Aquest és el títol de la novel·la que va escriure l’australià Morris West. La història narrada per West té per protagonista Ciril Pavlovich, l’arquebisbe greco-catòlic de Lviv, que aquesta novel·la descriu com un home que va viure empresonat pel règim soviètic i que va ser condemnat a treballs forçats a Sibèria. La novel·la ens presenta l’arquebisbe Ciril, quan una vegada alliberat anà a Roma, on el papa el creà cardenal. A la mort del papa, el cardenal Ciril Pavlovich va ser elegit bisbe de Roma, adoptant el nom de Ciril I. Per al personatge central de la seua novel·la, Morris West es va inspirar en la vida del cardenal Josyf Slipy, arquebisbe ucraïnès, nascut el 1892. El cardenal Slipy, presoner del règim soviètic, va ser condemnat a treballs forçats en un gulag de Sibèria, després que la ciutat de Lviv va ser envaïda per l’Exèrcit Roig, de la mateixa manera com ara, que Lviv ha estat envaïda per les tropes de Putin. El cardenal Slipy va ser alliberat el 23 de gener de 1963, degut a les gestions que va fer el papa Joan XXIII i el president dels EEUU John F. Kennedy i morí a Roma el 7 de setembre de 1984.
I va ser el 1968, quan el director Michael Anderson va portar a la pantalla aquesta novel·la, amb Anthony Quinn com a protagonista de la pel·lícula, un film que també titulà (com la novel·la), “Les sandàlies del pescador”, amb actors, a més de Quinn, com Laurence Olivier i Vittorio De Sica.
La pel·lícula ens presenta com a personatge principal, (com també ho fa la novel·la), l’arquebisbe greco-catòlic, Ciril Lakota, interpretat per Anthony Quinn. Després de passar vint anys com a presoner polític en un camp de treballs forçats a Sibèria, l’arquebisbe va ser alliberat, inesperadament, pel primer ministre de la Unió Soviètica, que havia estat el carceller de Ciril. Una vegada en llibertat, l’arquebisbe Ciril va anar al Vaticà, on va ser creat cardenal pel papa, ja greument malalt. A la pel·lícula, després que Ciril arribara a Roma, el papa va morir, i els cardenals, reunits en conclave, van elegir el cardenal Ciril nou bisbe de Roma, en un moment de greu crisi entre la Xina i la URSS, amb la guerra freda i amb l’amenaça nuclear ben present.
Aquesta pel·lícula té com a rerefons el règim inhumà i repressor de la Unió Soviètica (com està passant ara mateix amb Putin), que envaïa i empresonava els dissidents. I és que Lviv, la sisena ciutat més poblada d’Ucraïna, fundada sobre el 1250, va ser envaïda primer pels russos, el 1939, més tard pels nazis, el 1941 i de nou, el 1944, pels russos.
El paper de mitjancer del papa Ciril Lakota a la pel·lícula, treballant per la pau i pel diàleg, ens posa al davant el treball del papa Francesc (diplomàtic, discret), per acabar amb l’agressió que Rússia està perpetrant sobre Ucraïna. A més de visitar l’ambaixada russa a Roma, per demanar la fi de la invasió d’Ucraïna, el dimecres 16 de març, el papa Francesc va parlar en videoconferència amb el patriarca de l’Església Ortodoxa russa, Ciril, per mirar de parar aquesta guerra. I és que com ha dit el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista “La Civiltà Cattolica”, “la diplomàcia vaticana és clara però no fa publicitat d’això” (La Vanguaradia, 22 de març de 2022). Fins i tot, el papa Francesc podria anar a Kíiv per demanar la fi d’aquesta guerra tan monstruosa.
La pel·lícula (i la novel·la) “Les sandàlies del pescador”, ens recorden les ciutats màrtirs ucraïneses, com Lviv, Khàrkiv, Kherson, Mariúpol, Odessa o Kíiv i la gent que hui és perseguida i empresonada per Rússia per la seua dissidència i per defensar la llibertat d’expressió i abans, per la fe en el Crist, com li va passar al cardenal Josyf Slipy, condemnat per la Unió Soviètica a treballs forçats en un gulag de Sibèria.
Tant de bo finalitze ben aviat la invasió de les tropes russes sobre Ucraïna i s’acabe aquesta guerra inhumana i cruel que Putin ha desencadenat, degut a les seues ànsies expansionistes i imperialistes, sense respectar el dret d’Ucraïna viure en llibertat i a decidir lliurement el seu futur.
Com deia, ben encertadament, Antoni Gómez en el seu article, “El poble rus no és culpable”, (Levante, 21 de març de 2022), “la història de Rússia és la història d’una societat traumatitzada pel gulag, l’extermini dels kulags o camperols rics, les deportacions polítiques, les purgues assassines de Stalin o el sotmetiment i la violència”. I el que és evident, és que totes aquestes misèries formen part de l’ADN del dictador Putin, un home ambiciós, venjatiu i rancorós. Per això el papa Francesc, el diumenge 27 de març, denunciava la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, dient: “Els poderosos decideixen i els pobres, moren”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada