El colp d'estat de la JEC (VILAWEB/ONTINYENT, 06/01/2020)

La data del 3 de gener de 2020, amb el que molts consideren un colp d’estat de la Junta Electoral Central (JEC) espanyola, ja quedarà unida per sempre a la del 23 de febrer de 1981, amb el colp d’estat de Tejero i a la del juliol de 1936 i la sublevació de Franco.

Que la JEC haja inhabilitat el Sr. Quim Torra, president de Catalunya, i que a més, el mateix dia, també haja decidit que el Sr. Oriol Junqueras no puga recollir l’acta d’eurodiputat, és un fet que, com creuen molts, només pot qualificar-se de colp d’estat contra la democràcia i la sobirania popular.

La JEC no té cap legitimitat per a inhabilitar el president Torra, ja que en democràcia, només la ciutadania escull i cessa els seus representants.

La paradoxa que veiem és que mentre que ERC, amb la seua abstenció, permet la investidura del Sr. Pedro Sánchez (que d’aquesta manera serà elegit president del govern d’Espanya), la JEC impedeix que el president d’ERC puga recollir l’acta d’eurodiputat, escollit per la ciutadania que el va votar en les eleccions al Parlament Europeu el 26 de maig.

Com han dit els entesos, aquest colp d’estat de la JEC és un atac autoritari contra les persones que votaren la llista de Junts Per Catalunya (en la qual hi havia el Sr. Quim Torra) en les eleccions del 21 de desembre de 2017, i contra els qui van votar el Sr. Junqueras com a cap de llista a les eleccions europees. I és que no va ser la JEC qui va elegir els Srs. Torra i Junqueras per a, ara, inhabilitar-los. Quina legitimitat té la JEC per a impedir que els Srs. Torra i Junqueras puguen representar a les persones que els van votar? Algú pot entendre que la JEC anul·le els resultats de les eleccions del 21 de desembre de 2017 o les del 26 de maig de 2019? Només els ciutadans posen o lleven els seus representants polítics. Algú pot entendre que la JEC arribe a vulnerar la justícia europea, pel que fa a l’acta d’eurodiputat del Sr. Junqueras? Algú pot entendre que la JEC lleve l’escó que el Sr. Junqueras va obtenir en les eleccions europees, gràcies als vots que va rebre?

Es dóna al cas que la majoria dels presidents de Catalunya han estat empresonats, inhabilitats o, fins i tot, assassinats com el president Companys. Així, el president Prat de la Riba va ser empresonat. Puig i Cadafalch va haver d’exiliar-se. El president Macià va sofrir presó i exili. Lluís Companys es va exiliar i va ser lliurat a l’estat espanyol que el va assassinar. Els presidents Irla i Tarradellas van haver d’exiliar-se. El president Pujol havia estat empresonat ja abans del càrrec. El president Mas, inhabilitat; el president Puigdemont, exili i persecució judicial, i el president Torra, inhabilitació.

L’actitud de la JEC, tant pel que fa a la inhabilitació del president Torra, com per l’anul·lació de l’acta d’eurodiputat de Sr. Junqueras, és una vulneració del sufragi universal, perquè anul·la els vots que van fer president de Catalunya el Sr. Torra i eurodiputat el Sr. Junqueras. De què serveixen els vots que van donar suport (al Parlament de Catalunya) al Sr. Torra com a president del país, i els vots per al Sr. Junqueras com a eurodiputat? És la JEC qui hauria d’elegir els diputats i els eurodiputats? De què serveixen unes eleccions, si després la JEC pot anul·lar-ne els resultats?

Segons diverses opinions, la JEC ha actuat com una junta militar, ja que impedeix que persones elegides democràticament en les urnes puguen exercir els càrrecs.

Aquest colp d’estat és una actitud intolerable, injusta i abusiva, ja que humilia el poble de Catalunya. El colp d’estat de la JEC dinamita els fonaments de la democràcia, que es basa en l’elecció lliure dels representants per part del poble. Per això la decisió (doble) de la JEC, parcial i totalment polititzada, és una vulneració dels drets democràtics. I a més, en el cas del president Torra, la JEC  ha inhabilitat el president de Catalunya sense que hi haja una sentència ferma. Per això el jutge valencià, Joaquim Bosch, va dir que inhabilitar el president Torra ‘pot topar amb la vulneració de drets fonamentals, perquè la suspensió dictada pel TSJ de Catalunya, no és una sentència ferma’.

La decisió de la JEC és un atac a la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. Caldria que el JEC recordara que, en una democràcia, els presidents de Catalunya els posa i els lleva el poble, amb els vots. Perquè cap tribunal no pot decidir qui ha de ser el president de Catalunya o qui ha de ser eurodiputat.

Com ha dit algú, amb aquesta decisió de la JEC, l’estat de dret s’ha convertit en un estat de dretes. I és que la JEC ha fet un nou 155 al president Torra i a l’eurodiputat Junqueras. La JEC ha apostat per un diàleg evident: ‘a por ellos’. I així, mentre ERC regala la investidura al Sr. Sánchez, la JEC perpetrà un colp d’estat a Catalunya, destituint el president Torra.

En el discurs de la primera sessió d’investidura, el president Pedro Sánchez ha dit que ‘hem de traduir la voluntat dels espanyols en govern i no en bloqueig’. I per què no es permet que la voluntat dels catalans puga traduir-se en el govern que presideix el president Torra, i pel contrari s’anul·len els vots que van fer possible que el Sr. Quim Torra siga el president de Catalunya?

Hi ha el salm 93, que diu: ‘Fins quan els injustos, Senyor, fins quan els injustos s’alegraran del seu triomf, i els amics de males arts es vantaran, amuntegant paraules insolents?’. I el salm continua: ‘Us podeu avenir amb un tribunal corromput, que inventa delicte en nom de la llei?’. I acaba amb aquestes paraules: ‘Es giraran contra ells les seues males arts’.

La decisió de la JEC contra el president Torra i l’eurodiputat Junqueras revela que vivim en un estat que ataca el dret al vot. Per això, el 3 de desembre va ser un mal dia per a la democràcia. L’estat, i d’una manera particular el Sr. Sánchez, hauria de pensar si pot demanar diàleg i al mateix temps inhabilitar el president Torra, l’interlocutor per part del govern de Catalunya en diàleg.

La serp de la Venta (VILAWEB/ONTINYENT, 02/01/2020)

La serp de la Venta és el títol del llibre publicat per l’editorial afers i l’Associació Cultural La Goleta, i que recull, com diu Joan Iborra, ‘l’imaginari popular de Xeraco’, arrelat ‘dins d’una tradició narrativa profunda i abundant en motius i protagonistes, enriquida amb les aportacions de cada generació’.

El llibre, que ja va tindre una primera edició el 1995, ha estat ara reeditat per a posar a l’abast del poble aquest material narratiu, que representa la riquesa de la ‘tradició oral i popular’ de Xeraco, com afirmen Antoni Martí, Joan Iborra i Rafael Campos, autors d’aquesta obra.

Aquest llibre és fruit de l’entusiasme d’una associació de pares d’alumnes, d’uns mestres compromesos en la tasca de difusió del valencià i la cultura popular, i d’uns xiquets i xiquetes treballadores que ‘mamprengueren la tasca de recollir el material narratiu que haguera arribat per transmissió oral a les famílies de l’alumnat’.

Així començà una apassionada tasca de recerca d’aquest material, completat amb la ‘col·laboració plàstica’ dels alumnes, perquè ‘reproduïren en imatges les historietes que els contaven a casa o al carrer, a fi d’il·lustrar amb els seus dibuixos els textos orals recollits’.

El treball va seguir amb la transcripció dels papers que els havien fet arribar els xiquets i les xiquetes i també per part de les persones anònimes del poble, que ‘s’havien animat a recordar aquells contes que els narraven de menuts’. El resultat ha estat un llibre, editat amb gran cura, que conté una part important de la cultura i la tradició de Xeraco.

Es tractava de recuperar la memòria popular, tan important en la cultura del País Valencià, per a poder transmetre a les noves generacions un llegat valuós que no podem deixar perdre.

El llibre, amb 135 pàgines, il·lustrat amb els dibuixos dels alumnes, aplega les diverses rondalles i narracions que s’han recollit, a més de les partitures musicals que cantaven les generacions que ens han precedit.

Com diu l’escriptor Josep Piera, referint-se a aquest llibre, ‘la tradició cultural dels valencians ha anat creant una literatura oral, tan humil com interessant’, que esdevé una ‘literatura familiar, de carrer, de tertúlia o de comboi, infantil i adulta’. Aquests textos, recollits a Xeraco, i d’altres semblants, com explica Josep Piera, ‘omplia la vida dels nostres pobles establint lligams, costums i fantasies comunes entre la gent’.

Per això és tan important aquest llibre, ja que ha recuperat molts textos que podrien haver-se perdut, amb el que significa de pèrdua de la memòria col·lectiva i de la cultura popular. Com diu ben encertadament Josep Piera, ‘de la mateixa manera que el poble que no canta és un poble malalt, el poble que no conta les històries del passat, no existeix; o millor, acaba diluint-se i desapareixent de la memòria dels humans’.

Afortunadament això no passarà a Xeraco, per l’entusiasme d’aquells (pares i mares, xiquets i xiquetes, mestres i persones anònimes) que han recollit aquest preciós tresor que és la tradició oral.

La vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants i les Sres. Bravo i Bonig (VILAWEB/ONTINYENT, 27/12/2019)

Fa uns dies, el Consell d’Europa feia un toc d’alerta a les autoritats espanyoles, ja que amb l’informe donat a conèixer s’afirmava que ‘el valencià es troba en una situació preocupant’. L’informe d’aquest organisme europeu remarcava especialment els problemes del valencià en el marc de l’Administració de l’estat i en el sistema judicial.

Aquest text sobre la protecció a Espanya de les llengües regionals o minoritàries, que es va fer públic l’11 de desembre passat, afirmava que el valencià es troba en una situació preocupant. L’informe deia que la llei relativa a l’educació plurilingüe de 2018 ‘no és conforme’ a la Carta Europea, perquè ‘impossibilita l’aplicació de models de programes d’immersió’. Aquest informe demana que s’assegure a tots els nivells l’ensenyament del valencià, així com el seu ús a l’economia i als serveis sanitaris i socials. L’informe pretén fer visible ‘la discriminació’ dels ciutadans valencians quan parlem ‘valencià al País Valencià’, malgrat tindre el dret de parlar la nostra llengua per la llei vigent.

El document del Consell d’Europa critica la política lingüística d’Espanya amb relació a la nostra llengua i a més, considera que la llei Wert perjudica el sistema d’immersió lingüística. L’informe afirma que ‘les autoritats centrals continuen imposant el castellà en un ampli ventall d’àmbits’. Per això el text demana per a les llengües cooficials d’Espanya, la modificació immediata de la Llei Orgànica del Poder Judicial i també promoure la utilització de les llengües cooficials al si de l’Administració de l’estat i al si de les respectives comunitats autònomes.

No cal dir que la situació precària del valencià es veu confirmada pels nombrosos casos de discriminació que patim els catalanoparlants. I això malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i els Estatuts d’Autonomia del País Valencià i de Catalunya. L’últim cas conegut de discriminació l’ha sofert un ciutadà belga que va parlar en català a l’aeroport de Barcelona.

També la Sra. Bonig, amb una actitud de total menyspreu pel valencià, ha ofert els advocats del PP a aquells pares que vulguen recórrer la ‘imposició lingüística’ als centres escolars. I és que Sra. Bonig vol ‘impugnar els projectes lingüístics imposats als centres educatius’. Sense cap mena de rubor, ha afirmat (La Vanguardia, 18 de desembre de 2019) que així vol ‘defendre els drets que no haurien d’haver perdut mai’. I amb el seu menyspreu pel valencià, la Sra. Bonig ha dit que ella defensa la nostra llengua, ‘però no la imposició de la llengua vehicular’. Però no ha protestat mai quan s’imposa el castellà com a llengua vehicular, en tots els col·legis de les zones castellanoparlants del País Valencià.

També la consellera Gabriela Bravo, en unes declaracions de fa uns mesos, afirmà que ‘la salut es prioritaria a exigir el valenciano’. La consellera Bravo diria el mateix d’un metge que només sabera parlar anglès o francès i no sabera res de castellà? Contractaria eixe metge sense saber castellà?

Per això no és gens estrany que el Consell d’Europa haja denunciat la vulneració dels drets dels valencianoparlants. Per això és tan important la creació per part d’Acció Cultural del País Valencià d’una oficina encarregada d’arreplegar (i denunciar) els casos de discriminació lingüística. Ja els assegure que tindran faena!

Per altra part, si els càrrecs públics de l’Administració no donen exemple en la defensa del valencià (i fins i tot ataquen la nostra llengua, com fa el PP), com podrem arribar a ser un país lingüísticament normal, com ho és Suïssa i els altres països que respecten i defensen les llengües minoritàries? Però, evidentment, Espanya no és Suïssa, ja que no té cap sensibilitat per les altres llengües diferents del castellà. I això que la constitució (que tant veneren) proclama que l’estat ha de protegir la riquesa de les altres llengües, com un patrimoni a defensar. Però ni el PP,  ni el PSOE, ni Ciutadans no defensen eixe article de la constitució, com sí que defensen l’article que parla de la unitat indissoluble de la ‘nación española’. I per això mateix el Consell d’Europa ha d’estirar les orelles al govern espanyol i a la judicatura (l’Església ja és un cas malaltís) per la discriminació que patim els valencianoparlants. Però l’estat fa el mateix cas a aquest informe que a la justícia europea, que no ha vist cap delicte en el president Puigdemont i els altres dirigents independentistes. La justícia de la UE no ha trobat cap delicte de sedició en els polítics independentistes i per això no ha lliurat a l’estat espanyol ni el president Puigdemont, ni els consellers Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín i Meritxell Serret. Mentre que els presos polítics, tancats per l’estat espanyol, a diferència del que passa a Europa, sí que han rebut una sentència que de tan dura, fa vergonya.

Revés descomunal del TJUE al Tribunal Suprem espanyol (VILAWEB/ONTINYENT, 20/12/2019)

La sentència del Tribunal de Luxemburg ha posat en solfa les tramoies del Tribunal Suprem espanyol, ja que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha reconegut la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat per haver estat escollit membre del Parlament Europeu el 26 de maig passat. El TJUE ha afirmat que el dirigent d’ERC hauria d’haver estat alliberat de la presó preventiva quan el van votar com a eurodiputat. A més, el judici contra els diputats elegits el 28 d’abril, Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull i Josep Rull i contra el senador Raül Romeva, s’hauria d’haver suspès, a l’espera del suplicatori per poder jutjar aquests parlamentaris.

El mateix president del Parlament Europeu ha exigit a l’estat espanyol que s’acate la sentència del TJUE. Per això Oriol Junqueras tenia el dret d’assistir a Estrasburg a la sessió en què es va constituir el Parlament Europeu. I és que segons el TJUE ‘una persona que resulta elegida al Parlament Europeu adquireix la condició d’eurodiputat des de la proclamació dels resultats electorals, de manera que gaudeix de les immunitats reconegudes per l’article 9 del Protocol’. Queda clar que la representació ve de l’elecció popular que no pot ser anul·lada per la justícia. Així, el TJUE ha fet justícia restituint els vots que van donar suport al Sr. Junqueras i a més ha desqualificat el Tribunal Suprem espanyol. El jutge Marchena hauria d’haver deixat el Sr. Junqueras en llibertat i, en tot cas, demanar el suplicatori per a poder jutjar-lo. Una vegada més es veu que Europa és el camí de la justícia, a diferència d’aquells que han apostat per la judicialització de la política, cosa que, com hem vist, no ha ajudat en res a trobar una solució a un problema polític. D’ací el ridícul i els errors dels jutges Marchena i Llarena en tot aquest judici i amb les euroordres contra els eurodiputats Puigdemont i Comín. De fet, el mateix dia que es va saber la sentència del TJUE, l’Eurocambra va anul·lar la prohibició perquè Puigdemont i Comín hi puguen entrar.

Aquesta sentència és un autèntic terratrèmol polític, o un tsunami de conseqüències imprevisibles, ja que el TJUE ha afirmat que el Tribunal Suprem espanyol ha vulnerat els drets d’Oriol Junqueras i dels qui el van elegir. Aquest tribunal ha donat una sonora bufetada al Tribunal Suprem espanyol. No cal dir que la sentència del tribunal europeu afectarà també el futur del president Puigdemont i del conseller Toni Comín com a eurodiputats, ja que com Oriol Junqueras, també van ser elegits per la ciutadania. I per tant, si els eurodiputats ho són des de la nit electoral, aviat veurem els Srs. Puigdemont i Comín al Parlament Europeu, cosa que hauria hagut de passar ja el maig passat quan van ser elegits.

Ara falta saber què farà el govern espanyol, ja que, pel dret i pel revés (des del rei al president del govern i els ministres i tota l’oposició), sempre han demanat respecte per les decisions judicials. Veurem si ells també respecten i compleixen aquesta sentència del TJUE. Perquè si l’estat espanyol no acata la sentència del tribunal europeu, Espanya haurà enterrat la seua condició d’estat democràtic.

Segons el magistrat valencià, Joaquim Bosch, ‘15 jutges europeus han desautoritzat amb claredat el Tribunal Suprem espanyol, ja que ha dictat una sentència sobre una persona [Oriol Junqueras] que no podia ser condemnada’ a causa la seua immunitat.

El repte que havia llançat Espanya a Europa, ara li ha tornat, com un bumerang, als nassos del jutge Llarena i de tot el Tribunal Suprem. I ara falta veure com ixen d’un embolic que ells mateixos, els jutges Llarena i Marchena, han provocat. I això per no haver actuat segons la llei -tant que la defenen-, ja que aquesta llei prohibeix condemnar un parlamentari, si abans no s’ha demanat el suplicatori. A veure com arreglen l’embolic que ells mateixos, amb una actitud desafiant, han provocat.

Aquesta actitud del Suprem espanyol, prepotent i sense gens de respecte per la justícia, em recorda unes declaracions del teòleg Gustavo Gutiérrez quan deia: ‘No és presentable que la veritat dels pobres i la justícia, siguen desterrades de la dogmàtica teològica’. I també: ‘Com diu la Bíblia, no hi ha pau autèntica sense justícia, sense respecte als Drets Humans’. Per això, no cap en un estat de dret que la veritat i la justícia siguen desterrades del seu comportament. Perquè s’ha de defensar sempre la justícia i els Drets Humans.

L'Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat (VILAWEB/ONTINYENT, 18/12/2019)

Fa uns dies, el prevere valencià José Jaime Brosel Gavilà va ser nomenat nou rector de l’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Aquesta església, que com dic, és anomenada ‘Nacional Espanyola’, es troba a Roma i té una significació especial per a l’Església valenciana, ja que conté els sepulcres dels dos papes valencians que ha tingut l’Església: Calixt III i Alexandre VI.

Recentment, com he dit adés, la Conferència Episcopal Espanyola ha proposat (amb l’aprovació de Roma) un nou rector de l’Església Nacional Espanyola, i el prevere designat, com els papes Borja, ha estat el valencià José Jaime Brosel Gavilà.

Els orígens de l’Església Nacional Espanyola estaven relacionats amb la missió d’acollir els pelegrins que anaven a Roma des del Regne d’Aragó i el de Castella. Els seus estatuts recullen la importància, en aquesta església, de tindre una pastoral d’acollida dels espanyols, tant els qui estan de pas per la Ciutat Eterna, com els qui resideixen a Roma, de manera que aquests col·lectius tinguen un lloc obert i disponible per a celebrar la litúrgia en espanyol.

La història d’aquesta església és llarga i interessant. La presència de la comunitat hispana a Roma (com recull la web d’aquesta església), està confirmada des d’antic. Ho demostra la presència d’alguns hospitals espanyols, que tenien com a missió acollir els pelegrins. Així, hi havia entre els hospitals Santa Maria d’Araceli, Santa Maria de la Pau, i encara un altre al costat de l’església de Santa Maria sopra Minerva. Durant els segles XIV i XV es construïren a Roma dues institucions amb finalitat litúrgica, caritativa i assistencial, que amb el temps adquiriren el caràcter d’esglésies nacionals, al voltant de les quals es reunia la colònia espanyola a Roma. Una d’aquestes dues institucions va ser l’església i hospital de Santiago i San Ildefonso de los Españoles, a la plaça Navona. L’altra va ser l’església i hospital de Santa Maria de Montserrat, construïda gràcies a l’impuls de dues dones: la barcelonina Jacoba Ferràndiz (+1385) i la mallorquina Margarida Pau (+1393). A més la catalana fundà l’hospital de Sant Nicolau, i la mallorquina l’hospital de Santa Margarida.

Va ser el 23 de juny de 1506, quan alguns prohoms aragonesos, catalans i valencians, establiren a la capella de Sant Nicolau la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb la finalitat d’acollir en aquest temple els pelegrins que anaven a Roma. Aquesta germandat va tindre una gran importància en la construcció d’una nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, la primera pedra de la qual es col·locà el 13 de juny de 1518.

Però a principis del segle XIX, l’església de Montserrat presentava un aspecte desolador, per la qual cosa es decidí de tancar-la i unir-la a l’església de Santiago, a la plaça Navona. Va ser el papa Pius VII qui aprovà, el 1807, la unió canònica de les dues esglésies i declarà la Mare de Déu de Montserrat copatrona i cotitular de l’església de Santiago i San Ildefonso de los Españoles. Però el 1817 es clausurà aquesta església de la plaça Navona, que havia acollit la de Montserrat, i s’ordenà la restauració de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. D’aquesta manera, ara aquesta església és coneguda com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

El prevere José Jaime Brosel, nascut a València, on va ser ordenat el 1992, nou rector de l’Església Nacional Espanyola, ha afirmat recentment que aquest temple de Santiago i Montserrat, ‘vol ser l’Església a Roma que parla i celebra en espanyol’. És veritat que al voltant del 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, se celebra l’Eucaristia en català i castellà, però crec que les altres llengües d’Espanya també haurien de ser presents en aquesta església, per tal que no siga només l’església ‘que parla i celebra en espanyol’. És a dir, en castellà, arraconant així (com passa a les esglésies del País Valencià) les altres llengües de l’estat.

L’Església Nacional de Santiago i Montserrat hauria de seguir l’exemple del papa Francesc, que ha afavorit les llengües natives durant les celebracions que ha presidit, tant en el seu recent viatge a Tailàndia i al Japó, com fa més temps, a San Cristóbal de las Casas o a l’Àfrica. El nou rector de l’Església Nacional Española (i després diuen que no són nacionalistes!) també hauria de seguir l’exemple del jesuïta mallorquí Bartomeu Melià, mort recentment, que al Paraguai aprengué guaraní i altres llengües natives. O el bisbe-president del Consejo Episcopal Latinoamericano, Miguel Cabrejos, qui fa uns dies deia que ‘la conversió integral implica cuidar la natura i les llengües i cultures’ dels pobles.

Vox: del cardenal Cañizares a l'Osservatore Romano (VILWEB/ONTINYENT, 16/12/2019)

L’actitud dels representants de Vox a les institucions democràtiques revela clarament la prepotència, la falta de cultura democràtica i el menyspreu d’aquest partit envers els refugiats i els immigrants de la nostra societat, amb un comportament totalment contrari a l’Evangeli.

A Petrer, la Sra. Marisol Sanchis, cap de llista de Vox a les eleccions municipals del 26 de maig passat per aquesta localitat del Vinalopó Mitjà, i número 10 de la llista al Congrés espanyol per aquest mateix partit, va amenaçar un professor d’Història de l’institut de secundària ‘Azorín’ perquè el docent va definir Vox, a classe, com un partit d’extrema dreta. La mateixa qualificació que havia fet fa mesos, el Sr. Pablo Casado.

Al seu facebook, la Sra. Sanchis escriví amb to amenaçador: ‘Desde Vox no te lo vamos a permitir, ni a ti ni a ninguno más… Se acabó el adoctrinamiento a nuestros hijos’. I encara, amb una actitud desafiadora envers el professor d’Història, la Sra. Sanchis escrivia també: ‘No vas a tener centro para esconderte’. Davant això, la Fiscalia no té res a dir? Quan algun raper ha fet una piulada considerada com una amenaça, la Fiscalia sí que ha actuat ràpidament.

També resulta significativa l’actitud del Sr. Javier Ortega Smith, quan el 25 de novembre, en el dia contra la violència de gènere, afirmà a l’Ajuntament de Madrid que no existeix aquesta violència. Durant l’acte institucional, després del seu ‘discurs’, mentre estava assegut, mostrà una actitud de menyspreu envers la Sra. Nadia Otman, víctima de la violència de gènere que el 1998 va rebre dos trets al cap i un a l’esquena per part del marit de la seua germana, quan ella intentà defensar-la. El Sr. Ortega ni es dignà mirar la Sra. Otman, que ara està en una cadira de rodes per l’agressió, quan li recriminà el discurs.

O l’odi a la nostra llengua del regidor d’aquest partit a Burjassot, amb una resposta magnífica per part de la regidora de Compromís. O el veto de Vox a diversos mitjans de comunicació.

O la negativa de Vox (i del PP) a condemnar l’atac amb una granada russa GR-42 que algú va tirar al pati d’un centre de menors migrants a la Comunitat de Madrid. I és que PP i Vox van rebutjar, en una declaració institucional, de condemnar l’atac a l’equipament del barri d’Hortaleza. Encara més: Vox va acusar els interns menors d’aquest centre de ser els responsables dels delictes comesos al barri d’Hortaleza.

O encara, les amenaces que, a Manresa, rep Sor Lucía Caram per part dels ultres més primaris.

Per això em van sorprendre les declaracions del cardenal Cañizares quan abans de la seua conferència al Col·legi de Notaris de València, sobre ‘Església i Estat en el Règim Constitucional’, ara fa un any, afirmà que ‘Vox és de dretes, en absolut d’extrema dreta’. I encara afegí que Vox és un partit ‘totalment constitucionalista’. L’afirmació del cardenal Cañizares, totalment respectable, contrasta amb la definició que el diari del Vaticà, L’Osservatore Romano, ha fet de Vox. Amb motiu de les eleccions del 10 de novembre i la constitució del Congrés de Diputats, L’Osservatore Romano, en l’edició del 4 de desembre, deia que havia estat elegit per formar part de la mesa del Congrés, com a vice-president quart, ‘Ignacio Gil Lázaro della formazione política di estrema destra Vox’.

És clar que L’Osservatore Romano no és Magisteri de l’Església, i tampoc les declaracions del cardenal Cañizares en formen part, sinó que són unes valoracions, diferents això sí l’una de l’altra en definir Vox. Sí que em van agradar molt les paraules del cardenal Cañizares a la parròquia de Sant Nicolau, el dia 6 de desembre, quan en l’homilia va dir que ‘els drets morals són imprescindibles per a una societat lliure en solidaritat, amb valors ètics de convivència i llibertat’. I Vox no es caracteritza, precisament, per la defensa dels ‘drets morals’, ‘la solidaritat’ i ‘els valors ètics de convivència i llibertat’.

En l’acte de lliurament dels Premis Jaume I, a la Llotja de València, el 25 de novembre, el rei Felipe VI digué: ‘No podem mirar a una altra banda, ni continuar en el “cortoplacismo”’.

És per això que els cristians no podem mirar cap a una altra banda davant la prepotència i el ‘cristofeixisme’ d’alguns polítics que ens mostren rosaris i creus, o que acaben el discurs amb un: ‘Que Déu us beneïsca’, i després menyspreen la dignitat humana dels més desvalguts. I encara que mirar a una altra banda siga més còmode, no podem fer-ho. Com Jesús, que tampoc no ho féu, ni es mostrà ‘neutral’, sinó que, amb valentia, denuncià la hipocresia dels fariseus i dels mestres de la Llei, anomenant-los sepulcres emblanquits. Perquè com diu l’arquebisbe Desmond Tutu, ‘Si eres neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor’.

Per això els cristians hem de seguir l’exemple del teòleg Johan-Baptist Mezt, crític ‘amb un cristianisme aburgesat’, com deia Míriam Díez. Per això Mezt instava ‘el cristianisme a ser decididament un agent de canvi davant la injustícia que impera en el món’.

Per altra part, Vox (emblanquit pel PP i per Ciutadans) sí que és ben conegut a Europa (i a L’Osservatore Romano), ja que la seua proposta perquè els CDR foren inclosos en la llista d’organitzacions terroristes, ha fracassat. A Brussel·les, el Comitè de Llibertats del Parlament Europeu ha rebutjat debatre la proposta per criminalitzar els CDR, per 53 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. Per altra part, és preocupant que el PP haja anunciat que no participarà en cap cordó sanitari a Vox, com hem vist a Andalusia, Múrcia i Madrid, tot i que el 30 d’abril el Sr. Pablo Casado la formació qualificara d’extrema dreta.

Quina diferència tan abismal entre l’estat espanyol i Alemanya. Fa uns dies la Sra. Merkel, en una visita a Auschwitz, deia: ‘La memòria dels crims nazis, és inseparable de la identitat alemanya’. Per contra, l’estat espanyol no ha assumit la violència i la repressió del règim franquista.

Només fa uns dies, la UNESCO ha retirat el Carnaval Aalst de Bèlgica de la llista Patrimoni Cultural Immaterial per racisme. Seria bo que Europa es pronunciara més clarament, com ha fet L’Osservatore Romano, sobre Vox.

Cristofeixisme (VILAWEB/ONTINYENT, 13/12/2019)

Amb aquest terme es referia la teòloga Pepa Torres a la manipulació del cristianisme per part de dirigents polítics com Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal, entre més, que utilitzen la religió al servei dels seus interessos, perversos i inconfessables, amb polítiques migratòries xenòfobes i racistes.

Malgrat tot, com deia la teòloga Pepa Torres, en la 15a Jornada organitzada pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans (a la qual vaig assistir el dissabte 23 de novembre), ‘l’amor i la bondat existeixen fins i tot en temps d’incertesa i de còlera’, com els que vivim, amb gent que no arriba a final de mes, amb els refugiats que arriben a l’estat, amb jóvens que han de deixar la seua terra per falta d’oportunitats i de treball, amb els pobres que viuen als nostres carrers…

Tothom pot comprovar ‘la cruel inhumanitat’ de molts dirigents polítics, en ‘aquest temps de barbàrie, amb gent que ha perdut la vida intentant arribar a les nostres costes o amb la barbàrie “legítima” de lleis injustes’. I enmig d’aquest clima del tot indecent, amb governants que miren pels seus interessos sense solucionar els problemes reals de la gent, també podem descobrir ‘la bellesa de la bondat, com la de Carola Rackete’ o Òscar Camps. I és que ‘l’amor i la bondat coexisteixen amb el mal i la injustícia’. Per això, com a deixebles de Jesús, els cristians estem cridats a ‘denunciar’ el mal i la injustícia ‘amb la desobediència’. Com deia Pepa Torres, no podem viure instal·lats en el ‘sí resignat, sinó en el no rebel’ per tal de no ser gent que dorm, sinó hòmens i dones portadors de somnis.

