d’atracció». Per això els cristians, i d’una manera especial les comunitats monàstiques, hem d’evitar «l’afebliment del carisma fundacional», en el nostre cas, la Regla de Sant Benet i la tradició dels pares del desert, per tal de no perdre la «capacitat d’atracció» que per als joves d’avui té la vida monàstica.

Aquest desig de retornar a les fonts del monaquisme i de retrobar el nucli de la nostra vida de monjos, ha de ser la tasca de l’abat Manel, una persona serena i intel·ligent, que, amb el seu guiatge, la seva paraula i el seu exemple, ha de portar la nostra comunitat a iniciar un camí d’esperança.

Amb la benedicció abacial que ahir va rebre el P. Manel, Déu vessarà sobre ell i sobre la comunitat, la gràcia per renovar la nostra fidelitat a la vocació rebuda i per mantenir-nos fidels a la missió de Montserrat: acollir Déu en el nostre cor i servir els germans.

La salut del català (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/11/2021)

 

Amb aquest títol, el Sr. Xavier Domènech (Regió 7, 29 d’octubre de 2.021), escrivia un article on feia una reflexió interessant a partir d’una enquesta de Plataforma per la Llengua, sobre com es percep la protecció del català per part de la Generalitat de Catalunya, abans i després del procés independentista. Com deia el Sr. Domènech, la percepció global diu que la protecció del català era més intensa abans que ara. Per això ha crescut l’alarma per la possible davallada de la llengua,  amb una salut real del català no bona.

Amb unes dificultats ben reals per la supervivència del català, el que sorprèn (o potser no tant), son els entrebancs de l’estat quan defensa el secessionisme lingüístic. I és que les webs dels ministeris de Cultura, Universitats, Justícia i Transició Ecològica, ofereixen, a més de la pàgina en castellà, les versions en anglès, gallec, basc, català i “valencià”, com si la llengua que parlem a Alfarrasí i a Ripoll foren llengües diferents. La particularitat de la web del ministeri de l’Interior encara és més estranya, ja que, per consultar aquesta pàgina, a més del Bienvenidos, Benvinguts, Benvindos, Ongi-Etorri i Welcome, irracionalment, posa de nou un altre: Benvinguts. També passa el mateix amb la web de la casa real, amb versions en anglès, basc, gallec, català i també en “valencià”. Curiosament aquesta web i les dels ministeris, no posen cap versió en andalús, murcià o canari. 

És kafkià que els ministres i particularment el de Cultura i el d’Universitats, (tots dos catalans) i el rei, permetin a les seves webs la possibilitat de cercar una pàgina en català i una altra (diferent?) en valencià, com si es tractessin de llengües diferents.  

Amb aquesta actitud del tot acientífica, la casa real i els ministeris continuen fent el ridícul, posant dues versions “diferents” d’una mateixa llengua que compartim els ciutadans de Maó, l’Olleria, Olot, l’Alcúdia, Canillo, Manresa, Borriana, Aitona, Ciutadella,  Verdú o Albaida. De fet, (i això ha passat realment), quan un valencià de Borriana i un català de Gironella es van conèixer, es van entendre perfectament. Amb distints accents (com el castellà de Salamanca i el de Buenos Aires), però es van entendre del tot. I no va ser pel miracle de Pentecostès.

El que és evident és que si el rei i els ministres trenquen la unitat del català, s’afebleix la salut de la nostra llengua.    

Crec que les versions valenciana i catalana de les webs de la casa real i dels ministeris, ens mostren que el rei i els ministres (que diferencien el català i el valencià) haurien de tornar a primària, perquè aprengueren que aquestes “dues” llengües no són dues llengües diferents, sinó la mateixa. Com l’espanyol i el castellà. Així no farien el ridícul posant una versió en valencià i una altra en català. Perquè ja van en compte de no fer el ridícul posant versions en extremeny i en andalús.

L’exemple i el treball incansable per la nostra llengua del monjo de Montserrat, P. Josep Massot, que hui dimecres fa 80 anys, ens encoratja a defensar el català.

El P. Massot, investigador i filòleg compromès en la defensa de la llengua, escriptor, savi i erudit, va nàixer a Palma de Mallorca el 3 de novembre de 1.941. Va entrar al monestir de Montserrat el 1.963, va fer la professió temporal el 1.964 i la solemne el 1.969. Ordenat prevere el 1.971, aquest mateix any fou nomenat director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El P. Massot, que és llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, és doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balear i per la Universitat de València. A més, ha rebut els premis Francesc de B. Moll de l’Obra Cultural Balear, Manuel Sanchis Guarner, el Nacional de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d’Honor de la Xarxa Universitària Lluís Vives.

Treballador incansable, ha escrit desenes de llibres i centenars d’articles sobre el Cançoner, la guerra civil, l’Església Catalana i la llengua.

Aquest 3 de novembre que el P. Massot celebra 80 anys de treball i d’investigació, també celebra 50 anys d’ordenació presbiteral i 50 de director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

L’exemple, la fermesa i la tenacitat del P. Massot en la defensa de la nostra llengua, ens encoratja, en un moment que el català no gaudeix de bona salut, a comprometre’ns, com ho ha fet ell tota la vida, en la lluita i en la defensa de la llengua d’Ausiàs March, de Ramon Llull i de Bernat Metge.     

 

El bisbe Teodor Úbeda (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/10(/2021)

 

Hui dissabte commemorem el 90è aniversari del naixement del qui va ser bisbe de Mallorca, el valencià Teodor Úbeda. Nascut a Ontinyent el 30 d’octubre de 1.931 i mort el 18 de maig de 2.003, Teodor Úbeda, com va dir el també bisbe valencià, Rafael Sanus, va ser un home “extravertit, intuïtiu, amb sentit de l’humor i sempre obert al diàleg”.

Ordenat capellà el 1.955 a València, es va llicenciar en Teologia a la Universitat Pontifícia Sant Tomàs de Roma. Home d’una gran sensibilitat social, durant la riuada de 1.957 va dirigir un alberg a València per als damnificats que havien quedat en la pobresa. Vicari episcopal de València, el 1.970 el papa Pau VI va nomenar Teodor Úbeda bisbe auxiliar d’Eivissa i Formentera; el 1.973, bisbe de Mallorca, on va aplicar el Vaticà II i alhora, del 1.973 al 1.976, també va ser Administrador Apostòlic de la diòcesi d’Eivissa i Formentera.

Teodor Úbeda va ser un bisbe aperturista, que a les Balears va apostar per la normalització de la llengua catalana, promovent la traducció de la Bíblia al català, alhora que es  manifestava contra la destrucció del territori per part d’un urbanisme especulador. Per això, el també bisbe valencià, Rafael Sanus, deia del bisbe Teodor: “M’admirava veure com s’identificava amb Mallorca, amb la seua llengua i cultura”, una assignatura pendent encara dels bisbes valencians.

Al bisbe Sanus (i també a molts cristians valencians), li hauria agradat que a la mort de l’arquebisbe de València, Miguel Roca Cabanellas, (en accident de cotxe el 1.992), el bisbe Teodor haguera vingut al nostre bisbat. “Però no va passar com desitjàvem, sinó d’una manera molt diferent!!”, deia el bisbe Sanus, ja que ens vingué com a nou bisbe, Agustín García Gasco. Cal dir que el bisbe Teodor, un home d’una gran humanitat i molt senzill, hauria estat un magnífic bisbe per a qualsevol de les diòcesis del País Valencià.

En ple franquisme, el bisbe Teodor, sempre sensible al català i veient la persecució que sofria la nostra llengua per part del Règim, publicà (amb el bisbe Miquel Moncadas, de Menorca), el document: “La responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura”. Fidel a la cultura del poble que l’acollí, el bisbe Teodor deia: “La litúrgia ha de buscar la llengua de comunicació que cadascú usa normalment”, cosa que no fan els bisbes del País Valencià, a excepció del de Tortosa.

El 1.984, amb els altres dos bisbes de les Illes, demanà la creació de la Província Eclesiàstica de les Balears, que, incomprensiblement (o no tant, tenint en compte la deriva conservadora que venia de Roma), no va anar endavant. I és que és un contrasentit que les diòcesis de les Balears formen part de la Província Eclesiàstica Valentina, en compte de formar, Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera, una Província Eclesiàstica pròpia. Amb tota la raó del món, el bisbe Teodor deia que “les Illes són una entitat sociològica que posseeix trets distintius i diferenciadors de les altres províncies eclesiàstiques que existeixen a Espanya”, i per això defensava una província eclesiàstica per a les Balears.

Home d’una forta sensibilitat social, Teodor Úbeda afavorí la creació de centres per a marginats i va ser un bisbe compromès amb la realitat del poble que servia, encapçalant concentracions a favor de la pau i participant en manifestacions contra el terrorisme, a favor de la llengua i també en contra de la guerra d’Iraq. A més, el qui va ser bisbe de Mallorca obrí l’Església a l’Ecumenisme i sensible a l’art, promogué la intervenció de l’artista Miquel Barceló a la Seu de Mallorca.

El bisbe Teodor, que va ser un home que feia visible una Església pròxima a la gent, (amb l’aggiornamento que havia impulsat Joan XXIII i posteriorment, Pau VI) va morir el 18 de maig de 2.003 i va ser enterrat a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca.

En unes declaracions seues (molt valentes i plenes de sentit comú), al diari Baleares, el 7 de setembre de 1.991, el bisbe Teodor afirmà que “el dret d’autodeterminació dels pobles és una doctrina inclosa en el Concili Vaticà II, i en conseqüència, acceptada i defensada per l’Església”, a diferència del que han dit diversos bisbes, defensant la unitat d’Espanya com a “bien moral”. El bisbe Teodor afegia encara, que “la fórmula política” per “concretar el grau, la manera i els condicionaments de nacionalisme, és una cosa que ha de decidir el conjunt de la societat de cada poble, en la qual l’Església és una veu més”.

El bisbe Teodor va ser un bisbe senzill i molt humà, que anava per Mallorca en vespa o en sis-cents, sense cap mena de parafernàlia. Va ser, com el papa Francesc, un home arrelat a les Benaurances, que creia en el Déu-Abbà, que és Pare de tendresa i de misericòrdia i per això anunciava amb passió l’alegria de l’Evangeli.

Que la memòria i l’exemple del bisbe Teodor (un pastor amb olor a ovella), en el 90è aniversari del seu naixement, ens ajude a construir una Església amable i afable, capaç d’acollir tothom sense judicis ni condemnes. Una Església que siga, com ens demana el papa Francesc, una llar oberta i un hospital de campanya, on tots puguem reconèixer-nos germans entre nosaltres i fills d’un mateix Pare. 

Homilia 11 de setembre (CASTELLÓ NOTÍCIES, 11/09/2021)

 

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat organitza la Missa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

El monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset, presidirà l’Eucaristia que convoca cada 11 de setembre, a les 10 del matí, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

La celebració recuperarà el seu emplaçament habitual com és la Basílica de Santa Maria del Mar.

Seguint una tradició centenària, iniciada el 1886, ara fa cent trenta-cinc anys, la Lliga promou una missa en la Diada Nacional de Catalunya, en sufragi i acció de gràcies pels defensors de les llibertats catalanes i per tots els patriotes que han lliurat la seua vida al servei de Catalunya.

L’acte se celebrarà, com ja és habitual, a la Basílica de Santa Maria del Mar, a les 10 del matí, presidit pel monjo de Montserrat, amic i col·laborador de CN, Josep Miquel Bausset.

Germans i germanes, avui recordem en aquesta missa, els patriotes catalans que van morir per defensar les llibertats nacionals de Catalunya i també els membres de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat que han mort i encara, tots els qui ens han deixat degut a la pandèmia que estem patint.

En aquesta Eucaristia commemorem el 135è aniversari de la primera missa, l’11 de setembre de 1886, en memòria dels patriotes catalans. Aquella missa a Santa Maria del Mar, on el governador civil va prohibir que el canonge de Vic, Jaume Collell, fes l’homilia, va ser el primer acte formal de l’11 de setembre després del 1714. I avui, fidels a aquesta tradició més que centenària, tornem de nou a aquesta sagrada nau, després que l’any passat, degut a les mesures sanitàries, haguéssim de celebrar l’Eucaristia a Montserrat.

A més del 135è aniversari de la missa a Santa Maria del Mar l’11 de setembre de 1886, aquest any també celebrem quatre aniversaris més: per una part, els 1.050 anys del naixement de l’abat Oliba, pare de la pàtria, fundador de Montserrat i promotor de la “Pau i Treva” i els 975 anys de la seva mort; per l’altra, els 175 anys del naixement del bisbe Torras i Bages, autor de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat; en tercer lloc, els 75 anys de la mort de l’abat de Montserrat, Antoni Mª Marcet i finalment, els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides.

En aquesta Diada Nacional de Catalunya ens fa bé de recordar aquestes paraules del bisbe Pere Casaldàliga: “L’Evangeli és un foc que a hom li crema la tranquil·litat”. Perquè “no es pot ser cristià i suportar la injustícia amb la boca closa. Jesús diu a l’Evangeli que ell ens jutjarà pel que nosaltres haurem fet amb els nostres germans més pobres i oprimits”.

I és que l’Evangeli, (i d’una manera més concreta, les Benaurances) no és un text neutre, asèptic o políticament correcte. L’Evangeli és un camí de llibertat i d’alliberament. Per això quan la policia brasilera va escorcollar la casa del bisbe Pere i s’emportaren alguns llibres seus, el bisbe Pere digué: “Però s’han descuidat d’endur-se el llibre més revolucionari que hi tinc: l’Evangeli”.

L’Església, com ho va ser el bisbe Pere, ha de dir les coses pel seu nom, amb valentia. I d’això en tenim uns exemples recents en tants testimonis de l’Evangeli. Fa unes setmanes, l’Església de Managua demanava l’immediat alliberament dels líders opositors (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021). I uns bisbes asiàtics lamentaven la mort del jesuïta Stan Swamy, un home innocent, empresonat durant més de 200 dies per defensar els drets de les minories (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021). També Justícia i Pau de la diòcesi de Managua, demanava la immediata restitució dels drets civils dels detinguts injustament: “Com a cristians demanem el respecte a la voluntat dels ciutadans, el respecte als drets humans, de tots els nicaragüencs i dels detinguts injustament” (Religión Digital, 8 de juliol de 2.021).

I la conferència cubana de Religiosos demanava recentment “la fi del procediment penal per als detinguts l’11 de juliol” (Religión Digital, 4 d’agost de 2.021).

El bisbe Roque Paloschi afirmava: “Tenim l’estat brasiler atacant els drets dels pobles originaris”. I l’arquebisbe de Porto Velho denunciava l’estat brasiler, que “promou la violació dels drets, començant pel president de la república” (Religión Digital, 10 d’agost de 2.021). El bisbe emèrit d’Altamira (Brasil), Erwin Kräutler, feia referència als milers de persones que al carrer exigeixen la destitució de Bolsonaro, tot fent una crida a la resistència contra el president brasiler.

Finalment l’arquebisbe de Lima, Carlos Castillo, amb motiu del bicentenari de la independència del Perú, deia a l’homilia: “Volem honorar en aquesta missa la memòria de tots els nostres morts peruans. El sentit solidari de la fe ens convida a una enorme creativitat social i política”. L’arquebisbe Castillo, que demanava “unitat davant l’adversitat” per així aconseguir “punts d’acords els més amplis possibles”, deia també: “Cap entitat política no pot substituir la voluntat ciutadana, sinó que està obligada a servir-la amb fidelitat” (Religión Digital, 28 d’agost de 2.021)

Les Benaurances, si no les llegim des de la rutina, mai no són neutres ni asèptiques, ni políticament correctes, ja que capgiren la nostra escala de valors. Amb les Benaurances deixa d’estar en primera línia la violència, la riquesa i el prestigi, que queden substituïts per la pau, la bondat i la humilitat. Per això com a cristians no podem viure només amb el Decàleg, escrit en unes taules de pedra, sinó amb les Benaurances, escrites en el nostre cor.

Com deia el bisbe Desmond Tutú, “Si ets neutral en situació d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor”. També ho deia el papa Francesc el 5 de juliol de 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això les Benaurances són una aposta per posar-se al costat dels qui Jesús anomena feliços, com els perseguits a causa de la justícia.

Permeteu-me que acabi aquesta homilia amb les paraules del papa, en una entrevista recent que li van fer: “No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història. I si no ho està, ho ha de fer”. Amb aquestes paraules, el sant pare demostra conèixer la diversitat de nacions que hi ha a l’estat, i insta Espanya a assumir la seva pròpia història.

Germanes i germans, les Benaurances ens treuen de la neutralitat i ens conviden al compromís amb tots aquells que encara avui són perseguits per causa de la justícia.

El bisbe Pere Casaldàliga, en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que ell va escriure, pregava així a Santa Maria: “Noia de Natzaret, deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d’explotats i d’explotadors, i forceu l’Església Catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l’acció a favor dels pobres de la Terra que són els únics hereus del Cel”. Per això l’arquebisbe de Lima acabava la seva homilia així: “La fe ens convida a somiar junts. Deixem-nos inspirar pels millors anhels del poble senzill”.

Germans i germanes, posem el present i el futur del nostre país en mans de la Mare de Déu de Montserrat. Que ella, mare sol·lícita i amatent, il·lumini la catalana terra perquè mai “no es desfaci aquest poble català” que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua”.

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 26/09/2021)

 Enmig d’un món individualista i egocèntric, on compta més el “jo” que el “nosaltres”, el papa ens crida a celebrar hui diumenge, la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, amb el lema: “Cap a un nosaltres cada vegada més gran”.

El papa ens recorda que, quan degut a la desobediència, l’ésser humà s’allunyà de Déu, “Ell, en la seua misericòrdia, va oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres a l’inici i un nosaltres al final”, mentre al centre hi ha hagut sempre “el misteri de Crist, mort i ressuscitat”.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa fa una crítica a superar els “nacionalismes tancats i agressius” i també “l’individualisme radical”, uns moviments que “divideixen el “nosaltres”, tant en el món com en l’Església”. Aquests fenòmens excloents (que s’estan escampant al nostre país), produeixen una anomalia, que fa que “el preu més elevat el paguen els estrangers, els migrants, els marginats que habiten a les perifèries existencials”.

Com ens va recordar en la pregària a la plaça de Sant Pere el 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia, el papa ens recorda que “tots estem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre’ns perquè no hi haja més murs que ens separen, que no hi haja més “altres” sinó només un “nosaltres”. En el seu missatge, el papa fa una crida “a caminar junts cap a un “nosaltres” cada vegada més gran”. Es tracta de ser conscients que som una comunitat i per això, per als membre de l’Església catòlica, “aquesta crida es tradueix en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ésser catòlic”.

I és que, com ens diu el papa en el seu missatge, “la catolicitat de l’Església, la seua universalitat, és una realitat que demana de ser acollida i viscuda en cada època”. D’ací que “en l’encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats, se’ns dóna l’oportunitat de créixer com a Església, d’enriquir-nos mútuament”.

El papa ens crida a construir una “Església més inclusiva” i per això ens demana “eixir als carrers de les perifèries per curar el qui està ferit i buscar el qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme”. D’aquesta manera l’Església estarà disposada a eixamplar l’espai de la seua tenda per acollir tothom”.

El papa repeteix de nou la importància de “caminar junts cap a un “nosaltres” cada vegada més gran” per així “refer la família humana, per tal de construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú no quede exclòs”. El papa ens crida a “aprendre a viure junts en harmonia i pau”, i a “esforçar-nos per enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin facen possible la cultura de l’encontre”.

Finalment, el papa ens recorda que “les migracions contemporànies ens donen l’oportunitat de superar les nostres pors, per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascú”. Només així, “podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d’encontre, on pot florir el miracle d’un “nosaltres” cada vegada més gran”.

Amb la Jornada Mundial del Migrant i Refugiat, el papa ens demana que apostem per la solidaritat, per així acollir els nostres germans que han d’eixir de la seua terra fugint de la guerra i de la fam. Per això el papa Francesc es fa ressò en el seu missatge, de la necessitat d’obrir els nostres braços i els nostres cors per reconèixer com a germans, tots aquells que sofreixen i que han de deixar, per força, el seu país.

Conscient del sofriment d’aquestes persones que no poden viure a la seua terra, fa uns dies el papa Francesc demanava que els refugiats retinguts en diversos països, “puguen retornar a la seua pàtria quan abans millor”. Tant de bo Europa treballe amb eficàcia i d’una manera ètica, per portar la pau a aquelles terres d’on han eixit aquests germans nostres i així puguen tornar al seu país per tal de viure amb dignitat.

'Nada de País Valencià ni bandera catalanista' (20/10/2021)

 És això el que va dir el PP de l’Alcúdia, en vore els cartells que l’ajuntament del meu poble va editar amb motiu del 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià. Possiblement, la Sra. Oreto Segura ho va dir en valencià, però ho pose tal i com ho he llegit a la notícia d’esDiario. Comunidad Valenciana (6 d’octubre de 2.021).

M’agradaria recordar-li al PP de l’Alcúdia, que el terme “País Valencià” (amb més de 350 anys d’història), apareix al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de 1.982 (l’Estatutet, rebaixat i descafeïnat), i per tant, utilitzant aquest nom no suplantem la nostra identitat, com va dir el PP de l’Alcúdia.

El PP del meu poble hauria de saber que el frare Agustín Bella, de Xàtiva, doctor en Sagrada Teologia, historiador i prior del convent de Sant Felip, afirmava el 1.666, en la seua obra: “Vida de fra Agustín Antonio Pascual de Guadassuar”, que a aquest frare, “no le tenía el Señor destinado para apóstol de la Indias, sino de nuestro País Valenciano”, com l’amic Agustí Ventura, també de Xàtiva, li va fer saber a mon pare.

També recomanaria als militants del PP de l’Alcúdia (i de tot el País Valencià), que es llegiren el treball del Sr. José Cataluña, cronista oficial d’Algar de Palància: “Regne de València, País Valencià, Mancomunitat de les Províncies Valencianes, Levante, Nacionalitat Valenciana, Comunitat Valenciana…..”, d’on he tret les dades que pose ara.

El professor Manuel Sanchis Guarner, en el seu llibre: “La llengua dels valencians”, constata l’existència d’un document satíric, de 1.767, amb el títol, “Carta no vista, lletra uberta, combit cheneral i particular, que fa Quelo el Roig d’Albal, net de la tia Rafela, a tota la Cort de Madrit, per que vinga a veurer o mirar la gran Festa Centenar de la Verche Protectora, ulatant el lluït que estarà al País Valencià”.

Per la seua part, Ismael Vallés, home de la Sociedad Económica de Amigos del País Valencià, ens recorda un text imprès el 1.885, que diu: “La Sociedad que se titula y es desde su fundación amiga del País Valenciano”. I un any abans, la “Sociedad Económica de Amigos del País Valencià”, parlant de Sant Vicent Ferrer, el qualificava de “hijo insigne y gran amigo del País Valencià”.

I per no allargar-me més, també cal tindre present el que escrivia el jesuïta, P. Tomàs Serrano, (Castalla, 1.715 – Bolonya, 1784), al seu volum: “Fiestas seculares”. Així, en relació a les festes a Sant Vicent Ferrer, i fent referència al “Tercer siglo de la canonización de su esclarecido hijo y ángel protector San Vicente Ferrer”, el P. Tomàs Serrano utilitzava el terme “País Valencià”.

I pel que fa a la Senyera del rei Jaume I, o bé el PP alcudià no coneix la història o està mentint, quan diu que utilitzant les quatre barres (que el PP anomena “bandera catalanista”), s’està suplantat la nostra identitat.

Aquesta bandera, que segons el PP de l’Alcúdia suplanta la nostra identitat, la trobem, per exemple i des de fa molts anys, al meu poble, a les rajoles (a un cap i a l’altre) del carrer Jaume I, unes manisetes que va pagar mon pare i un grup d’amics, per valencianitzar el nom del carrer, que abans es deia Jaime I.

Però aquesta bandera és la que apareix a les pintures de Joan de Sarinyena, al Palau de la Generalitat. De la Generalitat Valenciana, clar. I és també la bandera oficial de les viles d’Alcoi, Catí, la Vall d’Ebo, Bunyol, Xixona, Benicàssim, Pedreguer, Macastre, Puçol, Santa Pola, les Coves de Vinromà, Castelló (a la Ribera Alta), la Todolella, Busot, la Vila Joiosa o Xèrica, entre d’altres pobles.

A més, la senyera que l’ajuntament del meu poble va editar per commemorar el 9 d’Octubre, és la mateixa bandera que hi ha a l’Ajuntament de València: el Penó de la Conquesta, amb les quatre barres. Sense res més.

La bandera de la qual el PP de l’Alcúdia s’ha escandalitzat, és la mateixa que apareix a la façana de l’estació del Nord de València o la que hi ha a tants i tants racons del nostre País. I és també la que hi havia al retaule de l’altar major de la catedral de València, abans que els canonges la canviaren. I és també eixa bandera “catalanista” (com diu el PP del meu poble) la que apareix (en grans dimensions), darrere de la imatge de Sant Vicent Ferrer, a l’església del Pouet, al carrer de la Mar del Cap i Casal.

El PP de l’Alcúdia s’hauria d’informar abans de dir que la bandera de les quatre barres és una bandera que suplanta la nostra identitat. I si el PP de l’Alcúdia pretén traure les banderes “catalanistes” del nostre País, tindrà faena, començant pel Penó de la Conquesta de la cavalcada del Pregó, de les festes de la Magdalena o la que porta el rei Pàixaro a Biar o les pintures de Sarinyena del Palau de la Generalitat i a la representació del Tractat d’Almisrà al Camp de Mirra. Per no parlar dels pobles que tenen eixa bandera com a oficial, o de les múltiples banderes “catalanistes” dels pobles que la tenen per oficial i les de l’estació del Nord de València.

Tinc la impressió que el PP de l’Alcúdia no coneix la història del País, ni l’art, ni les tradicions. Possiblement, si els membres del PP de l’Alcúdia (i de molts altres pobles), anaren al Palau de la Generalitat, podrien descobrir quantes banderes “catalanistes” hi ha en aquell lloc. Eixes banderes “catalanistes” de Sarinyena, ¿suplanten la nostra identitat? També s’han de traure? ¿Què pensaran els militants del PP de Benicàssim, Puçol o la Vila Joiosa (i dels altres pobles) que tenen per bandera les quatre barres, acusats pel PP de l’Alcúdia de tindre una bandera “catalanista”?

I per què, en compte de dir que és una bandera “catalanista”, no diuen que és una bandera “aragonesista”, si és també l’oficial d’Aragó?

El PP de l’Alcúdia creu que, pel fet que la bandera de les quatre barres siga oficial a Catalunya (i també a l’Aragó) no pot ser-ho també d’altres territoris de l’Antiga corona d’Aragó. ¿Però no sap el PP de l’Alcúdia que la bandera d’Itàlia i la de Mèxic són idèntiques? ¿No sap el PP de l’Alcúdia que les banderes del Salvador, Nicaragua i Hondures són idèntiques, amb l’única diferència de les estreles de la part central? Com també són idèntiques les banderes de Costa de Marfil i Irlanda; de Bolívia i Ghana; de Luxemburg, Holanda i el Paraguai; i finalment, també són idèntiques les banderes de Colòmbia i de l’Equador.

Per què renunciar a uns colors que són patrimoni de tots els territoris de l’Antiga Corona d’Aragó? O és que ara hem de traure les banderes “catalanistes” del Palau de la Generalitat, les de l’estació del Nord o la de l’Ajuntament de València? Jo mateix m’oferisc a acompanyar els militats del PP de l’Alcúdia, a ensenyar-los les senyeres del rei Jaume I (amb les quatre barres i prou), que hi ha a tants i tants llocs de València.

Però també em pregunte: ¿com és que el PP torna a traure, de nou, el fantasma del catalanisme?  Tanta por té a la història i a la llibertat? ¿O és que el PP del meu poble és tan indocumentat, que desconeix que la Senyera de les quatre barres està present al nostre País i per això forma part de la nostra història? Per exemple, al balcó de ma casa, on cada 9 d’octubre i cada 25 d’abril, les meues germanes posen la senyera del rei Jaume I. La mateixa senyera que cobrí les despulles de mon pare, quan va morir.

Recomane al PP del meu poble l’interessant article de Vicent Partal: “Galiza, País Valencià: el nom, també, fa la cosa” (Vilaweb, 15 d’octubre de 2.021), on el director de Vilaweb explica magistralment l’obsessió del PP per anul·lar el nom “País Valencià”, per tal de rebaixar-ne el contingut nacional a l’Estatut de 1.982.

Com que no sóc físic, no m’atreviria mai a parlar de Termodinàmica. I com que no sóc metge, tampoc no parlaré de com fer els transplantaments de cor. Em fie del que diuen els físics i els metges. Com també em fie del que diuen els filòlegs (pel que fa a la llengua) i dels historiadors, pel que fa al terme País Valencià i a la senyera. És el que recomane que facen els militants del PP del meu poble: que es fien dels entesos i no parlen del que desconeixen. A no ser que siguen historiadors o filòlegs.

I un últim punt: el PP del País Valencià, que defensa aferrissadament el nom insípid de “Comunidad Valenciana”, hauria de recordar que l’inventor d’aquest terme, el Sr. Emilio Attard, diputat d’UCD i president de la Comissió Constitucional del Congrés, va dir: “No entro a decir si procedía poner reino o país o la imbecilidad de Comunidad Valenciana que me inventé yo” (El Temps, 14 d’octubre de 1.991).

Llàstima que el PP no siga una dreta civilitzada i culta, com la dreta d’Alemanya o de França, i pel contrari continua instal·lat en la irracionalitat i en l’analfabetisme.