Benvolgut amic Paco (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 30/03/2017)

Te n’has anat, benvolgut Paco, discretament, tal i com vas viure sempre. L’última vegada que ens vam veure va ser l’11 de setembre de 2011, quan vas vindre a l’Alcúdia per concelebrar en la meua primera missa com a prevere al meu poble. Abans, el 17 de juliol de 2011, a la catedral de València, em vas rebre, amb uns novicis de Montserrat, fent-nos de cicerone. Els novicis van quedar admirats de la teua simpatia i alhora també de la teua saviesa en mostrar-nos la seu. La teua bondat, la teua senzillesa i el teu esperit eclesial, i alhora valencianista, eren un exemple per a tots els qui et coneixíem.

Jo et vaig conèixer els anys seixanta a Xàtiva, on mon pare era professor de l’institut Josep de Ribera i on tu vas ser el capellà del centre. La teua cara rodona i el teu somriure obert i confiat feien de tu un home acollidor i afable. El teu bon humor, la teua ironia innocent i tan plena de gràcia, feia que descobrírem en tu un home bo de veritat, apassionat per l’Evangeli i per la inculturació de la nostra Església en la terra que ha de servir.

Vas vindre sovint a Montserrat, on teníem llargues converses i on jo aprenia, mentre t’escoltava, de la teua saviesa. M’havies contat mes d’una vegada com l’agost de l’any 1956, quan estaves destinat de prevere a Xàtiva, vas tindre la idea de convertir el museu de l’Almodí en un referent del nacionalisme. Per això vas ser tu qui vas comentar al director del museu, Carles Sarthou Carreres, que la pintura del rei Borbó, Felip V, flagell dels xativins penjada en aquell lloc, i que era obra del pintor Josep Amorós, s’hauria de penjar cap per avall, com a penitència pel càstig infligit a Xàtiva. I vas ser tu mateix, i això cal recordar-ho ara, que vas pujar dalt una cadira i canviares la posició de la pintura, que posares cap per avall com encara hui la podem veure.

Benvolgut Paco: recorde que uns dies després de la mort de mon pare vas escriure un article a Levante-EMV (5 de juny de 2012) que, elogiant la vida del teu amic i company de l’institut de Xàtiva, vas titular: ‘Bueno, sencillo y feliz’. Puc dir que també tu, com mon pare, vas ser un home bo de veritat, ja que portaves al cor el manament de l’amor que ens va deixar Jesús com a testament. Vas ser també un home senzill, lliure d’ínfules i allunyat d’ambicions i de desig de fer carrera. Vas ser, com ens ha recordat el papa Francesc, un pastor “amb olor d’ovella”, enemic dels ascensos i d’escalar llocs importants. I vas ser també un home feliç. Creies en una Església oberta a la societat, no una Església elitista, només per als purs. Creies en una Església samaritana, que és al costat dels qui sofrien, una Església propera a la gent, que batega amb el sofriment i les esperances dels qui sofrien i dels qui esperaven. Vas ser un home feliç perquè vas fer del teu ministeri un servei a favor de l’Evangeli i dels hòmens i les dones de la nostra terra.

Benvolgut Paco: després del teu pas per les parròquies que vas servir, puc dir que tots els qui et vam conèixer ens sentim plens de goig per la teua vida i pel teu ministeri presbiteral, fet des de la senzillesa, la bondat i l’alegria. I el bon humor, que va ser sempre un tret característic de la teua vida. Vas ser un home ple de bonhomia i d’alegria. I això ho vas saber transmetre als qui vam compartir amb tu la fe, els ideals per un país més lliure i el servei a la nostra Església,

Sé que en rebre’t el Pare, amb els braços oberts, hauràs portat al cel la nostra llengua, una llengua per la qual tu vas treballar perquè entrara a l’Església. Des del si de Déu, sé que portaràs en el teu cor la nostra diòcesi i que pregaràs perquè els nostres capellans arriben a introduir el valencià a la litúrgia.

josep miquel bausset

La missa a la 2 de TVE, (Vilaweb/Ontinyent, 28/03/2017)

Una proposta d’Unidos Podemos pretén suprimir la retransmissió de la missa a la 2 de TVE. La raó per la qual el sr. Pablo Iglesias vol eliminar aquesta missa és perquè, segons ell, la televisió pública ha de mostrar els valors d’un estat laic. El sr. Iglesias digué en unes declaracions: ‘A mi me parece que las televisiones públicas tienen que estar para emitir contenidos culturales, contenidos que defiendan la diversidad y la educación sexual’.

Segons les dades d’Hisenda, 7.347.612 contribuents van marcar la X a la declaració de l’últim exercici per dedicar a l’Església el 0,7% dels seus impostos. I com que els nostres impostos que paguem van a Hisenda, la televisió ha de respectar la diversidad de la societat, com deia el sr. Iglesias. També la dels qui som catòlics, protestants, musulmans o jueus, que són les quatre grans confessions que hi ha a l’Estat espanyol.

El respecte a la pluralitat fa que al costat del futbol, dels concerts de música clàssica o de rock, dels concursos, dels informatius i de les pel·lícules, del bàsquet, dels bous o de la Fórmula 1, també els programes de contingut religiós hagen de tindre cabuda a la televisió que paguem entre tots. També els catòlics.

Per altra part, l’Estat espanyol és un estat aconfessional, no laic, i per tant no té sentit un laïcisme que anul·le o segreste els sentiments i les manifestacions religioses, tant públiques com privades.

No crec que l’Estat tinga el futbol com a dogma ni que agrade a tothom, i tenim futbol cada setmana. Ni tampoc que el bàsquet siga obligatori, i també tenim bàsquet. O bous, o natació i Fórmula 1.

Un Estat aconfessional ha de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa, un dret vinculat a la dignitat de la persona, tal com queda consagrat a la Declaració Universal dels Drets Humans, al Pacte Internacional de Drets Civils i polítics i al Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals.

Per això l’Estat ha de garantir i protegir la llibertat de pensament i de religió dels ciutadans, sense que aquests hagen de patir cap tipus de coerció ni discriminació per aquest motiu. L’Estat ha de defendre la llibertat dels ciutadans a manifestar una religió (o a no manifestar-ne cap) individualment i col·lectiva, en públic i en privat i per això ha de mantenir una relació de neutralitat amb les diferents creences religioses presents en la societat, sense anul·lar la diversitat religiosa. D’ací que l’Administració ha de fer possible la col·laboració respectuosa (també als mitjans de comunicació) per afavorir l’exercici individual i col·lectiu d’aquest dret a la llibertat religiosa. Separació entre Església i Estat sí, però també col·laboració. Així és com hi haurà una presència equilibrada i adient del fet religiós en els mitjans de comunicació públics. Com la trobem, aquesta presència, al carrer.

Si el futbol és present a la televisió (i no a tothom li agrada aquest esport) o la natació o la Fórmula 1, la diversitat i la pluralitat de la societat també demana que es respecte el dret dels catòlics (i dels musulmans, dels jueus i dels protestants) a tindre uns espais religiosos a la televisió.

El sr. Iglesias (que no sé si per les seues idees arribarà a canviar-se el cognom) hauria de superar postures sectàries respecte al fet religiós i promoure una societat oberta i respectuosa en la seua pluralitat de sensibilitats i de creences. Per això ens cal una Administració pública aconfessional, però respectuosa amb el dret fonamental de la llibertat religiosa, un dret que cal exercir tant en l’àmbit públic com en el privat.

On és el conflicte de la missa a la 2 de TVE, quan hi ha 168 hores setmanals de programació? I quan hi ha espais dedicats als jueus, als protestants i als musulmans? El sr. Iglesias hauria de saber que la 2 de TVE és una televisió pública, que ha d’atendre la diversitat de la nostra societat. I a més, també hauria pensar que suprimint la missa a televisió, està perjudicant el segment més fràgil de la societat: els ancians i els malalts que no poden eixir de casa i que veuen aquesta celebració cada setmana.

El sr. Iglesias hauria de solucionar els conflictes (com les lluites caïnites a Podemos) i no crear-ne de nous allà on no n’hi ha. I és que els catòlics tenim el mateix dret de veure la missa per televisió, que els aficionats del Barça o del València de veure els seus equips.

Com deia ben encertadament l’amic i periodista Emili Piera en un article seu a Levante-EMV (18 de març), ‘no és bo actuar amb hostilitat contra la religió, i no només per prudència sinó per respecte’. I és que com deia aquest periodista, ‘aquesta missa encara té un paper per a una part xicoteta, però significativa, de la població’.

josep miquel bausset

Populorum Progressio, (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 26/03/2017)

El 26 de març de 1967, hui fa 50 anys, el papa Pau VI va signar l’encíclica Populorum Progressio, un document social sobre el desenrotllament solidari dels pobles.

Amb un to profètic, aquest text del papa Montini consta d’un preàmbul i dues parts, amb un total de 87 capítols. Amb aquesta encíclica, Pau VI posava el desenrotllament dels pobles com el nom nou de la pau. Per això, com ha dit el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, amb aquesta encíclica Pau VI presentava la necessitat “d’una equitat en les relacions comercials i una caritat universal”, per ajudar els països més pobres.

Aquesta segona encíclica de Pau VIè, en el context de proclamació d’independència de molts països del Tercer Món, va ser una carta social, on el papa posava la qüestió del desenrotllament dels pobles com a camí per a la pau. El papa demanava als estats més avançats i més rics, una acció solidària i un compromís social amb les nacions més pobres. Es tractava de prendre consciència de les desigualtats socials que existien, per així fer possible un món més just, que portara un desenrotllament integral de cada persona i de la humanitat. Per això el papa demanava un canvi radical de les estructures socio-econòmiques i polítiques que discriminaven les persones i els pobles.  

En el preàmbul d’aquest text el papa Pau VI recordava les encícliques dels papes Lleó XIII, Pius XI i Joan XXIII sobre les qüestions socials a la llum de l’Evangeli.

En aquesta encíclica, el papa presentava les legítimes aspiracions dels hòmens pel que fa a la subsistència, a la salut o a un treball estable, per tal que la humanitat estiguera  “lliure de la misèria” (6). El papa parlava també de la colonització i el colonialisme (7) i del drama del desequilibri entre les nacions, amb l’existència de “pobles rics, amb un creixement ràpid” i pobles pobres, que “es desenrotllen lentament”. El papa posava en relleu la diferència entre aquells països que “produeixen aliments en excés” i “que falten a d’altres” (8).

El papa destacava la important tasca dels missioners enmig dels pobles menys desenrotllats, pel seu treball en “hospitals, escoles i universitats” i ja que d’aquesta manera ajudaven i protegien els més desvalguts “contra la cobdícia dels estrangers”. Un cas particular de cooperació amb els pobres, que el papa subratllava, era el del germà Carles de Foucauld i el seu “preciós diccionari de llengua tuareg” (12).

El papa posava èmfasi en la relació que hi havia entre creixement econòmic i progrés humà  (25) i per això condemnava el “liberalisme sense fre que condueix a la dictadura” i que ja va ser denunciat pel papa Pius XI com a “generador de l’imperialisme del diner” (25). D’ací que Pau VI defensava una “economia al servei de l’home”, al mateix temps que ens recordava que “un cert capitalisme ha estat causa de molts sofriments, d’injustícies i de lluites fratricides” (26).

El papa Pau VI presentava el treball com a “beneït per Déu” (27), alhora que ens recordava la seua ambivalència, ja que “el treball, perquè promet diners, convida a uns a l’egoisme i a d’altres a la revolta” (28). Per això Pau VI presentava la necessitat de “reformes urgents, transformacions audaces i profundament innovadores” (32), que ajudaren a “alliberar l’home de l’esclavitud” (34).

El papa també va tractar en aquesta encíclica social de la necessitat d’una campanya d’alfabetització (35), així com de la importància de la família (36) i de la demografia (37). De la mateixa manera defensava un “pluralisme legítim” (39) així com la necessitat d’una “promoció cultural” (40).

Un altre punt important va ser el del desenrotllament integral de l’home, que “no pot donar-se sense el desenrotllament solidari de la humanitat” (43). Per això el papa va fer una crida a la fraternitat entre els pobles (44) i a la lluita contra la fam (45), per tal que els països desenrotllats ajudaren “els països en vies de desenrotllament” (48). El papa demanava la creació d’un “Fons Mundial, amb una part de les despeses militars” (51), per solucionar el problema de la fam, la misèria, la falta d’escoles i d’hospitals i de vivendes dignes (53).

El papa també denuncià el nacionalisme insolidari (62) i el racisme (63) i demanà la creació “d’un món solidari” (64), que incloguera el “deure de l’hospitalitat” (67) i el respecte als “treballadors emigrants” (69). El papa també demanava un “diàleg de civilitzacions”, que és “creador de fraternitat” (73) per acabar així amb “les diferències econòmiques, socials i culturals entre els pobles” (76), que no fan sinó provocar “tensions i discòrdies i posen en perill la pau” (76). El papa apostava per l’esperança “en un món millor” (79) i feia una crida als catòlics (81), als cristians i als creients (82), als hòmens de bona voluntat (83), als governants (84) i als pensadors i als savis (85), per canviar les estructures del moment i fer possible un món més just.
 
Com ha dit el P. Bernabé Dalmau, “el desig d’una Església pobra i per als pobres del papa Francesc, naix de l’encíclica del papa Pau VI”, un text avançat que, ara fa 50 anys, demanava la cooperació i la solidaritat entre els pobles.

Alberto Iniesta, el 'bisbe roig' de Vallecas (VILAWEB/ONTINYENT, 25/03/2017)

Hui dia 25 tindrà lloc a Madrid, al col·legi Ciudad de los Muchachos, al carrer de Santa Marta núm. 15, un homenatge en memòria del bisbe Alberto Iniesta, que es va morir a Albacete la nit del dissabte 2 al diumenge 3 de gener de 2016.

Però qui era el bisbe Alberto Iniesta? L’anomenat pel franquisme ‘bisbe ‘roig’, va ser un dels referents dels sectors més oberts de l’Església espanyola. Per això en aquesta jornada titulada ‘Memòria i llegat d’Alberto Iniesta per a l’Església de hui’ es vol analitzar el seu testimoni com a creient, aprofundint els seus valors per tal d’afrontar el desafiament del moment present.

El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa en la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancón, Iniesta, qui ha estat l’últim de l’equip del cardenal de Borriana, va desenrotllar el seu servei episcopal en una zona conflictiva i difícil, com va ser la vicaria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.

Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancon en la missió d’aggiornamento de l’Església espanyola i d’acabar amb el nacionalcatolicisme.

Iniesta, que va presentar la renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d’abril de 1998, va ajudar l’Església a ‘assumir, amb mirada de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció’. Alberto Iniesta va ajudar el cardenal Tarancon a construir una ‘Església nova per a una Espanya nova’, després dels anys del Règim franquista. Per això Iniesta es va convertir en la mà dreta del cardenal de Borriana, per fer possible un ‘cristianisme de rostre humà’, que estiguera ‘per damunt de legalismes’.

Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar al si de l’Església algunes postures teològiques, com per exemple ‘el concepte d’autoritat’, per tal que el ministeri episcopal i presbiteral fóra un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l’Església i l’Estat, i per això volia que ‘les relacions de l’Església amb els poders públics’ foren ‘molt sòbries’. Per a Iniesta, l’Esglesia s’havia de fer present en la societat sense tancar-se en un ghetto, però alhora, ‘renunciant al poder’. Iniesta estava convençut, com també hi creia el cardenal Tarancon, que una aliança amb el poder porta sempre l’Església a debilitar-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d’aquesta manera, la força evangelitzadora.

Home d’esperit lliure, en morir el papa Pau VI el 6 d’agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig que el futur bisbe de Roma fóra ‘un home amb experiència religiosa’ i un creient que ‘creguera més en Jesucrist que en l’Església terrenal, molt més en les benaurances que en els Concordats’, i que visquera més ‘d’Evangeli que del Dret Canònic’. El bisbe Iniesta demanava que el nou papa fóra un ‘home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d’audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist’, i així transmetera als cristians ‘una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança’. El desig del bisbe Iniesta es va veure acomplert en ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.

El bisbe Iniesta era partidari ‘d’afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l’Església, de continuar el seu procés de renovació’, per tal que les comunitats cristianes avançaren ‘amb valor, amb esperança i amb alegria’.

Per al bisbe Iniesta, l’Església s’havia de comprometre en la ‘lluita per la justícia’, posant-se al costat dels hòmens que busquen una societat ‘més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes’, ja que només així el cristianisme esdevé una ‘força alliberadora’. Durant l’etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de ‘la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons’ i sobretot de la possible ‘capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics’.

D’Alberto Iniesta recordem sobretot el paper en l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l’Església espanyola.

Iniesta volia per a l’Església la comunió, la col·legialitat i la corresponsabilitat entre el papa i els bisbes. Tampoc no li agradava ‘un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal’. Per a Iniesta, ‘l’ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l’esperança, la comprensió i la compassió’. Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l’Església espanyola, i desaconsellà, juntament amb Tarancon, de patrocinar un partit polític ‘catòlic’.
Iniesta volia, com ara ens demana el papa Francesc, pastors que fomentaren ‘un esperit de tolerància, de respecte, d’amistat i de solidaritat’, característiques que ell encarnà al perfecció. Per això crec que el bisbe Iniesta va ser un pastor bergoglià, que certament va fer olor d’ovella en l’exercici del seu ministeri episcopal.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

josep miquel bausset

Diumenge Quart de Quaresma (LEVANTE-EMV, 26/03/2017)

Si la litúrgia del diumenge tercer de Quaresma ens presentava el tema de l´aigua com a nucli central de l´Evangeli de la Samaritana i el diumenge que ve vorem la resurrecció de Llàtzer, hui trobem a l´Evangeli de Sant Joan, el fragment del cec de naixement (Jo 9:1-41).

I és que si l´aigua viva era un signe del baptisme, també el miracle de la curació del cec, és a dir, el seu pas de la foscor a la llum, és una imatge baptismal. De fet, el baptisme és anomenat sagrament de la il·luminació, ja que per mitjà d´ell se´ns dóna la fe i d´aquesta manera entrem a formar part de l´Església. Però també el fet que Jesús, en l´Evangeli de hui, enviara aquest home a rentar-se a la piscina de Siloè, ens introdueix de nou en una catequesi baptismal.

La litúrgia d´aquest quart diumenge de Quaresma, anomenat diumenge "laetare" o de l´alegria (per la proximitat de la Pasqua), ens presenta en l´Evangeli del cec de naixement, el diàleg de Jesús amb aquest home, a qui va curar i amb els fariseus, que es tancaven a reconèixer Jesús com a enviat de Déu. Per això de nou trobem en el nostre camí cap a la Pasqua, una catequesi baptismal que ens parla del pas de la foscor a la llum.

L´Evangeli ens presenta una qüestió que encara continuen fent-se moltes persones, a propòsit de la pregunta que els deixebles feren a Jesús: "¿Qui va pecar, perquè naixera cec aquest home, ell o els seus pares?". La pregunta sobre si la malaltia o la desgràcia és un càstig, com a conseqüència del pecat, continua ressonant hui en el nostre món.

Jesús va desbaratar aquest argument (pecat-càstig), per mostrar-nos que el Déu dels cristians no és el Déu que ens castiga enviant-nos malalties. El Déu que Jesús ens mostra és el Déu del perdó i de la tendresa, el Déu que es compadeix i que consola, el Déu que cura les nostres ferides i que ens fa passar de les tenebres a la llum i de la nit a la claror del dia. La fe que gradualment va naixent en el cec, és el pas i l´itinerari que va fer aquell home per reconèixer Jesús com a Mesies. "Creus en el Fill de l´Home?", li digué Jesús al cec. Com en el cas de la Samaritana, on molts dels seus veïns van creure per la paraula d´aquella dona i pel que ells mateixos havien vist i sentit, també en la curació del cec, la fe, és a dir, la il·luminació i l´obertura a Jesús, és el nucli d´aquest Evangeli. Pel contrari els fariseus que no van reconèixer Jesús i que vivien tancats en la seua foscor, són el prototipus d´aquells que, rígids amb els altres, estan centrats només en ells mateixos. Aquest és el contrast que veiem en aquest Evangeli: per una part l´obertura a Jesús, del cec i per l´altra, el tancament dels fariseus.

