Centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó (CASTELLÓ NOTÍCIES, 03/05/2024)

El 4 de maig de 1924, hui fa cent anys, a la una del migdia, va ser coronada la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Com recull Josep Miquel Francès en el seu llibre, “Història de la basílica del Lledó”, l’alcalde de la ciutat de Castelló de la Plana, oferí la corona al cardenal Vidal i Barraquer, perquè, amb aquestes paraules, coronara la santa imatge: “Vos entregue en nom de Castelló, aquesta joia amb la qual aneu a coronar la nostra patrona”. El cardenal obrí la porteta del reliquiari, traient la xicoteta imatge de la Mare de Déu, que va mostrar a tot el poble reunit al voltant de Santa Maria. Vidal i Barraquer va coronar la menuda imatge de la Lledonera i posteriorment la imatge reliquiari.

Cal recordar que dos anys abans, el 15 d’abril de 1922, el papa Pius XI autoritzà la coronació pontifícia i canònica de la santa imatge i que el 8 de novembre de 1922, un any i mig abans de la coronació, el papa Pius XI proclamà la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la capital de la Plana Alta. Per mitjà del Rescripte papal, que es va donar a conèixer el 7 de desembre de 1922, firmat pel cardenal Vico, es proclamava la Mare de Déu del Lledó patrona de la ciutat. D’aquesta manera, la Santa Seu confirmava el que, des de feia segles, els castellonencs ja reconeixien. Cal recordar que aquest patronatge va arribar després de més de quaranta anys de gestions per part del bisbat de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia la capital de la Plana Alta.

L’inici del culte i la veneració de la Lledonera és del 1366, quan aquesta xicoteta imatge de Santa Maria, de 6 centímetres d’alçada, va ser trobada al camp, mentre el llaurador castellonenc, Perot de Granyana, llaurava el camp amb uns bous. La tradició conta que els bous es pararen al davant d’una gran llosa, al peu d’un lledoner, com si una força misteriosa impedira que els bous continuaren el seu camí. Amb la força del forcat saltà una arrel de l’arbre  i allí mateix, baix del forcat de Perot, aparegué una xicoteta imatge d’alabastre de sis centímetres d’alçada.

Cal dir que el document escrit més antic que fa referència a la basílica del Lledó, és de 1375, com recull mossèn Josep Miquel Francès en la seua obra, “Història de la basílica del Lledó”. Dos segles més tard, el 1559, els Jurats de la ciutat sol·licitaren al bisbe de Tortora, Ferran de Loazes, l’aprovació d’una confraria, els estatuts de la qual van ser aprovats el 12 de maig de 1597.

També Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica de la ínclita i coronada ciutat de València i del seu Regne, publicada en 1563, relacionava la suposada aparició de la figura  amb l’arbre que donaria nom a l’advocació del Lledó i al lloc. Aquest historiador borrianenc destaca el nom del llaurador, Perot i els bous amb que Perot llaurava el camp, el forcat, la llosa i la imatge d’alabastre. Aquest relat de Rafael Martí de Viciana és important, perquè és la primera narració coneguda (com diu mossèn Josep Miquel Francès), que ens parla de Perot i del trobament de la santa imatge, però sense que aparega una data concreta.

Cal recordar, com recull també mossèn Josep Miquel Francès en el seu llibre, que el 1605, el bisbe de Tortosa ja reconegué la Mare de Déu del Lledó com a patrona dels Jurats municipals.

Si la jerarquia de l’Església valenciana menysprea la nostra llengua, cal recordar que aquest menyspreu ja ve de segles, quan el 1638, una ordre del bisbe de Tortosa, Joan Baptista Veschi, prohibí predicar en valencià a totes les esglésies de la diòcesi.

El mateix va passar amb els nous goigs dedicats a la Mare de Déu del Lledó. L’estrena i la primera interpretació d’aquests nous goigs, escrits en valencià, va tindre lloc amb motiu de les festes de la Mare de Déu, el 1917. Cinc anys després d’haver estat composats els goigs moderns, el 1922, inexplicablement, durant la novena a la Mare de Déu del Lledó, no es cantaren els goigs moderns amb lletra del cronista de Castelló, Lluís Revest i musicats per mossèn Vicent Ripollès i es tornaren a cantar els goigs antics, en castellà. Va ser Salvador Guinot, aleshores alcalde de Castelló, que al diari “Heraldo de Castellón”, es preguntava perquè no s’havien cantat els goigs en valencià. I és que la pretensió d’alguns capellans (com passa ara mateix en relació al rebuig del valencià a l’Església), per evitar la popularització dels goig de Revest i Ripollès, era pel fet d’haver estat escrits en la nostra llengua i això, segons aquells mossens, ja era prou per desqualificar el text en valencià. Per això en un altre article al diari, Salvador Guinot donava les raons per les quals eren rebutjats els goigs en valencià: primer, per estar escrits en valencià, ja que això, aleshores (i desgraciadament, encara ara), no era “fino”. Segon motiu: perquè eren d’estil clàssic. I tercer: perquè als goigs no hi havia el nom de Perot de Granyana.

Siga com siga, hui fa cent anys que la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat de Castelló de la Plana, va ser coronada i aclamada com a mare i reina dels castellonencs. Seria bo que en aquest centenari, el bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, començant per ell mateix, animara els capellans i els fidels a utilitzar la nostra llengua a l’Església, a la litúrgia, a la catequesi i a la predicació, pel fet que els cristians valencians, menyspreats des de fa segles pels nostres bisbes, puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Vull recordar que, davant el menyspreu del bisbe Casimiro López per la nostra llengua (que ignora i margina sempre), el bisbe Bruno Forte va llegir una poesia en valencià dedicada a la Mare de Déu del Lledó. Això va passar a Castelló de la Plana el 2 de maig de 2023, en la presentació de l’Any Jubilar del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó. El bisbe de Chiete Vasto, Bruno Forte, aquell dia va fer una conferència titulada: “María y la belleza de Dios”. El bisbe Bruno va començar les seues paraules excusant-se per no poder fer la conferència en valencià i dient que la faria en castellà: “Disculpen que no hablo valenciano, que es también una bella lengua, pero para reparar este “pecado”, voy  leer una poesía” dedicada a la Mare de Déu del Lledó, escrita pel poeta Bernat Artola. I així ho va fer! Un bisbe vingut d’Itàlia, que té més sensibilitat pel valencià que el bisbe de Sogorb-Castelló!

Tant de bo que en el centenari de la coronació de la Mare de Déu del Lledó, els bisbes valencians siguen capaços d’oferir a la patrona de Castelló una altra corona: l’aprovació del Missal Romà en valencià, els leccionaris de les lectures bíbliques i la utilització del Llibre del Poble de Déu, per tal que els cristians valencians puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Tat de bo que els bisbes valencians treballen per la introducció del valencià a totes les parròquies valencianoparlants de totes les diòcesis del País Valencià i no deixen la nostra llengua (com fins ara), amb honroses excepcions, fora dels temples.

La Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat (CASTELLÓ NOTÍCIES, 30/04/2024)

 El diumenge 30 d’abril de 1899, hui fa 125 anys, a l’altar de la Mare de Déu de Montserrat de la catedral de Barcelona, es va pregar per primera vegada la Visita Espiritual a la Verge Bruna, en la missa que hi celebrà Torras i Bages amb motiu de la fundació de la Lliga Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Com m’ha informat el G. Josep Galobart, monjo i arxiver del monestir de Montserrat, “amb la celebració del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre les diòcesis de Catalunya, el 1881, es va establir que cada any la festa de la Verge Bruna seria el diumenge següent al 25 d’abril. I el 1899, aquest diumenge va ser el 30 d’abril”, que és quan es va resar per primera vegada la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat. Ha estat el G. Josep Galobart que ha preparat i ha comissionat, a la sala Puig i Cadafalch del museu de Montserrat, l’exposició (dividida en sis àmbits), “Visitant Santa Maria”, amb motiu del 125è aniversari de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.

Va ser mossèn Josep Torras i Bages (1846-1916), que va escriure aquesta pregària a petició d’un grup de joves que varen fundar, amb Torras al capdavant, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat el mateix 1899, en un temps marcat per un fort sentiment de reconstrucció nacional.

Com ens recordava en un seu text Carles Armengol, actual Director d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i expresident de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, “un grup de joves volia escriure una pregària a favor de la independència de Catalunya”. Per això “van anar a veure Torras i Bages, que encara no era bisbe, però que ja era una persona de renom” i li van “preguntar si aquella pregària es podria aprovar per ser llegida”. Torras i Bages “va estar d’acord a promocionar  les pregàries en català, però va trobar que aquella” que li havien portat els joves, “era una mica massa forta” i força bel·ligerant. I va ser “aleshores” quan Torras “va redactar el que és conegut com la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat”. I els digué: “Això us ho aprovaran”. “I sí, tots els bisbats de Catalunya la van reconèixer”, ja que era un text no tant bel·ligerant com el que li havien ensenyat. I va ser a partir d’aquí, que “Torras i Bages va animar aquest joves a estructurar-se i va néixer la Lliga”.

Torres i Bages, nomenat bisbe de Vic el mateix 1899, volia que la Lliga tingués, com encara té avui, la missió de fomentar la devoció a la patrona de Catalunya, així com també ajudar a la millora espiritual i material del poble català, sota el patrocini de la Mare de Déu de Montserrat. Per això, com ha dit Carles Armengol, “la Lliga Espiritual manté l’esperit catalanista fundacional” i a més, en ple segle XXI, també “vol ser motor d’una Església de baix a dalt”.

Entre els membres històrics de la Lliga Espiritual, cal recordar els noms, a més de Josep Torras i Bages, de Lluís Millet, Antoni Gaudí, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch o Joan Maragall.

Des que existeix, i entre moltes altres activitats, la Lliga es fa càrrec d’organitzar l’Eucaristia, cada 11 de setembre, en memòria dels patriotes catalans que van donar la vida per les llibertats nacionals de Catalunya.

Del text d’aquesta Visita Espiritual, el P. Abat Gregori Mª Sunyol, gran gregorianista, va fer una versió musical en partitura gregoriana i també va fer una altra versió de la Visita, el P. Ireneu Segarra, tots dos, monjos de Montserrat.

La Visita Espiritual, amb una forta càrrega catalanista, consta de set invocacions (seguides cadascuna d’elles d’una Ave Maria) i una oració final. Així, aquesta pregària demana a la Mare de Déu de Montserrat que aconsegueixi “per als vostres catalans, aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Una altra invocació de la Visita Espiritual demana a la Moreneta que tregui “de Catalunya l’esperit de discòrdia” i aplegui “tots els seus fills amb cor de germans”. La Visita Espiritual demana a la Mare de Déu “que no es desfaci aquest poble català, que Vós espiritualment engendràreu”, i que Santa Maria de Montserrat defensi “d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana” que ella té encomanada. I encara, que aconsegueixi “per als pobles de Catalunya, una pau cristiana i perpètua”.

La Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat ens recorda que Maria és consol i esperança del nostre Poble, i per això, com ha dit el P. abat de Montserrat, Manel Gasch, “la Mare de Déu ens ensenya a acollir, a transmetre vida, a ser ferment de comunió”.

Com ha dit el senyor Joan Maluquer, president de la Lliga Espiritual, “la funció de la Lliga és anar tirant endavant permanentment, aquell patronatge que té la Mare de Déu a Catalunya”. El senyor Maluquer ha afirmat que “els bisbes han de treballar més aquest aspecte i comprometre’s amb el país i la defensa de la llengua. Aquesta és també la funció específica de la Lliga Espiritual”.

A part de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torras i Bages, que és la més coneguda, el bisbe Pere Casaldàliga en va escriure una altra i també en va fer una, de gran bellesa, fra Lluís Solà, monjo cistercenc de Poblet.

Com ha dit el P. Manel Gasch, abat de Montserrat, “la celebració dels 125 anys de la fundació de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat, és un motiu gran d’agraïment per aquesta realitat sorgida de les inquietuds espirituals i de país d’una generació de joves cristians que van saber viure el seu moment històric en la reconstrucció espiritual i temporal de Catalunya”. Per això, “el treball d’aquells joves continua essent d’actualitat, perquè la relació fe, cultura i país és un treball de fons”.

Quan enguany fa 125 anys de la fundació de la Lliga Espiritual i de l’aprovació canònica de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, una oració que es va pregar per primera vegada a la catedral de Barcelona el 30 d’abril de 1899, avui ens adrecem a Santa Maria perquè, com a deixebles del seu Fill, ens acompanyi en el camí de la fe, ens faci més fidels a l’Evangeli, protegeixi la nostra pàtria i uneixi “tots els seus fills amb cor de germans”.

Rafa Barruè, de Vila-real, nou abat de Poblet (Catalunya Religió, 25/04/2024)

 

Aquest dilluns 22 d’abril, la comunitat cistercenca del monestir de Poblet, ha elegit com a nou abat el P. Rafel Barruè i Broch, nascut a Vila-real i monjo d’aquest monestir cistercenc.

Ha estat la comunitat, reunida a la sala capitular, sota la presidència de l’Abat General de l’Orde Cistercenc, P. Mauro Giuseppe Lepori, que per votació secreta ha escollit com a nou abat el P. Rafel Barruè, que ha acceptat l’elecció i ha estat confirmat immediatament i instal·lat en el càrrec. Com a nou abat de Poblet, aquest vila-realenc assumeix automàticament la presidència de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, integrada pels monestirs, a més del de Poblet, de Santa Maria de Solius, de Santa Maria de Vallbona i de Santa Maria de Valldonzella.

Rafel Barruè va nàixer a Vila-real, a la Plana Baixa, el 31 d’agost de 1966. L’1 de maig del 2000 va rebre l’hàbit de novici cistercenc de mans de l’abat de Poblet, Josep Alegre. Va fer la professió monàstica l’11 de juliol del 2001, festa de Sant Benet. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. El 2009 obtingué la llicenciatura en Teologia Fonamental a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma i l’11 de juliol de 2010 va ser ordenat prevere a l’església monàstica de Poblet, per mans de l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol.

Rafel Barruè ha estat hostatger del monestir diverses vegades i mestre de novicis durant l’abadiat del P. Alegre. També a estat prior des del 20 de març del 2016, activitats que ha compaginat amb la seua vocació d’artista pintor.

Conec el nou abat de Poblet des de fa anys. De fet, el 2015, a principis de juliol, i acompanyat dels novicis de Montserrat, vaig estar al monestir de Poblet, un espai on la història s’uneix a la bellesa de l’art i de la natura, i a la pregària dels monjos. Allí vaig retrobar els pares Maties, de Castelló i Rafel, de Vila-real, que amb fra Joaquim, de la Vall de Gallinera i fra David, de Sueca, són els monjos valencians de Poblet. 

Pregar a Poblet al costat dels sepulcres de Jaume I o d’Alfons el Magnànim, i contemplar el retaule del valencià Damià Forment, m’evocava les arrels cristianes del País Valencià, ja que el rei conqueridor va incorporar la nostra terra a la civilització cristiana occidental. Només cal recordar que Martí l’Humà va fundar la cartoixa de Valldecrist.

Va resultar que, durant l’estada a Poblet, l’ara nou abat, el monjo vila-realenc Rafa Barruè, estava ultimant una exposició d’una part de la seua obra pictòrica, d’una gran bellesa, titulada, “Estimar”, que es va inaugurar a Vila-real, al “Convent, espai d’art”.  

El P. Rafel Barruè, nou abat de Poblet, és una persona senzilla i alegre, prudent i ple de la saviesa del cor. Les seues nombroses obres pictòriques, d’una gran bellesa (tant de format gran com altres més menudes) han estat exposades a Vila-real, Castelló, Borriana, València, la Vall d’Uixó, Mallorca, Nules o Benicarló, entre molts altres llocs.

Al catàleg de l’exposició del 2015, la Sra. Rosalia Torrent, de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, destacava de la pintura de Rafa Barruè, “el seu estil net i eteri, el seu afecte pels blaus, però també pels blancs i, ara especialment, pels verds camins del paisatge”. En els seus quadres, el P. Rafel Barruè “busca despertar l’emoció interior, tant a través de les extenses taques de colors amb què cobreix els quadres, com per l’aparició (insinuada o fins i tot fantasmagòrica) de l’acció humana en el paisatge”.

També Robert Roda, de la Universitat Rovira i Virgili, escrivia en aquell catàleg, com Rafa Barruè “s’acosta a la realitat amb una presència en la mirada”. I és que aquest monjo de Poblet, nascut a Vila-real, i nou abat del monestir, “sap amb la tradició que, com va expressar de manera tan bella Sant Gregori de Nissa, la matèria, l’ésser humà mateix, com ocorre amb una teranyina, mirada en sí mateixa és foscor, buit, no-ésser; però mirada al contrallum adequat, és una obra excepcional”.

En el catàleg d’una exposició de Rafa Barruè, de 2011, el P. Josep Alegre, abat de Poblet, destacava dels quadres d’aquest monjo valencià, “la bellesa de la creació, que és reflex de la bellesa divina, per projectar-la en el color dels seus pinzells”. Per això, la pintura de Rafa Barruè pot ser contemplada “sota  un suau i lleuger vel, que és descobriment i ocultació del misteri”.

Com escrivia el 2011 en aquell catàleg de l’exposició, Montserrat Artigau, directora de l’Escola  Superior de Conservació i Restauració de Bens Culturals de Catalunya, Rafa Barruè “troba inspiració en el retaule  de l’altar major de Poblet per a la seua obra pictòrica”, un retaule, obra de Damià Forment, nascut a València el 1480, obra realitzada entre els anys 1527 i 1529.

En la pintura de Rafa trobem d’una manera predominant la llum i l’aigua, amb “una tècnica acrílica emprada mitjançant aiguades, per tal de diluir les pinzellades i fins i tot les formes i els colors”, com assenyala Montserrat Artigau.

Va ser el mateix Rafa Barruè qui, en una estada meua a Poblet, el 2011, m’ensenyà el seu estudi, on vaig poder descobrir l’art d’aquest monjo de Vila-real, que en el seu “ora et labora”  de cada dia, integra la pregària i la pintura en un tot harmònic. 

La pintura bellíssima de Rafa Barruè, de colors suaus, “deixa entreveure la bellesa del misteri, i és com una crida a parar-se en el temps i a buscar la trobada amb el misteri suggerit”, com deia l’abat de Poblet, Josep Alegre.

L’espiritualitat, la natura i l’art de Poblet, juntament amb la història que contenen els murs i els edificis del monestir, ens parlen de transcendència i de la bellesa de Déu, una bellesa que queda com gravada en les obres d’aquest monjo vila-realenc i nou abat.

La benedicció abacial de l’abat Rafel es farà en unes setmanes. Però ja des d’ara tenim en la pregària aquest monjo valencià, que per la seua bondat, saviesa i prudència, ha estat escollit nou abat (d’una manera totalment democràtica), pels seus germans de comunitat, que l’han constituït, pare, mestre i pastor d’aquest monestir de Santa Maria de Poblet.    

Ventura i mon pare (Castelló Notícies, 26/04/2024)

 Hui, 26 d’abril, celebrem el centenari del naixement de Vicent Ventura i Beltran. I és en aquest article, que, amb gratitud i enyorança, vull recordar la sincera i profunda amistat que hi hagué entre aquest periodista (i polític) i món pare. Dos homenots dels País Valencià. Dos grans amics. Dos activistes incansables que treballaren tota la seua vida per la llengua i pel redreçament nacional de nostre país. 

Els primers records que tinc de Ventura, que era com mon pare l’anomenava, són de quan va ser acollit a Dénia a casa del canonge Josep Espasa. I és que pel fet de participar en l’anomenat “Contuberni de Munic”, Vicent Ventura, després d’un temps a París, en tornar a l’estat espanyol va ser castigat pel Règim franquista i per això s’hagué de “confinar” a Dénia. Recorde que diverses vegades vaig acompanyar mon pare a vore Ventura a aquesta vila de la Marina Alta, portant-li alguns aliments i, el que més apreciava ell: tabac, ja que la situació econòmica d’aquest represaliat pel Règim, era precària. 

Un altre record que tinc de Ventura és quan va vindre a l’Alcúdia, el març de 1964, ja que, per l’amistat que tenia amb ell, mon pare li va demanar que fora el padrí de baptisme de la meua germana Matilde. Ventura, un home o bé agnòstic o ateu, per la seua relació amical amb mon pare, va accedir a ser el padrí de la meua germana menuda i per això conservem a casa cartes seues adreçades a la meua germana, on puntualment, cada Nadal, i pel fet de ser el seu padrí, li enviava les estrenes o la felicitava pel seu sant i el seu aniversari. 

Ventura amb mon pare i ma mare i Paco Pina 

Més tard, en els meus anys d’estudiant a la Universitat, a València, jo anava a Publipress, l’agència de publicitat que va crear Ventura. Si no ho recorde malament, era un edifici pintat de verd cantoner, situat a la dreta del riu del riu Túria, bastant 15 a prop de l’església del Temple. Jo li portava a Ventura, aprofitant que durant la setmana escolar jo vivia a València, algun llibre, alguna carta o algun encàrrec que mon pare m’havia donat per a ell. O era Ventura que em telefonava on jo hi vivia, perquè passara per Publipress per donar-me algun article que havia escrit i que volia que jo li’l portara a mon pare (quan el cap de setmana tornava a l’Alcúdia), perquè se’l llegira i li donara la seua opinió. No cal dir que Ventura i Fuster, entre d’altres, també vingueren a l’Alcúdia quan, el 28 d’abril de 1951, es casaren els meus pares. 

Ventura a l’Alcúdia 

El record que tinc de Ventura és el d’un home honest i bonhomiós, valent, sorneguer i sobretot, compromès amb el redreçament nacional i la vertebració del País Valencià. Ventura va ser un polític i un periodista “atípic” (com ho va ser també l’amic Francesc de P. Burguera), que anava amb la veritat per davant. Un polític i un periodista honest i bo, que no era amic de mentides ni de mitges veritats. Un home políticament “incorrecte”, que considerava la política i el periodisme com un mitjà per millorar les condicions de vida dels valencians. No com una manera d’enriquir-se, com han fet altres polítics. Per això en la seua etapa política, Ventura (i també Burguera), mai va fer tripijocs ni malabarismes per quedar bé. I encara menys, ni l’un ni l’altre, mai no es van enriquir ni es van embrutar les mans amb sobres ni amb diners negres. Al contrari, van perdre diners per crear un espai polític i un projecte periodístic. 

Ventura amb mon pare i Alfaro 

També recorde Vicent Ventura (nascut a Castelló de la Plana enguany fa cent anys), al carrer Alboraia 14, ja que van ser diverses les vegades que havia anat a sa casa amb mon pare, a vore’l a ell i a la seua dona, Marina. Eren estones on passàvem hores enraonant en una tertúlia amena i sempre interessant. O les diverses vegades que havia vingut a l’Alcúdia, una d’elles per ser homenatjat pel Bloc de Progrés Jaume I del meu poble. O a fer alguna conferència a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia. 

Ventura va compartir amb Estellés (del qual enguany també celebrem el centenari del seu naixement), l’odi que la dreta els hi tenia. Una dreta antivalenciana, analfabeta, cavernícola, violenta i retrògrada, que odiava aquests dos hòmens cultes i bons de veritat. Només cal tindre en compte que les Corts Valencianes s’han oposat a celebrar l’Any Estellés, el més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. Però eixa és la dreta que tenim: inculta i illetrada.

Ventura al Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia 

Cal recordar que eixa mateixa dreta, amb diverses sigles (i on canviant l’ordre dels partits no s’altera la seua incultura) i un diari del Cap i Casal, sempre agenollats i mirant reverencialment a Madrid, des de fa anys ha actuat atacant la cultura i la llibertat dels valencians. I no només de paraula, sinó que també ha encoratjat els grups violents que atemptaren contra Fuster, Sanchis Guarner, Pere Riutort, la llibreria 3 i 4…. Ventura, juntament amb Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Enric Valor, va ser un home, més aviat un “homenot” (i no només pel seu físic corpulent), que representava, amb dignitat, la cultura i l’anhel de llibertat dels valencians. 

Ventura, mon pare, Francesc Signes i Pérez Muntaner 

Per això no he trobat gens estrany que els polítics que governen la Generalitat del País Valencià, amb aquesta nova inquisició representada pel PP i per VOX, (a les Corts Valencianes i a alguns ajuntaments), i amb un autoodi digne de ser psicoanalitzat, no reconega el paper fonamental que va tindre Ventura en el redreçament nacional del País Valencià. Encara més: en el seu autoodi pel valencià, ataquen la llibertat d’expressió i prohibeixen (anul·lant les subscripcions), la lectura de revistes com Saó, Camacuc, El Temps….. Així com Ventura va ser un home que sempre va defensar la llibertat d’expressió, aquests polítics que ens governen, són els representants que (si pogueren), cremarien els llibres i les revistes en un nou Fahrenheit 451. De fet, si no cremen llibres i revistes d’una manera física, sí que ho fan prohibint publicacions, anul·lant concerts i censurant obres de teatre i exposicions. 

El que em sap més greu de tot, és que la jerarquia de l’Església catòlica, començant pels bisbes del País Valencià, callen (amagant-se darrere d’un fals neutralisme), davant la persecució de la nostra llengua per part de la dreta. Segurament els bisbes valencians no han llegit la Regla Pastoral del papa Sant Gregori el Gran, quan exhortava els pastors a alçar la veu davant les injustícies i anomenant “mercenaris”, aquells que callen per por. Al segle VI, aquest bisbe de Roma, escrivia: “Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits”. I és que, com deia el papa Sant Gregori el Gran, “callar i dissimular els defectes, és el mateix que fugir quan s’acosta el llop”. 

Hui que celebrem el centenari del naixement de Ventura, cal recordar (en contrast a la dreta que ens governa), la seua ètica i la seua honestedat, la seua rectitud i la seua claredat d’idees, plasmada en els articles que va escriure a València-Fruits i a d’altres mitjans de comunicació, com Serra d’Or o els diaris Avui, Levante o La Vanguardia. 

En aquest centenari del seu naixement, Ventura és, més que mai, un representant digne i insigne d’un poble que no vol morir. I és que Ventura, amb el seu compromís a favor de la justícia, la llibertat i els drets nacionals del País Valencià, ens és un exemple en el nostre camí en la defensa dels Drets Humans i de la sobirania nacional.

Juan Cotino, ‘màrtir de la fe” (Castelló Notícies, 18/04/2024)

 És un deure de l’Església pregar pels difunts. Per tots els qui han mort, siguen qui siguen. I per això el 13 de juliol de 2020, a la parròquia de Sant Josemaría Escrivá de Balguer, a València, es va celebrar un funeral pel Sr. Juan Cotino, expresident de les Corts Valencianes, exconseller de la Generalitat del País Valencià i ex director de la Policia espanyola, entre altres càrrecs que va tindre durant els governs del PP i que va morir el 13 d’abril de 2020.

El funeral, presidit per l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, acompanyat de dos dels seus bisbes auxiliars, Esteban Escudero i Vicente Juan, volia recordar en la pregària el Sr. Juan Cotino, del qual, l’arquebisbe de València en la seua Carta setmanal del 19 d’abril de 2020, deia que havia estimat “tantísimo” i que “tantísimo me ha ayudado con su sabiduría cristiana”.

El cardenal Cañizares en aquella carta del 19 d’abril de 2020, definia el Sr. Cotino com “un hombre de fe hasta las raíces más hondas de su corazón, que vivía de la fe, un cristiano de una pieza, un “santo” (me ha dicho de él esta mañana un testimonio vivo y muy directo suyo)”. El cardenal Cañizares afirmava del Sr. Cotino, que havia estat “un mártir de la fe”, com li havia dit un conegut de l’arquebisbe “y que como tal, ha muerto víctima de la persecución desatada contra su persona, por ser, en el fondo, un hombre de Iglesia, una víctima de ese mundo tan viscoso de tramas políticas tan oscuras o injustas, un hombre comprometido con la política desde joven por su fe”. El cardenal Cañizares deia encara, que Juan Cotino havia estat “un apóstol incansable para tiempos nuevos, un hombre bueno de verdad”. I per això el cardenal Cañizares afirmava que amb la mort del Sr. Cotino, “Dios lo ha librado de una presunta condena por algo injusto que se pretendía contra él y Dios se lo ha llevado antes con Él”. D’ací que l’arquebisbe de València diguera: “¡Qué bueno, misericordioso y compasivo es Dios”, pel fet que, segons l’arquebisbe de València, havia alliberat el Sr. Cotino de ser condemnat per la justícia.

A la vista de les declaracions dels nebots de l’expresident de les Corts (Levante, 16 d’abril de 2024), que han afirmat que “su tío Juan amañó el contrato de las ITV para Sedesa”, sembla ser que el Sr. Juan Cotino no era ni un “màrtir de la fe”, ni, com deia l’arquebisbe Cañizares a propòsit de la mort del Sr. Cotino, “Dios lo ha librado de una presunta condena por algo injusto que se pretendía cargar contra él” (!).

Per això, i davant les paraules elogioses de l’arquebisbe Cañizares pel Sr. Juan Cotino, el Grup Cristià del Dissabte va donar a conèixer un comunicat en el que mostrava la seua preocupació per “les paraules de l’arquebisbe, que podien mostrar una falsa imatge de Déu i del que significa ser vertaderament cristià”. Molt encertadament, els membres del Grup Cristià del Dissabte deien que l’arquebisbe Cañizares (amb les seues paraules sobre el Sr. Cotino), havia fet un “pobre favor a la convivència i a l’estat de dret”, ja que “suposar que Déu (amb la mort de Juan Cotino) l’ha deslliurat d’una presumpta condemna per quelcom injust que es pretenia contra ell, deslliurant-lo de la presó”, era llançar “una ombra infundada sobre l’acusació dels jutges en assumptes que estan sub judice”. A més, com deia el Grup Cristià del Dissabte, “reconèixer màrtir de la fe al màxim responsable del comitè organitzador de la visita del papa Benet XVI per la Trobada Mundial de les Famílies, no fa cap servei a l’Església”.

Fa quatre anys em van sorprendre molt (i gairebé em van escandalitzar) les paraules de la defensa tan rotunda que l’arquebisbe Cañizares va fer del Sr. Juan Cotino. Per això vaig trobar molt encertades la nota del Grup Cristià del Dissabte.

Ara, amb les declaracions dels nebots del senyor Cotino, no crec que el cardenal Cañizares pose una data al santoral per celebrar la festa del màrtir Juan Cotino.

Emili Marín: un homenot del País Valencià (01/04/2024)

La nit de Pasqua, l’amic Emili Marín ens ha deixat per passar a la casa del Pare. Després d’una llarga i fecunda vida al servei de l’Evangeli, aquest capellà que va estimar i defensar la nostra llengua, ha viscut la seua Pasqua. Nascut a Alcoi el 1941, Emili Marín ha mort als 83 anys, a la residència Betània, per a sacerdots, a Quart de Poblet.

El divendres 28 d’octubre de 2016, amb el govern progressista de Compromís i del PSOE, l’amic Emili Marín rebia l’homenatge de l’ajuntament de València, que el declarà fill adoptiu del Cap i Casal del País Valencià. Ben merescudament, Emili Marín, capellà, escriptor i tantes coses més, rebia aquest guardó amb humilitat i senzillesa, per part de l’ajuntament de la ciutat de València.

 Vaig conèixer Emili fa molt de temps, per l’amistat que ell tenia amb mon pare. També pels seus assidus viatges a Montserrat, on cada any, ell, amb d’altres valencians, passaven ací la setmana de Pasqua.

Va ser ell mateix qui a finals de 2007 em telefonà a Montserrat, per “fitxar-me” com a col·laborador de la revista Saó. Una altra data que recorde d’Emili va ser el 19 d’agost de 2010, el dia que mon pare complí 100 anys, quan ell, amb uns altres amics vingueren a la Platja de Piles per celebrar el centenari del naixement de mon pare.

Emili J. Marín i Soriano va nàixer a Alcoi el 14 d’abril de 1941 al si d’una família molt senzilla. Son pare va estar tancat a la presó pel fet d’haver estat republicà. Emili estudià al col·legi dels salesians i als dotze anys començà a treballa al despatx d’una empresa tèxtil. Als tretze anys entrà al Seminari de Montcada, “sense que hi haja cap rastre en la meua vida que contradiga la decisió presa”, com deia ell mateix. El Seminari va ser per a Emili un lloc “meravellós”, en el qual va poder desenrotllar una vida esportiva (ja que jugava al futbol molt bé) i artística. També va fer teatre, amb un muntatge d’Antígona i de Hamlet. Aficionat al cinema, Emili fruïa amb les pel·lícules d’aquella època, encara que “quan apareixien escenes afectuoses les tapaven, la qual cosa provocava el riure en els seminaristes”.

Emili va acabar la carrera eclesiàstica, gràcies a una beca, al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València, un “autèntic regal”, com reconeix ell mateix, ja que en aquell centre va poder conèixer persones excepcionals, com mossèn Josep Espasa, Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon. Va ser en contacte amb aquests homenots de la nostra cultura, que Emili Marín va poder descobrir i desenrotllar “la meua consciència nacionalista”.

Ordenat capellà als vint-i-quatre anys, son pare li va retre homenatge assistint per primera vegada en la seua vida a l’església, on Emili va celebrar la seua primera missa. La seua mare, com deia Emili, irònicament, “en solidaritat amb mi, es va fer beata”.

El Concili Vaticà II (1962-1965) va ser decisiu en Emili, ja que aquest esdeveniment va reforçar la seua vida de fe. El 2001 va obtindre la llicenciatura en Teologia Moral a Barcelona.

La primera parròquia on va ser destinat va ser Castelló de la Ribera i després, va ser destinat a Pedralba, la Pobla de Farnals, el col·legi Sant Francesc Xavier del Tribunal de Menors, la Fonteta de Sant Lluís i a Barcelona, durant el temps que va estar fent la llicenciatura en Teologia, també va col·laborar pastoralment. Va ser també delegat d’Emigració, i malgrat les dificultats de visió que tenia, fins i tot va col·laborar en la parròquia del Bon Pastor, a València, fins que hagué de passar a viure a la residència sacerdotal del carrer de Trinquet de Cavallers i finalment a la residència Betània, a Quart de Poblet. Company i veí d’habitació a la residència Betània d’Alexandre Alapont, sempre que parlava amb aquest alcudià, em donava records d’Emili i jo li deia a Alexandre que també saludara de la meua part l’antic director de Saó, que em va fitxar com a col·laborador.

A més del seu treball pastoral com a prevere, Emili sempre va estar en contacte amb el món de la cultura. Per això va ser membre del Consell Valencià de Cultura (en substitució de Joan Fuster), entre 1993 i 1998. Durant el seu temps en el CVC, Emili va coordinar els llibres dedicats al cardenal Tarancon i al canonge Espasa.

Emili va tindre un paper destacat en el naixement de Saó, com a fundador d’aquesta revista, de la qual va ser el seu director entre els anys 1987 i 1998. A més, va estar dotze anys en el Consell Redactor de Teatres, va ser coordinador del Cicle Cultural de la Caixa de Torrent i director de l’únic curs que s’ha fet de Teologia de l’Alliberament a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, en el qual van participar personalitats com Joan Nebot, Pedro Blat, Martínez Dousel o González Faus. En la seua faceta periodística, Emili va realitzar més de sis-centes entrevistes a diversos personatges, entre ells Gorbatxov, Irene Paps o Ernesto Cardenal.

Emili Marín va ser també el director de la col·lecció “Tresors de la Fe”, que va publicar els volums: “Josep Espasa i Signes”, “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”, “Josep Lluís Bausset i Ciscar. El darrer maulet”, “Julián Álvarez. Director de Càritas. Un bon home”, i “Ovidi Montllor. El cantant de l’Alcoià”. L’1 de juny de 2015, a l’edifici històric de la Universitat de València, vaig tindre el goig de compartir amb Emili, la presentació del llibre sobre mon pare, que ell havia coordinat.

La personalitat d’Emili és ben explícita en l’excel·lent entrevista que l’amic Francesc Viadel li va fer per a la revista Serra d’Or.

Apassionat per la cultura, Emili Marín va donar la seua important biblioteca a l’Ajuntament de la Pobla de Farnals, que es va fer càrrec de l’edició d’un llibre sobre aquest homenot del País Valencià.

Emili Marín era una persona lúcida i entusiasta, un home irònic i ple de bondat. Amic dels seus amics, el seu bon humor i el seu gran amor per Déu, pel País Valencià i per la nostra gent, el van fer ben mereixedor d’aquest guardó que, ben merescudament, li atorgà l’Ajuntament de València el 2016.

Espere que l’Església del País Valencià faça un merescut homenatge a aquest homenot, ja que sovint (i desgraciadament), els bisbes del nostre País es miren amb recel aquells preveres que consideren heterodoxos i que per això mateix estan a les perifèries del nostre món. Tant de bo que Emili, des del cel, ajude els bisbes valencians a fer possible la inculturació de la nostra Església en la realitat lingüística del País Valencià. i tant de bo els capellans i els bisbes valencians imiten la valentia i el compromís d’Emili per afavorir i defensar la nostra llengua a l’Església.

Capellà, escriptor, teòleg, periodista i home d’una gran bondat, Emili Marín, ha estat un servidor bo i fidel, i per això mateix ja haurà entrat al goig del Déu que l’ha estimat des de sempre.

És sarcàstic que el president de la Generalitat del País Valencià, Carlos Mazon, haja dit a les xarxes socials, que trobarà a faltar “la sabiduría” d’Emili, que ens deixa “como gran legado suyo, unir valores y crear puentes entre la Sociedad valenciana”, quan precisament el president Mazon i el seu govern està trencant els ponts de convivència i de concòrdia, atacant i destrossant la llengua que Emili va defensar i utilitzar tota la seua vida.

Com ha dit l’actual director de Saó, Vicent Boscà, Emili va ser una persona “imprescindible” i un capellà “compromès amb l’Església, la cultura i el nostre país”.

Tant de bo, des del cel, l’amic Emili faça que els nostres bisbes i capellans arriben a descobrir (i a comprendre) la importància pastoral (i cultural) de la nostra llengua en les celebracions litúrgiques. I tant de bo, torne a repetir-ho, Emili siga un exemple per als preveres del nostre país, perquè arriben a arrelar l’Evangeli en la llengua dels valencians.

Amén.

Jo estic amb l’arquebisbe Benavent (CASTELLÓ NOTÍCIES, 10/04/2024)

I per això, davant els atacs que està rebent per la dreta antivalenciana per la seua posta pel valencià, vull  mostrar-li a l’arquebisbe el meu suport i el meu encoratjament.

I ho faig, recuperant el dictamen que, el 1975 van donar a conèixer els membres de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia, amb motiu de la controvèrsia intencionada (com la que ara s’està produint contra l’arquebisbe), provocada per interessos polítics per uns “pseudo-escriptors” (que abans havien defensat la unitat de la nostra llengua) i per un diari reaccionari del Cap i Casal del País Valencià.

I és que, com feien els ajuntaments i les diputacions franquistes, també els governs del PP al País Valencià, des del 1995 fins al 2015, amb els presidents Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, s’obstinaven a negar, irracionalment, la unitat de la llengua catalana. Ara, de nou, repetint els absurds esquemes dels presidents Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Paco Camps i Alberto Fabra, el govern de la Generalitat del País Valencià, presidit pel senyor Mazón i recolzat per VOX (d’una manera irracional i sense cap fonament científic), torna a negar la unitat de la nostra llengua. I a més, els sectors mes involucionistes de la societat, ataquen l’arquebisbe de València. Per això, per a tots aquells que intoxiquen amb mentides i falsedats i que amb hipocresia manipulen el poble, vull reproduir els fragments més importants del dictamen que el 1975 elaborà La RAE i la RAH.

En el seu text, els membres de l’Academia Española i els de l’Academia de la Historia, s’estranyaven de “la controversia  en la prensa valenciana” (i tots sabem a quin diari del Cap i Casal feia referència aquest informe), “sobre el origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano”, un afer “científicamente aclarado desde hace años”. Per això els membres de la RAE i els de la RAH, afirmaven: “Deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudios de las lenguas románicas, que el “valenciano” es una variante dialectal del catalán”. Així de clar i de rotund!

Als membres de la RAE i de la RAH (com també actualment a tots els estudiosos de la llengua), els causava “sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun ásperamente impugnado por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro”.

El dictamen continuava així: “Tras esas posiciones negativas se ocultan  consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia”. I és que, “es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos), de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual, el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante”.

L’informe no el signava un torero que ara fa de conseller de Cultura, sinó els acadèmics Dámaso Alonso, president de la Real Academia de la Lengua i Jesús Pabón, president de la Real Academia de la Historia, a més dels escriptors Emilio Alarcos, Vicente Aleixandre, Alonso Zamora, Fernando Lázaro, Salvador de Madariaga, Pedro Laín Entralgo, Jose Mª Pemán, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo, Luis Rosales, Miquel Batllori i Camilo José Cela, entre d’altres. Uns dies després, el cardenal Tarancon, membre de la Real  Academia de la Historia, escrivia: “Firmo con mucho gusto el documento presentado por mis compañeros de Academia. No comprendo cómo se puede defender la postura contraria”.

El president de la Generalitat del País Valencià i els seus consellers, (i sobretot el conseller torero), fan el ridícul atiant el secessionisme lingüístic i actuant, no amb el cap sinó amb les vísceres, per tal de manipular i enganyar el nostre poble. Fan el mateix ridícul que si defensaren que la terra és plana o negaren la llei de la gravetat. Que tot podria ser, en un govern d’analfabets que menyspreen la nostra llengua i on fins i tot, VOX nega el canvi climàtic.

¿Què podem esperar d’un PP (lligat de mans i peus per VOX), en matèria de cultura, quan fa uns anys el conseller Font de Mora va tindre l’absurda idea que a les escoles s’d’impartira l’assignatura, “Educació per a la ciutadania” en anglès? El mateix conseller va voler introduir a l’ensenyament, l’assignatura del Xinés mandarí!! I encara, el mateix conseller va interrompre una sessió de l’Acadèmia de la Llengua (com a comissari polític que era), per pressionar els acadèmics perquè no aprovaren un text sobre la unitat de la llengua. Què podem esperar d’un partit d’analfabets?

El mateix ridícul (pel secessionisme lingüístic) fan els membres de la Real Academia de Cultura Valenciana, que en la seua irracionalitat, han acusat l’arquebisbe de València (per la seua aposta pel valencià, tot i que tímida), de “catalanitzar los Evangelios”, degut a la publicació del llibret, “Evangeli per a cada dia”, editat per l“Arzobispado de Valencia”. Els membres de la RACV han demanat a l’arquebisbe Benavent, que utilitze el “valenciano de la calle” i el “valenciano auténtico”. Però quin és el valencià “auténtico”? El que parlen a Morella, a Elx, o a Ontinyent? O el que parlen els veïns de Vinaròs o els de Dénia? ¿I per què els membres de la RACV no s’atreveixen a demanar a l’arquebisbe que utilitze el castellà del carrer i pel contrari respecten el castellà normatiu? Per posar només un exemple: el Salm 119 parla de la “retama”. Quin castellanoparlant sap què és la retama? I ningú no protesta perquè aquesta paraula aparega a la litúrgia. Per no dir altres paraules que no s’utilitzen normalment (i que no són del castellà de la “calle”), però que són correctes i s’utilitzen en discursos i conferències, com astado, asta, cancerbero, inmarcesible, melifluo, núbil, vagido, zaino, lazareto, zozobrar, Gándara, kilopondio, parusía…. Aquestes paraules castellanes, totalment correctes, no són del castellà del carrer, però no per això són atacades per la RACV.

Si tenim en compte que hi ha molta gent que no ha estudiat la nostra llengua, és normal que no conega paraules en valencià totalment correctes. Encara més, paraules que eren habituals fa un temps, ara algun d’aquests membres de la RACV les trobaran “incorrectes” i “catalanes”, pel fet que hem castellanitzat el valencià. Per exemple hem substituït el rovell de l’ou per la yema. L’aixeta pel grifo. La fusta per la madera. Ja no diem les escates del peix, sinó les escames. No diem que un ferro està rovellat sinó oxidat. Poques persones saben ja que és un albat o un aljub. I així tantes i tantes paraules en valencià que hem deixat morir i les hem substituïdes per castellanismes. ¿Per què els Evangelis en “andalús”, no contenen les paraules de la parla col·loquial? ¿Per què uns Evangelis a Cadis i uns a Salamanca, tenen la mateixa versió i no estan escrits amb el castellà de la “calle”, com volen que estiguin escrits els Evangelis en valencià de la “calle”?

S’imaginen els membres de la RACV que el rei en el seu discursos utilitzara el castellà de la “calle”?

Els membres de la RACV han dit que estaven més a gust amb el cardenal Cañizares que amb l’arquebisbe Benavent. És evident que estaven més a gust amb Cañizares, ja que l’anterior arquebisbe de València feia tota la litúrgia en castellà, marginant per complet el valencià. I això és el que vol la RACV! La desaparició del valencià.

I és que l’objectiu d’aquells que ataquen el valencià (disfressant-se de defensors de la llengua, però sense utilitzar-la mai), és acabar amb el valencià.

Els membres de la RACV creuen que a Zamora i a Bogotà parlen llengües diferents? I per què s’obstinen (irracionalment) a negar la unitat de la llengua que parlem a Vic, Maó, Alcampell i a Alcoi? No és prou clar el dictamen de la RAE i de la RAH?

Per altra part, els membres de la RACV que sempre s’han mostrat partidaris de la legalitat, haurien de recordar que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’òrgan estatutari que té les competències en matèria lingüística i no quatre aficionats que en compte de construir i dialogar, acusen i destrueixen. Perquè és una vergonya i una immoralitat que els membres de la RACV acusen l’arquebisbe Benavent de “catalanitzar” l’Evangeli!

Quan l’arquebisbe de València està introduint el valencià a la litúrgia, és perquè sap que, desgraciadament, el valencià continua marginat al si de l’Església. De fet, i segons m’ha comentat un bon amic, ni el funeral d’Emili Marín es va fer íntegrament en valencià, ja que ni el cànon de la missa ni l’Evangeli es van fer en valencià, sinó en castellà, pel fet que a la parròquia de Quart de Poblet no tenien ni el Llibre del Poble de Déu, ni els leccionaris provisionals, ni molt menys el Missal Romà en valencià, encara per aprovar. Però la missa no es va fer en el castellà de la “calle”, sinó en un castellà normatiu. Com volem que l’Església (com fa l’arquebisbe Benavent) utilitze un valencià normatiu. I no com defensen tota una colla  d’analfabets (que no és cap insult), que volen que s’utilitze el valencià de la “calle”. Als membres de la RACV els aniria molt bé llegir els sermons en valencià de Sant Vicent Ferrer o la Vita Christi de Sor Isabel de Villena. I també els aniria molt bé anar a Aitona, Alcarràs, Riner, Tortosa o Balaguer i “descobrir” (oh miracle!) que entenen els habitants d’aquests pobles sense necessitat d’un diccionari. Seran capaços els aficionats de la RACV de desautoritzar el dictamen dels membres de la RAE i de la RAH?

Tan respectuosos que diuen que són amb les resolucions judicials, els membres de la RACV haurien de recordar que el 5 d’abril de 2006, el Tribunal Suprem ratificà la unitat de la nostra llengua. Va ser el Suprem que va anul·lar una ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat del País Valencià del 1995 (en mans del PP), que derogava una sèrie d’articles pels quals se suprimia la convalidació dels certificats de coneixement de valencià per la Junta Qualificadora, amb els certificats de coneixement de català dels organismes català i balear. La sentència assenyalava “que la unitat lingüística que conformen el valencià i el català, té un importantíssim reconeixement en el camp científic i acadèmic” (La Veu del País Valencià, 5 d’abril de 2024). Per tant, la Justícia reconeixia la unitat lingüística, que quatre indocumentats volen trencar.  Però com deia Jesús, no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure (Jo 9:1ss).

Crec que seria bo que la Conferència Episcopal Espanyola, la Conferència Episcopal Tarraconense i també els bisbes de les Balears, eixiren en defensa de l’arquebisbe Benavent, perquè no se sentira sol, amenaçat com està per aquests llops indocumentats, que només tenen un objectiu: atacar i fer desaparèixer de la nostra societat, el valencià. Com també haurien de mostrar el seu suport a l’arquebisbe de València, el Seminari de Montcada i el Seminari Menor de Xàtiva, els col·legis Sant Tomàs de Villanueva i el Patriarca, el Consell Presbiteral i el Consell Pastoral, els Vicaris Episcopals, el Fòrum Cristianisme i Món d’avui i el Grup Cristià del Dissabte. I encara, els Consells Pastorals de les parròquies de la diòcesis i no cal dir, el capellans (una minoria, certament) que estan a favor del valencià a l’Església. Així com els ordes religiosos, començant pel delegat de la vida consagrada, el P. Martí Gelabert. Seria una bona manera de manifestar la comunió i l’estima fraterna pel nostre arquebisbe, atacat injustament pel sector més intransigent de la societat valenciana, representat pel PP i VOX.

Però no només hauria de ser l’estament eclesiàstic que defensara l’arquebisbe Benavent, sinó també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura o la rectora de la Universitat de València i el rector de la Universitat Politècnica de València. I encara, les revistes ((en paper i en digital), Saó, Religión Digital, La Veu del País Valencià, Castelló Notícies, Flama, Catalunya Religió, Foc Nou, Cresol, Camacuc, Buris-ana, Vila-Web, El Temps….unes publicacions, algunes de les quals, amenaçades per la inquisició PP-VOX. I per què no? També el PSPV, Compromís, Esquerra Unida, Podem, les falles, els Amics del Corpus, el Gremi de Campaners….I fins tot el diari Levante EMV i la premsa comarcal. Es tracta de defensar la veritat i la ciència, que promou l’arquebisbe Enric, davant la barbàrie dels qui pretenen destrossar i eradicar el valencià de l’Església i de la societat, que és l’objectiu dels consellers i del mateix president Mazon, que mai no utilitzen el valencià.

El correu on podeu enviar el vostre suport a l’arquebisbe de València, és el següent: archivalencia@archivalencia.org

També podeu mostrar el vostre suport a l’arquebisbe Enrique, amb un correu adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola (info@conferenciaepiscopal.es) i a la Nunciatura Apostòlica: (nunap@nunciaturapostolica.es).

Per això, jo també estic amb l’arquebisbe Benavent (Vilaweb, 7 d’abril de 2024).