Pensar la evangelización o l'evangelització (La Veu del País Valencià, 27/01/2017

El passat dia 11 començà un curs de formació permanent per als capellans valencians, organitzat per la Facultat de Teologia de València (amb la pàgina web única i exclusivament en castellà!) amb el títol: “Pensar la evangelización”. El curs, amb tres sessions el mes de gener (11, 18 i 25) i quatre més el de febrer (1, 8, 15 i 22), vol respondre al desafiament que l’Església té per tal de portar la Bona Nova a la nostra societat. Certament que és important que l’Església Valenciana, com ens ha recordat tantes vegades el papa Francesc, siga capaç d’escampar la Bona Nova del Regne als hòmens i a les dones del nostre temps. I per això cal pensar com fer realitat eixa nova evangelització, que recau sobretot (però no només) en els capellans.

De totes les sessions d’aquest curs, m’ha cridat l’atenció la que tindrà lloc el 8 de febrer, centrada en la figura del Germà Carles de Foucauld, de qui van commemorar el primer centenari de la seua mort el passat 1 de desembre. En aquesta sessió, que tindrà com a centre la figura i l’obra d’aquest Germanet de Jesús, els participants d’aquest curs volen vore “qué puede aportar a la misión evangelizadora” el G Carles.

Caldria recordar que el G. Carles es va fer present en un poble i en una cultura que no eren les seues i que va saber acollir i estimar aquestes realitats, cosa que va fer que no se sentira estrany en aquella terra. De fet, el perfil de la seua vida, publicat pel portal del Vaticà (cinquè paràgraf d’aquest text) subratllava aquest amor del G. Carles per la terra que l’acollia, ja que va voler “cridar l’Evangeli amb la seua vida, en un gran respecte de la cultura i la fe d’aquells enmig dels quals ell va viure”.

I és que el G. Carles va respectar i estimar la cultura i la fe dels hòmens i les dones del desert, amb els quals compartí la seua vida. Però l’Església Diocesana de València, ¿fins quan viurà al marge de la cultura del Poble que ha de servir i a qui ha de portar l’Evangeli?

També m’ha cridat l’atenció la sessió de l’1 de febrer, que tractarà sobre “La necesaria inculturación de la fe en nuestro mundo”. Segurament, ja que és un curs que organitza la Facultat de Teologia de València, hauria estat més apropiat parlar de la inculturació de la fe en la societat valenciana, que és precisament on l’Evangeli s’hauria d’encarnar. Perquè la fe s’ha inculturat al Japó, a Chiapas (ho vam veure en els cants i les lectures en llengües indígenes en el viatge del papa), a Portugal i a Zimbabwe. Però desgraciadament, en ple segle XXI, després de més de 50 anys del Vaticà II, la fe i l’Evangeli continuen sense encarnar-se en la llengua dels valencians.

És veritat que en l’assemblea diocesana del passat 15 d’octubre, celebrada a la catedral de València, s’aprovà una proposta, la 107, que demanava “fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització” i per això mateix, “l’edició dels llibres litúrgics en valencià”. Per això, ¿l’evangelització a la diòcesi de València tindrà en compte la nostra llengua o com ha passat sempre (amb alguna honrosa excepció) continuarà menyspreant als temples, la llengua dels valencians?
 
Caldria que els nostres bisbes i els nostres capellans recordaren les paraules del bon papa Joan XXIII, quan el 13 de novembre de 1960, al final de la missa eslavo-bizantina, digué: “Cap bellesa no és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia” (segon paràgraf del punt IGLESIA UNA). I malgrat aquestes paraules del papa Joan, l’Església Valenciana continua evangelitzant els cristians valencians, com si fórem madrilenys o toledans. Prescindint i marginant la nostra llengua.

Homilia del diumenge (30/01/2017)

En un món on el nord no escolta el sud; en una Europa que no escolta el clam dels immigrants, i on la mar Mediterrània s’ha convertit en un cementiri per a les persones que fugen de la fam (¿teniu present el cos del nen sirià ofegat aquesta setmana?); en una civilització occidental que no escolta el sofriment i el martiri dels cristians de l’Orient Mitjà; en una societat que no escolta el clam del nostre planeta, convertit en un abocador; en uns Estats on els governs no escolten el crit de llibertat de les nacions que, com va dir el papa a Bolívia, volen “ser artífexs de seu propi destí”; amb uns polítics que, indecentment han venut armes, tacades amb la sang dels innocents, i que amb la guerra han provocat l’èxode de milers de persones, mentre ens fèiem els sords i els cecs, avui, germanes i germans, Jesús ens convida a obrir-nos als altres. A no tancar-nos ni a recloure’ns en nosaltres mateixos. A estar atents a les necessitats dels qui sofreixen. Jesús ens convida a saber escoltar l’altre. A no fer-nos els sords davant la situació, de vegades dramàtica, que viuen tants i tants germans nostres. Jesús avui ens crida a acollir l’altre i a acollir Déu en l’altre.

En la nostra Pasqua setmanal, germanes i germans, avui diumenge, el Senyor també vol guarir la nostra sordesa, de la mateixa manera que va guarir aquell sord que a penes sabia parlar. També a nosaltres, avui, el Senyor ens diu: “Efatha. Obre’t”. Obre’t. Obrim-nos, germanes i germans, a les necessitats i als sofriments dels altres. Obrim-nos al dolor de tots els qui ploren i de tots els qui cerquen un futur millor. Obrim-nos i allunyem de nosaltres aquella indiferència que provoca tant de dolor en el nostre món.

És això el que ens convida a fer el profeta Isaïes, quan ens exhorta a no tenir por i a ser valents en la tasca de fer un món més humà, ja que és el Senyor mateix qui fa justícia als oprimits, qui dóna la vista als cecs i redreça els vençuts. És el Senyor qui ens demana de fer costat a les vídues i als orfes, perquè és ell qui capgira els camins dels injustos (confer Ps 145) 

Per què tantes diferències en un món que Déu ens ha donat perquè sapiguem compartir allò que som i allò que tenim? No són aquestes diferències, entre pobres i rics, entre el Nord i el Sud, entre “un home ben vestit i amb un anell d’or” i “un pobre mal vestit”, el que denuncia avui la carta de Sant Jaume?

No és una vergonya l’èxode dels refugiats sirians, com ho va ser fa uns anys la guerra dels Balcans, el genocidi Kurd, els camps de concentració nazis, les matances de Ruanda o el gulag a la Unió Soviètica?

El papa Francesc ens convida a obrir el nostre cor a aquells “homes i dones com nosaltres, germans nostres que busquen una vida millor, famolencs, perseguits, explotats, víctimes de la guerra”.

Per això amb Càritas i Justícia i Pau l’Església denuncia amb valentia “l’estrepitós fracàs d’una política migratòria indecent, sostinguda pel discurs de la por”, alhora que es fa algunes preguntes: Qui va iniciar la guerra del Golf i la invasió de l’Iraq, amb la mentida de l’existència d’armes de destrucció massives, i que ara està provocant aquest drama en tants i tants homes, dones i infants? Quins governs, de manera immoral, han venut les armes als qui avui estan provocant les guerres i aquest èxode massiu a l’Orient Mitjà? Quins Estats han espoliat i empobrit el Tercer Món, obligant els seus habitants a fugir de la fam? 

  

Per què, sovint, ens fem els sords davant la tragèdia dels nostres germans? No recordem el llibre de l’Èxode quan diu: “No oprimiràs el foraster”? (Ex 23:9)”. O el Deuteronomi quan proclama que Déu “estima els forasters”? (Dt 10:19). O el profeta Jeremies quan ens diu: “No useu la violència amb l’estranger” (Jr 22:3)

Germanes i germans: Jesús el Senyor ve a guarir les nostres sordeses. No tinguem por a deixar-nos acaronar per la misericòrdia de Déu, per així saber també nosaltres acollir els qui pateixen, comprendre les misèries humanes i acompanyar, de ben a prop, tots els qui sofreixen.

Com ens diu el papa Francesc, com a cristians hem de fer possible que “l’atenció materna de l’Església es manifesti amb especial tendresa i proximitat, a aquells que han escapat del propi país”, per tal que al final dels nostres dies no hàgim de sentir: “Era foraster i no em vau acollir” (Mt 25:43)

Germanes i germans: que la nostra fe, que ens empeny a proclamar la Bona Nova del Regne, ens faci portadors de la misericòrdia d’un Déu que acull sense rebutjar, que perdona sense jutjar, que estima sense condemnar. 

 

Que ens hi ajudi la benedicció de Déu omnipotent, Pare, Fill i Esperit Sant.        

La política xenòfoba de Trump (La Veu del País Valencià, 08/02/2017)

La política xenòfoba, racista i excloent del president Trump, contrasta clarament amb l’actitud acollidora de Jesús de Natzaret. Per això els bisbes nord-americans, com també el papa Francesc, han alçat la seua veu per denunciar la irracionalitat i la crueltat de Trump, amb la seua política encaminada a tancar fronteres i a construir murs. 

El cardenal nord-americà Joseph Tobin ha contraposat l’actitud de Trump a la realitat dels EEUU, que sempre ha estat una nació oberta i acollidora. Per això Tobin ha dit que la política del president Trump és “el contrari al que significa ser nord-americà”. D’ací que les detencions massives i les deportacions col·lectives que proposa Trump, no ajuden la bona convivència. Més encara, són polítiques inhumanes que destrueixen famílies i comunitats.
 

_{Missa en la zona d'Arizona, amb el mur de separació}

També el cardenal de Chicago, Blase Cupich, ha qualificat les mesures de Trump com “un moment fosc en la història dels EEUU”, ja que “l’ordre de rebutjar els refugiats es contrària als valors catòlics”. Per això la Conferència Episcopal dels EEUU ha fet un comunicat on defensa el dret de “recolzar tots els qui fugen de la persecució i la violència, i a protegir-los per dignitat humana”.

Sensible al sofriment del seu poble, Jesús va prendre damunt seu les càrregues feixugues dels més dèbils dels seu temps. Però desafortunadament la nostra consciència, sovint adormida, veu el drama que viuen aquelles persones que han de fugir del propi país, amb indiferència. La guerra i la fam han fet eixir de la pròpia terra milers de persones, moltes de les quals han mort al Mediterrani, mentre l’anomenat món civilitzat mira cap a un altre costat aquesta tragèdia.
El passat dia 15, amb motiu de la Jornada Mundial del Migrant, el papa Francesc ens recordava el compromís de solidaritat amb el proïsme, ja que l’acolliment d’aquests immigrants que fugen de la guerra, marca “el camí que condueix a Déu”. Per això, ens deia el papa, acollir els refugiats és la “condició necessària perquè aquest itinerari es concreti: Déu s’ha fet un de nosaltres”.
 

_{El bisbe Santiago Agrelo}

El papa ens recordava en aquesta jornada, que “l’obertura a Déu en la fe, que alimenta l’esperança, es manifesta en la proximitat afectuosa envers els més petits i els més dèbils”. I ja el 24 de maig de 2013, només dos mesos després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc reconeixia que “la carn del Crist es troba en els refugiats”.

Com remarcava el sociòleg Zygmunt Bauman, mort el passat 9 de gener, la migració massiva “no és ni de bon tros un fenomen nou”. De fet, Déu ja demanà als israelites acollir i estimar els emigrants: “No oprimiràs ni vexaràs el foraster” (Ex 22:20) i també: “Vosaltres heu d’estimar els forasters, perquè també vosaltres fóreu foraster al país d’Egipte” (Dt 10:10). Per això només podrem viure l’anomenada modernitat líquida, en l’esperança, que com deia Bauman és un aspecte humà immortal, és a dir, l’element definitori de l’home. És amb esperança que ens cal denunciar el cinisme de la Unió Europea i dels governs que continuen impedint l’acolliment d’aquells que pateixen, com el del president Trump i també el govern del president Rajoy.  Per això el 31 de gener, en un article a l’Osservatore Romano, titulat “El tancament no és progrés”, el diari oficial del Vaticà denunciava “la construcció de murs cada vegada més alts”, que marginen els refugiats.  
 

_{Frontera entre els EEUU i Mèxic}

Tant de bo que els cristians, com a deixebles del Crist i també tots els hòmens i dones de bona voluntat, siguem més sensibles per acollir el sofriment del nostre món, per tal  d’obrir els nostres cors i els nostres braços a aquells que sofreixen, com ens ho demana Jesús: “Era foraster i, em vau acollir” (Mt 25:35).

Signa i demana a Mariano Rajoy que: 

Acceleri l'acollida de les persones refugiades a la que es va comprometre, perquè el 30 de setembre estiguin totes aquí.
Defensi amb força la seva declaració de no creença en vets i fronteres, tant a Espanya com a Europa.

Mans Unides (La Veu del País Valencià (02/02/2017)

Un altre any, i aquesta és ja la 58ena jornada, Mans Unides convoca hui divendres el dia del dejuni voluntari, per tal de sensibilitzar la nostra societat del greu problema de la fam en el nostre món. I és que, malgrat que l’article 25 dels Drets Humans, de 1948 i l’article 11.2 del Pacte Internacional dels Drets Econòmics defenen el dret a l’alimentació, aquest dret es troba constantment vulnerat, ja que, segons dades de la FAO, 795 milions de persones pateixen fam, i cada dia moren de gana, 25000 persones.

Amb el lema: “El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa”, Mans Unides ens urgeix al compromís, per tal d’aconseguir un model global de producció i de consum sostenible i així contribuir a la lluita contra la fam.
 

_{La fam a Somàlia}

En aquest any 2017, Mans Unides ens demana un triple compromís. En primer lloc hi ha el compromís amb una concepció dels aliments com a consum humà, és a dir, com a menjar per a les persones i no com a especulació i negoci. I és que molts aliments s’han convertit en un actiu financer més amb el qual els inversors poden especular. Per això els preus dels aliments van créixer un 83% entre 2005 i 2008. Per altra part se sap que entre gener de 2005 i juny de 2008, els preus de la dacsa pràcticament es van triplicar, els del blat van augmentar un 127% i els de l’arròs un 170%. I és que el mercat financer impedeix l’accés als aliments a milions de persones. Per això el papa Francesc ha denunciat l’escàndol que suposa que “els poders econòmics continuen justificant l’actual sistema mundial, en el qual hi ha una especulació que tendeix a ignorar els efectes sobre la dignitat humana i el medi ambient”. El papa veu clarament que “la degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides” (Laudato si nº 55-56).
 

_{El canvi climàtic incideix en la fam - Foto: Mans Unides}

El segon compromís que Mans Unides ens demana és el d’una producció sostenible, lluitant contra la desforestació, l’erosió de la terra, l’emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle, l’acaparament de terres, la destrucció de la biodiversitat o la contaminació de rius i terres per l’ús de productes químics.

El tercer compromís que ens demana Mans Unides en aquest 2017, és el de l’aprofitament de la producció i la reducció de la pèrdua i el malbaratament dels aliments. Per això Mans Unides ens crida a aprofitar i a reciclar els aliments, ja que, incomprensiblement, una tercera part del menjar acaba llançant-se. Com ha dit la presidenta de Mans Unides, Clara Pardo, “és una vergonya que la gent continue morint de fam, mentre nosaltres estem llançant el menjar”. I és que segons dades de Mans Unides, cada any acaben al fem 1300 tones d’aliments, el que suposa una tercera part de la producció total. Per això, ja el 5 de juny de 2013, el papa Francesc denuncià la insensibilitat d’aquells que desaprofiten o llancen els aliments, quan desgraciadament hi ha tantes i tantes famílies que pateixen fam i malnutrició.
 

_{El canvi climàtic incideix en la fam}

El flagell de la fam, com ha dit Clara Pardo, “mata més que la malària, la sida i la tuberculosi juntes”.

Mans Unides, una organització de l’Església Catòlica que va nàixer el 1959, té per missió estatutària la lluita contra la fam i les causes que la provoquen. Per això, hui d’una manera especial, tots estem cridats a unir-nos a aquesta campanya en solidaritat amb els qui passen fam, contribuint, en la mesura de les nostres possibilitats, a ajudar a pal·liar aquest greu flagell que continua matant milers de persones. Però a més de solidaritzar-nos amb els qui passen fam, la nostra tasca és també denunciar els governs que miren cap a una altra banda davant la injustícia que suposa que, en ple segle XXI, la gent continue morint de gana. ”
 

 

Han d'emmudir les campanes? La Veu del PValencià, 01/02/2017)

No és la primera vegada que apareix com a notícia (Levante-EMV, 28 de gener de 2017) el toc de les campanes. O més aviat, el fet de prohibir tocar les campanes. Ara ha estat a la ciutat de València, concretament a la parròquia de Sant Nicolau i també a la dels Sants Joans i a l´església dels Escolapis, al carrer Carnissers també del cap i casal, però n´hi ha hagut altres casos. Fa uns mesos també hi hagué la mateixa polèmica a Girona, pel toc de les campanes de la catedral. I és que els propietaris d´un hotel, a prop de la Seu gironina, es queixaren perquè als clients els molestava el toc de les campanes. Afortunadament l´Ajuntament de Girona, l´abril de l´any passat, va defensar la protecció del toc de les campanes com a Bé d´Interès Local.

Trobe fora de lloc que el so de les campanes puga prohibir-se perquè siguen molestes, com si es tractara d´un soroll infernal, quan des de sempre han acompanyat la vida dels ciutadans, anunciant la festa i el dol (si el qui havia mort era un home, una dona o un albat) alertant del foc, el toc de sometent o bé alertant de qualsevol altre perill. Cal recordar que d´entre d´altres, hi havia els tradicionals tocs de bateig, combregar, de missa de l´alba o de completes.


Arribar a prohibir el toc de les campanes, amb l´argument tan poc consistent de la contaminació acústica, és tan irracional com prohibir el cant del gall a les alqueries i a les cases de camp. I això no és cap fantasia. Ha estat notícia també, que gent que ha anat a passar un cap de setmana a una casa rural, s´ha queixat del cant del gall perquè els despertaven o de que les vaques mugien. I fins i tot hi ha hagut algú que ha protestat per la pudor del fem, natural per altra part, que hi ha en l´entorn rural.

Crec que és un despropòsit que s´arribe a prohibir el toc de les campanes, ara que en alguns pobles s´ha recuperat el seu toc manual. I és que el so de les campanes, anunciant diversos esdeveniments, forma part de la nostra cultura i de les nostres tradicions, que una societat normal hauria de preservar i de transmetre a les generacions futures.

Consideraria normal que es prohibiren les campanes si el volteig tinguera lloc a les 12 de la nit o a les 3 de la matinada. Però que toquen les campanes a les 8 del matí, per anunciar la missa matutina, o a l´àngelus, a les 12 del migdia, o el toc de difunts a les 4 de la vesprada per convocar un enterrament, ho considere normal i gens molest.

Algú s´atreviria a prohibir la traca a l´eixida d´un casament, o el castell de focs artificials al final de la processó? Crec que abans, molt abans, de prohibir que les campanes toquen, s´hauria de prohibir el soroll de les motos o dels qui sense cap mirament pels veïns, van cridant pels carrers a les 2 de la matinada. Com deia Francesc Llop, de l´Associació de Campaners, (Levante-EMV, 30 de gener) cal un diàleg que faça possible el merescut descans dels ciutadans i alhora la protecció del nostre patrimoni.

Ben encertadament, el bon amic Sergi Durbà escrivia el 28 de novembre de 2011: «Els campanars formen part del nostre entorn. No és qüestió de ser catòlic o no....el campanars han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau». Per això, deia també: «Sentiu les campanes? Ja m´ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén».

Un judici contra les idees

El judici que comença hui a la sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra l’expresident de la Generalitat de Catalunya Artur Mas i contra les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, no és sinó un judici contra les idees i per tant, un judici polític.

Aquest judici que comença hui, pretén condemnar Mas, Ortega i Rigau, acusats de prevaricació i desobediència al Tribunal Constitucional pel referèndum del 9 de novembre de 2014. El ministeri públic considera Mas l’autor dels fets i Ortega i Rigau cooperadores necessàries. Per això, sobre Mas pesa una condemna de deu anys d’inhabilitació i per a Irene Rigau i Joana Ortega, de nou.

Caldria recordar ara que l’expresident José Mª Aznar va dir que sense violència, referint-se a ETA, es podia parlar de tot. Però es veu que no és així.

En una democràcia no es poden jutjar (i encara menys condemnar) unes idees que, a més, defensa la majoria del Parlament de Catalunya, ni tampoc es pot condemnar l’opció de més de dos milions de persones que, el 9 de novembre de 2014, vam anar a votar.

Un referèndum no pot ser judicialitzat. La voluntat d’un poble ha de poder expressar-se lliurement, sense coaccions ni amenaces. Així va passar en nombrosos països que, lliurement, van poder expressar la seua voluntat en un plebiscit. Per això en els últims anys han estat diversos els pobles que han fet un referèndum (amb resultats diversos) per decidir el seu futur. Així, el 23 de desembre de 1990 es va fer un referèndum a Eslovènia; el 9 de febrer de 1991 a Lituània; el 3 de març de 1991 a Estònia i a Letònia; el 31 de març de 1991 a Geòrgia; el 9 de maig de 1991 a Croàcia; el 8 de setembre de 1991 a Macedònia; l’1 de desembre de 1991 a Ucraïna; el 16 de març de 2014 a Crimea i el més recent, el 18 de setembre de 2014 a Escòcia (Diari Avui, 2 de gener de 2017).
 

Emmudir la veu d’un Poble que vol decidir en llibertat el seu futur, és menysprear la voluntat d’aquest Poble. I només els qui tenen por de la llibertat, són els qui neguen el dret dels Pobles a decidir lliurement el seu futur.

Després del judici a l’expresident Mas i a les exconselleres Ortega i Rigau, ¿el pròxim pas serà jutjar els dos milions tres-centes mil persones que vam anar a votar el 9 de novembre de 2014? És així com funciona l’operació “diálogo” en Catalunya que vol portar a terme el Sr. Rajoy?

Per altra part, l’amenaça de mesures coercitives (com impedir obrir els col·legis electorals) per tal de fer fracassar el referèndum, no és sinó una pas més del joc brut del govern del Sr. Rajoy. ¿Tanta por tenen a saber què vol el poble de Catalunya? ¿Seran capaços d’enviar la guàrdia civil als col·legis electorals? ¿Podran fer callar els ciutadans de Catalunya per evitar que puguen expressar-se amb llibertat? ¿No seria més raonable que el govern d’Espanya es comportara civilitzadament, com ho va fer el govern del Regne Unit de la Gran Bretanya o els altres governs que van pactar un referèndum? Però és evident que el Sr. Rajoy no és el Sr. Cameron.

És clar que aquest judici de hui al Sr. Mas i a les Sres. Rigau i Ortega, no és sinó un judici a la democràcia i una humiliació als dos milions tres-centes mil persones que vam anar a votar el 9 de novembre de 2014. A més, jutjant el Sr. Mas i les Sres. Ortega i Rigau, ens jutgen a tots els qui vam anar a votar el 9 de novembre. I és que si el Sr. Mas i les Sres Ortega i Rigau van organitzar la consulta, aquesta no hauria tingut cap èxit sense la participació multitudinària que va tindre. Per això si en compte de votar dos milions tres-centes mil persones hagueren votat tres mil ciutadans, no hi hauria cap judici com el que té lloc hui.

És evident que l’Estat utilitzarà tot el seu arsenal disponible, tant el de la superfície com el de les clavegueres, per fer fracassar el referèndum. Només una prova d’això: la piulada, del 31 de gener, del Sr. Alejo Vidal Quadras, president del PP català fa uns anys: “Fuera del marco del Estado de Derecho los conflictos de resuelven por la fuerza. Son conscientes de ello los separatistas?”. Anem preparant-nos per rebre tota mena de desqualificacions, única i exclusivament per haver votat!  

¿Algú, en un món civilitzat, pot creure que es puguen jutjar unes persones pel fet d’haver posat les urnes perquè els ciutadans poguérem votar?
 

Assemblea Nacional Catalana: "Junts ho farem possible" 
 

Les temptacions dels mitjans de comunicació (La Veu del País Valencià, 19/01/2017)

En una entrevista a la revista Tertio, una publicació religiosa de Flandes que té una tirada de 13000 exemplars setmanals, el papa Francesc ha denunciat les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació.
Si en el discurs de Nadal de 2014 el papa ens presentà el catàleg de “les malalties curials” i l’any passat ens descriví “els antibiòtics de la Cúria”, enguany el papa Francesc ens oferí les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació, amb la conseqüència negativa que tindrien sobre ells.

Al  llarg d’aquesta interessant entrevista a Tertio, el papa Francesc comentà diverses qüestions d’actualitat, com el laïcisme i la laïcitat, el paper de les religions a favor de la pau, l’any de la misericòrdia o la importància de construir entre tots una Església Sinodal.

Però el que m’agradaria destacar d’aquesta entrevista, és la resposta contundent del papa Francesc en relació a les temptacions que poden afectar als mitjans de comunicació. El papa reconeix la responsabilitat “molt gran dels mitjans de comunicació”, pel fet que tenen a les seues mans “la possibilitat i la capacitat de formar opinió”. El papa parla del treball dels periodistes com a “constructors d’una societat”, ja que poden “formar una bona o mala opinió”. Per si mateix, com diu el papa, els mitjans “són per construir. Per intercanviar. Per fraternitzar, per fer pensar, per educar”, i per això els qualifica com a “positius”.

Però el papa és contundent quan adverteix que aquests mitjans “poden fer mal”, i per això enumera les quatre temptacions que poden afectar la informació: la calúmnia, la difamació, la desinformació i el sensacionalisme.
 

El perill de la calúmnia, que afecta negativament la informació, és com ens diu el papa, quan s’embruta la gent, “sobretot en el món de la política”. La difamació és igualment rebutjada pel papa pel que té de malèvola. També la desinformació, que esdevé mentida, “és el mal més gran que pot fer un mitjà”, ja que es diu “una part de la veritat i no l’altra”. Pel que fa al sensacionalisme, el papa el qualifica amb duresa com a “coprofília”, ja que busca comunicar l’escàndol per vendre més.

Per al papa Francesc, els mitjans de comunicació “han de ser molt nets, molt transparents” i per això reconeix que  els mitjans com a “constructors d’opinió”, poden “construir i fer un bé immens”.

Ara fa un any, amb motiu de la 50ena Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, el papa convidava els mitjans a fer una comunicació real, que només és possible si eixim “dels cercles viciosos de les condemnes i de les amenaces” que tenallen els hòmens i els pobles “amb missatges d’odi”. El papa també demanava que les relacions mútues no es fonamentaren en la desconfiança, la por o l’odi, sinó en l’audàcia “que ofereix veritables solucions als conflictes antics”. Per això ens encoratjava a “afirmar la veritat amb amor”, per tal de construir  una societat que siga “com una llar amb la porta sempre oberta i on ens acollim els uns als altres”.

Per al papa, “comunicar significa compartir”, i traure “l’agressivitat del llenguatge”, i també, no alimentar-lo amb “la desconfiança, la por i l’odi”. En la línia de les recents declaracions a Tertio, el papa demanava fa un any, que les xarxes socials foren “una plaça, un lloc d’encontre on es pot acariciar”, i no fer-les servir per a “ferir o linxar moralment l’altre”, com s’esdevé amb la calúmnia i la difamació, i també amb la desinformació i el sensacionalisme.

Tots els mitjans de comunicació haurien de fer un periodisme fonamentat en contrastar les fonts d’informació, en viure aquesta informació des del carrer i no només des dels despatxos, en preservar els drets inalienables de les persones, en verificar cada informació abans de publicar-la i sobretot en guiar-se per una ètica que posa la veritat per damunt i per davant de tot.