Mans Unides (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/02/2022)

 Aquest diumenge 13 de febrer se celebra a totes les parròquies del País Valencià, la col·lecta a favor de Mans Unides-Campanya contra la Fam, per lluitar contra aquest flagell que mata, encara hui, tantes i tantes persones.

La història de Mans Unides contra la Fam començà el 1955, quan la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC), va fer públic un manifest en el qual, responent a una crida de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), anunciava el seu compromís en la lluita contra la fam. I va ser el 1959, quan les dones de l’Acció Catòlica d’Espanya van prendre el testimoni i van llançar la primera Campanya contra la Fam, a partir de la qual es va anar configurant l’actual Mans Unides. Finalment, el 1978, la Campanya contra la Fam adquirí personalitat jurídica pròpia i passà a denominar-se “Mans Unides-Comitè Catòlic de la Campanya contra la Fam Al Món”.

El passat mes de setembre, en la primera cimera de les Nacions Unides sobre Sistemes Alimentaris, l’arquebisbe Paul Richard Gallaghe, deia: “Al segle XXI la fam no és només una tragèdia per a la humanitat, sinó també un veritable motiu de vergonya” (Religión Digital, 25 de setembre de 2021). I és que mentre la gent passa gana, segons la FAO, una tercera part de tota la producció alimentària es llança. Això vol dir que en un any, desgraciadament, 1300 milions de tones d’aliments van als abocadors.

També el 29 de setembre passat, amb motiu del Dia de Conscienciació sobre la Pèrdua i el Desaprofitament d’Aliments, se’ns recordava, de nou, aquesta xifra horrorosa: la tercera part dels aliments que es produeixen, es llancen, mentre milions de persones passen gana.

Per no arribar a aquest extrem de desaprofitament dels aliments, mentre una gran part de la població passa fam, cal prendre mesures urgents, com adoptar una dieta més saludable i sostenible, viure d’una manera més austera, comprar només el que necessitem, no llançar les fruites i verdures que s’han fet “lletges”, no acaparar grans quantitats d’aliments, valorar i aprofitar les sobres.     

Enmig d’aquesta situació de fam, fa unes setmanes, Càritas ens advertia d’una situació dramàtica i sense precedents, i és que, “1,45 milions de jóvens pateixen exclusió social greu” (El País 19 de gener 2022).

Per la seua part, en el missatge adreçat a l’Encontre de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials, l’octubre de l’any passat, el papa Francesc deia que encara que hui “veiem que el món, mai no ha estat tan ric, no obstant (malgrat l’abundància), la pobresa i la desigualtat persisteixen i encara pitjor, creixen”.

En la seua 63 edició, el lema de Mans Unides per aquest 2022, és: “La nostra indiferència els condemna a l’oblit”. Per això cal ser molt conscients de la tragèdia de la fam al món i no oblidar els qui pateixen gana i els qui moren per no tindre res per a menjar.

Mans Unides, amb estructura diocesana, i que compta amb 71159 socis i amb 6344 voluntaris, té un 16,5% de finançament públic i un 83,5% de fons privat, dedicant el 87,3% dels fons a desenvolupament.

La pandèmia que ja dura dos anys, ha agreujat, encara més, la situació econòmica en moltes famílies, algunes de les quals estan en ERTO o bé directament a l’atur. Així, degut a la situació sanitària que vivim, a l’estat espanyol, el coronavirus ha deixat 11 milions de persones excloses i més de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur (Religión Digital, 18 gener 2022).

Per això és tan important que, solidàriament, col·laborem amb Mans Unides (hui i tot l’any), per ajudar a acabar amb el flagell de la fam, que continua matant les persones més vulnerables de la nostra societat i d’una manera particular, la gent que viu al Tercer Món. I és que, com ha dit diverses vegades el papa Francesc, hem de lluitar contra la “globalització de la indiferència”, que condemna a la misèria i a la fam, la gent més pobra.

‘És imprescindible la reciprocitat d’À Punt, TV3 i IB3’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 19/02/2022)

 Això va afirmar el conseller de cultura de la Generalitat del País Valencià, Vicent Marzà, al programa “El Matí de Catalunya Ràdio” el 20 de gener passat. El conseller Marzà deia que les dificultats per arribar a la reciprocitat, són degudes a que aquest afer no és competència de les conselleries de Cultura del País Valencià, de Catalunya i de les Illes. Amb tot, cal recordar que Compromís recolzà els pressupostos del govern del Sr. Sánchez i que també ha recolzat, recentment, la reforma laboral presentada pel govern del Sr. Pedro Sánchez. I a canvi de què? ¿Compromís no ha pogut exigir al govern del Sr. Sánchez aquesta reciprocitat, per tal que els valencians puguem vore TV3? O és que li és igual?

Cal recordar el PP va clausurar, despòticament, els repetidors de TV3 al País Valencià i va obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Així, el PP atacava impunement la llibertat d’expressió, sense que els bisbes valencians protestaren per aquesta decisió del tot indecent. Ja m’imagine les manifestacions de protesta dels bisbes valencians i espanyols, si el govern haguera tancat la Cope.

Certament que aquella actitud de censura per part del PP no era nova, ja que des del gener de 2007 la Generalitat (també en mans del PP) va aconseguir tancar els repetidors de TV3 de la Carrasqueta (l’Alacantí), La Llosa de Ranes (la Costera), Alginet (la Ribera) i Morella (Els Ports), privant a milers de valencians de poder vore una televisió que parla com nosaltres.

No he entès mai aquells que, en un món globalitzat, pretenen posar barreres a les ones de ràdio o de televisió, a no ser que el motiu d’eixa censura siga la por a la llibertat. ¿Com és possible que una societat (i un govern com el del PP) que deia que defensava la llibertat com a base de la convivència i del progrés, negara la lliure difusió de les ones de ràdio o de televisió? ¿Com s’entén que en ple segle XXI, alguns intenten alçar barreres per interferir una televisió i una ràdio que parla la nostra llengua i que ofereix una programació atractiva, interessant i sense manipulació?

És per poder continuar veient TV3, amb els repetidors impulsats per ACPV, que milers de ciutadans ens vam mobilitzat per fer possible una Iniciativa Legislativa Popular (amb 670.000 signatures recollides) perquè s’aplicara la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquest text estableix que els governs signants, han de garantir (sense cap entrebanc jurídic), la recepció de ràdios i de televisions que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguen administracions diferents. Cal dir que la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries va ser signada el 1992 pel Govern de Felipe González i ratificada pel Congrés de Diputats l’any 2000, amb José Mª Aznar de president del Govern i diputat al Congrés.

¿Per què en ple segle XXI no s’afavoreix una televisió i una ràdio sense fronteres? ¿O és que es pot frenar la lliure difusió de la nostra llengua? Com molt bé deia l’alcalde de Morella el 2010, l’actitud de la Generalitat (aleshores en mans del PP), “no s’ajusta a la manera moderna d’entendre la comunicació, perquè en un món global, la cosa raonable és que cada ciutadà tinga la llibertat d’elegir els continguts que vol consumir”. Però curiosament, l’alcalde de Morella és l’actual President del País Valencià, que no pressiona (com ho hauria de fer) el PSOE (tan amics que diuen que són), perquè els valencians puguem vore TV3. I per això el PSpv diu “amén” a allò que ve de Madrid.

Ningú no està obligat a vore TV3 ni a escoltar Catalunya Ràdio. Però clausurant, despòticament els repetidors, el PP va impedir (i ara ho fa el PSOE), que els qui volem vore TV3 i escoltar Catalunya Ràdio ho puguem fer. És qüestió de legalitats o de por a la llibertat? Per als cristians, com va recordar el papa emèrit, Benet XVI, la llibertat i la veritat han d’anar juntes, perquè si se separen, apareix el risc de la prevaricació. I com va dir també l’escriptor Joan Francesc Mira pel que fa al repetidors que es van clausurar, “el que és greu és la destrucció d’una possibilitat real existent, assumida i aprofitada per moltíssima gent”.

En un temps, on des de qualsevol part del món podem sintonitzar la CNN o Al Jazeera, és ridícul  censurar les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio.

En un Estat normal, el ministre d’Indústria, en compte de tancar ràdios i televisions, afavoriria la llibertat d’expressió. I és que la censura mai no és un factor de convivència i de llibertat. Perquè qualsevol retallada de l’oferta informativa, és un empobriment de la cultura i un pas arrere en els drets dels ciutadans. I és per això, precisament, que el govern de l’estat va prohibir les emissions de TV3 i de Catalunya Ràdio. I desgraciadament, ara, també el govern de l’estat, en mans del PSOE i amb la passivitat del govern del Botànic, continua impedint que veiem TV3.

De la mateixa manera que el PP retallava drets sanitaris i educatius, també retallava la llengua i la llibertat d’expressió. I és que el PP sempre va tindre por a la llibertat. El que no m’esperava és que el PSOE, amb el Sr. Puig, després de més de sis anys de govern del Botànic (o del bonsai?) no exigiria la immediata recepció de TV3 al País Valencià.

Desitjaria que tant el Consell Valencià de Cultura com també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, denunciaren públicament la censura del govern de l’estat (el d’abans i el d’ara) i la connivència o la passivitat del govern valencià. I també em sorprèn que Compromís estiga amb una constant actitud reverencial davant el govern del Sr. Pedro Sánchez.

El que no m’estranya gens és l’actitud i el silenci dels bisbes valencians, quan s’està retallant la llibertat d’expressió. Com he dit al principi, no m’imagine el mateix silenci dels bisbes, si el govern haguera clausurat les emissions de la Cope. Els bisbes serien els primers a encapçalar manifestacions i a denunciar la censura del govern del Sr. Sánchez.

El que no entenen ni els bisbes ni el govern valencià, és que la clausura dels repetidors de TV3 no és simplement la censura i la prohibició a vore TV3, sinó que és una retallada i una censura a la llibertat d’expressió.

Creure en temps de pandèmia (Castelló Notícies, 05/02/2022)

 Aquest és el títol del llibre del capellà valencià (i amic), Jesús Salvador Corbí, vicari episcopal  de l’Àrea Metropolitana de València i rector de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, des d’on s’ha retransmès  (i que des del diumenge 30 de gener de nou la podem seguir), la missa en valencià per A Punt.

Aquest llibre, que porta per subtítol “Homilies en la missa de la tele”, recull els comentaris a les lectures dels diumenges, que el capellà Jesús Corbí va fer durant el temps de confinament, (del diumenge V de Quaresma al diumenge VI del Temps Ordinari de l’any següent), en les Eucaristies que la televisió valenciana va retransmetre, com un servei a la gent que no podia anar a celebrar la fe als temples.

Editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aquest llibre, escrit amb un estil àgil i entenedor, ens mostra, com diu l’amic Agutí Colomer, (Lletrat, secretari de l’AVL) en la presentació d’aquesta obra, les homilies de Jesús Corbí, uns textos que tenen “una estructura  coherent i una extensió similar, aspectes difícils d’assolir en un gènere com l’oratòria”, tot i que les homilies van ser pronunciades per Jesús Corbí de memòria. I això, com diu l’amic Agustí Colomer, “no és fruit de la improvisació , sinó d’un treball sistemàtic de preparació, que aconsegueix captar l’atenció des del primer moment a través d’un discurs alhora corprenedor i ben argumentat” Per això, a les seues homilies, Jesús Corbí “sap crear un ambient càlid i suggestiu, però sense caure en l’emotivisme”. I és que en els seus comentaris, Corbí “raona i estimula, d’una manera natural, senzilla i pulcra”, i d’aquesta manera ajuda els creients en la pregària i en la reflexió de la Paraula de Déu.

Jesús Corbí, que va nàixer  a València el 1964, i que va ser ordenat prevere el 1988, va rebre amb il·lusió l’oferiment d’acollir la missa en valencià a la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu de Torrent, una celebració que À Punt ha retransmès amb un índex d’audiència més que notable.

Com diu Jesús Corbí en la introducció d’aquest llibre, la retransmissió  de la missa en valencià per À  Punt, suposa “un avanç important per facilitar que aquells cristians que volen celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, ho pogueren fer ”

El llibre de Jesús Corbí, de 269 pàgines, presenta els capítols i versets de les lectures de cada diumenge o festa, amb el text sencer de l’Evangeli del dia i l’homilia que  feia aquest capellà.

Cal remarcar que, amb molt bon criteri, a les misses retransmeses per À  Punt, tant Jesús Corbí com Jordi Cerdà, vicari de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, han utilitzat els textos bíblics i la majoria de textos eucològics “facilitats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” i també els textos del “Llibre del Poble de Déu, preparat per Mn. Pere Riutort” una obra “amb l’aprovació dels bisbes de les diòcesis valencianes en octubre de 1974”

Som molts els valencians que, per televisió o per internet (À Punt tv), cada diumenge seguíem la missa en valencià, (i ara, afortunadament, la podem tornar a seguir), amb els comentaris, sempre actuals, ponderats i arrelats en l’Evangeli, que en cada celebració  Jesús Corbí ens ofereix. Per això és un goig la publicació d’aquest llibre (que recomane), amb les homilies de Jesús Corbí, ja que les seues reflexions sobre l’Evangeli a les misses retransmeses per À Punt, ens ajuden a estimar i aprofundir la Paraula de Déu, que enforteix la nostra fe i eixampla la nostra esperança.

Afortunadament des del diumenge 30 de gener, els valencians podem tornar a vore la missa en valencià per À Punt. I és que hem estat molts (cristians i no cristians) els qui hem demanat  al Consell Rector de RTVV la continuïtat de la missa, amb cartes i correus electrònics enviats a À Punt i fins i tot amb la pàgina  de facebook: “Per la missa en valencià”.

Com va recordar Jesús Corbí a l’homilia del diumenge passat, 30 de gener, “molts valencians han pres consciència de la importància de tindre la missa en valencià”, ja que “el valencià també és una llengua per a parlar amb Déu. La llengua dels nostres pares, una llengua tan tendra, que naix del nostre cor”. Com deia, molt encertadament, Jesús Corbí, “el servici religiós és un bé públic per a la societat i per això cal que tinga el seu espai en una televisió que és de tots”. Jesús Corbí també ens va fer saber, que la pàgina web de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació havia donat dades de les peticions que s’havien fet per la continuïtat de la missa i en contra de la seua supressió: “En un dia, quan s’anuncià que s’interrompia la retransmissió de la missa, es reberen” a À Punt, “vora 1000 sol·licituds” per la presència de la missa en valencià. Per això cal agrair, a creients i a no creients, les cartes o els correus electrònics adreçats a À Punt, per la continuïtat de la missa des de Torrent.

Vull agrair públicament a Jesús Corbí i a Jordi Cerdà, la seua missió i el seu zel pastoral en el seu servei als cristians que seguim la missa per À Punt, com també als acòlits (amb el seminarista Fernando) i el grup de cants, amb Marcos i Alberto Miquel i els altres membres del cor, que dignifiquen, amb els seus cants, la celebració eucarística. I encara, vull agrair també als tècnics d’À Punt que fan possible la retransmissió de la missa. 

I és que els cristians valencians, que amb els  nostres impostos contribuïm a pagar la televisió valenciana, no volem ser arraconats de la graella d’À Punt, sinó que volem que la nostra televisió siga sensible i tinga en compte les celebracions litúrgiques, per mitjà de les quals els cristians valencians expressem i vivim la nostra fe en la nostra llengua. A més, la missa des de Torrent contribueix, i molt, a normalitzar la nostra llengua en una Església que, amb notables excepcions, margina i arracona dels temples, el valencià.

Espere i desitge que per molts i molts anys més, puguen, cada diumenge, seguir la missa en valencià per À Punt.

Octavari per la unitat dels cristians (CASTELLÓ NOTÍCIES, 18/01/2022)

 Des de hui 18 de gener i fins el dia 25, les diverses Esglésies Cristianes celebrem l’Octavari (no la Setmana com es diu a vegades) de pregaria per la unitat dels cristians. Són huit dies de pregària, per implorar que es faça realitat l’anhel de Jesús expressat a l’últim sopar: “Que tots siguen u; com Vós Pare, sou en mi i jo en Vós, que ells també siguen u” (Jo 17:21)

La divisió de les Esglésies Cristianes és una vergonya i un escàndol per al nostre món! I encara que són moltes les dificultats per retrobar la unitat de les Esglésies (ja que aquestes divisions responen a raons doctrinals, històriques i sociològiques) hem de pregar per aconseguir la unitat. Per això el moviment ecumènic, un dels grans fruits del Vaticà II, ens ensenya que l’Església que Jesús va instituir sobre Pere i Pau i els altres Apòstols, ha de ser una, ja que com repetia el bon papa Joan XXIII, “és molt més el que ens uneix, que allò que ens separa”.

Els cristians hem de fer els esforços necessaris per arribar a la unitat de les Esglésies, volguda per Jesús, oblidant i esborrant recels, malentesos i suspicàcies! Perquè és el Senyor qui renova i enforteix la vida de les Esglésies Cristianes, per conduir-les a la unitat d’una mateixa fe i d’una mateixa caritat.

Enguany l’Octavari de pregària per la unitat dels cristians, porta per lema: “Hem vist la seua estrela a l’Orient i hem vingut a adorar-lo”. Com diu la CEE, “la proposta com a lema i motiu de pregària en aquest any de les paraules dels Mags preguntant pel naixement del rei dels jueus (Mt 2:2), dóna a l’Octavari una motivació que ens parla de la raó de ser de l’Església: anunciar el missatge de salvació universal, que el Ressuscitat confià als apòstols: aneu, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (Mt 28:19)”.

En aquest Octavari de pregària, continuen els bisbes, “no podem perdre l’esperança que l’anhel da transcendència”, present en tants i tants hòmens i dones, “ajude a obrir-se a la llum poderosa de l’Evangeli, simbolitzada per l’estrela que guià els Mags fins a Jesús, perquè la llum de Crist continue il·luminant les foscors de les persones i dels pobles”.

Aquest Octavari per la unió dels cristians, hauria de ser un camí de conversió, per tal de descobrir Déu en els germans i per tirar a terra els murs que encara separen les diverses Esglésies cristianes. Aquest Octavari hauria de ser també un temps de justícia, de veritat i d’alliberament. Un temps de silenci atent, per escoltar la veu del desert, per acurtar les distàncies que ens separen i per obrir nous camins que facen possible el trobament amb els altres germans cristians. Un temps per tornar a l’Evangeli i per entrar de nou al Jordà, i així, reconèixer-nos tots fills estimats d’un mateix Pare i germans els uns dels altres!

Aquest Octavari hauria de ser també un temps per retrobar Déu, l’autèntic Déu de Jesús i per deslliurar-nos i esborrar de la nostra vida i de les Esglésies, les caricatures que hem fet de Déu.

També hauria de ser un temps de solitud i de pregària, per trencant distàncies i construint nous camins. Un temps d’encontre i de diàleg, enmig de tants desencontres i de tants paraules buides.

L’Octavari hauria de ser un temps per buscar la unitat en l’amor i en el perdó, més enllà dels murs que tots anem construint. Un temps per deixar allò que és vell, allò que ja ha caducat, i donar nous fruits d’unitat, perquè les nostres Esglésies tinguen vida i vida en abundància.

Des dels monestirs d’Orient i d’Occident, arrelats en la tradició dels Pares del desert i en la Sagrada Escriptura, els monjos hem de fer possible l’inici d’un nou diàleg basat en la fraternitat i en la vida de pregària, per tal d’arribar a la unió de tots els cristians. Per això els monjos (i també tots els cristians), hem de ser artesans de reconciliació i d’unitat al si de l’Església, per així esdevenir testimonis d’un món nou.

L’Església no pot ser neutral (CASTELLÓ NOTÍCIES, 27/01/2022)

En la situació actual de crisi econòmica i amb la corrupció política que existeix, l’Església ha d’actuar sempre d’una manera apartidista, però no neutral, per tal d’estar sempre al costat dels pobres i dels marginats i alhora, profèticament, denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos.

Per això el recentment desaparegut bisbe Desmod Tutu, deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. ¿No ho va fer així Jesús de Natzaret? I el bisbe Desmond Tutu afegia encara: “El Jesús que jo adore és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i es posà en problemes degut precisament a això”. I és que Jesús va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes. Però mai no va ser amic, ni va seure a taula amb Pilat i Herodes, que el van matar.

 Per la pretesa neutralitat de la jerarquia valenciana, quan el PP valencià robava a les institucions on governaven, els bisbes valencians mai no van ser capaços (ni valents) per denunciar la corrupció del PP des de la Generalitat del País Valencià.

Aquest és només és un exemple. Però n’hi ha d’altres. Així ho veiem amb la resposta de pretesa “neutralitat” del qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, a la Tribuna Europa, quan li van preguntar el 28 de maig del 2014, sobre la condemna de 8 anys a l’exconseller del PP Rafael Blasco. L’arquebisbe Osoro afirmà que “la Iglesia no entra a juzgar”. Amb el qui era President de les Corts Valencianes i d’altres dirigents populars a l’auditori, l’ex-arquebisbe de València no va voler molestar el PP. I és que molt sovint (massa sovint!) s’ha vist una connivència clara de la jerarquia valenciana amb el partit del Sr. Casado. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a tota l’Església Valenciana.

El cardenal Tarancon afirmava amb un gran realisme: “Una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindria una actitud radicalment evangèlica, no seguiria el camí de Jesús”.

Pel contrari, i davant l’abdicació del rei Joan Carles, el 2014, i l’anhel dels ciutadans de poder decidir entre monarquia i república, el qui va ser arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, amonestava els qui qüestionaven el model d’Estat monàrquic, perquè això seria “descoser lo que hemos cosido durante tanto tiempo”. També el cardenal Cañizares diverses vegades ha defensat la unitat d’Espanya aferrissadament, fins al punt d’afirmar en una homilia, que “Dios quiere la unidad de España” (El Mundo, 26 de setembre del 2015). Però ¿què dirien els bisbes espanyols si algun bisbe català diguera que Déu vol la independència de Catalunya?

Per això quan alguns bisbes defensen la neutralitat de l’Església, no puc sinó somriure, ja que per a ells la neutralitat és l’afinitat amb les dretes espanyoles.

Per això l’Església no pot ser neutral i, amb valentia, ha de denunciar tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans,  com ho va fer l’arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (l’actua papa Francesc), que a propòsit de la nova pobresa, convidava a indignar-se, pel fet que ”que el pa i el treball no arriba a tothom”. I encara, Jorge Mario Bergoglio deia també: “Des de fa uns quants anys, l’Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball”. ¿El govern valencià del PP es feia càrrec de la gent que “no té pa ni treball”?

Per la seva part, el nou bisbe d’Oriola-Alacant, José Ignacio Munilla, denunciava els “governs que han gastat uns diners que no tenien, endeutant les administracions i comprometent el futur de les noves generacions”. Per això el bisbe Munilla tornava a denunciar aquells “bancs que han sustentat els seus escandalosos beneficis sobre una economia irreal i fictícia, amb sous immorals, blindats per consells d’administració”. El bisbe Munilla també s’escandalitzava del “xantatge especulador dels qui han fet fortuna, aprofitant-se de la crisi econòmica”. I el P. Josep Mª Soler, abat emèrit de Montserrat, fa uns anys denunciava una economia que funciona “com un interminable canibalisme d’egoismes i d’interessos”, amb “l’especulació dels mercats financers” i les seves “repercussions sobre les famílies i les classes socials més dèbils”.

Hui i sempre, l’Església, amb valentia, ha d’estar al costat dels indefensos i dels més dèbils, per defendre els seus drets i la seua dignitat, ja que els cristians hem d’ajudar “els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps 71) L’Església no pot viure amb por, ni tampoc ha d’adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l’abús de poder d’aquells que xafen els pobres.

El cardenal Tarancon deia també: “L’Església ha de conrear les exigències de l’amor i de la justícia, encara que això siga incòmode”! Però dissortadament, la majoria dels bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen demanant una “neutralitat” que només afavoreix els interessos dels poderosos. Per això el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, deia en una entrevista al diari Sur (31 d’agost de 2014), amb motiu de la tragèdia dels immigrants morts a la platja del Tarajal: “Alguns preguen, però no hi ha prou amb això, hem de protestar”. I afegia encara el P. Ángel: “Mai no he militat en partits, només en l’Església. I fins això em dóna maldecaps, per dir coses que no agraden als jerarques”. I amb tot, s’han de dir, ja que els cristians no podem ser neutrals.

L’exemple més eloqüent (però no l’únic) de “neutralitat” de l’episcopat espanyol durant el franquisme, el trobem l’1 de maig de 1968, quan la policia va envoltar l’església del Sagrat Cor de Sabadell, on s’hi havien refugiat 35 persones, entre hòmens, dones i menors, perseguits per les Forces d’Ordre Públic, tal com recorda Eduard Fornés, en aquell moment capellà d’aquella parròquia. Els capellans van obrir les portes de l’església i van acollir la gent, perquè segons el Concordat la policia no podia entrar als temples. La policia, que va tallar l’aigua, la llum i el telèfon de l’església, l’endemà va entrar al temple, gracies a una carta de l’arquebisbe de Barcelona, Marcelo González Martín, que autoritzava les Forces d’Ordre Públic a assaltar l’església (Vilaweb, 8 de gener de 2022). Aquí hi ha la diferència entre la neutralitat d’un arquebisbe (a favor de la policia) i els capellans que van acollir els qui eren perseguits.

I és que, com va dir Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, en la mateixa línia del P. Ángel García, “Cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes”. Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol del 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades y oprimides”. Per això l’Església Valenciana hauria d’estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat, com per exemple dels cristians valencianoparlants, que ens sentim menyspreats per la jerarquia, quan, a les esglésies, arracona la nostra llengua i no permet que puguem expressar la nostra fe en valencià.

L’exemple de valentia del bisbe Desmond Tutu, i la seua no neutralitat, el seu compromís amb els més dèbils i a favor de la pau i la seva lluita contra l’apartheid, ens encoratja a fer realitat la utopia d’un món més fratern i més solidari.

“Qui no vulga treballar, que no menge” (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/01/2022)

 Aquesta és l’exhortació que Sant Pau donava als cristians de Tessalònica (2Te 3:10), unes paraules que m’han fet pensar en el cas, prou conegut, d’alguns funcionaris i alts càrrecs del Parlament de Catalunya que, amb un indignant esquema de retribucions, cobren el 100% del seu sou sense treballar, sense que posen els peus al Parlament. És el que es coneix com a llicència per edat, i que fa que aquests privilegiats, tinguen un sou que oscil·la entre 4000 i 10000 euros mensuals.

Aquesta paradoxa és més pròpia de règims feudals que d’una democràcia parlamentària, ja que els privilegis escandalosos d’aquests funcionaris no els tenen, ni de lluny, la majoria dels ciutadans, que amb penes i dificultats han d’arribar a final de mes.

Aquest cas, del tot immoral, em recorda l’anècdota d’un home que va anar a una finestreta de l’administració i la trobà tancada, i preguntà a l’uixer: “Que aquesta vesprada no treballen?”. L’uixer li contesta: “No; aquesta vesprada no vénen; quan no treballen és al matí”. I també una anècdota del papa Joan XXIII, quan un dia li preguntaren: “Sant Pare, quanta gent treballa al Vaticà”. I el papa Roncalli, amb bon humor, respongué: “Més o menys, la meitat”.

Quan hi ha tantes i tantes famílies que no poden arribar a final de mes i que fins i tot necessiten anar a Càritas i als bancs d’aliments per poder donar de menjar els seus fills, resulta escandalós que, durant tants anys, aquests funcionaris hagen cobrat un sou (no gaire modest), sense xafar el seu lloc de treball. Però també resulta del tot immoral l’actitud dels polítics que han mirat cap a una altra banda, permetent aquest abús. Sort dels periodistes del diari Ara, que han posat al descobert aquesta indecència.

Sant Pau, a la Carta als Tessalonicencs, denunciava l’actitud d’aquells que vivien desvagats, i els demanava que feren com ell, que amb penes i fatigues treballava “nit i dia, per no ser una càrrega a cap de vosaltres” (2Te 3:8). Per això l’apòstol dels gentils demanava als desvagats, “que treballen per poder menjar el pa que ells mateixos s’hauran guanyat” (2Te 3:12).

Quan el 2010, David Fernández (que anys més tard seria diputat al Parlament de Catalunya), assistí a una reunió al Palau de la Generalitat, es trobà amb els seus interlocutors i amb una taula ben parada de cafè i pastes. Li van oferir un cafè i va respondre que no en volia. Li van dir si volia alguna altra cosa i respongué que tampoc. Aleshores li van demanar si feia dieta. I David Fernàndez digué: “No és qüestió de dieta, és qüestió de principis i no estic acostumat a menjar a costa de l’erari públic”.

El cas de la llicència per edat d’aquests privilegiats, com ha escrit l’amic Vicent Partal, (Vilaweb, 17 de gener de 2022) mostra “l’allunyament entre la classe política i el carrer i la despreocupació amb què s’agafen el seu tren de vida”. I és que aquestes persones “no tenen gens de consciència sobre fins a quin punt són privilegiats”.

Per això, com deia Sant Pau, “qui no vulga treballar, que no menge”.

Aquest cas s’ha repetit a la Sindicatura de Comptes, que “també prejubilà amb el 100% del sou” (La Vanguardia 19 de gener de 2022).

Per altra part, tan greu han estat aquests sous, com els nou mesos de traves que el Parlament ha posat a la periodista Núria Orriols per aconseguir la informació que havia demanat, davant la seva insistència i perseverança, amb retards. I és que no és cap broma que el Parlament haja pagat durant anys i anys, 1,7 milions d’euros anuals a funcionaris que ja no hi treballen, amb dos exsecretaris generals acollits a aquest règim, que han cobrat més de 10000 euros al mes per no posar els peus al Parlament.

Finalment, crec que seria hora de revisar (i corregir) els sous escandalosos de diputats, senadors, alcaldes, ministres, presidents de comunitats autònomes o l’assignació que rep el rei d’Espanya i la família real. Crec del tot immoral que el president del govern d’Espanya cobre (després d’apujar-se el sou un 2%), cada mes, 7211,84 euros (Levante, 29 de desembre de 2021). I que les tres vicepresidentes del govern d’Espanya (i ministres) Nadia Calviño, Teresa Ribera i Yolanda Díaz, cobren cada mes, 6778 euros, que és un milió (al mes) de les antigues pessetes. O que el president de la Generalitat de Catalunya tinga un sou anual de 130250 euros. I el president del País Valencià en tinga un de 83648 euros. I que els diputats al Parlament de Catalunya cobren cada mes 2921,82 euros (a part dels complements que els pertoca per ser portantveus o presidents de comissió). I que els diputats al Congrés tinguen un sou base de 3050,62 euros al mes.

Davant aquestes xifres astronòmiques que no tenen, ni de lluny, els mestres, infermers, fusters, llauradors, paletes, periodistes, botiguers i forners, ¿encara ens estranyem de la desafecció que molts ciutadans tenen pels polítics?

Els beneficiaris d’aquesta jubilació daurada, haurien de recordar el salm 48: “No et preocupes, si un home que es fa ric converteix la sa casa en un palau; quan es muiga no se l’endurà; no el seguiran les seues riqueses”.

Els polítics (de tots els partits) ja tarden en demanar perdó per haver mirat cap a un altre costat, permetent aquests sous indecents, mentre milers de famílies malviuen amb un salari que no els permet arribar a final de mes.

La Vida Consagrada (CASTELLÓ NOTÍCIES, 02/02/2022)

 Com cada 2 de febrer, hui l’Església ens convida a celebrar la Jornada de la Vida Consagrada, un dia per pregar i agrair a Déu el testimoniatge dels qui seguim Jesús per mitjà dels consells evangèlics.

No m’acaba d’agradar que l’expressió, “vida consagrada” estiga “reservada” únicament als monjos i a les monges, als religiosos i a les religioses i als membres dels instituts seculars, ja que pel baptisme tots els cristians hem estat ungits amb el crisma i per tant, hem estat consagrats o dedicats a Déu. Amb tot, l’Església dóna la paraula “consagrat”, al qui per mitjà dels consells evangèlics segueix Jesús.

El lema d’enguany, en aquesta XXVI jornada, i en el procés sinodal de l’Església, és, “Caminant junts”, una actitud que mostra el carisma de la Vida Consagrada, que fa camí en el nostre món, tot seguint Jesús, “camí, veritat i vida (Jo 14:6)”.

El document que els bisbes de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada han donat a conèixer per a aquesta jornada, presenta els consagrats com uns “buscadors i testimonis apassionats de Déu, en el camí de la història i a l’entranya de la humanitat”.

Per a la vida consagrada, com diu aquest document, “caminar junts, suposa fer-ho en cada una de les dimensions fonamentals de la consagració: l’escolta, la comunió i la missió”.

La Jornada de la Vida Consagrada, que va ser instituïda pel papa Joan Pau II el 1997, vol ser una crida a “caminar junts en la consagració”, que significa, “ser conscients de la crida rebuda, la vocació compartida i la vida entregada”. Per això la vida consagrada “suposa adonar-se’n que només trobem Déu, caminant”.

El temps sinodal que viu l’Església, “anima els consagrats a enfortir la consagració, vivint aquest moment com una oportunitat de trobament i de proximitat amb Déu i amb els germans”. Per això, “caminar junts a l’escolta de la Paraula de Déu, és afinar l’oïda per escoltar l’Esperit, els germans amb els que compartim la vida, i la humanitat ferida, amb els goigs i tristeses” del nostre món. Si ho fem així, això serà “la millor garantia per caminar junts per les sendes de la fidelitat a la pròpia vocació”.

Segons els bisbes que han preparat aquest material per a aquesta jornada, hi ha tres condicions per saber escoltar de veritat: “reciprocitat, respecte i compassió”. Al nostre món i també al si de la vida consagrada, fa falta “una sincera comunicació, empatia envers l’altre i obertura de cor per rebre la veritat que ens puga comunicar”.

I és que caminar junts en la comunió, significa que “els consagrats estan cridats a ser en l’Església i en el món, experts en comunió”.

Per altra part, “caminar junts en la missió” rebuda, “suposa descobrir la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar” i al mateix temps, “experimentar el goig de creure i el goig de comunicar l’Evangeli”.

Per això, “els consagrats, somiant junts, resant junts i participant junts”, podem contribuir “decisivament perquè l’Església sinodal no siga un miratge, sinó un autèntic somni que pot fer-se realitat”.

Cal recordar que la Vida Consagrada no és una fugida del món i dels seus problemes, sinó una fugida de la mundanitat, com ho expressava molt bé la germana Montserrat Unterlöhner, benedictina de Sant Benet de Montserrat, quan deia en una entrevista. “No fuig del món, senzillament deixe de posar-lo al centre de la meua vida per fer allò que Déu em demana”(Catalunya Cristiana, 7 de novembre de 2011).

Els hòmens i les dones que hem optat per la vida consagrada, intentem que la nostra opció no siga mediocre ni segons els comportaments i la manera de fer (frívola i superficial) d’un món de façana, que viu només d’aparença.

Així ho intentem fer les dones i els hòmens consagrats a Déu, com les Agustines de Sant Mateu i les de Benigànim, les Dominiques de Paterna, les Filles de Sant Josep de Petrer, els Escolapis de Gandia, les Cistercenques de Benaguasil, les Germanes de la Consolació de Morella i de Borriana, els Franciscans del Sant Esperit de Gilet, les Carmelites Descalces de Puçol, Serra, les Alqueries i Altea, les Caputxines de València i d’Alacant, els Jesuïtes de Gandia, els Salesians de Borriana i de València, les Vedrunes de València, d’Alacant i de Vinalesa, les cartoixanes de Benifassà, les germanes de la Doctrina Cristiana de Benidorm, les Obreres de la Creu de València i de Montcada, les germanes dels Ancians Desemparats d’Alzira i d’Elx, els Cartoixans de Portacoeli, les Teresianes de Sant Enric d’Ossó de Torrent, les Clarisses de Vila-real, els Mercedaris d’Elx o les religioses de Iesu Communio de Godella.

Tots els qui en aquesta jornada de la Vida Consagrada renovem la nostra opció per seguir Jesús i per servir els nostres germans, volem caminar junts al costat de creients i no creients, i ser així testimonis de l’Evangeli enmig del nostre món.