Colòmbia i Otegi (VILAWEB/ONTINYENT, 07/09/2016)

‘Una convivència fonamentada només en relacions de força, no és humana’.Aquestes paraules de l’encíclica ‘Pau a la terra’, de Joan XXIII, expliquen ben clarament com haurien de ser les actituds dels pobles i dels hòmens en les relacions mútues. I dic això en referència al procés que ha portat la pau a Colòmbia, gràcies al diàleg entre la guerrilla i el govern del president Juan Manuel Santos. Però també en relació a la pau a Euskadi.

L’acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC, després de 52 anys de guerra i amb 220.000 morts i milers de desapareguts, ha tancat una de les pàgines més dramàtiques d’aquell país. Tots els governs, també el del Sr. Rajoy, han aplaudit aquestes negociacions després de 4 anys de diàleg, on s’ha fet un camí llarg i difícil per tal de passar de les armes a les idees. Han estat 52 anys de dolor i de sofriment, de la mateixa manera que a Euskadi es va viure el terror d’ETA i de la guerra bruta, dels segrestos i assassinats de la banda terrorista i de la violència inexplicable del GAL. Però a diferència del que ha passat a Colòmbia, amb un diàleg entre les parts enfrontades, a Euskadi (malgrat que hi va haver un contacte entre el govern del Sr. Aznar i la banda terrorista), no va ser possible una entesa entre ETA i l’Administració per acabar amb el clima de violència que va viure el País Basc i també l’Estat espanyol.

El que no entenc és la contínua animadversió del govern central (també en part de la Sra. Mónica Oltra) envers el Sr. Arnaldo Otegi, que després de sis anys i mig de presó seguéis demonitzat. Si el Sr. Rajoy ha lloat l’acord de pau a Colòmbia, un acord de pau (i cal no oblidar-ho) entre el govern i la guerrilla, per què la Junta Electoral continua ara negant la possibilitat que el dirigent de Bildu puga defendre les seues idees des del Parlament Basc? No va dir el Sr. Aznar que sense violència es podia parlar de tot? Per què el govern de Madrid i el PP, juntament amb UPyD i Ciudadanos, continuen negant al Sr. Otegi que puga encapçalar una candidatura a les eleccions a Euskadi? Per què la inhabilitació del Sr. Otegi, si ja ha complert la seua condemna?     

La guerra o el terrorisme sempre constitueixen una ruptura, un enfrontament marcat per l’odi i per la violència. I per arribar a la pau, per acabar amb aquesta ruptura que ha produït tant de dolor, cal una reconciliació fonamentada en la justícia i en l’amor fratern.

‘Déu ens ha confiat el ministeri de la reconciliació’ deia Sant Pau als cristians de Corint (2C 5:18). Només el perdó fa possible la pau en una societat dividida per tantes ferides, per conductes insolidàries, per recels i malfiances i per opressions estructurals. Només reconeixent la pròpia responsabilitat en el desordre col·lectiu i apostant per la pau podrem fer nàixer un món nou basat en la justícia, el diàleg i el respecte a l’adversari.

Només si sabem viure l’esperit del diàleg entre les diverses maneres de pensar i les diverses opcions polítiques, establint una negociació entre les parts enfrontades, farem realitat les paraules del profeta Miquees: ‘Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra’ (Mi 4:3).

El procés de pau entre el govern colombià i les FARC ha estat un bon camí per posar fi a la violència gràcies a la generositat d’ambdues parts, que han fet realitat el desig d’iniciar una nova etapa en aquell país, basada en la pau, el diàleg, la justícia i la reconciliació. Un camí que haurien pogut seguir també els governs centrals i ETA, per acabar així amb la violència i el terror. I és que com deia l’humanista valencià Joan Lluís Vives, ‘la primera condició per a la pau, és la voluntat d’aconseguir-la’.

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.

AL bisbe Arturo, nou auxiliar de València (VILAWEB/IONTINYENT, 03/09/2016)

Benvolgut germà bisbe Arturo: hui dissabte, per la imposició de mans i la invocació de l’Esperit, vostè serà ordenat successor dels apòstols, esdevenint així nou bisbe auxiliar de València. Ja des d’ara sap que pot comptar amb la meua pregària per tal que el seu ministeri episcopal siga ben fecund.

Fa dos dies, l’1 de setembre, vam conèixer el missatge que el papa Francesc ens ha adreçat amb motiu de la Jornada Mundial de Pregària per la creació. En aquest text, summament interessant, el papa ens urgeix a ser ‘custodis de la creació’, tan maltractada pels hòmens. He llegit amb interès el missatge del papa, que m’ha agradat molt, i n’he fet una ‘adaptació’, canviant allò que fa referència a la creació i al medi ambient, per la situació del valencià a l’Església.

El papa, en aquest text fa una ‘acció de gràcies per la meravellosa obra que ell ens ha confiat’. Els cristians valencians també donem gràcies a Déu per la nostra llengua, el valencià, que des del segle XIII, amb la reconquesta del bon rei Jaume I, ha arribat fins a nosaltres, malgrat que l’Església Valenciana ni l’ha protegit ni l’ha estimat, a diferència del que ha passat amb el castellà.

El papa ens mostra la seua preocupació ‘pel futur del nostre planeta’ i ens exhorta a ‘la justícia ambiental, la sol·licitud pels pobres i el compromís responsable amb la societat’. A mi també m’agradaria que en el ministeri episcopal que hui comença, vostè tinguera una especial preocupació pel futur de la nostra llengua al si de l’Església, per així promoure una justícia amb el valencià, manifestada amb la seua sol·licitud per la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval. Tant de bo siga possible un compromís per part seua amb el valencià, vostè que és de Vinalesa.

Si el papa ens demana ‘demostrar misericòrdia amb la nostra casa, la terra’, també vostè, amb la resta dels bisbes del País Valencià, hauria de demostrar misericòrdia pel valencià, tants anys menyspreat i arraconat al si de l’Església, per així recuperar-lo i utilitzar-lo amb normalitat en les celebracions litúrgiques.

I si el papa Francesc denuncia en aquest text la ‘devastació del medi ambient’, que ha fet que la terra s’haja convertit ‘en una superfície contaminada’, també vostè, amb valentia, hauria de denunciar la devastació que la jerarquia valenciana ha fet de la nostra llengua.

El papa fa una crida a ‘no rendir-nos ni ser indiferents’ davant la ‘pèrdua de biodiversitat i la destrucció dels ecosistemes, provocats pels nostres comportaments irresponsables i egoistes’. Crec que a nivell del País Valencià, també vostè hauria de denunciar la pèrdua de la nostra llengua al si de l’Església, provocada per la indiferència de la jerarquia valenciana, que amb un comportament irresponsable ha menyspreat, des de segles, el valencià. Per això el papa ens crida a ‘una conversió interior’ i a ‘buscar la misericòrdia de Déu pels pecats comesos contra la creació’. No cal dir que l’Església Valenciana també hauria d’iniciar una conversió interior per reparar els pecats comesos contra la llengua del nostre País. Perquè si Francesc ens demana ‘una conversió ecològica’, els bisbes i els preveres valencians (i també les religioses) haurien de buscar una conversió lingüística per reparar el mal que han fet des de segles contra el valencià.

Finalment, si el papa Francesc fa una crida a ‘respectar escrupolosament el manament de preservar la creació de qualsevol mal’, també els bisbes valencians haurien de preservar escrupolosament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i l’Estatut d’Autonomia, que demana la protecció i la defensa de la nostra llengua. I de la mateixa manera que el papa ens demana en el seu missatge ‘rescatar els abandonats i els oblidats d’aquesta terra’, els bisbes valencians tenen el deure de rescatar els preveres que, fidels a la llengua, i sense comptar amb la benedicció dels nostres pastors, utilitzen, malgrat les dificultats, el valencià a la litúrgia. També els bisbes haurien de rescatar aquells cristians que volem ser cristians sense deixar de ser valencians. Perquè desgraciadament, al País Valencià sembla que per ser cristians hàgem de deixar de ser valencians, sentint-nos com ens sentim, obligats a deixar la nostra llengua a la porta dels temples.

Bisbe Arturo: l’Església ha estat transmissora de cultura. Però al País Valencià l’Església, des de fa segles, s’ha posicionat contra la llengua i la cultura dels valencians, marginant i menyspreant el valencià. Si el papa Francesc ens demana en el seu missatge preservar la creació i defensar el medi ambient, per què l’Església Valenciana no fa el mateix en relació a la llengua i a la cultura del País Valencià?

Pregue a la Mare de Déu del Puig, patrona de l’Antic Regne de València i a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, perquè, amb valentia, en el seu ministeri episcopal de servei a l’Evangeli, vostè siga un defensor i un propagador en la nostra Església, de la llengua de Sant Vicent Ferrer. Amén.         

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Aquests són els meus principis, sino li agraden en tinc uns altres" (VILAWEB/ONTINYENT, 02/09/2016

Aquesta és una de les frases més cèlebres de Groucho Marx. Unes paraules que ben bé els polítics fan realitat pràcticament cada dia. No tots els polítics, certament, però sí molts d’ells. I és per això que la política està desprestigiada. Entre la corrupció i les incoherències o les mentides de molts polítics, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans no és valorada positivament.

Després de les eleccions del desembre passat, el partit Ciudadanos va donar suport al PSOE per tal de formar un nou govern a l’Estat espanyol. Però com que no es va arribar a cap acord amb els altres partits, i PSOE i Ciudadanos no van aconseguir la majoria absoluta, es van haver de celebrar unes altres eleccions. Després dels comicis del mes de juny, ha estat també Ciudadanos qui de nou ha fet costat a una opció política per arribar a formar un govern. Però ara no ha estat el PSOE qui ha rebut els vots de Ciudadanos, com fa mig any, sinó que el partit del Sr. Albert Rivera ha donat suport al PP. Evidentment, amb tot el seu dret. Passa, però, que si en només sis mesos Ciudadanos ha fet aquest canvi, votant primer el PSOE i ara canviant el seu suport al PP, un canvi totalment legítim, les hemeroteques ens recorden incoherències i declaracions del tot inacceptables, que fan que la ciutadania dubte o recele d’uns polítics que com Groucho Marx, abans deien blanc i ara, negre.

Són molts els exemples que demostren la falsedat o una falta de coherència en els primers espases de la política de l’Estat. Però només n’esmentaré un. Entre les raons que el Sr. Albert Rivera exposà per donar suport al Sr. Pedro Sánchez hi havia el rebuig al Sr. Rajoy, per la corrupció que ha afectat bona part dels dirigents del PP. Per això el Sr. Rivera s’adreçà al Sr. Rajoy per dir-li: ‘Sr. Rajoy, crec que vostè no és creïble per liderar la nova etapa’.

Però en només sis mesos, el Sr. Rivera ha passat de rebutjar el Sr. Rajoy per considerar que el president del PP no podia liderar un nou govern, a apostar per la seua candidatura per tal de fer-lo nou president del govern.

Són molts els consells que la Bíblia dóna sobre com aconseguir una vida íntegra per tal d’arribar a comprendre ‘la justícia, l’equitat, la rectitud’ (Pr 2:9), i així obtenir la intel·ligència, ‘perquè adquirir-la val més que adquirir plata’ (Pr 3:14). El mateix llibre dels Proverbis exhorta l’home per tal que ‘aparte l’engany de la boca’ (Pr 4:24) i allunye ‘la falsedat dels llavis’ (Pr 4:24).

Una vegada més la Paraula de Déu denuncia aquell qui ‘va amb falsedat de boca’ i ‘amb la traïdoria dins el cor’ (Pr 6:14) i també els qui tenen ‘ulls altius, llenguamentidera’  (Pr 6:19) així com ‘els de cor fals’ (Pr 11:20).

Però és l’Evangeli qui ens recorda les paraules de Jesús al Sermó de la Muntanya sobre la sinceritat i la veritat en el parlar: ‘Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no’ (Mt 5:37).

Qui canvia de parer en un tres i no res, qui diu blanc i després diu negre, qui té uns principis però és capaç de canviar-los per uns altres, és aquell qui està arrelat, no en la veritat i en la sinceritat dels actes, sinó en la seua conveniència. I això, aquesta manera d’actuar, no ajuda gens a valorar la classe política, tan desprestigiada desgraciadament. Ho diu també l’Eclesiàstic així: ‘No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo’ (Ecli 7:13).  

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

La Sra. BOnig i el finçament al País Valencià (La VEu del País Valencià, 02/09/2016)

Són molts els qui pensen que la política és l’art del mercadeig i que moltes vegades, precisament per la falta d’ètica, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans (¿cal recordar-ho?) es pot convertir en una cova de lladres, amb estranys companys de taula, de llit o de botí.

L’oferiment de la Sra. Bonig de revisar l’infrafinançament, del tot injust, (pels segles dels segles?) que pateix el País Valencià, a canvi que Compromís i PSPV faciliten la investidura del Sr. Rajoy, és una proposta del tot immoral. Si tots els partits presents a les Corts Valencianes (i fora d’elles) han denunciat una i una altra vegada el mal finançament del País Valencià, que asfixia l’economia dels valencians, ¿no seria just millorar aquesta situació sense necessitat de “comprar” els vots del PSPV i de Compromís?

Segurament molts recordaran que el Conseller José Manuel Vela, del PP, amb la valentia que no han tingut cap dels altres polítics valencians d’aquest partit, va afirmar el 8 de novembre de 2012, fart per la injusta discriminació del Govern del PP: “Hasta aquí hemos llegado. No estamos dispuestos a aguantar un año más el modelo de financiación autonómica”. El Conseller Vela, amb un gest que l’honora, va qualificar aquell model com a “inadmisible” i també com a “absolutamente intolerable”.

Des del 8 de novembre de 2012 han passat pràcticament quatre anys i els valencians encara continuem amb un model que, gràcies a la prepotència que caracteritza el Sr. Montoro, és “inadmisible” i “absolutamente intolerable”.

¿A què ve ara, per part de la Sra. Bonig, un mercadeig dels vots del PSPV i de Compromís, quan el mateix exconseller Vela qualificava, escandalitzat, d’obsolet, un model econòmic que està asfixiant financerament el País Valencià? ¿Com és possible que s’arribe a supeditar el nou finançament valencià, al recolzament que el PSPV i Compromís haurien de fer al Sr. Rajoy? ¿No és del tot injust i “inadmisible”, i també “absolutamente intolerable” el tracte que el Govern de Madrid (ara del PP i abans del PSOE) fa al País Valencià? ¿Cal demanar els vots de Compromís i del PSPV per aconseguir un model econòmic que tots els partits defenen?


L’actitud de la Sra. Bonig és semblant a la del diputat del PP per Castelló, Óscar Clavell, processat per frau i que, també amb un gest més de mercadeig que d’honestedat, ha dit que si la seua dimissió afavoreix la investidura del Sr. Rajoy, deixarà la sua acta al Congrés de Diputats.

Tots els polítics haurien de tindre molt present el Psalm 51, que denuncia els hòmens “maliciosos” que “premediten males jugades”. Aquest Psalm s’escandalitza de “l’homeimpostor” i d’aquells que tenen una “llengua igual que un bisturí”, dels qui s’estimen “més enganyar que ser honrats” i dels qui van amb “paraules funestes”. 

Els polítics, tots, també haurien de tindre molt presents les paraules de Jeremies, que amb la força dels profetes denunciava la mentida: “Són engany les paraules de la seua boca” (Jr 9:7) i: “No diuen la veritat, han habituat la llengua a parlar fals” (Jr 9:4). I el profeta Osees afirma: “Juren i menteixen alhora” (Os 4:2).

Com diu un refrany popular: que el qui siga confrare, prenga candela. Recordant també el títol d’un llibre sobre la Mare Teresa de Calcuta, m’agradaria que els polítics tingueren “mans per a servir” i no per a robar. I llengua per dir la veritat i no per enganyar!

 

La sol.licitud i el rancor als Jocs de Rio (VILAWEB/ONTINYENT, 24/08/2016)

Enmig de les llargues jornades dels Jocs Olímpics de Rio, hem vist dues mostres, o dues actituds, que són com la cara i la creu que hi ha en cada persona, que ens han impactat. Una d’elles favorablement, l’altra, desfavorablement. Han estat les actituds de quatre esportistes que amb els seus gestos han mostrat qui són i quins valors o defectes tenen. Han estat com un retrat de com és cadascú.

La primera d’aquestes actituds va tindre com a protagonistes les atletes Nikki Hamblin i Abbey D’Agostino, les últimes a arribar a la meta dimarts dia 16, en la segona ronda dels 5.000 metres. Durant la prova, la neozelandesa Nikki Hamblin va caure, i l’americana Abbey D’Agostino va caure també en ensopegar amb ella. Va ser D’Agostino qui, en alçar-se, en compte de continuar corrent, va ajudar la seua companya a incorporar-se a la cursa. Però al cap d’una estona, mentre continuava la prova, l’americana va començar a coixejar i tornà a caure. Va ser aleshores quan la neozelandesa Hamblin, qui corria bé, es va parar per ajudar Abbey D’Agostino que es trobava a terra.

Les dues esportistes van fer un temps que no servia per passar a la final, però els jutges de la cursa consideraren, amb molt bon criteri, que l’esperit esportiu de les dues atletes mereixia una rectificació.

L’acció, primer, de la nord-americana D’Agostino en ajudar Hamblin a alçar-se de terra, i després la solidaritat de Hamblin amb D’Agostino, que coixejava, valen més que qualsevol medalla, ja que amb aquests gestos les dues atletes van mostrar que el premi més important, per damunt de l’or, la plata o el bronze, és la sol·licitud i l’atenció envers aquells qui passen un mal moment.

Si l’actitud de Hamblin i D’Agostino mostren allò de bo que hi ha en cada persona, en aquests Jocs també hem vist un gest detestable que ens ha deixat l’esportista Islam El Shehaby, membre de la selecció de judo d’Egipte. Després d’un combat que va guanyar l’israelià Or Sasson, aquest li va allargar la mà per acomiadar-se, i el gest detestable es va produir quan Islam El Shehaby, reiteradament, es va negar a donar-li la mà al guanyador del combat, malgrat que l’israelià li continuava oferint la seua.

En un missatge que el papa adreçà, per mitjà del seu compte de twitter, als esportistes del Jocs Olímpics, Francesc animà els participants congregats a Rio a fer de l’esport ‘un crit de fraternitat i de pau’. El papa els encoratjava perquè ‘el valor i la força que porteu a dins, puguen expressar per mitjà dels Jocs Olímpics un crit de fraternitat i de pau’. El papa expressava el seu desig que els Jocs de Rio afavoriren una civilització que porte la solidaritat a tots els pobles. Es tracta d’evitar l’egoisme, tan arrelat en el cor dels hòmens, per així fer possible ‘el diàleg i l’acolliment’, ja que l’esport, com deia el papa, està destinat a ‘unir i no a dividir’.

Desgraciadament el gest de judoka egipci ha mostrat al nostre món el rancor o la ira que moltes vegades asfixien el diàleg i la pau. Però també l’actitud d’Or Sasson, el judoka israelià, d’insistir a donar la mà a Islam El Shehaby ha estat un triomf de l’educació i de respecte a l’adversari, cosa que haurien d’aprendre molts polítics. Per la seua part, les atletes Hamblin i D’Agostino ens han fet veure que la sol·licitud per aquell que ha caigut, per qui està al marge del camí, per qui ho està passant malament, és una virtut que tots hem d’aprendre. Hamblin, D’Agostino i Or Sasson, ens han ensenyat que per damunt de les medalles, és més important la solidaritat i el diàleg. I per això aquests tres esportistes ens són uns exemples de com hem de tractar les altres persones, sobretot els més dèbils i els més fràgils de la nostra societat: no des de la prepotència, l’arrogància o el menyspreu, sinó des de l’empatia i la sol·licitud.    

josep miquel bausset

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

'Hui el PP ha perdut l'empremta de l'horadesa! (La Veu del PaÍs Valencià, 25/08/2016

No són paraules meues. Són les declaracions al diari El País (19 d’agost) del Sr. Borja Sémper, president del PP de Guipúscoa, diputat al Parlament d’Euskadi i portantveu del PP a la cambra basca. I és que la cobdícia i l’amor als diners han portat bona part dels dirigents del PP a perdre l’honradesa i a caure en la cobejança, a voler més i més diners, sense importar la manera d’aconseguir-los. Ja ho diu l’Eclesiastès: “El cobejós de diner, no en té mai prou” (Ecle 5:9), amb la quan cosa la Bíblia ens presenta el cobejós com un home que per més diners que tinga no està mai saciat, ja que sempre en vol més.

Les declaracions del Sr. Sémper són semblants a les que va fer fa unes setmanes la Sra. Mónica Oltra, i que van provocar la irritació de la Sra. Isabel Bonig. La presidenta del PP valencià es va irritar contra la Consellera Mónica Oltra, alhora que considerà “inadmissibles” les declaracions de la Vicepresidenta de la Generalitat. Segons la dirigent popular, la Sra. Oltra havia insultat els votants del PP, pel fet que la Vicepresidenta retreia el recolzament que els populars donaven a presumptes corruptes. I és que la Vicepresidenta Oltra havia denunciat l’actitud dels dirigents del PP que “posen persones imputades per corrupció en les candidatures, com el Sr. Óscar Clavell”.

Sense oblidar els casos Juan Guerra o Luis Roldán, Pallarols, Palma Arena, Jordi Pujol o Palau de la Música, (i tants d’altres) cal recordar que des de Gürtel a Imelsa, passant per Brugal, Rabassa, Emarsa, Fabra, Valmor Sports, Torrevella, Cooperació o Taula, han estat molts dels dirigents valencians del PP que han estat imputats i condemnats.
 

_{Borja Sémper, president del PP de Guipúscoa}

Quan la Sra. Bonig s’irrita per les declaracions de la Vicepresidenta del País Valencià, (també s’irritarà contra el Sr. Sémper) no deu recordar que va ser la cobdícia del superconseller del PP, Rafael Blasco, la qui el va portar a la presó, per la qual també han passat l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra o l’exalcalde de Torrevella, Pedro Hernández Mateo, condemnat per prevaricació i falsedat documental. La Sra. Bonig no deu recordar tampoc de quin partit era el Sr. Alfonso Rus, o l’exalcalde de Vila-real, Manuel Vilanova, condemnat a sis mesos de presó i a huit anys d’inhabilitació per un delicte de prevaricació. O els Sr. Ricardo Costa, Víctor Campos, Vicente Rambla, Rafael Betoret, Sonia Castedo, J. J. Ripoll, Luis Díaz Alperi, Marcos Benavent o Marc Llinares, entre d’altres. O nou dels deu concejals de l’Ajuntament de València. Només fa uns dies (Levante 16 d’agost) sabíem que la Sra. Mª José Alcón, el seu assessor i el seu exmarit, “s’han enriquit amb comissions il·legals”. I que l’equip de la Sra. Rita Barberà “es va enriquir amb finançament irregular del PP”. O que l’exalcalde de Paterna, Lorenzo Agustí, ha estat condemnat a set anys d’inhabilitació per prevaricació.
Davant això, ¿cal dir que tots els militants del PP són uns corruptes? No, de cap manera! Però la Sra. Bonig no podrà negar que molts dels dirigents del PP valencià, o han passat per la presó, o estan imputats o investigats degut a la seua cobdícia. I per això, té més raó que un sant el Sr. Sémper quan declara que “hui el PP ha perdut l’empremta de l’honradesa”.

I és que el cobejós de diner, no en té mai prou. I tot i que “va eixir despullat de l’entranya materna, i així se’n tornarà, com va vindre”, el cobejós és incapaç de pensar que, “del que ha guanyat, no li quedarà res que puga endur-se” (Ecle 5:12).
Davant la corrupció reconeguda per la Justícia, la Sra. Bonig hauria de tindre una miqueta més d’humilitat per reconèixer el que, des dels càrrecs públics, s’ha furtat o malversat i no irritar-se davant proves contundents de dirigents del PP condemnats per una cobdícia detestable, falta d’honradesa, com diu el Sr. Sémper. ¿Cal recordar a més, que el Sr. Rajoy posava l’exministre Jaume Matas com a exemple i model en l’acció de govern, i per això, dirigint-se a ell, volia  “intentar hacer en España lo que Jaume y todos vosotros hicisteis en Baleares”?.
 

_{Oltra i Bonig}

 
Si seguírem els consell de l’Eclesiàstic, “allunyeu de mi la cobejança” (Ecli 23:4) i de l’Eclesiastès, i recordàrem que res del que tenim no ens ho emportarem, segurament podríem, si no acabar del tot amb la corrupció, sí, com a mínim, fer que es debilitara molt. Mentrestant cal lluitar contra aquest flagell i ser més humils. I no anar de prepotents per la vida, quan hi ha dirigents del PP a la presó (o han eixit fa quatre dies) o imputats per suborn. És a dir, per cobdícia, per furtar.

El bisbe Sant Policarp d’Esmirna, ja al segle II  escrivia una carta als cristians de Filips, un text tan actual encara hui per a tots nosaltres, on els advertia del perill de caure en la idolatria dels diners: “Vos exhorte també a que vos abstingueu de l’amor als diners” (capítol 9). Per això trobe tan encertada la decisió de l’actor Ashton Kutcher i la seua dona, Mila Kunis, (Ara, 16 d’agost de 2106) d’educar els seus fills en l’austeritat i en la sobrietat. Fa uns dies aquesta parella feia unes declaracions en relació als fills, on afirmaven: “Potser el pare i la mare són rics, però vosaltres sou pobres”, per inculcar a les criatures valors com la austeritat i no estirar més el braç que la mànega. Una bona lliçó que d’haver-la après els Blascos, Fabres, Castedos, Betorets, Costes i tots els qui s’han deixat temptar pels diners, no haurien acabat com han acabat.

¿La Sra. Bonig s’irritarà també contra el president del PP de Guipúscoa, el Sr. Borja Sémper, (com ho va fer amb la Sra. Oltra), i desqualificarà les declaracions del portantveu del PP al Parlament Basc, pel fet de dir: “L’ésser humà es pot convertir en un pocavergonya davant la temptació”?. La Sra. Bonig considerarà inadmissibles les paraules del Sr. Sémper quan ha dit: “Hui el PP ha perdut la empremta de l’honestedat”? Espere la reacció de la Sra. Bonig per vore si desqualifica (com ho va fer amb les de la Sra. Oltra) les valentes declaracions del Sr. Sémper.

Llibre de la Festa d'Elx (Levante-EMV, 13/08/2016)

Cada any, quan s´acosta la solemnitat de l´Assumpció de la Mare de Déu, festa que els valencians anomenem col·loquialment, la Mare de Déu d´Agost, o la Mare de Déu del Llit, m´agrada escoltar el CD de la Festa d´Elx. La música i la lletra del Misteri em recorden les vegades que, amb els meus pares i les meues germanes, he estat en aquesta representació impressionant a la basílica de Santa Maria.
Però enguany, a més dels cants del Misteri, estic llegint el "Llibre de la Festa d´Elx", una obra extraordinàriament interessant de l´amic Gaspar Jaén i Urban. Com diu l´autor d´aquesta obra, "La Festa era la nostra història millor, la fe en l´antiga cultura, l´antiga saviesa d´aquest País Valencià que els déus beneïsquen sempre".

Aquest llibre, editat per la Universitat d´Alacant, és la versió definitiva, revisada i augmentada, de l´obra del mateix títol publicada a Elx el 1984.
En una mena de pròleg, el poeta Vicent Andrés Estellés escrivia el 1985: "El llibre de Gaspar Jaén i Urban és un excel·lent llibre. D´una prosa acurada, plena de sabor, evoca, enumera, descriu moltes coses d´aquest Misteri, que va tenir entre altres elogis, l´elogi puntual, fet en castellà, de don Eugenio d´Ors".

El llibre de Gaspar Jaén i Urban fa un repàs exhaustiu dels elements constitutius de la Festa d´Elx, com, entre d´altres, l´idioma, les consuetes, l´origen, els cronistes, els símbols, l´espai de la Festa, els preparatius, la Mangrana, Joan i els Apòstols, els Jueus i el soterrar, Tomàs, la coronació o les salves.

Pel que fa a les representacions assumpcionistes al vell continent, Gaspar Jaén i Urban ens recorda que "drames com el nostre s´estenien per molts racons d´Europa", des d´Itàlia a Occitània i a França, a més de les que es representaven a les catedrals de Girona, Solsona i Urgell, i a les esglésies del Rosselló, Lleida i Tortosa o a Castelló de la Plana, del segle XVI, text "conservat en castellà".

El poeta de Burjassot escrivia el 1985 per a l´edició que es publicà un any abans: "El llibre, ni cal dir-ho, constitueix la millor de les guies per tal de seguir, puntualment, la representació de la que fou qualificada com a "única òpera que es representa a l´interior d´una església". per això mateix Vicent Andrés Estellés afirmava: "Jo m´estime molt aquest llibre...és excel·lent, ho torne a dir, i acompleix, amb escreix, la seua estricta finalitat". Estellés, que qualificava el Misteri d´Elx de "viva meravella", recordava en el seu pròleg "tants i tants moments espectaculars, bellíssims, com es viuen, devotament, mentre hom assisteix a la "dormició" de la Verge, la irrupció dels jueus o l´assumpció final de la Mare de Déu al cel".

Aquesta representació assumpcionista, Patrimoni de la Humanitat i que tan bé retrata Gaspar Jaén i Urban al seu llibre, conté, com diu Estellés, "les músiques celestials de les guitarres que enramen l´aire de l´església, i que van davallant, entre l´estupefacció general i l´emoció particular, privadíssima, del creient".

Per als cristians, celebrar el Misteri d´Elx, com deia fa dos anys el bisbe Jesús Murgui, d´Oriola-Alacant, és "donar gràcies a Déu per Maria, és reconèixer en Maria l´exemple de seguiment de Jesucrist, és no oblidar que Déu ens acompanya en la creu i en la glòria, és tindre un cor humil com el de Maria, sempre disposat a servir".

He de dir que aquest excel·lent llibre de Gaspar Jaén i Urban és una magnífica companyia per a viure, bé en directe o en la distància, aquest magnífic drama assumpcionista, joia de la cultura i de l´art del País Valencià, que ens mostra el comiat dels Apòstols de Maria i la mort i la glorificació de la Mare de Déu.