Els 'no nacionalistes' (VILAWEB/ONTINYENT, 07/06/2015)

La sra. Carolina Punset, en conèixer els resultats de les eleccions a les Corts Valencianes, va afirmar que li espantava que la sra. Mònica Oltra i Compromís pogueren arribar a governar al País Valencià ‘perquè treballaran per al nacionalisme”. I per això, la sra. Punset ha qualificat els resultats de Compromís de dolents.

La sra. Carolina Punset hauria d’estar més ben informada, ja que la sra. Oltra ha manifestat que ella no és nacionalista, cosa que tampoc no m’acabe de creure. Perquè, qui no és nacionalista? O qui és no nacionalista? No ho és el sr, Albert Rivera, líder de Ciudadanos, que està per la unitat d’Espanya? No ho és la sra. Esperanza Aguirre, qui en aquesta campanya defensava la unitat d’Espanya com a nucli del seu programa? Caldria recordar que la sra. Aguirre en aquestes eleccions reclamava ‘que el PP enarbole el valor de la defensa de España’. No és nacionalista la sra. Aguirre quan fins i tot ha demanat que en cas que es xiulara (com ha passat) l’himne espanyol a la final de la copa del rei, es suspenguera el partit? No és nacionalista el ministre Wert qui va declarar que volia ‘españolizar a los alumnos de Cataluña’? No ho és el sr. Pedro Sánchez qui no està d’acord amb el dret de decidir que vol exercir Catalunya?

Tothom és nacionalista. També la Sra. Punset. La diferència està en quin nacionalisme defensa cadascú. No és el mateix el nacionalisme que defensa el sr. Artur Mas que el que defensen el sr. Rivera o la sra. Sánchez Camacho, o el sr. Pablo Iglesias. Però tant l’un com els altres (com el sr. Rajoy o el sr. Aznar) són nacionalistes. Només cal recordar, i no estic fent cap paral·lelisme, que l’exèrcit franquista era l’exèrcit nacional, per contraposar-lo a l’exèrcit ‘roig’.

Crec que hauríem d’acabar de parlar de nacionalistes, sense més, per identificar els militants del BNV, de CDC, del PNB, del BNG, de la CUP o d’ERC. També el PP, Podemos i el PSOE són nacionalistes; tant o més que els nacionalistes bascos, valencians, catalans o gallecs.

No va el sr. Rajoy a animar la selección española? No aplaudeix amb entusiasme la Sra. Aguirre l’himno español? No va posar el sr. Aznar la ‘megabandera’ espanyola a la plaça de Colón de Madrid? No s’emocionen els ‘no nacionalistes’ quan besen la bandera d’Espanya? quan la porten com un braçalet al canell, o en forma de pin a la solapa de l’americana? No són nacionalistes els qui aplaudeixen l’himne espanyol quan juga la selecció espanyola? No són nacionalistes els qui amb la bandera espanyola animen la selecció espanyola? No eren nacionalistes els qui van celebrar amb entusiasme el triomf de la selecció espanyola (amb profusió de banderes rojigualdas) en el Mundial de 2010?
 
Per altra part, per què el sr. Pedro Sánchez o el sr. Pablo Iglesias (i no cal dir, el sr. Rajoy) haurien de decidir les aliances o els pactes per formar el govern del País Valencià? Algun polític valencià ja ha dit que el govern del País Valencià es decidirà al País Valencià i que no es decidirà des de Madrid. Però quan estem tan escaldats d’un Estatut retallat, decidit pels sr. Guerra i Abril Martorell.... ja ens espanta que el govern valencià puga decidir-se a Madrid. Per no recordar el dit del sr. Rodríguez Zapatero, que, a Catalunya, va substituir el president Maragall pel president Montilla. O el PSOE de Madrid, que fa uns anys no va permetre que fóra president de Navarra qui havien designat els socialistes navarresos, per no acceptar els vots de l’esquerra abertzale i així van permetre un govern d’Unión del Pueblo Navarro. O és que no ho recordem?
 
Per això, que els nacionalistes espanyols (que prou que ho són) no ens diguen que no ho són, perquè no ens ho creiem. 

6 de juny: Sant Marcel.lí Champagnat (LEVANTE-EMV, 06/06/2015)

El 6 de juny celebrem la festa de Sant Marcel·lí Champagnat i Chirat, fundador dels Maristes i que va nàixer el 20 de maig de 1789 a Marlhes.

Son pare, Joan Baptista, va exercir diversos càrrecs importants durant la Revolució Francesa, ja que, des de 1791 va ser coronel de la xicoteta guàrdia de Marlhes, a més de jutge de pau i també comissari. Marcel·lí, que va ser el novè de deu germans, aprengué de son pare l´amor al treball, a més d´un esperit emprenedor, i de sa mare i d´una tia religiosa (exclaustrada durant el temps de la revolució francesa) i que vivia amb ells, una bona formació religiosa.

Marcel·lí aviat va abandonar l´escola per dedicar-se, amb molta eficiència, a treballar a la granja familiar. Als 14 anys, i degut a una visita d´un capellà enviat pel Vicari General de Lió per reclutar alumnes, Marcel·lí es decidí ser sacerdot. La dificultat era la seua pobra preparació intel·lectual, i per això la seua família li ho va desaconsellar. Però el jove no va desistir en la seua vocació. Així, el 1805, Marcel·lí ingressà al Seminari Menor de Verrièrres, don passà al Seminari Major de Lió, per acabar els tres últims anys d´estudis. Marcel·lí va ser ordenat prevere el 22 de juny de 1816, i l´endemà mateix de la seua ordenació, amb 12 companys seus, va pujar al Santuari de la Mare de Déu de Fourvière, on es van consagrar a Maria, fent la promesa de treballar per fundar la Societat de Maria.

El 15 d´agost d´aquell mateix any, Marcel·lí començà la seua missió pastoral a La Valla, una parròquia formada per unes 60 aldees. Amb tot, la idea de fundar una societat dedicada a l´ensenyament dels jóvens més pobres continuava en la ment i en el cor de Marcel·lí. Per això al poc temps d´arribar a La Valla, concretament el 2 de gener de 1817, Marcel·lí va fundar els Maristes, juntament amb dos jóvens més que serien els seus dos primers col·laboradors en aquesta nova institució: Joan Mª Granjou, de 23 anys i Joan Baptista Audras, de 15. Instal·lats en una casa que llogaren, Marcel·lí els va instruir en la pregària, l´estudi i el treball manual. Va ser el novembre de 1819 quan van fundar la primera escola dels Maristes a Marlhes, el poble on va nàixer Marcel·lí. Cal dir que els començaments no van ser fàcils, pel fet que aquesta primera fundació va fer recelar diversos sectors eclesiàstics.

Entre 1824 i 1825, Marcel·lí començà la construcció d´una nova casa per als germans, l´Hermitatge, que constituiria el centre de la seua activitat educativa. En aquell moment la comunitat estava formada per 20 germans i 10 postulants. El 24 dabril de 1836, la Santa Seu aprovà la Societat de Maria. El 1838 Marcel·lí anà a París per tal de sol·licitar l´aprovació legal dels Maristes. I allí passà tres mesos sense aconseguir pràcticament res. Però sense desanimar-se, Marcel·lí, des de l´Hermitatge visità les diverses escoles que va anar obrint fins a la seua mort, que va tindre lloc el 1840, quan Marcel·lí tenia només 51 anys. En aquell moment la família Marista estava formada per 280 germans que estaven educant uns 700 alumnes.

El 1955 el papa Pius XII va beatificar Marcel·lí i el 18 d´abril de 1999, el papa Joan Pau II el va canonitzar.

Segons el seu primer biògraf, el Germà Joan Baptista, "El P. Champagnat era d´estatura alta i recta", i visqué amb la serenor i la confiança il·limitada en Déu i en Santa Maria. Fidel a Déu en un temps de crisi de valors religiosos, Sant Marcel·lí Champagnat va ser un home emprenedor i innovador, que per mitjà de l´educació, va saber transmetre en la joventut, l´amor a Déu.

Al nostre País, la família Marista té diversos col·legis: a València, Algemesí, Cullera i Dénia, a més d´una zona d´acampada a la Serra Fontanella i una Llar Champagnat a Torrent, on els Germans Maristes continuen la tasca educativa que han rebut de Sant Marcel·lí Champagnat.

5 de juny: Sant Bonifaci

El dia 5 de juny és Sant Bonifaci o Winfrid, apòstol i evangelitzador d´Alemanya. Bonifaci va ser també el qui organitzà l´Església del Francs, que es trobava en plena decadència.

