El dilluns 1 d'octubre va morir el P. Alexandre Olivar, monjo de Montserrat, després de vuitanta-quatre anys al nostre monestir. A part de tot el que ja s'ha dit del P. Alexandre, m'agradaria subratllar quatre anècdotes significatives que expliquen el tarannà i la vocació del P. Alexandre, l'últim monjo de Montserrat anterior a la guerra de 1936-1939, ja que va començar el noviciat al nostre monestir el 29 de juliol de 1934.
La primera d'aquestes anècdotes està relacionada amb la seva vocació de monjo. Ell mateix ens contava que un professor luterà li havia explicat la importància que van tindre els monjos en la societat, ja que els deixebles de sant Benet van construir Europa. Per això els primers monjos benedictins van ser els autors de la cultura europea. I va ser això el que va impressionar, i molt, el jove Lluís Olivar, de tretze anys. Per això aquest fet va tindre molt a veure en la vocació monàstica del P. Alexandre, que va quedar impressionat i atret pel monaquisme.
La segona qüestió és la seva pregària, que naixia de la litúrgia. Al matí en llevar-lo de llit, quan ja no ho podia fer ell tot sol, de seguida, assegut en la cadira de rodes, anava a la porta de l'oratori de la infermeria, on feia una estona de pregària. També en altres moments, quan passàvem per aquell lloc, vèiem el P. Alexandre en actitud d'oració.
Una altra anècdota va tenir lloc just un any abans del seu traspàs. L'1 d'octubre de 2017, el P. Alexandre va baixar a Monistrol de Montserrat, acompanyat d'altres monjos, per tal de votar en el referèndum convocat pel President Puigdemont. El P. Alexandre, als 98 anys llargs, i joiós per exercir el seu dret a vot, en cadira de rodes, va ser rebut al pati de l'escola de Monistrol amb aplaudiments, mentre la gent congregada per votar cantava el Virolai.
L'última cosa que voldria recordar del P. Alexandre és una frase que ell repetia i que, d'alguna manera, explicava la seva vida. El P. Alexandre Olivar deia: «A mi les dificultats m'han fet monjo». En una societat flonja i líquida, sense forma, amb pocs referents vàlids i on tot és canviant i caduc, el P. Alexandre ens recordava que és la lluita i no el sofà, com ens ha dit també el P. Francesc, el que ens fa avançar en el camí de la fe i en qualsevol mena de recorregut que fem.
Per això sant Benet, al pròleg de la seva regla, demana als monjos que al monestir, «si mai, seguint el dictat d'una justa raó», cal «quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat», el monjo no abandoni «de seguida, esfereït de terror, el camí de la salvació, que al començament ha de ser forçosament estret» (Pròleg 47-48). Per això, com reconeixia el P. Alexandre amb la seva frase que les dificultats l'havien fet monjo, i seguint el mestratge de sant Benet, reconeixia que el monjo ha de participar «dels sofriments del Crist amb la paciència», a fi que mereixi «de compartir també el seu regne» (Pròleg 50), com ara el P. Alexandre, amb el seu traspàs, ha arribat al Regne de Déu. A la visió de Déu, de la qual ell en va fer experiència a través de la litúrgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada