La lectura del llibre La Bíblia vista amb humor, del dibuixant vila-realenc Quique Arenós, m’ha recordat l’anècdota de l’escriptor Bruce Marshall que el bisbe Francesc de Girona contava en el Full Parroquial del 14 de març passat. Educat en una família protestant puritana, de menut, Marshall veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, sa mare el pessigava. Si casualment li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recollir-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense eixir de casa. Un dia va ser convidat a una primera comunió d’un amic seu catòlic. En un moment solemne de la missa li va caure de la butxaca una moneda, que va rodolar pel passadís central fins a caure en la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels, que seguien el camí de la moneda, van esclatar en una rialla. Bruce no entenia per què allà no s’havia escandalitzat ningú. I amb una lògica pròpia dels infants es va dir a si mateix: aquesta ha de ser l’Església veritable, perquè ací riuen.
I si l’alegria és important per als cristians, també ho és l’amabilitat. Fa uns dies vingué al santuari del Miracle un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, nascut a Palamós. Ens comentava als monjos que la seua missió com a funcionari és servir els ciutadans i que ho fa (i ho ensenya fer als seus companys de departament) amb amabilitat. Així, atenent un dia una dona, aquesta se sorprengué de trobar en ell un funcionari tan amable. I aquest palamosí li respongué: “Els cristians som així”, davant la sorpresa d’aquella dona que no s’havia trobat mai en una situació semblant.
Aquest funcionari, cristià confés, segueix els consells que Sant Pau donava als efesis, quan els demanava que no es comportaren “com ho fan els pagans” (Ef 4:17). Per això Sant Pau demanava als efesis que abandonaren la mentida, per a dir “cadascú la veritat al vostre proïsme” (Ef 4:25) i “el qui robava, que ja no robe, sinó més aviat que treballe amb les pròpies mans en alguna ocupació bona, perquè puga donar a qui passa necessitat. Que no isquen mai de la vostra boca paraules dolentes, sinó solament aquelles paraules bones que puguen edificar quan calga i es facen agradables als qui les escolten” (Ef 4:28-29). D’aquesta manera, amb l’amabilitat, evitarem l’“amarguesa, indignació, ira, cridòria, injúries” (Ef 4:31).
Els cristians hem de saber acollir els altres i treballar (i més si som funcionaris o capellans) amb amabilitat i amb alegria, com ens demana el papa Francesc. No amb cara de pomes agres, que espanta la gent. Per això Sèneca deia: “Viu amb els teus inferiors de la manera que voldries que els teus superiors visqueren amb tu”.
L’agost de 2018, en un encontre amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: “Hem de treballar perquè es comprenga bé la frescor de l’Evangeli i la seua alegria”. I el papa continuava: “Jesús va vindre a portar-nos l’alegria, no una casuística moral”. El papa els digué que cada matí resava “la pregària de Sant Tomàs More, demanant el sentit de l’humor. Nosaltres també hem de tenir aquest sentit de l’humor”.
I si “Jesús és el somriure de Déu”, com va dir el papa el Nadal de 2019, els cristians hem de portar l’alegria en els nostres cors, com va descobrir Marshall en aquella església. I hem de ser amables, com el funcionari de Palamós, atents i servicials amb els qui necessiten ajuda. Per això Màxim Gorki deia que “un home joiós és sempre amable”. I Mark Twain afirmava que “l’amabilitat és el llenguatge que els sords poden sentir i els cecs veure”.
L’alegria i l’amabilitat (o afabilitat) la trobem en molts passatges de l’Evangeli. La mateixa paraula “Evangeli” vol dir bona notícia o també notícia joiosa. L’alegria la trobem en Maria, quan proclamà el Magníficat (Lc 1:46-55) i en Zacaries, el pare del Baptista, en el cant del Benedictus (Lc 1:80). També trobem l’alegria en l’anunci del naixement de Jesús als pastors: “Vos anuncie una gran alegria: hui a la ciutat de David vos ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor” (Lc 2:10), i en els reis d’Orient en veure l’estrella (Mt 2:19). Jesús mateix és ple d’alegria en anunciar “el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 4:43). Igualment podem trobar l’alegria en la curació del paralític (Lc 5:17-26), en Leví quan fou cridat per Jesús (Lc 5:27-32) i en els dotze, en ser cridats pel Mestre com a deixebles (Lc 6:13-16).
La joia de Jesús la trobem en la proclamació de les benaurances (Lc 6:20-23): “Alegreu-vos aquell dia i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Lc 6:23) i també en el centurió, en veure curat el seu servent (Lc 7:1-10) i en la viuda de Naïm, quan Jesús ressuscità el seu fill (Lc 7:11-17). La mateixa alegria la trobem en la pecadora perdonada (Lc 7:36-48) i en els deixebles i les dones que acompanyaven Jesús, quan “anava per viles i pobles predicant i anunciant el missatge joiós del Regne de Déu” (Lc 8:1-3). També trobem l’alegria en l’endimoniat alliberat per Jesús (Lc 8:26-33), en la dona que patia pèrdues de sang (Lc 8:40-48) i en els pares de la xiqueta, filla del cap de la sinagoga, ressuscitada per Jesús (Lc 8:49:56).
La joia la veiem en la gent, més de cinc mil hòmens, que Jesús alimentà (Lc 9:10-17) i en Pere, Jaume i Joan quan van veure la glòria de Jesús transfigurat (Lc 9:28-35), i en els setanta-dos, plens de joia en tornar de la missió (Lc 10:17). De nou l’alegria de Jesús la trobem per les decisions del Pare (Lc 10:21-24) i en les paràboles del bon samarità (Lc 10:30-37), l’ovella (Lc 15:2) i la moneda retrobades (Lc 15:8) i sobretot en el fill retrobat (Lc 15:12ss). La joia de Jesús la veiem en el perdó al germà (Lc 17:3-4), en la curació d’un cec (Lc 18:35-43) i en la conversió de Zaqueu, que rebé el Mestre a sa casa “tot content” (Lc 19:1-10). Encara trobem la joia de Jerusalem en rebre Jesús amb branques dels arbres i encatifant el camí per on passava i aclamat com a “beneït qui ve en nom del Senyor” (Mt 21:8ss). I l’alegria, Jesús la va prometre als seus deixebles quan els tornaria a veure, perquè “el vostre cor s’alegrarà, i aquesta vostra alegria, no vos la prendrà ningú” (Jo 16:22). I la joia esclatant la trobem en els deixebles després de la resurrecció del Senyor.
Alegria i amabilitat haurien d’omplir els cors dels deixebles de Jesús, i d’aquesta manera, esdevenir testimonis del Regne.
L’alegria i la tendresa (o l’amabilitat) de Jesús, es manifestava, com ha dit el teòleg Joseba Andoni Pagola, “perdonant, abraçant els infants, plorant amb els amics, contagiant esperança i convidant la gent a viure l’amor amb llibertat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada