10 de juliol: Sant Cristòfol (LEVANTE-EMV, 10/07/2015)

Cada 10 de juliol, són molts els pobles que celebren la festa de Sant Cristòfol, patró d´Alboraia, l´Alcora, Xodos i de Castelló de la Plana. Fruit de la devoció a aquest sant, tenim diverses ermites dedicades a Sant Crsitòfol, com a Camporrobles, Alcoi, Alboraia, Benassal, l´Olleria, Culla, Énguera, Sant Mateu, Tuejar, Cocentaina, Alcalà de Xivert, Sagunt, Castellnovo, Vall d´Alba o Buñol i les parròquies que el veneren, com la de Benipeixcar, La Canyada de Biar, Picassent i Ribesalbes.

El nom de Cristòfor (del grec Khristóforos) vol dir portador de Crist i el text més conegut on es narra el seu martiri és del segle VIII. Amb tot, una inscripció del 452 trobada a Nicomèdia, ja fa menció d´una basílica de Bitínia dedicada a aquest sant de l´Orient Cristià. Per la seua part, el papa Sant Gregori el Gran, el 598 esmenta un monestir de Sicília dedicat a aquest màrtir: "Amb gran fervor i esperit/ a molta gent predicàreu,/ i per quantes parts passàreu/ el ver Déu fou obeït;/ deixant amb intens dolor/ a l´home més obstinat".

Cristòfor, originari de Lícia, era venerat per l´església visigòtica a la península Ibèrica abans de la invasió dels àrabs, amb una basílica i un monestir a Córdova i a l´edat mitjana s´edificaren en el seu honor, diverses esglésies i monestirs.

A l´Occident, l´anomenada Llegenda Daurada va popularitzar molt la història de Cristòfol. Segons aquest text, el nostre sant era un gegant de proporcions enormes i amb un gran desig de buscar Déu. Va ser un ermità qui li digué que per vore Déu, ajudara els caminants a passar un riu fondo i així Déu li manifestaria el seu agraïment. Cristòfol, instal·lat a la vora de l´aigua i amb un tronc d´un arbre que li feia de gaiato, ajudava els hòmens a travessar el riu. Una nit, mentre dormia sentí una veu d´un xiquet que volia passar d´un costat a l´altre. Cristòfol se´l carregà al be i notà que aquell infant pesava molt més del que hauria de pesar per a la seua edat. Segons la llegenda, el xiquet era Jesucrist, que agraïa el servei que Cristòfol feia transportant els viatgers d´una part a l´altra del riu. El Crist encara li digué: planta eixe tronc i demà el trobaràs convertit en un gran arbre carregat de fruits, cosa que succeí, apareixent una gran palmera plena de dàtils: "Es testimoni patent/ de vostra gran fortalesa,/ damunt del coll la grandesa/ portant de l´Omnipotent;/ la virtut,brio i valor,/ us feren tan alentat". Una versió d´aquesta llegenda diu que va ser Jesús mateix qui batejà Cristòfol. Però una altra versió ens diu que va ser l´ermità qui el batejà. Siga com siga, una volta ja fou cristià, Cristòfol anà a Lícia a predicar l´Evangeli i on va ser martiritzat.

La festa de Sant Cristòfol a València té una especial significació al monestir de monges canongesses, amb l´ofrena de les canyes per part dels xiquets, una tradició que ve del segle XIV. El 1391, uns jueus trobaren baix del paviment de la sinagoga que existia al carrer de la Mar, una imatge de Sant Cristòfol, i van ser els xiquets, amb canyes, que van exigir als jueus la imatge. Aquest fet prodigiós va fer que aquells jueus es convertiren al cristianisme. Posteriorment, a principis del segle XV, les monges fundaren el monestir al carrer de la Mar, al mateix lloc on va ser trobada la imatge de Sant Cristòfol.

A l´Alcora se celebra Sant Cristòfol amb el tradicional creuament del riu i la missa a l´ermita del sant, una construcció que data del segle XVII i que va ser reformada el XIX. Una tradició típica de l´Alcora en aquesta festa, és la de les figures fetes de palla i vestides de roba vella, que s´anomenen ninots de Sant Cristòfol, que són penjats als carrers i més tard, cremats a la foguera.
L´altra tradició de l´Alcora, és la d´imitar el que va fer el sant, passant el riu. Per això, el dia de Sant Cristòfol, els veïns de l´Alcora s´apleguen a la plaça de la Sang, per creuar el riu a l´alçada de la Font Nova.

També Vilafranca celebra la festa de Sant Cristòfol amb els majorals que porten en processó la imatge del sant, fina a l´ermita del Llosar.
A Castelló de la Plana són més conegudes les festes de la Magdalena que les de Sant Cristòfol, tot i que aquest sant és el patró de la capital de la Plana Alta des del segle XVII. Aquesta festa passava molt desapercebuda fins que a mitjans dels anys seixanta, el bisbe Josep Pont i Gol, creà una nova parròquia a l´avinguda de la Mar, amb l´advocació d´aquest sant.

Sant Cristòfol és el patró dels xofers, que li canten aquests Goigs antics: "El xòfer se sent ditxós/ en tenir-vos per Patró,/ puix té en vostra protecció/ l´emparo més amorós;/ ell vos prega amb gran fervor/ que´l mireu senpre amb pietat".

Si ja des del baptisme hem estat marcats amb el sant crisma, l´oli que ens consagra com a cristians, i per tant, com a fills de Déu, hem de ser com Sant Cristòfol, portadors de Crist. I com Sant Cristòfol, hem d´ajudar els altres a passar els rius de la vida, els rius de les contrarietats, de les dificultats i dels sofriments. Ajudar i fer-nos pròxims als qui es troben en situacions difícils, serà la millor manera de viure i de testimoniar la nostra fe.

Que com Cristòfol, siguem tots portadors de Crist: "Puix sou el nostre advocat,/ i us som devots de tot cor:/ Sieu nostre intercessor,/ Cristòfol, màrtir sagrat".

'Més li pertoca servir que manar" (Diari de Girona, 06/07/2015)

És aquest el consell que santBenet a la seva Regla dóna a l'abat, per tal de fer-li veure que la seva missió al monestir és la de servidor de la comunitat, no la d'amo i senyor. Aquest mateix consell és el que haurien de tindre molt present els regidors que formen els nous ajuntaments i les diputacions: Servir, més que manar!

Els polítics catalans que han estat escollits pels ciutadans en les eleccions del passat 24 de maig, no haurien de caure mai en l'actitud dels mestres de la Llei, una actitud que Jesús va blasmar fa dos mil anys. Jesús, per prevenir la gent senzilla de la superficialitat i dels enganys dels mestres de la Llei, deia: "No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues". I Jesús acabava així: "Són els qui seran jutjats més rigorosament". (Mc 12:38-40).

L'exercici de la política, si s'entén com a servei als ciutadans, és una manera noble de ser útil a la societat, com ha dit el papa Francesc. Però si la política no s'entén com un servei sinó com un mitjà per trepitjar els altres d'una manera despòtica i per fer més i més diners, encara que sigui de manera il·lícita, aleshores es converteix en una cova de lladres.

L'abat santBernat de Claravall adreçava al seu deixeble, Eugeni III, quan va ser elegit bisbe de Roma, aquestes paraules: "Vas a presidir per a vetllar, per a atendre, per a cuidar, per a servir". I afegia encara: "Tu has de ser la figura de la rectitud, el qui afirma la veritat, el refugi dels oprimits". No hauria de ser aquesta l'actitud dels alcaldes, dels regidors i dels diputats provincials que han estat escollits?

L'abat Sant Bernat demanava també als pastors de l'Església que fossin sol·lícits amb els més desafavorits: "Has de cuidar els pobres, ets l'esperança dels qui sofreixen misèria i tutor dels orfes".

Així hauria de ser també el comportament dels polítics. Des de l'honestedat i la rectitud. Des de la preocupació pels qui pateixen. Des de les ganes de servir i no de manar. És el que espero i desitjo dels regidors que han de servir els ciutadans, i no servir-se d'ells. Per governar amb rectitud. No per enriquir-se d'una manera deshonesta, més pròpia d'una cova de lladres que d'uns servidors públics.

Que en les negociacions i en els pactes entre els partits polítics, per tal d'arribar als acords pertinents, prevalgui més l'actitud de servei, que l'ambició o el despotisme. I sempre amb generositat, fugint de qualsevol mesquinesa, trampes o males arts. Amb honestedat i amb generositat, perquè els autèntics polítics són elegits "per vetllar, per atendre, per cuidar, per servir".

Francesc Ferrer Pastor /VILAWEB(ONTINYENT, 05/07/29015)

El pròxim dia 10 de juliol farà 15 anys que ens va deixar Francesc Ferrer Pastor, un home bo, un estudiós del valencià, un apassionat pel país, un lexicògraf que va ajudar a difondre i a normalitzar la nostra llengua.

Ferrer Pastor va nàixer a la Font d’En Carròs l’any 1918 i era el cinquè fill d’una família, on el pare (que va morir molt aviat) era vinater. Entrà al món de les arts gràfiques amb només onze anys, a la impremta Melià, on cobrava dos quinzets, per una jornada de treball de 7 del matí a 9 de la nit.

En la guerra, concretament al front de Castelló, i pel seu interès per la llengua, ‘observava i anotava les paraules i variants valencianes d’altres comarques, no conegudes per mi’, com declarava ell mateix el 4 de febrer de l’any 2000, en la concessió de la medalla de la Universitat de València.

Quan va acabar la guerra, va començar a fer un fitxer ‘de les paraules que sentia cada dia i que no es trobaven en els vocabularis valencians que havia pogut arreplegar’. El 1941 entrà a treballar al diari Jornada i els diumenges al Levante, on va perdre la mà esquerra. Més tard passà a Las Provincias, que en aquell moment dirigia l’excel·lent  periodista Martí Domínguez Barberà.

Quan el 1948 Carles Salvador va organitzar el primer curs de valencià a Lo Rat Penat, Ferrer Pastor s’hi va matricular com a alumne. Va tindre com a professors el mateix Carles Salvador, Enric Valor i Josep Giner (qui havia estat deixeble de Fabra i de Coromines) L’any següent ja va participar com a professor del primer curset que organitzà Lo Rat per a correctors i periodistes. En les classes s’utilitzava com a material de text el llibre Ortografia Valenciana de 1937, de Carles Salvador, que Josep Giner trobà en una llibreria de vell.

Ferrer Pastor començà a confeccionar el Diccionari de la Rima, entre 1953 i 1956, i el Vocabulari Valencià-Castellà, que aparegué el 1960, publicat per l’editorial Sicània. Col·laborà també amb el món de les falles pel fet que hi podia utilitzar el valencià. El 1966 aparegué el Vocabulari Castellà-Valencià, i el 1967 el vocabulari Castellà-Valencià i Valencià-Castellà que han utilitzat milers i milers de xiquets. El 1985 tragué el Diccionari General, ‘l’obra lexicogràfica més important del segle XX’, tal com digué el professor de la Universitat de València Antoni Ferrando.

Va ser membre fundador d’Acció Cultural del País Valencià i del Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc Burguera. També fou membre de la Comissió Litúrgica per a la traducció dels textos al valencià, i de la Paraula Cristiana. El 1994 va rebre el Premi del Centenari de la Societat Coral El Micalet.

Vaig tindre la sort de conèixer Francesc Ferrer en la Paraula Cristiana, al PNPV i a la tertúlia dels dilluns (a l’hotel Oltra i a San Patricio) en companyia de mon pare, Ramon Trullenque, Josep Ibànyez, Joan Garai, Josep M. Ruix o Francesc Burguera entre més. La seua paraula, el seu consell, sempre mesurat i ple de sentit comú, era per a tots els qui l’escoltàvem, una lliçó. Als estius, amb els meus pares i les meues germanes, sempre quedàvem un dia per dinar junts, bé a sa casa, a la Font d’En Carròs, o bé a casa dels meus pares, a la platja de Piles.

El 4 de febrer de l’any 2000, en rebre la Medalla de la Universitat de València, amb una gran senzillesa, Ferrer Pastor es va qualificar com ‘un humil treballador’. En aquest acte, el Rector Pedro Ruiz parlà de Ferrer Pastor com ‘una persona, la vida de la qual ha estat dedicada a deixar-nos a tots el bé cultural més important que té un poble: la llengua. Ferrer Pastor ens ha regalat paraules’. I en el llibre-homenatge que li dedicà la Universitat, el professor Joaquim López Rio, molt encertadament, qualificà Ferrer Pastor com ‘un home inquiet, que des de la impremta, des de l’edició s’acosta a la lletra per tal d’acabar convertit en un servidor, en un investigador de la llengua’.

El record de Ferrer Pastor, als quinze anys de la seua mort (i a tres del centenari del seu naixement) ens encoratja a continuar la seua tasca a favor de la normalització de la nostra llengua i de la vertebració del país. La seua obra, el seu treball, és present a les escoles, on milers i milers de xiquets, utilitzen el vocabulari Ferrer Pastor com una eina per aprendre valencià.

El record de Francesc Ferrer Pastor el manté viu la fundació que porta el seu nom, creada el 10 de juliol de 2008 i que té per objectiu ‘la difusió i normalització del valencià a tots els àmbits d’ús i cultura, així com fomentar el record i l’estima per la figura de Francesc Jacint Ferrer i Pastor’.

Com diu el seu nét Francesc Ferrer-Pastor Rúbio, ‘el meu avi va ser un humil treballador, constant, autodidacta, amant de la cultura de la seua terra, i, per tant de la seua llengua’. Un exemple per a tots els valencians.

Un compromís per la justícia (Diari de Girona, 29/06(2015)

Moltes vegades els cristians hem estat acusats de passivitat o d'indiferència davant els problemes del nostre món. I hem estat acusats perquè no hem comprès del tot l'exigència que comporta viure de veritat la fe i l'Evangeli, i per això hem utilitzat l'argument de la paciència o de la resignació davant situacions injustes. Sense protestar. Sense alçar la nostra veu. Moltes vegades (i algunes d'elles amb raó) s'ha acusat la religió i el cristianisme de ser l'opi del poble, ja que també algunes vegades hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords da?vant el crit de dolor de tots els qui són aixafats pels poderosos, i davant la injustícia del nostre món. I fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices d'injustícies, com el cas de la Inquisició o d'altres aberracions. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en comptes de denunciar les situa?cions d'injustícia, hem mirat cap a una al?tra banda, parlant de resignació o de pacièn?cia.

Però no és aquesta l'actitud que ens ense?nya Jesús, que vingué a lluitar contra el mal i a denunciar la situació d'opressió dels més pobres i dels més fràgils de la nostra societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats, per així alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L'actitud de Jesús va ser sempre una actitud d'alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va venir per donar sentit a la vida, i precisament a la vida d'aquells que no trobaven cap motiu per viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d'Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.

També el papa Francesc, en la seva exhor?tació «El goig de l'Evangeli», ens crida, una vegada més, al compromís, a la lluita per la justícia en la defensa dels oprimits. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el Papa, quan ens exhorta a creure i a anunciar «un Déu que exigeix un compromís per la justícia» (E. G. 203). És aquest Déu que «derroca els poderosos del soli i exalça els humils» (Lc 1:52), Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D'ací que la nostra fe ha d'anar acompanyada d'un compromís per la justícia.

Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l'Església ha de ser el lloc on els qui ho passen malament, puguin sentir-se bé. No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, "scar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Càritas o en Mans Unides? No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l'Ebola? I no és això el que hem de fer tots els deixe?bles de Jesús per tal de ser fidels a l'Evan?geli?

El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l'home i sobretot per l'home que viu en el dolor o en l'opressió, per tal d'alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.
Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons s'equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès amb l'alliberament de l'home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l'opressió i que obre camins de llibertat i d'alliberament. Cristià, és a dir, deixeble de Jesús, és qui, amb valentia i generositat, es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és qui, amb l'alegria de Pasqua obre camins d'esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.

Aquest compromís per la justícia l'haurien d'assumir tots els polítics que han estat elegits recentment, per tal de fer possible un gran pacte contra la pobresa i l'exclusió social, com ha demanat diverses vegades Sor Lucía Caram.

En l'exhortació «El goig de l'Evangeli», el papa Francesc ens recorda que «L'Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l'altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams».

Estar atens i socórrer els qui sofreixen és el repte que tenim, si de veritat volem ser deixebles de Jesús. Si de veritat volem humanitzar més el nostre món.Un compromísd 

29 de juny: L'Apòstol Sant Pere

El dia 29 de juny, celebrem amb goig la solemnitat dels Apòstols Sant Pere i Sant Pau. Pere, anomenat també Simó, juntament amb el seu germà Andreu, que eren pescadors de Galilea, i amb Jaume i Joan i els seus amics Felip i Natanael, esperaven amb ànsia el Messies, l´enviat de Déu que havia d´alliberar el poble d´Israel. Simó, el pescador, vivia a Cafarnaüm amb la dona i la família, inclosa la seua sogra.

L´Evangeli ens presenta Jesús, vora el llac de Galilea, cridant aquells pescadors a seguir-lo: "Seguiu-me i vos faré pescadors d´hòmens" (Mt 4:18-22), com canten aquests Goigs antics: "Natural de Galilea,/ allí fou lo vostre ofici/ de pescador i exercici/ en marítima tarea./ De peixos haveu passat/ a ser d´hòmens pescador". Va ser així com Pere i els altres ho deixaren tot i seguiren Jesús, anant amb ell per viles i pobles, convertint-se així en testimonis dels ensenyaments del Mestre, de la seua sol·licitud pels pobres, pels marginats, per les dones i pels malalts.
Simó, que confessà Jesús com a Fill de Déu, rebé de Jesús mateix el nom de Pere, ja que seria la pedra de fonament de la comunitat cristiana que el Mestre constituïa.

Pere es convertí en un amic incondicional de Jesús. Per això, quan molts deixebles abandonaren el Mestre, Pere es va mantindre ferm en l´amistat: "¿Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna" (Jo 6:67). Però al costat de la fermesa de Pere, també hi ha la seua debilitat, amb dubtes, vacil·lacions i fins i tot amb la negació del Mestre. De fet, Pere és la roca fràgil que arribà a negar Jesús tres vegades, amagant-se per por. I malgrat tot, quan Jesús ressuscità, encarregà a les dones a les quals s´aparegué, que ho digueren a Pere i als deixebles. És així com Pere corregué al sepulcre, que trobà buit, per comprovar que era veritat que Jesús havia ressuscitat.

Malgrat la debilitat de les seues negacions, Jesús, al llac de Galilea, va confirmar a l´apòstol la missió de guiar les comunitats cristianes, fent d´ell la roca sobre la qual Crist aniria construint l´Església: "Cristo en vostra mà la clau/ posà dels Cels i teniu/ la facultat de què obriu/ o bé la porta tancau./ Tan gran honor us ha dat/ en paga de vostre amor".

Després de Pasqua, durant 12 o 13 anys, Pere va estar al front de la comunitat de Jerusalem. En una segona etapa, després de ser alliberat de la presó, Pere va emprendre una activitat missionera fora de Palestina, on tornà sobre l´any 50, amb ocasió de l´anomenat Concili de Jerusalem. La tercera etapa de la seua vida, Pere, com a testimoni de Jesús anà d´Antioquia a Roma, on morí màrtir durant la persecució de Neró, entre als anys 64 i 67: "Pres per Neró finalment/ de les presons escapàreu;/ a les quals Vós retornàreu/ per sofrir l´últim turment./ Moríreu en creu clavat/ per imitar lo Senyor".

Pere va tindre un paper important en la primitiva Església, visitant les comunitats cristianes de Judea, Galilea i Samaria i ajudant a obrir l´Església als pagans.

En la festa de Sant Pere tenim present en la pregària el bisbe de Roma, Francesc, que ens ha recordat que ell, com el successor de l´Apòstol, ha d´acollir "amb afecte i tendresa la humanitat, especialment els pobres, els més dèbils, els més menuts".

Sant Pere, a qui els pescadors porten en processó per l´Albufera, Dénia, Peníscola i pel Grau de Castelló, és patró de Real de Montroi, a la Ribera Alta i de La Granja de Rocamora, amb celebracions datades des del 1602 i amb una confraria que existia ja el 1632.

Sant Pere té dedicades les esglésies d´Ademús, Sueca, Rojales, Tavernes de la Valldigna, Moixent, Albalat de la Ribera i l´Alqueria de la Comtessa. També són conegudes les ermites de Sant Pere, a Xert i a Castellfort.

Que Sant Pere, a qui fan festa les confraries de pescadors de Vinaròs, Benicarló i Cabanes, i també els bous a Quatretonda, ens ajude a creure amb una fe més plena. I és per això que l´aclamem així: "Pedra sou molt preciosa/ on l´Església essent fundada/ quedà sempre preservada/ d´infernal ràbia orgullosa./ A tan alta dignitat/ vos alçà lo Redemptor"

27 de juny: Sant Ciril d'Alexandria (LEVANTE-EMV, 17/06/2015)

El 27 de juny, celebrem la festa de Sant Ciril d´Alexandria, un dels Pares de l´Església més important de l´Orient cristià. Durant 32 anys va ser Patriarca d´Alexandria, capital política i eclesiàstica d´Egipte, una ciutat on hi convivien les cultures jueva, cristiana i pagana. El nom de Ciril d´Alexabdria va unit al Concili d´Efes (el tercer concili ecumènic) com a defensor de la fe, davant la controvèrsia nestoriana. La seua doctrina cristològica fa que Ciril d´Alexandria siga venerat com un far del cristianisme.

Possiblement Ciril va nàixer a Alexandria. Nebot del patriarca Teòfil, Ciril era de família acomodada. Per això va rebre una bona formació intel·lectual. Els seus escrits ens revelen un home d´una gran activitat pastoral. A finals del segle IV, les principals seus eclesiàstiques estaven ocupades per grans teòlegs: Ambròs a Milà, Damas a Roma, Ciril de Jerusalem a aquesta ciutat, Gregori a Nissa i Joan Crisòstom a Constantinoble.

El 412, Ciril ocupava la càtedra alexandrina com a patriarca i cap de totes les Esglésies de l´Egipte romà. Del 428 al 431, és quan Ciril va mantindre la lluita contra Nestori, per defendre la fe davant les controvèrsies cristològiques. I del 431 al 444, va consolidar la pau eclesiàstica a l´Orient cristià.

Nestori (i el nestorianisme) afirmava que Maria era la mare de Jesús, però no la mare de Déu. Ciril va combatre aquesta heretgia nestoriana, afirmant en la Carta Pasqual del 429: "No un home corrent és engendrat per Maria; sinó el mateix Fill de Déu fet carn, i per això Maria és veritablement Mare del Senyor i Mare de Déu". així Maria era anomenada Theotokos, o Mare de Déu.

Va ser un sínode romà qui declarà heterodoxes les doctrines nestorianes i per manament del papa Celestí I, Ciril quedava comissionat per notificar a Nestori la decisió, donant-li 10 dies perquè es retractara dels seus errors si no volia ser excomunicat. Amb aquest motiu, Ciril redactà una carta sinodal que havia de subscriure Nestori, per tal de quedar eximit com a heretge. Va ser l´emperador Teodosi II qui, el 431 convocà un concili a Efes, on Ciril condemnà l´heretgia nestoriana. El concili, que començà el 22 de juny d´aquell any, estava presidit per Ciril, que ocupava "el lloc del santíssim i benaurat arquebisbe de l´Església Romana, Celestí". Així, el concili d´Efes aprovà la doctrina de Ciril sobre la unitat de la persona de Crist. Per la seua intervenció a Efes, Ciril d´Alexandria va ser considerat com el gran Pare d´aquest concili.

Ciril d´Alexandria va morir el 444 i de seguida va ser venerat com el gran defensor de la maternitat divina de Maria.

Entre les seues obres més importants cal destacar els 5 llibres dels Comentaris sobre Isaïes, els 10 llibres del Comentari sobre Joan, els 5 llibres Contra Nestori, i també 29 homilies pasquals i 80 carte

Lo sóc d'una 'aldea' (La Veu del País Valencià, 30/06/2015)

Sí, jo sóc d’una “aldea”, d’un poble de la Ribera, i d’un País. Sóc d’una “aldea” on de menut, a l’escola, em van prohibir aprendre la meu llengua. Jo sóc d’un poble, d’una “aldea”, com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Enric Valor, com els meus pares i les meues germanes. D’un poble, com canta Raimon en una de les seus cançons més boniques, “que no vol morir”, i “d’un país que ja anem fent”. Sóc d’una “aldea” de la qual em sent molt orgullós, ja que l’Alcúdia, gràcies a la tasca de mon pare, juntament amb d’altres persones, és una “aldea” que és un referent en la vertebració i en el redreçament nacional del País Valencià.

Vaig aprendre valencià a casa amb els llibres que tenia mon pare. I sobretot, vaig aprendre valencià gràcies a la tenacitat i a l’exemple, noble i compromès, de mon pare. La llengua que vaig aprendre a casa (perquè el Govern d’aleshores em prohibia aprendre-la a l’escola) m’ha servit (em serveix!) per créixer en cultura. I també per a valorar i estimar altres llengües. No per a menysprear-les!

La Sra. Punset creu que el valencià no és útil a l’hora de trobar treball. Segons aquest criteri de la senyora diputada (la utilitat) tampoc deu ser gens útil entrar a un museu o escoltar una cantata de Bach. Ni llegir les obres Ausiàs March, de Miquel Puig Cuadau, de Mª Rosa Diranzo, de Vicent Ortega o de Joan Francesc Mira. Per a la senyora diputada de Ciudadanos, allò que és útil és el castellà i l’anglès, no el valencià. Perquè parlar valencià, estudiar valencià, pensar en valencià, comunicar-se en valencià, és només per a aquells que viuen en una “aldea”.
 

Un dia, durant la dictadura franquista, un guàrdia civil de la Manxa que vivia a l’Alcúdia i que sempre li estava fent la guitza a mon pare, li digué: “Oiga D. José, ¿como es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?”. Mon pare es quedà de pedra. Però reaccionà de seguida, amb agudesa i enginy. I li contestà: “Oiga:¿y los patanes de su pueblo como hablan?”. El guàrdia civil s’adonà del ridícul que havia fet, ja que parlant en valencià, mon pare ho feia com els “patanes” de l’Alcúdia, però parlant en castellà, ho hauria fet com els “patanes” de la Manxa. Mon pare em contava que aquell desaprensiu es posà la mà al tricorni i digué: “¡Coño, pues es verdad!”. Des d’aquell dia, aquell guàrdia civil va deixar en pau a mon pare.

La senyora diputada Punset també deu creure que parlar i escriure en valencià és de “patanes”. Pobreta! No ha descobert que la llengua d’Ausiàs March, de Sor Isabel de Villena i de Sant Vicent Ferrer, de Raimon, d’Òscar Briz, d’Andreu Valor i de Feliu Ventura, d’Al Tall, de Pau Alabajos i de Mª del Mar Bonet, de Joan Fuster, de Josep Lozano i de Salvador Espriu, de Ramon Llull i de Josep Millo, és una llengua de cultura, tot i que ha estat prohibida i perseguida per la dictadura franquista i pels últims governs de la Generalitat del País Valencià.

La Sra. Punset abomina la immersió lingüística del valencià. Però, ¿no hi ha immersió lingüística del castellà a Castella-La Manxa, a Madrid, a La Rioja o a Extremadura? No hi ha immersió del francès a París i de l’alemany a Berlín? Eixa immersió sí que li sembla bé Sra. Punset? Ah, clar! Hi ha llengües de primera, amb immersió lingüística i llengües de segona, les d’aquells que vivim en una “aldea”. ¿No ha llegit l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que demanen la protecció de la nostra llengua, simplement perquè és la nostra i a més, perquè està en desavantatge amb el castellà? No sap Sra. Punset que si no hi ha immersió lingüística hi ha l’extermini de la llengua? Clar que ho sap! No sap què ha passat amb les llengües indígenes de l’Amèrica Llatina? Ah, clar, són llengües de diferents “aldees”. Però cal recordar que la “lengua del imperio” va destruir les llengües dels pobles indígenes. No ho sap això? I com és que son pare i el líder del seu partit porten el nom en una llengua d’una “aldea”? 

I és que ja ho va dir l’enyorat Ovidi Montllor: “Els qui no volen que parlem, escrivim i llegim en valencià, són els mateixos que no volen que parlem, escrivim i llegim”. Això es diu censura.

Els qui vivim en una “aldea” estem per la immersió de la nostra llengua per tal de protegir-la. Perquè no desaparega. Perquè no acabe reduïda al no-res. Ja sabem vostè de què és partidària. Com l’Església del País Valencià, que, mira per on, poden proclamar-la a vostè, patrona!