A petició de l’arquebisbe de València, la Santa Seu ha concedit a les
diòcesis del País Valencià la celebració d’un Any Jubilar que s’obri
hui dia 9 a la catedral de València (i simultàniament també a les altres
diòcesis valencianes) per tal de commemorar el VI Centenari de la mort
de Sant Vicent Ferrer, San Vicente Ferrer(!) per a la web
de l’arquebisbat de València. Aquest Any Jubilar acabarà d’ací un any,
el dia de Sant Vicent de 2019, quan commemorarem el VI Centenari de la
mort del nostre sant patró.
Són moltes les viles que recorden amb veneració el pas de Sant Vicent
pels seus carrers: Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la
Llosa, Teulada, Xilxes o València, on va nàixer el nostre sant. Per
commemorar la festa del nostre patró, se sol celebrar la missa en
valencià, o si més no el sermó, per recordar que el nostre sant predicà
en la nostra llengua per tot Europa. Però a part d’aquesta anècdota, què
ha fet l’Església valenciana (fins ara) de la llengua del nostre sant,
absent encara a la predicació, la litúrgia, la catequesi o als estudis a
la Facultat de Teologia i als Seminaris valencians?
La llengua de Sant Vicent ha quedat reduïda a pur folklore el dia del
nostre patró. I la resta de l’any? Per què l’Església continua ignorant
(i fins i tot menyspreant) la llengua dels cristians de Benissa,
Gandia, Elx, Borriana, Xàtiva, Alcoi, Vila-real o Dénia? Per què venerem
i ens enorgullim de celebrar el VI Centenari de la mort de Sant Vicent,
dels seus miracles i del seu pas pels nostres pobles, però els nostres
bisbes no són capaços de recuperar la llengua en la qual ell va predicar
i en la qual trobem escrits els seus sermons?
El Concili Vaticà II recomanava l’ús de les llengües vernacles a la
litúrgia. Pau VI deia en el discurs de clausura del Concili: ‘les
llengües innombrables que parlen els pobles, han estat admeses a exposar
litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als
hòmens’.
Per què als nostres pobles la litúrgia es fa en castellà, quan la
gent parla valencià? Per què les lectures són en castellà i els avisos
es fan en valencià? Això em recorda una anècdota d’un cristià dels
Estats Units que, en la discussió entre llatí i llengua vernacla, deia: ‘No
hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és
l’anglès. I a l’església mai no em demanen diners en llatí’.
Els bisbes valencians haurien de recordar (i fer seues) les paraules
que l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, adreçà el 10 de març
al nou bisbe de Rabat, Cristóbal López, en la seua ordenació episcopal: ‘Respecta aquesta terra i la seua cultura’. I fa també unes setmanes, l’arquebisbe Richard Gallagher, Secretari per a les Relacions amb els Estats, afirmava: ‘La missió de l’Església a la Xina és la de ser totalment catòlica i genuïnament xinesa’.
Respectar la terra i la cultura dels cristians que els bisbes han de
servir, és encarnar l’Església en la realitat cultural de cada poble i
valorar les tradicions i les llengües de cada país. I no marginar-les ni
anul·lar-les, com han fet fins ara els pastors valencians amb la nostra
llengua i la nostra cultura. Per això no és estranya l’anècdota que
contava mon pare: en un poble valencià hi havia una criada a qui la seua
senyora maltractava en privat i explotava sense pietat. La criada
estava desesperada i al final, sabent que l’ama era una beata, decidí
disfressar-se de marededéu i aparèixer-se-li a la nit, per dir-li, de
part de Déu, que deixara de turmentar la fadrina. Amb un cobertor es va
fer un mantell i amb un filferro, una corona. Amb un ciri a la mà, es
presentà a la cambra on dormia aquell dimoni que tant la feia patir. En
entrar a l’habitació li digué: ‘Senyoreta, sóc la marededéu’. No
tingué temps de dir res més, perquè la senyora s’alçà del llit i amb un
colp la va traure de la cambra, trencant-li a l’esquena el catret d’anar
a missa. Quan pel soroll i els crits acudiren els veïns a socórrer la
pobra criada, l’ama, mig histèrica, cridava: ‘Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià’. I mon pare subratllava: ‘Mireu
bé el cas: no li havia cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició,
ni que se li haguera dirigit dient-li: senyoreta. El que l’havia
escandalitzada i havia destapat l’engany, és que la marededéu parlara en
valencià’. I és que si ens obliguen a deixar la nostra llengua a la
porta dels temples, com havia de parlar en valencià aquella marededéu?
Cal recordar que el 15 d’octubre de 2016, l’Assemblea Diocesana de
València, reunida a la catedral, aprovà (dins del tema sobre la
litúrgia) el punt núm. 107, que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano
en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra
cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’.
I quan ja ha passat més d’un any que s’aprovà aquest punt, ni tenim els
llibres litúrgics en valencià, ni es fan misses en la nostra llengua a
la majoria de les parròquies valencianoparlants.
Per això, si Sant Vicent Ferrer va ser el gran evangelitzador del seu
temps, per què els bisbes (i els preveres) valencians no evangelitzen
la nostra societat en la llengua del nostre sant?
El VI Centenari de Sant Vicent Ferrer és a més una ocasió propícia
per anar al Pouet, la casa on va nàixer el nostre sant, i veure si
encara hi ha la Senyera del País Valencià al darrere del nostre patró o
ja l’han amagada o camuflada.
Som molts els cristians valencians que desitgem, per raons pastorals i
culturals, que l’Església Valenciana (perquè siga realment valenciana) a
Vinaròs i a la Vila Joiosa, a l’Alcora, Bocairent, Onda, Biar,
Borriana, Torrent i Almenara, torne a recuperar la llengua de Sant
Vicent Ferrer. I el jubileu del VI Centenari de la mort del patró del
País Valencià hauria de ser l’ocasió propícia per recuperar la llengua
dels valencians a l’Església, després de segles de persecució del
valencià. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada