13 de juny: Sant Antoni de Pàdua (LEVANTE-EMV, 13/06/2015)

El 13 de juny celebrem la festa de Sant Antoni de Pàdua, un dels sants més populars dels santoral, el sant de la caritat i de l´alegria, com canten aquests Goigs: "Sant Antoni, amic i guia,/ font immensa de bondat:/ Regaleu-nos l´alegria/ de la vostra caritat". És per això que el papa Lleó XIII anomenà Sant Antoni de Pàdua, "el sant de tot el món", per la seua popularitat, ja que és invocat i estimat pel poble cristià.

Ferran de Bulloes i Taveira de Azevedo va nàixer a finals del segle XII a Lisboa, a prop de la catedral, segons el primer biògraf del sant. Batejat als 8 dies de vindre al món, li posaren el nom de Ferran. Ja des de menut era devot de la Mare de Déu i sol·lícit pels pobres. Amb els clergues de la catedral, Antoni estudià gramàtica, retòrica, música, aritmètica, geografia i astronomia, que eren les matèries que s´estudiaven a les escoles catedralícies.

Ferran ingressà al convent dels Canonges Regulars de Sant Agustí de Sant Vicent de Fora, situat als afores de Lisboa, traslladant-se després al de Coimbra, on el sant vivia dedicat a la pregària i a l´estudi. Ferran conegué als franciscans protomàrtirs del Marroc, quan passaren per Coimbra de camí cap a l´Àfrica. Més tard, després del martiri d´aquells frares, els cossos dels màrtirs portats a Coimbra van fer que Ferran decidira entrar als franciscans i consagrar-se a la predicació dels infidels. D´aquesta manera Ferran deixà els Canonges de Sant Agustí i ingressà a l´Orde de Sant Francesc, on es canvià el nom pel d´Antoni.

Amb ganes d´evangelitzar els pagans, Antoni desembarcà al Marroc el novembre de 1220. Però una malaltia va fer que haguera de tornar a Europa. Un fort vent portà Antoni a Itàlia, i així participà al Capítol General convocat per Sant Francesc a Assís. Retirat en una ermita a la soledat i a la pregària, el sermó ple de saviesa que va fer Antoni a Forlí, va entusiasmar als franciscans i als dominics, al davant dels quals predicà. Antoni, que començà a predicar contra els càtars, a Rímini, trobà tanta oposició dels heretges que, impossibilitat d´adreçar-se al poble, predicà a la vora de l´Adriàtic, als peixos, que en gran nombre treien el cap de l´aigua per escoltar les paraules del sant predicador. Aquell miracle despertà l´entusiasme de la ciutat, com canten aquests Goigs: "Vostra paraula divina/ forçà els peixos de la mar/ perquè ixquessin a escoltar/ vostra admirable doctrina,/ la qual és tan peregrina/ que desterra tots errors".

Antoni va ser nomenat professor de Teologia, i Sant Francesc mateix es va convèncer de la necessitat dels estudis dels seus frares. Amb la benedicció del sant d´Assís, Antoni, a Bolonya, va ser el primer Lector de Teologia que va tindre l´Orde dels Franciscans.

Sant Antoni era reclamat per a predicar contra els albigesos, primer a Montpeller i a Tolosa i després a d´altres llocs, ja que amb la seua saviesa refutava les doctrines dels heretges i expressava amb valentia el dogma catòlic.

Cansat i malalt, Antoni es retirà a l´ermitori de Camposampiero, on va viure en una ermita fins que va morir el 13 de juny de 1231. Els nombrosos miracles que es van produir al seu sepulcre, van fer que el papa Gregori IX el canonitzara, quan encara no feia un any de la seua mort. El 1946 el papa Pius XII va proclamar Antoni, Doctor de l´Església per la seua doctrina i pels seus miracles: "Vós sou en la tempestat/ un empar miraculós./ De l´incendi rigorós/ sou aigua de caritat/ i port de seguretat/ del mal i dels seus rigors".

La nostra terra ha dedicat a Sant Antoni de Pàdua els temples de Xelva, Xeresa i Rafelcofer. I també té dedicada l´ermita de Vilallonga i de Sot de Ferrer, d´on aquest sant és patró.

Que l´exemple de Sant Antoni en la seua predicació de la Paraula de Déu, ens faça missatgers de l´Evangeli: "Patró sou contra´l Dimoni/ Sant Antoni,/ y de Cristo molt amat,/ de Padua anomenat/ deslliuraunos del pecat".

Per això el poble més senzill l´aclama amb devoció: "Puix que ens feu tants de favors,/ cante el poble en testimoni:/ Gloriós i humil Antoni,/ pregueu per als pecadors".

12 de juny: Sant Onofre (LEVANTE-EMV, 12/06/2015)

Hui 12 de juny celebrem la festa de Sant Onofre, del qual sabem ben poques dades de la seua biografia. Sembla que va nàixer el segle IV o el V, i va viure com a ermità al desert de la Tebaida d´Egipte, amb un estil auster i frugal, dedicat a la pregària. Va escriure la vida de l´abat Sant Pafnuci i per mitjà de la seua experiència espiritual, va esdevenir un testimoni admirable de la primacia de Déu. Per això Sant Onofre és un exemple per a tots els cristians, ja que amb la seua vida, va demostrar que Déu dóna sentit a l´existència humana.
Sant Onofre és el patró d´Algemesí i també de Quart de Poblet. Una llegenda antiga, recollida per Benet Ballester i pel rector Belda, ens fa saber que la devoció d´Algemesí a Sant Onofre va estar originada per l´aparició d´aquest sant, el mateix dia i hora, al lloc on hi ha l´ermita d´Algemesí, i també a dos pobles de l´Horta: Quart de Poblet i Museros.
Encara que aquesta tradició no ens permet aproximar-nos a una cronologia exacta, sí que hi ha dades fefaents d´una respectable antiguitat pel fervor d´Algemesí al seu patró.

Ja els protocols del notari d´Algemesí Simó Livillo, guardats a l´Arxiu del Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi de València, constaten en 11 de juny de 1575, l´existència d´un "convent e monestir de Sant Onofre".

Mossèn Belda feia referència a les desaparegudes "Visites Eclesiàstiques", on constava com en 1579 es feia menció de l´existència de l´ermita i del culte a Sant Onofre. Per això cal suposar un origen medieval a la devoció d´Algemesí a Sant Onofre.

El patronatge de Sant Onofre s´inicià el 7 de juny de 1643 amb motiu de la recepció d´unes cartes apostòliques del papa Urbà VIII, que tenien per objecte fixar les festes de guardar i autoritzava que les viles determinaren la festa dels seus patrons. El Consell Municipal d´Algemesí designà i votà Sant Onofre: "Fonch propossat per lo dit Jurat dient: que la Santedat de Urbano Octavo, obispo, siervo de los siervos de Dios, ab letres apostòliques dades en Roma, en sent Pere, a 13 de septembre de 1642, ha ordenat i estblit les festes que la Xristiandad a de guardar de huy avant, en lo qual bulecty i letres senyala totes les festes han de guardar i així mateix dona facultat perquè cada vila, loch o aldea puxa votar un patró de aquells que tenien i veneraven per patrons, i com tots los que esta vila guardava i venerava, com són Sant Jaume, sent Josep i sent Vicent Ferrer, éstos estan manats així per dites letres apostòliques com per la ciutat de València per a tot lo Regne, i com la vila ja tenia votada la festa del gloriós Sant Onofre, a estos senyors, ab consulta del rector de la parrochial i vicari i tot lo clergat e ab la major part, han determinat representar a VS. Ms. Si pendran per patró de esta vila al gloriós Sant Onofre, votant la festivitat del gloriós Sant en lo dia 12 dels presents mes i any, i així Vs. Ms. Votaran i determinaran si se effectuarà o no lo propossat".

Com diu aquest text, "Fonch votat i determinat per la major part del Consell General, en gran suma que se execute lo propossat, i que la vila prenga per patró d´ella al glorios Sant Onofre, votant com voten la festivitat de dit Sant en lo dia del dit Sant, e açò puix seguint les letres apostòliques calendariades en la proposta feta per lo dit Jurat en cap".

La festa va ser considerada, segons les normes litúrgiques, de solemnitat. Aquest fet va possibilitar també la representació iconogràfica dels patrons de la vila, la Mare de Déu de la Salut, Sant Onofre, Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent de la roda, a les fornícules de la façana de l´església nova, acompanyant la imatge preexistent de 1574, de Sant Jaume. Com en el cas de la confraria de Sant Jaume, també es nomenaren majorals, que organitzarien la festa i s´ocuparien del decòrum de l´ermita i de la dignificació del culte al sant.
Les característiques més notables de la festa de Sant Onofre a Algemesí eren la processó, que traslladava el sant de l´ermita a la parròquia, on se celebrava la missa major i també una fira, amb parades per a vendre fruits secs i del temps, principalment cireres, amb que s´ornamentava l´anda del sant, i aigua de llimona, i la mocadorada, on a dins del mocador es portava a casa allò que s´havia comprat a la fira, i es donava com a obsequi.

Pel que fa a Quart de Poblet, que també té per patró Sant Onofre, aquesta vila li va dedicar una ermita que commemora l´aparició miraculosa del sant a un moliner del poble. Cal recordar que en la Guerra de la Independència, el juny de 1808, els ciutadans de Quart van combatre contra els francesos en l´anomenat, Combat de Sant Onofre. Ja anys abans, concretament el 1723 va nàixer la processó de Sant Onofre després d´un temps de sequera.

L'Oracional Valencià (0(/06/2015)

 Al llarg de la història, els sants han estat hòmens i dones de pregària. Hòmens i dones que, per mitjà de la pregària, han fet una experiència de Déu.

Els valencians, des de fa massa temps, tenim prohibida la nostra llengua a l´Església. I és per això que, malgrat que l´AVL va aprovar els textos litúrgics en valencià i els va remetre als nostres bisbes, aquests, encara no s´han dignat ni a contestar (com manifestà el bon bisbe Rafael Sanus) el que van rebre.

Malgrat això, l´AVL ha continuat treballant a favor de la nostra llengua a l´Església. Fa unes setmanes va eixir l´Oracional Valencià, una obra de 366 pàgines que ha publicat l´AVL i l´Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià.

En la presentació de l´Oracional, el Sr. Pere Mª Orts, President de la Comissió de Textos Religiosos de l´AVL, ens recorda que "el dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998", feia una "crida al món eclesiàstic", per tal que se sumara a la valencianització de l´Església.

Com ens recorda el Sr. Pere Mª Orts, l´AVL, "des del primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics", una tasca "llarga i costosa, feta a partir de preceptiva versió llatina del Missale romanum", per així oferir-los a les comunitats cristianes.
Però a més, la Comissió de Textos Litúrgics de l´AVL, ha publicat ara aquest Oracional Valencià, que inclou les pregàries amb la Bíblia, els deu manaments i altres fórmules bíbliques per a la vida cristiana, a més de les fórmules de la tradició eclesial, els sagraments, les pregàries d´ús general, la celebració de l´any litúrgic, pregàries a la Mare de Déu i als sants, oracions per l´Església i pel món, les pregàries pels malalts i pels difunts, les benediccions, un apèndix en llatí i un complex índex.

En la introducció d´aquesta obra, el Sr. Francesc Aracil, President de l´Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, fa un repàs de "l´ús catequètic i devocional de la llengua valenciana", amb exemples com fra Guillem Anglès, la Bíblia atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, el Misteri d´Elx o la producció religiosa de Bernat Oliver, Francesc Eiximenis, Antoni Canals, Vicent Ferrer, Isabel de Villena i Joan Roís de Corella. També es menciona l´Eucologi de mossèn Vicent Sorribes i el Llibre del Poble de Déu, del P. Pere Riutort.

Francesc Aracil ens dóna alguns criteris orientadors que s´han seguit en l´elaboració de l´Oracional, com el bíblic i litúrgic, el tradicional i popular, el plural i ecumènic o el catequètic i pastoral.

Aquest Oracional Valencià, preparat per l´AVL i per l´Associació Ecumènica de Cristians pel Valencianisme, amb una aportació destacada de mossèn August Monzon, s´ofereix "a la consideració dels bisbes i dels fidels", per tal d´afavorir la pregària en valencià.

Espere que els cinc bisbes del País Valencià tinguen en consideració aquest Oracional, i el recomanen als capellans i l´utilitzen ells mateixos. I tant de bo que aviat, els textos litúrgics en valencià siguen aprovats per Roma. Tot i que és evident que això depèn en bona part dels bisbes valencians, ja que com diu la coneguda frase, "de Roma ve, allò que a Roma ha anat".

El bisbat de Tortosa (08/06/2015)

Hui dia 8 de juny commemorem la festa de la Dedicació de la catedral de Tortosa, que té com a bisbe el valencià Enrique Benavent, fill de Quatretonda.

La Dedicació o Consagració d´un temple cristià és la festa en la qual aquell lloc de culte es dedicat a Déu per a les celebracions litúrgiques. En la festa de la Dedicació, el temple i l´altar major s´ungeix amb el Sant Crisma, com a signe de consagració, de la mateixa manera que, també amb el Crisma s´ungeixen els xiquets que són batejats, els confirmats i els preveres que són ordenats.

El bisbat de Tortosa, que està datat al menys des del segle IV, té una superfície de 6450 quilòmetres quadrats i una població de 294127 habitants. Amb més de 1700 anys d´història, la diòcesi de Tortosa s´estén des de l´Hospitalet de l´Infant a Alcossebre i des de La Palma d´Ebre a Sorita i Olocau del Rei, abraçant les terres germanes de Catalunya i una àmplia zona del País Valencià, concretament el Baix Maestrat i part de les comarques de l´Alt Maestrat i dels Ports.

La primera notícia que tenim de Tortosa com a comunitat cristiana presidida per un bisbe és de l´any 516, la qual cosa vol dir que l´any que ve farà 1500 anys d´aquesta data que fa memòria del seu primer bisbe conegut. El nombre total de bisbes dels qui se´n té notícia, és de 82. Els bisbes de Tortosa tenen el privilegi de portar el solideu roig de cardenal, concedit pel papa Adrià VI, que va ser bisbe d´aquesta diòcesi del 1516 al 1522.

Al lloc que ocupa actualment la catedral de Tortosa hi havia un temple romà, després una basílica visigòtica i durant l´Islam, una mesquita. Després de la reconquesta es va construir una catedral romànica i posteriorment l´actual catedral gòtica, iniciada per l´absis, el segle XIV, i acabada en la façana barroca del segle XVIII.

Com digué mossèn Josep Lluís Arín en la presa de possessió del bisbe Enrique Benavent, Tortosa és un "bisbat singular, testimoni convincent d´una unitat lingüística, cultural, de costums, i sobretot, de fe, que ultrapassa les barreres provincials i autonòmiques". De fet, el bisbat de Tortosa és un punt d´unió pel que fa a la nostra llengua i també de comunió, entre els cristians valencians i catalans.

Curiosament, la catedral de Tortosa va ser consagrada el 8 de juny de 1597 pel bisbe morellà, Gaspar Punter. Per la seua part, el Micalet de la Seu de València va ser construït per l´arquitecte tortosí, Andreu Julià.

Quan fa dos anys el bisbe Enrique prengué possessió de la Seu de Tortosa, es va presentar a l´assemblea litúrgica com a sembrador d´esperança, en un món desesperançat. El bisbe valencià de Tortosa va defensar també la necessitat de construir una comunitat "que viu la comunió en la caritat". I és que només així, s´aconsegueix "una comunitat alegre, capaç d´irradiar la llum de l´Eangeli al nostre món".

En la presa de possessió del bisbe Enrique, fa dos anys, hi hagué a la catedral de Tortosa l´Ajuntament de Quatretonda i el qui en aquell moment era el president de les Corts Valencianes (que estic segur) que no va tindre cap problema lingüístic per participar en la celebració litúrgica.

El cant dels Goigs a la Mare de Déu de la Cinta, el Virolai de la Mare de Déu de Montserrat i l´Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, va unir en una mateixa fe i en un mateix goig, tots els qui participaren en la presa de possessió del nou bisbe de Tortosa, un home bo, que n´estic segur, ajudarà a fer créixer la comunió i la caritat dels cristians valencians i catalans.

En aquesta festa de la Dedicació de la catedral de Tortosa, li desitge al bisbe Enrique la gosadia dels profetes, per tal que acompanye la fe del poble de Déu que pelegrina a Tortosa. Demane a Déu, que el bisbe Enrique siga un pare i un germà per a tots els qui creiem en Jesús. Així ens podrà ajudar a ser sembradors d´esperança i de pau. I també li demane que ajude els seus germans en l´episcopat, els bisbes de València, d´Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló, a entendre la conveniència pastoral d´utilitzar la llengua del nostre poble, encara marginada a la litúrgia.

La gent passa fam (DIARI DE GIRONA, 07/06/2015)

La festa del Corpus ens empeny a viure la caritat (que és l'amor total i gratuït) envers els més necessitats de la nostra societat. I és que són diverses les entitats que han denunciat públicament que a Catalunya la gent passa fam. Són nombroses les llars que necessiten ajuda per poder subsistir enmig de la crisi. I al Banc d'Aliments, a Càritas o a les parròquies, hi ha nombroses famílies en llista d'espera. 

Els mitjans de comunicació ens donen dades sobre les persones que no poden menjar ni carn ni peix, sobre les famílies que no poden fer vacances ni una setmana a l'any o sobre les llars que no arriben a final de mes. I és que en ple segle XXI, i malgrat les prediccions optimistes del govern del Sr. Rajoy, la població en risc de pobresa ha crescut fins al 29%, i la renda mitjana continua baixant, amb la qual cosa avui som encara més pobres.

És per això que Càritas, amb motiu del Corpus, ha presentat un manifest on denuncia "l'exclusió de les persones i les famílies més pobres", una exclusió que "creix d'una forma escandalosa", amb 5,4 milions de parats. El manifest es fa ressò del "lament de les víctimes que provoca la injustícia estructural del sistema capitalista". Per això Càritas aposta per una "transformació radical d'aquesta societat, per construir una alternativa més humana", que sigui capaç de garantir "l'habitatge, la sanitat, l'ensenyament i un treball digne". I també que pugui "assegurar la qualitat dels serveis públics, evitant convertir-los en negoci privat". El manifest també demana una "renda mínima per a viure dignament i una justícia distributiva, perquè el bé comú prevalgui sobre el bé privat". 

La situació de precarietat i de fam de tantes famílies m'ha recordat la pastoral El nostre pa de cada dia del qui va ser bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, que escrivia el 1950: "Em trenquen el cor les angoixes i els sofriments dels meus fills". Amb una veu profètica, Tarancon denunciava la falta d'aliments en temps d'estraperlo: "Hi ha moltes famílies que no tenen els aliments indispensables". I és que Tarancon escriví la seva pastoral, "per defensar el dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana". Tarancon s'escandalitzava pel fet que "no són pocs els qui en aquests últims anys s'han enriquit desaforadament" a costa dels pobres. Però el benestar dels rics (deia la pastoral) no pot "apagar el clamor de la multitud que pateix fam i viu en la misèria". El 1946, Tarancon havia escrit una altra pastoral "explosiva", on desaprovava "les injustícies del règim capitalista", denunciava públicament els qui feien "grans negocis, sense reparar en la justícia" i els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien "uns guanys il·lícits". Com no podia ser d'altra manera, el govern franquista va qualificar Tarancon d'"obispo rojo". 

El gest profètic de Tarancon avui el repeteixen el Banc d'Aliments, Càritas, Mans Unides, Creu Roja i les parròquies que estan ajudant les famílies necessitades. I també persones anònimes que fan realitat el miracle dels pans i dels peixos, un miracle que només es dóna des de la solidaritat, compartint allò que som i que tenim.

Tothom, però d'una manera particular els polítics, haurien de recordar sempre el que diu l'Escriptura: "Si un germà va despullat i sense aliments, i algun de vosaltres els diu: aneu en pau, no passeu fred ni gana, però no els doneu allò que és necessari al cos, de què us servirà?" (Jm 2:15-16). I també haurien de recordar una de les homilies de Sant Basili el Gran: "Et fas quasi inaccessible, esquives trobar-te amb els altres, per no veure't obligat a afluixar ni un petit donatiu". El P. Abat Josep Ma. Soler ha denunciat diverses vegades "la situació dels més vulnerables" que pateixen la crisi, degut "a les mentides i falsos diagnòstics, tant d'alguns representants dels governs, com de certs gestors de l'economia". Per això, els cristians d'una manera particular, hem d'exigir, com Tarancon, "una autèntica justícia social". 

L'Evangeli ens recorda que el Crist es fa present en "el clamor de la multitud que pateix fam i viu en la misèria" (Mt 25) tal com deia Tarancon! Per això tothom hauria de tenir molt presents en temps de crisi les paraules de l'Eclesiàstic: "No rebutgis al qui et demana perquè ho necessita" (Ecl 4:4). I és que només des de la fraternitat, podrem fer un món més humà, tal com ens demana Càritas.

Corpus Christi (LEVANTE-EMV, 07/06/2015),

Els nostres pobles celebren hui la solemnitat del Corpus Christi, una festa que el papa Urbà VI va instaurar a l´Església catòlica en 1264 per mitjà de la butla "Transiturus", i per la qual s´aprovava el costum que el 1247 s´havia instaurat a la ciutat de Lieja, com a resultat d´unes visions que diuen que va tindre una monja, Juliana de Mont-Cornillon. Aquestes visions expressaven el desig que s´introduira una nova solemnitat litúrgica, destinada a celebrar solemnement el misteri de l´Eucaristia, ja que el Dijous Sant (on commemorem la seua institució) no permet una explosió d´alegria, per trobar-se immers en l´ambient auster del Tridu Pasqual. El papa Urbà IV, que havia estat ardiaca de la diòcesi de Lieja i que havia acollit amb entusiasme la introducció de la nova festa, va establir que se celebrara en tota l´Església.

Aquesta solemnitat va arribar a València el 1355, gràcies al bisbe Hug de Fenollet, qui va acordar amb el Cabildo de la Catedral valenciana i els Jurats de la ciutat, la celebració d´una processó amb el Santíssim Sagrament: "sia feta, en la cual sien e vajen tots los clergues e religiosos e encara totes les gents de la dita ciutat".

A Morella, la processó se celebra des del 1358, amb la tradicional Degolla (el dissabte abans del Corpus) amb els xiquets vestits de blanc i de roig i les espases tacades de safrà per recordar la matança dels Sants Innocents. En aquesta processó de la capital dels Ports, amb una gran riquesa d´elements tradicionals, també cal destacar l´Àliga i els personatges bíblics. Per la seua part, a Vinaròs, Borriana o Nules, són els xiquets que han pres la primera comunió, els qui participen activament en aquesta processó. A Benicarló són tradicionals les catifes de flors i a Culla, els xiquets toquen els tradicionals "pixurrulls".

A València (i també a d´altres pobles) la festa del Corpus mostra una processó didàctica i catequètica, que explica plàsticament la història de la salvació a través dels personatges bíblics, des d´Adam i Eva a Noé, Josuè, Abraham i Isaac, l´Arca de l´Aliança, els exploradors de la Terra Promesa, carregats amb el raïm gegant, i els sants més coneguts, com Sant Cristòfol, l´Àngel Custodi del Regne de València, Sant Miquel, els Evangelistes i els Apòstols o les danses típiques, la més coneguda de les quals és la de la Moma, i també els Arquets i els Cavallets o la Degolla.

Un altre element del Corpus de la ciutat de València són les Roques, que fan el recorregut de la processó abans que comence i el capellà de les Roques, que dalt d´una mula convida els valencians a la processó.

Enmig d´un ambient festiu i popular, sorprèn negativament la presència de l´exèrcit, amb uns soldats a banda i banda de la custòdia amb el Santíssim Sagrament. Com comentava en un article fa dos anys el prevere valencià Alexandre Alapont, "uns soldats armats amb fusells que mouen rítmicament durant la processó, repugna als ulls del Senyor de la pau". I és que és un contrasentit que a la processó del Corpus, siga l´exèrcit qui acompanye la custòdia. Haurien de ser els pobres, els immigrants, els aturats i els desnonats, els qui acompanyaren més de prop la custòdia, ja que són tots ells, els qui més sofreixen, els preferits de Déu.

La festa del Corpus Christi ens parla de l´amor a Déu i als germans, i de la presència real de Jesús en l´Eucaristia. Per això, com a dia de la Caritat, el Corpus ens convida al compromís amb els més pobres. De fet, el Pa de l´Eucaristia no pot estar deslligat de l´atenció i la sol·licitud pels qui més pateixen. Perquè l´Eucaristia, que enforteix la nostra vida de fe, ha d´enfortir també la nostra fraternitat i el nostre servei als altres. Nicolau Cabàsilas, monjo del segle XIV escrivia en el Tractat sobre la Vida en Crist: "l´Eucaristia conté i conserva la vida en tot el seu vigor. I és que la missió del Pa de Vida, és conservar els renascuts i mantindre la vida. Per això vivim d´aquest Pa" .

Per als cristians, Corpus significa que ja no podem viure només pensant en nosaltres mateixos, sinó pensant també en els altres. Per això, Corpus ens ha de portar al servei dels germans amb paciència i mansuetud, com el pa que es deixa pastar i coure, partir, repartir i compartir. Per això, Sant Joan ens diu: "Si un que posseeix béns veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l´amor de Déu?" (1Jo 3:17)

Lligats a la festa del Corpus, tenim uns textos litúrgics de Sant Tomàs d´Aquino, els més coneguts dels quals són el Pangelingua, el Lauda Sion i l´Adorote devote. La processó

Corpus significa que hem de viure amb tendresa i humilitat, com el pa, que no figura en els plats més exquisits, però que sempre tenim a mà. I com el blat que es deixa triturar, també nosaltres hem de deixar-nos triturar per les contrarietats i pels treballs per tal d´estar atents a les necessitats dels germans. Corpus és viure en l´amor més gran, capaç de morir per tal de donar vida, com el gra de blat que, només morint fa nàixer l´espiga. Corpus és viure deixant-nos coure pel foc de l´Esperit, per tal de ser pa i aliment per als altres. Corpus és l´amor fet servei, com deia el cardenal Tarancon en la seua entrada a Oviedo com a nou arquebisbe: "Servir és la manera pràctica i eficient d´estimar, perquè l´amor autèntic es manifesta pel servei desinteressat, per l´entrega total ".

El Corpus, dia de Caritat (que no vol dir només almoina) és el dia de la donació als altres. Del servei als altres per amor! Perquè per als cristians, la caritat no és donar sinó donar-se! La festa del Corpus hauria de fer realitat allò que ens demana el profeta Isaïes: "comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a ta casa els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo" (Is 58:7) Això és Corpus: l´amor que es dóna del tot i a tots! L´amor que fa present la bondat del nostre Déu.

Oreto i Dani (LEVANTE-EMV, 06/06/2015)

 Els sants no naixen sinó que es fan. O millor dit: Déu, si ens deixem modelar per ell, ens fa sants. Amb gestos, amb actituds, amb els fets de cada dia, si ens obrim a Déu, Déu ens va fent sants.

Aquests gestos de generositat són els qui l´any passat van fer Oreto i Dani, dos jóvens que hui fa un any van contraure matrimoni, i que amb il·lusió començaren una nova etapa de la vida.

Oreto, filla d´uns grans amics meus, i Dani, són una parella que s´estima. Una parella jove i cristiana, que hui fa un any, amb il·lusió, començà una nova etapa en el camí de la vida. Una etapa que van començar, amb alegria i amb esperança. I amb generositat. I és que els dos van decidir que l´import dels regals que rebrien amb motiu del casament, el donarien a Càritas! Va ser aquest un gest de solidaritat i de caritat, entesa la caritat en el seu sentit més genuí: l´amor desinteressat pels altres!!

En un món tan insolidari i tan egoista, on cadascú mira només per ell mateix, Oreto i Dani, l´any passat ens van donar un exemple de sol·licitud i de generositat. Més encara: Oreto i Dani, com a deixebles de Jesús, amb el seu gest, van ser models de senzillesa, de despreniment i de llibertat. Per això van entregar els diners que recolliren, a aquells que en aquest temps de crisi no tenien el pa a taula, els qui passaven dificultats econòmiques, els qui no arribaven a final de mes.

Quan veiem tants i tants casos de corrupció, de gent que acumula sense mesura, de polítics o banquers que, sense cap mirament, s´enriqueixen a costa dels seus conciutadans, Oreto i Dani ens van mostrar que un altre món és possible. I ens van dir amb aquest gest de generositat, que la vida només té sentit quan sabem compartir allò que tenim, quan ens fem càrrec dels altres, quan descobrim en cada persona, un germà!! I pel contrari: la vida no té cap sentit quan es viu des de l´egoisme i la insolidaritat.

Un pare del desert va preguntar als seus deixebles, si sabrien dir quan s´acabava la nit i quan començava el dia. Un d´ells digué: "Quan de lluny veus un animal, i saps si és un cavall o una gasela". "No!", digué el pare espiritual. Un altre digué: "Quan pots distingir de lluny, si l´arbre que veus és un taronger o un albercoquer". "No!", tornà a dir el monjo. Com que anaven dient respostes i cap d´ells no ho encertava, al final els deixebles li digueren al monjo: "Explica-ho tu quan s´acaba la nit i quan comença el dia". L´ancià espiritual els digué: "Quan mires una persona a la cara i descobreixes en ell el teu germà. Si no eres capaç de fer això, siga l´hora que siga, sempre serà de nit al teu cor".

Aquests jóvens de l´Alcúdia que volen formar una família cristiana, van fer del seu casament, hui fa un any, no només un camí de felicitat personal, sinó també de generositat. Van voler que l´alegria d´esdevenir marit i muller, no fóra només la seua alegria i la dels seus familiars, sinó també l´alegria d´aquells als quals van arribar els diners del casament. I és que Oreto i Dani sabien que "fa més feliç donar que rebre" (Ac 20:35)
Enhorabona als dos!! Per aquest primer aniversari de casament, en un camí que van començar l´any passat i que és sempre un compromís d´amor, i també per la seua generositat!! Per la lliçó que ens van donar a tots!!

Qui diu que no es pot canviar el món? Oreto i Dani ens van mostrar que, amb generositat, podem construir un món més humà.