El passat 1 d’octubre, durant la
jornada electoral a Catalunya, els qui vam patir el franquisme vam vore escenes
que mai no ens pensàvem que hauríem de tornar a vore: armes contra urnes.
Cal tindre en compte que en
l’ordre de la Sra. Mercedes Armas, magistrada del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, aquesta jutgessa demanava adoptar les mesures necessàries per
impedir el referèndum, “sin afectar la
normal convivencia ciudadana”. La Sra. Armas demanava que els cossos de seguretat
prenguessin les mesures necessàries per precintar les seus electorals i
requisar el material per al referèndum, “sin
afectar la normal convivencia ciudadana”. Però l’actuació dels cossos de
seguretat de l’Estat ha alterat, i d’una manera molt greu, “la convivencia ciudadana” amb càrregues
violentes de la policia espanyola i de la Guardia Civil, davant l’actitud
pacífica dels catalans, ocasionant més de 800 ferits. Han segut colpejades
moltes persones, tirades a terra, atacades amb pilotes de goma, 800000 paperetes
han estat requisades, hi ha hagut trencament de vidres dels col·legis
electorals i portes rebentades per endur-se’n les urnes. Amb tot això s’han
vulnerat d’una manera flagrant els més elementals drets humans. Per això, tant
l’arquebisbe Jaume Pujol, de Tarragona, com l’arquebisbe de Barcelona, Joan
Josep Omella, han lamentat la violència “deplorable”
dels cossos de seguretat de l’Estat. Igualment el bisbe Francesc Pardo, de
Girona ha condemnat “la violència que
sofreix Catalunya”. També el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, ha
condemnat “les accions violentes contra
ciutadans pacífics”.
El 9 de novembre a Medellín, el papa
Francesc ens exhortava a no ser “cristians
amb l’estendard de prohibit el pas”, sinó a viure oberts a les realitats
del nostre món i del nostre temps i per això, alhora que ens demanava “no restar indiferents als sofriments dels
més desemparats”, ens convidava a ser deixebles “que sàpiguen vore sense miopies heretades, deixebles que examinen la
realitat, que sàpiguen vore, jutjar i actuar, capaços d’arriscar, d’actuar, de
comprometre’ns”.
L’Església Catalana ha de
defensar “la realitat nacional de
Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història”, com afirmen els
documents episcopals, “Arrels cristianes de
Catalunya” i “Al servei del nostre
poble”, on els nostres pastors reclamaven per al nostre país “l’aplicació de la doctrina del magisteri
eclesial”, perquè siguin reconeguts,
promoguts i respectats “els drets i els
valors culturals de les minories ètniques”. Uns drets, com diuen aquests
documents, que “de cap manera no poden,
ser perseguits, destruïts o assimilats a una altra cultura majoritària”. Per
això el passat 11 de maig, la Conferència Episcopal Tarraconense demanava que
fossin “escoltades les legítimes
aspiracions del poble català”.
L’Església Catalana té el dret i
el deure de construir el futur del nostre país d’una manera cívica, democràtica
i pacífica, tal com ho reconeix la Doctrina Social de l’Església, com quan el papa
Joan Pau II, el 5 d’octubre de 1995, a l’ONU, afirmava: “Per tots els mitjans que disposeu, vetlleu per aquesta sobirania que
posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Ningú (ni un Estat, ni cap altra nació, ni cap organització
internacional) no està legitimat a afirmar que una determinada nació no és
digna d’existir”.
L’Església Catalna, és veritat,
no pot caure en partidismes, però tampoc no pot ser neutral, ja que, com deia
la nota dels abats de Montserrat i de Poblet del passat 21 de setembre, ha
d’estar a favor de “la pau, les llibertats
d’expressió democràtiques i el respecte als drets del nostre poble”.
L’Església Catalana ha de viure el
moment present amb esperança i amb un ferm compromís per construir una societat
més justa i més d’acord amb l’Evangeli, on la democràcia acabi sempre guanyant
les pors o les amenaces, on la força mai no derroti les idees, apostant sempre
per la força de la raó i no per la raó de la força. Per això ha de condemnar qualsevol
tipus de violència com condemnava l’arquebisbe Òscar Romero la repressió de
l’exèrcit al Salvador: “En nom de Déu us
prego, us demano, us exigeixo que cessi la violència”. I és que davant d’un
problema polític cal una solució política i no una resposta policial.
En aquests moments històrics que
viu Catalunya, l’Evangeli ens empeny a somiar per ser artesans d’esperança, de
vida i de solidaritat, com ens ho recordava el papa Francesc el 22 de setembre:
“Que no et facin por els somnis. Somia un
món que encara no es veu, però que certament arribarà”. I el papa deia
també: “No pensis mai que la lluita que
estàs fent ací sigui completament inútil. Tot neix per florir en una eterna
primavera”.
Un noi argentí que treballa a
Montserrat em deia el diumenge: “avui
esteu fent vosaltres el que Argentina va fer fa 201 anys, quan el 9 de juliol
de 1816 va declarar la independència del país”. Com ho va fer Mèxic,
Bolívia, Equador, Panamà, Xile, Colòmbia, Argentina, Uruguai, Veneçuela....
Que la Mare de Déu de Montserrat,
com diu la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages, ens hi ajudi perquè mai
“no es desfaci aquest poble català”
que ella espiritualment engendrà i aconsegueixi “per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua”.
Per cert: també ha estat il·legal
el finançament del PP durant anys i més anys i la policia no ha tractat el PP
amb la violència amb que ha tractat els catalans. La diferència és que mentre
que ahir posàvem uns sobres a les urnes, diversos dirigents del PP han posat
sobres a les seves butxaques.
