L’alegria i l’amabilitat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 28/07/2021)

La lectura del llibre La Bíblia vista amb humor, del dibuixant vila-realenc Quique Arenós, m’ha recordat l’anècdota de l’escriptor Bruce Marshall que el bisbe Francesc de Girona contava en el Full Parroquial del 14 de març passat. Educat en una família protestant puritana, de menut, Marshall veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, sa mare el pessigava. Si casualment li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recollir-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense eixir de casa. Un dia va ser convidat a una primera comunió d’un amic seu catòlic. En un moment solemne de la missa li va caure de la butxaca una moneda, que va rodolar pel passadís central fins a caure en la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels, que seguien el camí de la moneda, van esclatar en una rialla. Bruce no entenia per què allà no s’havia escandalitzat ningú. I amb una lògica pròpia dels infants es va dir a si mateix: aquesta ha de ser l’Església veritable, perquè ací riuen.

I si l’alegria és important per als cristians, també ho és l’amabilitat. Fa uns dies vingué al santuari del Miracle un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, nascut a Palamós. Ens comentava als monjos que la seua missió com a funcionari és servir els ciutadans i que ho fa (i ho ensenya fer als seus companys de departament) amb amabilitat. Així, atenent un dia una dona, aquesta se sorprengué de trobar en ell un funcionari tan amable. I aquest palamosí li respongué: “Els cristians som així”, davant la sorpresa d’aquella dona que no s’havia trobat mai en una situació semblant.

Aquest funcionari, cristià confés, segueix els consells que Sant Pau donava als efesis, quan els demanava que no es comportaren “com ho fan els pagans” (Ef 4:17). Per això Sant Pau demanava als efesis que abandonaren la mentida, per a dir “cadascú la veritat al vostre proïsme” (Ef 4:25) i “el qui robava, que ja no robe, sinó més aviat que treballe amb les pròpies mans en alguna ocupació bona, perquè puga donar a qui passa necessitat. Que no isquen mai de la vostra boca paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten” (Ef 4:28-29). D’aquesta manera, amb l’amabilitat, evitarem l’“amarguesa, indignació, ira, cridòria, injúries” (Ef 4:31).

Els cristians hem de saber acollir els altres i treballar (i més si som funcionaris o capellans) amb amabilitat i amb alegria, com ens demana el papa Francesc. No amb cara de pomes agres, que espanta la gent. Per això Sèneca deia: “Viu amb els teus inferiors de la manera que voldries que els teus superiors visqueren amb tu”.

L’agost de 2018, en un encontre amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: “Hem de treballar perquè es comprenga bé la frescor de l’Evangeli i la seua alegria”. I el papa continuava: “Jesús va vindre a portar-nos l’alegria, no una casuística moral”. El papa els digué que cada matí resava “la pregària de Sant Tomàs More, demanant el sentit de l’humor. Nosaltres també hem de tenir aquest sentit de l’humor”.

I si “Jesús és el somriure de Déu”, com va dir el papa el Nadal de 2019, els cristians hem de portar l’alegria en els nostres cors, com va descobrir Marshall en aquella església. I hem de ser amables, com el funcionari de Palamós, atents i servicials amb els qui necessiten ajuda. Per això Màxim Gorki deia que “un home joiós és sempre amable”. I Mark Twain afirmava que “l’amabilitat és el llenguatge que els sords poden sentir i els cecs veure”.

L’alegria i l’amabilitat (o afabilitat) la trobem en molts passatges de l’Evangeli. La mateixa paraula “Evangeli” vol dir bona notícia o també notícia joiosa. L’alegria la trobem en Maria, quan proclamà el Magníficat (Lc 1:46-55) i en Zacaries, el pare del Baptista, en el cant del Benedictus (Lc 1:80). També trobem l’alegria en l’anunci del naixement de Jesús als pastors: “Vos anuncie una gran alegria: hui a la ciutat de David vos ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor” (Lc 2:10), i en els reis d’Orient en veure l’estrella (Mt 2:19). Jesús mateix és ple d’alegria en anunciar “el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 4:43). Igualment podem trobar l’alegria en la curació del paralític (Lc 5:17-26), en Leví quan fou cridat per Jesús (Lc 5:27-32) i en els dotze, en ser cridats pel Mestre com a deixebles (Lc 6:13-16).

La joia de Jesús la trobem en la proclamació de les benaurances (Lc 6:20-23): “Alegreu-vos aquell dia i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Lc 6:23) i també en el centurió, en veure curat el seu servent (Lc 7:1-10) i en la viuda de Naïm, quan Jesús ressuscità el seu fill (Lc 7:11-17). La mateixa alegria la trobem en la pecadora perdonada (Lc 7:36-48) i en els deixebles i les dones que acompanyaven Jesús, quan “anava per viles i pobles predicant i anunciant el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 8:1-3). També trobem l’alegria en l’endimoniat alliberat per Jesús (Lc 8:26-33), en la dona que patia pèrdues de sang (Lc 8:40-48) i en els pares de la xiqueta, filla del cap de la sinagoga, ressuscitada per Jesús (Lc 8:49:56).

La joia la veiem en la gent, més de cinc mil hòmens, que Jesús alimentà (Lc 9:10-17) i en Pere, Jaume i Joan quan van veure la glòria de Jesús transfigurat (Lc 9:28-35), i en els setanta-dos, plens de joia en tornar de la missió (Lc 10:17). De nou l’alegria de Jesús la trobem per les decisions del Pare (Lc 10:21-24) i en les paràboles del bon samarità (Lc 10:30-37), l’ovella (Lc 15:2) i la moneda retrobades (Lc 15:8) i sobretot en el fill retrobat (Lc 15:12ss). La joia de Jesús la veiem en el perdó al germà (Lc 17:3-4), en la curació d’un cec (Lc 18:35-43) i en la conversió de Zaqueu, que rebé el Mestre a sa casa “tot content” (Lc 19:1-10). Encara trobem la joia de Jerusalem en rebre Jesús amb branques dels arbres i encatifant el camí per on passava i aclamat com a “beneït qui ve en nom del Senyor” (Mt 21:8ss). I l’alegria, Jesús la va prometre als seus deixebles quan els tornaria a veure, perquè “el vostre cor s’alegrarà, i aquesta vostra alegria, no vos la prendrà ningú” (Jo 16:22). I la joia esclatant la trobem en els deixebles després de la resurrecció del Senyor.

Alegria i amabilitat haurien d’omplir els cors dels deixebles de Jesús, i d’aquesta manera, esdevenir testimonis del Regne.

L’alegria i la tendresa (o l’amabilitat) de Jesús, es manifestava, com ha dit el teòleg Joseba Andoni Pagola, “perdonant, abraçant els infants, plorant amb els amics, contagiant esperança i convidant la gent a viure l’amor amb llibertat”. 

Inconsciència o estupidesa (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/09/2021)

 És això el que explica, per part humana, la situació i l’evolució del planeta davant els perills provocats pel canvi climàtic. O bé som uns inconscients, o uns estúpids, ja que el ritme de vida que portem alterarà i molt (i a més, a pitjor) el nostre futur més immediat. Només fa uns dies, el diari Levante-EMV informava que els efectes del canvi climàtic “inundarà el port de València i salinitzarà l’Albufera”. I és que com deia aquest mitjà de comunicació, “la Nasa preveu un creixement del nivell del Mediterrani de fins a un metre en les pròximes dècades”.

El mateix dia 23, Ferran Vallespinós, en l’article “Canvi climàtic: el nou informe dels experts dibuixa un futur dolent” al Diari de Girona, comentava el sisè informe fet públic aquest agost passat, de quatre mil pàgines, del “grup intergovernamental d’experts (IPCC)”, en el qual s’exposa la situació del planeta amb relació al canvi climàtic, “amb totes les evidències acumulades des del seu darrer informe de 2.013”. Com ens recordava el Sr. Vallespinós, “l’evidència confirma que anem malament, molt malament”. I és que s’ha comprovat que “hi ha un escalfament del clima a una velocitat desconeguda en els últims dos mil anys”, produït “per influència humana, a causa de les emissions de gasos hivernacle associats a determinades activitats”. Segons recollia el Sr. Vallespinós en l’article, “l’informe calcula que durant el període 1850-2019, l’activitat humana ha alliberat 2.390 GtCO2, sobretot per l’ús de combustibles fòssils”. Cal recordar que “cada 1.000 GtCO2 provoquen un increment entre 0,27 °C i 0,63 °C en la temperatura superficial global”. A més, aquest informe demostra que “els canvis afecten ja totes les regions del món”.

L’informe també analitza “cinc possibles escenaris, fins al 2100, amb increments tèrmics de la superfície de la Terra, que van d’un mínim d’1,8 °C a un màxim de 5,7 °C. Evidentment això provocarà canvis en el règim de precipitacions, incendis, increment de les temperatures, desertització de diverses zones del planeta i augment del nivell del mar pel desglaç dels pols. Ho hem vist fa només uns dies amb l’incendi a Assuévar (amb 500 ha cremades), al Cap de Creus i a la Conca de Barberà (amb més de 1.700 ha cremades), o les pluges intenses al Camp de Tarragona el juny i Benicàssim, Sagunt i a les Terres de l’Ebre, a finals d’agost. I encara les pluges torrencials a Vinaròs, Sant Carles de la Ràpita, Alcanar (amb 220 litres per metre quadrat en cinc hores) i a Rossell, l’1 de setembre.

L’informe també té en compte l’efecte del metà “ja que segons els científics, pot ser el responsable del 20-40% de l’esclafament global”. Per la seua part, l’informe de l’Organització Metrològica Mundial ha afirmat que “en els últims 50 anys s’han multiplicat per cinc els desastres naturals, sobretot per sequeres i tempestes”.

És evident que, a causa de l’activitat humana, ens trobem davant el “pitjor escenari”. I mentrestant continuem com si no passara res, quan és ben evident que pel maltractament del planeta, les conseqüències del canvi climàtic les pagarem nosaltres.

En l’article “Suïcidi de civilització” de Regió 7, el Sr. Xavier Domènech ens recordava que amb el canvi climàtic “no ens carregarem el planeta” i “els sàpiens continuaran existint encara que s’arribe al més pessimista dels escenaris”. Perquè “l’emissió descontrolada de gasos d’efecte hivernacle no és una forma de suïcidi de la humanitat, sinó de la civilització tal com la coneixem”.

El mateix dia de l’article del Sr. Vallespinós i de la notícia de Levante-EMV, hi havia una entrevista a Julia González a La Contra de la Vanguardia, estudiant de quart d’infermeria. Aquesta jove de 22 anys, malalta d’asma des dels 14, explicava que el 2018, cent onze persones van morir a l’estat espanyol, on hi ha 2 milions de persones asmàtiques i 235 milions a tot el món. Molt assenyadament, aquesta jove deia a l’entrevista: “Sóc asmàtica i em cuide, perquè em jugue la vida cada dia”.

I jo em pregunte: si som capaços de cuidar-nos per fer front a una malaltia, com és que no cuidem el planeta per tal d’evitar la fi de la civilització tal com la coneixem?

La conclusió a què he arribat és que, o bé som uns inconscients o uns estúpids.

Crec que hem arribat a aquests extrems tan perillosos per a la humanitat perquè, com diu el teòleg brasiler Leonardo Boff, “hem construït una societat sobre la competició i no sobre la cooperació” i per això estem fent malbé el planeta.

El papa ha alçat la veu diverses vegades, sobretot en l’encíclica Laudato si, per defensar el medi ambient. Ja en l’homilia del 19 de març de 2013, el dia que iniciava el seu ministeri com a bisbe de Roma, el papa Francesc ens va demanar que fórem “custodis de la creació”. Exhortava la societat a “custodiar la creació, cada home i cada dona”, ja que cada “mirada de tendresa és obrir una escletxa de llum enmig de tants núvols”, per a “portar la calor de l’esperança” al nostre món.

La persecució de les dones afganeses (CASTELLÓ NOTÍCIES, 24/08/2021)

 Han estat diverses les columnistes de Levante (Charo Izquierdo, Gabriela Moriana, Ruth Ferrero, Amparo Zacarés o Tere Mollà) que han tractat la situació dramàtica que pateixen les dones després de l’arribada dels talibans a Afganistan. I és que ja han començat a aplicar-se mesures, del tot discriminatòries i vexatòries per a les dones, que pateixen, una vegada més, la violència del fonamentalisme, un fonamentalisme que van viure també les dones a l’estat espanyol els anys de la dictadura de Primo de Rivera i de Franco.

Tots hem llegit les mesures aberrants que els talibans aplicaran a les dones afganeses, unes mesures molt semblants a les que he trobat en un contracte per a mestres, de 1923.

Aquest acord, no tan llunyà en el temps, vigent a l’estat espanyol durant la dictadura de Primo de Rivera, establia les clàusules del contracte entre “la señorita…… maestra y el Consejo de Educación”.

El primer article d’aquest document establia que la mestra tenia l’obligació de “no casarse”, perquè “este contrato que automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa”.

En el segon article es demanava a la mestra “no andar en compañía de hombres”.

El tercer article obligava la mestra a “estar en su casa entre las 8.00 de la tarde y las 6.00 de la mañana, a menos que sea atender en función escolar”.

En el quart, totalment aberrant (com tots els altres articles), demanava a la mestra “no pasearse por heladerías del centro de la ciudad”.

El cinquè article, que hui trobarem també en les dones afganeses, obligava les mestres a “no abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo de Delegados”.

El sisè article demanava a les mestres “no fumar cigarrillos”, ja que “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto, si se encontrara a la maestra fumando”.

El setè article obligava les mestres a “no beber cerveza, vino o whiski”, perquè, una vegada més, “este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra la maestra bebiendo cerveza, vino o whiski”.

El huitè article demanava a les mestres “no viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre”.

Com a les dones afganeses, el novè article d’aquest “Contrato” obligava les metres a “no vestir ropas de colores brillantes” i l’article deu exigia a les mestres “no teñirse el pelo”.

Altres articles absurds obligaven les dones que exercien la docència a “usar al menos dos enaguas” (11) i a “no usar vestidos que queden a más de cinco centímetros por encima de los tobillos” (12). El contracte demanava a les mestres “mantener limpio el suelo” (13) de l’escola, i així, “barrer el suelo al menos una vez al día…fregar el suelo del aula al menos una vez por semana con agua caliente….limpiar la pizarra al menos una vez al día” i encara, “encender el fuego a las 7.00, de modo que la habitación esté caliente a las 8.00 cuando lleguen los niños”. L’últim article del “Contrato” obligava les mestres a “no usar polvos faciales, no maquillarse ni pintarse los labios”.

Cal dir que en la llarga lluita de les dones per la seua dignitat, l’Església no sempre les ha valorat com calia, a diferència del que feia Jesús, que, no només no les rebutjà, sinó que les acollí i les estimà, com Joana, Salomé, Marta i Maria, la Samaritana, Maria Magdalena i les altres dones que acompanyaven el Mestre pels camins de Galilea, tal com assenyala en el seu magnífic article, “Jesús i les dones”, l’amic Eduard Ibàñez (Catalunya Religió, 22 de juliol de 2013).

A les dones de l’Afganistan (i de mols altres estats), els fonamentalistes les han fetes tornar dècades o segles enrere. I mentrestant la Unió Europea, l’Europa “civilitzada”, continua de braços plegats, ignorant o mirant amb indiferència la situació d’opressió que viuen les dones i les xiquetes, que amb el govern dels talibans queden sense un present i un futur digne.

Davant el fracàs dels estats en la defensa dels drets i de la dignitat de les dones afganeses, cal que l’Europa de les nacions i dels pobles s’alcen per tal de mostrar la seua solidaritat amb aquestes persones. Per això fa uns dies el papa va demanar que es buscaren solucions per acabar “amb el soroll de les armes” davant el patiment d’aquest poble “martiritzat”.

La situació que viuen les dones afganeses i tot l’Afganistan, el resumeix molt bé el Dr. Àlex Arenas, doctor en Física i catedràtic del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili, que en el seu twitter (20 d’agost de 2021) ha escrit el següent: “Occident ha proporcionat als talibans armes, entrenament militar, apps que permeten localització de persones i sobretot els hem ensenyat a fer política, és a dir, a MENTIR. Què esperàvem?”

Així respon la ministra Montero als qui demanem un nou finançament (CASTELLÓ NOTÍCIES, 17/08/2021)

 El diari Levante (5 d’agost de 2021) ens informava (i això que no era el 28 de desembre, dia dels Innocents), que el Ministeri d’Hisenda presentarà el novembre que ve un nou model de finançament autonòmic.

L’anunci del departament que dirigeix la ministra Mª Jesús Montero, coincideix amb la reclamació que el president de la Generalitat del País Valencià, Ximo Puig, sol·licità en la recent conferència de presidents autonòmics, perquè s’arribe ja a presentar una proposta d’un nou model, abans que acabe el 2021.

Com que no vull perdre el temps comentant aquesta nova innocentada, només vull recordar l’article (No mentireu ni vos enganyareu) que vaig escriure el desembre de l’any passat.

Però la foto que il·lustra aquest text, és molt millor que el que vaig escriure fa gairebé un any. I és que la ministra Montero respon d’aquesta manera al desig dels valencians d’un nou finançament.

Un article políticament incorrecte (CASTELLÓ NOTÍCIES, 09/08/2021)

 Sí, ja sé que aquest és un article políticament incorrecte, perquè parlar de l’eixida de Messi del Barça i dels sous dels futbolistes, pot crear suspicàcies, ja que aquest tema alça passions i mou moltes emocions.

Aquests dies, la primera (i gairebé única) notícia dels mitjans de comunicació ha estat la fi de Messi al Barça. Frases com: Laporta trist amb l’adéu a Messi; Messi i el drama de la massa salarial; el retuit d’Enric Masip que aclareix molt de Leo Messi; dia 1 de l’era post-Messi; Minguella ja va alertar de la situació de Messi quan tothom creia que renovaria; la reacció de Guardiola a l’adéu de Messi i altres comentaris semblants, han omplert les pàgines dels diaris (i no només dels esportius), les ones de la ràdio i les hores de televisió. L’adéu de Messi ha portat Catalunya a un estat (gairebé) depressiu.

L’eixida de Messi del Barça, pràcticament ha anul·lat a les notícies el drama dels refugiats i dels immigrants, que continuen morint a la Mediterrània, l’atur, les guerres (oblidades) a tants i tants països, el negoci dels senyors de les guerres, que s’enriqueixen amb la venda d’armes, la violència de gènere, la situació dramàtica dels professionals de la salut que, esgotats, continuen lluitant contra la pandèmia i tants altres problemes de la nostra societat, que, informativament, han quedat en un segon, tercer o quart nivell informatiu. Fins i tot un periodista, molt mediàtic, escrivia al seu twitter, en relació a l’eixida de Messi: “Tinc 47 anys, però ara em posaria a plorar com un xiquet. Va ser molt, molt, molt bonic mentre va durar. Molta sort allà on vages”.

Cal recordar (El Nacional, 6 d’agost de 2021) que durant la temporada 20/21, Messi va suposar al Barça un salari brut de 60,3 milions d’euros, tot i que l’argentí generava uns ingressos enormes i un rendiment esportiu monumental. I també, cal dir-ho, una immensa alegria als aficionats culers. Per la seua part, Griezmann va tindre una fitxa de 35,8 milions. El sou de Coutinho va ser de 24,5 milions. Pjanic, cobrà la temporada passada, 16,3 milions. Jordi Alba, Umiti i Dembélé, 12,8 milions cadascun d’ells; Sergi Roberto i De Jong, 10,6 milions; Piqué, 6,6 milions. I al Madrid, Hazard, 24,5 milions; al Liberpool, Salah, 12 milions; al Manchester United, De Gea, 21 milions i a la Juventus, Cristiano Ronaldo, 31 milions.

Què cobra un mestre, un infermer, una periodista o un metge? Què cobra un llaurador o un fuster? Quin sou té un cambrer? ¿Podem continuar amb aquestes despeses al futbol? ¿No aprendrem res de la pandèmia que estem vivint? ¿No ens diuen res les famílies que no poden arribar a finals de mes i que han de rebre ajudes de Càritas i dels Bancs d’Aliments?

Es parla molt de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Però no parlem de l’amenaça del ritme de vida, insostenible, que portem. I crec que és hora de posar fil a l’agulla i canviar de rumb, encara que això siga impopular. I tot i que aquest article siga políticament incorrecte, cal replantejar ja, d’una manera totalment nova i racional, el món del futbol. Perquè el què no és racional, és que l’eixida de Messi del Barça siga més important que la mort dels refugiats, les guerres oblidades o els problemes econòmics que viuen moltes famílies. ¿No hauríem d’aprendre a viure amb més austeritat?

Fa un temps hi havia un eslògan de Càritas, per conscienciar-nos de la necessitat de ser solidaris amb els qui ho passen malament, que deia: “Viu senzillament, perquè altres, senzillament, puguen viure”. ¿No seria hora ja de fer realitat aquest lema, començant pel món del futbol?

‘Nulla aesthetica sine ethica’ (CASTELLÓ NOTÍCIES, 20/08/2021)

 Aquesta és la frase que va escriure a la pissarra el professor José Mª Valverde, catedràtic de la Universitat de Barcelona, per denunciar el franquisme. Nascut a Valencia de Alcántara el 1926, va morir a Barcelona el 1996, ara fa 25 anys.

La frase del professor Valverde té el seu origen el 1964, quan els professors José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván van ser expulsats de les seues càtedres a la Universitat, perquè van participar en una marxa estudiantil d’oposició al règim franquista. Aquests tres catedràtics havien recolzat les reivindicacions dels estudiants i amb l’expulsió de les seus càtedres, el règim volia escarmentar aquells que s’atreviren a manifestar la mínima dissidència amb el franquisme. Quan aquests tres professors van ser expulsats, dos professors més, José Mª Valverde i Antonio Tovar, van deixar la Universitat en solidaritat amb els expedientats.

Poeta i filòsof, José Mª Valverde va protestar contra el règim escrivint a la pissarra la frase: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo, apaga y vámonos”. I és que sense ètica, l’estètica no serveix de res. Ho diu també d’una manera semblant el professor Francesc Torralba quan parla de l’ètica i de la cosmètica.

He recordat aquesta frase tan coneguda del professor Valverde, en vore com, l’anomenat “govern més progressista de la història” maquilla els seus actes i les seues decisions, amb una estètica sense cap mena d’ètica. La no desclassificació dels documents del 23-F i dels Gal, és inconcebible en una democràcia que ens diuen que és plena.

Però a més, l’actitud del Ministeri de l’Interior, repatriant els menors marroquins que arribaren a Ceuta fa unes setmanes, és una mesura estètica sense cap mena d’ètica. El Defensor del Poble, Francisco Fernández-Marugán ha demanat al Ministeri de l’Interior el cessament de les devolucions de menors migrants des de Ceuta, recordant al ministre Marlaska “el deure legal per complir les previsions de l’article 35.7 de la Llei Orgànica 4/2.000 dels Drets i Llibertats dels estrangers a Espanya”.

També el bisbe José Cobo, del Departament de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola, ha donat a conèixer una nota, en relació a aquestes devolucions de xiquets migrants, en la qual afirma que “la fe en Jesucrist ens demana no mirar a un altre costat”, ja que “curar i atendre els menors que arriben sols a les nostres fronteres, és responsabilitats de tothom”. En aquesta nota, el bisbe José Cobo afirma que “des d’una perspectiva ètica, moral i legal, la resposta a l’arribada massiva, no pot ser devolucions massives”. I és que com diu el Departament de Migracions de la CEE, s’ha de “garantir la vida i la seguretat dels menors”.

Per la seua part, Justícia i Pau també s’ha adherit a la petició del Defensor del Poble, en la que s’exigeix que “cessen d’immediat les devolucions de menors per no reunir les garanties degudes”. En la seua nota, Justícia i Pau mostra el seu compromís de defensar “els drets dels menors que es troben a Ceuta”, alhora que li recorda al ministre Fernando Grande-Marlaska, “que la legislació espanyola posa l’interès superior del menor per damunt d’altres circumstàncies”.

Nacions Unides ha demanat a l’estat espanyol que ature les devolucions dels menors que es troben a Ceuta i el mateix ha fet el Servei Jesuïta a Migrants, que ha exigit la fi de les deportacions de menors no acompanyats, ja que s’estan vulnerant els drets d’aquests infants (Catalunya Religió, 17 d’agost de 2021). També Càritas, Amnistia Internacional, Unicef Espanya, Metges del Món i Save The Children han demanat al president Pedro Sánchez que cessen les repatriacions dels menors de Ceuta (Religión Digital, 17 d’agost de 2021).

El ministre Grande-Marlaska pretén actuar d’una manera estètica, però no ètica, certament, i per això ja ha estat qüestionat per la Justícia europea, en relació a diversos casos que no va examinar com hauria d’haver fet. Cal recordar que Estrasburg ha condemnat l’estat espanyol a pagar 20.000 euros, per l’inacció de l’aleshores jutge Grande-Marlaska, davant la demanda per maltractament d’un membre d’ETA (El Mundo, 19 de gener de 2021). Per això el Tribunal Europeu de Drets Humans destacava fa uns mesos, que el jutge de l’Audiència Nacional, Grande-Marlaska, no va prendre cap mesura ni va investigar suficientment la denúncia de maltractaments presentada pel denunciant. Els 20.000 euros són en concepte de danys morals per haver violat l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans que prohibeix la tortura.

Ara, amb aquestes noves mesures del ministre de l’Interior, el Sr. Grande-Marlaska demostra, com deia el professor José Mª Valverde, que “no hi ha estètica sense ètica”. Malgrat que el ministre vulga maquillar amb força cosmètica les seues decisions.

Com ha dit Javier Baeza, mossèn de la comunitat cristiana de San Carlos Borromeo de Madrid, “Herodes manà matar. Marlaska ordena expulsar. Sembla que la història es repeteix”. I això amb el “govern més progressista de la història”, que ni és capaç de frenar els despropòsits del ministre Grande-Marlaska, ni de dir prou a les elèctriques, davant l’abusiu preu de la llum.

És curiós que davant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, el govern del Sr. Rajoy reaccionà com va reaccionar: a colps, utilitzant la força ja que no tenia la raó. I pel contrari, davant l’abús del preu de la llum i de les decisions del ministre Grande-Marlaska, el govern del Sr. Pedro Sánchez es manté en els llims.

Per altra part, ¿on és l’ètica de la Unió Europea i dels EEUU davant el drama que sofreix l’Afganistan, després que els talibans hagen pres el país?

Custodis de la tradició (CASTELLÓ NOTÍCIES, 13/08/2021)

Aquest és el títol de la Carta Apostòlica, signada el passat 16 de juliol, amb la qual el papa Francesc ha establert que “els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà”.

En aquesta Carta en forma de “Motu Proprio” (és a dir, un document escrit per la seua pròpia voluntat), el papa acota l’ús de la litúrgia romana anterior a la reforma de 1970.

El bisbe de Roma deixa clar que el fet de recórrer (per part d’alguns grups tradicionalistes) a textos preconciliars, no és cap senyal neutre, sinó que revela una manera de viure l’Evangeli, molt allunyada de la reforma del Concili Vaticà II. Preferir una expressió litúrgica preconciliar, com fan aquests grups tradicionalistes, mostra un tarannà discordant (i crític) amb el Vaticà II. Per això el papa amb aquesta Carta limita a situacions molt excepcionals (que han de ser aprovades pels bisbes diocesans), l’ús del missal anterior a la reforma del Vaticà II, en les celebracions de l’Eucaristia en llatí.

 El papa comença la seua Carta, “Custodis de la tradició”, recordant-nos que “els bisbes, en comunió amb el bisbe de Roma, constitueixen el principi visible i el fonament de la unitat en les seues Esglésies particulars”. El papa afirma que “per promoure la concòrdia i la unitat a l’Església envers aquells que s’adhereixen a les formes litúrgiques anteriors a la reforma del Concili Vaticà II”, els papes Joan Pau II i Benet XVI “concediren la facultat d’utilitzar el Missal Romà publicat per Joan XXIII en 1962”, abans per tant de la reforma conciliar.

I és que “amb motiu de la promulgació del Missal Romà preparat per Pau VI, que anul·lava  l’anomenat de Sant Pius V (reformat per Joan XXIII)” com ens recorda l’amic Vicent Cardona (Saó, juliol-agost 2021), “un grup de cristians liderats per l’arquebisbe Lefebvre va trencar la unitat i rebutjà el nou missal, el qual consideraven herètic”. Per això Benet XVI els permeté celebrar l’Eucaristia segons el ritu de Sant Pius V, “per vore si així retornaven a la unitat. Però tampoc això no va servir per recuperar-la”. Aquests grups tradicionalistes, com diu Vicent Cardona, “van deixar clar que el problema no era només el ritu de la missa, sinó tot allò que representava el Concili Vaticà II”, al qual s’hi oposaven.

Per això el 2020, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va fer una àmplia consulta per tal de conèixer el parer dels bisbes sobre aquest afer. Com diu el papa en aquesta Carta, “després de vore el desigs expressats per l’episcopat i havent escoltat el parer de la Congregació per a la Doctrina de la Fe”, Francesc ha signat aquest “Motu Proprio”, per tal de “prosseguir encara més en la recerca constant de la comunió eclesial”.

En el primer article d’aquesta Carta, el papa deixa ben clar que per a la celebració de l’Eucaristia, només “els llibres litúrgics promulgats per Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà”. D’aquesta manera el papa Francesc estableix que la missa en llatí, segons el missal anterior a la reforma de 1970, només s’ha de considerar com una excepció. No com a regla establerta per a tota l’Església.

En l’article 2 de la Carta, el papa estableix que els bisbes diocesans tindran la potestat d’autoritzar “l’ús del Missale Romanum de 1962”. Això sí, els bisbes hauran de comprovar que els grups que celebren l’Eucaristia segons el missal anterior a la reforma de 1970, “no excloguen la validesa i legitimitat de la reforma litúrgica, dels dictats del Concili Vaticà II i del Magisteri dels papes”. I és que, per regla general, els grups tradicionalistes que celebren l’Eucaristia en llatí, amb el missal de 1962, són col·lectius molt conservadors i molt crítics amb la reforma del Vaticà II i amb el papa Francesc. Per això el bisbe de Roma, amb aquesta Carta, limita a casos molt excepcionals l’ús del missal anterior al Concili.

Com ens ha recordat Mercè Solé, a partir d’una anècdota del liturgista Piero Marini, “cada litúrgia respon a un model d’Església”. I la litúrgia preconciliar (amb la missa en llatí i amb el celebrant d’esquena al poble), revela un estil d’Església molt allunyat de les reformes del Concili. La celebració de la missa amb el missal anterior al Vaticà II, com diu Mercè Solé, “no és una qüestió de forma, sinó segurament de fons”, que es tradueix “en la manera d’entendre el paper dels batejats i batejades en el món, el significat alliberador de la Bona Nova de Jesús, la sensibilitat envers els més menuts i els més pobres, la forma de relacionar-se i d’entendre altres espiritualitats i religions o d’acollir els canvis socials i els reptes de la societat civil” (Catalunya Cristiana, 8 d’agost de 2021).

Com ha dit la teòloga Consuelo Vélez, “la Carta del papa era necessària perquè els grups que celebren la missa amb el missal anterior al Vaticà II, no ho fan com expressió de pluralitat eclesial, sinó oposant-se al Vaticà II, com ho va fer el bisbe Lefebvre”.

El papa ha volgut destacar amb aquesta Carta, que l’Eucaristia és, per damunt de tot, la Cena del Senyor i el banquet del Regne, més que un ritual en llatí, inintel·ligible per a la gran majoria dels cristians. L’Eucaristia és la unió dels deixebles de Jesús en la qual ell mateix ens alimenta amb la seua Paraula i amb el pa i el vi. Que lluny (afortunadament), queden aquelles misses en les quals, perquè els fidels no entenien res del que deia el prevere, es passava l’estona llegint un llibret de devocions o resant el rosari, sense participar, d’una manera viva i activa, en el misteri de mort i de resurrecció que és l’Eucaristia.

Per tot això cal fer costat al papa, que amb aquest document manifesta la fidelitat a les reformes i a l’ “aggiornamento” que va sorgir del Concili Vaticà II, alhora que hem de deixar enrere litúrgies del passat, que no acosten el poble de Déu a la realitat del nostre temps. I és que si volem una Església viva, no podem utilitzar una llengua morta, com és el llatí, tan exalçat pels grups tradicionalistes anticonciliars.