Segons la teòloga, que treballa al barri de Lavapiés de Madrid, ‘la lògica burgesa ha endolcit l’amor, llevant-li la força transformadora’. Per això els cristians i tots els hòmens i dones de bona voluntat estem cridats a viure ‘l’amor que té cura dels altres’ per a fer realitat ‘el compromís pel bé comú’. I és que ‘l’amor ens desinstal·la i ens porta a les perifèries existencials’, per a defensar ‘aquells que el sistema intenta invisibilitzar’.

La nostra societat ha de fer possible ‘somnis d’utopies solidàries i fraternes’, que han de ser com ‘la fecunditat de les arrels dels arbres’, que li donen vida, ‘aguditzant la sensibilitat’. Així despertarem ‘del somni de la cruel inhumanitat’, com diu Jon Sobrino, per a ‘desobeir els déus del capitalisme’ i aplicar ‘nous models basats en la solidaritat i en la fraternitat’. Com deia Pepa Torres, cal que ‘la creativitat faça possible noves relacions entre els hòmens’ perquè ‘el capital no siga el centre’ del nostre món, sinó que ho siga ‘la solidaritat’. Per això, i per a vèncer el desànim i el no hi ha res a fer, ‘cadascú pot ser el canvi en el món’, per a construir ‘una alternativa social’, amb ‘processos de participació des de baix, amb valors diferents dels hegemònics’.

La teòloga Pepa Torres proposava de recuperar (o retrobar) cinc somnis que sovint hem perdut. El primer és que ‘totes les vides valen igual i ningú no és descartable’, com ens recorda el papa Francesc. Així descobrirem que ‘les diferències no han de produir desigualtats’. Es tracta de ‘reconèixer a qui és diferent, sense desqualificar-lo’ i defensar ‘el dret de tindre drets’, com ‘el dret a la desobediència’. Només així ‘les víctimes es posaran drets’.

El segon dels somnis és el de retrobar ‘la cultura de l’encontre’, que ens ajude a ‘escurçar distàncies i a saltar fronteres’ per a ‘donar prioritat a les necessitats de les persones més fràgils’. Per això Pepa Torres defensava l’hospitalitat com a ‘signe profètic’. I és per això mateix que l’hospitalitat és criminalitzada, ja que ‘l’acollida trenca la neutralitat políticament correcta’. Es tracta també d’atrevir-se a ‘arriscar en el diàleg, sense imposar ritmes’ i a entendre que ‘el diàleg intercultural és la tendresa dels pobres’, per a poder ‘reconèixer el pluralisme que respecta les diferències’, sense sospites ni recels.

El tercer somni a recuperar és ‘el pas del jo al nosaltres, eliminant l’individualisme dominant, compartint què som i què tenim’.

El quart somni és ‘potenciar el protagonisme de les persones’, per a així ‘passar de la competitivitat a la competència’, per a ‘desvetlar el coratge col·lectiu, afavorint dinamismes socials i estructurals’.

Finalment, el cinquè somni és ‘tindre cura dels altres’, ja que si som ‘interdependents i ecodependents’, hem de fer possible que en les nostres relacions ‘els diners no siguen el centre de tot’. Cuidar l’altre ha de ser ‘un valor a descobrir’, ja que de la mateixa manera que Déu vetla per la humanitat i pel món, també nosaltres hem de cuidar-nos els uns als altres i d’una manera especial hem de tindre cura dels més fràgils, com ens demana el papa Francesc en l’exhortació El Goig de l’Evangeli, als números 209 i 210.

Pepa Torres acabà la ponència denunciant ‘la justícia que criminalitza la pobresa’, ja que aquesta ‘és una justícia injusta’. Pepa Torres ens convidava a involucrar-nos en la lluita a favor dels més vulnerables, a reivindicar una ‘humanitat creativa’ i a no caure en el desànim, malgrat tot, perquè ‘quan creiem que no podem canviar res, és perquè estem instal·lats en el poder’, en un poder que no mira mai als desvalguts, sinó que, centrat en el seu benestar, ignora els qui pateixen. Per això cal denunciar el ‘cristofeixisme’.