Winfrid va nàixer sobre l´any 680 al territori anglès de Wessex, al si d´una família profundament cristiana. Als 7 anys ingressà en l´escola del monestir d´Exeter i als 14, es traslladà al monestir de Nursling, on rebé una bona formació humanística i teològica, sobretot de Sagrada Escriptura i de Dogmàtica. Al mateix temps que estudiava, predicava al poble.

En aquell temps era freqüent que els monjos anglesos anaren a evangelitzar el centre i el nord d´Europa, zones encara paganes. Per això el 716, Winfrid se n´anà al continent, tot i que veient que les condicions no eren apropiades, tornà al monestir de Nursling, on els monjos van voler elegir-lo abat.

Va ser el 718 quan Winfrid anà a Roma, on el papa Gregori II li canvià el nom que portava, pel de Bonifaci i el va instruir sobre la manera com hauria d´anar a Alemanya. Així, Bonifaci se n´anà a Frísia i després a Hesse, on començà la seua primera campanya d´evangelització. El papa el va cridar a Roma, on el 30 de novembre de 722, el consagrà bisbe. També li donà una carta per a Carles Martel, perquè ajudara el sant monjo i bisbe en l´expansió del cristianisme. Bonifàci tirà a terra diverses supersticions, amb la qual cosa afavorí l´adhesió de la gent a la fe.

El 725, Bonifaci passà a Turíngia, per predicar l´Evangeli. Com que a Alemanya hi havia una gran extensió per evangelitzar, Bonifaci demanà ajuda als monestirs anglesos, que li enviaren nombrosos monjos missioners. Bonifaci fundà el monestir d´Ordruf. També arribaren des d´Anglaterra, monges que començaren la branca femenina del monaquisme.

En morir el papa Gregori II, el seu successor, Gregori III, valorant el gran treball que Bonifaci estava fent a les terres germàniques, li envià el pal·li arquebisbal, i el constituí primat d´Alemanya.

El 737 Bonifaci va fer el tercer viatge a Roma, per consultar amb el papa la manera d´organitzar les Esglésies germàniques. Gregori III el nomenà Llegat Apostòlic. Bonifaci evangelitzà Baviera, on reorganitzà els cristianisme.

El 741 fundà l´Abadia de Fulda i reorganitzà l´Església de França, en franca decadència, reformà la disciplina eclesiàstica i celebrà una sèrie de concilis, que van ser importants em l´Església dels francs. En el Concili General Germànic de 747, tot l´episcopat dels francs firmà l´anomenada Carta de la veritable professió de fe i de la unitat catòlica.

El nou papa, Zacaries, nomenà Bonifaci arquebisbe de Magúncia, que passaria a ser la seu Primada d´Alemanya i de França.

El 5 de juny de 754, uns pagans van assassinar el bisbe Bonifaci, amb 12 companys més. Tot i que va ser enterrat a Utrecht, el seu cos va ser traslladat primer a Magúncia i finalment al monestir de Fulda que Sant Bonifaci havia fundat.

3 de juny: Sant Joan Grande (LEVANTE-EMV, 03/06/2015)

 Hui dia 3 de juny celebrem la festa de Sant Joan Grande. Fill del ferrer Cristòfol Grande i d´Isabel Roman, Joan va nàixer a Carmona el 6 de març de 1546. De menut va ser escolà de la parròquia de Sant Pere de Carmona. Quan el 1557 va morir son pare, sa mare es va casaramb Cristòfol de Fontanillas, que el va tractar i estimar com si fóra el seu propi fill.

El jove Joan va ser enviat a Sevilla com a aprenent a casa d´un mercader de teles. Després de quatre anys tornà a Carmona on va exercir l´ofici que havia aprés a Sevilla, i començà a vendre roba. En un viatge que va fer a Sanlúcar de Barrameda, per no entrar en el joc de les mentides, Joan va perdre molts diners i decidí abandonar el negoci i viure a sa casa en una vida retirada, dedicat a la pregària, fins que deixà la llar materna i se n´anà a Marchena, on s´instal·là a l´ermita de Santa Olalla. Allí va decidir consagrar-se a Déu per complet, i viure en castedat i pobresa, canviant el seu nom de Joan Grande pel de Joan Pecador.

Joan, que vivia molt frugalment, començà a discernir com serviria el Senyor, fins que en trobar uns ancians abandonats, arribà a la convicció que Déu volia d´ell que fóra servidor dels pobres. Amb aquesta determinació, sobre el 1565 Joan se n´anà a Xerès. Primer va començar a atendre els presos, però en vore tants malalts abandonats, decidí dedicar-se per complet a ells, sobretot després de la visió que tingué, quan un dia, estant a la seua habitació, veié Jesús ple de ferides, que li deia: "Cura´m en els meus pobres". D´aquesta manera, amb fidelitat al capítol 25 de l´Evangeli de Santa Mateu, Joan començà la seua vocació hospitalària a favor dels pobres i malalts.

Pirimer va estar a l´hospital de Los Remedios i després passà al de Sant Sebastià. El 1572, amb la Germandat de Letrán, Joan va construir l´hospital de la Mare de Déu de la Candelera. Providencialment, en aquell moment, Joan va conèixer que el papa Pius V havia aprovat l´Orde de Sant Joan de Déu, i per això se n´anà decidit a Granada en 1574 i ingressà a l´Orde dels Hospitalaris.

De retorn a Xerès, va fer que l´hospital fóra agregat a l´Orde al qual havia ingressat i obrí un noviciat per tal de preparar jóvens per a la vida religiosa. Joan Grande va portar una vida admirable atenent els malalts, ja que igual donava menjar als pobres com vestia als vagabunds, feia catequesi als xiquets o consolava als afligits.

Devot de la Passió del Senyor, de l´Eucaristia i de la Mare de Déu, Joan va afavorir que l´Orde dels Hospitalaris s´estenguera a Sanlúcar, Arcos, Villamartín, Medina Sidònia o Cadis.

Joan va morir el 3 de juny de 1600, en contagiar-se assistint els malalts d´una epidèmia que assotà Cadis. Va ser canonitzat pel papa Joan Pau II el 2 de juny de 1996.

Sant Joan Grande, un dels fills més excels de l´Orde de Sant Joan de Déu, ens és un exemple de generositat, de solidaritat i de caritat, una paraula, aquesta última que no vol dir fer almoina, sinó estimar de tot cor, donar-se als altres, viure per tal que els altres puguen viure. Com deia una campanya de Càritas de fa uns anys, es tracta que tots visquem més senzillament, per tal que els qui ho passen malament, puguen viure amb dignitat, com a persones. Per això la vida de Sant Joan Grande ens encoratja a fer possible un món més humà.

El bisbe Pont i Gol (LEVANTE-EMV, 02/06/2015)

 Entre els personatges importants (i compromesos amb la nostra llengua i la nostra cultura) que van estar al capdavant de l´Església del País Valencià, hi hagué el bisbe Josep Pont i Gol.

Nascut a Bellpuig (Urgell) als 12 anys ingressà al seminari de Solsona, on va fer els estudis eclesiàstics. L´any 1926 va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, on obtingué el grau de doctor en teologia i el batxiller en Dret Canònic. L´any 1931 fou ordenat prevere, i el 1939 va entrar com a formador del Seminari de Solsona.

El Dr. Pont, superior i formador del Seminari de Solsona, representava la cordialitat, la tendresa, la jovialitat. Segons alguns antics seminaristes, gràcies a ell, aquella casassa qe era el Seminari esdevingué humana, i la disciplina, amorosa, sense deixar de ser exigent. El Dr Pont era un home molt ordenat i metòdic. Tenia a més, un gran prestigi com a professor. De fet, fou el millor pedagog que passà pel Seminari de Solsona, perquè sabia alternar el fortiter i el suaviter de la vella pedagogia.

Però en morir el bisbe Comellas, el Dr Pont fou "exiliat" del Seminari. Amb tot, el nou bisbe Vicent Enrique i Tarancon, veient la gran vàlua de mossèn Pont i Gol, no tardà en rehabilitar-lo: canonge, canceller-secretari de Cambra i de Govern de la diòcesi, i secretari general del Sínode de 1949. fins que el 4 d´agost de 1951, fou preconitzat nou bisbe de Sogorb. Va ser consagrat a Bellpuig, el seu poble, pel bisbe Tarancon, el 30 de novembre del mateix any. Home amable, senzill i acollidor, va prendre possessió de la Seu de Sogorb, el 20 de gener de 1952, emportant-se com a secretari, mossèn Antoni Deig, que uns anys més tard seria bisbe de Menorca i posteriorment, de Solsona.

La mentalitat del bisbe Josep va ser postconciliar molt abans del Concili. El seu magisteri va ser un magisteri discret, que podia desconcertar per la seua senzillesa. Més savi que magistral, i més itinerant que sedentari, com els bons pastors, mai no va dir aquelles grans coses que no diuen gran cosa! I ell que coneixia tan bé la història, preferia parlar d´una manera concreta: de la Cova Santa o de la nova parròquia del barri València de Borriana, del Canigó, de l´Abat Oliba o del Dr. Cardó. Va ser un home que mai no es va permetre pensar o parlar malament d´un altre! I quan algú li preguntava, per què certes coses arribaven tan tard, responia que, en el fons, era el mateix problema de per què el Fill de Déu s´havia encarnat tan tard! Era la Teologia, no del retard, sinó de la confiança; una Teologia provident, capaç d´inspirar l´obediència més neta i l´audàcia més gran. La frescor i la contundència de la paraula del bisbe Josep era viva, perquè d´una banda, no perdia la seua novetat, i de l´altra, perquè animava a vore amb esperança els esdeveniments nous i imprevisibles. Per això el bisbe Josep, va destacar per la seua ajuda i per la seua sol·licitud als pobres i marginats.

L´any 1960, amb la segregació d´una bona part del territori de la diòcesi de Tortosa, es creava el nou bisbat de Sogorb-Castelló, del qual, el Dr. Pont va ser el seu primer bisbe. Un bisbe recordat i estimat, encara hui. Per mitjà d´un Decret Pontifici se segregaren, i també s´annexionaren diverses comarques a la vella Seu de Sogorb. D´aquesta manera els arxiprestats de la ciutat de Castelló, Albocàsser, Llucena, Nules i Vila-real, que havien pertangut a la diòcesi de Tortosa, passaven a formar part del nou bisbat.

El bisbe Josep, va estimar amb passió la primera Església que va servir en el seu ministeri episcopal: "coses, llocs, i gent que jo he estimat i he servit, i encara porte dintre del cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà, i ensenyes verdes per tot arreu".

En prendre possessió de la Seu primada de Tarragona, l´any 1971, el nou arquebisbe declarava: "una part del meu cor, es queda en aquelles boniques terres valencianes, al costat de la Mare de Déu de la Cova Santa, i la Mare de Déu del Lledó". El bisbe Josep havia recorregut les velles terres del Maestrat i de la Plana, les Valls del Palància i del Millars, i per això afirmava: "aquests camins els he recorregut tots, durant els millors anys del meu servei de bisbe de l´Església". El bisbe Josep sempre recordava que havia ocupat durant 19 anys, el lloc 75è com a bisbe de Sogorb, i al mateix temps, "sóc el cap i començament d´una nova etapa d´aquell venerable episcopologi, en esdevenir l´any 1960, primer bisbe de Sogorb-Castelló". Juntament amb el bisbe de Vic, Ramon Masnou, el bisbe Josep va ser l´única jerarquia que defensà la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, com a llengua del Poble en la litúrgia i en l´ús públic. Durant els anys de servei al bisbat de Sogorb-Castelló, el bisbe Josep va afavorir la introducció de la nostra llengua a l´Església en totes aquelles zones de la diòcesi que eren valenciano-parlants. Per al bisbe Josep, "l´Església no té fronteres, però es projecta sobre l´home concret, amb totes les seues circumstàncies. Per això l´Església es realitza en les diverses comunitats humanes, locals o culturals, distintes per la llengua, la cultura i la geografia"

Clar defensor de la unitat de la llengua, en certa ocasió rebé l´encàrrec per part d´un dels responsables de la revista Cavall Fort, de sondejar la possibilitat i l´oportunitat d´iniciar una edició en "valencià" d´aquesta revista infantil. El Dr Pont afirmà amb rotunditat que no ho considerava necessari, pel fet que la llengua catalana de la revista citada, i el valencià que es parlava a les comarques valencianoparlants, no tenien cap diferència essencial, i tots els qui llegien Cavall Fort al País Valencià, no necessitaven diccionari!

De fet, Pont i Gol, amb Jubany i Masnou, van ser els responsables al Vaticà II, que la Lumen Gentium reconeguera a les minories nacionals, el dret a la seua pròpia llengua i cultura. El bisbe Josep va ser decisiu per tal d´aconseguir que, a Espanya, el valencià fos llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols defensaven que només ho podia ser el castellà!!

El bisbe Pont i Gol, va ser un bisbe plenament conciliar. Per a ell el Concili era alguna cosa més que una gran notícia: "És una mentalitat, un criteri, una línia a seguir: l´Evangeli vist amb l´autenticitat que els nostres temps reclamen" I és així com el Concili, va transformar el bisbe Josep. Es deia que el Dr. Pont havia tornat de Roma, després de la tercera etapa conciliar, amb una actitud més senzilla encara, amic del diàleg, defensor dels drets humans, compromès amb la renovació i l´aggiornamento.

En una homilía a Vila-real, el desembre de 1965, deia: "l´Església, renovada en el Concili, se´ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau" I continuava: "l´Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força de les riqueses, de la influència terrena"
El bisbe Josep desitjava una Església oberta a tothom, i per això creia que la missió de l´Església, "no era obtindre triomfs, ni conquerir res: l´Església no vol dominar ningú. La missió de l´Església. És la de ser ferment i testimoni enmig del món"

Encara som molts els valencians que enyorem la bondat de pare del bisbe Josep, i la seua fidelitat de bisbe. Un bisbe al servei d´un poble al qual estimava i servia amb amor i sol·licitud pastoral.

'Portaré les coses de palau amb honradesa de cor' (LEVANTE-EMV, 02/06/2015)

Així defensa el salmista, al Psalm 100, l´actitud que ha de tindre un bon governant: portar l´administració del govern amb "honradesa de cor". És el que tots els valencians demanem (i exigim) a aquells que, des del 24 de maig tenen la responsabilitat d´assumir el govern de la Generalitat del País Valencià i els ajuntaments valencians.

Aquest Psalm, titulat, "Espill d´un monarca perfecte", descriu a la perfecció les actituds que han de tindre els polítics: honradesa, fidelitat i justícia, fugir de qualsevol objectiu innoble, no ser amic dels qui obren contra llei, dels cors perversos i de l´home d´ulls altius i de cor arrogant, allunyar-se dels hòmens fraudulents, de la mentida i de la injustícia, així com també dels qui practiquen el mal. Els seus versets són: "Vull celebrar la fidelitat i la justícia....estudiaré la causa de la gent honrada sempre que recorren a mi. Portaré les coses de palau amb honradesa de cor, no em proposaré d´aconseguir cap objectiu innoble. No sóc amic dels qui obren contra llei, no hi vull tindre tractes; que s´allunyen de mi els cors perversos.....m´és insuportable l´home d´ulls altius i de cor arrogant". I per això el salmista denuncia així els qui van amb trampes: "No tindran lloc al meu palau els hòmens fraudulents, no es mantindrà a la meua presència ningú que mentisca".

El Psalm 100, que tots els politics (també els no cristians) haurien de tindre molt present, és una invitació a la rectitud, a l´honradesa i a l´honestedat en l´exercici de la funció pública. El Psalm 100 ens posa en guàrdia per no caure en la mentida i en el frau i a no deixar-nos portar per conductes que atempten contra la decència i la justícia. És segur que si els responsables dels casos Emarsa, Gürtel, Imelsa, Cooperació, Carlos Fabra, Brugal o Nóos (entre d´altres) hagueren actuat segons el que diu el Psalm 100, aquests escàndols no s´hagueren produït.
Si el Psalm 100 detesta i denuncia totes les conductes immorals, també el mateix Psalm elogia aquells polítics que es comporten amb fidelitat. Per això el salmista alaba la "la gent fidel del país" i els "hòmens de conducta irreprensible", que són els "qui estan al meu servei".

Però no és només el Psalm 100. També el Psalm 25 denuncia aquells que "tenen les mans malintencionades i plenes de favors per subornar"
(Ps 25:10). I encara, el profeta Isaïes elogia el qui "el qui es comporta amb justícia i parla lleialment", i també aquell "que no accepta guanys abusius ni es deixa comprar amb obsequis" (Is 33:15)

El papa Francesc fa un any, ens donava un consell pel que fa a l´honradesa i la justícia: "L´únic camí per fugir de la corrupció és el servei" (16 de juny de 2014). I és que si els polítics no entenen la política com un servei, no han entès res. Com no ho va entendre el Sr. Francisco Camps, quan el novembre de 2009, a preguntes del jutge, deia: "Todos los valencianos me deben mucho porqué he sacado adelante la Comunidad Valenciana".

El cardenal Tarancon, en una pastoral de 1946, denunciava ja aquells que feien "grans negocis sense reparar en la justícia", i també els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien "uns guanys il·lícits", com ha passat en els últims anys.

Quan hem vist (i patit) tants casos de corrupció, que han embrutat la vida pública, cal que els nous responsables que han eixit elegits el 24 de maig, siguen irreprensibles en el seu comportament. Cal que els concejals i els diputats a les Corts Valencianes, tinguen les mans netes i el cor i la cartera, transparents. Només així retrobarem la dignitat de la política, que ha de ser un servei. No una cova de lladres.

1 de juny: Sant Justí (LEVANTE-EMV, 01/06/2015)

 L´1 de juny celebrem la festa de Sant Justí, un filòsof i màrtir, que amb valentia confessà la seua fe en Jesucrist i que per això va ser decapitat, com encara hui, davant la indiferència del món Occidental, són assassinats tants i tants cristians, simplement pel fet se creure en Déu. Com a filòsof, Justí buscà i estimà sempre la veritat, i com a cristià es va negar a oferir sacrificis als ídols.

Justí va nàixer a la ciutat palestinenca de Nablus a principis del segle II. La família de Justí era pagana i l´itinerari d´aquest màrtir és semblant al de Sant Agustí. Justí va rebre una bona formació, i sempre a la recerca de la veritat, la va buscar en l´estoicisme, on no va trobar les respostes que buscava als seus anhels de pau. Justí ja pressentia Déu i l´estimava sense conèixer-lo. També va buscar la veritat en els peripatètics, després en els aristotèlics i finalment en els deixebles de Plató, sense que cap d´aquests corrents filosòfics saciaren la set de veritat i de felicitat que el cor de Justí anhelava. Però allò que no va aconseguir a través de la saviesa, ho va trobar en l´exemple i en la fortalesa dels humils. I és que Justí va descobrir en els màrtirs cristians la saviesa plena que ell anava buscant per altres camins.

La persecució que va desencadenar Adrià, va obrir el cor de Justí a la fe. Va ser així com a l´edat de 40 anys, Justí es va convertir al cristianisme, que va transformar el cor d´aquest filòsof. Si abans de la seua conversió, el cor de Justí era un desert, després d´abraçar la fe en Jesús de Natzaret, el seu cor va esdevenir un flama. Trasalladat a Roma, Justí va obrir una escola per mostrar i demostrar que la filosofia, o bé condueix a Crsit, veritat absoluta, o bé es converteix en una retòrica buida de contingut. Com va dir Justí, "Sòcrates va ser una gran persona, però cap home no va creure en ell fins al punt de donar la pròpia vida. Però per Jesús, sí que donen la vida els qui creuen en ell".

Per Justí la filosofia no va ser cap obstacle per abraçar la fe, per això mateix defensà que la filosofia amb fe, és una filosofia autènticament humana.

La vida de Sant Justí, el gran apologeta del segle II, va ser un exemple de com ha de viure la fe un filòsof cristià. Justí va viure amb senzillesa, entusiasme i sinceritat. Justí va escriure diverses obres, parlà, predicà i polemitza amb saviesa amb els detractors del cristianisme. Enmig de les persecucions, Justí alçà la seua veu per proclamar amb valentia la veritat i la seguretat de la seua fe en un Déu viu que és creador i redemptor.
Entre les seues obres més importants que s´han conservat (perquè d´altres han desaparegut) tenim les ""Apologies i també el seu "Diàleg amb Trifó". També s´ha conservat la Passió on es narra l´interrogatori i la condemna a mort d´aquest sant filòsof.

Justí va defensar la divinitat de Jesucrist i la seua missió redemptora.
Com narra la seua Passió, Justí va ser condemnat i decapitat a Síria, l´any 165, per negar-se a oferir sacrificis als déus pagans, durant la persecució de Marc Aureli. Desgraciadament, en ple segle XXI, també a Síria, Iraq o Egipte, hi ha una persecució sagnant contra els cristians, simplement pel fet de creure en Déu. I encara que semble mentida, també hui són nombrosos els màrtirs que donen la vida per Jesucrist.