La missa d'enterrament de Didín Puig (LEVANTE-EMV, 11/02/2019

El dissabte dia 9 a la parròquia de Benimodo es va celebrar la Missa d'enterrament de Didín. Va ser el comiat que donaren els amics i els veïns d'aquesta dona extraordinària, abans de ser enterrada.

Com que el capellà que hi ha a Benimodo és llatinoamericà i la missa hauria estat en castellà, les meues germanes em telefonaren per vore si podia localitzar algun capellà amic que diguera la missa en valencià. Al final, i com un miracle, un capellà de Carlet pogué celebrar dignament la missa en la nostra llengua.

El que hauria estat paradoxal (o no tant, coneixent la jerarquia valenciana), és que la missa d'enterrament de Didín a Benimodo (no a Sogorb, Aiora o Énguera) haguera estat en castellà. El prevere llatinoamericà que hi ha a Benimodo ha estat enviat per l'arquebisbat, tot i que els nostres bisbes saben que aquesta vila de la Ribera Alta és un poble valencianoparlant. Per això em pregunte: ¿Els bisbes valencians haurien enviat a Requena, Bicorp o Andilla un prevere anglès o francès que no sabera castellà? Segur que li haurien exigit abans d'anar a aquests pobles, que aprenguera castellà. Però els bisbes valencians no tenen cap sensibilitat per la nostra llengua i per això no demanen que els capellans (i els seminaristes), per raons pastorals (i culturals) aprenguen valencià. Els bisbes continuen considerant el valencià una llengua de segona, que no cal saber per exercir el ministeri pastoral en un poble valencianoparlant. Cosa que, evidentment, no passa quan es tracta del castellà.

 En el seu viatge a Mèxic, del 12 al 18 de febrer de 2016, el papa Francesc va anar a Chiapas, d'on va ser bisbe Samuel Ruiz i allí va presidir una missa amb la presència de les llengües indígenes, vives en aquella zona. Anomenat col·loquialment "Tatic", el bisbe Samuel, al principi no tenia cap sensibilitat per les llengües dels cristians de Chiapas. I és que Mèxic, com el País Valencià, tampoc no tenia cap consciència identitària, ja que els indígenes van ser marginats i tractats pels conqueridors espanyols com un apèndix molest que calia eliminar. La mirada homogeneïtzadora dels espanyols no va tindre mai en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors van intentar dissoldre. Però poquet a poquet el bisbe Samuel va entendre, que no és el pastor qui ha de fer canviar de llengua el poble, sinó que el pastor de la comunitat ha d'utilitzar la llengua dels cristians que ha de servir.

Per defendre la cultura indígena, el 1992 els bisbes llatinoamericans, reunits a Santo Domingo, van proclamar amb valentia que Colom no havia dut Déu a bord de la Santa Maria, la Pinta i la Niña, sinó que Déu ja era present en els camins dels hòmens d'aquells països, afirmant també que "l'Evangeli ha d'esdevenir cultura".

Com el bisbe Samuel o com el papa Francesc, l'Església Valenciana hauria d'utilitzar el valencià per servir la comunitat que té encomanada. I ho hauria de fer per raons pastorals, tal i com recomana la resolució 117 del "Plan Diocesano de Pastoral", aprovat l'octubre de 2016, tot i que dos anys llargs després de l'aprovació, sembla que s'haja oblidat. Aquesta resolució 117 demana "fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano". Però més de dos anys després d'aprovar-se el "Plan Diocesano de Pastoral", encara no tenim ni els llibres litúrgics ni les misses en valencià. Els capellans llatinoamericans destinats als pobles valencianoparlants, haurien de fer l'esforç per parlar la llengua dels cristians que han de servir. De la mateixa manera que els bisbes exigirien que un capellà anglès destinat a Requena, parlara castellà.

Fa unes setmanes l'arquebisbat de València organitzà un curs per a capellans estrangers residents a l'arxidiòcesi. Estic segur que no es va tractar el tema del valencià, ja que els nostres bisbes es mostren indiferents a la llengua de Sant Vicent Ferrer.

I amb tot, els bisbes valencians haurien de saber que l'Evangeli s'ha d'encarnar en la realitat de cada poble, per fer possible un nou Pentecostès, on la diversitat de llengües manifeste la universalitat de la fe. Però els bisbes valencians continuen ignorant la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Didín Puig, exemple de dignitat (Castelló Notícies, 12/02/2019)

Ha mort Didín Puig, una gran dona, un exemple de dignitat i de lluita pel nostre País i pel seu redreçament nacional, una dona compromesa en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura.

Didín va ser una dona de caràcter, amable i afable i alhora ferma en les seues conviccions, una dona incansable en la lluita per la vertebració del País Valencià.

Sempre que jo anava a casa per passar uns dies (abans amb els meus pares i les meues germanes i ara amb elles) anàvem a vore Didín a Benimodo o bé ella venia a l’Alcúdia. A vegades també ens reuníem amb algun amic o amiga per compartir el dinar o el sopar. Ara mateix recorde que el maig de 2017, les meues germanes i jo vam passar per Benimodo a recollir Didín i vam anar a sopar a casa de la bona amiga, Mª Rosa Diranzo, a Catadau. Recorde que aquella nit vam allargar l’àpat fins les dotze, en una sobretaula amena i divertida, amb multituds d’anècdotes de Didín, que recordava la seua amistat amb mon pare.

Fa tres mesos, en l’últim viatge que vaig fer a l’Alcúdia, vaig anar a vore Didín a Benimodo amb les meues germanes. Unes setmanes abans, Didín havia estat hospitalitzada i aquell 7 de novembre a Benimodo, la vaig trobar delicada de salut, sí, però amb el cap ben clar, amb les idees fermes, amb la mateixa il·lusió per la cultura, amb el seu compromís de sempre per un País Valencià lliure.

Aquell matí vam seure els quatre, Didín, les meues germanes i jo al voltant d’una taula camillera i vam compartir anècdotes, records i esperances. Didín, amb la seua gràcia tan característica, ens va contar a les meues germanes i a mi una anècdota de quan era xiqueta, en les festes de Sant Felip Benici, a l’agost. Ja de menuda Didín tenia un caràcter ferm i una gran dignitat. Ens contava que va anar a missa el dia de la festa, però el capellà, al sermó va malparlar dels qui havien perdut la guerra i Didín, que no es deixava trepitjar per ningú, va prendre el seu catret, i davant la mirada atònita de la gent, va eixir de l’església. Aquell mateix dia que la vaig anar a vore amb les meues germanes, m’expressava les ganes de vindre a Montserrat, un viatge que, encara que difícil, volia fer tant sí com no.

                                              Didín amb mon pare, Ramon Trullenque i un servidor

Didín era una dona d’una gran simpatia i la seua ironia l’aprofitava per defensar els drets dels valencians i la nostra llengua. Una altra anècdota, també coneguda, feia referència als seus cognoms, que eren, “Puig i Grau”. Amb la seua fina ironia comentava, que com tots sabem, “En català –ig- es pronuncia com la -ch- castellana, perquè en la grafia -ch- en català, la h és muda. Així Domènech, Alborch, etc, es pronuncien Domènec, Alborc. Hui quasi tots escriuen estos cognoms correctament. Però allà pels anys 50 i 60 del segle passat, hi havia molta gent, sobretot a les administracions, més o menys oficials, que s’empenyaven en escriure Puig amb –ch-. A mi em semblava que ho feien per fastidiar als valencians que creiem en la nostra llengua. La “Lengua del Imperio” i res més”. L’anècdota de Didín era la següent: “Un dia a París vaig anar a l’agència Melià (agència de viatges valenciana) a treure un bitllet per a València. Hi havia una oferta per als residents allà i jo volia aprofitar-la. En aquell temps no hi havia ordinador i escrivien a mà. Tardaven més. Va començar a escriure al mateix temps que em preguntava

¿Usted es valenciana?

Sí.

Yo también y también me voy pronto de vacaciones. Valencia es lo mejor del mundo….

Vaig veure que escrivia mal el meu cognom, però amb mala idea (ho confesse) no vaig dir res i li vaig  preguntar:

Vostè coneix el Puig de Santa Maria?

Ya lo creo. Con el Monasterio. Allí estuvo D. Jaime el Conquistador.

I tot orgullós del seu valencianisme em donà el bitllet.

Jo sense immutar-me el més mínim li’l vaig rebutjar.

Este bitllet no és el meu. Jo sóc Puig i ací diu Puch.

Bueno, usted puede escribirlo como quiera, pero es lo mismo. Eso no tiene importancia.

No senyor, ahí diu Puch i jo no accepte un bitllet que no és meu.

No cal dir com es va posar l’home. Va fer eixir a un altre que va dir que era el director. Tots dos intentaren convèncer-me. Inútil. Jo ho tenia clar. I darrere de mi una cua, tots pendents de nosaltres perquè eren vespres de vacances i hi havia gent.

Mireu, vaig dir, jo he preguntat si era de València i me va dir que sí. A més a més coneixia un poble que es diu El Puig. Si fóra d’Astúries o Andalusia, jo li ho havera explicat, però així, no. Si no vol fer-me un altre bitllet és igual. A París hi ha moltes agències de viatges”. Sense renunciar al seu cognom ben escrit i amb la seua tossuderia, el responsable de l’agència no tingué més remei que respondre: “Ya está bien. Le hacemos otro billete y basta.

Em feren un altre bitllet amb el meu nom correctament escrit. No cal dir com em miraven tots”.

Fa uns mesos, Edicions 96, de la Pobla Llarga, em va demanar un pròleg per al llibre: “Cartes a Olivier”, que recull la correspondència de Didín a Olivier, un xiquet francès i on la nostra amiga li explica diverses vivències que ella va viure durant la postguerra i el franquisme, amb la seua lluita pel País valencià.

La mort de Didín ens fa vore que ens falten moltes Didín Puig al nostre País, per tal que, amb fermesa i dignitat, com ella, continuem defensant la nostra llengua. I també per denunciar les mentides i la manipulació d’aquells que marginen i arraconen el valencià. Com m’ha dit Dolors Pedrós, d’Edicions 96, “Avui és un dia trist”, però “Didín ocuparà sempre un lloc especial al cor de les persones que hem tingut la sort de tenir-la a prop”.

Didín ens serà sempre un exemple de dignitat i de compromís en la defensa de la cultura del País Valencià. I és que com m’ha dit l’amic David Pagès, Didín va ser “una gran persona, plena dels millors valors del nostre País”.

Uns goigs antics, dedicats a Sant Felip Benici, patró de Benimodo, diuen: “Cantant los Angels á cors/ sou pujat à alta eminencia:/ O Sant Felip de Florència/ preguéu per los pecadors”. Nosaltres, el qui hem tingut el goig de conèixer Didín, també podríem dir, ara que ha estat acollida per Déu: Cantant els àngels a cors/ sou pujada a alta eminència:/ Oh Didín sempre estimada/ prega pel nostre País.

Josep Miquel Bausset

Mans Unides (VILAWEB/ONTINYENT, 07/02/2919)

Aquest divendres 8, com cada segon divendres de febrer, Mans Unides ens convida a participar en el dia del dejuni voluntari en solidaritat amb la gent que encara passa fam. Enguany, la 60a edició de la campanya de Mans Unides contra la fam té com a lema ‘Creiem en la igualtat i en la dignitat de les persones’. Amb aquesta campanya, Mans Unides comença un nou període de tres anys en què centrarà el treball en els Drets Humans com a instrument i estratègia en el seu suport i acompanyament a les persones més desfavorides del planeta.

El drama de la fam, amb milers de morts cada any, és un escàndol en ple segle XXI. I no és que no hi haja prou menjar, sinó que la distribució dels aliments no arriba a tothom. En l’audiència general del 7 de novembre passat, el papa Francesc va denunciar el flagell de la fam que pateix una bona part del nostre món. El papa deia: ‘Si hi ha fam a la terra no és perquè falte menjar! De fet, per les exigències del mercat s’arriba a vegades a destruir-ne, es llança. El que falta és una iniciativa empresarial de gran visió que assegure una producció adequada i un enfocament solidari, que n’assegure una justa distribució.’

Davant el flagell de la fam, el papa ens recordava què diu el catecisme en relació als béns materials: ‘L’home, usant els béns creats que legítimament posseeix, no només com a propis sinó també com a comuns, en el sentit que puguen beneficiar-lo no únicament a ell, sinó també als altres (n. 2404)’. Per això el papa ens exhortava a viure la riquesa, que per ser bona, ‘ha de tindre una dimensió social’.

El drama de la fam, que afecta tantes i tantes persones, pren una dimensió més greu en el cas dels infants, ja que milions de xiquets s’enfronten a un risc més alt de mortalitat a causa de la desnutrició. Si bé és veritat que ha baixat la població d’infants amb desnutrició aguda greu, de 27 milions l’any 2000, a 16,4 milions el 2017, encara hi ha molta faena a fer. Així, a l’Àsia, el continent més empobrit, hi ha 12,1 milions de xiquets amb desnutrició aguda greu, mentre que a l’Àfrica en són 4 milions, a l’Amèrica Llatina i al Carib hi ha 200.000 infants amb desnutrició aguda greu i a Oceania, 50.000. Així per exemple, ens hauria d’escandalitzar (i som tan insensibles que no ens diu res això) que des del 2015, almenys 85.000 xiquets han mort de fam al Iemen.

Per altra part, a l’estat espanyol, segons dades de Càritas, hi ha 40.000 persones que continuen vivint al carrer, amb la vulnerabilitat que això significa, tant pel que fa al sostre com a la gana que passen i a la malnutrició.

És per això que el papa Francesc, el novembre passat, s’adreçà als seminaristes d’Agrigento exhortant-los, com a Església, a escoltar ‘el crit de la humanitat’, ja que els cristians no podem ignorar ni mostrar-nos insensibles davant el sofriment del nostre món.

De la mateixa manera, el 10 de desembre passat, amb motiu del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, el papa Francesc denuncià que, mentre alguns viuen en l’opulència, uns altres veuen la seua dignitat trepitjada, com tots els qui encara hui passen fam, tant en el Primer Món com sobretot en el Tercer i en el Quart Món. Per això cal tindre en compte que sense el dret a l’alimentació, no és possible de garantir la resta dels Drets Humans. I és que segon la Sra. Clara Pardo, presidenta de Mans Unides, ‘costa assimilar que el nombre de famolencs al món (821 milions)ha augmentat per segon any consecutiu.’

En aquest dia del dejuni voluntari en solidaritat amb la gent que passa fam, cal recordar que la ingent tasca de Mans Unides és possible gràcies als més de 5.000 voluntaris que hi ha a l’estat espanyol i que d’aquesta manera fan realitat l’ajuda humanitària a qui passa fam. Aquests voluntaris de Mans Unides fan seues les paraules del poeta Mario Benedetti quan escrivia: ‘M’agrada la gent que lluita contra adversitats. M’agrada la gent que busca solucions. M’agrada la gent que valora els seus semblants no per un estereotip social ni per com llueixen’. Per això el papa Francesc no es cansa de denunciar aquell ‘desenrotllament econòmic que no té en compte els més dèbils i desafortunats’, ja que per aquest egoisme ‘no és un veritable desenrotllament’. Per tal, doncs, d’afavorir la justícia i el dret de tothom a l’alimentació, cal que col·laborem amb Mans Unides per així fer realitat un món més just i més fratern.

El P. Pedro Arrupe (VILAWEB/ONTINYENT, 04/02/2019)

Aquest 5 de febrer s’obri el procés de beatificació del P. Pedro Arrupe, Prepòsit General de la Companyia de Jesús de 1965 1983. El seu va ser un testimoniatge profètic, ja que Arrupe fou un home, que, segons el lema utilitzat durant l’any del centenari del seu naixement, ‘ens va ensenyar a mirar el costat bo del món’.

Pedro Arrupe, un jesuïta avançat al seu temps, esatà considerat un dels grans protagonistes de la vida social i religiosa del segle XX, ja que va saber descriure el món d’una manera que encara hui té plena vigència. Pedro Arrupe ha estat el segon basc (juntament amb sant Ignasi) que ha ocupat el lloc de màxima representativitat de la Companyia com a superior general dels jesuïtes.

Pedro Arrupe va nàixer a Bilbao el 14 de novembre de 1907 i el 1923 començà els estudis de medicina a Madrid, on tingué com a company el futur premi Nobel Severo Ochoa. Impactat per les fortes experiències viscudes durant l’etapa d’estudiant amb els pobres de Vallecas, i després d’un viatge a Lorda, Arrupe va deixar la facultat i el 1927 entrà al noviciat dels jesuïtes a Loiola. El 1932, en  començar els estudis de filosofia al monestir d’Oña, el govern de la República espanyola va dissoldre la Companyia, per la qual cosa Arrupe continuà la formació a Bèlgica i posteriorment a Holanda. El 30 de juliol de 1936 va ser ordenat prevere i fou destinat als EUA i després al Japó. Durant dos anys estudià la llengua i la cultura d’aquell país de l’Orient i es va fer càrrec de la parròquia de Yamaguchi. Posteriorment va ser nomenat mestre de novicis a Hiroshima, on va ser testimoni de l’explosió atòmica de 1945 i on transformà el noviciat en un hospital d’emergència. El 1954 el van triar superior del jesuïtes del Japó i el 22 de maig de 1965 va ser nomenat General de la Companyia.

El P. Arrupe va estar al front dels jesuïtes uns temps molt difícils, amb els canvis profunds de la societat i amb els nous aires que venien del Vaticà II. Arrupe, un home ple de valor i amb visió de futur, va patir moltes incomprensions i moltes contradiccions que venien, fins i tot, de qui menys s’ho podia esperar. Però la seua actuació valenta i profètica va marcar uns camins ja inesborrables per a la Companyia de Jesús, que van influir fins i tot en amples sectors de la societat.

El 2 de desembre de 1974 convocà la Congregació General 32, que va marcar un abans i un després en la Companyia. Arrupe, fidel al Vaticà II,  representava un impuls cap a la promoció de la justícia com a compromís inseparable de la fe. Segons el P. Ignacio Ellacuria, Arrupe va ser ‘el Joan XXIII de la vida religiosa’. Durant els 18 anys de superior general, Arrupe va participar activament en la renovació de l’Església i va exercir una activitat incansable, va promoure la fe i la justícia, impulsà el diàleg amb els no cristians, creà el Servei Jesuïta als Refugiats i treballà incansablement per canviar les estructures socials, a la recerca d’una societat més justa i més solidària. El 7 d’agost de 1981, de retorn d’un viatge a l’Àsia on va visitar els refugiats de Cambodja, en el trajecte de l’aeroport a Roma va patir una embòlia. El 26 d’agost d’aquest mateix any, el papa Joan Pau II va nomenar el P. Paolo Dezza (considerat com l’antítesi ideològica d’Arrupe) delegat seu per atendre el govern de la Companyia. Així es va interrompre el procés normal d’elecció d’un successor de sant Ignasi per mitjà d’una Congregació General. Els jesuïtes, amb el P. Pedro Arrupe, acceptaren amb sofriment, i alhora amb una obediència total, la decisió del papa. Dos anys més tard, el 3 de setembre de 1983, reunida finalment la Congregació General, Arrupe va presentar la renúncia com a superior i triaren el P. Kolvenbach nou General de la Companyia. Després de pràcticament deu anys de sofriment, el 5 de febrer de 1991, el P. Pedro Arrupe lliurava l’ànima a Déu a Roma.

Com ha dit el jesuïta Josep M. Rambla, el P. Arrupe va ser ‘un home de Déu a l’estil d’Abraham, Moisès o Pau’. Pelegrí de Santa Maria, com Ignasi de Loiola, el P. Pedro Arrupe vingué a Montserrat l’any 1970. L’abat Cassià, que el rebé, comentava: ‘Em va  impressionar l’actitud de pregària del P. Arrupe. Poques persones he vist pregar davant la Mare de Déu com ho va fer ell’. I el bisbe màrtir Òscar Romero afirmava: ‘El P. Arrupe és un sant i es veu que l’Esperit l’il·lumina’.

Segons Jon Sobrino, el P. Pedro Arrupe ‘va obrir les finestres de la Companyia perquè entrara l’aire fresc, la llum i el vent de l’Esperit’. Per la seua banda, Pedro Miguel Lamet creu que la vida d’Arrupe ‘ha estat un pont de creativitat i de gosadia evangèlica entre Orient i Occident, entre l’Església del Concili i el postconcili’. Citant la frase del bisbe Pere Casaldàliga, ‘tot és relatiu, tret de Déu i la fam’, Jon Sobrino deia a Barcelona: ‘El pecat més gran és viure deshumanitzats’. Per això el P. Arrupe, amb el seu testimoni, amb delicadesa i amor va saber humanitzar la Companyia i l’Església.

"La Vida Consagrada" (Catalunya Religió, 02/02/2019)

Com cada 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor al Temple, l’Església ens convida a celebrar el dia de la Vida Consagrada, per tal d’agrair a Déu aquest carisma eclesial i alhora, per pregar pels homes i per les dones que, per mitjà dels consells evangèlics, volem seguir Jesús i construir el seu Regne.

Enguany aquesta jornada té com a lema: “La Vida Consagrada, presència de l’amor de Déu”, ja que els consagrats i les consagrades acollim i compartim amb els altres, com un do, l’amor que el Déu Abbà vessa sobre nosaltres.

Cada persona consagrada, com han dit els bisbes, “amb la seva vida i el seu testimoniatge, ens anuncia que Déu Pare és un Déu que estima entranyablement”, i per això nosaltres hem de viure i transmetre aquest amor que hem rebut d’ell. El Parenostre que ens va ensenyar Jesús, “expressa la relació que Déu té amb cadascú de nosaltres, els seus fills i els seus consagrats”.

En el dossier que la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada ha donat a conèixer amb motiu d’aquesta jornada, se’ns recorda que “el consagrat viu, unit a Crist, la seua relació filial amb Déu Pare”. I és per això que de la paternitat de Déu, com a font de la nostra filiació, neix la nostra fraternitat, per la qual esdevenim germans els uns dels altres i fills d’un mateix pare.  

El consagrat “desitja que la seua experiència d’amor, pugui ser compartida per tothom”, en una comunió fraterna. Per això el consagrat, seduït per l’amor de Déu, “anhela i desitja cada dia créixer en el bé”. I quan la nit o el desert envolten la nostra vida, la persona consagrada descobreix que “el silenci de Déu és també expressió d’un amor patern”.

El consagrat, unit a tots els homes i a totes les dones, arrelat en les Benaurances i solidari amb el sofriment i amb la fragilitat dels altres, des de la compassió i la humilitat, no condemna ni “reprotxa el desordre dels seus germans, sinó que els ajuda a que donen més fruit”. Amb humilitat hem de reconèixer els nostres errors i ens hem d’esmenar de tot allò que desfigura o enfosqueix la faç de Déu en les nostres vides.

Aquesta jornada de la Vida Consagrada ens ha d’ajudar a revifar el primer amor, la crida que vam sentir i que vam acollir per seguir Jesús. Es tracta de viure feliços seguint el Senyor i servint l’Evangeli i els nostres germans. La vida dels consagrats ha de tindre molt en compte (i ha d’ajudar a fer possible) la interculturalitat, la inculturació i la missió. Els consagrats i les consagrades hem de ser persones amables i afables, creients i creïbles, allunyats de la rigidesa i del rigorisme, comprensius amb les debilitats dels germans i compassius els uns amb els altres, per fer nostre el dolor i el sofriment del món. Es tracta de viure atents, amb disponibilitat i sol·licitud, a allò que Déu ens demani en cada moment, mirant el passat amb agraïment, arrelats al present i esperançats pel futur.

Les persones consagrades hem de viure el nostre carisma amb fidelitat, sense rebaixes, ja que si rebaixem la nostra resposta a Déu, no atraurem ningú. Hem de construir cada dia més, una vida fraterna autèntica, tot fugint de la mundanitat, oberts a la cultura i al diàleg amb els no creients, sense tancar-nos en nosaltres mateixos.

A l’Església hem de ser homes i dones de pregària, en la paciència i en la pobresa, com ens ha demanat el papa i entregats d’una manera total a la causa del Regne. Hem de ser generosos, sense reservar-nos res de res per a nosaltres i així viure amb alegria i amb entusiasme la nostra vocació en el servei als pobres, als desencisats, als qui no troben consol. Hem de ser la veu dels qui no tenen veu, per defensar els oprimits i tots aquells que la nostra societat rebutja o tracta amb menyspreu. Hem de ser, com diu el lema d’aquesta jornada, “presència de l’amor de Déu”, d’un Déu que estima amb entranyes de misericòrdia.  

La Vida Consagrada ha de mirar el futur amb esperança i alhora amb humilitat, per viure el present, com deia el papa Joan XXIII, “estimant i servint”.

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

'Parlar, dialogar i pactar amb tothom' (VILAWEB/ONTINYENT, 23/01/2019)

Aquesta és la intenció i el desig que ha expressat la Sra. Bonig, presidenta del PP valencià, sobre la seua tasca política (Levante 8 de gener de 2019). D’aquesta manera, la candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana intenta justificar el pacte del PP amb Vox, per tal d’aconseguir així, amb aquest partit i amb Ciutadans, que el Sr. Juan Manuel Moreno assolira la presidència de la Junta d’Andalusia.

Parlar, dialogar i pactar és un bon programa, certament. De fet, tots els polítics haurien de seguir el consell de la Sra. Bonig. Amb tot, Isabel Bonig no hauria de dir que el PP parla, dialoga i pacta amb tothom, ja que l’hemeroteca desmenteix les declaracions de la presidenta del PP valencià.

Cal recordar que el Sr. Xavier Garcia Albiol, fins fa unes setmanes màxim dirigent del PP a Catalunya, va dir que ‘Rajoy no negociarà amb els independentistes ni un got d’aigua’ (Europa Press 14 de setembre de 2015). I el Sr. Pablo Casado, president del PP, va afirmar que no contemplava ‘cap diàleg amb els independentistes’ (La Vanguardia, 1 de juliol de 2018). I encara: el mateix Sr. Casado demanà al president Pedro Sánchez que trencara ‘amb els independentistes’ (El País, 25 d’octubre de 2018), ja que el president del PP acusava els partidaris de la independència de Catalunya de ‘posar una pistola damunt la taula’ (eldiario.es, 24 de setembre de 2018).

L’última ‘perla’ del ‘diàleg’ que defensa la Sra. Bonig ha estat l’entrevista a la Sra. Isabel Díaz Ayuso (El Mundo, 14 de gener de 2019), quan a la pregunta sobre si ella es reunirà amb Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, la candidata del PP a la Comunitat de Madrid responia: ‘Mai. Quan presidisca Madrid, no hi serà benvingut.’ Aquest és el ‘diàleg’ del PP que defensa la Sra. Bonig: ‘Parlar, dialogar i pactar amb tothom.’

Quan la Sra. Bonig deia que el PP vol parlar, dialogar i pactar amb tothom (tot i que no és veritat que ho vulga fer amb tothom), el que deia és que volia arribar a un pacte amb Vox, per aconseguir així que el candidat del PP a Andalusia poguera ser president de la Junta. I tot i que l’arquebisbe de València va dir que ‘Vox és un partit de dretes però no d’extrema dreta’ i ‘totalment constitucional’ (Levante, 12 de desembre de 2018), aquest partit xenòfob no està en la línia de l’Evangeli quan proposa expulsar 52.000 immigrants sense papers. De fet, el mateix arquebisbe Antonio Cañizares va defensar la necessitat d’acollir refugiats, ‘vinguen d’on vinguen’ (La Gaceta, 27 d’octubre de 2015).

La Sra. Bonig hauria de recordar, davant la negativa del PP a dialogar amb els independentistes catalans, que el Sr. Aznar fa uns anys va propiciar un diàleg (amb diversos contactes) amb ETA. Per això resulta tan difícil comprendre que el PP no vulga dialogar amb el govern de Catalunya, que, per altra part, té el suport de la majoria de la cambra catalana, i sí que ho faça amb Vox. Amb això, el PP s’ha venut a qualsevol preu i Ciutadans ho ha intentat dissimular.

El bon desig de la Sra. Bonig pel que fa al diàleg (però no la realitat del que fa el PP) està en sintonia amb les paraules que el papa Francesc va adreçar fa uns dies al cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu. El papa demanava als ambaixadors, que els estats feren possible ‘un diàleg entre les nacions’ per tal d’evitar el ‘domini del més fort sobre el més dèbil’, i buscar així ‘el bé comú’ entre els pobles. Per això el papa demanava que els polítics tingueren la capacitat d’escoltar ‘la veu dels seus pobles’ per buscar ‘solucions concretes per afavorir el bé comú.’

És evident que el diàleg s’ha d’establir amb els adversaris i així construir ponts i poder arribar a una entesa. És a dir: per fer possible, com demanava la Sra. Bonig, ‘parlar, dialogar i pactar’, que ella defensava només pensant en Vox en un intent de d’emblanquir aquest partit. Es tracta de ‘parlar, dialogar i pactar’ amb tothom. No només amb aquells que estan més en sintonia amb la Sra. Bonig i que per això han arribat fàcilment a un acord. Si la Sra. Bonig diu que cal ‘parlar, dialogar i pactar amb tothom’, que siga realment així: amb tothom. Sense excloure ningú. I el PP no fa això, ja que per buscar una solució a la situació que viu Catalunya, paradoxalment, el partit del Sr. Casado (un partit que hi és residual) exclou els independentistes, que són majoria a la cambra catalana.

Por al pobre (VILAWEB/ONTINYENT, 22/01/2018)

Aquest era el títol de l’article d’Emili Piera, del 17 de desembre passat al diari Levante-EMV. L’escriptor de Sueca, i amic, comentava l’afirmació del Sr. Fernández Maraguán, Defensor del Pueblo espanyol, quan es referia al fet que ‘volem estrangers al camp, però no a la mateixa cua del metge’. I és que malgrat la xenofòbia, tots reconeixem la necessitat que tenim dels estrangers perquè treballen, però ens fan nosa quan ens els trobem al metge.

Fa uns mesos, la professora de la Universitat de València Adela Cortina feia una reflexió molt assenyada sobre la por als refugiats o aporofòbia: no ens molesten els immigrants com Messi, persones amb molts diners, sinó els immigrants pobres.

Per això Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política i directora de la Fundació Étnor, feia una reflexió molt encertada sobre la importància d’educar els jóvens en els valors de la solidaritat i del respecte envers aquell qui és diferent. I és que, com deia la professora Adela Cortina, ‘el que molesta, primer dels immigrants i després dels refugiats, no és que siguen estrangers, sinó que siguen pobres.’ De fet, tots acollim amb els braços oberts el turistes, ja que vénen amb les butxaques plenes i fan una despesa important que ajuda la nostra economia. Per això els estrangers rics són molt benvinguts. Els 75 milions de turistes que van arribar a l’estat espanyol l’any passat ‘ens encanten’. Com deia la Dra. Cortina, ‘aquells estrangers que es deixen diners són benvinguts, independentment del seu origen, color de la pell o religió.’ Tampoc no tenim por dels futbolistes ‘immigrants’ com Guedes i Piccini del València, Bacca del Vila-real o Alvarado de l’Hèrcules.

Però quan són pobres els qui arriben a nosaltres, és quan apareix el rebuig i el racisme. Són els estrangers sense diners ‘que ens molesten, com els immigrants pobres i els refugiats polítics i durant anys, els gitanos.’ Per això la professora Cortina, amb molt bon criteri, demanava ‘reforçar el discurs de la igualtat i del respecte als drets econòmics i socials.’ Per a la professora Adela Cortina, ‘garantir aquests drets no consisteix només a aplicar polítiques per eradicar la pobresa, sinó a disminuir les desigualtats.’

La paradoxa la tenim quan els jóvens estudien uns valors ‘i després veuen que viuen en una societat sense compassió pels qui vénen de fora, sense compassió amb els pobres, sense solidaritat amb els necessitats.’ Per això, desgraciadament, no ens ha de sorprendre, com diu Adela Cortina, ‘que augmente la xenofòbia i l’aporofòbia.’

Enmig de conflictes i de crisi econòmica, sempre ‘busquem un boc expiatori que sol ser un pobre.’ I aquest boc expiatori són els pobres sense recursos, els més fràgils de la nostra societat, els desemparats, els qui no poden aportar res positiu al PIB del país.

La professora Adela Cortina, que va tindre un tracte estret amb el P. Joan Carles Elvira, monjo de Montserrat, per la seua tesi, ens proposa l’educació com a antídot per a combatre la xenofòbia i l’aporofòbia.

També la Paraula de Déu, ja des de l’Antic Testament, ens convida a acollir l’estranger, ja que en ell, veient el germà pobre i desvalgut, veiem i descobrim el mateix Crist. Desgraciadament la nostra societat ha perdut el sentit de l’hospitalitat, una actitud que ens fa més humans. I és per això que com diu la religiosa teresiana Victòria Molins, ‘els pobres fan pena, els marginats molesten’ a la nostra societat. I per això els apartem o els amaguem.

Els cristians ens hem de comprometre a acollir i a estimar tothom, no només per solidaritat, justícia o altruisme, sinó sobretot perquè Jesús ens mana estimar els nostres germans i acollir aquells que fugen de la guerra, de la fam i de pobresa i que arriben a nosaltres buscant una vida digna.