«L’Evangeli es transmet en la llengua materna» (CASTELLÖ NOTÍCIES, 26/08/2023)

 Com un desig i alhora també com una exhortació que ens fa el bisbe de Roma, aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als fidels que participaren a l’audiència del dimecres 23 d’agost, al Vaticà.

Aquestes són unes paraules que el papa ben bé podria haver dit, pensant en la situació tan anòmala de la jerarquia valenciana, que no només no transmet l’Evangeli en la llengua materna dels valencians, (exclosa dels temples encara en ple segle XXI), sinó que ho fa en castellà, quan la llengua pròpia del País Valencia és el valencià. I és que els nostres bisbes i capellans, com a colonitzadors, transmeten l’Evangeli, no en  la llengua de Sant Vicent Ferrer, sinó en la de San Isidre, que es una llengua preciosa, però que no és la llengua pròpia dels cristians valencians.

En la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, el papa, tot fent referència a l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe a l’indígena, Cuauhtlatoqtzin, conegut com a Juan Diego, destacava la importància que ha de tenir a l’Església la “inculturació, enfront del camí forçat de trasplantar i imposar models preconstituïts, que falten al respecte dels pobles indígenes, com es va fer en la primera etapa de l’evangelització d’Amèrica”. I que és com ho continuen fent (cal no oblidar-ho), la gran majoria de les parròquies del País Valencià, degut a la desídia i a la manca d’interès per la nostra llengua, dels bisbes i dels preveres valencians.

En front d’actituds colonialistes i antivalencianes per part de la jerarquia del País Valencià, el papa, en la seua catequesi, deia que “la Mare de Déu de Guadalupe apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seua llengua i acull i estima la cultura local”. I és que, a diferència del que pensen i fan els bisbes i la majoria dels preveres valencians, “ Maria anuncia Déu en la llengua més adequada, la llengua materna”. Per això el papa elogiava les mares i les àvies, que transmeten la fe als seus fills i als seus néts en la llengua dels seus avantpassats.

Com Maria parlava arameu amb Josep i amb Jesús, la Mare de Déu de Lorda parlà a Bernardeta en la variant gascona de l’Occità, que és el que parlava aquella nena. No en francès. I a Cuauhtlatoqtzin, la Mare de Déu li parlà en nàhuatl, la llegua indígena d’aquell home, no en castellà. I al Miracle, la Verge Nena parla als dos germans, Celdoni i Jaume, en català, no en castellà.

Per això el papa (perquè ho tinguen ben present els bisbes i els mossens valencians, però també alguns de catalans), deia que “la Mare de Déu ens parla en la llengua materna, en la llengua que nosaltres comprenem bé”. I per això defensava “inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures”.

En la carta adreçada al P. Gregori Estrada, el Sr. Vicent Miquel i Diego narrava la maniobra de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per no introduir el valencià a l’Església, malgrat que més de 20000 valencians van demanar que la nostra llengua s’utilitzara a la litúrgia i a la catequesi.

El Sr. Vicent Miquel i Diego escrivia al P. Gregori, les paraules que l’arquebisbe de València adreçà en una reunió amb els seus arxiprestes: “Gracias a Dios, aquí no tenemos el problema de Cataluña por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no se introduzca el vernáculo en la liturgia”. I l’arquebisbe Olaechea, deia encara: “Eso del valenciano es una maniobra política”, ell que va ser procurador en Cortes (1955-1967) i defensà la “Cruzada”. I l’arquebisbe continuava així: “¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay nada más que hablar”. I des de l’arquebisbe Olaechea, tots els altres bisbes del País Valencià, a excepció del bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, han seguit la mateixa línia d’Olaechea: menysprear, arraconar i prohibir el valencià a l’Església.

Com el santuari del Miracle i de Montserrat, com el de Queralt i Puiggraciós, com els Àngels i Rocaprevera, com el de la Mare de Déu d’Agres i la Pietat d’Ulldecona, com Núria i Meritxell, com la Mare de Déu de la Serra i la Balma, com els santuaris de Toro i de Lluc, com la Cova Santa i el Sant Crist de Balaguer, els cristians, com ens deia el papa, “tenim necessitat de venir a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en la llengua materna” i on podem dipositar “la fatiga de la vida entre els braços de la Mare de Déu” per això tornar “a la vida amb la pau al cor, és a dir, amb la pau dels infants”. És el que oferim els qui tenim cura dels santuaris i en especial els monjos i les monges que intentem acollir amb sol·licitud tots aquells que truquen a la porta de l’hostatgeria, perquè rebuts, com si fossin el Crist, trobin en els monestirs un espai de silenci, de pregària i d’esperança, enmig del vertigen de la vida de cada dia.

Els cristians valencians, cansats que se’ns ignore com a valencians, esperem (encara) de l’arquebisbe Enric i del bisbe Sergi, (perquè els altres dos bisbes, el d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló no tenen cap interès per la nostra llengua), que facen els passos necessaris, d’una vegada per totes, per introduir la nostra llengua a l’Església i així els cristians valencians pugam celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, proscrita “in saecula saeculorum”.

Per això l’Església valenciana, o millor dit, la jerarquia valenciana (també els religiosos), hauran de demanar perdó algun dia al poble valencià, pel genocidi lingüístic que de temps immemorial ha perpetrat contra el poble valencià i la seua cultura, amb l’intent d’exterminar la nostra llengua.

Els cristians valencians volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Volem ser cristians i viure com a cristians, sense que hàgem de deixar la nostra llengua a les portes dels temples o tancada a les sagristies. Perquè pels segles dels segles, amb els bisbes i els arquebisbes que hem patit, per ser cristià al País Valencià, és necessari renunciar a la nostra llengua i utilitzar el castellà. I n’estem casats ja, perquè no volem que es margine ni s’arracone el valencià a les parròquies valencianes, cosa que no passa a cap Església del món, que valora i defensa la llengua i la cultura pròpia. La llengua que és l’ànima d’un poble.

Per això demane al Senyor que els bisbes Enric i Sergi  tinguen l’audàcia i la valentia dels profetes, per defensar i afavorir la llengua a l’Església, malgrat l’oposició que segur troben, fins i tot en els altres bisbes valencians i a dins del cabildo de la catedral de València. I que sense por, defensen els drets lingüístics dels valencians, tantes vegades trepitjats. Amén.

Alexandre Alapont, a la casa del Pare (CASTELLÓ NOTÍCIES, 07/09/2023)

 Aquest dimarts 7 de setembre, vespra de la Mare de Déu de l’Oreto, patrona de l’Alcúdia, el capellà alcudià Alexandre Alapont, ha passat d’aquest món al Pare. Alexandre va ser un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb el País Valencià i la seua llengua i un defensor dels pobres més pobres d’Àfrica.

Nascut el 27 de novembre de 1932, el capellà alcudià Alexandre Alapont, missioner durant més de 50 anys a Zimbabwe, ha estat un prevere que ha estimat la nostra llengua i que ha defensat la necessitat pastoral que l’Església valenciana utilitze, d’una vegada per totes, el valencià.

Fill Predilecte de l’Alcúdia i Premi Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, la seua llarga vida de més 90 anys, ha estat un camí de fidelitat a l’Evangeli i de fidelitat a la llengua pròpia del País Valencià. I això en un capellà és d’agrair, ja que, desgraciadament, l’estament eclesiàstic valencià no acostuma (sinó tot el contrari) a estimar, a valorar i a emprar la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Alexandre Alapont, un capellà de 90 anys llargs però jove d’esperit, jovial, amable i afable i totalment enamorat de Jesucrist, ha segut un servidor del Regne i dels hòmens. Sobretot dels més pobres d’Àfrica. I per això ens és un exemple com a apòstol d’evangelització i com a testimoni de l’Evangeli.

Mogut per l’Esperit del Senyor Ressuscitat, molt jove, Alexandre deixà el nostre país i se n’anà a Zimbabwe per servir aquell poble, esdevenint així sembrador de la Paraula de Déu, a més de contribuir a la cultura de les tribus que el van acollir.

En una entrevista de Toni Álvarez, a Levante-EMV, el 24 de gener de 2013, Alexandre Alapont un home senzill, un prevere amb olor a ovella i plenament evangèlic, manifestava el seu desig de construir una Església “amb menys poder i riquesa”. Durant els 51 anys que va estar a Zimbabwe, Alexandre Alapont va publicar un diccionari amb conceptes de llengua, cultura, història i literatura del poble Nambya, una tribu agrícola i ramadera en un dels països més meridionals d’Àfrica.

En aquella entrevista, Alapont recordava que va arribar a Àfrica el 2 de gener de 1957 i en els anys que va passar en aquell país, que va ser una colònia anglesa fins a la seua independència, el 1980, va vore la transformació de Zimbabwe: “He viscut la guerra de la independència, el canvi d’un govern de blancs a un d’africans. He vist com, des de punt de vista missioner, gent que s’ha interessat per la fe cristiana”. La guerra, com deia Alapont en aquella entrevista, “va ser molt dura, durant set anys”. Fins i tot, una nit, Alexandre va haver de fugir d’un poblat perquè el volien matar, i va haver de caminar “en la nit, enmig de la selva, dos o tres quilòmetres”.

Des de menut, Alexandre volia ser missioner: “Igual que una persona vol ser metge o advocat, jo li deia a mon pare que volia ser missioner”.

En aquella entrevista a Levante, Alexandre recordava l’amabilitat i l’acolliment de la tribu on ell va viure. Cal dir que Alapont va contribuir a la transformació material i cultural del poble Nàmbya, ja que “en la part cultural he codificat la llengua de la tribu on estava. La parlaven però no l’escrivien. Els vaig ensenyar a posar els sons en grafies i vaig traduir la Bíblia al seu idioma”.

La seua estada a Zimbabwe, Alexandre la va viure com un servei: “No he volgut ser mai un que mana, sinó que he volgut escoltar-los en qüestions lingüístiques i culturals. Ells eren els amos de la seua llengua i cultura i jo els ajudava”. I és que l’actitud d’Alexandre era molt clara: “Hi ha qui pensa que el missioner va a dominar i a trepitjar, i això crea enemistat. El missioner ni tan sols va a predicar, sinó a compartir la fe cristiana”. Per això Alexandre deia que estava “content de la meua vida”, de tal manera que “si tornara a nàixer, tornaria a ser missioner”.

Home crític amb el poder, Alexandre deia en aquella entrevista, que “les manifestacions i les protestes són bones, perquè la gent pateix i no hem de conformar-nos amb dir a tot que sí”. Per això en aquella entrevista de 2013, amb la política nefasta del govern conservador del País Valencià, Alexandre afirmava que “les retallades fan mal a la gent”.

En relació a l’Església, Alexandre deia que hi havia “un sector obert a canvis, que volen una Església més progressista i oberta, amb menys riquesa i poder”. Per això, afegia Alexandre, “hi ha alguns cristians que estem en eixe camí”, tot i que “hi ha altres que encara conserven les formes antigues”. Alexandre afirmava que “l’Església canviarà per a bé”, i que els capellans hauríem “de ser menys prepotents, avançar cada dia i no estar ancorats en el passat”.

Alexandre va conèixer mon pare perquè ell vivia al costat d’on vivien els meus pares. Ell ho contava així a la miscel·lània: “D’un país que ja anem fent”, en homenatge a mon pare: “Era l’any 1951, quan jo tenia 18 anys. Jo vivia a l’Alcúdia, a la Ribera Alta del País Valencià. Era seminarista al Seminari Major de València, i havia acabat el segon curs de Filosofia. Estàvem a l’estiu. A casa, al forn de mon pare, sempre parlàvem valencià; a l’Alcúdia tothom parlava la nostra llengua. Però en aquells temps, jo encara no sabia què parlava, encara no era conscient de la nostra cultura diferenciada.

Alexandre recordava que “aquell estiu de 1951, dos companys meus seminaristes del meu curs i jo, decidírem fer un pelegrinatge a Montserrat. Des de València anàrem en tren fins a Tortosa. Des d’allí volíem anar a peu fins al santuari de Montserrat, i així ho férem. La primera sorpresa fou a Tortosa; només baixar del tren, una religiosa que hi havia a la plataforma de l’estació, amb hàbit i tot, cridà en veu alta: “Haveu agafat tots els paquets?”. Era la primera vegada en ma vida que jo escoltava una religiosa parlant la nostra llengua. Capellans n’havia sentit molts parlar en valencià a la nostra terra, però monges, mai.

Des d’aquell moment observí que la gent, els capellans, els seminaristes, tot el món, a Catalunya, parlaven la nostra llengua. Allà dins del meu cor, tenia una sensació nova que no sabia explicar-me.

Josep Lluís Bausset vivia aleshores al costat del forn de mon pare, al carrer Major de l’Alcúdia. Ens saludàvem, ens coneixíem, érem veïns. Un dia, raonant amb ell, aquell mateix estiu de 1951, li expliquí com m’havia sorprès tant escoltant els capellans parlant sempre en la nostra llengua. No tenien gens de vergonya de parlar, sempre i en públic, i amb qui fos, la seua llengua materna. Aleshores Bausset em digué: “Vaig a deixar-te unes revistes molt bones, escrites en la nostra llengua; es diuen “Pont Blau”. Allò fou una revelació! Era la primera vegada que jo vaig llegir en la meua llengua! Mai no l’havia vista escrita, llevat d’alguna poesia; m’emocionava veure escrites al paper les paraules que sempre havia parlat jo. (Com a anècdota, recorde com vaig descobrir que “aurir” la porta, com diem a la Ribera, era “obrir” la porta). També per primera volta vaig estudiar el mapa de totes les àrees de parla catalana a Europa. Al cap d’uns dies, li torní els “Pont Blau” a Josep Bausset, que em deixà una novel·la en valencià: “La pau” de Miquel Adlert. Com podia jo pensar, aleshores, que hi havia novel·les en valencià?”

“Comencí a llegir prosa en valencià. I a l’octubre ingressí al Seminari de Missions de Burgos, pel fet que jo volia ser missioner. N’érem un gran grup de valencians i catalans, i per això, entre nosaltres, sempre parlàvem la nostra llengua. Això va fer que em conscienciés més i més en l’amor a la llengua. I a poc a poc comencí a escriure en valencià. Li he de donar les gràcies al professor Josep Lluís Bausset que m’obrí els ulls a la meua llengua i a la meua cultura materna”.

Alexandre recorda així com va aprendre a escriure la nostra llengua: “Sembla mentida que jo comencés a escriure en valencià a la “Caput Castellae”, a la capital de Castella! Des de Burgos havia d’escriure a ma casa. Jo sempre els havia escrit en castellà. Però ara ho veia com una incongruència. I comecí a escriure en la meua llengua; eren unes cartes farcides de faltes, les cartes d’un analfabet que parla una llengua i que no sap escriure-la. Sempre que li escrivia al Sr. Bausset, ell em retornava la meua carta puntualment corregida; i n’aní aprenent.

A finals del 1951, em vaig adonar també del meu nom. A mi em deien Alexandre, però a casa sempre m’havien dit el nom en castellà. I des d’aquell moment, comencí a dir-me Alexandre per sempre.

L’any 1952, en plena eufòria del franquisme, busquí a les llibreries de València una gramàtica valenciana. I la trobí. I encara la tinc ací a Zimbabwe. Era la “Gramàtica valenciana” de Manuel Sanchis Guarner. Des de 1952, jo sóc part de la gran cultura catalana.

Alexandre també va prendre consciència que era valencià: “Principalment a través de la lectura, vaig anar descobrint la meua nació i la meua pàtria vertadera.

Alapont recordava la seua amistat amb Fuster, gràcies a mon pare: “Jo havia conegut Joan Fuster. Després d’això, vaig publicar un article a la revista universitària “Claustro” i Fuster m’escriví una carta al Seminari de Missions de Burgos. Durant les meues vacances d’estiu, Josep Lluís Bausset em dugué a alguna reunió de dilluns, on Fuster i un grup d’amics solien reunir-se.

I per això Fuster i mon pare li regalaren les estampes de la seua Missa Nova: “En 1956 jo cantí missa, i Fuster i Bausset volgueren fer-me un regal. Per suggerència meua em regalaren les estampes de la meua Missa Nova. Fou una estampa preciosa dibuixada expressament per a mi. Moderna, i tota ella escrita en valencià. Encara hi ha persones del meu poble que se’n recorden d’aquella estampa en valencià, en 1956!! Per a molts veïns meus, fou la primera vegada que veieren escrita la seua llengua!!”.

El diumenge 27 de novembre passat, a la residència Betània, a Quart de Poblet, on ha viscut aquests darrers anys, Alexandre Alapont va fer 90 anys de vida. 90 anys de fidelitat a l’Evangeli i a la nostra llengua.

Ara que ens ha deixat, Alexandre continuarà essent un model en la vida de fe i en l’amor a la nostra llengua.

Tant de bo l’arquebisbat de València (amb l’arquebisbe Benavent), faça un homenatge públic a l’amic Alexandre pels seus llargs anys de missioner i també per la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura. I tant de bo la Generalitat li atorgue a Alexandre Alapont l’Alta Distinció, ja que la seua passió pel valencià, va fer que traduira al nàmbya la Bíblia, codificant així la llengua d’aquell poble i per tant, evitant que desapareguera.

Alexandre Alapont ens és model i exemple per a tots els qui volem una Església valenciana, inculturada i encarnada en la llengua i la cultura del País Valencià. Alexandre Alapont ha defensat sempre la necessitat pastoral d’introduir el valencià a la litúrgia i a la catequesi, com va fer ell a Zimbabwe, traduint la Bíblia i el Missal Romà al Nambya.

El treball d’Alexandre Alapont per la llengua, hauria de fer que els bisbes valencians es posaren d’acord i presentaren el Missal Romà en valencià perquè siga aprovat.

Alexandre Alapont ha estat un apassionat de l’Evangeli i un treballador incansable per la nostra llengua, que com deia la lingüista Carme Junyent, desapareguda recentment, és un tresor, un patrimoni de la humanitat i l’ànima d’un poble. Per això és irracional que els bisbes i els preveres valencians continuen arraconant la nostra llengua i prohibint el seu ús als temples del País Valencià.

Hem de donar gràcies a Déu per la vida i pel zel apostòlic de l’amic Alexandre Alapont. Un home d’una gran bondat i un capellà compromès amb la llibertat del nostre poble i amb la nostra llengua.

Si Sant Vicent Ferrer és el patró dels valencians, Alexandre Alapont és el patró de tots aquells que lluitem perquè la nostra Església celebre la fe en la nostra llengua, que és la llengua dels nostres avantpassats.

«Creure en Déu és raonable» (CASTELLÓ NOTÍCIES, 14/09/2023)

 Això afirma Oriol Jara en el seu llibre, “Deu raons per creure en Déu”. Professor de la Universitat Ramon Llull, Oriol Jara, que ha treballat durant vint anys a la ràdio i a la televisió, ha estat guionista dels programes (tan populars), de TV3, “Polònia” i “Kracòvia”.

En una entrevista de Guillermo Altarriba (El Debate, 27 de maig de 2022) amb motiu del llibre, “Deu raons per creure en Déu”, aquest professional de la comunicació deia: “El món està trasbalsat perquè ha deixat de creure en Déu”. Jara, director d’“El Roast de España”, ha publicat aquest llibre com un testimoni de la seua fe i, com diu ell mateix, “per animar d’altres cristians a abandonar la por”. Aquest guionista català, nascut a Barcelona el 1980, subdirector de Buenafuente i autor dels sketches dels programes d’humor, “Polònia” i “Kracòvia”, i que dirigí “El Roast de España” per a Comedy Central, ha posat les seues paraules en aquest llibre al servei de la Paraula de Déu.

“Deu raons per creure en Déu” és un llibre concís i profund, on Oriol Jara ens ofereix el testimoniatge del seu trobament amb Déu, en una recerca espiritual, fermament arrelada en la raó. Aquest llibre, publicat originàriament en català per l’editorial “Albada”, també es troba en castellà.

Oriol Jara es va animar a escriure aquest llibre “per compromís, com un exercici altruista”, ja que se n’adonà que “fora d’Espanya, la gent que té certa projecció pública parla de la seua fe d’una manera més habitual, però en aquest país no ho fa ningú. Hi ha molts famosos que són creients, catòlics, però no ho diuen”. Jara diu que quan ell “parlava de la seua fe a les xarxes socials, alguns em deien: Què valent! I em semblava terrible que un haguera de ser valent per comunicar una cosa tan bona”.

Al pròleg d’aquest llibre d’Oriol Jara, Xavier Pérez Esquerdo ens exhorta als cristians a “eixir de la cova”. Per això a l’entrevista se li pregunta a Oriol Jara si veu que hi ha por entre els creients. I Jara respon així: “Sí, em trobe catòlics acovardits. Crec que és bàsicament perquè els creients i l’Església, han tingut una reacció de replegament davant la teologia liberal alemanya i davant certes teories, pretesament científiques, que pensen que contradiuen les veritats de la fe”. I per això en aquest llibre, Oriol Jara intenta que “la gent veja que és bo parlar de Déu, que no hi ha res del que avergonyir-se, i encara més, que creure en Déu és raonable”.

Per això el llibre de Jara parla de la relació entre fe i raó. I és que com deia Oriol Jara en aquesta entrevista, “la Bíblia encaixa amb la ciència molt millor del que la gent pensa”. Jara recorda el teòleg i astrofísic jesuïta, Manuel Carreira, que diu: “Déu no ens demana que  abandonem la raó per creure en Ell”, ja que “la raó és un do diví”. Per això Jara recorda que Aristòtil o Plató “per posar dos exemples, conclogueren que era necessària l’existència d’un principi ordenador. I la pròpia teoria del Big Bang la va formular un capellà catòlic, Georges Lemaitre”.

A la pregunta del periodista sobre per què s’ataca la fe, Oriol Jara respon així: “Perquè Déu és incòmode: ens expliquen que hi ha coses que estan bé i coses que estan malament; que hi ha coses que es poden fer i unes altres que no. I això és un problema en una societat en la que tot està permès, en la que l’únic que està malament es qüestionar que tot està bé”.

Per això, la nostra societat coixeja “quan s’elimina Déu de l’equació”. Aleshores “la gent continua creient en alguna cosa, però aquesta cosa són ells mateixos, o el diner, o el físic com a valor suprem. Hi ha una adoració hedonista del propi benestar personal”. Jara reconeix que “els cristians dejunem i fem penitencia per apropar-nos a Déu”, mentre que “altres fan el mateix, o pitjor, pel seu cos. I això té els seus sacrificis humans que són els pobres, aquells que no poden estar com nosaltres. D’ací que el món estiga trasbalsat, sense res al que aferrar-se, sense res que siga objectivament bo o dolent”. És el que també ha dit el psicòleg Javier Urra: “Quan perds la religió, comences a creure en altres coses”.

En aquesta entrevista, Oriol Jara reconeix que “l’altruisme dóna menys diner a la industria, però es fonamental per construir una societat millor. I aquesta arribarà per mitjà d’un manament diví que és perfectament coherent amb la Bíblia, des de l’Antic Testament al Nou: cuidar el miserable, el pobre, l’immigrant, l’orfe”. Com diu Jara, “la Bíblia i els Manaments són manifestos claríssims de cuidar els altres i és així com assolirem el Regne de Déu, que és futur, però també present, i que s’assoleix des de la humilitat”.

Com diu Oriol Jara, “en el meu treball, els més inútils són els menys humils. Antonio Banderas és un tio humil i qualsevol xitxarel·lo, no. Leo Messi deia que tot el que té li ho ha donat Déu i així és: Déu ho pot tot i tu, sense Ell no pots res. Això és molt difícil de dir, però hi ha que dir-ho amb la boca ben gran”.

En relació amb les altres religions, Oriol Jara, deia: “Fa falta fer pinya entre aquells que adorem el mateix Déu, el de la revelació bíblica. Les divisions teològiques entre jueus, cristians i musulmans, són evidents i no tinc una obsessió ecumènica, però demane que comprenguem que tots seguim el mateix Déu. jo vinc de practicar i llegir judaisme a punta pala: no hem de tindre por dels altres, som tots fills de Déu”.

Pel que fa a les divisions entre cristians, Oriol Jara responia en aquesta entrevista: “Uf, això em fa molta pena. Jo llisc teologia catòlica i també evangèlica, si em sembla interessant, i em fa molta pena vore divisions quan estem parlant del mateix. Fins i tot dins del catolicisme; que si aquest és jesuïta, aquest de l’Opus…..és una mirada tan xicoteta sobre la revelació de Crist, que resulta ridícula”. I Jara afegia encara: “Els carismes han fet un bé increïble a l’Església”.

Aquest llicenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha escrit aquest llibre per manifestar que creure en Déu, conèixer Déu, buscar Déu, és una experiència tan reveladora i bonica, que com diu Oriol Jara, “em sentiria culpable si no la compartira amb vosaltres”. El llibre, “Deu raons per creure en Déu”, és la confessió (com diu la sobrecoberta del llibre) sorprenent i íntima, “d’una persona que es va posar a la recerca de la fe des de la raó”. Amb abundants referències de filòsofs i científics, en aquest llibre, “precís en la reflexió sobre la Bíblia”, Oriol Jara posa “la seua professió de guionista televisiu i radiofònic, al servei del seu projecte més personal; una explicació divulgativa de les raons per les quals és raonable creure en Déu”.

Casat i pare de quatre fills, productor del programa de Catalunya Ràdio, “La Tarda”, Oriol Jara afirma que “la fe en Déu relativitza i desdramatitza moltes coses que creiem importants, com el diner, el treball, la posició social, l’ego, el benestar personal. La fe ens canvia les perspectives i ens fa viure per als altres”.

En una entrevista al programa de Catalunya Ràdio, “El Suplement” (13 de d’abril de 2022), Oriol Jara deia: “Que el centre de la teua vida no sigues tu sinó els altres”, perquè Jesús no ens diu: “enriquiu-vos, sinó estimeu-vos els uns als altres com jo vos he estimat. Quan intentes seguir aquest camí, això et canvia la vida, la teua i la dels qui tens al costat”. Amb l’Evangeli com a bandera, Oriol Jara deia en aquesta entrevista radiofònica: “Per a mi ja no és prioritari el treball o la posició social, o ascendir, sinó que la gent que m’envolta siga el més feliç possible”.

Aquest llibre ha estat escrit “des de l’agraïment a Déu, que m’ha esperat perquè obrira el meu cor i finalment es deixara trobar per mi, donant-me la capacitat per vore la seua existència”. Aquest coneixement de Déu “no és alguna cosa instintiva o emocional, sinó que gent com Einstein, Newton o Darwin, han escrit que l’existència de Déu és necessària perquè tinga sentit l’univers, l’evolució o la humanitat. Des d’Aristòtil o Plató fins Einstein, es plantegen que Déu és necessari perquè la vida existisca”.

Per a Oriol Jara, la “fe és escoltar aquella gent que durant segles ha estat compartint un esdeveniment històric: el coneixement que tenen de l’existència de Déu i de la vida de Jesús”.

El llibre, “Deu raons per creure en Déu”, que recomane llegir, és el testimoniatge valent d’un home que ha descobert que creure en Déu té sentit, ja que a més de viure la plenitud de la fe, el camí del creient és farcit d’esperança i de joia. I això ens obri nous horitzons i en fa veure i viure la vida d’una manera totalment nova.

Com escrivia el claretià Quique Martínez (en consonància al que defensa Oriol Jara), “necessitem cristians que siguen testimonis del Regne. Cristians que es prenguen seriosament la política com un servei a la ciutadania i ens mostren què és l’ètica i l’honestedat. Cristians que visquen, com una vocació, el seu treball generós a favor dels germans. Necessitem cristians que s’impliquen en l’ensenyament. Necessitem la veu dels cristians en el món del treball, dels sindicats, dels mitjans de comunicació. Fan falta cristians que siguen capaços d’unir les seues veus i les seues mans per defensar la vida i el medi ambient i per denunciar la tortura i les dictadures. Fan falta cristians que siguen testimonis de l’amor de Déu. Fan falta cristians que visquen amb austeritat, compromesos amb la lluita contra el consumisme desenfrenat. Fan falta cristians que lluiten contra la discriminació per raó de raça, sexe o religió. Fan falta cristians que tinguen cura dels ancians, dels infants abandonats, dels malalts i dels refugiats de tota mena. Fan falta cristians que no tinguen vergonya de ser-ho i d’expressar-ho, amb humilitat i alhora amb valentia, sense que hàgem de guardar la nostra fe al calaix o a la caixa forta. Fan falta cristians que aposten per una Església menys clerical i més sinodal”.

Tant de bo que la nostra fe la visquem amb esperança, arriscant el que som i el que tenim, sense acomodar-nos ni aburgesar-nos. Tant de bo la nostra fe no siga una fe grisa i mediocre. Tant de bo siguem cristians, no de façana, que viuen només d’aparences, sinó de veritat, ben arrelats a l’Evangeli, per així poder ser veritables servidors del Regne.

Los obispos alemanes y chilenos piden perdón por su papel junto a Hitler y Pinochet… (RELIGIÓN DIGITAL, 11/09/2023)

 En mayo de 2020, los obispos alemanes hicieron público un documento con motivo de los 75 años del final de la Segunda Guerra Mundial, a propósito del papel que tuvo la jerarquía de la Iglesia alemana durante el nazismo. Aquel documento fue un “mea culpa” del episcopado alemán, por la actuación cobarde y vergonzosa de sus predecesores durante el régimen nacionalsocialista. El texto afirmaba que 75 años antes, “los obispos no se opusieron a la guerra con un “no” claro, sino que se hicieron cómplices de la guerra”, como pasó con la jerarquía del estado español, que apoyó el llamado alzamiento franquista, bendiciendo además, la llamada “Cruzada”. Por eso el episcopado alemán admitió su culpa por el apoyo a Hitler, o como mínimo, por su silencio ante las atrocidades del Fhürer.

Este valiente reconocimiento de culpa por parte del episcopado alemán, recuerda que “tanto en septiembre de 1939 como después, los obispos alemanes no protestaron abiertamente contra la guerra de exterminio nacionalsocialista”. Este documento, de 23 páginas, titulado, “Las palabras de los obispos alemanes para el 75 aniversario del final de la Segunda Guerra Mundial”, admitía que la jerarquía alemana de aquel tiempo, apenas reaccionó ante “los escandalosos crímenes contra aquellos que fueron discriminados y perseguidos como extranjeros, especialmente los judíos”.

Este texto, que fue presentado por el presidente del episcopado alemán, Georg Bätzing, admite “un vacío en la memoria y en el reconocimiento” de las víctimas del nacismo por parte del episcopado alemán. Bätzing reconocía que el 8 de mayo de 1945 fue un día de rendición (aunque ahora es un símbolo de la liberación), ya que los alemanes comenzaron a sufrir las consecuencias de la guerra y del hambre.

En este documento, los obispos alemanes reconocían sentirse “avergonzados” por las actuaciones de sus predecesores. El informe afirmaba que después del ataque a Polonia, comenzó una “guerra de exterminio” ideológica, con innombrables crímenes, deportaciones y asesinatos de los intelectuales polacos, incluido el clero católico. Los obispos alemanes recordaban que con la invasión de Polonia (contraria al derecho internacional), los obispos se preguntaron cómo habían de reaccionar ante la guerra, pero sin que hiciesen ninguna protesta contra Hitler. Por eso este documento recuerda, entre las acciones vergonzosas de los obispos alemanes, que después de la ocupación nazi de Francia, todas las campanas católicas voltearon en el Reich, en señal de victoria. Otro hecho infame de la jerarquía alemana, como reconoce este documento, fue declarar “cruzada contra el bolchevismo impío”, el ataque del Reich a la Unión Soviética, cosa que (como pasó después en el estado español), hizo que este ataque tuviese una justificación religiosa, en una contienda que solo fue una guerra cruel.

Como reconocía este documento, los obispos alemanes no tuvieron en cuenta el sufrimiento de todos los que sufrieron el horror del nazismo, ya que no hubo ninguna protesta abierta del episcopado alemán contra la guerra y contra los crímenes monstruosos, especialmente los perpetrados contra los judíos.

El texto de este documento acababa reconociendo que durante el nacismo, los obispos alemanes, y no todos, solo se atrevieron a condenar los actos de eutanasia contra los discapacitados, pero no cuestionaron la brutalidad de Hitler y sus prácticas de exterminio. Por eso este valiente documento acababa reconociendo que los obispos alemanes, “hoy estemos tristes y avergonzados de mirar a las víctimas”. Además, como decía el episcopado alemán en este informe, ha sido particularmente vergonzoso que durante mucho tiempo, no se haya prestado suficiente atención al sufrimiento de los que sufrieron el horror nazi.

También, el pasado 21 de julio, y en el 50 aniversario del sangriento golpe de estado del dictador Pinochet, el cardenal Celestino Alós, presidente del episcopado chileno, pidió perdón “por lo que habíamos de haber hecho y no hicimos”. Por eso los obispos chilenos rezaron por la paz y la reconciliación en una misa por la Patria, recordando el golpe de estado perpetrado per Pinochet, ahora hace cincuenta años.

El cardenal Alós afirmó que “muchos obispos, sacerdotes, religiosos y laicos, rezaron y prestaron ayuda a víctimas que cayeron en la pobreza”, apoyando a los oprimidos. Pero el cardenal Alós continuaba así: “¿Pudimos hacer más? ¿Lo pudimos hacer mejor?”. Por eso el cardenal Alós pidió “perdón por lo que hicimos mal y por haber callado, cuando habríamos de haber hablado o cuando hablamos mal, juzgando y condenando”. Con valentía, el cardenal chileno denunció los hechos horrorosos de la dictadura como “quitar la vida o la dignidad con la tortura, la degradación, el destierro”. Por eso Alós oraba así: “Te pedimos perdón, Señor, por nuestros pecados”.

Consciente que los obispos han de ser portadores del “Evangelio del perdón y la reconciliación”, Alós reconocía que, ante el mal cometido por los obispos que sintonizaron con la dictadura, ahora “eso exige arrepentimiento y deseo de reparar el mal cometido”. El obispo Alós, que añadía que “nuestro pecado es grande, las páginas son negras”, en relación al episcopado que no denunció ni condenó el golpe de estado de Pinochet, afirmó que “aquellos que tienen información sobre los hechos de aquel golpe de estado y de las víctimas, lo hagan saber, porque es el camino y la manera para aliviar el sufrimiento de mucha gente”.

Aún más: una nota de la Conferencia Episcopal Chilena, afirma que “el 11 de septiembre de 1973 constituye un momento doloroso y dramático de nuestra historia” y por eso los obispos chilenos piden la defensa y el respeto “de los Derechos Humanos, como base de nuestra convivencia” (Religión Digital, 27 de julio de 2023).

También, con motivo del 50 aniversario del golpe de estado de Pinochet, el obispo de Punta Arenas, Óscar Blanco, ha escrito su primera Carta Pastoral, reivindicando la memoria, que “es una exigencia de nuestra vida como pueblo”, para así “continuar construyendo una patria que nos llene de un orgullo sano, una patria buena para todos” (Religión Digital, 10 de agosto de 2023). En su Carta Pastoral, titulada “Memoria y Futuro”, el obispo Blanco pide “reencontrar formas de convivencia democráticas, de justicia y reparación a las víctimas” de aquel cruento golpe de estado perpetrado por Pinochet. Por eso el obispo Blanco afirma que “el alma de Chile lleva una herida que continua sangrando”. El obispo Óscar continúa así: “Como pueblo tenemos el deber de hacer memoria, como una exigencia de respeto, justicia y reparación ante el sufrimiento de las víctimas directas del golpe de estado y de sus familias”. Y es que como afirma este obispo chileno, “muchos compatriotas nuestros murieron y otros continúan desaparecidos” (como en las fosas comunes en el estado español o en les cunetas de las carreteras), “muchos sufrieron tortura y exilio por sus idees políticas, además de violaciones de los Derechos Humanos”.

El obispo Óscar Blanco, con valentía, pide que “nunca más la pasividad o indiferencia ante las injusticias y la corrupción”vuelva a repetirse y por eso exhorta a los cristianos de Punta Arenas a comprometerse por “una honesta búsqueda de la justicia social para los más pobres y vulnerables de la sociedad”. Además en esta Carta Pastoral, el obispo Blanco dice que “es necesario explicar a las nuevas generaciones que la posibilidad de acabar con la injusticia social, depende de que vivamos en condiciones de libertad”.

También el obispo chileno de la diócesis de Iquique, Isauro Covili, ha afirmado recientemente que “hacer memoria de los 50 años del golpe de estado ha de ser un aprendizaje para que no vuelva a pasar en el futuro”. Y todavía añadía esto el obispo Covili: “La dictadura fue tan dolorosa que haciendo memoria, nos reafirmamos en la defensa de la vida que la Iglesia chilena hizo en su momento, liderada por pastores que realmente eran hombres de Dios y profetas. En su momento, ellos supieron cuidar, jugársela y tener una voz profética”. Que diferencia con los obispos que apoyaron públicamente la dictadura de Franco, a excepción del cardenal Vidal i Barraquer.

Este texto valiente de los obispos alemanes, de hace unos años, la homilía del cardenal Alós, la nota de la Conferencia Episcopal Chilena, las declaraciones del obispo de Iquique y la Carta Pastoral del obispo de Punta Arenas, Óscar Blanco, nos muestran que solo el reconocimiento y la asunción de la culpa (y no el silencio cómplice), ayuda a cicatrizar las heridas abiertas por los crímenes monstruosos del nacismo y del pinochetismo. Cabe recordar entre los miles de asesinados por el golpe militar, el sacerdote valenciano, Antoni Llidó, del grupo Cristianos por el Socialismo, el sacerdote catalán, Joan Alsina o el cantautor Victor Jara.

Después que los obispos chilenos y antes los alemanes hayan pedido perdón por las actitudes de sus predecesores, sería aconsejable que los obispos españoles publicaran también un texto, pidiendo perdón por el apoyo de la jerarquía española al golpe de estado de 1936 y por el apoyo de la mayoría de los obispos españoles al franquismo. Algunos obispos españoles habrían de recordar las sensatas palabras del escritor y novelista Charles Dickens: “Nunca es tarde para el arrepentimiento y la reparación”.

Mossèn Joan Alsina, mártir de la justicia porque "los cristianos no podemos mantenernos neutrales" (RELIGIÓN DIGITAL, 19/09/2023)

 Hoy 19 de septiembre conmemoramos el 50 aniversario del martirio de mossèn Joan Alsina. Nacido en Castelló d’Empúries el 28 de abril de 1942, Alsina, que de pequeño ingresó en el Seminario de Girona, pasó luego por el Seminario Hispano Americano de Madrid para las misiones. Alsina, que fue ordenado presbítero el 30 de agosto de 1966, el 30 de enero de 1968 mossèn Joan llegó a Chile, donde vivió en una comunidad de sacerdotes catalanes, en el pueblo de San Bernardo.

Joan Alsina, que ejercía su trabajo pastoral en la parroquia de San Ignacio, de la localidad de San Bernardo, también trabajaba en el hospital San Juan de Dios. Incluso después del sangriento golpe de estado perpetrado por Pinochet, mossèn Joan continuó atendiendo a los heridos en el hospital y aunque le aconsejaron que se escondiese, este sacerdote, fiel al Evangelio y a los trabajadores, no lo hizo y continuó en su puesto de trabajo, ya que, como él mismo dijo, “Hay momentos en la vida que hay que jugarse el todo por el todo, y si me necesitan, allí estaré”.

El 19 de septiembre, militares del batallón de Regimiento Yungay de San Felipe entraron en el hospital y detuvieron a mossèn Joan, por su fidelidad al Evangelio y por su compromiso con la justicia, ya que siempre estuvo al lado de los trabajadores. De hecho, mossèn Joan no estaba afiliado a ningún partido político, pero como discípulo de Jesús, y ante el abuso de los poderosos que pisoteaban a los pobres y a los marginados, este sacerdote nunca fue neutral, sino que defendió la justicia y los Derechos Humanos.

Y es que los cristianos no podemos mantenernos neutrales, como decía el papa Francisco el 5 de julio de 2014: “Dios no es neutral. Está de parte de las personas más frágiles, discriminadas y oprimidas”. Y el Premio Nobel de la Paz, Elie Wielsel, decía también: “Hace falta protestar, porque la neutralidad solo ayuda a los opresores, no a las víctimas”. Por eso mossèn Alsina se mantuvo siempre al lado de los más vulnerables de la sociedad chilena. Mossèn Joan habría podido hacer suyas las palabras del obispo Desmond Tutu, cuando dijo: “El Jesús que yo adoro es un Jesús que estuvo siempre al lado de los que eran torturados con injusticia y se puso en problemas debido precisamente a eso”. Y el obispo Tutu, (como lo testimonió en su vida y en su muerte mossèn Alsina), decía todavía: “Si eres neutral en situaciones de injusticia, es que has elegido el bando del opresor”.

Después de ser detenido y de llevarlo a Barros Arana, mossèn Joan fue trasladado al Puente Bulnes donde fue asesinado. Su asesino, Nelson Bañados, un soldado de solo 18 años, obedeciendo las órdenes del coronel Mario Caraves, acabó con la vida de mossèn Alsina, que pidió a su asesino que no le vendara los ojos porque quería verle la cara y perdonarlo. Como relató unos años más tarde el mismo Nelson Bañados, mossèn Joan “se puso las manos en el corazón y movió los labios como si estuviese rezando y dijo: “Padre, perdónales”. Ya eran las diez de la noche y aquel fusilamiento no lo olvidaré nunca”.

El 27 de septiembre se encontró el cuerpo sin vida de mossèn Alsina en el Servicio de Medicina Legal y fue sepultado el día siguiente en el cementerio de San Bernardo.

Según testimonios de personas que lo conocieron bien, a Joan Alsina “lo buscaron porque era un cura obrero”. Como dijo otro conocido suyo, “mossèn Joan no tenía cara de santo ni de mártir, era un hombre que no representaba a primera vista lo que tenía en su interior, en sus entrañas”. Y por eso “para muchos, los escritos de Joan eran chocantes, porque solo lo conocían desde fuera y nunca pensaron que detrás de aquel rostro de un luchador, de un hermano obrero, de un soñador, de un hombre que saboreaba la vida, de un hombre bueno y bromista, se pudiese esconder un hombre de una profundidad de fe, de un ministro de Jesús, con aquella calidad de la oración de la mañana, la de, “si el grano de trigo no muere, no da fruto”.

Mossèn Joan, que según otro testigo, era “una personalidad llena de sorpresas”, dio la vida por el Reino y por la justicia, ya que siempre estuvo al lado de los trabajadores. Mossèn Joan, que murió perdonando, como Jesús, nos es ejemplo de fidelidad al Evangelio y de compromiso con los perseguidos por causa de la justicia. Por eso la Iglesia, siguiendo el ejemplo del mártir Joan Alsina, “ha de cultivar”, como dijo el cardenal Vicent Enrique Tarancon, “las exigencias del amor y de la justicia, aunque eso sea incómodo”.

Joan Alsina hizo, con su vida y con su muerte, lo que el papa Francisco dijo a los cristianos de Mongolia: “La Iglesia no calla ante las injusticias y se compromete a promover la dignidad de los seres humanos” (Religión Digital, 2 de septiembre de 2023).

Mossèn Joan Alsina, el mártir de Castelló d’Empúries asesinado hoy hace 50 años, fue fiel, en la vida y en la muerte, a lo que el papa Francisco expresó en 2018 en su Exhortación Apostólica, “Gaudete et exultate”, de que los cristianos, todos los discípulos de Jesús, hemos de “buscar la justicia” (GE nº 79).

Es urgente el requisito lingüístico para los médicos, y también para los sacerdotes (RELIGIÓN DIGITAL, 24/09/2023)

 Una de las anécdotas que quiero compartir con los lectores de RD, tuvo lugar en una celebración de la reconciliación, en l’Alcúdia, mi pueblo, mientras yo pasaba unos días visitando a mis hermanas.

Éramos diversos los presbíteros que acogíamos a los fieles y uno de los sacerdotes, que era africano, estaba a unos metros de donde estaba yo. Mientras yo confesaba a una persona, veía a una mujer que estaba esperando a confesarse cerca de donde estaba el sacerdote africano, pero sin acercarse a él, a pesar que este presbítero no tenía a nadie confesando. Después esa mujer vino a confesarse conmigo y me dijo que no había ido a confesarse con el sacerdote africano, porque suponía (como así era), que no entendería el valenciano y aquella mujer quería confesarse en la lengua de Sant Vicent Ferrer, su lengua materna. Aquella mujer me dijo que ella se expresaba mejor en valenciano, y que así era como quería manifestar ante el sacerdote lo que sentía en su corazón y que por eso se había esperado a confesarse conmigo.

Le dije a aquella mujer que no había de justificarse de nada y que no era ella la que había de cambiar de lengua sino el presbítero, que siempre habría de saber la lengua del pueblo que sirve. Y es que aún en pleno siglo XXI, los sacerdotes que sirven las comunidades cristianas del País Valenciano, no hacen el esfuerzo de hablar la lengua del pueblo y obligan a los fieles a hablarles en castellano. Lo lógico hubiese sido que este sacerdote africano (de la misma manera que aprendió el castellano), hubiese sabido hablar en valenciano. Pero por lo que se ve, la Iglesia considera el valenciano una lengua de segunda. Por eso no me imagino ningún obispo valenciano, acogiendo en su diócesis un sacerdote africano que no supiese nada de castellano. Pero sí que pasa que los obispos valencianos acogen sacerdotes de África y de Latinoamérica, sin ninguna noción de valenciano, para comprender a la gente de la parroquia y celebrar la Eucaristía en valenciano.

Y es que enla Iglesia valenciana, desgraciadamente, todavía hoy existe una lengua de primera, que es el castellano, (considerada la lengua culta) y una lengua de segunda, el valenciano, considerada de segunda y que por eso no se exige su conocimiento (como sí que se exige el conocimiento del castellano), a los sacerdotes que vienen de África o de Latinoamérica. Y así nos va, ya que han de ser los fieles los que dejen aparcada su lengua, para hablar con el sacerdote en castellano, ya que éste, salvo raras excepciones, no aprende el valenciano.

Por eso creo que los obispos de Tortosa y de València que hablan valenciano, habrían de animar a sus sacerdotes a utilizar la lengua de Sant Vicent Ferrer en la liturgia. De los obispos de Oriola-Alacant y de Sogorb-Castelló, ya ni lo intento, por el hecho que son unos obispos castellanizadores, que tratan a sus fieles como si estas diócesis fuesen colonias españolas de ultramar, sin el más mínimo respeto por la lengua propia del País Valenciano.

La otra anécdota tiene como protagonista al médico y buen amigo, Ramon Trullenque, que le aconsejó a un paciente que se sometiese a una intervención quirúrgica. Aquel hombre aceptó rápidamente lo que le propuso el amigo Ramon, ante la sorpresa de su esposa, que se extrañó que su marido aceptara enseguida la intervención, ya que cuando se la habían propuesto otros médicos, siempre la había rechazado. A la pregunta de su esposa sobre porque había cambiado de opinión, su marido le respondió: “Porque he entendido lo que me ha dicho este médico”. Y es que el Dr. Trullenque le explicó en valenciano la situación clínica de aquel hombre y la conveniencia a ser intervenido.

Habrían muchas más anécdotas, pero con estas dos ya tengo más que suficientes.

La conclusión no puede ser otra: la conveniencia, por no decir la obligación moral de los presbíteros (y de los médicos) a utilizar la lengua del pueblo. Simplemente por razones pastorales. No para hacer política, como argumentan hipócritamente algunos sacerdotes para no celebrar la liturgia en valenciano. Pero estos sacerdotes, negándose a celebrarla la liturgia en valenciano y haciéndolo siempre en castellano, también hacen política. Eso sí, política colonialista, ya que no utilizan la lengua de las comunidades que sirven.

Recuerdo que en 2010, cuando mi padre cumplió 100 años de su nacimiento, el amigo y sacerdote Alexandre Alapont (que murió el pasado 7 de septiembre), presidió en l’Alcúdia (con otros presbíteros) una Eucaristía de acción de gracias. Cuando Alapont le comentó al párroco que había en l’Alcúdia en aquel momento, que celebraríamos esa misa, éste le respondió: “Pero no hagáis política”. Y es que aquel párroco, como en sus homilías siempre hacía política (de un mismo signo), se pensaba que hacer la misa en valenciano era hacer política.

Por eso es urgente el requisito lingüístico para los médicos y también para los sacerdotes.

La mujer que quería confesarse en valenciano (y que tenía derecho a hacerlo) estaba convencida que el sacerdote tendría que hablar la lengua de los fieles. Y por eso tenía muy claro que tenía todo el derecho del mundo a confesarse en valenciano. Porque no son los cristianos los que han de hablar la lengua del pastor, sino que habría de ser el pastor quien aprendiese la lengua del pueblo que sirve.

Los sacerdotes del País Valenciano que, irracionalmente y antipastoralmente, excluyen el valenciano en la liturgia, habrían de recordar que Jesús hablaba en arameo, la lengua de María y de José, de Juan el Bautista y de Magdalena, de Pedro, de Jaime y de Juan. Y no griego, la lengua de la cultura, ni tampoco latín, la lengua del imperio. A ver si aprenden a no ser colonialistas y a tratar a los cristianos valencianos con respeto, mostrando la estima por la lengua del País Valenciano.

Los sacerdotes y los obispos valencianos habrían de escuchar y hacer lo que el papa nos dice (y sobre todo, les dice a ellos), casi cada semana. Así en la audiencia general en la plaza de San Pedro, el pasado 20 de septiembre y elogiando a Daniel Comboni, el papa nos invitaba a “coger el camino de la Evangelización desde la cultura de los pueblos”, ya que “evangelizar la cultura y inculturar el Evangelio, van juntos” (Catalunya Religió, 21 de septiembre de 2023).

A ver si lo entienden los obispos y los sacerdotes valencianos, y se deciden una vez por todas a utilizar en la liturgia la lengua de Sant Vicent Ferrer. Amén.