Molt encertadament el teòleg Joseba Andoni Pagola, comentant aquest Evangeli, ens remarca la importància que per als cristians ha de tindre el trobament amb Jesús. I per això ens diu que "hui l´Església no necessita predicadors que omplin les esglésies de paraules buides, sinó testimonis capaços de transmetre, ni que siga d´una manera imperfecta, la seua primera experiència de l´Evangeli". L´Església, ens diu Pagola, "no necessita fanàtics que defensen la "veritat" d´una marera autoritària i amb un llenguatge buit, fet de tòpics i frases fetes. Necessitem creients de veritat, atents a la vida, sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d´escoltar i acompanyar amb respecte els hòmens i les dones que pateixen, acompanyar els hòmens i les dones que busquen i no troben com viure d´una manera més humana".

Jesús en l´Evangeli de hui ens convida a eixir a la frontera per trobar l´altre, per deixar de banda la rigidesa que ens tanca en el rigorisme i que exclou el germà.

Amb la imatge de l´Església com a hospital de campanya, el 10 de juny de 2015 el papa ens animava a fer de les nostres comunitats un lloc per "ajudar i estar a prop dels malalts, a no quedar-nos en paraules buides, a ajudar sempre, a consolar, a alleujar". Només així, la foscor del nostre cor quedarà il·luminada per Jesús, com quedà il·luminat el cor del cec de naixement.

Diumenge segon de Quaresma (Levante-EMV, 12/03/2017)

Cada any la litúrgia del segon diumenge de Quaresma ens presenta l´Evangeli de la Transfiguració del Senyor, en les versions de Sant Mateu, Sant Marc i Sant Lluc, corresponents als cicles A, B i C respectivament. Enguany és l´Evangeli de Sant Mateu (Mt 17:1-9) el que ens proposa l´Església en aquest segon diumenge de Quaresma.

Ja a l´inici de la missa, en l´oració col·lecta que tota l´assemblea adreça a Déu, recordem que ell ens mana escoltar el seu "Fill estimat", perquè amb la visió purificada puguem fruir "de la contemplació" de la glòria. I és que aquest diumenge, amb la Transfiguració del Senyor, Jesús se´ns mostra amb tota la seua glòria, dalt de la muntanya, com anticipant als apòstols la seua resurrecció.

L´Evangeli d´aquest diumenge ens presenta Jesús dalt d´una muntanya alta, acompanyat de Pere, Jaume i Joan, els mateixos apòstols que l´acompanyaran més de prop a l´hort de Getsemaní. I va ser en aquesta muntanya on Jesús es transfigurà: "la seua cara es tornà resplendent com el sol, i els seu vestits, blancs com la neu". I al costat de Jesús, Moisès, és a dir, la Llei i Elies, el profeta, mentre se sentí, com en el baptisme del Senyor, una veu que deia: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m´he complagut; escolteu-lo". La veu del Pare testificà a favor del seu fill, que ple de glòria manifestava als apòstols la seua divinitat, per fer-los entendre que la passió ens porta a la resurrecció.
Jesús transfigurat es mostrà així per preparar els deixebles per a la passió, ja que no el vorien transfigurat sinó desfigurat pel sofriment i per la creu, com profetitzà Isaïes: "No tenia forma ni encants perquè ens fera enveja, un home de dolors i fet a la malaltia" (Is 53:2-3). I també perquè entengueren que la passió del Senyor era l´únic que el portaria a la seua resurrecció.

Al llarg de la història de la salvació són diverses les vegades que Déu va a trobar els hòmens per manifestar-los la seua glòria, com el trobament de Déu amb Abraham, a Mambré (Gn 18:1-8), amb Moisès, tant en la flama del foc que cremava sense consumir-se (Ex 3:1-6) com al Sinaí (Ex 19:20) o amb Elies (1 R 19:11). També el Nou Testament ens presenta diverses teofanies, com la manifestació de Jesús als pastors, als mags, en el baptisme o en la transfiguració. I és que Déu s´ha revelat al seu poble per mostrar-li la seua glòria, com canten diversos salms, com el 103: "Aneu vestit d´esplendor i de majestat, vos embolcalla la llum com un mantell" (Ps 103:1-2).

El prefaci d´aquest diumenge mostra aquest episodi de la Transfiguració així: "Perquè Crist, Senyor, havent anunciat la seua mort als deixebles, revelà, a la muntanya sagrada la seua glòria i, tenint també la Llei i els Profetes com a testimonis, els féu comprendre que la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció".

Un punt important d´aquest Evangeli és que Jesús convida els deixebles a no tindre por. I és que l´Evangeli és sempre Bona Notícia, i per això no ens ha de fer por mai. Al contrari, l´Evangeli sempre porta joia, pau i esperança al cor dels qui l´acullen, ja que ens convida a reconèixer Jesús com el Fill estimat del Pare i a reconèixer-nos germans els uns dels altres, fills d´un mateix Déu.

Només Jesús, com ens va dir el papa en l´homilia del Dimecres de Cendra, "ens allibera de l´asfíxia sufocant provocada pels nostres egoismes, de les mesquines ambicions i les silencioses indiferències". I només "l´alè de Déu ens salva de l´asfíxia que apaga la nostra fe, refreda la nostra caritat i mata la nostra esperança". Per això la Quaresma, com va dir també el papa el Dimecres de Cendra, "és el temps de dir no; "no" a l´asfíxia d´una pregària que ens tranquil·litze la consciència; "no" a una almoina que ens deixe satisfets; "no" a un dejuni que ens faça sentir que ja hem acomplert". La Quaresma ens crida a deixar-nos alliberar per Déu de tot allò que ens esclavitza, a reconèixer la seua glòria en Jesús i a reconèixer la presència del Senyor en tots els qui sofreixen.

Didín Puig: exemple de dignitat (La Veu del País Valencià, 21/03/2017)

Quan ací i allà sentim veus en contra del decret de plurilingüisme i quan el mateix Consell Jurídic Consultiu posa entrebancs a la nostra llengua, amb una Església majoritàriament en contra del valencià. Quan el PP està contínuament atemptant contra la nostra llengua, enfrontant els valencians i parlant d’imposició del valencià, ens cal recordar l’exemple de dignitat de Didín Puig, una dona valenta, compromesa amb la llengua i la cultura del País Valencià, ja des dels temps difícils del franquisme.

Fa uns mesos Didín em va enviar unes fotocòpies d’un text que havia escrit. No eren les seues memòries, però sí uns records que mostren el seu tarannà, tan humà i tan radicalment compromès amb el valencià. De tots aquells fulls, i ara que, de nou, vénen vents de ponent que atempten contra el valencià, vull transcriure una anècdota seua, de fa molts anys, on amb la sua ironia i amb la seua fermesa, va defendre la nostra llengua.

El text de Didín, una dona que per a tots els valencians és un exemple de dignitat, és aquest:

“Els meus cognoms són Puig i Grau. En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60, i encara més tard, del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més.

Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava

¿Usted es valenciana?

Sí.

Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….

Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:

Vostè coneix el Puig de Santa Maria?

Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.

I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.

Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.

Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.

Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.

No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.

No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.

Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges.

Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.

Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots.

D’estos incidents n’he tingut molts, però jo no he cedit mai”.

La lluita per la llengua ha de fer passos més decidits. Per això és inversemblant que la Conselleria d’Ensenyament no haja derogat l’irracional certificat de capacitació (que introduí el PP) que fa que els docents de les Illes i de Catalunya no puguen fer classes al País Valencià si no tenen un certificat lingüístic.

Per això ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que “defensen” el “bilingüismo” però marginen i arraconen el valencià.

Per això, per la seua valentia i la seua fermesa, Didín hauria de rebre un dels premis que atorga l’Escola Valenciana (si és que no l’ha rebut encara) i també l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Perquè Didín és un exemple per a tots nosaltres per la seua defensa de la llengua i pel seu compromís en la lluita pel redreçament nacional del País Valencià.