Els
llaços grocs, presents a places i carrers (també del País Valencià), són
l’expressió de solidaritat amb els líders independentistes, empresonats
injustament. I no ho dic jo això d’injustament empresonats, sinó Amnistia
Internacional (AI), que ha demanat que es retiren les acusacions de sedició i
de rebel·lió sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, en presó des de fa més de 300
dies, i també la seua llibertat. AI no només ha demanat això, sinó que també ha
acusat el Tribunal Suprem espanyol ‘d’agreujar aquesta injustícia’, que
és l’empresonament dels dos Jordis. I és que AI ha considerat les acusacions de
rebel·lió i de sedició ‘injustificables, i per tant han de retirar-se’,
segons ha declarat la Sra. Gauri Van Gulik, directora d’AI per a Europa. Per
això AI, que ha demanat que els presos polítics catalans siguen alliberats, ha
afirmat que ‘la prolongació de la presó provisional constitueix una
restricció excessiva i desproporcionada del dret de llibertat d’expressió i de
reunió pacífiques’.
Per
a AI, tant Sànchez com Cuixart ‘tenien dret d’expressar opinions contràries
a les decisions del Tribunal Constitucional, com també d’organitzar reunions
pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya’. Cal
recordar que ni la Justícia britànica es va atrevir a acusar Ghandi de
rebel·lió, per haver defensat la independència de l’Índia. Però és evident que
l’estat espanyol no s’assembla ni de lluny al Regne Unit de la Gran Bretanya.
En
el seu informe anual, AI també critica l’ús excessiu de la força que va fer la
Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil el primer d’octubre, cosa que no
reconeix el coronel Pérez de los Cobos (coordinador policial de l’1 d’octubre),
qui lluny d’acceptar la desautorització d’AI, va afirmar que ‘no hubo cargas
policiales sino actuaciones para hacer cumplir un mandato judicial’.
Per
a la presència dels llaços grocs (en solidaritat amb els presos catalans) el
Sr. Francisco Sánchez ha escrit l’article: ‘El pokemon amarillo’
(Información, 2 de setembre de 2018) on qualificava de ‘jueguecito’
aquest símbol. En el seu article, el Sr. Sánchez defensava la licitud de llevar
els llaços grocs que uns altres, abans, havien posat. El Sr. Sánchez ironitzava
que ‘Se pueden poner lazos amarillos pero no se pueden quitar’,
equiparant el fet de posar i de llevar els llaços. I és que el Sr. Sánchez creu
que una acció és semblant a l’altra, i per tant, si una persona posa un llaç
groc, una altra té el mateix dret de llevar-lo. I això no és ben bé així. Només
uns exemples: el dijous de la segona setmana de Pasqua, a Alacant, hi ha gent
que posa un cobertor al seu balcó amb la imatge de la Santa Faç. Algú creu que
és legítim o lícit, que una altra persona arranque eixe cobertor amb la Santa
Faç? O bé en la festa de Corpus a València, quan es posen tapissos als balcons,
una persona disconforme amb el Corpus o que no li agraden els tapissos pot
llevar-los? O si uns aficionats del Vila-real o del València posen al carrer
unes banderes d’aquests equips, és lícit que unes altres persones les lleven?
Els polítics del PP i de Cs arrancarien els llaços de color rosa en solidaritat
amb les dones que pateixen càncer de mama? O els llaços rojos per defensar la
lluita contra la sida? O els llaços morats en suport al moviment feminista? O
els llaços amb l’Arc de Sant Martí dels homosexuals?
El mateix passa amb els llaços grocs.
Tots els llaços tenen cabuda als nostres pobles, perquè el carrer és de tothom
i els diversos signes expressen la pluralitat de la societat. Davant els llaços
grocs, els qui no n’estan a favor haurien de posar llaços de color carabassa o
blaus o amb els colors de la bandera d’Espanya, però no llevar els grocs.
Perquè si els qui són contraris als llaços grocs diuen que el carrer és de
tothom, si foren conseqüents amb aquesta idea no haurien de llevar-los, sinó
posar-ne ells d’un altre color. Els qui arranquen els llaços grocs només actuen
a la contra, destruint un símbol, però sense aportar cap altre signe que
contrareste el groc. És com si en unes eleccions, un partit es dedicara a
arrancar els cartells dels altres partits, sense posar-ne cap de propi.
Com tots els llaços amb un significat
polític o social, els grocs són un signe de solidaritat amb els presos
independentistes. I per això, per preservar la pluralitat de la societat (no la
neutralitat, perquè la neutralitat no existeix) als qui no els agrade el groc
que posen un llaç d’un altre color. Però respectant els adversaris. Llevar els
llaços grocs és com llevar els domassos de Corpus o arrancar (perquè no els
agraden) les banderes del Vila-real o del València que els seus seguidors posen
als carrers.
Posen
vostès els llaços que vulguen, però no lleven els altres, perquè en democràcia
és bàsic el respecte als adversaris. Però quan no hi ha arguments s’utilitza la
demagògia i fins i tot la violència. Com fa la Sra. Bonig, màxim dirigent del
PP del País Valencià, que en aparèixer llaços grocs a les reixes de l’estació del Nord
de València ha demanat al president Puig que n’ordene la retirada
i perseguisca els qui els posen. Una vegada més veiem com entén la Sra. Bonig
la llibertat d’expressió, en voler reprovar el president de les Corts
Valencianes per una piulada on qüestionava la presó preventiva dels líders
independentistes. Protestarà també la Sra. Bonig contra AI? Així és com defèn
la llibertat d’expressió la líder del PP valencià. Igual que fa 50 anys, quan
els censors deien què es podia publicar i què no. O com el ministre Manuel
Fraga quan deia ‘la calle es mía’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada