21 d'octubre: l'Abat Sant Hilarió (LEVANTE-EMV, 21/10/2015)

ui dia 21 d´octubre celebrem la festa del sant Abat Hilarió, nascut a Tabatha, a prop de Gaza, a Palestina. Ja des dels inicis del cristianisme, amb la mort a la creu de Jesús, i el martiri dels Apòstols i dels primers cristians (Policarp, Ireneu, Cebrià, Perpètua i Felicitat...) l´Església es va vore perseguida pel poder romà, fins que el 313, amb la pau de Constantí, pogué viure amb llibertat. Després d´aquests anys de persecució, amb Sant Antoni a Egipte, va nàixer la vida monàstica, com una resposta a viure la fe d´una manera radical, com els màrtirs.

La vida de Sant Hilarió és admirable pel seu exemple de fidelitat a la gràcia i per la seua obertura a l´Esperit, així com també per la seua caritat.
No sabem amb exactitud l´any del seu naixement, tot i que podem deduir-la per les dades que ens donà Santa Jeroni, en dir que a la mort de Sant Antoni, l´any 356, Hilarió tenia 75 anys. Per tant, Hilarió va nàixer el 281.

Hilarió va sobreeixir en grans virtuts com l´austeritat de vida, la pregària, la humilitat i l´alliberament d´esperits impurs a aquells que estaven posseïts pel Maligne. Alguns han posat en dubte la seua existència, com si la seua vida fóra producte de la imaginació dels primers cristians. Però això és insostenible davant el testimoni dels escriptors de més renom, com Sant Jeroni en la seus "Vita Patrum", o Vida dels Pares, i també Sant Atanasi, Sant Epifani o Hesiqui que el menciona a les "Acta Sanctorum".

Aquest palestí provenia de família pagana, de posició econòmica acomodada. Segons Sant Jeroni, quan Hilarió va deixar sa casa per tal d´anar-se´n a estudiar a Alexandria, centre de la ciència i de la saviesa d´aquell temps, el jove, que tenia 15 anys i amb una ànima noble i amb una voluntat de ferro, era ja un cercador de la veritat, cosa que va facilitar el seu ingrés al cristianisme. No sabem quan va abraçar la fe a Alexandria mateix, seu fundada per l´Evangelista Sant Marc, il·lustre pel martiri de Santa Caterina i bressol del gran doctor de l´Església, Sant Atanasi.

La característica dels grans sants és que sabem conformar la seua vida amb la fe, que va modelant el dia a dia, sense caure en la mediocritat ni en la monotonia. Segurament Hilarió va sentir parlar d´Antoni, aquell ermità que, al desert d´Egipte, i per amor al Crist havia renunciat als seus béns i portava una vida de pregària i de treball. Segurament Hilarió, no per curiositat sinó atret per la santedat de vida de l´Abat Antoni anà a trobar-lo al desert, a prop del Nil. Sant Jeroni ens diu que quan Sant Antoni veié Hilarió i li digué: "Benvingut Llucifer, que t´alces a l´aurora", que és la frase que en el profeta Isaïes es refereix a l´àngel caigut, i que Sant Antoni l´aplicà en sentit contrari a Hilarió. El nostre sant va passar dos mesos amb Sant Antoni per tal d´aprendre del sant abat els seus costums, guardar en el cor les seues paraules i conformar la seua vida amb la del sant ermità.

Quan Hilarió tornà a la llar paterna, trobà que havien mort els seus pares i que era l´hereu d´una herència considerable. Per por a quedar presoner dels diners, de les riqueses i de la comoditat de vida, Hilarió va donar tot el que havia rebut dels pares als seus germans i als pobres i se n´anà a viure al desert, a prop de Gaza. Hilarió, que vivia amb una extrema frugalitat, va rebre de Déu el poder sobre els dimonis, cosa que li va proporcionar una gran fama, degut als seus miracles. Però per no caure en la vanaglòria de la gent que l´admirava pels seus prodigis curant els cossos i els esperits, i pel seu desig de viure en la soledat, Hilarió s´embarcà amb destinació a Sicília, on també va fer miracles i prodigis. Per això, en un nou intent de passar desapercebut, se n´anà a Dalmàcia i després a Xipre, on s´establí amb Hesiqui. Aquest, un temps més tard, va ser enviat per Hilarió a Palestina perquè visitar els cristians.

Hilarió, ja amb 90 anys, va morir. Hesiqui, que vivia a Palestina se n´anà a Xipre i traslladà les relíquies de Sant Hilarió a diverses parts de Xipre, a Palestina i també a Àsia Menor.

Sant Hilarió, monjo i home de Déu, ens interpel·la encara hui, per la seua radicalitat en la vida de fe i pel seu exemple en el seguiment de
Jesucrist. Que aquest sant abat ens ajude a viure, als monjos i a tots els cristians, sense aigualir la nostra fe, sinó més aviat a seguir el Crist amb fermesa i amb valentia.

Fidel García: un bisbe difamat pel franquisme (LEVANTE-EMV, 20/10/2015)

 El bisbe Fidel García Martínez, un dels pocs bisbes que es va enfrontar al franquisme, va nàixer en un poblet de Lleó el 1880. El 1927 va ser nomenat bisbe de Calahorra i La Calzada. Acceptà la legalitat de la República, tot i que el 1936 firmà (amb reticència) la Carta Col·lectiva de l´episcopat espanyol, que beneïa el Règim franquista.

Quan el papa Piux XI va condemnar el nazisme, amb l´encíclica "Amb gran preocupació", el 1937, Franco va prohibir que aquest text es divulgara. Però el bisbe Fidel (l´únic bisbe que va desobeir l´orde de Franco) la va publicar al butlletí diocesà. Va ser el primer conflicte que el bisbe tingué amb el franquisme.

El 1942, el bisbe Fidel escrigué la "Instrucció pastoral sobre alguns errors moderns", on condemnava el nazisme i el comunisme, defenent "la llibertat i la dignitat de l´home davant l´Estat". La pastoral del bisbe Fidel va ser mal rebuda pel govern de Franco, que desitjava el triomf de Hitler en la Segona Guerra Mundial. Una nova disconformitat amb el Règim es va produir, quan el bisbe García no va votar en el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la successió de Franco. Per altra banda i mogut per les seues preocupacions socials, el bisbe de Calahorra va escriure el llibre, "Observacions Econòmiques" (adreçat als obrers de l´HOAC) que tampoc va agradar gens als jerarques del franquisme.

Des de la pastoral de 1942, la Falange va començar una campanya de difamació, amb rumors sobre la presència del bisbe Fidel en prostíbuls. I va ser el 1952, quan el Règim va fer caure aquest pastor íntegre, que aleshores tenia 72 anys. El "Patronato de Protección de la Mujer de Barcelona" i la "Hermandad de la Sagrada Familia de Nazaret" (que formaven part de la trama benèfica del franquisme) afirmaren que en una inspecció en un pis de Barcelona on s´exercia la prostitució clandestina, van trobar al bisbe, que va ser detingut, cosa que era totalment falsa.
La campanya de calúmnies va ser tan forta, que el bisbe va haver de dimitir, ja que la "mala fama" del bisbe Fidel era "vox populi".

Segons Antonio Arizmendi, magistrat emèrit del Tribunal Superior de Madrid, la difamació del bisbe de Calahorra i La Calzada va ser una trama en la que apareixen Franco i la Gestapo i els ministres Fraga i Iturmendi.

El 1962 Franco, va ordenar al seu ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, que oferira al bisbe Fidel una reparació per la difamació que havia rebut, però a condició que no es fera públic. El bisbe de Calahorra, ja ancià, va rebutjar la proposta del dictador i preferí continuar "amb el martiri fins a la mort".

El bisbe Fidel García, que morí el 1973 va ser un exemple de lluita per la defensa de l´home i de la seua dignitat i llibertat, que és l´essència del cristianisme. Als 42 anys de la seua mort, la CEE té una bona ocasió per demanar al Govern de l´Estat que rehabilite públicament la memòria d´aquest bisbe difamat pel Règim, per no haver recolzat el totalitarisme franquista.

Francesc de P. Burguera: la passió pel País

Ha mort Francesc Burguera, un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un patriota. Paco Burguera ha segut un referent en la història del País Valencià, com a escriptor, polític i periodista. Burguera ha segut sempre una veu clara, lliure i ferma, en la lluita pel redreçament nacional del nostre País.

Nascut a Sueca el 1928, va estudiar ciències econòmiques a Madrid. Com a fruit del seu treball ha rebut la Medalla de la Universitat de València, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el premi Valencià de l’Any de la Fundació Huguet de Castelló, la medalla d’Or de l’Ajuntament de Sueca i de Xixona i el Premi Llibertat de la Unió de Periodistes Valencians. El llibre “Des de la trinxera periodística”, recollia els seus articles, uns textos imprescindibles per entendre la realitat social i nacional del nostre País.

De ben jove va publicar a l’editorial Torre (de Casp i Adlert) el llibre de poemes “Ara que sóc ací” (1949) i l’obra de teatre “L’home de l’aigua” (1958), text finalista del Premi València de Literatura de la Diputació. Com a escriptor va guanyar el premi Marquès del Campo dels Jocs Florals de València, amb “El País Valencià davant el Mercat Comú”. També és autor del llibre, “De cara al país” (Gorg 1974), “És més senzill encara: digueu-li Espanya” (Premi Octubre Joan Fuster, 1990) i “Del poble, del país: escrits compromesos”. Pel seu compromís cívic i valencianista, participà activament l’any 1951, en la divulgació de l’exposició (a l’Ajuntament de València) del Diccionari Català-Valencià-Balear. 

Articulista dels diaris Levante, Madrid, Avui, Noticias al Dia, El País, i de les revistes Valencia-Fruits, Gorg, Saó, El Temps, entre d’altres mitjans de comunicació, Francesc Burguera era, en paraules del professor Antoni Ferrando, “un home, un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada”.

Fundador del PDL-PV i més tard del PNPV, on s’aplegaren els exmilitants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat a cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l’autonomia plena per al nostre País. Com deia ell mateix en una entrevista, “el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove”. Per això va ser  atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País i fins i tot, acomiadat com a periodista per l’agència EFE, degut a pressions polítiques d’un ministre d’Aznar. Burguera ha estat un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l’escola: “El País Valencià el faran els mestres o no serà”. Per això mateix, Burguera afirmava: “Crec indispensable que a l’escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat”. Per a Burguera era important “tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo”.

Històric del valencianisme, amic de mon pare, i de Fuster, Ferrer Pastor, Sanchis Guarner, Fermí Cortés, Burguera, ”un liberal sense dogmes”, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.

Vaig tindre la sort de conèixer Burguera a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, degut a la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme, haver repartit casa per casa, a l’Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a “Procuradores en Cortes”, en un intent (recolzat per les forces progressistes) d’introduir aquesta veu lliure que era Burguera, en unes Corts amanyades.

L’any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la Transició, i que va donar lloc a l’actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma “Valencians pel canvi”, en un intent de fer possible l’alternança política al País Valencià.

Ple d’il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del 9 d’octubre de 1977: “Tenim País, tenim País Valencià”  (Levante 13.10.77)

Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó i els altres amics, Francesc Burguera, va dedicar tota la seua vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.

En una societat “normal”, Burguera hauria estat reconegut públicament com un “homenot”, com un personatge cabdal en la història del nostre País. És veritat: ell no buscava reconeixements, perquè era un home lliure que deia el que pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Però vaig trobar a faltar que el passat 9 d’Octubre, el Govern de la Generalitat li atorgara l’Alta Distinció, juntament amb Raimon i l’Associació de Víctimes del Metro.

Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre’l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte, un exemple per a tots els qui seguim els seus passos.

Tant de bo el nostre País, sàpia reconèixer i agrair públicament la tasca i l’obra de Burguera i de seguir el camí que ell va obrir!!

19 d'octubre: Sant Pau de la Creu (LEVANTE-EMV, 19/10/2015)

Hui 19 d´octubre celebrem la festa de Sant Pau de la Creu, fundador de la Família Passionista. Nascut a Ovada el 3 de gener de 1694, passà els primers anys de la seua vida ajudant son pare, que era comerciant. Als 26 anys va sentir la crida del Senyor a fundar una congregació missionera que predicara la saviesa de la Creu de Jesús. Amb aquest objectiu va escriure unes Regles per a la futura Família Passionista. Ordenat prevere el 1727, s´establí a una muntanya, a la Toscana italiana, on va anar madurant la seua vocació d´apòstol de la Passió, fins al punt d´identificar-se del tot amb el Crucificat. Amb dejunis i vigílies de pregària, Sant Pau va vèncer les temptacions i es va afermar en la seua vocació d´apòstol de la Passió, malgrat les foscors i els dubtes que va tindre.

Pau de la Creu va ser un home delicat en el tracte, amb un caràcter jovial i alegre, i alhora que va ser un gran sant contemplatiu, fou també un gran apòstol de la Creu de Jesús. Per això durant més de quaranta anys, Sant Pau de la Creu va recórrer els camins de la Toscana i del Laci, predicant missions populars. Sant Pau de la Creu es dedicà tota la vida a revelar, sobretot als més pobres, el gran amor del Pare, que envià el seu Fill al món. I també l´amor de Jesús, capaç de morir a la creu com a prova suprema del seu amor. Sant Pau de la Creu, en la seua vida, va optar per dedicar-se als marginats de les zones rurals d´Itàlia.

Va fundar el primer convents dels Passionistes el 1737 i l´aprovació de la Congregació arribà el 1769. Finalment, la quarta aprovació de les Regles va tindre lloc el 1775. Els últims anys de la seua vida, Pau de la Creu també va fundar monestirs femenins, les Religioses Passionistes, el primer dels quals, el 1771. Eren dones contemplatives, consagrades a ser l´alè i la respiració de la societat orant i l´alegria de Déu en el món. Sant Pau de la Creu volia que aquestes religioses foren comunitats que feren present l´amor del Pare a l´Església i al món. Sant Pau de la Creu va morir a Roma el 18 d´octubre de 1775 i va ser canonitzat pel papa Pius IX el 1867.

La vida de Sant Pau de la Creu va tindre com a objectiu, l´anunci de la Passió del Senyor. I això va ser el centre del seu testimoniatge profètic. Sant Pau de la Creu deia: "Fem present el missatge de la Creu per mitjà de la paraula oral i escrita, en centres d´espiritualitat, parròquies, moviments religiosos, exercicis i recessos, i a través d´aquella altra presència que ens porta a contemplar i a participar en la Passió de Crist, que es prolonga en l´home que sofreix". Per a Sant Pau de la Creu, aquest era el motiu de la presència de la Família Passionista en el Tercer i en el Quart Món, en les zones marginades i en la vida de l´Església perseguida.

Amb els anys, van nàixer altres congregacions passionistes femenines, arrelades totes elles en el vigor i en el carisma de Sant Pau de la Creu. Així, a Florència, el 1815 (enguany fa dos segles) Magdalena Frescobaldi va fundar les Germanes Passionistes de Sant Pau de la Creu, dedicades a l´educació integral de les persones, a través de llars d´acollida i escoles en zones marginals. Amb aquesta tasca, les religioses ajudaven els més pobres a descobrir la pròpia dignitat, alhora que feien créixer les seues capacitats i possibilitats.

També Dolors Medina, el 1896, va fundar a Mèxic, les Filles de la Passió. I Teresa Gallifa, fundà les Serventes de la Passió, que atenen i protegeixen les dones amb fills, que passen dificultats.

La Família Passionista té com a carisma, la inquietud missionera i evangelitzadora amb els pobres, així com també el treball a favor de la comunió entre les Esglésies cristianes. Els Passionistes porten al cor el Memorial del Crucificat, gràcies al qual podem descobrir l´amor de Déu, que entregà el seu Fill als hòmens. És en la Creu de Jesús, que apunta ja un nou dia, ple d´esperança. No la soledat, la desesperació o la foscor. Perquè si és veritat que en l´arbre del paradís ens vingué la mort i el pecat, en l´arbre de la vida, en la Creu de Jesús, trobem el perdó i la comunió amb la Santa Trinitat. És en el Crucificat i Ressuscitat, que té sentit la nostra fe. I això en nosaltres, els qui ens considerem deixebles de Jesús. Però també els no creients poden descobrir l´amor de Déu, quan descobreixen un home que n´ajuda un altre a portar la seua creu, ja que aquest acte de fraternitat fa nàixer la resurrecció. Pel contrari: allà on ningú no ajuda els altres a portar la creu (per desídia, egoisme o indiferència), la soledat ens envaeix i el món es deshumanitza.

Sant Pau de la Creu, fundador de la Família Passionista, ens deixà alguna cosa més que una frase piadosa, quan deia: "La Passió de Crist està sempre gravada en els nostres cors". D´ací que Sant Pau de la Creu ens convide també a nosaltres, hui, a fer present, en el nostre món, la memòria de la Creu, que alimentada en la contemplació orant, explica i manté viu el sentit de la mort de Jesús: el seu amor a la humanitat.

Precisament, va ser d´aquest amor del Crucificat, que va nàixer la Família Passionista, una congregació d´hòmens i de dones, de religiosos i de laics, present en més de cinquanta països. Per això els Passionistes ens revelen que la Creu ens porta a la Resurrecció. I si hi ha creus que no generen resurrecció i vida, és que hem falsejat la seua memòria.

Que l´exemple de Sant Pau de la Creu ens moga a fer costat als crucificats del nostre món, per ajudar-los en els seus sofriments. I també a obrir camins d´esperança per a tots els qui sofreixen.

19 d'octubre: Sant Joan Brebeuf i els màrtirs del Canadà (LEVANTE-EMV, 19/10/2015)

Hui 19 d´octubre celebrem la festa de Sant Joan Brébeuf i dels altres companys seus jesuïtes, màrtirs del Canadà.

L´evangelització del Canadà va començar a principis del segle XVII, quan arribà a aquells terres Samuel de Champlain amb un seguit de companys, amb l´objectiu de fundar una colònia, amb sobirania francesa, per dedicar-se a comercialitzar les pells. D´aquesta manera es va fundar Port-Royal, a Nova Escòcia, i Quebec, a la vora del riu Sant Llorenç. Després es fundaren les ciutats de Trois-Rivieres i Mont-real.

Aquells aventurers francesos del primitiu Canadà, eren en la seu majoria de confessió calvinista, tot i que en 1615, enguany fa quatre segles, Champlain va portar a la zona alguns franciscans, que van començar a predicar l´Evangeli. Un d´aquests, Fra Josep Le Caron, penetrant les selves deshabitades que cobrien la regió dels llacs, va arribar a la zona dels indígenes anomenats hurons. D´aquesta manera començava l´evangelització d´aquest poble.

Les terres de la vora meridional del riu Sant Llorenç i del Ontari, estaven habitades per les tribus iroqueses, i tant aquests com els hurons, feien vida nòmada, ja que eren caçadors. Amb tot, els hurons, a més de ser nòmades, també cultivaven algunes terres i per això, pel seu incipient sedentarisme, van ser els més apropiats per a l´obra missionera dels franciscans i dels jesuïtes.

Quan el 1623, i a petició dels franciscans, arribaren al Canadà els primers jesuïtes, un d´ells sobretot, Joan Brébeuf, anà a evangelitzar els hurons. Així el 1626, Brébeuf, després de vèncer nombroses dificultats, arriba a aquesta zona del indis hurons.

En 1627 Richelieu anul·là els privilegis comercials dels hugonots del Quebec i per això els calvinistes de La Rochela demanaren ajuda a Anglaterra, que va fer la guerra al Govern de Lluís XIII. Així, una expedició militar anglesa s´apoderà de Quebec en 1629 i va fer presoners catòlics, entre ells els jesuïtes de la missió, i el hugonots. Però el 1632 França va tornar a ocupar el Canadà i els jesuïtes van poder tornar a la seua tasca missionera, interrompuda per la guerra.

Dirigits pel P. Pau Le Jeune, primer, i després pels Pares Jeroni Lalemant i Pau Ragueneau, a Quebec s´obrí un seminari per a la formació cristiana dels xiquets i jóvens indígenes, que s´escaparen d´aquella residència, ja que no van ser capaços d´acomodar-se a la vida sedentària d´aquell centre escolar. Va ser aleshores quan els missioner, amb més bon criteri, es van escampar per les terres dels hurons per fundar diverses cases o bases de les seues activitats missioneres, com Santa Maria, Sant Josep, Sant Ignasi i Sant Lluís. D´aquesta manera van poder evangelitzar tota aquesta zona. I és que, tant ahir com hui, no han de ser els indígenes els qui s´han adaptar als missioners, sinó aquests s´han d´adaptar a la vida i als costums dels indígenes.

Enmig de la immensitat del bosc i dels prats, el P. Brébeuf escampà la llavor de l´Evangeli recorrent centenars de quilòmetres entre un poblat i un altre, i entre un campament i un altre, per portar així la veu de l´Evangeli. Van estudiar, com ha de ser, els costums del indígenes, i van saber adaptar-se a ells, aprenent la llengua d´aquest poble i la manera d´expressar-se, cosa que els cristians del País Valencià demanem als nostres pastors, que continuen menyspreant el valencià.

El sentit, ple de saviesa, de la Companyia de Jesús, estava present en els mètodes utilitzats pel P. Joan Brébeuf i pels seus companys de missió. Malgrat que les epidèmies i la mort violenta assetjaven l´activitat apostòlica dels missioners jesuïtes, aquests no es van fer arrere. El mateix P. Brébeuf, preveient el martiri, va saber oferir a Déu la pròpia vida.

Enmig de les guerres tribals, el 1648 els iroquesos arribaren al país dels hurons, i el 4 de juliol van arrasar la missió de Sant Josep, on el P. Antoni Daniel va ser assassinat. La primavera de l´any següent, el pas dels iroquesos va acabar amb les missions de Sant Ignasi, Sant Lluís i Santa Maria, i els PP Brébeuf i Lalemant van ser fets presoners i martiritzats. Més tard, el 7 de desembre de 1649, arribà la destrucció a la missió de Sant Joan Baptista, on va morir màrtir el P. Carles Garnier.

La corona del martiri d´aquests jesuïtes, herois de la fe i de la caritat, es va vore reconeguda per l´Església del Canadà i per l´Església universal, que els va reconèixer sants. Així, el 29 de juny de 1930, el papa Pius XI va canonitzar aquests jesuïtes, proposant-los com a exemples de fidelitat a Jesucrist. Tant de bo que els seu exemple ens ajude a viure la nostra fe amb generositat i amb alegria.

La Mare de Déu Pobra (LEVANTE-EMV, 19/10/2015)

 Hui, com cada dilluns després del tercer diumenge d´Octubre, la vila de Xaló, a la Marina Alta, celebra la festa de la Mare de Déu Pobra, una advocació entranyable de Santa Maria, que mostra la solidaritat de la Mare Verge, amb tantes i tantes persones que, en ple segle XXI, pateixen el flagell de la pobresa.

La Sagrada Escriptura ens exhorta a ser solidaris amb els pobres ja des de l´Antic Testament. Per exemple al llibre del Deuteronomi, el Senyor ens crida a socórrer els pobres, les viudes i els orfes, com podem vore en el text, 15:1-3,11 i també als versets 20 i 21 del capítol 24 del mateix llibre. Un verset que els cristians no hauríem d´oblidar mai, i encara menys en aquest temps, tan llarg ja de crisi econòmica, és: "Mai no en faltaran de pobres en el país, per això et done aquest manament: obri les mans al teu germà, als pobres que hi haja al teu país" (Dt 15:11).

El llibre de Rut, al capítol 2, o el llibre de Tobit (4:21) i també els Psalms (12:6 i 18:28) ens parlen de l´amor als pobres. Encara, el llibre dels Proverbis ens exhorta a la justícia a favor dels més desvalguts, alhora que denuncia les injustícies: "Qui oprimeix l´humil, ultratja el qui el va fer; l´honora, el qui és bo amb el pobre" (Pr14:31). Igualment els profetes, com Isaïes, Jeremies, Amós o Miquees, alcen la seua veu, que és sempre un crit a favor dels pobres i dels desvalguts. Però és sobretot al Nou Testament, i d´una manera particular a l´Evangeli de Sant Mateu i al de Sant Lluc, on Jesús mostra la seua preferència pels pobres i pels humils, pels menyspreats i pels qui es troben xafats pel poder despòtic.
La festa de la Mare de Déu Pobra de Xaló, d´on fou capellà l´estimat José Enrique Sala, fill de Benissa i que ja viu a la presència de Déu, se celebra tres dies després del Dia Mundial de l´Alimentació, que commemoràvem el passat divendres 16, i dos dies després de la Jornada per l´eradicació de la pobresa, el dia 17.

Va ser amb motiu del Dia Mundial de l´Alimentació, que el papa va adreçar un dur missatge al director general de la FAO, José Graziano da Silva. En aquest text, Francesc denunciava la desigualtat existent entre països pobres i rics, una desigualtat que com recordava el papa, "és el resultat d´aquella cultura que descarta i exclou molts germans i germanes nostres". Només fa uns dies, i també amb motiu del Dia mundial de l´Alimentació, Càritas i Mans Unides ens recordaven que 800 milions de persones pateixen fam.

En el seu valent missatge a la FAO, el papa Francesc ens recordava que tots nosaltres "som responsables de les dues terceres parts de la població" que continua "desprotegida". És a dir, d´aquells milions de persones que "passen fam i desnutrició", degut sobretot a "la distribució injusta dels fruits de la terra", i també "per la falta de desenrotllament agrícola".

El papa Francesc denunciava aquells que només busquen beneficis, així com també "la concentració en interessos particulars i els efectes de polítiques injustes", que "frenen iniciatives nacionals o impedeixen una cooperació eficaç al si de la comunitat internacional". Tot això provoca l´augment de "les diferències en els nivells de benestar", així com en els "ingressos, l´accés a l´assistència sanitària i l´ensenyament". Com deia el papa en aquest discurs, "la falta de protecció social és un factor negatiu", així com la desigualtat, que "afecta als elements fonamentals del benestar individual i col·lectiu, com la salut, l´ensenyament i la qualitat de vida".

El papa feia una crida a la protecció dels "més desafavorits", degut a la "falta de protecció social", cosa que fa que "pateixen les conseqüències nocives d´una crisi econòmica persistent". I és que, com recordava Francesc, l´Església "no és indiferent a aquestes situacions", ja que defensa un dret fonamental: "la creació i els fruits de la terra són dons de Déu que concedeix a tots els éssers humans", i per això mateix "han de ser compartits justament per tots ells". El papa acabava el seu missatge a la FAO, afirmant la seua ferma voluntat "per afrontar les injustícies", i així poder fer un món més humà i més fratern.

La festa de la Mare de Déu Pobra a Xaló, ens convida hui a estar atents a tantes formes de pobresa com hi ha al nostre País. I a ser sol·lícits, com ho fou Santa Maria, per així atendre els més desvalguts de la nostra societat.

Santa Maria de la Puríssima de la Creu (LEVANTE-EMBV, 18/10/2015)

Hui diumenge tindrà lloc al Vaticà la canonització de la Mare Mª de la Puríssima de la Creu, que va nàixer a Madrid el 20 de febrer de 1926. Mª Isabel Salvat Romero va vindre al món en ple centre de Madrid, en una llar cristiana al costat de la Porta d´Alcalà, a la mateixa casa on el 22 de desembre de 1870 va morir el poeta Gustavo Adolfo Bécquer.

Mª Isabel va ser la tercera del huit fills que tingueren els esposos Ricardo Salvat Albert, de Màlaga i Margarida Romero Ferrer, de Madrid. Sa mare va ser un exemple de pietat i de caritat, i li va donar a la seua filla una sòlida educació cristiana. Per això la xiqueta va fer el batxillerat al col·legi de les monges Irlandeses, i en esclatar la guerra civil, tota la família es va traslladar a la ciutat portuguesa de Figueira da Foz, on van viure fins que el 1938 se n´anaren a Sant Sebastià, on Isabel va continuar els seus estudis al col·legi de la Companyia de Maria. En acabar la guerra, la família s´instal·là de nou a Madrid.

Mª Isabel Salvat, que era una jove elegant, atractiva i d´un nivell social elevat, va conèixer el 1942 l´Institut de les Germanes de la Creu. D´aquella coneixença, Isabel va quedar sorpresa i il·lusionada per la vida abnegada d´aquelles dones de Déu.

Renunciant a una posició social òptima i a la comoditat, el 8 de desembre de 1944, Isabel, amb 18 anys, ingressà com a postulant d´aquest Orde Religiós, a Sevilla, per tal de viure la seua vocació amb esperit de sacrifici i d´abnegació.

El 9 de juny de l´any següent va vestir l´hàbit i prengué el nom de Sor Mª de la Puríssima de la Creu. Com a novícia va destacar per la seua entrega, dolcesa i alegria, ja que sincera i pacient servia tothom. Sor Mª de la Puríssima va fer els vots temporals el 27 de juny de 1947 i els perpetus, el 9 de desembre de 1952. Aquest mateix any va obtindre el títol de mestra de Primària.

Sor Mª de la Puríssima de la Creu va estar destinada a diferents cases de l´Orde, com Lopera, Valladolid, Estepa, Villanueva del Río y Minas, on va exercir com a directora d´aquests col·legis. El 5 d´octubre de 1966 va ser nomenada mestra de novícies, on va sembrar alegria i pau, i on treballà per la unitat de la comunitat. El 1969 va ser elegida Provincial, l´any següent, Tercera Consellera General de l´Institut, i l´11 de febrer de 1977, Mare General, càrrec per al qual va ser reelegida successivament, i per unanimitat, el 1983, 1989 i 1995.

Austera i pobra, la Mare Mª de la Puríssima es va entregar per complet als altres, i d´una manera més concreta als més necessitats, sobretot als pobres i als malalts, que ocupaven el centre del seu cor. Amb una vida senzilla i humil i plena de fe, la Mare Mª de la Puríssima va donar exemple de generositat i de fidelitat a l´Evangeli. Va fundar les cases de Puertollano, Huelva Reggio Calàbria, Cadis, Lugo, Linares i Alcàzar de San Juan. Va ser la sisena Mare General de l´Orde de les Germanes de la Creu. I seguí el carisma de la fundadora, Santa Àngela de la Creu, atenent i visitant els malalts que vivien sols o que els seues famílies no podien cuidar.

Sisena Mare General de les Germanes de la Creu, el 1994 li van diagnosticar un tumor al pit, a conseqüència del qual va morir el 31 d´octubre de 1998.

Sor Mª de la Puríssima va ser beatificada a Sevilla el 2010 i hui, amb la canonització que presidirà el papa Francesc, serà proposada com a exemple de santedat per a tots els cristians.

Santa Mª de la Puríssima, amb la seua vida de generositat i d´entrega, de delicadesa i de caritat, com a Germana de la Creu, ens encoratja a viure servint els altres, tal com el papa demana als religiosos i a les religioses (i a tots), amb aquella frase seua tan bonica: "Qui no viu per a servir, no serveix per a viure".

Santa Mª de la Puríssima de la Creu i les religioses Germanes de la Creu són per al nostre món, un gratificant testimoni de despreniment i de pobresa, d´humilitat i de generositat, i una llum enmig de tants egoismes i balafiaments com estem acostumats a suportar. I són a més, com digué el papa el passat dia 12 de març, aquelles que "no tenen por de deixar-se acariciar per la misericòrdia de Déu", ja que només així poden "comprendre tantes misèries humanes" i ser elles mateixes, la carícia de Déu als qui més sofreixen.

El papa Francesc, com digué en la canonització de Fra Juníper Serra el passat 23 de setembre, ens convida a anar "a aquells que viuen el pes del dolor i del fracàs", per anunciar "un Pare que busca ungir-los amb l´oli de l´esperança".

Que aquesta nova santa que hui puja a la glòria de Bernini ens ensenye a ser servidors de l´amor, i a portar la misericòrdia de Déu a tota la humanitat.