14 de juliol: El Beat valencià Gaspar Bono (LEVANTE-EMV, 14/07/2015

Hui dia 14 de juliol celebrem la festa del Beat valencià Gaspar Bono. Va ser Félix Puimayor y Budar, "abogado de los Reales Consejos, y Hermano Profeso de la Ven. Orden Tercera de la misma Mínima Familia", qui va escriure la "Vida del Beato Gaspar de Bono de la Orden de Mínimos", una obra publicada a València el 1787.

Com escriu Félix Puimayor, "Valencia, Patria fecunda de Héroes, cuenta entre muchos santos al Beato Gaspar de Bono", que nascut el 5 de gener de 1530, va ser batejat a l´església de Sant Nicolau, com canten aquests Goigs antics: "En Valencia Ciutat bella/ en Vigilia dels Sants Reys/ nasquereu ab gran Estrella/ per dar de santedat Lleys;/ aquell dia tan festiu/ fereu més magestuós".

Des de menut, Gaspar era "dechado en humildad". Son pare, Joan Bonhóm, "apellido de que se formó el de Bono", era de Sant Lambert, a la Gascunya, i sa mare, Isabel Joana Monzó, "natural de la Villa de Cervera en el Reyno de Valencia, en el Maestrazgo de Montesa", eren teixidors i vivien molt senzillament. Els esposos Joan i Isabel van tindre quatre fills: Isabel Joana, Gaspar, Joana Anna i Mateu Dionís, que van ser instruïts pels seus pares "en la Doctrina Christiana, y maximas evangelicas", per tal que amb aquest ensenyament, "se acostumbrásen à la pràctica de las principales virtudes".

La família anava a "la Iglesia de San Juan del Mercado à oír Misa, asistiendo al divino Sacrificio con la mayor atencion, y reverencia, todos los dias de trabajo". Pel contrari, els dies de festa els pares portaven els quatre fills a "los Oficios divinos, por lo regular, al Convento de Jesus, Observantes de San Francisco". Per la seua part, el menut Gaspar, "que havia nacido para cosas grandes, crecia en la virtud". El xiquet, com diu Félix Puimayor, estava amarat per "la dulzura de su natural, su docilidad, y su modestia, à que acompañaba una extremada hermosura".
Als 10 anys, Gaspar entrà "à servir de Criado en casa de Martin Adanza, Mercader rico, cuyo caudal consistia en Terciopelos, Damascos, y otras ropas, y telas de seda". Enemic de la ociositat, Gaspar, a més d´aprendre Gramàtica, "empleaba los ratos libres de la ocupacion de su ministerio, en fervorosos exercicios de oracion al Señor, devociones à su Madre Santisima y leccion espiritual".

Als 15 anys Gaspar "se fue al Convento de Predicadores de Valencia, pidiendo el Sagrado Abito", on va ser admès. Però persuadit per la família, que havia quedat en la pobresa, "salio de la clausúra, y bolvio à servir en casa del Mercader". Poquet a poquet Gaspar "se iba debilitando, y extenuando en gran manera", ja que portava als seus pares i germans, el seu menjar, i per això anava debilitant-se. Quan ho va saber el seu amo, es va fer càrrec de la manutenció de la família de Gaspar: "Com pobresa, y caritat/ en vostres Pares brillaba,/ dels dos haveu heretat/ virtut, que tant vos gustava;/ y no obstant los asistiu/ en sas penas piadós".

Quan el jove tenia 20 anys, "siendo exemplar, y modelo de perfeccion", s´enrolà en l´exèrcit, "en el Servicio de Su Principe y pasó à el Exercito de Italia, que estaba en Campaña", com a "Soldado raso": "Buscant estát verdader,/ y elecció, que os convindria,/ sou després de Botiguér/ Soldat de Cavalleria;/ mes lo acert no conseguiu/ ni trobau contento en vos". Els deu ansy que Gaspar va passar fent de soldat en l´exèrcit de l´emperador Carles Vè, "le sirvieron de ensayo para la otra Milicia que le estaba guardada". Ferit en una batalla, Gaspar invocà Déu perquè "tuviése à bien concederle un poco mas de vida, no ya para gozar de las vanas glorias del Mundo, sino para emplearle, con el favor de su gracia en mayor servicio, y honor se su santisimo Nombre". Gaspar va invocar la protecció "de su amada Madre Maria Santisima baxo el titulo de Desamparados, afianzado en la nobleza con que desempeña tan dulce renombre en la prodigiosa Imagen que la venéra su Patria Valencia": "Ferit de enemich cruel/ de cavall foreu llansát/ pero alsánt los ulls al el/ vereu en Deu la pietat;/ del mon fugireu actiu/ per ser Minim Religiós". Una vegada refet de les ferides, va tornar a València des d´Itàlia.

El llibre Segon d´aquesta vida del Beat Gaspar Bono, narra el seu ingrés als Mínims, concretament al "Convento de San Sebastian. Orden de Minimos de mi Padre San Francisco de Paula, situado extra muros de su Patria Valencia". Va ser el 16 de juliol de 1560, quan Gaspar tenia 30 anys, que va fer la vestició de l´hàbit per iniciar el noviciat, durant el qual practicà la penitència i la mortificació, així com la "humildad, y obediencia en barrer, fregar, servir en la Enfermería, en el Huerto". El temps de noviciat de Gaspar, "su diversion eran la soledad, y el retiro", i "la abstinencia su regalo".

El 17 de juny de 1561, Gaspar va fer la professió al convent de Sant Sebastià de València. La seua vida era un exemple de "virtud, bondat, obediencia, devocion, y penitencia". Ordenat prevere un any i mig després de la professió, Gaspar vaser un home de pregària i un model de caritat. Observant en la pobresa, "jamás permitió tener consigo dinero suyo", de tal manera que era "un Angel en carne mortal": "Del Institut tan perfet/ los vots guardareu lleal,/ y la Puresa os ha fet/ de esperit Angelical;/ als blanchs Lliris excediu/ en ser pur, cast, y olorós".
Finalment el llibre Tercer d´aquesta vida de fra Gaspar Bono escrita per Félix Puymayor, narra "los sucesos del Beato Gaspar, desde que empezò à obtener cargos de Prelado hasta su dichosa Muerte".

El Beat Gaspar Bono va ser nomenat mestre de novicis, ja que "con su dulzura, y caridad conquistaba los corazones de sus Novicios". A més, "con su prudencia, y discrecion los dirigia por los rectos caminos de la perfecion". Fra Gaspar Bono va ser elegit "Corrector del Convento de Alaquás" i del de Sant Sebastià de València. També va estar als convents dels Mínims de Perpinyà i de Palma de Mallorca. A més, per influència de l´arquebisbe Sant Joan de Ribera, Gaspar Bono va ser nomenat provincial dels Mínims.

A València, el diumenge més pròxim a la festa del Beat Gaspar Bono, es trasllada la seua imatge des de la casa natal, al carrer Canyet 17, on es venera durant tot l´any, fins a la parròquia de la Mare de Déu del Puig: "Tot malalt será curat/ si ab cor net acut al Trono,/ y en tota necesitat/ vos prega Gaspar de Bono;/ á les Prenyades ohiu,/ y donau lo part ditxós".

Home de pregària i ple de bondat, el Beat Gaspar Bono va morir el 14 de juliol de 1604. Va ser beatificat pel papa Pius VI el 10 de setembre de 1786 i les seues restes es troben a l´església de Sant Nicolau de València: "Erau Serafi abrasat/ quant al Sagrament oravau,/ y os tenia arrebatát/ un sol Deu que allá adoravau;/ de devot contemplatiu/ li foreu obsequiós".

Per agrair a Déu l´exemple del Beat valencià Gaspar Bono, cantem amb aquests Goigs: "Puig sou sempre compasiu/ de qui os clama fervorós:/ pregau per tots à Deu viu/ Gaspar de Bono Gloriós".

13 de juliol: Sant Enric (LEVANTE-EMV, 13/07/2015)

Hui 13 de juliol celebrem la festa de Sant Enric II, rei d´Alemanaya i emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Va ser el 8 de juliol del 2013, quan el Sr. Rafael Brines escriví a Levante-EMV, un article (Cuando los Enriques se asociaron en Valencia) on recordava l´associació "Sant Enric", amb la missa a l´església dels Sants Joans, cada 15 de juliol. Ara la festa litúrgica se celebra el dia 13 del mateix mes, aniversari de la mort del sant, el 1024.

Enric, nom d´origen germànic, que vol dir "casa poderosa", va nàixer el 6 de maig de 973, al ducat de Baviera, on va sobreeixir en virtuts.
Fill del duc Enric i de Gisela, el jove va passar els primers anys de la seua vida al monestir benedictí d´Hildesheim, i amb els monjos estudià Lletres, els Psalms i la Sagrada Escriptura. Destinat al servei de l´Església, va ser educat pel bisbe Wolfgang, de Ratisbona i per l´Abat Ramvold: "Plens de goig i d´alegria/ cantem hui de tot cor:/ Siau sempre nostre guia/ Sant Enric emperador".

Quan el 995 va morir son pare, Enric heretà el govern del ducat de Baviera, per la qual cosa abandonà la vida eclesiàstica. Cassat amb Cunegunda, quan el 1002 va morir sense descendència l´emperador Ot III, cosí d´Enric, l´arquebisbe Willigis, de Maguncia, va ungir Enric rei d´Alemanya, el 7 de juny d´aquell mateix any, primer pas per esdevenir emperador del Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica. Després que es proclamara rei d´Itàlia, el 14 de febrer de 1014 (l´any passat va fer mil anys) Enric i la seua esposa van ser coronats pel papa Benet VIII a l´església de Sant Pere de Roma com a emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Enric, home recte i piadós, va jurar fidelitat a Déu i a l´Església Romana: "Nós, Enric, emperador, prometem, jurem i assegurem que serem protectors i defensors d´aquesta santa Romana Església". I el papa entregà a Enric l´espasa, el ceptre, una bola d´or i la corona.

Com a emperador consagrat i coronat, Enric podia vestir ornaments litúrgics, fer de diaca en la missa papal i rebre la comunió amb el pa i el vi de l´Eucaristia. L´emperador Enric va actuar sempre amb fidelitat a l´Església i al seu poble amb un esperit de servei, com canten uns Goigs del segle XVIII: "Essent Princep de Bavier/ De virtuts foreu exemple/ Y en lo palau y en lo temple/ Vostre esperit lo mateix era:/ Sempre devot,sempre sant/ En la esglesia y en la cort". L´emperador Enric va voler inspirar la seua política en el cristianisme, i per això es va preocupar d´estendre la fe entre els pobles pagans.

Per tal de protegir l´Església, l´emperador Enric intervingué positivament en la reforma dels costums dels monjos i dels preveres. Així, en el Concili de Pavia, el 1022, Enric, juntament amb el papa Benet VIII, va dictar unes disposicions per fer complir el celibat eclesiàstic. Va intervindre també en la reforma de la vida monàstica, recolzant el moviment que a principis del segle X havia nascut a l´abadia de Cluny. De fet, l´emperador Enric va mantindre una estreta amistat amb l´abat Odiló de Cluny. La reforma cluniacenca, que va donar un fort impuls al vigor espiritual dels monestirs, va instaurar una gran congregació o Orde de monjos, amb un únic superior, que era l´abat de Cluny. Enric també va influir en la creació de diòcesis, i va construir esglésies i monestirs, per tal de fomentar el culte diví, així com també diverses catedrals, com la de Bamberg on reposen les seues restes i les de la seua dona. Per la seua rectitud en el govern, l´emperador Enric es va guanyar l´amor del seu poble

Anomenat el "Piadós", al final de la seua vida es va retirar al monestir de Vanne. Home piadós, Enric va morir a Grona el 13 de juliol de 1024 i el seu cos va ser enterrat a la catedral de Bamberg. De seguida es va propagar la seua fama de sant i per això, el papa Eugeni III el va canonitzar el 12 de març de 1146. El poble l´aclama amb aquests Goigs: "Puix que gran fou vostra gloria/ En vencer sempre´ls infeeels/ Alcansaunos desde´ls cels/ Ahont gosau vostra victoria".

I és que com deia Sant Enric (i que els nostres polítics haurien de recordar), "Déu no m´ha donat la corona per a fer el mal, sinó per a corregir els qui el fan". Per això agraïm a Déu l´exemple de Sant Enric amb aquest cant: "Puix que gran fou vostra glòria/ en vèncer sempre´ls infidels:/ alcansaunos desde´ls cels/ ahont gosau vostra victòria/ contra l´Infern, valentia,/ e incontrastable valor".

Que Sant Enric mire amb amor els governants de tots els països i els ajude a treballar per la justícia i per la llibertat. Que amb la seua intercessió, els polítics treballen pel benestar dels pobles. Que els pobres puguen eixir de la pobresa, que s´acabe l´opressió que pateixen els països del Tercer Món i no hi hagen més guerres. Que els polítics acaben amb les indústries que fan negoci amb les armes. I que tots els governants es preocupen per extingir la fam i per estendre més i més la pau a tots els racons de la Terra.

11 de juliol: Sant Benet (LEVANTE, 11/07/2015)

 Hui 11 de juliol, celebrem la festa de Sant Benet, pare de monjos i patró d´Europa. L´ensenyament d´aquest sant abat el trobem reflectit en la Regla per a monjos que ell va escriure, i que sintetitza la vida d´un home, "Benet de nom i beneït de Déu", com el definí el papa Sant Gregori el Gran. Aquesta Regla, que és un model de vida monàstica està formada per diversos eixos, que estructuren la vida dels monjos, com la pregària, la humilitat, la paternitat abacial, l´acolliment d´hostes, pobres i pelegrins, l´obediència, el perdó i sobretot la comunió fraterna. Sant Benet vol que cada comunitat esdevinga una escola de servei, on cadascú dels monjos siga una icona de l´amor Trinitari. I tot això viscut des de la llibertat, que és a la base de l´opció monàstica i de qualsevol altra opció personal.

La vida i l´obra de Sant Benet i la seua crida a la fidelitat, em porta el record d´una moda o passió que, des de fa uns anys, concretament des del 2008, s´ha estès per diversos ponts de París i que alguns han qualificat de gregària. Es tracta de comprar un cadenat, escriure en ell el nom de la parella, fixar-lo en un lloc "romàntic" i llançar la clau al riu Sena, com a mostra d´afecte i de fidelitat. S´ha sabut que només als ponts des Arts de París hi ha vora un milió de cadenats, cosa que fa que aquest pont haja d´aguantar una càrrega de quaranta tones. És evident que davant el perill que suposa la càrrega dels cadenats, les autoritats, amb molt bon criteri, ja han decidit retirar-los. Aquest fenomen s´ha estès pels diversos ponts de París, a més del pont des Arts. Però no només a París. Aquesta "moda" ha arribat també la badia de San Francisco i la Ciutat Prohibida de Pequín.

Aquest "invent" dels cadenats als ponts de París, m´ha fet recordar un capítol del Llibre Tercer dels Diàlegs del papa Sant Gregori el Gran, en el qual Sant Benet va fer vore a l´ermità Martí, que la fidelitat al Crist no es troba en el fet de lligar-se materialment a una cadena, sinó en viure la pròpia vocació des de la llibertat i des de l´amor.

Sant Gregori el Gran va escriure el Segon Llibre dels Diàlegs, que dedicà per complet a la vida de Sant Benet. Però també al capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs, titulat, "L´ermità Martí del Mont Marsic", Sant Gregori ens relata aquest episodi de la vida del sant abat: "Fa poc, també al país de Campània, sobre el Mont Marsic, un home molt venerable anomenat Martí, menà vida solitària, i durant força anys estigué reclòs en una cova molt estreta. Molts dels nostres el conegueren i foren presents a les seues accions. N´he sabut moltes coses pel papa Pelagi, el meu predecessor de venerable memòria, i per altres hòmens molt religiosos.

Martí, al començament d´estar en aquella muntanya, quan encara no estava reclòs a la cova, s´havia lligat el peu a una cadena de ferro que havia fixat a la roca per l´altra extremitat, per tal de no haver d´anar més lluny de la llargada de la cadena. Benet, l´home de vida venerable que ja he recordat, ho va saber. Li féu dir per un dels seus deixebles: Si eres servidor de Déu, no estigues retingut per una cadena de ferro, sinó per la cadena de Crist. Després d´aquestes paraules, Martí es desféu d´aquells grillons, però mai més no s´allunyà del radi d´acció on anava amb el peu encadenat. Lliure de la cadena s´establí en l´espai on s´havia limitat abans, quan estava lligat".

La "moda" dels cadenats als ponts del Sena, no fa sinó posar en perill la seguretat dels vianants, alhora que redueix l´amor de les parelles a una anècdota, a un simple cadenat. És evident que l´amor i l´afecte dels enamorats no necessita ni de cadenats ni de cadenes. Al contrari: l´amor es fonamenta en la llibertat i en la confiança. I un cadenat no és precisament el millor símbol per expressar l´afecte i l´estimació. El capítol XVI del Tercer Llibre dels Diàlegs de Sant Gregori que he mencionat, ens fa veure que és la llibertat, i no les cadenes, allò que dóna sentit a la vida, al compromís d´una parella, o d´uns monjos o monges, que volen que l´amor siga el sentit i el fonament de la pròpia vida.

El valencià de sempre (VILAWEB/ONTINYENT, 12/07/2015)

Aquest és el títol de l’excel·lent llibre d’Eugeni Reig, una obra de 836 pàgines que ha publicat l’editorial Bromera. El llibre és una versió actualitzada i ampliada d’una obra clau, d’aquest mateix autor, per al coneixement de la nostra llengua: ‘Valencià en perill d’extinció’.

Com diu la contraportada del llibre, aquesta obra és ‘d’allò més útil per a qualsevol lector –aficionat o tècnic, professor o alumne-’, ja que aquest text d’Eugeni Reig ‘demostra que la llengua és un recurs molt ric’, i ens ‘alerta del perill d’empobriment del valencià’. Per això aquest llibre ens ‘proposa un model a seguir per a protegir el cabal lèxic que atresora la nostra llengua’.

El llibre ‘El valencià de sempre’ conté 740 entrades noves que s’afigen a les 1.440 entrades de la segona edició de ‘Valencià en perill d’extinció’ que ara presenten afegits i accepcions noves.

L’objectiu d’aquesta excel·lent obra d’Eugeni Reig és promoure la conservació del lèxic que arreplega l’obra, ‘i fer palès que sense la implicació, tant d’escriptors, docents, parlants i mitjans de comunicació’ la supervivència del valencià no està assegurada.

Eugeni Reig, nascut a Alcoi el 1942, és un treballador infatigable a favor de la nostra llengua i de la seua unitat. L’abril de 1999 ja va publicar el llibre ‘Valèncià en perill d’exinció’, on recollia 835 paraules i locucions genuïnament valencianes que Eugeni Reig considerava que estaven en perill de perdre’s. Posteriorment, el 2005, l’amic Reig va publicar una segona edició, revisada i augmentada, que ara ha ampliat i actualitzat en aquesta tercera versió.

El llibre recull expressions tan vives fa temps (i que podem perdre) com almàssera, arrap, barxeta, berena, bocí, botja, carnestoltes, darrer, devallar, devanit, eixamorar, fanecada, fer batre, ferralla, furonejar, garró, guix, jas, llapassa, mançaneta, no deixes les sendes velles per les novelles, òbila, partir palletes, pataqueta, pebrella, perdigot, pericana, ploure a borbotons, poca traça, queferós, queixal de l’enteniment, quiquereta, rabosa, rastell, regall, reglotar, rot, runa, safa,sagí, tanda, tararot, tenca, tindre el pap salat, tocar ferro, tota pedra fa marge, ullal, vérbol, verdet o xollar.

El llibre, que conté una àmplia bibliografia, es fa imprescindible per a conèixer la nostra llengua i per evitar que les paraules es vagen morint.

Com va escriure la també alcoiana Isabel-Clara Simó al diari Avui el 9 de juny passat, ‘La feina que ha fet el lingüista alcoià és digna d’aquella nissaga que avui semblava perduda de lingüistes que es deixen el fetge, mot a mot, en obres que transcendiran el temps’. En el llibre de l’amic Eugeni Reig, com diu l’escriptora Isabel-Clara Simó, ‘s’hi descobreixen les bases, les arrels de la llengua comuna’, i per això ‘és d’aquells llibres que has de tenir sempre a l’abast de la mà’.

10 de juliol: Sant Cristòfol (LEVANTE-EMV, 19/07/2015)

Cada 10 de juliol, són molts els pobles que celebren la festa de Sant Cristòfol, patró d´Alboraia, l´Alcora, Xodos i de Castelló de la Plana. Fruit de la devoció a aquest sant, tenim diverses ermites dedicades a Sant Crsitòfol, com a Camporrobles, Alcoi, Alboraia, Benassal, l´Olleria, Culla, Énguera, Sant Mateu, Tuejar, Cocentaina, Alcalà de Xivert, Sagunt, Castellnovo, Vall d´Alba o Buñol i les parròquies que el veneren, com la de Benipeixcar, La Canyada de Biar, Picassent i Ribesalbes.

El nom de Cristòfor (del grec Khristóforos) vol dir portador de Crist i el text més conegut on es narra el seu martiri és del segle VIII. Amb tot, una inscripció del 452 trobada a Nicomèdia, ja fa menció d´una basílica de Bitínia dedicada a aquest sant de l´Orient Cristià. Per la seua part, el papa Sant Gregori el Gran, el 598 esmenta un monestir de Sicília dedicat a aquest màrtir: "Amb gran fervor i esperit/ a molta gent predicàreu,/ i per quantes parts passàreu/ el ver Déu fou obeït;/ deixant amb intens dolor/ a l´home més obstinat".

Cristòfor, originari de Lícia, era venerat per l´església visigòtica a la península Ibèrica abans de la invasió dels àrabs, amb una basílica i un monestir a Córdova i a l´edat mitjana s´edificaren en el seu honor, diverses esglésies i monestirs.

A l´Occident, l´anomenada Llegenda Daurada va popularitzar molt la història de Cristòfol. Segons aquest text, el nostre sant era un gegant de proporcions enormes i amb un gran desig de buscar Déu. Va ser un ermità qui li digué que per vore Déu, ajudara els caminants a passar un riu fondo i així Déu li manifestaria el seu agraïment. Cristòfol, instal·lat a la vora de l´aigua i amb un tronc d´un arbre que li feia de gaiato, ajudava els hòmens a travessar el riu. Una nit, mentre dormia sentí una veu d´un xiquet que volia passar d´un costat a l´altre. Cristòfol se´l carregà al be i notà que aquell infant pesava molt més del que hauria de pesar per a la seua edat. Segons la llegenda, el xiquet era Jesucrist, que agraïa el servei que Cristòfol feia transportant els viatgers d´una part a l´altra del riu. El Crist encara li digué: planta eixe tronc i demà el trobaràs convertit en un gran arbre carregat de fruits, cosa que succeí, apareixent una gran palmera plena de dàtils: "Es testimoni patent/ de vostra gran fortalesa,/ damunt del coll la grandesa/ portant de l´Omnipotent;/ la virtut,brio i valor,/ us feren tan alentat". Una versió d´aquesta llegenda diu que va ser Jesús mateix qui batejà Cristòfol. Però una altra versió ens diu que va ser l´ermità qui el batejà. Siga com siga, una volta ja fou cristià, Cristòfol anà a Lícia a predicar l´Evangeli i on va ser martiritzat.

La festa de Sant Cristòfol a València té una especial significació al monestir de monges canongesses, amb l´ofrena de les canyes per part dels xiquets, una tradició que ve del segle XIV. El 1391, uns jueus trobaren baix del paviment de la sinagoga que existia al carrer de la Mar, una imatge de Sant Cristòfol, i van ser els xiquets, amb canyes, que van exigir als jueus la imatge. Aquest fet prodigiós va fer que aquells jueus es convertiren al cristianisme. Posteriorment, a principis del segle XV, les monges fundaren el monestir al carrer de la Mar, al mateix lloc on va ser trobada la imatge de Sant Cristòfol.

A l´Alcora se celebra Sant Cristòfol amb el tradicional creuament del riu i la missa a l´ermita del sant, una construcció que data del segle XVII i que va ser reformada el XIX. Una tradició típica de l´Alcora en aquesta festa, és la de les figures fetes de palla i vestides de roba vella, que s´anomenen ninots de Sant Cristòfol, que són penjats als carrers i més tard, cremats a la foguera.
L´altra tradició de l´Alcora, és la d´imitar el que va fer el sant, passant el riu. Per això, el dia de Sant Cristòfol, els veïns de l´Alcora s´apleguen a la plaça de la Sang, per creuar el riu a l´alçada de la Font Nova.

També Vilafranca celebra la festa de Sant Cristòfol amb els majorals que porten en processó la imatge del sant, fina a l´ermita del Llosar.
A Castelló de la Plana són més conegudes les festes de la Magdalena que les de Sant Cristòfol, tot i que aquest sant és el patró de la capital de la Plana Alta des del segle XVII. Aquesta festa passava molt desapercebuda fins que a mitjans dels anys seixanta, el bisbe Josep Pont i Gol, creà una nova parròquia a l´avinguda de la Mar, amb l´advocació d´aquest sant.

Sant Cristòfol és el patró dels xofers, que li canten aquests Goigs antics: "El xòfer se sent ditxós/ en tenir-vos per Patró,/ puix té en vostra protecció/ l´emparo més amorós;/ ell vos prega amb gran fervor/ que´l mireu senpre amb pietat".

Si ja des del baptisme hem estat marcats amb el sant crisma, l´oli que ens consagra com a cristians, i per tant, com a fills de Déu, hem de ser com Sant Cristòfol, portadors de Crist. I com Sant Cristòfol, hem d´ajudar els altres a passar els rius de la vida, els rius de les contrarietats, de les dificultats i dels sofriments. Ajudar i fer-nos pròxims als qui es troben en situacions difícils, serà la millor manera de viure i de testimoniar la nostra fe.

Que com Cristòfol, siguem tots portadors de Crist: "Puix sou el nostre advocat,/ i us som devots de tot cor:/ Sieu nostre intercessor,/ Cristòfol, màrtir sagrat".

10de juliol: Els Beats valencians màrtirs Carmel Bolta i Francesc Pinazo (LEVANTE-EMV, 10/07/2015)

Hui, 10 de juliol, celebrem l´aniversari del martiri dels Beats valencians, Carmel Bolta, nascut a de Real de Gandia i de Francesc Pinazo, de l´aldea de Chopo, d´Alpuente. Ells dos, amb sis franciscans més i dos laics maronites, varen ser beatificats pel papa Pius XI el 10 d´octubre de 1926, i proposats com a exemples de fidelitat a la fe en Jesucrist, fins al punt de donar la pròpia vida per l´Evangeli. Aquests dos Beats valencians i els seus companys, van ser assassinats pels drusos i els turcs a Damasc, simplement pel fet de ser cristians i no voler apostatar de la fe. Davant l´amenaça de mort si no es convertien a l´Islam, aquests franciscans van preferir donar la vida abans que renegar de Jesucrist. El 1860 a Síria, com encara passa hui en dia en aquest país i també a Iraq i a d´altres zones de l´Orient Mitjà, els cristians eren perseguits per raó de la seua fe, davant la indiferència del món occidental, que actualment calla o mira cap a una altra banda, sense protestar per aquest genocidi.

Eren huit els frares franciscans que hi havia al convent de Damasc, i dos d´ells eren valencians: el P. Carmel Bolta, de Real de Gandia i el G. Francesc Pinazo, d´Alpuente. Davant el clima de persecució que hi havia a la zona, van recomanar als huit franciscans que es refugiaren al palau d´Ab-el-Kader. Però els religiosos fills de Sant Francesc, com que no havien fet res de mal, no van voler deixar el convent i per això van morir màrtirs de Jesucrist

Carmel Bolta i Banyuls va nàixer a Real de Gandia el 29 de maig de 1803. Carmel, que tenia de nom civil, Pasqual, va ingressar als franciscans. Vestí l´hàbit al convent de Sant Francesc de València i va fer la professió el 1825. Va estudiar als convents de València i de Xàtiva i va ser ordenat prevere el 1829. Després va ser enviat al convent de Sant Blai de Sogorb, fins que el juliol de 1831 s´embarcà per anar a les missions de Terra Santa, on arribà el 3 d´agost d´aquella any. Va ser un entès en llengües orientals, sobretot en l´àrab, que coneixia bé.

El 1833 el P. Carmel va ser nomenat president de l´hospici de Jaffa. Instruït, simpàtic de caràcter i afable, estudià llengües orientals, per la qual cosa el govern turc li oferí la càtedra d´àrab, que ell no acceptà per tal de dedicar-se plenament a l´evangelització. Després de 10 anys a Jerusalem, i d´haver estat per dues vegades superior de Damasc (1843-1845 i 1851-1858), l´octubre de 1858 va ser nomenat capellà dels catòlics de Damasc, professor d´àrab dels jóvens capellans i també de l´escola de la Missió, que tenia més de 400 alumnes.

Francesc Pinazo, l´altre màrtir valencià que donà la vida juntament amb els altres companys la nit del 9 al 10 de juliol de 1860, va nàixer a l´aldea de Chopo, a Alpuente, el 24 d´agost de 1802. De nom civil, Bartomeu, de menut va ser pastor i va treballar al camp. El 1825 ingressà al convent franciscà de Xelva i després passà al de Sant Francesc de València. Va fer la professió el febrer de 1832 i destinat al convent de monges clarisses de Gandia com sagristà, on va fer aquest servei durant onze anys. El 1843 s´embarcà a Terra Santa on arribà l´octubre següent. Primer va ser enviat a Damasc, on va passar sis anys com a cuiner i sastre i després, durant sis mesos, estigué al Sant Sepulcre. El 5 d´abril de 1850 fou destinat a Nicòsia, on a més de fer de cuiner i de sastre va ser també sagristà de la parròquia llatina. Més avant fou enviat a Natzaret i el 1853 a Jaffa, del 1856 al 1858 estigué de nou al Sant Sepulcre i el 1958 va ser destinat a Damasc on va donar testimoni de la fe.
El testimoniatge dels màrtirs, els d´ahir i els de hui, ens encoratgen a viure la fe d´una manera honesta, sincera i confiada. Que aquests dos màrtirs valencians que hui recordem, ens ajuden a ser missatgers del Regne.

L'Oracional Valencià (La Veu del País Valencià, 05/07/2015)

Els valencians, des de fa segles, tenim prohibida la nostra llengua a l’Església. Ja fa uns anys, l’AVL va aprovar la traducció dels textos litúrgics al valencià i els va remetre als nostres bisbes, que encara no s’han dignat ni a contestar (com manifestà el bon bisbe Rafael Sanus) el que van rebre.

Malgrat això, l’AVL ha continuat treballant a favor de la nostra llengua a l’Església. Fa unes setmanes va eixir l’Oracional Valencià, una obra de 366 pàgines que ha  publicat l’AVL i l’Associació  Ecumènica de Cristians pel Valencià, i que va ser presentat el dijous 25 de juny.

En la presentació al text de l’Oracional, el Sr. Pere Mª Orts, President de la Comissió de Textos Religiosos de l’AVL, ens recordava que “el dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998”, feia una “crida al món eclesiàstic”, per tal que se sumara a la valencianització de l’Església, una crida que l’Església Valenciana (?) continua menyspreant.

Com ens recorda el Sr. Pere Mª Orts, l’AVL, “des del primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics”, una tasca “llarga i costosa, feta a partir de preceptiva versió llatina del Missale romanum”, per així oferir-los a les comunitats cristianes.

Ha estat la Comissió de Textos Litúrgics de l’AVL, qui ha publicat ara aquest Oracional Valencià, que inclou les pregàries amb la Bíblia, els deu manaments i altres fórmules bíbliques per a la vida cristiana, a més de les fórmules de la tradició eclesial, els sagraments, les pregàries d’ús general, la celebració de l’any litúrgic, pregàries a la Mare de Déu i als sants, oracions per l’Església i pel món, les pregàries pels malalts i pels difunts, les benediccions, un apèndix en llatí i un complex índex.

En la introducció d’aquesta obra, el Sr. Francesc Aracil, President de l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, fa un repàs  de “l’ús catequètic i devocional de la llengua valenciana”, amb exemples com, fra Guillem Anglès, la Bíblia atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, el Misteri d’Elx o la producció religiosa de Bernat Oliver, Francesc Eiximenis, Antoni Canals, Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Joan Roís de Corella. També es menciona l’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes i el Llibre del Poble de Déu, del P. Pere Riutort. L’amic Francesc Aracil ens dóna alguns criteris orientadors que s’han seguit en l’elaboració de l’Oracional, com el bíblic i litúrgic, el tradicional i popular, el plural i ecumènic o el catequètic i pastoral.

Aquest Oracional Valencià, preparat per l’AVL i per l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencianisme, amb una aportació destacada de mossèn August Monzon, s’ofereix “a la consideració dels bisbes i dels fidels”, per tal d’afavorir la pregària en valencià. Per això el professor Ramon Ferrer, President de l’AVL, ha destacat “les virtuts d’aquest devocionari amb voluntat ecumènica, que aplega textos catòlics, protestants, ortodoxos o anglicans”.

Dissortadament, i malgrat la bona voluntat de l’AVL, la publicació de l’Oracional ha estat mal rebuda per l’arquebisbat de València, que en un comunicat del 24 de juny, lamentava “que lo hayan hecho ustedes por sí y ante sí, sin las debidas autorizaciones de este arzobispado”. El text de l’arquebisbat de València creu que la publicació de l’Oracional, no és “la manera correcta ni la mejor, de proceder”. Incomprensiblement, l’arquebisbat, que ha donat sempre el silenci per resposta (i per això els textos litúrgics continuen dormint el son dels justos en algun calaix del palau arquebisbal) s’enutja per la iniciativa que ha pres l’AVL. Algú ho entén? És la política del, ni fer, ni deixar fer! I és que si totes les peticions de l’AVL han estat ignorades sistemàticament per la Província Eclesiàstica Valentina, per a la publicació del Missal Romà en valencià, ¿què volen els bisbes? Que continuem així tota la vida? 

Espere que els cinc bisbes del País Valencià (i confie sobretot en el bisbe Enrique Benavent, de Tortosa) reflexionen i rectifiquen la seua opinió sobre l’Oracional i sobre el Missal Romà, per tal que tinguen en consideració aquest Oracional, el recomanen als capellans i l’utilitzen ells mateixos. I tant de bo que aviat, els textos litúrgics en valencià siguen aprovats per Roma. Tot i que és evident que això depèn en bona part dels bisbes valencians, ja que com diu la coneguda frase, “de Roma ve, allò que abans ha anat”.

Encara estan a temps de rectificar, si no volen que l’Església siga recordada com a enemiga de la llengua i de la cultura dels valencians, que és com ha actuat en els darrers segles. Per això no em sorprèn l’actitud de molts valencians d’allunyar-se de l’Església, ja que la veuen com una força espanyolista, espanyolitzadora i colonial, que tracta els valencians amb menyspreu.